Esclavitut en Haití

L'esclavitut en Haití (francés: L'Esclavage en Haïti; criollo haitiano: Esklavaj an Ayiti) va ser el sistema d'esclavitut per mig del qual centenars de mils de persones, en la seua gran majoria d'orige africà, varen ser someses a servitut forçosa en el territori que hui ocupa Haití, primer baix domini espanyol i despuix baix la colónia francesa de Saint-Domingue, des de finals del sigle xv fins a l'abolició decretada durant la Revolució haitiana en 1804. Durant casi tres sigles, la colónia francesa de Saint-Domingue —en la part occidental de l'illa de L'Espanyola— va ser una de les societats esclavistes més brutals i lucratives del món: cap a 1789 mig milló de persones d'orige africà eren explotades en plantacions de sucre, café i índigo en benefici de la metròpoli, lo que va convertir a la colónia en el principal productor mundial d'abdós cultius i en el motor de l'economia francesa. A lo llarc de tota l'història de la tracta, s'estima que entre 790.000 i 860.000 africans varen ser transportats per la força a Saint-Domingue, segons les senyes de la Trans-Atlantic Slave Trade Database; d'ells, aproximadament un milló varen perir a causa de les condicions de l'esclavitut a lo llarc de l'existència de la colónia. Estes sifres no inclouen a els qui varen morir abans d'aplegar a l'illa: segons les estimacions de David Eltis i David Richardson, dels 12,5 millons d'africans embarcats en el conjunt de la tracta transatlàntica, al voltant del 15 % —casi dos millons de persones— varen fallir durant la travessia atlàntica a causa de malalties, desnutrición i abusos a bordo; a esta sifra se sumen els que varen perir en els ports d'embarque africans i durant les marches forçades des de l'interior del continent. En el cas específic de Saint-Domingue, les condicions de «aclimatació» eren particularment letals: fins al 50 % dels africans nouvinguts morien durant el seu primer any en l'illa, principalment per la febra groga. La Revolució haitiana (1791-1804), l'única rebelió d'esclaus exitosa de l'història, va posar fi a l'esclavitut colonial i va donar orige a la primera república negra independent del món, pero les seues conseqüències —el deute impost per França, l'aïllament diplomàtic, les successives intervencions estrangeres i la destrucció del teixit institucional— han marcat al país fins a l'actualitat.

Haití en l'actualitat

Els orígens de l'esclavitut en l'illa es remonten a les pràctiques esclavistes precolombinas i a la conquista espanyola de 1492. Els colonizadores varen sometre als indígenes taínos a treball forçós fins que les malalties i l'explotació diezmaron a la població nativa. Per a reemplaçar la mermada mà d'obra, es va escomençar a importar africans esclavizados de forma massiva durant el sigle xvi. A principis del sigle xvii, la part occidental de L'Espanyola era ya una societat esclavista en la que la majoria de la població es trobava somesa a servitut.

Les dures condicions de l'esclavitut, l'influix dels ideals de la Revolució francesa i l'enorme desproporció numèrica entre persones esclavisades i població lliure varen confluir per a fer d'Haití l'escenari d'una rebelió d'esclaus que va desembocar en la Revolució haitiana. Si be la revolució va abolir formalment l'esclavitut, varis dels governants que la varen succeir reimplantaron el treball forçós, convençuts de que sense l'economia de plantació el país no podria sostindre's.

El treball no remunerat seguix sent una pràctica estesa en Haití. S'estima que fins a mig milló de chiquets treballen com sirvientes domèstics no remunerats denominats restavek, els qui són somesos habitualment a abusos físics i sexuals. Aixina mateix, la tracta de persones, inclosa la tracta de chiquets i la tracta en fins d'explotació sexual, constituïxen problemes de gran magnitut en Haití, que afecten de manera particular a les persones que migran cap a la República Dominicana. Tots estos problemes s'han vist agravats pels successius desastres naturals i la persistent inestabilitat política del país.

Pese a haver segut el primer país del món en abolir l'esclavitut per mig d'una revolució, Haití no ha conseguit erradicar-la per complet. La relatora especial de les Nacions Unides sobre les formes contemporànees d'esclavitut va calificar el sistema restavek —pel qual centenars de mils de chiquets són cedits com sirvientes domèstics no remunerats— com «una forma moderna d'esclavitut», i l'Organisació Internacional del Treball ha descrit la pràctica com a «esclavitut en una terra lliure». El sociòlec Kevin Beles, referència acadèmica en l'estudi de l'esclavitut contemporànea, ha inclós a Haití entre els països en major prevalença d'esclavitut moderna en el món. A estes formes d'esclavitut se sumen pràctiques generalisades de treball forçós —com la corvea reimplantada en distints moments de l'història— i l'explotació econòmica sistemàtica de la mà d'obra haitiana per part d'empreses estrangeres, que, segons acadèmics i institucions internacionals, afonen les seues raïls en els tres sigles d'esclavitut colonial i en el sistema d'extracció que la va succeir.

Haití presenta la segona taxa més alta d'incidència d'esclavitut en el món, solament per darrere de Mauritània. L'Oficina de Monitoreo i Combat al Tràfic de Persones del Departament d'Estat dels Estats Units ha situat al país en la «llista de vigilància de nivell 2» des de 2017.

Història

L'Espanyola baix domini espanyol (1492-1625)

Els taínos que habitaven l'illa —a la que els europeus donarien el nom de L'Espanyola— varen rebre en hospitalitat a Cristóbal Colón i la seua tripulació quan estos varen desembarcar en octubre de 1492. En l'era precolombina atres tribus caribenyes atacaven l'illa per a seqüestrar persones i sometre-les a esclavitut. Els colonizadores espanyols no varen tardar en institucionalisar l'esclavitut en l'illa, convertint-la en un negoci de gran envergadura.

Els natius de l'illa de L'Espanyola varen rebre inicialment a Colón i els seus soldats en amabilitat i generositat.

En el pas del temps, els espanyols varen establir plantacions de canya de sucre i atres cultius que depenien per complet de la mà d'obra esclava. Ademés, els natius varen ser obligats a treballar en l'extracció d'or i coure, lo que va cobrar un alt preu en vides i en la salut de la població.

Davant esta brutalitat, alguns natius es varen rebelar i es varen refugiar en les montanyes més inaccessibles de l'illa, a on varen formar comunitats amagades conegudes com «cimarrones». Els espanyols varen respondre a la resistència nativa en dures represàlies, com la destrucció de collites per a matar de fam als indígenes. En 1495, els espanyols varen enviar 500 natius capturats a Espanya com a esclaus, pero 200 no varen sobreviure al viage i els restants varen morir poc despuix.

Es desconeix quàntes persones taínas habitaven l'illa abans de l'arribada de Colón —les estimacions varien des de varis mills fins a huit millons—, pero el treball forçós, l'esclavitut i, en particular, les malalties introduïdes involuntàriament pels europeus, front a les quals els natius carien de defenses, varen provocar la mort de gran part de la població. Entre 1492 i 1494, un terç de la població nativa de l'illa havia perit, i per a 1514 havia mort el 92 % de la població indígena.

el misionero espanyol Bartolomé de las Casas va denunciar la esclavisació dels natius i la brutalitat dels conquistadors. La campanya de les Cases va conduir al fi oficial de la esclavisació dels taínos en 1542; no obstant, va ser reemplaçada per la tracta d'esclaus africans.

La rapidea en la que varen morir els natius va deixar un buit de mà d'obra que es va cobrir en l'importació de persones africanes. La mà d'obra africana es considerava idònea, ya que els sigles de contacte previ entre africans i europeus els havien conferit immunitat front a les mateixes malalties.

Alguns esclaus nouvinguts d'Àfrica i d'illes veïnes varen conseguir escapar i unir-se a les comunitats cimarronas en les montanyes. En 1519, africans i natius americans varen unir forces i varen iniciar una rebelió d'esclaus que es va prolongar durant varis anys, fins que va ser esclafada pels espanyols en la década de 1530.

La pràctica de l'esclavitut en les colónies espanyoles d'Amèrica va alcançar tal magnitut que, a finals del sigle xvi, les importacions d'esclaus africans superaven en número a l'immigració espanyola al Nou Món.

De l'Espanyola espanyola a la colónia francesa

El pas de l'esclavitut baix domini espanyol a l'esclavitut baix domini francés no va ser un fet repentí, sino el resultat d'un llarc procés de penetració colonial. Entre 1605 i 1606, el governador espanyol Antonio d'Osorio va eixecutar les cridades Devastación d'Osorio, despoblando per la força la franja nort i occidental de l'Espanyola per a acabar en el contrabando en potències rivals. La mida va resultar contraproduent: les terres abandonades varen ser ocupades gradualment per bucaneros i filibusteros francesos i anglesos, que es varen establir primer en l'illa de la Tortuga cap a 1625 i despuix en la costa occidental de l'Espanyola. En els seus inicis, estos colon informals vivien de la caça de ganado cimarrón, la pirateria i el comerç de cuiro; l'esclavitut tenia una presència marginal entre ells. La transformació es va produir a partir de 1665, quan Bertrand d'Ogeron, nomenat governador per Luis XIV, va impulsar la conversió d'estes comunitats d'aventurers en colon agrícoles sedentaris, fomentant el cultiu de tabac i despuix de canya de sucre, i incentivant l'immigració de famílies franceses des de Martinica i Guadalupe.

La formalisació va aplegar en el Tractat de Rijswijk de 1697, pel qual Espanya va cedir oficialment el terç occidental de l'illa a França. A partir d'eixe moment, la nova colónia de Saint-Domingue va experimentar una transformació radical: l'esclavitut va passar de ser un fenomen llimitat i dispers baix el domini espanyol a convertir-se en un sistema d'explotació intensiva a escala industrial. Si en 1681 la colónia contava en uns 2000 esclaus, a finals del sigle xviii les importacions anuals superaven els 30.000 africans, i la població esclavizada rondava el mig milló. Esta escalada va convertir a Saint-Domingue en la colónia més lucrativa del món —i en una de les més brutals—.

Saint-Domingue (1625-1789)

Artícul principal → Saint-Domingue.

Jean-Baptiste Belley, un afranchi que es va convertir en ric hacendado, membre electe dels Estats Generals per Saint-Domingue i posteriorment diputat de la Convenció Nacional

Espanya va cedir el control de la part occidental de l'illa de l'Espanyola a França per mig del Tractat de Rijswijk en 1697; França va denominar a la seua nova possessió colonial Saint-Domingue. La colónia, basada en l'exportació de cultius comercials, especialment la canya de sucre, es va convertir en la més rica del món. Coneguda com la «Perla de les Antilles», va aplegar a ser el primer productor mundial tant de café com de sucre.

