David Cameron

David William Donald Cameron, baró Cameron of Chipping Norton (/ˈkæmrən/; Londres, Anglaterra, 9 d'octubre de 1966), és un polític britànic que es va eixercitar com a líder del Partit Conservador i Unioniste de 2005 a 2016 i primer ministre del Regne Unit des de 2010 fins a 2016. Després del seu mandat, va eixercir el càrrec de secretari d'Estat per a Assunts Exteriors en el govern de Rishi Sunak, de 2023 a 2024.

Despuix de guanyar en les eleccions generals del Regne Unit de 2010 i despuix de la posterior renúncia del llavors primer ministre laborista Gordon Brown, va formar un govern de coalició en els Lliberal demócrates. Després en les eleccions generals del Regne Unit de 2015 va guanyar la majoria absoluta per sis escans. També va ser «primer lord del Tesor», nomenament conjunt al de primer ministre, i membre de la Cámara del Regne Unit per la circumscripció electoral de Witney en Oxfordshire.

Va estudiar Filosofia, Política i Economia en l'Universitat d'Oxford, obtenint els millors resultats de la seua promoció. Més vesprada es va incorporar al departament d'investigació del Partit Conservador, passant després a ser assessor principal, primer de Norman Lamont i posteriorment de Michael Howard. També va treballar durant sèt anys com a director de comunicació en l'empresa Carlton Communications.

En 1997 es va presentar per primera volta com a candidat parlamentari conservador per la circumscripció de Stafford, perdent l'elecció. No obstant, va tornar a presentar-se en 2001 per la circumscripció electoral de Witney, conseguint esta volta la victòria. En el seu segon any com a parlamentari va ser promogut a membre de la primera bancada de l'Oposició, aplegant a ser el cap de campanya del Partit Conservador en les eleccions generals del Regne Unit de 2005.

Cameron va ser elegit eixe mateix any com a líder del Partit Conservador, en ser considerat com un candidat jove i moderat que atrauria a l'electorat jovenil. Va conseguir superar en les enquestes d'intenció de vot a Tony Blair, trencant la tendència de dèu anys de supremacia del Partit Laborista. A pesar de situar-se durant uns mesos per darrere de Gordon Brown, successor de Tony Blair com a primer ministre i líder laborista, els conservadors varen seguir en cap a lo llarc de 2008, aplegant a obtindre 13 punts de ventaja sobre els Laborista en giner de 2009.

En les eleccions generals de 2010, els conservadors varen obtindre la major part de representants pero no la majoria absoluta en el Parlament, situació denominada hung parliament o parlament penjat. Esta situació va obligar als conservadors a pactar en els lliberals per a formar govern i, d'esta manera, poder proclamar a David Cameron com primer ministre l'11 de maig de 2010. Cameron és el primer ministre més jove des del govern de Robert Jenkinson, II comte de Liverpool, elegit en 1812. Ademés, el gabinet de Cameron és el primer govern de coalició en el Regne Unit des de la Segona Guerra Mundial.

En les eleccions del 7 de maig de 2015 va ser reelegit per a atres cinc anys de governació. Va afirmar que el bon resultat en les votacions va ser conseqüència d'una "campanya positiva" per a "salvaguardar l'economia i crear ocupació" i també per a "planificar atres cinc anys".

El 24 de juny de 2016, despuix de conéixer-se la decisió del poble britànic d'abandonar l'Unió Europea, Cameron va anunciar la seua dimissió com a primer ministre, que es va fer efectiva el 13 de juliol. Cameron va dimitir a la seua banca com membre del Parlament per Witney el 12 de setembre de 2016.

Família

Va nàixer en Londres, pero es crie en Peasemore, prop de Newbury (comtat de Berkshire). Fill de Ian Donald Cameron (12 d'octubre de 1932-8 de setembre de 2010), corredor de bossa i de la seua esposa Mary Fleur de fadrina Mount, juge de pau (JP) i filla de sir William Mount, II baronet. Els seus pares varen contraure matrimoni el 20 d'octubre de 1962: conte ademés en un germà, Allan Alexander King's Counsel (KC) (1963–2023), i dos germanes, Tania Rachel, naixcuda en 1965, i Clare Louise, naixcuda en 1971.

