Atles Català
El Atles català o Mapamundi dels Cresques és un llibre de el XIV escrit en llengua catalana, que conté varis mapes manuscrits que cobrixen tot lo món conegut pels europeus d'aquell llavors. Es conserva en la Biblioteca Nacional de França en París (BNF, Espagnol 30) (en acabant de que la Corona d'Aragó li'l regalara al Rei de França en 1375) i constituïx una de les obres cartogràfiques més importants de l'Edat Mija. No està firmat ni datat, encara que es deduïx que va ser compost cap a 1375 segons el calendari que inclou.[1] S'atribuïx la seua autoria al judeu mallorquí Cresques Abraham.[2] És també el primer atles conegut que incorpora una rosa de rumbos.
Autoria
editarNo es pot assegurar fefaentment que els Cresques siguen els autors del Atles de Cresques, si be està documentat que en eixa mateixa época varen elaborar diversos mapes del mateix tipo i que els reis de la Corona d'Aragó els varen oferir com a presents. Concretament, i en referència al propi Atles, està documentat que en novembre de 1381, l'infant Juan, duc de Girona i primogènit de Pedro el Ceremonioso, va voler fer un regal al nou rei de França, el jove Carlos VI, i va decidir enviar-li un mapamundi de la seua propietat que estava depositat en els archius de Barcelona. En esta finalitat va fer buscar a l'autor del document, Cresques el Judeu («Cresques lo juhueu qui lo dit mapamundi a fet»), i al seu fill Jehuda Cresques, per a que li facilitara totes les informacions útils que serien transmeses al rei de França, per lo que se li va pagar 150 florines d'or d'Aragó i 60 lliures mallorquines.
S'ha identificat a Abraham Cresques en Elisha ben Abraham Cresques, iluminador del manuscrit conegut com Bíblia Farhi i que va viure en Mallorca entre 1325 i 1387.[3]
- Còpia de l'Atles català editat en Barcelona en 1959
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
En el palau Topkapi d'Estambul es conserva un chicotet fragment d'un mapamundi circular monumental que mostra grans coincidències en els fulls de l'Atles de Cresques corresponents al Extrem Oriente. Açò ha dut a propondre que l'Atles Mallorquí va poder ser copiat de dit mapamundi, hui casi totalment desaparegut.[4]
En l'any 1959 es va editar en Barcelona una còpia de l'Atles català.[5]
El Atles
editarL'atles es tracta essencialment d'un mapamundi del món conegut a finals de el XIV, sempre des d'una òptica centrada en el Mediterràneu. Les característiques aproximades de l'atles són: sis fulls doblats per la mitat, cada una pegada sobre taules de fusta. Cada full té unes dimensions de 65 × 50 cm, lo que li dona una envergadura total de 65 × 300 cm.
Primera part (Cosmografía)
editarL'obra s'inicia en un resum dels trenta dies d'un més llunar i dos diagrames circulares. El primer incorpora una rosa dels vents per a calcular la marea alta durant la lluna plena. L'atre, es creu que disponia d'un indicador mòvil, que permetia el càlcul de les festes movedores de l'any: carnestoltes, pasqua i pentecostés.
Es troba a continuació una anatomia mèdica astrológica, en una taula per a trobar la Lluna en el zodiaco. En esta segona taula existix un text extens sobre la Terra, el seu orige, dimensions i l'interpretació d'alguns fenomens naturals.
A la Terra, esfèrica, se li atribuïx una circumferència màxima de 180 000 estadis. Si l'autor va utilisar el «estadi comú» (de 185,12 m) la circumferència de la Terra mediria 33 321 km; i si l'autor va utilisar el «estadi gran», de 222,34 m, la circumferència mediria 40 021 km (quan la real en l'equador és de 40 075 km).
Segona part (Calendari)
editarEn este full es poden trobar dos grans calendaris, un de solar i un atre llunar, rodejats per les quatre estacions de l'any.