La riquea de Saint-Domingue no beneficiava únicament als plantadores colonials: els guanys de l'indústria azucarera irrigaban l'economia metropolitana francesa i la d'atres potències europees. Ports com Nantes —que va organisar prop de 1800 expedicions negreras—, Bordeus i Li Havre es varen desenrollar en gran mida gràcies al comerç en les plantacions caribenyes. Cap a finals del sigle xviii, els productes que França extrea de Saint-Domingue representaven aproximadament el 30 % del seu comerç exterior, i el sucre de la colónia dominava el 40 % del mercat atlàntic. Inversors de la noblea i la burguesia francesa, aixina com financers holandesos i anglesos vinculats al comercie triangular, canalisaven capital cap a les plantacions, convertint a Saint-Domingue en un engranage central del capitalisme atlàntic primerenc. Ciutats de les colónies templades d'Amèrica del Nort, com les de Nova Anglaterra, també varen prosperar en abastir d'aliments, fusta i productes manufacturados a les illes azucareras a canvi de melaça i rom, integrant-se aixina en la ret econòmica que sostenia l'esclavitut caribenya.

Saint-Domingue va ser, ademés, un dels principals destins del comerç atlàntic d'esclaus. Dels 1.381.000 africans embarcats en bucs francesos a lo llarc de tota la tracta, uns 773.000 varen ser traslladats a Saint-Domingue, mentres que sifres menors es varen dirigir a Martinica (217.000) i Guadalupe (73.000). El port de Cap-Français (actual Cap Haitiano) va rebre per sí solament a uns 406.000 africans, lo que ho convertia en un dels punts de desembarc més importants de l'Atlàntic, junt en Riu de Janeiro, Kingston i Bridgetown. L'illa funcionava també com a nodo de redistribució: una volta desembarcats, els captius eren venuts i traslladats cap a l'interior de la colónia o reexportados a atres possessions caribenyes, en un sofisticat mercat intracolonial de persones esclavizades.

Els francesos, de la mateixa manera que els espanyols, varen importar esclaus d'Àfrica. En 1681 hi havia solament 2000 esclaus en Saint-Domingue; en 1789, el número ascendia a casi mig milló.

Mentres els francesos varen controlar Saint-Domingue, varen mantindre un sistema de castes que comprenia tant a persones blanques com a persones lliures de color. Este sistema de castes determinava els rols socials i establia una rígida jerarquia. La classe més alta, coneguda com grands blancs (grans blancs o nobles blancs), estava composta per rics nobles, inclosa la família real, i residia principalment en França. Estos individus concentraven la major part del poder i controlaven gran part de les propietats de Saint-Domingue. Encara que el seu grup era molt reduït i exclusiu, eixercien un poder considerable. La majoria dels grands blancs vivia de forma absentista, administrant els seus assunts des de França, mentres que els llocs administratius de la colónia estaven monopolisats per funcionaris naixcuts en la metròpoli. Esta divisió entre blancs naixcuts en França (métropolitains) i blancs naixcuts en la colónia (créoles) generava tensions constants: els plantadores criollos resentien la tutela burocràtica de París i, en particular, el sistema del exclusif —que els obligava a vendre tota la seua producció a França i a comprar tots els seus suministraments a comerciants francesos a preus desfavorables—, i aspiraven a una major autonomia comercial i política, similar a la que els colon nortamericans havien buscat front a Anglaterra. El govern borbònic, conscient del perill que representava l'unió dels diferents sectors de la població colonial, explotava deliberadament estes rivalitats per a mantindre el seu control: enfrontava als grands blancs contra els petits blancs, als blancs contra els gens de couleur lliures i a tots ells contra la massa de persones esclavizades.

Per baix dels grands blancs es trobaven els petits blancs (menuts blancs o blancs plebeus) i els gens de couleur lliures (persones lliures de color). Estes classes habitaven Saint-Domingue i detentaban un considerable poder polític local i el control de la milícia. Els petits blancs compartien el mateix nivell social que els gens de couleur lliures.

La classe dels gens de couleur lliures estava composta per affranchis (exesclavos), persones negres lliures i persones d'ascendència mixta, i controlaven una part significativa de la riquea i la terra de manera similar als petits blancs; gojaven de ciutadania plena i igualtat civil en els demés súbdits francesos. La raça estava inicialment lligada a la cultura i la classe social, i alguns colon «blancs» tenien ancestros no blancs. Encara que els criollos de color i els affranchis eixercien un poder considerable, en el temps varen ser objecte de racisme i segregació per l'introducció de polítiques divisionistas per part del governe real, ya que el règim borbònic temia el poder unificat dels colon.

Els membres de la classe dels petits blancs varen escomençar a distanciar-se dels gens de couleur lliures i a denigrarlos. L'influència del governe borbònic va despertar en els petits blancs l'enveja pel poder econòmic dels gens de couleur lliures. Com ocorria en atres illes del Carib, la majoria de la població de Saint-Domingue eren persones de color, que superaven àmpliament en número a la població blanca.

Classificació racial i esclavitut de persones mestizas

La societat de Saint-Domingue va desenrollar un dels sistemes de classificació racial més elaborats del món atlàntic. El juriste colonial Moreau de Saint-Méry, en la seua obra Description (1797), teorizó una taxonomia que dividia l'ascendència racial en 128 parts de «sanc» blanca o negra, generant decenes de categories intermiges: mulâtre (mitat blanca, mitat negra), quarteron (un quarto negre), métis o octavón (un octau negre), griffe (tres quartos negre), sacatra, marabou i moltes atres. Encara que esta escala de 128 punts mai es va aplicar en tota la seua complexitat, els documents notarials de l'época identificaven habitualment a les persones segons dos o tres generacions d'ascendència, i la classificació racial tenia conseqüències directes sobre els drets civils i polítics de cada individu.

A diferència de la cridada «regla d'una gota» (one-drop rule) que imperaria posteriorment en els Estats Units —a on qualsevol grau d'ascendència africana convertia a una persona en «negra» sense matisos—, el sistema colonial francés reconeixia gradacions de mestiçage i permetia, a lo manco en teoria, cert grau de movilitat racial per mig de la riquea i la cultura. En els primers censos de la colónia no es distinguia entre «blancs» i «mulatos», sino únicament entre persones lliures i esclavizades. No obstant, a partir de la década de 1760, les autoritats colonials varen endurir progressivament les lleis racials, prohibint a les persones de color —per riques o educades que anaren— eixercir certes professions, portar determinades penyores de vestir o assentar-se junt als blancs en els teatres i les iglésies.

La condició jurídica dels fills d'unions entre hòmens blancs i dònes esclavisades es regia pel principi romà partus sequitur ventrem («el part seguix a la pancha»): els fills heretaven la condició de la mare, de modo que els chiquets naixcuts d'una dòna esclava eren automàticament esclaus, en independència de que el seu pare fora un home blanc lliure. Esta norma, consagrada en el Code Noir, va generar una situació paradòxica: molts chiquets mestizos, fills biològics dels propis plantadores, creixien com a esclaus en les mateixes plantacions dels seus pares. L'explotació sexual de les dònes esclavisades era sistemàtica i generalisada; els plantadores i atres hòmens blancs mantenien relacions de concubinato forçat en dònes esclaves o lliures de color baix un sistema conegut com plaçage, una sòrt d'unió de fet per la qual l'home proporcionava vivenda i, en ocasions, la llibertat o l'educació dels fills.

No totes les persones d'ascendència mixta eren esclaves: els affranchis i gens de couleur lliures que havien obtingut la seua llibertat —ya fòra per manumisión, per compra de la seua pròpia llibertat o per naiximent lliure— podien acumular considerable riquea i posseir a la seua volta esclaus i plantacions. No obstant, inclús els més acabalats entre ells sofrien les restriccions racials impostes pel règim colonial, lo que va alimentar el seu profunt resentiment i els va convertir en un dels actors clau de la Revolució haitiana.

Un petit blanc i una dòna africana. El peu d'image diu «el petit blanc a qui amo». El mestiçage entre africans i europeus va crear una població criolla multirracial en Saint-Domingue.

En aplegar a la plantació, els esclaus rebien un tracte inicialment més benévolo mentres li'ls integrava de forma gradual en el sistema de treball. Cada plantació contava en un comandant negre encarregat de supervisar als demés esclaus; el plantador procurava no favorir a un grup ètnic africà per damunt d'un atre. La majoria dels esclaus que aplegaven a Saint-Domingue treballaven en els camps o tallers; els més jóvens solien convertir-se en sirvientes domèstics, i els vells eren amprats com a vigilants. Alguns esclaus es convertien en artesans qualificats i rebien privilegis com a millor alimentació, la possibilitat d'anar a la ciutat i la vaig llibertar dones savanes (llibertat de sabana), una sòrt de llibertat en certes restriccions. Els esclaus eren considerats una propietat valiosa, i rebien atenció mèdica quan emmalaltien.

Existien numerosos tipos de plantacions en Saint-Domingue. Algunes produïen añil, cotó i café; estes eren de chicoteta escala, en entre 15 i 30 esclaus, lo que creava un entorn de treball més propenc. No obstant, les plantacions més valioses eren les de sucre. La plantació azucarera promig amprava a 300 esclaus, i la major registrada tenia 1400. Estes plantacions ocupaven solament el 14 % de la terra cultivada de Saint-Domingue; en comparació, el café representava el 50 %, el añil el 22 % i el cotó solament el 5 %. Per la diferència d'inversió entre les plantacions azucareras i les demés, existia una enorme brecha econòmica entre els plantadores comuns i els «senyors» del sucre.

Mentres els grands blancs posseïen 800 grans plantacions de sucre, els petits blancs i els gens de couleur (persones de color) posseïen 11.700 plantacions de chicoteta escala, de les quals els petits blancs tenien 5700 —3000 d'añil, 2000 de café i 700 de cotó—; els affranchis i criollos de color posseïen 6000 plantacions dedicades principalment al café, sobre el qual eixercien un monopoli econòmic.

Règim de treball i producció

El treball en les plantacions de Saint-Domingue s'organisava per mig del sistema de colles (ateliers), heretat de les plantacions de Barbados. Els esclaus eren dividits en tres colles segons la seua força i edat: la primera, composta pels hòmens i dònes més fortes, realisava les tasques més pesades; la segona agrupava a persones de menor fortalea, inclosos adolescents i vells; i la tercera s'encarregava de llabors llaugeres com el deshierbe i la recolecció. La majoria dels esclaus de camp eren dònes.

