Anar al contingut

Ducat de Borgonya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


El Ducat de Borgoña va ser una entitat política de l'Europa migeval, independent entre 880 i 1482. El feu del duc de Borgoña corresponia aproximadament en l'actual regió francesa de Borgoña. Gràcies a la seua riquea i territori relativament extens, el ducat va ser important tant política com econòmicament, servint de núcleu director al cridat Estat borgoñón. Nominalment eren vassalls del rei de França, pero els ducs de Borgoña varen saber mantindre una política pròpia.[1]

La dinastia inicial dels ducs de Borgoña es va extinguir en 1026, en la mort sense descendents de l'hereu de la casa, el duc Otón Guillermo de Borgoña. Pero el ducat ya havia segut anexionado en 1016 per Enrique I, que es va convertir en duc en 1016. Enrique I va concedir el ducat al seu germà Roberto I, que funda la branca de la dinastia dels Capetos. L'últim representant de la casa va ser Felipe de Rouvres, que va morir de pesta en 1361. El ducat va passar a la Corona francesa i dos anys més tarde Juan II de França li va concedir el títul al seu fill més menut, Felipe. Felipe II es va casar en Margarita III de Flandes i a través d'esta unió, el ducat de Borgoña es va unir al Comtat de Flandes, Artois, Nevers, Rethel i els ducats de Brabante i Limburgo.

L'última duquesa de la Borgoña independent va ser María de Valois, que va casar en Maximiliano I d'Àustria. En les capitulacions matrimonials es va estipular que el seu segon fill seria qui heretara els territoris materns, pero María va fallir en un accident de cavall ans que això ocorreguera. El rei Luis XI de França havia arrebatat el ducat als Valois-Borgoña una volta que va morir Carlos el Temerari —pare de María— i s'extinguiren la branca masculina i en ella el apanage. María de Valois i Maximiliano I varen sostindre una guerra pel ducat que solament va terminar quan ella va fallir i es va firmar la pau de Senlis. Per la mateixa, el ducat de Borgoña va ser incorporat a França, mentres que els Països Baixos varen passar a la casa d'Àustria.

Orígens

El Ducat de Borgoña va ser successor de l'anterior Regne de Borgoña, que va evolucionar a partir dels territoris governats pels borgoñones, una tribu de germànics orientals que va aplegar a la Galia en el V, procedents de l'illa de Bornholm. Els borgoñones es varen establir en les afores de Dijon, Chalon-sur-Saône, Mâcon, Autun i Châtillon-sur-Seine, i varen donar nom a la regió. El regne dels burgundios va ser anexionado pels merovingios quan el rei dels francs, Childeberto I, va ser derrotat en 534 pels francs.[2] Va ser recreat, no obstant, en vàries ocasions quan els territoris francs varen ser redivididos entre els fills a la mort d'un rei franc.

Com a part del Regne dels francs, Borgoña va mantindre una existència semiautónoma, en els borgoñones mantenint el seu propi còdic llegal, la Loi Gombette. No obstant, el sur de Borgoña va ser saquejat per l'invasió sarraïna del VIII. Quan Carlos Martel va expulsar als invasores, va dividir Borgoña en quatre #comandància: Arles-Burgoña, Vienne-Burgoña, Borgoña Alamánica i Borgoña Franca. Va nomenar al seu germà Childebrando governador de la Borgoña franca. Baix els Carolingis, el separatisme borgoñón va disminuir i Borgoña es va convertir en un terme purament geogràfic, referint-se únicament a la zona dels comtats de l'antiga Borgoña.