Al costat dels calendaris es troben senyes astronòmiques basades en el model geocéntrico de Claudio Ptolomeo, el més estés en l'época. L'humanitat sobre la Terra es troba rodejada pels tres elements bàsics, l'aire, l'aigua i el fòc. En les successives anelles blaves es poden trobar la Lluna, Mercurio, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn, i el firmament en díhuit estreles. El següent círcul conté alegoria clàssiques d'estos astres: el sol és el rei, Venus és una dama, etcétera, terminant en un Mart guerrer.
A continuació es poden trobar els noms i els símbols de les dotze divisions del Zodiaco. Seguidament les fases de la lluna, en la lluna nova en el nort, la lluna plena en el sur, lluna menguante en l'est i lluna creixent en l'oest. Esta composició és un recordatori de l'importància de la primera lluna nova de la primavera i de la seua relació en el primer més sagrat dels judeus.
La precisió i el conte amprat per a marcar les estacions es pot vore en este eixemple; la primavera, en l'àngul NE, està colocada entre Aries i Càncer, els corresponents signes llunars d'Alnath i Albatra, i inclou tres divisions XXX, que corresponen a Aries, Tauro i Géminis, en un quadrant de noranta graus.
Tercera i quarta parts (Finisterre i el Mediterràneu)
editarEstos fulls comprenen tot lo món conegut en el XIV, des dels 10º als 60° de latitut nort.
En la «Mar Océana» es troben totes les illes conegudes i punts de referència. D'esta manera, en l'illa de Tenerife es pot apreciar un punt blanc, que representa el Teide.
La representació de la llínea de costa del Mediterràneu està molt cuidada, fet que pot ser un reflex de l'intens tràfic marítim de la Corona d'Aragó en aquell periodo.
Una de les característiques de l'escola cartogràfica mallorquina és la presència de moltes banderes i llegendes en senyes físiques, econòmics i demogràfics de gran interés. A voltes quedaven també anotades tradicions lliteràries, com en el cas de les paradisíacas Illes Afortunades (Canàries) i les faules sobre el seu or.
La rosa de rumbos d'este mapa és la més antiga coneguda en una obra cartogràfica.cita requerida Mostra treinta y dos direccions i el nom dels huit rumbos o vents principals.
El nort i l'est estan indicats en símbols. Hi ha una representació de l'estrela polar en el nort i en una singularitat (en lloc de la clàssica creu llatina de l'est d'atres mapes) es veu una estilisació d'una creu que recorda el candelabro sagrat dels judeus, la menorah. Buscant este símbol en atres mapes del mateix periodo, s'ha pogut identificar atres treballs anònims dels Cresques.cita requerida
Els topònims estan escrits perpendicularment en relació en la costa, Els noms del hemisferi sur estan escrits en una direcció i els de el nort en una atra. Les ciutats cristianes estan diferenciades de les musulmanes per una creu. L'única excepció és Granada, que conté la creu pero presenta una bandera en inscripcions aràbigues, en una possible alusió al vassallage de la dinastia nazarí a la Corona de Castella.
El color dels accidents orogràfics és l'ocre, i en cas de vegetació passa a ser verda. Aixina els fiorts noruecs i les montanyes dels Atles són ocres, mentres que els Pirineus són verts.
Les conques hidrogràfiques i rius estan representats en color vert. El riu Nilo, d'acort en la tradició, naix en un llac de l'oest, fet basat sense dubte en la confusió en el riu Níger.
Quinta part (Mapa de Delli)
editarSeguint cap a l'oest, el tercer mapa s'inicia en el curs baix del riu Volga i el seu característic delta en la mar Caspio. El Caucas, el riu Éufrates i la península aràbiga completen, de nort a sur, la geografia d'identificació immediata d'este mapa. Cresques, que sabia àrap, va usar com a fonts els relats de viages de l'explorador magrebí Ibn Battuta.
El riu Amu Daria fluïx cap al mar de Aral des del seu naiximent en la cordillera de Pamir. Cap al sur, Delhi crida l'atenció, en el sultà que va governar l'Índia de 1206 al 1320.
La cordillera del nort, a on s'aprecia la caravana de la Ruta de la Seda de camí a Catay, correspon a les montanyes asiàtiques del Tian Shan. Totes les llínees de la costa estan fetes en un traç continu i en menys detall, fet que denota un coneiximent més continental que no marítim del sector.