La jornada normal de treball s'estenia des de l'amanecer fins al vespre, sis dies a la semana, en una pausa d'una hora al migdia —un total d'a lo manco 12 hores diàries de treball extenuante baix la calor tropical—. No obstant, durant la roulaison —la temporada de collita i molienda de la canya de sucre—, les jornades es prolongaven fins a 18 o inclús 20 hores, en un règim pràcticament ininterromput les 24 hores del dia, ya que el suc de la canya devia processar-se de colp i repent per a que no es tirara a perdre. La producció de sucre era la llabor més mortífera de totes les activitats agrícoles del tròpic: els esclaus tallaven la canya en machets, la transportaven als molins de rodells —a on les amputacions de braços i mans eren freqüents—, alimentaven els forns que calfaven les calderes d'evaporament i manejaven el suc hirviente per a cristalizarlo en sucre. Cada etapa del procés era perillosa, agotadora i exigia coneiximents tècnics específics.

Les plantacions de café, ubicades en les regions montanyoses de l'interior, imponien condicions menys letals que les de sucre, pero el treball seguia sent dur: els esclaus devien cultivar, recolectar i secar els grans en terrenys escarpados i de difícil accés. Les plantacions d'índigo presentaven un perill adicional, ya que el procés d'extracció de la tenyida requeria la maceració de les plantes en grans cubas d'aigua que produïen emanació tòxiques, lo que deteriorava greument la salut dels treballadors. La producció de cotó completava el quadro agrícola de la colónia, encara que en plantacions més chicotetes i condicions alguna cosa menys extremes.

Mecanismes de control sobre la població esclavizada

La pregunta de cóm una minoria blanca d'a penes 40.000-45.000 persones va conseguir dominar a una població esclavizada de casi mig milló es respon per la confluència de múltiples mecanismes de control, tant violents com a estructurals.

El pilar fonamental era l'estratègia de «dividir per a regnar». Els esclaus procedien de centenars de grups ètnics africans diferents, els idiomes dels quals eren en freqüència mútuament incomprensibles; obligats a comunicar-se en criollo francés, carien d'una llengua i una identitat comuna que facilitara l'organisació colectiva. Ademés, aproximadament dos terços de la població esclavizada havia naixcut en Àfrica i desconeixia el terreny i les rets socials de l'illa, lo que dificultava la planificació de tumults i fugues. Els plantadores s'asseguraven deliberadament de no concentrar a persones del mateix grup ètnic en una mateixa plantació. Més que otorgar estatus formal a un grup ètnic sobre un atre, els colon varen construir una jerarquia interna basada en el lloc de naiximent: els esclaus créoles —naixcuts en la colónia— ocupaven posicions relativament privilegiades com sirvientes domèstics, artesans, comandants o cocheros, mentres que els bossals —nouvinguts d'Àfrica— eren destinats a les tasques més dures del camp. Esta divisió fracturava la solidaritat potencial entre abdós grups, ya que els créoles parlaven criollo, coneixien les costums colonials i posseïen rets familiars, mentres que els bossals, desorientats i sense domini de la llengua, depenien dels primers per a orientar-se. Els plantadores també manejaven estereotips ètnics: els kongos, que constituïen el grup més numerós (fins al 40-50 % de les importacions en la década de 1780), eren considerats «sumisos» i preferits per a llabors domèstiques; els ibo tenien fama de suïcidar-se abans que sometre's; els llaurades (fon) eren vists com «belicosos»; els mondongues eren rebujats per la falsa creència de que eren caníbals. En la pràctica, els europeus rara volta identificaven correctament les ètnia africanes, puix classificaven als captius segons el seu port d'embarque o la llengua que parlaven, no segons la seua verdadera procedència.

Un segon mecanisme era l'existència dels gens de couleur lliures com a classe intermija o «amortiguadora». Els libertos i criollos de color, que cap a 1789 sumaven entre 28.000 i 32.000 persones, posseïen aproximadament un terç de les plantacions i un quarto dels esclaus de la colónia. En tindre un interés econòmic directe en la perpetuació del sistema esclaviste, els gens de couleur lliures constituïen una barrera entre els blancs i la massa d'esclavizados. Ademés, eren ells els qui formaven el gros de la milícia colonial, la força armada encarregada de mantindre l'orde i reprimir qualsevol conat de rebelia.

A estos factors se sumava un aparat repressiu que incloïa la maréchaussée (policia rural), especialment creada per a capturar als esclaus fugitius; els cazarrecompensas i els gossos d'assut ya mencionats; i un sistema de castics ejemplarizantes —assots, mutilacions, eixecucions públiques— que funcionava com a instrument de terror dissuasori. El propi sistema de supervisió interna de les plantacions, en «comandants» esclavizados que vigilaven al restant dels treballadors en nom de l'amo, fracturava la solidaritat entre els propis esclaus. Per últim, el marc llegal del Code Noir regulava cada aspecte de la vida de les persones esclavizades, des de l'alimentació fins als castics, conferint una apariència d'orde jurídic a un sistema fonamentat en la violència.

A pesar de tots estos mecanismes, el control mai va ser absolut. El cimarronaje, l'enverinament, els incendis i, finalment, la Revolució haitiana varen demostrar que cap sistema d'opressió, per sofisticat que fòra, podia sofocar permanentment la resistència de mig milló de persones.

Criollo, vodú i llenguages secrets de la resistència

Paradòxicament, la mateixa diversitat llingüística que els plantadores explotaven per a dividir a la població esclavizada va acabar generant una ferramenta de cohesió i resistència: el criollo haitiano. Este idioma va sorgir de la necessitat de comunicació entre persones procedents de centenars de grups ètnics africans diferents —parlants de fon, yoruba, ewe, kikongo i moltes atres llengües— que devien entendre's entre sí i en els seus amos francesos. El criollo haitiano va fusionar una base lèxica majoritàriament francesa en estructures gramaticals, fonologia i vocabulari de les llengües de l'Àfrica occidental i central, creant un idioma nou que els colon blancs, parlants del francés metropolità, comprenien solament de forma parcial.

El vudú haitiano va constituir el principal vehícul clandestí de comunicació i organisació entre la població esclavizada. Pese a la prohibició de les religions africanes establida en el Code Noir de 1685, les cerimònies de vodú se celebraven en secret, generalment de nit, i fusionaven tradicions religioses dels fon, yoruba i kongos en elements del catolicisme per a dissimular el seu verdader caràcter. Els plantadores, que subestimaban estes reunions considerant-les meres diversions inofensives, no percebien que funcionaven com a assamblees a on es compartien notícies entre plantacions, es forjaven vínculs de solidaritat entre persones de diferents orígens ètnics i es planificaven actes de resistència.

Dins dels rituals de vodú s'amprava el langaj, un vocabulari ritual carregat de térmens procedents del fon, el yoruba, el ewe i el kikongo que resultava completament incomprensible per als europeus. El tambor eixercitava un paper central: més allà de la seua funció en les cerimònies, els patrons rítmics podien transmetre mensages entre plantacions distants, funcionant com un sistema de comunicació que els colon no podien dessifrar. Les cançons entonades durant les cerimònies i el treball en els camps contenien a sovint dobles sentits, proverbis codificats i alusions a la resistència que passaven inadvertits per als amos.

L'eixemple més célebre d'esta convergència entre vodú, criollo i resistència va ser la cerimònia de Bois Caïman del 14 d'agost de 1791, presidida pel sacerdot vodú Dutty Boukman i la mambo Cécile Fatiman. En aquella reunió nocturna, esclaus procedents de plantacions de tot el nort de la colónia es varen congregar en secret, varen realisar un ritual que va unificar tradicions del Dahomey i dels taínos, i varen jurar sublevar-se contra les seues opresores. L'insurrecció va esclatar pocs dies despuix, iniciant la Revolució haitiana. El vodú i el criollo no solament havien permés comunicar-se a mig milló de persones d'orígens diversos, sino que els havien proporcionat una identitat cultural compartida i un marc simbòlic capaç de transformar l'indignació individual en acció colectiva.

El Code Noir regulava el comportament i el tracte dels esclaus en les colónies franceses.

Alguns plantadores azucareros, empenyorats en obtindre alts rendiments, sometien als seus esclaus a un treball extremadament dur. Els costs d'establir una plantació de canya de sucre eren molt elevats, lo que a sovint causava un profunt endeutament del propietari. Molts esclaus de les plantacions azucareras morien en pocs anys; resultava més barat importar nous esclaus que millorar les condicions de treball. La taxa de mortalitat dels esclaus en les plantacions azucareras de Saint-Domingue era la més alta de l'hemisferi occidental; els esclaus que treballaven en les plantacions de sucre varen aplegar a tindre una taxa de mortalitat anual d'entre el 6 i el 10 %, lo que obligava als plantadores a importar nous esclaus en freqüència.

A lo llarc dels cent anys d'existència de la colónia, aproximadament un milló d'esclaus varen sucumbir a les condicions de l'esclavitut. Alguns esclaus d'ètnia africanes que creïen en la metempsicosis —la migració de l'ànima despuix de la mort— se suïcidaven poc despuix d'aplegar a l'illa, convençuts de que en morir podrien retornar al seu territori d'orige i recuperar el ranc, la riquea, els familiars i els amics que havien perdut. Algunes dònes esclavisades embarassades que vivien en condicions precàries en les plantacions de sucre no sobrevivien lo suficient o no tenien embarassos lo prou saludables com per a donar a llum bebés vius, i quan ho feyen, els chiquets solien morir a edat primerenca per desnutrición. En algunes plantacions, l'alimentació era insuficient, i s'esperava que els esclaus cultivaren i prepararen el seu propi menjar ademés de les seues jornades laborals de 12 hores.

Reproducció i absència de «crío d'esclaus»

A diferència de lo que ocorreria posteriorment en el sur dels Estats Units —a on, despuix de la prohibició de l'importació d'esclaus en 1808, els plantadores varen fomentar deliberadament la reproducció de les persones esclavisades com a estratègia econòmica—, en Saint-Domingue mai es va desenrollar un sistema de «crío d'esclaus» (slave breeding). La raó era estrictament econòmica: les condicions de treball eren tan brutals i la taxa de mortalitat tan elevada —entre el 5 i el 6 % anual, front a una taxa de natalitat d'a penes el 3 %— que la població esclavizada presentava un creiximent natural negatiu permanent i era incapaç de reproduir-se a sí mateixa. Prop de la mitat dels chiquets esclavizados morien en algunes plantacions, i fins al 50 % dels africans nouvinguts fallien en el seu primer any a causa de la febra groga i atres malalties.