El seu pare va nàixer en Blairmore House, prop de Huntly, en Aberdeenshire (Escòcia), la casa familiar construïda per Alexander Geddes, tatarabuelo de David Cameron per la llínea materna del seu yayo, Ewen Donald Cameron, que va retornar a Escòcia en 1880 despuix de fer fortuna en el trader del gra en Chicago. La família Cameron procedix de l'antic clan escocés dels Cameron, assentats en Inverness, en la regió escocesa dels Highlands. Cameron té ascendència directa anglesa i escocesa, i més lluntana, alemana i judeua asquenazí.

Antepassats en el món de les finances

La seua família paterna té una llarga història en el món de les finances. El seu pare va ser director de l'agent immobiliari John D. Wood i soci sénior de l'agència de corredors de bossa Panmure Gordon, la mateixa que va pertànyer al seu besyayo, Arthur Francis Levita, germà de sir Cecil Levita. El seu tatarabuelo Émile Levita, un home de negocis judeu alemà que va obtindre la nacionalitat anglesa en 1871, va dirigir el Chartered Bank d'Índia, Austràlia i China, que es convertiria en el Standard Chartered Bank, en 1969. La seua esposa i tatarabuela de David Cameron procedia dels Rée, una rica família judeua danesa. El seu besyayo Arthur Francis Levita, i el seu tatarabuelo Ewen Cameron, director del banc d'Hong Kong i Shanghái en sèu en Londres, varen eixercitar un paper important en les negociacions dirigides pels Rothschild en el governador del banc de Japó, i despuix primer ministre japonés, Takahashi Korekiyo, per a la venda d'abonaments durant la guerra rus-japonesa (1904/05). Un atre dels seus besyayos, Ewen Allan Cameron, soci sénior de la firma Panmure Gordon, també va ser una destacada figura en el món financer que va treballar en el departament de préstams estrangers para China, creat pel llavors governador del banc d'Anglaterra, el baró Norman, en novembre de 1935.

Antepassats en l'aristocràcia i la política

David Cameron és descendent directe del rei Guillermo IV del Regne Unit, tio i predecessor en el tro de la regna Victoria, i del seu amant, l'actriu irlandesa Dorothea Jordan. Esta llínea successòria illegítima del monarca comença en la sexta filla d'est i Jordan, Elizabeth FitzClarence, i descendix a través de cinc generacions de dònes fins a Enid Agnes Maud Levita, yaya paterna de David Cameron. La yaya materna del seu pare, Stephanie Levita, era filla del cirugià sir Alfred Cooper, i germana de l'escritor i polític conservador Duff Cooper, I vescomte Norwich, marit de la famosa actriu i celebritat lady Diana Cooper, filla del VIII duc de Rutland. La seua yaya Enid Agnes Maud Levita, qui també era neboda de Levita, president del Consell del Comtat de Londres, va contraure segon matrimoni en el fill menut de Joseph Watson, I baró Manton. A través dels Manton, David Cameron té parentesc en Alexander Fermor-Hesketh, III baró Hesketh, líder conservador en la Cambra dels Lores, entre 1991 i 1993, i tesorer del Partit Conservador des de 2003. El yayo matern de David Cameron era sir William Mount, II baronet, D.L. del comtat de Berkshire, i fill de sir William Mount, I baronet i parlamentari conservador per la circumscripció electoral de Newbury, entre 1918 i 1922. La besyaya paterna de la mare de David Cameron, lady Anada Feilding, era filla del VII comte de Denbigh, cortesano i chambelán del rei Guillermo IV.

Atres relacions familiars importants

Cameron és nebot de sir William Dugdale, expresident del Aston Vila F.C. entre 1975 i 1982 i cunyat de la fallida lady Dugdale, dama de companyia de la reina Isabel II des de 1955 fins a la seua mort, en 2004. També és primer del realisador i director de documentals, Joshua Dugdale, naixcut en Birmingham. També és primer de vàries personalitats polítiques, culturals i socials angleses, com l'editor i lliterat Rupert Hart-Davis, el presentador de televisió Adam Hart-Davis i el periodiste i escritor Duff Hart-Davis; dels germans Boris Johnson, ex primer ministre britànic, Jo Johnson (baró Johnson of Marylebone), i Rachel Johnson; i de sir Ferdinand Mount Bt FRSL, escritor i crític polític, Anthony Powell CH, l'II vescomte Norwich, el hon. Artemis Cooper, Allegra Huston, Cary Elwes, Damian Elwes i Cassian Elwes.

