Canvi fonètic «f → h» de l'espanyol

El canvi fonètic «f → h» és un les traces més distintives del espanyol entre les llengües romàniques, encara que també es dona en gascó, arrumano, rumà de Moldàvia i Transilvania i, esporàdicament, atres llengües romançades. El fenomen consistix que, en certes condicions fonològiques, la f- inicial llatina es va convertir en una h- aspirada que després va desaparéixer en les varietats estàndar de l'espanyol, si be es conserva la seua pronunciació per a algunes paraules en varis dialectes, sobretot en bona part d'Andalusia, Extremadura i Hispanoamèrica, com en l'Espanyol neomexicano. També es manté en dialectes de transició en l'idioma espanyol com el càntabre i l'extremeny.

En este artícul es presenten alguns estudis portats a terme sobre el fenomen en els seus resultats, aixina com algunes de les teories i hipòtesis sobre quins motius han pogut intervindre en ell.

El fonema /f/ en la fonologia llatina

Principals pobles de la península ibèrica prerromana que les seues llengües paleohispánicas varen poder influir en el procés

El lloc de /f/ en el sistema consonàntic

En les paraules originals del llatí, la /f/ podia aparéixer solament en posició inicial, mentres que en posició intermija solament està present en préstams d'atres llengües (p. eix., RUFUS ‘rojós’).^{cita requerida} Per supost, també en les paraules prefixades el segon element de les quals escomençava en una F-, esta podia estar en posició intermija: DE-FENDERE ‘defendre’, CON-FUNDERE ‘confondre’, etc. En ser l'única fricativa labial sense parella alguna (les atres fricativas eren /s/ i /h/, esta última desapareguda del parla cap a el I), este sò s'ajustava molt inestablement al sistema consonàntic; per tant, quedava fàcilment somesa als canvis de l'evolució fonètica.

¿La pronunciació de /f/ era verdaderament [f]?

Ademés de lo anteriorment tractat, és possible que el sò representat pel grafema F no fora labiodental, sino més be bilabial [ɸ]. Inclús, de ser la /f/ un fonema aïllat, podria haver tingut dos alòfons en la pronunciació. Alguns investigadors^{cita requerida} consideren que solament era una traça pròpia desenrollada per l'espanyol, per influix de les llengües indoeuropeas parlades en la zona a on es va originar l'idioma, encara que provablement no era la realisació comunament estesa en Hispania. Esta hipòtesis, encara que possible, tampoc es pot comprovar. De totes maneres, sembla més possible que en els dialectes iberorromànics la pronunciació més generalisada anara la bilabial.

La realisació fònica labiodental de /f/, que es troba en el francés, italià, portugués i rumà, va poder sorgir, potser, per analogia del canvi [β] > [v], per mig del qual, l'originalment semivocal /w/ del llatí –despuix d'una fase d'articulació tardana com [β]– es va consolidar en una /v/ labiodental en dites llengües. Esta última fase d'evolució, no obstant, no es va portar a terme en les zones nortenyes de la península ibèrica, açò és, suponent que si la /f/ haguera segut d'articulació labiodental, no hauria contat en una parella sonora, per lo tant tampoc s'hauria ajustat al sistema de consonant.

Evolució de /f/ en espanyol

Possibles alòfons i la seua distribució

La realisació del fonema /f/ com fricativo bilabial [ɸ], resulta prou inestable^{cita requerida}, per eixa raó tendix a sofrir certs canvis en la seua realisació fonètica segons els sons en que entra en contacte. Aixina, l'articulació [ɸ], depenent del context fonològic, podia tindre realisacions de tipo fortis o de tipo lenis. Se supon ^{cita requerida} que tenia tres alòfons:

• [h] davant les vocals velares /o, o/,
• [hɸ] (que pot transcribirse també com [ɸh]) davant la semivocal /w/, i
• [ɸ] en les demés posicions; açò és, davant les vocals /i, i, a/ i les consonants /j, l, r/.

Quan un fonema té varis alòfons, com en este cas la /f/, sempre està somés a canvis potencials sobre la distribució dels alòfons. Unes condicions fonològiques poden o reforçar (p. eix., precedida d'una nassal /-nf-/ o seguida de líquides /-fl-, -fr-/) o relaixar l'articulació, fins a aplegar a una simple aspiració. En el dialecte gascó del idioma occità, independentment del context fonètic, esta articulació [h] es va generalisar en totes les posicions; mentres que en espanyol, solament davant vocals (en l'excepció del diptongo «h-», vore l'apartat sobre el context fonològic a continuació):

• FĀTU > fat (també en cast.)
• FESTA > hèsta, cast. festa
• FĪLU > híu, cast. fil o tall
• FLŌRE > hlor, cast. flor
• FRĀTRE > hray 'germà', cast. flare, fra (préstam)
• FRŪCTU > heruto, cast. frut (cultisme), frucho
• CŌNFĪNE > couhí, cast. confín (cultisme)
• PROFUNDU > prouhoun, cast. profunt (cultisme)

És necessari mencionar que també en atres regions de la Romania s'ha portat a terme este tipo de canvi:

• És comú en els dialectes rurals del rumà, aixina com en macedorrumano i meglenorrumano: FERRU > hier (cast. ferro), FĪLIU > hiu (cast. fill).
• En algunes zones de Calàbria (en el sur d'Itàlia), trobem h- en lloc de F- llatina: FABA > hava (cast. fava), FĒMINA > hímmina (cast. femella), FERRU > hierru (cast. ferro), FĪCU > hicu (cast. figa). Inclús hi ha aparicions també en Brescia (Lombardía, en el nort d'Itàlia): FAMEN > ham (cast. fam), FEBRUĀRIU > hebrer (cast. febrer), FOLIA > full (cast. full). En certes àrees aïllades de Cerdenya, la F- va desaparéixer completament: FOCU > oku (cast. fòc), FŪMU > ummu (cast. fum).