Per als plantadores, resultava més rendable explotar als esclaus fins a la mort i reemplaçar-els en noves importacions d'Àfrica que invertir en millorar les condicions de vida per a permetre la reproducció natural. Esta llògica de «usar i rebujar» explica la necessitat d'importacions constants i massives: cap a la década de 1780 s'introduïen més de 30.000 africans a l'any, i en tot moment la majoria de la població esclavizada —aproximadament dos terços— havia naixcut en Àfrica, no en la colónia, lo que reflectix el fracàs de la reproducció natural com a font de mà d'obra. L'embaràs era a sovint vist com un inconvenient productiu pels amos, ya que les dònes embarassades i lactants rendien menys en els camps. L'elevada mortalitat i els desequilibris demogràfics varen generar ademés formes d'organisació familiar inusuals, com la poliàndria —una dòna unida a varis hòmens simultàneament—, documentada entre la població esclavizada de Saint-Domingue.

Dònes sirvientas de Saint-Domingue banyant-se

En 1685, el rei francés Luis XIV va promulgar el Code Noir, una regulació sobre el tracte dels esclaus. Encara que el Code Noir va ser establit per a protegir els drets dels esclaus i a pesar de la presència d'una policia rural, pel terreny escarpado de Saint-Domingue i a l'aïllament de diverses plantacions, alguns esclaus sofrien abusos. Es varen registrar casos extrems en els que els esclaus eren assotats, cremats, enterrats vius, immovilisats i exposts a eixams d'insectes, mutilats, violats i sofrien l'amputació de membres. En algunes plantacions, els esclaus sorpresos menjant la canya de sucre eren obligats a dur boços d'hojalata en els camps.

François Mackandal en una moneda de 20 gourdes, 1968

Al voltant de 48.000 esclaus de Saint-Domingue varen conseguir escapar de les seues plantacions; els esclavista contractaven cazarrecompensas per a capturar a estos cimarrones. Els que no varen ser capturats i reesclavizados varen establir comunitats alluntades de les zones poblades. Els cimarrones organisaven incursions nomenades mawonag contra les plantacions, furtant els suministraments que les seues comunitats necessitaven per a sobreviure, com a aliments, ferramentes i armes. Un cimarrón célebre, François Mackandal, va escapar a les montanyes a mitan del sigle xviii i va planejar atacs contra els propietaris de plantacions. Mackandal va ser capturat i cremat en la foguera en 1758, pero la seua llegenda va perdurar i va inspirar la rebelió entre els esclaus —i va sembrar la por entre els esclavista—.

Els africans esclavizados que fugien a zones montanyoses remotes rebien el nom de marron (francés) o mawon (criollo haitiano), que significa «esclau fugitiu». Els cimarrones varen formar comunitats estretament unides que practicaven l'agricultura de subsistència i la caça. Se sabia que retornaven a les plantacions per a lliberar a familiars i amics. En algunes ocasions, es varen unir als assentaments taínos que havien escapat dels espanyols en el sigle xvii. A finals del sigle xvii i principis del xviii, un gran número de cimarrones vivia en les montanyes de Bahoruco. En 1702, una expedició francesa contra ells va matar a tres cimarrones i va capturar a 11, pero més de 30 varen evadir la captura i es varen retirar més adins dels boscs montanyosos. Es varen portar a terme més expedicions en èxit llimitat, encara que varen conseguir capturar a un dels seus líders, Michel, en 1719. En expedicions posteriors, en 1728 i 1733, les forces franceses varen capturar 46 i 32 cimarrones, respectivament. Sense importar quànts destacaments s'enviaren contra estos cimarrones, varen continuar atraent a esclaus fugitius. Expedicions en 1740, 1742, 1746, 1757 i 1761 varen obtindre èxits menors contra estos cimarrones, pero varen fracassar en destruir els seus refugis.

En 1776-1777, una expedició conjunta franc-espanyola es va adinsar en les regions fronterices de les montanyes de Bahoruco en l'intenció de destruir els assentaments cimarrones. No obstant, els cimarrones havien segut alertats de la seua arribada i havien abandonat els seus llogarets i coves, retirant-se més adins dels boscs montanyosos a on no podien ser trobats. El destacament va retornar finalment sense èxit, havent perdut molts soldats per malaltia i deserció. En els anys següents, els cimarrones varen atacar varis assentaments, inclós Fond-Parisien, en busca d'aliments, armes, pólvora i dònes. Va ser en una d'estes excursions quan un dels líders cimarrones, Kebinda, naixcut en llibertat en les montanyes, va ser capturat. Va morir posteriorment en captiveri.

En 1782, de Saint-Larry va decidir oferir condicions de pau a un dels líders cimarrones, Santiago, concedint-els la llibertat a canvi de que perseguiren a tots els futurs fugitius i els tornaren als seus amos. Finalment, a finals de 1785, es va alcançar un acort, i els més de 100 cimarrones baix el mando de Santiago varen deixar de realisar incursions en territori colonial francés.

Ademés de la fuga, els esclaus resistien enverinant als amos d'esclaus, a les seues famílies, al seu ganado i a atres esclaus —esta pràctica era lo prou comuna i temuda com per a que, en decembre de 1746, el rei francés prohibira específicament l'enverinament—. L'incendi provocat era una atra forma de resistència esclava.

Per a combatre als cimarrones i sofocar els tumults, les autoritats colonials varen recórrer a l'us de gossos d'assut adestrats per a rastrejar i atacar a persones esclavizades. En 1803, durant la fase final de la Revolució haitiana, el general francés Donatien de Rochambeau va importar de Cuba un centenar de dogos cubans —una raça extinta de mastín criada específicament per a la caça d'esclaus fugitius— i els va amprar no solament per a perseguir als rebels, sino també per a eixecutar públicament a presoners negres en espectàculs destinats a aterrorizar a la població. Este episodi, un dels més notoris de la guerra, va provocar una àmplia condena inclús entre els contemporàneus. En anterioritat, els britànics havien intentat adquirir estos mateixos gossos durant la seua ocupació parcial de Saint-Domingue (1793-1798) per a perseguir als insurgents en les montanyes. La brutalitat dels gossos d'assut es va convertir en un símbol dels métodos extrems empleats per a sostindre el sistema esclaviste i va contribuir a alimentar el sentiment abolicioniste en Europa.

En 1791, els criollos de Saint-Domingue varen iniciar la Revolució francesa en la colónia; els revolucionaris republicans varen instigar una rebelió d'esclaus dirigida a derrocar al règim borbònic. El seu objectiu principal era establir el control republicà de Saint-Domingue i impondre l'igualtat social i política per als criollos de la colónia. No obstant, estos republicans pronte varen perdre el control de la rebelió esclava.

Bona part dels esclaus que varen empunyar les armes durant la Revolució haitiana havien segut guerrers en Àfrica, capturats en conflictes bèlics i venuts com a esclaus per grups ètnics rivals. Abans de l'inici de la Revolució francesa en 1789, hi havia huit voltes més esclaus en la colónia que blancs i persones lliures de color combinats. En 1789, els francesos importaven 30.000 esclaus a l'any i hi havia mig milló d'esclaus sol en la part francesa de l'illa, front a uns 40.000-45.000 blancs i 32.000 persones lliures de color.

Periodo revolucionari (1789-1804)

Artícul principal → Revolució haitiana.

En 1791, els esclaus varen incendiar plantacions i varen massacrar als blancs.

La Revolució francesa de 1789 va oferir una oportunitat a la classe mija de Saint-Domingue per a organisar un tumult, seguida poc despuix per l'instigació d'una rebelió general d'esclaus. En 1790, Vincent Ogé va encapçalar un alçament. No obstant, est va fracassar i les autoritats franceses ho varen encarcerar i finalment ho varen eixecutar públicament quebrándole l'esquena i decapitant-ho. Despuix d'açò, el sacerdot vudú Dutty Boukman es va reunir en atres líders religiosos esclavizados i va planificar una insurrecció. L'insurrecció va escomençar el 21 d'agost de 1791. Boukman, junt en els demés esclaus, va capturar la major part de Plaine-du-Nord, va torturar i va assessinar als esclavista i a les seues famílies, i va destruir les plantacions en les que havien segut obligats a treballar. Despuix de la mort de Boukman —capturat i decapitat pels francesos, que varen exhibir el seu cap en una plaça de Cap-Français per a atemorisar a la població—, el mando militar de la rebelió va passar a Jean-François Papillon i Georges Biassou, dos esclaus que varen organisar els contingents rebels en un eixèrcit capaç de resistir a les tropes colonials. Molts dels combatents eren veterans de guerres africanes que varen aplicar en Haití les tàctiques militars depreses en els seus països d'orige. De les files de Biassou va sorgir Toussaint Louverture, un antic esclau alfabetizado que es convertiria en el líder més lluent de la revolució i en un dels estrategues militars més notables de la seua época. A finals de l'any, els esclaus controlaven dos terços de l'illa, mentres que la majoria dels esclavista havien mort o intentaven fugir.

Dos comissaris civils, Sonthonax i Polverel, varen ser enviats a la colónia per a implementar el decret del 4 d'abril de 1792, que otorgava a les persones lliures de color i als negres lliures els mateixos drets que als blancs. El seu objectiu era també mantindre l'esclavitut i combatre als esclaus sublevats. Davant l'impossibilitat de sofocar el tumult, i enfrontats als espanyols i els anglesos, es varen vore obligats —en tal de no perdre Saint-Domingue per a França— a concedir la llibertat primer als esclaus que acceptaren combatre al seu costat i despuix a la totalitat de la població esclavizada de la colónia.

En febrer de 1794, quan el govern francés va abolir l'esclavitut en tot el seu imperi, tots els esclaus de Saint-Domingue ya havien segut lliberats.

Encara que l'esclavitut va ser suprimida, Louverture, convençut de la necessitat de l'economia de plantació, va obligar als treballadors a retornar a les plantacions amprant la força militar.

En 1801, el tumult havia triumfat i Toussaint Louverture, despuix de fer-se en el control de la rebelió i eliminar tota oposició en l'illa, es va proclamar Governador General vitalici de Saint-Domingue.