Educació

Heatherdown Preparatory School

David Cameron va acodir des dels sèt anys a la Heatherdown Preparatory School, una prestigiosa escola privada situada en Winkfield, comtat de Berkshire, centre que va contar entre els seus alumnes en els príncips Andrés i Eduardo. l'escola va tancar en els anys 80, i actualment els seus terrenys els ocupa la també privada Licensed Victuallers' School. Els excelents resultats acadèmics que va obtindre David Cameron li varen permetre acabar la seua educació primària casi dos anys abans de lo establit. Durant la seua estància en este colege va entaular amistat en Peter Getty, net del multimillonari anglo-americà Jean Paul Getty.

Eton College

Des dels tretze anys va acodir al prestigiós Eton, de la mateixa manera que el seu pare i el seu germà major Alexander, a on va demostrar interés en el món de l'art. Eton està considerada com l'escola més prestigiosa del món, i breçol d'hòmens d'Estat anglesos. Va ser ací a on, en maig de 1983, sis semanes abans d'obtindre el seu graduat en O-Level, es va vore envolt en un cas de venda i consum de marihuana. Cameron, no obstant, no va ser expulsat del colege en admetre el seu consum i no haver participat en la seua venda, encara que sí va ser castigat a no abandonar el recint del colege i a copiar 500 llínees del text en llatí de les Georgicas, de Virgilio. Despuix de superar este episodi i aprovar 12 O-Levels, va decidir orientar els seus estudis de tres A-Levels cap a l'Història de l'Art, Història General i Economia i Política.

Despuix de graduar-se en Eton, en 1984, va decidir amprar nou mesos abans d'entrar en l'universitat a preparar-se professionalment. Va escomençar treballant per al parlamentari Conservador per Lewes, Tim Rathbone, el seu padrí polític, en el que va estar tres mesos i va conéixer per primera volta el funcionament de la Cámara. Per influència del seu pare, va marchar a Hong Kong, a on va treballar atres tres mesos com a administratiu per a la multinacional Jardine Matheson. Al seu regrés d'Hong Kong, Cameron va visitar les ciutats russes de Yalta i Moscou. En elles, dos ciutadans russos varen mantindre conversacions en Cameron. Més vesprada, un professor li comentaria que eixes persones foren segurament agents de la KGB que varen intentar persuadir-li d'entrar a formar part de dita agència d'inteligència secreta soviètica.

Universitat d'Oxford

Despuix d'estos nou mesos, va presentar la seua solicitut d'accés a l'Universitat d'Oxford, en la que va entrar a formar part com a alumne despuix de superar en èxit les proves pertinents. Allí va estudiar en el Brasenose College, la seua primera opció, a on es va llicenciar en Filosofia, Ciències Polítiques i Economia (PPE). El seu tutor, el professor sir Vernon Bogdanor ho va descriure com "un dels estudiants més capaços als que havia ensenyat, en una visió política conservadora moderada i sensata". No obstant, durant un debat en 2006, el professor Bogdanor tacharia al seu exalumno de "confús" i "contradictori" en el seu discurs sobre la reforma de la llei de drets humans anglesa.

Mentres va estar en Oxford, va formar part del Octagon Club, i del mal afamado i exclusiu Bullingdon Club, célebre pel vandalisme i la tendència a l'embriaguea de les seues majoritàriament aristocràtics membres estudiantils, a on va coincidir en el seu cosí, el també polític Boris Johnson del Partit Conservador. També va ser capità de l'equip de tenis del Brasenose College.

Cameron es va graduar en honors en 1988 com a primer de la seua promoció. Encara manté estrets contactes en antics companyers d'universitat, com Boris Johnson o el reverent James Hand.

Carrera política

Departament d'Investigació del Partit Conservador

Despuix de graduar-se en l'universitat, Cameron va treballar en l'oficina d'Investigació del Partit Conservador, entre 1988 i 1993. En un reportage del periòdic The Mail on Sunday, editat el 18 de març de 2007, es dia que el dia que Cameron va tindre l'entrevista de treball en les oficines centrals del Partit Conservador, es va rebre una cridada en dita sèu procedent del Buckingham Palace. L'home que estava a l'atre costat del teléfon va dir: "Tinc constància de que vostés van a entrevistar a David Cameron. He fet tot lo que estava en les meues mans per a dissuadir-li (a Cameron) de perdre el temps en política, pero he fallat. Cride per a dir-los que van a conéixer a un jove verdaderament admirable".

