Haurán

Haurán

Regió del Haurán (llínea discontínua blanca), i les seues subdivisions (llínea discontínua taronja), que són: el Mont Druso a l'est, el Layat i Jaidur al nort i Nuqrah al sur i oest.

El Haurán (àrap حوران; en latín: Auranitis) és una replanell volcànica al suroest de Síria. La població del territori és coneguda com els hauranis i parlen un dialecte àrap cridat haurani. El seu nom deriva del arameo חורן (Hawran), que vol dir "Terra buida".^{cita requerida}

Geografia

Erro al crear miniatura:

Ummesrareh Johfiyeh Jordan Ahmad Telfah

Geogràficament s'estén des de la llínea que aniria entre la ciutat de Damasc i el mont Hermón, al nort, fins a les montanyes Adjlun en Jordània, al sur, incloent en l'àrea centre i surocccidental els cridats Alts del Golán i en l'àrea sur oriental Djebel Drus (Djabal al-Duruz). El riu principal és el Yarmuk, afluent del riu Jordán. En sentit més llimitat, va del replanell de Ladja (exclosa) i la planura de Damasc al nort fins al riu Yarmuk, al sur de Djawlan (Alts del Golán), a l'est fins al Djabal al-Duruz (este territori exclós), i a l'oest fins a les governacions de Kuneitra i de Daraa (100 km de nort a sur i 60 km d'est a oest). L'altura mija del cor del territori (el Nukra) és de 600 metros.

Història

Antiguetat

Hauran ya és mencionat en les cartes d'Amarna i el llibre del Deuteronomio (III, 4-5). El nom del territori és generalment el de Bashan. En la segona mitat del segon mileni va ser ocupat pels judeus. Ezequiel menciona el territori (47:16-18) als llímits del regne d'Israel, disputat en Damasc. Va ser conquistat pels assiris el 732 a. C.; Asiria i els neobabilonios la varen dominar fins al 610 a. C.

En el VI va passar als aqueménidas; en este temps els arameos varen colonisar a fondo la regió. L'imperi persa va deixar pas als macedonios i despuix del domini d'Antígono el Tòrt, va ser territori dels seléucidas; al final de el II es varen crear alguns poders locals en la zona: els nabateos àraps que es varen establir al sur, sobretot en Busra (Bosra) i Salkhad; la Traconítida (Ladja), la Auranítida (Hauran) i la Batanea (planura d'Hauran) varen ser domini seléucida fins a la conquista romana, mentres la regió més occidental de la Gaulanítide formava part del regne dels judeus. En 69 a. C. estes regions varen passar als romans i en el 64 a. C. a la província de Síria. Els romans varen encarregar als itureos del regne de Calcios el control de Iturea (al nort de Gaulanítida), que més tart va incorporar també Abila (nordest de Iturea) i Traconítida, Batanea i Auranítida (est de Iturea); al sur de Gaulanítide es va formar la Decápolis, un conjunt de províncies síries molt helenizadas. Cap al 20 a. C., extinta la dinastia local, Augusto va concedir la regió a Herodes el Gran, que va morir en el 4 a. C. El seu fill, Herodes Filipo, ho va succeir com tetrarca de Bashan (que incloïa Batanea, Iturea, Traconítida i Auranítida), mentres que Lisanias II (possible fill de Lisanias I) apareix cap al 15 d. C. governant la ciutat d'Abila.

Tots estos territoris varen ser finalment anexionados pels romans el sigle I, cap al 106. La partix sur de Hauran va formar llavors partix de la província d'Aràbia Pétrea, mentres la nort ya formava part de la província de Síria, encara que més tart va formar part també de la província d'Aràbia i en el sigle III, de la província d'Aràbia Pétrea.

Arabización

Els àraps varen poblar progressivament la regió, especialment durant el periodo bizantí. En el V, els àraps seminómadas Banu Salih varen ser substituïts pels gasánidas, que varen dominar la regió al servici dels bizantino. En Hauran, els gasánidas varen fundar al-Djabiya. El territori es va a anar arabizando progressivament i, al mateix temps, es van a anar perdent els seus caràcters cristians.