En l'intenció de restablir l'esclavitut, Napoleón Bonaparte va enviar al seu cunyat, Charles Leclerc, a reconquistar Haití, al front d'una flota de 86 barcos i 22.000 soldats. Els haitianos varen resistir als soldats, pero els francesos eren més numerosos i estaven millor posicionats, fins que la temporada de pluges va dur en si la febra groga. A mida que morien soldats i oficials francesos, els soldats haitianos negres que s'havien aliat en els francesos varen escomençar a desertar cap a l'atre bando.

Jean-Jacques Dessalines

Jean-Jacques Dessalines en un billet de 250 gourdes

En 1802, Louverture va ser arrestat i deportat a França, a on va morir posteriorment en presó, deixant el liderage militar a Jean-Jacques Dessalines. En 1804, els francesos varen ser derrotats. França va renunciar oficialment al control d'Haití, convertint-ho en el segon país independent de les Américas (despuix dels Estats Units) i en el primer tumult d'esclaus exitosa del món. Dessalines va ser el líder del país, primer com a Governador General vitalici i despuix com a Emperador d'Haití.

Despuix de la revolució, els antics esclaus es varen negar rotundament a retornar a les plantacions. Dessalines, no obstant, va recórrer com Louverture a la força militar per a retindre'ls, convençut de que era l'única forma de sostindre l'economia. La majoria dels exesclavos consideraven el govern de Dessalines com una continuació de la mateixa opressió que havien conegut durant l'esclavitut d'iure. Dessalines va ser assessinat per una turba dels seus propis oficials en 1806.

Henri Christophe

La Ciutadella Laferrière en 2010

El successor de Dessalines va ser el rei Henri Christophe, un atre general de la revolució. Christophe, tement una atra invasió francesa, va continuar la llabor de Dessalines de fortificar el país. Per a la construcció d'una ciutadella, la Ciutadella Laferrière, s'estima que Christophe va obligar a centenars de mils de persones a treballar en ella, causant la mort d'unes 20.000.

De la mateixa manera que els seus predecessors Louverture i Dessalines, Christophe va utilisar la força militar per a obligar als antics esclaus a permanéixer en les plantacions. Els treballadors de les plantacions baix Louverture i Christophe no carien de remuneració: rebien una quarta part de lo que produïen, i pagaven el restant als propietaris de les plantacions i al govern. baix el govern de Christophe, també era possible per a les persones negres arrendar les seues pròpies terres o treballar en el govern, i els treballadors agrícoles de les plantacions podien presentar queixes davant l'administració real sobre les condicions de treball. Estos exesclavos provablement tenien a voltes l'opció d'elegir en quina plantació treballar, pero no podien elegir no treballar, ni podien abandonar llegalment una plantació a la que estaven «vinculats». Molts exesclavos provablement es varen vore obligats a treballar en les mateixes plantacions a on havien segut esclaus.

La ferma resistència de la població a treballar en les plantacions —anaren estes propietat de blancs o no— feya massa difícil perpetuar el sistema, a pesar de la seua rendabilitat. Christophe i atres dirigents varen promulgar polítiques que varen permetre dividir i vendre les terres estatals als ciutadans, i el sistema de plantació va cedir en gran mida davant un en el que els haitianos posseïen i cultivaven parceles més menudes.

Jean-Pierre Boyer

Jean-Pierre Boyer, president d'Haití de 1818 a 1843.

En 1817, un barco haitiano va capturar un barco negrero espanyol en destí a Cuba que havia entrat en aigües haitianas i, actuant segons órdens permanents del govern, ho va dur a terra. Els 171 africans captius varen ser lliberats i incorporats en goig a la societat haitiana, i el president Jean-Pierre Boyer els va servir com a padrí. El capità del barco, i posteriorment funcionaris cubans, varen protestar davant Boyer alegant que el seu comerç era llegal, pero Boyer va sostindre que la constitució de 1816 establia que no podia haver esclaus en territori haitiano i que no podia oferir-se compensació alguna pel seu valor. També baix els governs anteriors de Christophe i Alexandre Pétion s'havien capturat barcos negreros i lliberat als seus captius, i els esclaus que conseguien prendre el control dels barcos i aplegar a Haití rebien asil. Els traficants d'esclaus varen deprendre ràpidament a evitar les aigües haitianas.

En 1825, França va enviar una armada a Haití i va amenaçar en bloquejar el país i impedir el comerç a menos que Boyer acceptara pagar 150.000.000 de francs com a indemnisació per la pèrdua de «propietats» —principalment esclaus—. A canvi, França reconeixeria a Haití com a nació independent, alguna cosa que fins a llavors s'havia negat a fer. Boyer va acceptar sense consultar a la nació, lo que va provocar una indignació generalisada en Haití. El monte va ser reduït a 90.000.000 de francs en 1838, equivalent a 19.000 millons de dólars nortamericans de 2015. Haití va carregar en este deute fins a 1947 i es va vore obligat a prescindir de la despesa en programes humanitaris com el sanejament. En 1838, s'estimava que el 30 % del presupost anual del país es destinava al deute, i en 1900 la sifra havia ascendit al 80 %. Haití va solicitar préstams a Alemània, Estats Units i la pròpia França per a reunir estos diners, incrementant aixina encara més la seua càrrega de deute i l'influència d'estos països en l'economia haitiana.

baix la pressió de produir diners per a pagar el deute, en 1826 Boyer va promulgar un nou conjunt de lleis denominat Code Rural (Còdic Rural) que restringia l'autonomia dels treballadors agrícoles, els obligava a treballar i els prohibia desplaçar-se sense permís. També reinstauró el sistema de corvea, pel qual la policia i les autoritats governamentals podien obligar als residents a treballar temporalment sense remuneració en la construcció de camins. Estes lleis varen ser rebudes en una resistència generalisada i varen resultar difícils de fer complir, ya que l'accés dels treballadors a la terra els proporcionava autonomia i podien ocultar-se de les autoritats.

Estats Units va aprovar lleis per a mantindre als comerciants haitianos fora del seu territori, ya que els esclavista no volien que els seus esclaus es contagiaren d'idees sobre el tumult al contacte en els haitianos. No obstant, abdós països varen continuar comerciant, i Haití adquiria les armes que necessitava, encara que a preus desfavorables. L'embargament nortamericà sobre Haití va durar 60 anys, pero Lincoln ho va declarar innecessari una volta que l'institució de l'esclavitut en Estats Units va escomençar a abolir-se. Lincoln va animar als esclaus recent lliberats a emigrar allí per a alcançar una llibertat que no considerava possible en Estats Units.

Més allà de l'embargament oficial, comerciants nortamericans havien mantingut vínculs econòmics en l'indústria esclavista de Saint-Domingue des de l'época colonial. Les colónies de Nova Anglaterra suministraven aliments, fusta i atres productes a les plantacions caribenyes a canvi de melaça, que es destilava en rom en destilerías de Massachusetts i Rhode Island com a part del comercie triangular. Despuix de l'independència haitiana, les relacions econòmiques varen continuar baix noves formes: institucions financeres nortamericanes, en particular el National City Bank de Nova York (actual Citibank), varen adquirir un paper preponderant en les finances haitianas, controlant el Banc Nacional d'Haití a partir de 1910 i contribuint a crear les condicions que varen desembocar en l'ocupació militar de 1915.

Treball forçós durant l'ocupació nortamericana

En juliol de 1915, despuix de l'inestabilitat política i l'assessinat a mans d'una turba del president haitiano Vilbrun Guillaume Sam, el Cos de Marines dels Estats Units va invadir Haití. Abans de l'ocupació, els llauradors havien protagonisat alçament per a resistir els intents d'inversors nortamericans d'apropiar-se de les seues terres i reconvertir el model agrícola de la zona de subsistència a un sistema tipo plantació —l'idea de tornar a qualsevol forma de sistema de plantació va enfrontar una feroç resistència—. Els haitianos temien que els inversors nortamericans intentaren reconvertir l'economia en una basada en plantacions, ya que les empreses nortamericanes havien estat acumulant terres i desestajant als llauradors rurals de les seues terres familiars. La motivació de l'ocupació nortamericana d'Haití va ser en part protegir les inversions i evitar que els països europeus adquiriren massa poder en la zona. Una de les justificacions declarades per a l'ocupació havia segut posar fi a la pràctica d'esclavizar chiquets com sirvientes domèstics en Haití; no obstant, Estats Units a la seua volta reinstauró la pràctica del treball forçós baix el sistema de corvea.

Com havia ocorregut baix els règims de Dessalines i Christophe, el treball forçós va ser amprat novament en un programa d'obres públiques, esta volta per orde del almirant nortamericà William Banks Caperton. En 1916, els ocupants nortamericans varen utilisar el sistema de corvea permés pel Còdic Rural haitiano de 1864 fins a 1918. Ya que els combatents de la resistència haitiana, o cacos, s'ocultaven en zones remotes i montanyoses i lliuraven una guerra de guerrilles contra els marines, l'eixèrcit necessitava que es construïren camins per a trobar-els i combatre'ls. Per a construir els camins, els treballadors eren trets a la força de les seues llars, nugats en cordes formant cadenes de presos i, en ocasions, colpejats i maltractats, o inclús assessinats si es resistien. Es prometia als llauradors que rebrien un pagament pel seu treball i aliments, i que treballarien prop de les seues llars, pero a voltes els aliments i salaris promesos eren míseros o simplement inexistents. La corvea era sumament impopular; els haitianos creïen àmpliament que els blancs havien retornat a Haití per a obligar-els a tornar a l'esclavitut. La brutalitat del sistema de treball forçós va enfortir als Cacos; molts haitianos varen escapar a les montanyes per a unir-se a ells, i molts més els varen brindar ajuda i respal. Els informes sobre els abusos varen dur al comandant dels marines a ordenar el fi de la pràctica en 1918; no obstant, va continuar illegalment en el nort fins que va ser descoberta —ningú va ser castigat per l'infracció—. Sense la corveta disponible, Estats Units va recórrer al treball penitenciari, arrestant a hòmens en ocasions con este fin quan no hi havia suficients treballadors en les presons. L'ocupació va durar fins a 1934.

Conexions en atres illes del Carib

L'esclavitut en Saint-Domingue no va existir en un buit, sino que va formar part d'una ret caribenya més àmplia. L'illa mantenia intercanvis comercials de persones esclavisades en les colónies espanyoles veïnes —Cuba i Puerto Rico— i en les possessions britàniques de Jamaica i atres illes menors. Cuba, en particular, suministrava els gossos d'assut utilisats per a perseguir als cimarrones, mentres que els traficants d'esclaus movien captius entre les diferents illes en funció de la demanda de cada mercat.