En 1991, Cameron va ser enviat a Downing Street per a colaborar en el llavors primer ministre John Major en la preparació de les seues compareixences semanals en la Cámara (Prime Minister's Questions). Més vesprada es va convertir en el cap de la secció política de l'oficina d'Investigació del partit, i en agost de 1991 va passar a colaborar en Judith Chaplin durant la seua etapa com a secretària personal del primer ministre.

Va treballar en Londres com a director de comunicacions de l'empresa Carlton Communications fins que en 2001 es va convertir en diputat per la circumscripció de Witney. En 2003 va passar a formar part del gabinet de l'Oposició, i eixe mateix any es va convertir en el vicepresident del partit. El 6 de decembre de 2005 va ser elegit líder del Partit Conservador.

David Cameron es va casar l'1 de juny de 1996 en Samantha Sheffield (filla del sir Reginald Sheffield, VIII baronet), i ha tingut quatre fills: Ivan (qui va morir el dia 25 de febrer de 2009 a la matinada en el St. Mary's Hospital de Londres i que patia paràlisis cerebral i una de les variants més séries de l'epilèpsia, el síndrome de Ohtahara, des del naiximent), Nancy, Arthur Elwen i Florence Rose Endellion. Ademés està emparentat, encara que de forma molt lluntana, en la família real britànica.

Primer ministre del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort (2010-2016)

Política nacional

Protestes estudiantils de 2010

A finals de 2010 estudiants varen organisar marches de protesta locals en tot el Regne Unit. Els estudiants protestaven contra els plans d'aumentar les taxes de matrícula en Anglaterra a £ 9000 per any i de retirar la finançació pública dels presuposts de l'ensenyança universitària. El portaveu del primer ministre va dir llavors: «Les persones tenen dret a participar en la protesta llegal i pacífica, pero no hi ha lloc per a la violència o intimidació».

Disturbis en Anglaterra

Artícul principal: Disturbis d'Anglaterra de 2011

El 6 d'agost de 2011 la ciutat de Londres es va vore sacsada per violentes manifestacions portades a terme en destrosses i incendis en la ciutat, començant en el barri londinenc de Tottenham les protestes. El tumult té el seu orige en la mort de Mark Duggan, de vintinou anys, raça negra i pare de quatre fills ocorreguda el dijous 4 d'agost, abordat per agents de policia quan viajava en un taxi en el transcurs d'una operació contra el tràfic d'armes en la comunitat negra del nort de la ciutat. Lo ocorregut està sent investigat per la Comissió Independent de Queixes de la Policia (IPCC), pero es creu que Duggan podria haver obert fòc a lo manco contra un policia, que va eixir ilés perque la bala es va quedar estajada en la menuda ràdio que duya enganchada en l'uniforme, una versió que no ha segut confirmada oficialment. Per dites manifestacions violentes que es varen estendre fòra de Londres a ciutats com Birmingham, Liverpool, Mánchester i Nottingham, el primer ministre David Cameron va deure retornar de les seues vacacions i va declarar que no permetrà que «una cultura de la por» prevalga en el Regne Unit. Ademés Cameron va reclamar que existix una «falta d'educació adequada», tant per part dels pares com del sistema escolar i una «falta d'ètica i moral», que «tenim que canviar». Sobre els provocadors dels disturbis va prometre «mà dura» contra aquells que varen provocar dits malifets en Anglaterra.

Referèndum sobre la secessió d'Escòcia

Artícul principal: Referèndum per a l'independència d'Escòcia de 2014

Cap a 2011, el respal a una eventual independència d'Escòcia del Regne Unit era major entre els anglesos i els galeses que entre els propis ciutadans escocesos, segons es desprén d'una enquesta que va elaborar YouGov, empresa dedicada a estudis de mercat i enquestes d'opinió i que va publicar el diari The Sun. L'estudi, basat en entrevistes realisades a 1175 escocesos i 2159 galeses i anglesos, reflectia que solament el 29 % dels escocesos respalava l'independència d'Escòcia front al 41 % d'anglesos i galeses que recolzava la secessió d'este territori.

