L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Arquidiócesis greco-ortodoxa de Tir i Sidón

L'arquidiócesis greco-ortodox de Tir i Sidón i dependències (àrap صور وصيدا وتوابعهما) és una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia ortodoxa de Antioquía en Líban. Es tracta d'una arquidiócesis bizantina, sèu metropolitana de la província eclesiàstica de Tir i Sidón. Des del 24 de juliol de 1995 el seu arquebisbe és Elias Kfoury.

Territori i organisació

L'arquidiócesis estén la seua jurisdicció sobre els fidels ortodoxos residents en les governacions de Nabatiye, Líban Sur i Becá, ubicades en la part meridional del Líban.

La sèu de l'arquidiócesis es troba en la ciutat de Maryayún, en a on existix la capella episcopal de Sant Nicolás.[1] L'arquidiócesis té quatre catedrals:

  • Sant Tomás, en Tir, construïda en 1860.[2]
  • Sant Nicolás, en Sidón, construïda en 1690 en el lloc d'una basílica de el VIII.[3]
  • Sant Jorge, en Hasbaya, construïda en 1835-1836 en el lloc d'una iglésia de el IX.[4]
  • Sant Nicolás, en Rachaiya, construïda en 1883 en el lloc d'una iglésia de el XVI.[5]

L'arquidiócesis comprén ademés les següents parròquies:[6]

  • Arcàngel Miguel, en Aaiha
  • Sant Jorge, en Abou Qamha
  • Sant Tomás, en Ain Aarab
  • San Elías, en Ain Aata
  • Arcàngel Miguel, en Ain Hircha
  • Arcàngel Miguel, en Ain Qenia
  • San Elías, en Bater Chouf
  • San Elías, en Blat
  • Sant Jorge, en Borj el-Moulouk
  • Sant Jorge, en Chebaa
  • Sant Jorge, en Dahr el-Ahmar
  • Arcàngel Miguele, en Deir Mimes
  • Sant Elías, en El-Bouaida
  • Sant Jorge, en El-Maré
  • Sant Jorge, en Fardis
  • Nostra Senyora, en Hasbaya
  • Sant Jorge, en Ibl és-Saqi
  • Sant Jorge, en Marjayoun
  • Sant Elías, en Kfar Mechki
  • San Jorge, en Kfar Qouq
  • San Elías, en Khiam
  • Sant Elías, en Khreibé
  • Sant Jorge, en Mhaidsé
  • Sant Jorge, en Mimès
  • Sant Jorge, en Niha Chouf
  • San Jorge, en Rachaya el-Foukhar
  • Natividad de María, en Rachaiya

Història

Metropolitanato de Tir

Artícul principal → Metropolitanato de Tir.


L'orige històric del cristianisme en Tir es remonta als temps del Nou Testament, en a on li la menciona vàries voltes, i inclús Jesucristo mateixa va ser a la regió de Tir i Sidón (Marcos 7:24-31), en a on va realisar l'exorcisme de la filla d'una dòna sirofenicia. Pronte es va formar una comunitat cristiana en Tir i va estar en el camí de l'apòstol Pablo a la seua tornada del seu tercer viage misionero des de Mileto a Cesarea en Palestina i Jerusalem abans del seu arrest (Fets 21,3-7). Pablo va trobar allí una comunitat de discípuls i va passar una semana conversant en ells. En 198 Tir es va convertir en la capital de la província de Síria Fenicia i provablement es va convertir en sèu metropolitana en 325.[7]


La ciutat va permanéixer baix control bizantí fins que va ser capturada pel sasánida Cosroes II en el canvi del VI al VII, i despuix es va recuperar breument. En 636 els àraps musulmans del Califato ortodox varen expulsar als bizantino de Síria i varen escomençar a introduir l'islam i la llengua àrap que va desplaçar al grec. En 640 Tir va ser perduda pels bizantino i cristianisme en la ciutat va escomençar a decaure. En 661 va passar al Califato omeya, va ser recuperada breument pels bizantino en 679, en 750 va passar al Califato abasí i en 971 al Califato fatimí. Despuix de la Tumult de Tir i el sege fatimí de 996 a 998, la ciutat va ser saquejada i els seus defensors massacrats o esclavizados. Despuix del Gran Cisma entre les Iglésies de Roma i de Constantinopla en 1054, Tir va seguir com a part de l'Iglésia ortodoxa.[8] En 1086 va caure en mans dels selyúcidas, els qui la varen perdre en 1089 davant els fatimíes.