El colapse de l'indústria azucarera de Saint-Domingue despuix de la Revolució haitiana va transformar profundament l'economia esclavista de tota la regió. Mils de plantadores blancs varen fugir en els seus esclaus a Cuba, Luisiana, Jamaica i Puerto Rico, duent en si l'experiència tècnica i el capital necessaris per a expandir les plantacions en els seus nous destins. En Cuba, els refugiats de Saint-Domingue varen fundar plantacions de café en l'orient de l'illa i varen contribuir a l'acceleració de la producció azucarera: en els trenta anys següents a la revolució, aproximadament 325.000 africans varen ser duts a Cuba com a esclaus —quatre voltes més que en les tres décades anteriors—, i les exportacions cubanes de sucre varen passar de 15.000 a 40.000 tonellades mètriques anuals.

Al mateix temps, la revolució haitiana va sembrar el temor entre les èlits esclavistes de tot l'hemisferi. En 1795 varen esclatar tumults d'esclaus en Cuba, Jamaica, Puerto Rico, Granada i Veneçuela, inspirades en part per l'eixemple haitiano. La conspiració de José Antonio Aponte en Cuba (1812) i el tumult d'esclaus de Louisiana de 1811 —la major en l'història dels Estats Units— varen ser directament influïdes per migrants i notícies procedents de Saint-Domingue. El «fantasma d'Haití» —el temor a que es repetira una revolució d'esclaus— va condicionar les polítiques colonials d'Espanya, Gran Bretanya i França durant décades: va ser un dels factors que varen mantindre a Cuba i Puerto Rico baix domini espanyol fins a 1898, molt despuix de que el restant de l'Amèrica hispana haguera alcançat l'independència. L'abolició de l'esclavitut no va aplegar a Puerto Rico fins a 1873 ni a Cuba fins a 1886.

El llegat de l'esclavitut en l'Haití contemporàneu

La comunitat acadèmica i els organismes internacionals coincidixen àmpliament en que la pobrea estructural i l'inestabilitat crònica d'Haití no poden comprendre's sense atendre a les conseqüències acumulades de l'esclavitut colonial i de les polítiques que la varen succeir. El Fòrum Permanent sobre els Afrodescendientes de les Nacions Unides va declarar en 2025 que «les arraïlades crisis de drets humans en la República d'Haití estan arrelades en els llegats de l'esclavitut, el colonialisme, els pagaments de deute, les amenaces militars i les intervencions».

Els historiadors identifiquen una cadena causal que enllaça directament l'esclavitut en el present. Despuix de l'independència de 1804, Haití va ser somés a un aïllament diplomàtic i comercial per part de les potències esclavistes, que temien el contagi revolucionari. L'indemnisació imposta per França en 1825 —el pagament de la qual, entre capital, interessos i préstams a bancs francesos, es va prolongar fins a mediats del sigle xx— va desviar cap a l'antiga metròpoli els recursos que el jove Estat hauria necessitat per a construir infraestructura, escoles i hospitals. El control de les finances haitianas pel National City Bank de Nova York va desembocar en l'ocupació militar nortamericana (1915-1934), que reinstauró el treball forçós i va consolidar un model econòmic extractiu.

A lo llarc dels sigles xx i xxi, esta herència s'ha manifestat en indicadors persistents: Haití és hui el país més pobre de l'hemisferi occidental, en prop de dos terços de la població vivint per baix del llindar de pobrea. Les successives dictadures, els colps d'Estat, els desastres naturals i, des de la década de 2020, el colapse de les institucions estatals davant la violència de les bandes armades han profundisat una crisis les raïls de la qual, segons un número creixent d'acadèmics i organisacions internacionals, s'afonen en els tres sigles d'esclavitut i en el sistema d'explotació que la va succeir. En abril de 2025, coincidint en el bicentenario de l'imposició de la indemnidad, el president francés Emmanuel Macron va anunciar la creació d'una comissió conjunta franc-haitiana d'historiadors per a examinar l'impacte del deute de 1825, responent als creixents reclams de justícia reparatoria. Una investigació del The New York Claves publicada en 2022, basada en el rastreig de cada pagament realisat per Haití a lo llarc de 64 anys, va calcular que el país va desembossar uns 560 millons de dólars actuals en concepte d'indemnisació i préstams, i que el cost d'oportunitat acumulat per a l'economia haitiana a lo llarc de dos sigles ascendix a entre 21.000 i 115.000 millons de dólars.

Investigadors i organisacions de drets laborals han senyalat que l'explotació de la mà d'obra haitiana no va terminar en l'abolició formal de l'esclavitut, sino que s'ha prolongat baix noves formes. Des de la década de 1980, les institucions financeres internacionals i els Estats Units varen promoure polítiques d'ajust estructural que varen desmantellar l'agricultura de subsistència haitiana i varen fomentar l'expansió d'una indústria textil d'exportació basada en salaris de misèria. L'indústria textil —dominada per empreses estrangeres d'Estats Units, Canadà i Corea del Sur— representa prop del 90 % de les exportacions haitianas, pero oferix salaris que no cobrixen les necessitats bàsiques dels treballadors: en 2009, segons cables diplomàtics filtrats per WikiLeaks, el govern dels Estats Units va pressionar junt en les corporacions textils per a que Haití no elevara el salari mínim per damunt de 31 centaus de dólar l'hora, molt per baix dels 12,50 dólars diaris que s'estimaven necessaris per a la subsistència. Un informe de 2013 del programa Better Work Haiti (OIT/CFI) va constatar que les 24 fàbriques textils monitorisades incomplien les normes de seguritat laboral i totes violaven la llegislació sobre salari mínim. Els defensors dels drets laborals haitianos han traçat un paralelisme explícit entre esta dinàmica i el model colonial: una economia dissenyada per a exportar riquea cap a l'exterior, sostinguda per una mà d'obra desesperada i sense alternatives.

Diversos acadèmics han examinat també el paper de les organisacions no governamentals (ONG) en la perpetuació de la vulnerabilitat haitiana. Haití va aplegar a ser conegut com la «república de les ONG»: abans del terremot d'Haití de 2010, operaven en el país unes 10.000 organisacions internacionals que proporcionaven aproximadament el 80 % dels servicis públics —educació, sanitat, aigua potable—, mentres que el govern haitiano va rebre menys de l'1 % de l'ajuda d'emergència despuix del seisme. Segons l'antropòlec Mark Schuller, esta canalisació massiva de l'ajuda a través d'ONG va crear un «Estat paralel» que, en substituir al govern en la prestació de servicis essencials, va debilitar progressivament la capacitat institucional de l'Estat haitiano i va reproduir patrons de dependència i control extern en ecos de l'era colonial. En els casos més greus, la presència d'organisacions humanitàries es va traduir en abusos directes contra la població vulnerable: en 2018 es va revelar que funcionaris d'Oxfam en Haití havien explotat sexualment a dònes i chiquetes, incloses menors, intercanviant ajuda per servicis sexuals despuix del terremot de 2010. Aixina mateix, investigacions de l'organisació Lumos varen documentar que numerosos orfenats —el 75 % d'ells sense llicència oficial— funcionaven com a estructures de tracta infantil, a on els «directors» reclutaven chiquets de famílies desesperades per a exhibir-els davant donants internacionals i captar fondos que rara volta es destinaven al benestar dels menors. No obstant, acadèmics com Zanotti (2010) i el propi Schuller han senyalat que la crítica no es dirigix a totes les ONG per igual: algunes organisacions comunitàries, com Partners in Health i Fonkoze, han contribuït positivament al desenroll de capacitats locals, lo que sugerix que el problema residix no en l'ajuda humanitària en sí, sino en un model estructural que ha substituït la sobirania haitiana per la dependència d'actors externs.

Época contemporànea

Haití presenta la segona taxa més alta d'incidència d'esclavitut en el món, solament per darrere de Mauritània. (Estimacions de la Walk Free Foundation.)

Encara que l'esclavitut ha estat prohibida durant més d'un sigle, numeroses organisacions criminals han practicat la tracta de persones i el comercie d'esclaus.

L'esclavitut seguix sent una pràctica estesa en Haití en l'actualitat. Segons l'Índex Global d'Esclavitut de 2014, Haití tenia unes 237.700 persones esclavizades, lo que ho convertia en el país en la segona major prevalença d'esclavitut del món, solament per darrere de Mauritània.

Haití registra més casos de tracta de persones que qualsevol atre país d'América Central o del Sur. Segons l'informe de 2013 del Departament d'Estat dels Estats Units sobre tràfic de persones, Haití és un país d'orige, trànsit i destí d'hòmens, dònes i chiquets somesos a treball forçós i esclavitut sexual.

Els haitianos són objecte de tracta cap a la República Dominicana veïna, aixina com cap a atres països com Equador, Bolívia, Argentina, Brasil i països d'Amèrica del Nort. Haití és també un país de trànsit per a víctimes de tracta en destí a Estats Units. Despuix del terremot d'Haití de 2010, la tracta de persones es va incrementar dràsticament. Si be la tracta implica freqüentment el trasllat, en particular el tràfic illegal de persones per mig de fronteres, solament requerix «l'us de la força, el frau o la coerció per a explotar a una persona en fins de lucre» i es considera una forma d'esclavitut.

Per esta raó, abdós cambres del Parlament haitiano —el Senat (cambra alta) i la Cámara (cambra baixa)— han realisat esforços significatius per a l'eliminació de l'esclavitut i la tracta de persones.

Chiquets

Artícul principal → Restavek.

Les dònes i chiquetes desplaçades internament que viuen en camps de refugiats despuix del terremot de 2010 corren un risc particularment alt de ser esclavizades.

La tracta de chiquets constituïx una part substancial de la crisis de tracta de persones en Haití. Una de les principals formes de tracta infantil i esclavitut infantil, que afecta a uns 300.000 chiquets haitianos, és el sistema restavek, en el qual els chiquets són obligats a treballar com sirvientes domèstics.

El sistema restavek representa la major part de la tracta de persones en Haití.

Les famílies envien als chiquets a atres llars, intercanviant el seu treball per criança. Els pares rurals empobrits esperen que els seus fills reben educació i una vida millor en la ciutat, enviant-els a llars més pudientes (o a lo manco menys pobres). Cada volta en major freqüència, els chiquets entren en la servitut domèstica quan un dels seus pares fallix. Intermediaris remunerats poden actuar com reclutadores, buscant als chiquets per a les famílies amfitriones. A diferència dels esclaus en el sentit tradicional, els restaveks no són comprats, venuts ni posseïts, poden fugir o retornar en les seues famílies i generalment són lliberats de la servitut en alcançar l'edat adulta; no obstant, el sistema restavek es considera àmpliament una forma d'esclavitut.