L'independentiste Partit Nacional Escocés (en majoria absoluta en el Parlament escocés despuix de guanyar les eleccions de 2011) va prometre celebrar un referèndum d'independència en els pròxims cinc anys. El primer ministre David Cameron va prometre defendre l'unitat britànica en «cada fibra» del seu cos i va expressar: «Vullc que fem una defensa optimista i edificant sobre per qué som millors junts». Aixina i tot, en giner de 2012 Cameron va expressar que estava dispost a permetre un referèndum sobre l'independència. Cameron havia afirmat que si hi haguera una Escòcia independent, no renunciaria al seu càrrec de primer ministre.

Finalment el 18 de setembre de 2014 va tindre lloc un referèndum en Escòcia per a decidir la permanència o no del país dins del Regne Unit. El «no» a l'independència escocesa va conseguir 55,3 % front al 45 % del «sí».

Referèndum de 2016 i dimissió

Durant la campanya de les eleccions al parlament de 2015, Cameron va prometre que d'eixir reelegit celebraria un referèndum sobre la permanència del Regne Unit en l'Unió Europea abans de 2017 en la finalitat d'acontentar al sector més euroescéptico del seu partit i evitar una desviació de vots cap a l'obertament eurófobo UKIP. La sorprenent majoria absoluta conseguida eixe any varen fer que començara una série de negociacions en l'Unió Europea per a fixar el referèndum i exigir diverses condicions per a recolzar l'opció de la permanència, entre elles un fre a l'immigració i la possibilitat de Gran Bretanya de refugir una unió més estreta, les quals varen anar parcialment acceptades. La votació va ser finalment convocada per al 23 de juny de 2016 sent Cameron el cap visible de l'opció de la permanència, en contra de varis membres del seu propi partit, als quals va permetre fer campanya per l'eixida, entre els que es va destacar el polèmic exalcalde de Londres Boris Johnson. Finalment el referèndum va acabar, en contra de les enquestes, en l'opció de l'eixida com a guanyadora, anunciant Cameron el seu desig de dimitir despuix de la celebració d'un congrés del Partit Conservador per a elegir al seu successor. Despuix de l'elecció de la seua ministra de l'Interior Theresa May, va presentar la seua renúncia a la reina Isabel II el 13 de juliol per a ser automàticament reemplaçat. El 12 de setembre del mateix any va dimitir com a membre del parlament.

Política internacional

Retirada de les tropes britàniques d'Iraq

El primer ministre Cameron va culminar la retirada de les tropes d'Iraq el 22 de maig de 2011, la majoria de la qual ya havia segut ordenada per l'anterior primer ministre Gordon Brown, en 2009. A pesar del fi de l'operació, coneguda com "Telic", el Regne Unit va mantindre una menuda representació de treballadors britànics en la seua embaixada en Bagdad. L'últim any el Regne Unit va prestar tropes per a l'adestrament de les tropes iraquí. En la missió d'adestrament naval participaven tres militars britànics que operaven des de Bagdad i 81 soldats de les Forces Navals que s'encarregaven de formar a les forces iraquí des d'Um Kasar. En la guerra 179 soldats britànics varen morir des de 2003 fins al retir definitiu en 2011.

Participació en l'Operació contra Líbia

Vore també: Operació Ellamy

El 17 de març de 2011 el consell de Seguritat de l'ONU va aprovar la resolució 1973 per a l'imposició d'una zona d'exclusió aérea i el llançament d'operacions militars contra Líbia. Les nacions que es varen abstindre en la votació varen ser China, Rússia, Alemània, Brasil i Índia.

La prohibició de la navegació aérea sobre Líbia és absoluta per a tots els vols, d'acort en la resolució aprovada despuix de quatre jornades d'intenses pressions de França i Gran Bretanya; esta última nació, baix govern de Cameron, era partidària de dita exclusió des de que es va promoure esta mida de força. Posteriorment a l'aprovació, el president dels Estats Units, Barack Obama, es va comprometre a colaborar estretament en Gran Bretanya i França per a fer efectiva la zona d'exclusió aérea en Líbia aprovada pel consell de Seguritat. Els líders varen concordar que Líbia deu complir "immediatament" en tots els térmens de la resolució i varen insistir que la violència contra la població civil "deu cessar", ademés varen acordar coordinar estretament els pròxims passos i seguir treballant en els socis àraps i atres aliats internacionals per a assegurar que es complixca la resolució aprovada en el consell de Seguritat de l'ONU.

