Cortesia
.jpg)
La cortesia[1] o cortesanía[2] és un comportament humà ajustat a l'urbanitat, el respecte i les bones costums. En la millor expressió, és l'ús pràctic de les normes d'etiqueta d'una societat. És un fenomen cultural i lo que es considera cortés en una cultura pot a sovint ser absolutament grosser o simplement estrany en una atra. La seua etimologia prové de cort, ya que el comportament davant el rei i la jerarquia nobiliaria medieval estava rigorosament controlat.
Mentres que la meta de la cortesia és fer que tots els participants d'una trobada es troben relaixats i cómodos l'un en l'atre, estos estàndarts culturals definits es poden manipular ocasionalment per a infligir vergonya en una de les parts.
Els sociòlecs Penélope Brown i Stephen Levinson varen identificar dos classes de cortesia, derivant del concepte d'Erving Goffman d'image (face en anglés):
- Cortesia negativa: Fent una petició menys transgresora, per eixemple: si a vosté no li importa... o si no és massa molèstia...; respecta el dret d'una persona d'actuar lliurement. Significa deferència. Hi ha un major us d'elements indirectes del discurs.
- Cortesia positiva: Busca establir una relació positiva entre les dos parts; respecta la necessitat d'una persona d'agradar i de ser entés. Els elements directes del discurs, els jurament i les màximes de Paul Grice es poden considerar aspectes de la cortesia positiva perque:
- Demostren el coneiximent de que la relació és prou forta per a fer front a lo que normalment seria considerat descortés (en la comprensió popular del terme);
- Articulen un coneiximent dels valors de l'atra persona, que satisfà el desig de la persona de ser acceptat.
Algunes cultures semblen preferir una d'estes classes d'expressió de cortesia. D'esta manera la cortesia està culturalment definida.
Formes de mostrar cortesia
Existixen diferents formes de mostrar cortesia:
- Expressar incertitut i ambigüitat en expressions minorizantes i indirectes.
- Us de l'eufemisme (que fan use ambigüitat aixina com la connotació)
- Preferir preguntes curtes per a dirigir declaracions, tals com vosté estava en l'almagasén, ¿no és aixina?
- Preferir preguntes curtes que afirmacions directes: vosté no ha anat a l'almagasén encara, ¿veritat?
- Les etiquetes afectives indiquen la preocupació per l'oyent: vosté no ha estat ací molt temps, ¿veritat?
- Els suavizadores reduïxen la força de lo que seria una petició brusca: ¿podria vosté alcançar-me això?
- Expressions facilitadoras inviten al destinatari a comentar la petició que ha segut feta: vosté pot fer això, ¿no és aixina?
Ferramentes llingüístiques
Ademés de lo dit anteriorment, molts idiomes tenen mijos específics per a demostrar cortesia, deferència, respecte, o un reconeiximent de la posició social de l'emissor i del receptor. Hi ha dos maneres principals en les quals un registre donat demostra cortesia:
- En el seu lèxic: per eixemple, amprant certes paraules en ocasions formals, i formes familiars en contexts informals.
- en el seu morfologia: per eixemple, usar verps modals: deure i poder i les seues formes verbals en tots els seus sentits donen distints matisos d'educació i sentit.
Crítica a la teoria
La teoria de Penelope Brown i Stephen Levinson de la teoria de la cortesia ha segut criticada com no sent universalment vàlida, pels llingüistes que treballaven en idiomes orientals, incloent japonés: Matsumoto (1988) i Ide (1989) que Brown i Levinson assumixen l'ús volitivo del parlant de la llengua, lo que permet l'ús creatiu del parlant de cara a mantindre estratègies cap al destinatari. En cultures asiàtiques de l'est com Japó, la cortesia s'alcança no tant en base de la volicó com en el discernimiento (wakimae, trobar el lloc de cada u), o de normes socials prescrites. Wakimae s'orienta cap a la necessitat del reconeiximent de les posicions o del paper de tots els participants aixina com adherencia a les normes formals apropiades a la situació particular.
El japonés és potser l'eixemple més conegut d'un idioma que codifique cortesia en la seua mateixa base. El japonés té dos nivells principals de cortesia, un per als coneguts íntims, família i els amics i un atre per a atres grups, i la morfologia del verp reflectix estos nivells. Ademés d'eixa, alguns verps tenen formes suplementàries hiper-corteses especials. Açò succeïx també en alguns substantius i pronoms interrogativos. El japonés també ampra diversos pronoms personals per a cada persona segons gènero, edat, fila, el grau de conegut i atres factors culturals.
Algun estudi (Lakoff, 1976; Beeching, 2002) ha demostrat que les dònes són més propícies a utilisar fòrmules de la cortesia que els hòmens, encara que les diferències exactes no estan clares.
Referències
- Beeching, K. (2002) Gender, Politeness and Pragmatic Particles in French. Ámsterdam: John Benjamins Publishing Company.
- Brown, P. and Levinson, S. (1987) Politeness: Some Universals in Language. Cambridge: Cambridge University Press.
- Ide, S. (1989) "Formal forms and discernment: two neglected aspects of universals of linguistic politeness". Multilingua 8(2/3): 223-248.
- Lakoff, R. (1975) Language and Woman’s Plau. New York: Harper & Row.
- Matsumoto, I. (1988) "Reexamination of the universality of Face: Politeness phenomena in Japanese". Journal of Pragmatics 12: 403-426.
- Watts, R. J. (2003) Politeness. Cambridge: Cambridge University Press.
- Jemmy, H. (2007) What is politeness? I'veu never heard of it before, ca I put it in my mouth? Wigan: Pieperback Books.