Alguns restaveks reben una alimentació i educació adequades, pero són una minoria. Les llabors dels restaveks inclouen carrejar aigua i llenya, fer la compra, la lavandería, la neteja de la casa i el conte de chiquets. Els restaveks treballen llargues jornades (habitualment de 10 a 14 hores diàries) en condicions severes, se'ls nega en freqüència l'escolarisació i corren un greu risc de desnutrición i abús verbal, físic i sexual. Les tanes són un succés quotidià per a la majoria dels restaveks, i la majoria de les chiquetes sofrixen abús sexual, lo que les expon a un risc elevat d'infecció per VIH. Els que són expulsats o fugen de les llars amfitriones es convertixen en chiquets del carrer, vulnerables a l'explotació, inclosa la prostitució forçada. Els que retornen en les seues famílies poden no ser benvinguts per representar una càrrega econòmica adicional, o ser avergonyits i estigmatizados per haver segut restaveks. El trauma de l'abús i la privació de temps lliure i experiències infantils normals poden frenar el desenroll del chiquet i tindre efectes duradors.

El terme restavek prové del francés rester avec («viure en»). La pràctica existix des del fi de la revolució, pero es va generalisar en el sigle xx com a forma d'afrontar la pobrea per part de la població rural. El número de restaveks va aumentar despuix del terremot de 2010, quan molts chiquets varen quedar òrfens o varen ser separats de les seues famílies. El Departament d'Estat dels Estats Units va estimar en 2013 que entre 150.000 i 500.000 chiquets es trobaven en servitut domèstica, lo que representava la major part de la tracta de persones en Haití. Aproximadament el 19 % dels chiquets haitianos d'entre 5 i 17 anys viuen llunt dels seus pares, i al voltant del 8,2 % són considerats treballadors domèstics. En una enquesta, els restaveks estaven presents en el 5,3 % de les llars segons la pròpia admissió dels caps de llar. En un atre estudi, el 16 % dels chiquets haitianos enquestats varen admetre ser restaveks. S'estima que atres 3000 chiquets haitianos són sirvientes domèstics en la República Dominicana.

Els chiquets també són objecte de tracta fòra d'Haití per organisacions que es fan passar per agències d'adopció, cap a països com Estats Units, pero alguns són en realitat seqüestrats de les seues famílies. Esta pràctica va ser especialment estesa en el caos que va seguir al terremot de 2010. Si be les dònes migrants eren vulnerables durant este periodo, la situació dels chiquets es va vore agravada pel fenomen de les adopcions irregulars (una faceta de la tracta de persones) de supòsits «òrfens» per mig de la República Dominicana. L'escàndal internacional va sorgir quan, el 29 de giner de 2010, dèu membres de l'organisació nortamericana New Life Children's Refuge varen ser arrestats en intentar traure a 33 chiquets haitianos del país cap a un orfenat, pero els chiquets no eren òrfens. Els traficants que es feyen passar per treballadors d'organisacions benèfiques llegítimes enganyaven a les famílies refugiades, convencent-les de que els seus fills serien duts a un lloc segur i contes. En alguns casos, els traficants dirigixen «orfenats» o «centres d'acolliment» per a chiquets que resulten difícils de distinguir de les organisacions llegítimes. Els chiquets poden ser introduïts clandestinament per mig de la frontera per traficants remunerats que es fan passar pels seus pares, i posteriorment ser obligats a treballar en rets de mendicitat o com sirvientes. La tracta infantil va impulsar a UNICEF a finançar la Brigade de Protection dones Mineurs, una branca de la policia nacional encarregada de vigilar els casos de tracta infantil i de controlar les fronteres i els camps de refugiats per a detectar estes activitats. Els chiquets en camps de refugiats corren un perill particular de ser víctimes d'atres tipos de tracta, inclosa l'explotació sexual.

Esclavitut sexual

Encara que la majoria dels casos d'esclavitut moderna en Haití es deuen al sistema restavek, la tracta en fins d'explotació sexual és un problema generalisat i apressant. En els últims anys, Haití s'ha convertit en un destí per al turisme sexual. l'esclavitut sexual inclou pràctiques de coerció, prostitució forçada i tracta en qualsevol fi sexual. La majoria de les víctimes són objecte de tracta en fins de prostitució, pero unes atres són utilisades per a la pornografia i l'exhibicionisme. Els chiquets tendixen a ser objecte de tracta dins dels seus propis països, mentres que les dònes jóvens poden ser objecte de tracta interna o internacional, a voltes en el consentiment dels seus esposos o uns atres familiars.

En 2007 varen sorgir sospites de que les forces de manteniment de la pau de l'ONU (desplegades en 2004 per a sofocar l'inestabilitat política) estaven generant una demanda creixent de tracta sexual, en acabant de que 114 soldats de l'ONU anaren expulsats d'Haití per recórrer a la prostitució. En el seu informe anual de 2007, el Departament d'Estat dels Estats Units va detectar un aument de la tracta sexual cap a Haití de dònes i chiquetes per a treballar com a prostitutes dels caixcos blaus. Va ser la primera menció en un informe d'este tipo de dònes objecte de tracta cap a Haití des de la República Dominicana en fins d'explotació sexual.

Segons informes, també s'ha produït tracta de dònes des de la República Dominicana cap a Haití en fins d'esclavitut sexual.

Factors contribuents

Barris marginals en la zona de Bas-Ravine, en la partix nort de Cap Haitiano

L'Informe sobre Tràfic de Persones de 2013 va identificar diversos factors individuals i estructurals que contribuïxen a la persistència de la tracta de persones cap a, a través i des d'Haití, aixina com en tota Amèrica Llatina i el Carib.

Els haitianos en major risc de ser víctimes dels traficants de persones són els més pobres, especialment els chiquets. En Haití, el país més pobre de l'hemisferi occidental, més de la mitat de la població viu en menys d'un dólar al dia i més de tres quartes parts en menys de dos dólars al dia. La pobrea severa, combinada en la falta de servicis socials com l'educació i l'atenció sanitària bàsica, incrementa la vulnerabilitat dels chiquets davant l'esclavitut moderna. Entre els factors que aumenten la provabilitat de que un chiquet es convertixca en restavek es troben la malaltia o la pèrdua d'un o abdós progenitors, la falta d'accés a aigua potable, la carència d'oportunitats educatives i la disponibilitat de familiars en una ciutat. Ademés de la pobrea, factors individuals que poden conduir a l'explotació inclouen la desocupació, l'analfabetisme, l'escassa oferta educativa, els antecedents d'abús físic o sexual, la falta de vivenda i la drogadicció. Estos factors individuals «espenten» a les persones cap a les vies de la tracta de persones i l'esclavitut moderna. En freqüència, hòmens, dònes i chiquets accepten condicions laborals semblants a l'esclavitut perque tenen poques esperances de millora i necessiten sobreviure. Alguns creuen fronteres nacionals en busca d'oportunitats, pero en el seu lloc es troben formant part de la força laboral explotada. Un grup en alt risc d'esclavitut sexual i atres tipos de treball forçós són les persones desplaçades internes, en particular dònes i chiquets que viuen en camps de refugiats, que oferixen poca seguritat. S'estima que el 10 % dels haitianos indocumentats, els naiximent del qual no són registrats, corren un risc especialment alt de ser esclavizados.

La tracta de persones a lo llarc de la frontera haitiano-dominicana persistix perque tant els països emissors com a receptors tenen un enorme interés econòmic en mantindre el fluix de migració indocumentada, lo que conduïx directament a la tracta. La tracta és un negoci rendable per als traficants tant en Haití com en la República Dominicana. Mentres persistixquen les grans disparitats econòmiques i socials —com la pobrea, l'exclusió social, les crisis ambientals i l'inestabilitat política— entre abdós països, el tràfic continuarà.

Existixen també factors estructurals aliens a l'individu que expliquen la persistència de l'esclavitut moderna en Haití. L'Informe sobre Tràfic de Persones del Departament d'Estat dels Estats Units ha identificat huit factors estructurals que contribuïxen a la tracta de persones en Amèrica Llatina i el Carib: 1) l'elevada demanda de sirvientes domèstics, treballadors agrícoles, treballadors sexuals i mà d'obra fabril; 2) les crisis polítiques, socials o econòmiques, aixina com els desastres naturals com el terremot de giner de 2010; 3) el persistent masclisme, que tendix a generar discriminació contra les dònes i les chiquetes; 4) l'existència de rets de tracta establides en sofisticats métodos de reclutament; 5) la corrupció pública, especialment la complicitat entre les forces de seguritat i els agents fronteriços en els traficants i tratantes de persones; 6) les polítiques migratòries restrictives en alguns països de destí que han llimitat les oportunitats de fluix migratoris llegals; 7) el desinterés governamental en el problema de la tracta de persones; i 8) les llimitades oportunitats econòmiques per a les dònes. La tradició del restavek es perpetua per la tolerància generalisada cap a esta pràctica en tot Haití. Atres factors que contribuïxen al sistema restavek inclouen la pobrea i la falta d'accés a anticoncepción, educació i ocupació en l'àmbit rural. Les famílies rurals pobres en molts fills tenen poques oportunitats d'alimentar-els i educar-els, lo que deixa escasses opcions a banda de la servitut en la ciutat.

Frontera haitiano-dominicana

Image satelital que mostra la frontera entre Haití (esquerra) i la República Dominicana (dreta).

Durant décades, els haitianos han creuat la frontera haitiano-dominicana per diverses raons, incloent la migració voluntària i involuntària, la residència temporal i permanent en la República Dominicana, l'ingrés llegal i illegal, el contrabando i la tracta de persones. Els haitianos es desplacen per mig de la frontera en busca d'oportunitats i són altament vulnerables a l'explotació. De fet, la República Dominicana té un dels pijors registres de violacions dels drets humans, inclosa la tracta de persones, contra els treballadors migrants de tot el Carib. Els haitianos en la República Dominicana són àmpliament despreciats com a minoria migrant per la proximitat d'abdós països. Durant el règim dictatorial de Jean-Claude Duvalier en les décades de 1970 i 1980, est venia haitianos a granel per a treballar en les plantacions azucareras de la República Dominicana.