Despuix de lo acordat, Cameron va anunciar l'enviament d'avions de combat cap a Líbia sense prendre en conte la votació que sobre el particular ocorrerà en el Parlament local confiat que els parlamentaris britànics aprovaran l'intervenció immediata. A dita operació d'atac contra les forces libias portada a terme pel Regne Unit va ser denominada Operació Ellamy.^{cita requerida} En tant, Trípoli va anunciar una immediata cessació del fòc i el fi de les operacions militars contra els rebels que fa vàries semanes es varen alçar contra Muamar El Gadafi i expresse a través del seu ministre de Relacions Exteriors, Moussa Koussa que "tractarà de fer lo màxim per a acatar eixa resolució" ademés va qüestionar l'aprovació de la força militar per part de l'ONU.

Una volta aplicada la resolució i portada a terme l'operació militar que fera que les forces britàniques actuaren per l'incompliment dels deures de Gaddafi de la no cessació del fòc del seu eixèrcit, el portaveu de Cameron va expressar "Les seues obligacions estan molt clarament arreplegades en la resolució del consell de Seguritat de l'ONU. La nostra valoració és que està violant estes obligacions, aixina que seguirem aplicant la resolució", ha argumentat.

Posteriorment el primer ministre del Regne Unit, va anunciar que les forces britàniques anaven a sumar quatre avions de combat ' Tornado' a la seua aportació a la missió militar en Líbia. En l'aument previst, seran ya 12 els avions britànics d'este tipo que participen en l'operació, ademés dels 'Tornado', Regne Unit utilisa dèu unitats del model Typhoon. Este moviment respon al replec paulatí de les forces nortamericans, que a partir d'ara es van a centrar en treballs de llogística i Inteligència. Cameron va fer l'anunci des de la base aérea de Gioia del Colle, en el sur d'Itàlia a on va agrair als militars britànics la seua contribució a l'establiment de la zona d'exclusió aérea.

Per una atra part tant el seu govern com el francés varen expressar la seua disconformitat en el curs de l'operació de l'OTAN, varen opinar que l'Aliança no està complint suficientment en el seu paper i varen afegir que tant Gran Bretanya com França estan complint els rols essencials en l'operació, ademés varen instar als seus socis a aumentar la seua participació en l'operatiu militar, per això el ministre britànic de Relacions Exteriors, William Hague, va cridar a l'Aliança a "intensificar els esforços militars". Sobre el conflicte militar armat el primer ministre britànic, Cameron, va repetir que no es planteja "una invasió o una ocupació". "No es tracta d'enviar soldats al terreny", va assegurar, encara que va reconéixer que eixa llimitació fa les coses "més difícils". Per una atra part va coincidir en els governs d'Estats Units i França en que els seus atacs contra les forces de Gadafi seguiran fins que el mateix líder libio abandone el poder. Una volta depost el líder libio Muamar al Gadafi del poder per la seua mort, ^{cita requerida} les Nacions Unides varen acordar junt en l'OTAN deixar l'intervenció militar el 31 d'octubre de 2011 i de manera oficial el Regne Unit va deixar el país libio en tal data anunciada per les Nacions Unides.

Relacions en els Estats Units

En una visita del president Obama a Londres, abdós mandataris varen dialogar sobre la situació en Líbia, la guerra en Afganistan i el conflicte entre palestins i israelíes. Sobre Líbia varen acordar que es devia «incrementar la pressió» en Líbia per a forçar l'eixida del poder del coronel Muamar el Gadafi.

Ademés Cameron va fer un paralelisme entre el moment polític que es viu en països d'Orient Mig i el nort d'Àfrica en els anys posteriors al final de la guerra Freda, i va assegurar sentir "la mateixa passió per estendre la llibertat que varen tindre els nostres antecessors". Sobre Afganistan, Cameron va fer una crida als talibanés per a que es desmarquen definitivament de la ret Al Qaeda si volen formar part d'un acort polític durador en el país i va felicitar a EE. UU. per l'operació que va acabar en la vida d'Osama bin Laden. Sobre el conflicte fronteriç entre Palestina i Israel, Cameron va recolzar l'idea d'Obama de propondre un estat de Palestina sobre la base territorial de 1967 (abans de la guerra dels Sis Dies en la que Israel va ocupar Gaza, Jerusalem Este i Cisjordània), sobre la que es negociarien intercanvis de terra de mutu acort.