Diòcesis de Sidón

Artícul principal → Diòcesis de Sidón.


Sidón va ser la sèu d'una de les comunitats cristianes més antigues que es remonta a les albors del cristianisme. Sidón va ser una antiga sèu episcopal de la província romana de Fenicia Prima, en la diòcesis civil d'Orient. Formava part del patriarcat de Antioquía i era sufragánea del metropolitanato de Tir, com ho atesta la Notitia Antiochena del VI.[9]

Sidón va ser conquistada pels àraps musulmans en 636. Es coneix al bisbe Pablo de Antioquía, que va viure posteriorment a l'ocupació àrap de Sidón i va ser autor d'obres en favor de la religió cristiana. Després no es coneixen atres bisbes i la diòcesis provablement va ser suprimida.

Arquidiócesis llatina de Tir

Artícul principal → Arquidiócesis de Tir.


Durant l'época de les Creuades els eixèrcits occidentals varen sitiar Tir en 1122. En eixe any va tornar a ser sitiada pels creuats, els qui varen designar a Eudes com a arquebisbe de rito llatí de la ciutat i les seues afores, erigint-se l'arquidiócesis de Tir. Eudes va fallir dos anys despuix mentres els creuats encara sitiaven la ciutat; el seu successor, Guillermo, era d'orige anglés. El 7 de juliol de 1124 Tir va ser l'última ciutat presa pels guerrers cristians i el metropolità ortodox va fugir a Constantinopla, en a on es va continuar la successió en forma titular.

Tir formava part del Regne de Jerusalem i l'arquidiócesis va quedar subjecta al patriarcat llatí de Jerusalem. La ciutat va ser capturada finalment pels mamelucos en el 1291. La ciutat ya havia segut evacuada en gran part quan els mamelucos varen aplegar, no obstant, els que es varen quedar varen ser assessinats o esclavizados. La catedral llatina va ser destruïda junt en les demés iglésies. Per orde del papa l'arquebisbe va abandonar la ciutat el 8 d'octubre de 1294. Des de llavors Tir es va convertir en arzobispado exiliat i despuix titular.

Diòcesis de Sidón (llatina)

Artícul principal → Diòcesis de Sidón (llatina).


En el periodo de les Creuades Sidón va ser la sèu d'una diòcesis de rito llatí sufragánea de l'arquidiócesis llatina de Tir i somesa al patriarcat llatí de Jerusalem. El rei creuat Balduino I de Jerusalem va prendre Sidón el 5 de decembre de 1110. El primer bisbe llatí de Sidón, Bernardo, va ser nomenat abans de giner de 1131.

En 1260 Sidón va ser destruïda pels mongoles liderats per Kitbuqa. Els creuats de Sidón es varen vore obligats a rendir-se el 14 de juliol de 1291, i la ciutat va ser completament destruïda per a dificultar futures invasions per mar. La comunitat cristiana en Sidón va desaparéixer en gran mida d'allí i l'últim bisbe llatí va morir el 17 de giner de 1298.

Arquidiócesis greco-ortodoxa de Tir i Sidón

Despuix de l'expulsió dels creuats de Sidón (en 1249), Tir (en 1291) i Acre (en 1291) pels mamelucos, es va posar fi a la presència europea llatina en Terra Santa i les ciutats varen ser completament destruïdes per a evitar la tornada creuada, per lo que les comunitats cristianes orientals varen desaparéixer en gran mida d'allí.[10][11]

Quan el patriarca Filoteo de Constantinopla (entre 1354 i 1376) va mencionar les diòcesis del patriarcat greco-ortodox de Antioquía en ocasió de l'elecció del patriarca Pacomio I, l'únic metropolità existent en la mitat sur de l'actual Líban era el de Beirut (antiga Berito).[12]