El setembre del 634, despuix de la batalla del riu Yarmuk, els musulmans varen ocupar Hauran. La població local va recolzar als omeyas i a la seua caiguda, en el 750, es va produir un tumult dirigit per Habib ibn Musa, que va ser sofocada per Abd Allah ben Ali, tio del califa abasida.

Edat Mija

En el sigle x va sofrir severament les incursions dels cármatas i en el XII, dels croates, que varen saquejar vàries voltes la regió i varen provar a dominar les principals places fortes, i la varen utilisar també com a via cap a Damasc. L'últim atac croata es va produir l'any 1217. El 1244, les bandes de khwarizms de l'antic eixèrcit del Corasmia, ara al servici dels ayubíes com a mercenaris, varen assolar el territori; el 1260 varen aparéixer els mongoles, pero es varen retirar despuix de la seua derrota en Ayn Djalut davant els mamelucos.

Baixe estos, Hauran estava dividit en dos districtes: Hauran (Auranitida) i al-Bathaniyya, l'antiga Batanea, abdós inclosos en la província de Damasc. Les capitals eren Bosra (Bosra) i Adhria; Salkhad formava una niyaba en centre a la fortalea del mateix nom, dirigida per un amic dels Aprincipales. El territori de Ladja formava un districte separat, en capital en Zur. La ruta postal, que anava de Damasc a Gaza, passava per Hauran. Bosra era ademés un centre de caravanes de peregrins. A partir de el XIV es varen introduir els Banu Ràbia, nómades que en el temps es varen fer sedentarios.

Domini otomà

En el XVII, ya baix domini otomà, varen entrar els nómades Anaz, grup dels Banu Ràbia, que varen expulsar als que s'havien establit cap a l'oest. Els que aplegaven varen tindre que pagar una taxa. Les lluites entre els Anaza i els seus antecessors durava encara en escomençar el XVIII, fins que el pachá de Damasc va posar fi a les mateixes. Estes lluites varen fer desplaçar a l'oest el núcleu de concentració dels peregrins. Bosra va ser abandonada i substituïda per el-Muzayrib.

Els drusos

En els sigles XVIII i XIX es varen instalar en la regió montanyosa els drusos procedents del Líban del sur. En el temps els drusos varen rebujar cap a la planura en els pobles que allí vivien. El 1844 els drusos refusaven el reclutament per l'eixèrcit otomà; al mateix temps la tribu Rwala va entrar al territori i va lluitar contra els Anaza; el 1861 els drusos libanesos que havien participat en les matances de cristians del 1860 es varen refugiar en esta regió montanyosa i varen expulsar als últims habitants no drusos.

Al final de el XIX, els otomans varen formar una província que incloïa Hauran, Nukra, Djaydur, Djawlan (Golan), Adjlun i Balka. L'administració d'esta província es va sometre als drusos. Es varen instalar en el país colónies circasianas i chechenes i una seguritat relativa es va establir en la regió. En la planura els nómades àraps varen deixar de cobrar les taxes als sedentarios. La via férrea Damasc-Hedjaz va supondre el final de les caravanes de peregrins.

Hauran va ser ocupat per les forces àraps de Fáysal I d'Iraq del 1918 al 1920. El 24 de juliol de 1920, despuix de l'entrada dels francesos en Damasc, Hauran es va sublevar, pero els francesos varen dominar la regió. En 1925 es va produir un tumult general dels drusos en la Montanya Drusa, que va ser reprimida en grans esforços pels francesos. Despuix va tornar la tranquilitat.

Hauran dins de Síria

La zona va ser inicialment una província o liwa en capital a Adhria i formada per dos kada, en capitals en Adhria i Azra. Esta província tenia en 1933 una població de 83.000 habitants (77.000 sedentarios en 110 pobles); les poblacions principals, ademés de les capitals de districte, eren Bosra i Nawa. En 1946 es varen constituir les governacions de Hauran i Djebel Drus, i en 1954 el nom de la governació de Hauran es va canviar a Daraa. La zona dels Alts del Golán, cridada Djawlan (que pertanyia a la governació de Damasc) es va constituir en província el 27 d'agost de 1964. Hui en dia, les principals ciutats són Bosra, Daraa, Irbid, Quneitra, Ramtha i Suweida.