Conflicte en Iran pel programa nuclear

Artículs principals: Crisis diplomàtica pel programa nuclear d'Iran de 2011 i Atac a l'Embaixada Britànica en Iran de 2011

El Regne Unit és un dels països que s'ha manifestat contrari al programa nuclear iraní, per això en l'embaixada britànica en Iran en novembre de 2011, estudiants iranís es varen congregar allí i varen provocar disturbis i varen reemplaçar la bandera del Regne Unit per l'iraní, debido a ello el govern de Cameron va decidir tallar les relacions diplomàtiques entre abdós països.

Una atra acció portada a terme pel govern de Cameron com a resposta pel tancament de les exportacions del cru en l'estret de Ormuz (per part d'Iran com a resposta a intencions de sancions de tercers països i de l'ONU per dits atarassanes) va ser enviar al destructor HMS Daring, "classe Sheffield", el més nou de tota la Royal Navy a dit estret.

Crisis en Argentina per la sobirania de les illes Malvines

Artículs principals: Exploracions petroleres sobre mars de les Illes Malvines i Crisis diplomàtica per la sobirania de les illes Malvines en els anys 2010

Des del precedent governe del seu parell, el premier Gordon Brown, el govern de l'actual primer ministre Cameron va continuar en les exploracions sobre les mars de les illes Malvines. A pesar del reclam del govern argentí presidit per la presidenta Cristina Fernández de Kirchner, Cameron va negar i nega en l'actualitat negociar la sobirania de les illes i considera que la decisió de dita sobirania la tenen els isleños. El Regne Unit ha enviat bucs de guerra a les mars del Atlàntic Sur, la qual cosa va exaltar el reclam del govern argentí, pero a pesar de que el govern argentí calificara l'enviament de bucs com una «militarisació de l'oceà Atlàntic Sur», el govern britànic va expressar que dits bucs es troben des de fa molt temps realisant accions rutinàries.

Estat Islàmic

Artícul principal → Guerra contra l'Estat Islàmic.

En la lluita que manté l'Estat Islàmic front a Iraq en la que té tancada a mils de cristians i yazidíes Londres va decidir enviar forces especials del SAS per a lluitar en missions secretes i recaptar informació secreta en la finalitat de rescatar a les minories religioses acossades pels yihadistes a principis del conflicte en la guerra contra l'Estat Islàmic. Després de que Cameron demanara al parlament britànic una intervenció aérea sobre l'Estat Islàmic la Cámara va aprovar la moció i la Real Força Aérea va observar posicions del EI el 27 de setembre de 2014 i va bombardejar blancs selectes prop de la frontera en Turquia la primera volta des del seu ingrés a la guerra el 30 de setembre de 2014.

Activitat posterior al seu govern

En giner de 2017 va ser designat president d'Alzheimer's Research UK, principal organisació benèfica d'investigació del Alzheimer en el Regne Unit, per a donar mensages sobre idees falses respecte a la demència i fer campanya per a solucionar investigacions que ajuden a paliar la condició.

Va ser contractat en 2018 per l'empresa financera Greenfill Capital com a assessor especial, realisant des de llavors missions de lobby en el govern britànic i el règim saudí. La prensa senyala que l'expresident del Govern havia oferit a l'empresa des de 2011, quan ocupava este càrrec, un accés total i opac al seu gabinet, lo que li va permetre obtindre importants contractes públics. Segons el Financial Claves, posseïa opcions sobre el capital de Greensill, que podrien haver-li fet guanyar uns 60 millons d'euros si la financera no haguera quebrat en 2021.

Condecoracions i distincions

• 2005: Conseller privat (GB) ;
• 2023: Parell vitalici ;
  • 2012: Membre de l'Orde del rei Abdulaziz Al Saud.

Ascendència

De l'antiga extracció, els Cameron pertanyen a les famílies de la noblea escocesa.

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre David Cameron.

Archiu:Wikiquote-logo.svg David Cameron en Viquidites.

• David Cameron MP lloc oficial, en anglés.
• Biografia CIDOB (en espanyol)
• David Cameron, nou líder del partit Conservador britànic, notícia en el diari El País.