D'estos comtats varen sorgir tant el Ducat de Borgoña com el Comtat de Borgoña, favorits pel colapse del centralisme carolingi i la divisió dels dominis francs provocada per la Partició de Verdún en 843. En mig d'esta confusió, Guerin de Provença es va unir a Carlos el Calvo, fill menor del rei Luis el Piadós dels francs, i li va ajudar en la Batalla de Fontenoy contra el germà major de Carlos, l'Emperador Lotario. Quan el regne franc d'Occident va ser dividit a lo llarc de la frontera del Saona i el Mosa (dividint la Borgoña geogràfica en el procés), el rei va recompensar a Guerin pels seus servicis en concedir-li l'administració dels comtats de Chalon i Nevers, en els que per costum s'esperava que nomenara vescomtes per a governar com els seus diputats. Guerin era un defensor militar vital de la frontera franca occidental, per lo que a voltes se li coneixia pel terme llatí per a "líder": dux o "duc".[3]

Ducs beneficiaris

En l'época de Ricardo el Justicier (m. 921), el ducat de Borgoña començava a emergir. Ricardo va ser reconegut oficialment pel rei com a duc; també figurava com a comte individual de cada comtat que posseïa (si no ho posseïa en el seu nom un vescomte). Com a duc de Borgoña, va poder eixercir un poder cada volta major sobre el seu territori. El terme que va aplegar a aplicar-se al conjunt del territori d'un duc era ducatus. El ducat de Ricardo comprenia les regions de Autunais, Beaunois, Avalois, Lassois, Dijonais, Memontois, Attuyer, Oscheret, Auxois, Duesmois, Auxerrois, Nivernais, Chaunois i Massois. Baix Ricardo, estos territoris varen ser dotats de llei i orde, protegits dels normandos, i varen servir de refugi als monges perseguits.[3].

Baix Raúl de França, fill de Ricardo, Borgoña es va vore breument catapultada una posició destacada en França, ya que es va convertir en rei de França en 923 despuix d'accedir als territoris borgoñones en 921. Va ser dels seus territoris en Borgoña d'a on va extraure els recursos necessaris per a lluitar contra aquells que desafiaven el seu dret a governar.

En Hugo "el Negre" (m. 952) va escomençar per a Borgoña una llarga i turbulenta saga. Els seus veïns eren la família Robertian, que ostentava el títul de duc del França. Esta família, desijosa de millorar la seua posició en França i front als reis carolingis, va intentar sometre el ducat a la sobirania del seu propi ducat. Varen fracassar; finalment, quan semblaven prop de l'èxit, es varen vore obligats a rebujar el pla i mantindre Borgoña com ducat independent. Dos germans d'Hugo Capeto, el primer rei capeto de França, varen assumir el govern de Borgoña com a ducs. Primer Otto i despuix Enrique el Venerable varen mantindre l'independència del ducat[3], pero la mort d'este últim sense descendència va supondre un moment decisiu en l'història del ducat.

Llista de ducs

Bosónidas

Artícul principal → Bosónidas.


Robertinos (Capetos)

Artícul principal → Casa Robertina.


Domini Real (1004-1032)

Roberto II el Piadós, rei de França, nebot de Otón Enrique i d'Enrique I. Va conquistar el ducat de Borgoña i ho va incorporar al domini real.

Li va succeir el seu fill Enrique, qui per a terminar el tumult del seu germà Roberto li va otorgar el ducat de Borgoña, de forma similar a un apanage, en 1032, a canvi de renunciar a les seues pretensions al tro francés, originant-se aixina una branca menor de la dinastia capeta, la Casa de Borgoña.

Casa de Borgoña (Capetos)

Artícul principal → Casa de Borgoña.


Domini Real (1361-1363)

A la mort prematura del duc Felipe I sense descendència, li va succeir el seu cosí Juan II el Bo, rei de França, segons la proximitat de sanc, ya que segons primogenitura li haguera correspost a Carlos II de Navarra, pero la noblea borgoñona també va sospesar les aliances i influències d'abdós en la Guerra dels Cent Anys. En 1363, Juan II va otorgar en apanage al seu fill Felipe.

Casa dels Valois

Artícul principal → Dinastia de Valois.