En 1516 el sur del Líban va ser ocupat pel Imperi otomà. En acabant de que en 1591 va aplegar en poder Fakhr al-Din II, governador otomà druso de Chouf i del Sur, els cristians es varen vore favorits i varen aplegar en número creixent des del nort del Líban, Trípoli, Koura, Akkar, Damasc i Haurán i pronte varen formar una gran comunitat en l'àrea de Sidón i Chouf. Es va solicitar permís a Fakhr al-Din per a nomenar un bisbe i circa 1604 es va aplegar a un acort en el consentiment del patriarca d'ortodox de Antioquía, Joaquín Ziadeh, per a nomenar a Ignacio Houtiyeh o Atieh, com a bisbe de Tir i Sidón, en residència en Sidón i en Deir el Qamar.[13] Circa 1620 Acre va ser transferida des del patriarcat de Antioquía al de Jerusalem.[14]

En decembre de 1683 el bisbe Euthymios Michael Saifi de Tir i Sidón (en el càrrec des de 1682) va entrar en comunió en la Santa Sèu de Roma i en 1684 va crear l'orde basiliana del Santíssim Salvador. El 6 de decembre de 1701 Saifi va ser designat en secret per rescriptum ex audientia de la Congregació de Propaganda Fide com a administrador apostólico de tots els catòlics del patriarcat ortodox de Antioquía que no tingueren un bisbe catòlic propi.[15] En 1722 el patriarca ortodox de Antioquía, Atanasio, va depondre a Saifi del seu bisbat i ho va enviar a l'exili, morint est el 8 d'octubre de 1723.[16] A partir de 1724 va haver dos patriarques rivals de Antioquía i la sèu de Tir i Sidón es va dividir entre ortodoxos i melquitas catòlics.

Segons fonts de l'Iglésia ortodoxa russa en 1845 la sèu metropolitana de Tir i Sidón tenia 1200 famílies ortodoxes, 29 iglésies i 65 sacerdots, mentres que el metropolità residia en les viles d'Hasbaya i Rashaya.[17]


En 1900 existien en l'arquidiócesis 1800 famílies ortodoxes, de les quals 300 estaven en la vila de Hasbaya, 400 en la de Rashaya i 1100 en atres 15 llogarets. El metropolità residia en Sidón.[18]

Des de 1995 el metropolità Elias Kfoury és l'arquebisbe de Tir i Sidón.

Notes

Referències

  1. ↑ Chapelle Saint Nicolas (Mar Nqoula) de Jdeidet Marjayoun
  2. ↑ Église Saint Thomas (Mar Touma) de Sour
  3. ↑ Cathédrale Saint Nicolas (Mar Nqoula) de Saida
  4. ↑ Église Saint Georges (Mar Gerios) de Hasbaya
  5. ↑ Cathédrale Saint Nicolas (Mar Nqoula) de Rachaya el-Ouadi
  6. ↑ Lliste dones églises
  7. ↑ Concili de Nicea, Nicea (325)
  8. ↑ Cf. DTC, X, col. 1698 ff.; H. Musset: Histoire du Christianisme specialement en Orient, 1948, Bk. I, pp. 270 ff.
  9. ↑ (en francés) Siméon Vailhé, La "Notitia episcopatuum" d'Antioche du patriarche Anastase, VI siècle, Echos d'Orient X, 1907, pp. 144-145. (en alemà) Ernest Honigmann, Studien zur Notitia Antiochena, Byzantinische Zeitschrift, nº 25, 1925, pp. 73-75.
  10. ↑ Encyclopédie Universalis
  11. ↑ Ficha de l'Unesco
  12. ↑ Cyrille Charon (1907). L'hiérarchie melkite du patriarcat d'Antioche, pp. 223-230.
  13. ↑ Del blog de la archieparquía de Sidón dels melquitas.
  14. ↑ Arab Orthodox Christians Under the Ottomans 1516–1831. Per Constantin Alexandrovich Panchenko
  15. ↑ Compendio vaig donar Storia della Chiesa Orientale i soprattutto Melkita. Pare Giuseppe CHAMMAS. p. 84
  16. ↑ Mansi, Joannes Dominicus (1905). Sacrorum Conciliorum nova et amplissima collectio, p. 127.
  17. ↑ (en anglés) Neale, John Mason (1873). A History of the Holy Eastern Church, vol. 5, editor: J. Masters, pp. 209-210.
  18. ↑ M. Théarvic (1900). Hiérarchie et population du patriarcat orthodoxe d'Antioche (en francés), pp. 143-147.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Arquidiócesis_greco-ortodoxa_de_Tir_i_Sidón&oldid=1579253»