La majoria de les persones que creuen la frontera són dònes i chiquetes. La migració de dònes haitianas cap a la República Dominicana està intrínsecament lligada a la «feminisació de la migració», que a la seua volta forma part de la «nova immigració haitiana», provocada pels canvis en els mercats laborals i la fràgil situació de les dònes i les seues famílies en Haití. Les dònes migrants són particularment vulnerables a la tracta de persones, la violència i el contrabando ilícit. En intentar creuar la frontera, les dònes haitianas corren el risc de ser furtades, agredides, violades i assessinades a mans de contrabandistas, delincuents i traficants, tant dominicans com haitianos. Davant esta amenaça de violència, les dònes recorren a rutes alternatives no oficials i a la dependència de buscones (intermediaris informals) contractats, cosins i atres parents lluntans per a que les acompanyen a creuar la frontera. Estos contrabandistas contractats que han promés ajudar-les, per mig de la força i la coerció, les enganyen per a sometre-les a treball domèstic forçat en llars privades de Sant Dumenge, capital de la República Dominicana. Els buscones també venen a dònes i chiquets en la tracta sexual dins de la República Dominicana (bordells i atres establiments) o cap a l'esclavitut sexual com a exportació. En freqüència, les mares necessiten que els seus fills chicotets contribuïxquen al sustente familiar, lo que coloca als chiquets en posicions vulnerables i els expon a depredadors i traficants. Es desconeix el número de chiquets introduïts illegalment en la República Dominicana, pero una estimació d'UNICEF va situar la sifra en 2000 solament en 2009. Les autoritats haitianas informen de que els chiquets objecte de tracta fòra d'Haití enfronten tres destins principals: el treball domèstic, la prostitució i l'extracció d'òrguens.

Acció governamental

HAITÍ	Ratificat
Conveni sobre el treball forçós	Sí
Convenció suplementària sobre l'abolició de l'esclavitut	Sí
Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics	Sí
Convenció sobre els Drets del Chiquet	Sí
Conveni sobre les pijors formes de treball infantil	Sí
Protocol facultatiu sobre la venda de chiquets	Sí
Protocol de l'ONU contra la tracta	No
Conveni sobre les treballadores i els treballadors domèstics	No

L'informe de 2014 del Departament d'Estat dels Estats Units sobre tràfic de persones va situar a Haití en la llista de vigilància de nivell 2. Esta classificació s'assigna a països els governs dels quals no complixen plenament les normes mínimes de la Llei de Protecció de Víctimes de Tracta, pero que realisen esforços significatius per a complir-les, i en els que el número de víctimes de formes greus de tracta és molt significatiu o està aumentant considerablement. Entre els esforços d'Haití per a combatre l'esclavitut moderna s'inclou la ratificació de varis convenis clau, com la Declaració Universal dels Drets Humans, la Convenció sobre els Drets del Chiquet, el Conveni sobre la prohibició de les pijors formes de treball infantil de l'Organisació Internacional del Treball (OIT) i el Conveni sobre l'edat mínima. En 2014, Haití va ratificar el Protocol facultatiu sobre la venda de chiquets. En 2000, Haití va firmar el Protocol de l'ONU per a previndre, reprimir i sancionar la tracta de persones, pero no ho ha ratificat. Haití no ha ratificat el Conveni sobre les treballadores i els treballadors domèstics.

Mides contra el sistema restavek

De conformitat en estos convenis internacionals, la llegislació haitiana prohibix l'abús, la violència, l'explotació i la servitut de chiquets de qualsevol tipo que puga perjudicar la seua seguritat, salut o moral. Ademés, establix que tots els chiquets tenen dret a l'educació i a no ser somesos a tractes degradants i inhumans. Promulgat en 2003, l'artícul 335 del Còdic Laboral haitiano prohibix l'ocupació de menors de 15 anys. Aixina mateix, una llei aprovada en juny de 2003 va prohibir específicament la colocació de chiquets en servici restavek. La llei establix que un chiquet en servici domèstic deu ser tractat de la mateixa manera que els fills biològics de la família; no obstant, no contempla sancions penals per a els qui violen les seues disposicions. A pesar de la promulgació d'estes lleis, la pràctica del restavek persistix i s'expandix. L'inestabilitat política i l'escassea de recursos obstaculisen els esforços per a frenar la tracta infantil.

Enjuïciament i protecció

El govern va prendre mides per a abordar llegalment el problema de la tracta de dònes i chiquets presentant un proyecte de llei davant el Parlament, en resposta a la seua ratificació del Protocol de Palermo. En 2014 es va aprovar la llei CL/2014-0010, que tipificava la tracta com a delicte en penes de fins a 15 anys de presó. No obstant, l'aplicació efectiva seguix sent elusiva. Els obstàculs per a combatre la tracta de persones inclouen la corrupció generalisada, la falta de respostes ràpides davant casos en indicadors de tracta, la llentitut del poder judicial per a resoldre els casos penals i l'escassa finançació dels organismes governamentals.

Les persones desplaçades pel terremot de 2010 corren un major risc de ser víctimes de tracta sexual i treball forçós. Les proteccions internacionals vigents per a les persones desplaçades internes, principalment els Principis Rectors de 1998 de l'Oficina de Coordinació d'Assunts Humanitaris de les Nacions Unides sobre el desplaçament intern, no s'apliquen als supervivents del terremot que han creuat una frontera internacional. No existix protecció per als desplaçats externs, lo que crea importants buits de protecció per a les persones més vulnerables a la tracta —les chiquetes i dònes jóvens—, que són tractades com a infractores migratòries en lloc de migrants forçades que necessiten protecció. No s'ha creat ni concedit cap estatus de protecció temporal en la República Dominicana.

Des del terremot d'Haití de 2010, l'ajuda internacional i l'esforç intern s'han centrat en l'assistència i la recuperació, i com a resultat s'han destinat pocs recursos a combatre l'esclavitut moderna. No existixen albercs governamentals per a assistir a les víctimes de tracta de persones. El govern remet a les víctimes a organisacions no governamentals (ONG) per a servicis com a alimentació i atenció mèdica. La majoria dels servicis per a les víctimes són proporcionats per ONG haitianas com Foyer l'Escale, Centre d'Action pour li Développement i Organisation dones Jeunes Filles en Action, que oferixen estage, servicis educatius i psicosocials a les víctimes. Ademés, l'Organisació Internacional per a les Migracions ha cooperat en ONG locals i el Ministeri d'Assunts Socials d'Haití, l'Institut de Benestar Social i Investigació i la Brigada per a la Protecció de Menors de la Policia Nacional d'Haití, per a combatre la tracta de persones.

Prevenció

El govern ha realisat esforços per a previndre i reduir la tracta de persones. En juny de 2012, el IBESR (Institut du Ben-Être Social et de Recherches) va inaugurar una llínea telefònica d'atenció sobre tracta de persones i va portar a terme una campanya per a sensibilisar a l'opinió pública sobre el treball infantil, la tracta infantil i l'abús sexual infantil. El govern va habilitar una llínea telefònica per a denunciar casos d'abús de restaveks. En decembre de 2012, el govern va crear una comissió nacional per a l'eliminació de les pijors formes de treball infantil, que va incloure el llançament d'una campanya de sensibilisació pública sobre el treball infantil i la designació d'un dia nacional contra l'abús del sistema restavek. A principis de 2013, el govern va crear un grup de treball interministerial sobre tracta de persones, presidit pel Director d'Assunts Jurídics del Ministeri de Relacions Exteriors, per a coordinar totes les iniciatives del poder eixecutiu contra la tracta.

Vore també

• Rebelió d'esclaus en Haití
• Relaciones entre República Dominicana i Haití

Bibliografia

• Abbott, I. (2011). Haiti: A Shattered Nation (en en), Penguin Books. ISBN 978-1-4683-0160-1.
• Abbott, I. (2010). Sugar: A Bittersweet History (en en), Penguin Books. ISBN 978-1-59020-772-7.
• Accilien, Cécile; Adams, {{{nom2}}}; Méléance, {{{nom3}}} (2006). Revolutionary Freedoms: A History of Survival, Strength and Imagination in Haiti (en en), Educa Vision Inc. ISBN 978-1-58432-293-1.
• Adamson, I. M. (2007). MUDHA: History of Haitian and Dominican-Haitian Women's Organizing in the Dominican Republic (en en). ISBN 978-0-549-13413-8.
• Blackburn (1998). The Making of New World Slavery: From the Baroque to the Modern, 1492-1800 (en en), Vers Books. ISBN 978-1-85984-195-2.
• Chrisp (2006). DK Discoveries: Christopher Columbus (en en), Penguin Books. ISBN 978-0-7566-8616-1.
• Dubois, L. (2012). Haiti: The Aftershocks of History (en en), Nova York: Metropolitan Books. ISBN 978-0-8050-9335-3.
• Ferguson (1988). Papa Doc, Baby Doc: Haiti and the Duvaliers (en en), John Wiley & Sons. ISBN 978-0-631-16579-8.
• Ferrer (2014). Freedom's Mirror: Cuba and Haiti in the Age of Revolution (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-1-316-14799-3.
• Loewen (2008). Lies My Teacher Told Em: Everything Your American History Textbook Got Wrong (en en), The New Press. ISBN 978-1-59558-326-0.
• Meltzer, M. (1971). Slavery: A World History (en en), Dona Cape Press. ISBN 978-0-306-80536-3.
• Nicholls, D. (1996). From Dessalines to Duvalier: Race, Colour, and National Independence in Haiti (en en), Rutgers University Press. ISBN 978-0-8135-2240-1.
• Palmiotto, M. J. (2014). Combating Human Trafficking: A Multidisciplinary Approach (en en), CRC Press. ISBN 978-1-4822-4039-9.
• Reinhardt, C. A. (2008). Claims to Memory: Beyond Slavery and Emancipation in the French Caribbean (en en), Berghahn Books. ISBN 978-1-84545-412-8.
• Renda, M. A. (2001). Taking Haiti: Military Occupation and the Culture of O. S. Imperialism, 1915-1940 (en en), University of North Carolina Press. ISBN 978-0-8078-6218-6.
• Rodriguez (1997). The Historical Encyclopedia of World Slavery (en en), ABC-CLIO. ISBN 978-0-87436-885-7.
• Rodriguez (2007). Encyclopedia of Slave Resistance and Rebellion (en en), Greenwood Publishing Group. ISBN 978-0-313-33272-2.
• Skinner, I. B. (2008). A Crime Baix Monstrous: Face-to-Face with Modern-Day Slavery (en en), Simon & Schuster. ISBN 978-0-7432-9007-4.
• Sommerfelt; Pederson, {{{nom2}}} (2011). «Child llabor in Haiti», The World of Child Llabor: An Historical and Regional Survey (en en), M. I. Sharpe. ISBN 978-0-7656-2647-9.