Despuix de 1477

Vore també: Estat borgoñón


Despuix de la mort de Carlos el Temerari en la Batalla de Nancy sense descendència masculina, el rei Luis XI es va apoderar del ducat de Borgoña i lo anexionó al domini real, sobre la base de que les apanages s'havien reglamentat de manera que en agotar-se la descendència masculina devien incorporar-se a la Corona. Pero María, la filla del duc Carlos el Temerari, es va casar en el futur emperador Maximiliano I de Habsburgo per a defendre la seua herència, i no va acceptar la pèrdua del ducat, mantenint aixina la titulació de duquesa de Borgoña, com varen fer també els seus descendents els reis d'Espanya, pel prestigi que otorgava al seu titular el ser Gran Maestre i Cap Sobirà de l'Orde del Toisón d'Or[3]. Tant és aixina que en la Pau de Cambrai (1529) l'emperador Carlos V renunciava al territori específic del ducat de Borgoña pero no al títul.

Ducs titulars de Borgoña (títul Habsburgo)

Els Habsburgo varen continuar reclamant el ducat de Borgoña, en va, i varen reconéixer la seua pèrdua (Pau de Cambrai (1529), Tractat de Cateau-Cambrésis (1559), tractat de Nimega (1678)). Varen seguir mantenint-se com a ducs titulars.


  • 1477-1482: María de Borgoña, duquesa titular de Borgoña, comtesa de Flandes i duquesa de Brabante en sobirania, i que reclamava drets sobre els Països Baixos, filla de Carlos el Temerari, i esposa de Maximiliano I de Habsburgo, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic.
  • 1482-1506: Felipe I el Bell, rei de Castella, comte sobirà de Flandes i duc sobirà de Brabante, últim duc titular i sobirà de Borgoña (va renunciar a la part francesa, va conservar Artois), en possessions en els Països Baixos, fill de l'anterior.
  • 1506-1555: Carlos I d'Espanya, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, rei d'Espanya i duc titular de Borgoña, sobirà de Flandes, Brabante i els Països Baixos, fill de l'anterior.
  • 1555-1598: Felipe II d'Espanya, rei d'Espanya i Portugal, senyor de les Índies, duc titular de Borgoña (realment solament li quedava el Franc Comtat), sobirà de Flandes, Brabante i els Països Baixos, fill de l'anterior.
  • 1598-1621: Isabel Clara Eugenia i Alberto d'Àustria, ducs titulars de Borgoña (Flandes, Brabante, Països Baixos, Artois i el franc Comtat, poc que vore en la Borgoña històrica), filla i gendre de l'anterior.
  • 1621-1665: Felipe IV d'Espanya, rei d'Espanya i Portugal, Senyor de les Índies d'Amèrica i duc titular de Borgoña no francesa, nebot dels anteriors i net de Felipe II.
  • 1665-1700: Carlos II d'Espanya, rei d'Espanya i duc titular de Borgoña, fill de l'anterior. Despuix de la pau de Nimega, es va desarticular definitivament l'herència territorial dels Valois borgoñones (el Franc Comtat va passar al domini real francés, els Països Baixos es varen independisar baix la direcció d'Holanda. Varen permanéixer en els Habsburgo austríacs Flandes i Brabante-Namur-Luxemburc fins a la seua independència en 1830).
  • Els reis d'Espanya com a successors seguixen mantenint la titulació com a mer prestigi.

Duc de Borgoña (títul francés)

Títul de l'Antic Règim

El títul va ser otorgat pel rei de França als príncips, i a priori als primogènits del Delfí:

Referències

  1. ↑ Hermann Kamp: Kultur und Politik am Hof der Herzöge von Burgund. In: Klaus Herbers, Florian Schuller (Hrsg.): Europa im 15. Jahrhundert. Herbst dones Mittelalters – Frühling der Neuzeit? Regensburg 2012, ISBN 978-3-7917-2412-6, S. 71–90.
  2. ↑ S, Alen. «Regne dels borgoñones (406-534)» (en és-és). Portal web d'història breu. Consultat el 2020-11-25.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Jean Richard (1954). [[1] Els ducs de Bourgogne et la formation du vaig duchar du s XI al XIV], Publications de l'Université de Dijon / Société els Belles-Lettres..
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Élodie Lecuppre-Desjardin (2016). [[2] Li Royaume inachevé dones ducs de Bourgogne (sigles XIV i XV)], Belin, pp. 429. ISBN 978-2-7011-9666-4.

Vore també

Enllaços externs

Commons