Entre les ciutats més destacades per explicacions i importància està La Meca, representada en una cúpula blava i en l'oració musulmana. La llegenda al seu costat diu:
Mentres que les àrees baix control musulmà estan marcades en cúpules, Jerusalem està rodejada de vinyetes alusivas a l'Antic i Nou Testament, com el Jardí del Edén, la crucifixió de Jesús, l'Arca de Noé i uns atres.cita requerida
Atres ciutats significatives són Bagdad, Samarcanda i Astracán, que són les respectives rutes sur, central i nort cap a Pequín. En el llímit d'este mapa, a el SO de l'Índia, es troba representada Colombo, en l'illa de Ceilan. Ya que en l'any 1173 Rebuig de Tudela va viajar cap a estes terres per a conéixer les comunitats judeues, és possible que els Cresques tingueren accés a senyes d'este viage, aixina com als escrits del misionero Jordanus de l'any 1340.
Les illes identificables del golf Pèrsic i del golf d'Aden són les illes d'Ormuz i Socotora.
Sexta part (Mapa de Catay)
editarLa majoria dels noms i llegendes d'esta regió provenen del Lliure de les Maravelles de Marque Pol.[7] La falta d'informació geogràfica queda compensada per una rica ornamentació, omplint aixina la sensació de buit i alimentant al mateix temps la curiositat dels humans de l'Edat Mija sobre les fabuloses i enormes terres de Catay.
l'orografia i l'hidrografia no són les típiques representacions d'atres mapes, sino que contribuïxen a estructurar els espais. Les ciutats són l'informació cartogràfica més rellevant, sent la més important Chanbalech, la ciutat del Gran Kan (l'actual Pequín). També es troben els ports més importants de la costa.
El riu Indo marca el llímit de Catay, tal i com arreplegava la tradició, i naix en una vall de montanyes de gran magnitut en una possible alusió al Himalaya.
En l'oceà Índic es troben dos grans illes, Iana, en una possible alusió a Java, i Trapobana, que segurament aludix a Ceilan.
Es nomena la riquea del restant de les illes, aixina com el seu número, 7548. Marque Pol havia anotat 7459. En l'entrada del 14 de novembre de 1492 del Diari atribuït a Cristóbal Colón es llig: «Estes illes són aquelles sense numerar que en el mapamundi estan ubicades en els confines de l'est» i despuix de descobrir l'illa de Cuba es llig: «La vaig trobar tan gran, que vaig pensar que podria ser la terra seca de la província de Catay».
Referències
editar- ↑ Sàpiens.Barcelona:(núm. 124)
- 58-59.ISSN 1695-2014.
- ↑ Els chuetas mallorquins. Quinze sigles de racisme, pàgina 24.
- ↑ Kogman-Appel, Katrin. «The geographical concept of the Catalan Mappamundi», Knowledge in Transition, University of Pittsburgh Press, pp. 19–40. ISBN 978-0-8229-4537-6.
- ↑ Billion, Philipp. “How did medieval cartographers work? New insights through a systematic analysis of the visual language of medieval portolan charts up to 1439”. CFC (216): 33–45.
- ↑ Library of Congress, Geography and Map Division
- ↑ «The Catalan Atles». Archivat des d'el original, el 6 de març de 2012. Consultat el 28 d'abril de 2010.
- ↑ «The Majorcan Cartographic School» (en en). Archivat des d'el original, el 16 de maig de 2010. Consultat el 28 d'abril de 2010.
Bibliografia
editar- Biblioteca Nacional de França. «L'Atles Catalan» (en francés). Consultat el 3 de maig de 2018. (de l'exposició "Ciel et Terre", BNF, 9 d'octubre de 1998 – 10 de giner de 1999).
- Porcel, Baltasar (2002). Els chuetas mallorquins. Quinze sigles de racisme, Barcelona: Altaya. ISBN 8483074591.
Referències
editar
- Este artícul conté una traducció derivada de «Atlas Catalán» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.