Primers testimonis escrits del canvi en la Castella històrica

La documentació més primerenca que atesta el canvi /f /> /h/ o la pèrdua completa de /f/ en la Castella històrica (incloent La Rioja), és de el IX. En un dels documents, de 863, el nom llatí FORTICIUS apareix en la forma Ortiço; després, en un atre de 927, com Hortiço. Des de el XI, el número d'aparicions aumenta, i no solament en Castella, sino també en atres territoris. Com ben es pot vore en els eixemples, ya que el canvi ya apareixia esporàdicament en l'escritura, va poder portar-se a terme molt abans en forma oral.

No obstant, no se sap en certea si esta innovadora realisació fònica era la general en tot el territori castellà. Provablement ha segut pròpia solament de les classes socials més baixes^{cita requerida}; és possible que les classes cultes i més conservadores pronunciaren una [f] o [ɸ] en totes les posicions, o be que l'aspiració [h] s'articulara solament davant vocals velares.^{cita requerida} A pesar de tot, no es poden traure conclusions definitives fins que esta evolució fonètica es consolidara en l'escritura posat que, durant sigles, l'aspiració era representada també per el grafema f-^{cita requerida}. Açò queda clarament comprovat en el Cantar de mio Cid, en el que la preposició d'orige àrap fins a (< ḥatta) apareixia en la forma fasta. Al mateix temps, la paraula àrap al-ḥanbal el castellà la va prendre en la pronunciació estora. Tot això indica que, realment, els parlants no podien percebre la diferència acústica entre les realisacions [f] i [h], tal i com considera Alarcos Llorach (1951, 39):

En el sentiment del parlant la substitució de h per f no comportava cap canvi de significació; fonológicament, serien variants d'un sol fonema. Per als cults, entre estes dos variants hi hauria certa relació valorativa: la f seria més culta, la h més rústica; abdós sons serien, puix, variants estilístiques d'un sol fonema.

El context fonològic

Com es pot vore en lo anteriorment senyalat, en l'espanyol es va generalisar l'articulació aspirada en [h] en totes les posicions prevocálicas:

• FACERE > fer
• FEMINA > femella
• FERRU > ferro
• FILIU > fill
• FOLIA > full
• FUMU > fum
• Algunes excepcions, generalment cultismes, són: febrer, febra, festa, tall, fi.

Les paraules prefixades també han segut someses a l'evolució, en quant els parlants les percebien com a tals:

• OFFOCARE > ofegar
• SUFFUMARE > sahumar

En cas contrari, la -F- intervocàlica va evolucionar, normalment, cap a una [β] (representada per v o b en escritura), per analogia de l'evolució de les oclusives sordes originals:

• PROFECTU > profit
• RAPHANU (< gr. ῥάφανος) > rave
• STEPHANUS (< gr. Στέφανος) > Esteban

Encara que també es produïxen eixemples de pèrdua.

• DEFENSAM > dehesa
• BUFUS > muçol

En l'espanyol medieval, la seqüència -NF- va donar -f (o -ff-): INFANTE > ifante o iffante, que després es va consolidar en la forma etimològica infant en l'espanyol contemporàneu.

La F- s'ha conservat davant consonant, aixina com davant la semiconsonant [w] (llevat en Andalusia i en algunes zones dialectals de Hispanoamèrica, a on es pronuncia com una aspirada o una fricativa velar en esta posició); açò últim s'explica per tindre la [w] una articulació labial que podria recolzar a la conservació com tal l'articulació de la també labial [ɸ] o [f]:

• FOCUS > fòc
• FONTIS > font
• FORTE > fort
• FUIMUS > vàrem ser
• FLORE > flor
• FRIGIDU > fret

No obstant, hi ha uns pocs eixemples en els que el grup FL- pert la F- inicial (p. eix., FLACCIDU > lacio) lo que sugerix que en algunes rares ocasions podia, tal volta, aparéixer l'aspiració [hl-]; no obstant, en la majoria dels casos la f es conserva en este context (és provable que ací atres factors hagen intervingut, cf. en la palatalisació perdent després l'oclusiva dels grups inicials CL- i PL-).

Vore també

• Història de l'idioma espanyol
• Reajustament de les sibilants del castellà
• Anex:Comparació dels inventaris fonètics llatí i espanyol

Bibliografia

• Alvar, Manuel (1996, 2007). Manual de dialectologia hispànica. L'Espanyol d'Espanya, 4.ª edició, Barcelona: Ariel Llingüística.
• Cano (2005). Història de la llengua espanyola, Barcelona: Ariel Llingüística.
• García-Lomas (1966). El llenguage popular de la Cantàbria Montañesa. Fonètica, recopilació de veus, jocs, indústries populars, refrans i modismes, 2.ª edició, Santander: Aldus Arts Gràfiques.
• Lloyd, Paul M. (1987). From Latin to Spanish (en en), Filadèlfia: American Philosophical Society, pp. 212-223.
• (1993) Gramàtica històrica de l'espanyol, Barcelona: Ariel. ISBN 84-344-8265-7.
• Trask, R. L. (1996). The History of Basque (en en), pp. 426-427.