Arquidiócesis de Bremen

Arquidiócesis de Bremen

L'arquidiócesis de Bremen (en latín: Archidioecesis Bremensis i en alemán: Erzbistum Bremen) va ser una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia catòlica en Alemània. Va quedar suprimida de fet com a catòlica en fallir el seu últim arquebisbe nominalmente catòlic el 4 de decembre de 1566. Es tractava d'una arquidiócesis llatina, sèu metropolitana de la província eclesiàstica de Bremen. Des de 1180 els arquebisbes de Bremen varen ser ademés príncips eclesiàstics del Sacre Imperi Romà Germànic com a titulars del principat archiepiscopal de Bremen.

Territori i organisació

Catedral de Santa María, en Hamburc, demolida en 1806

La arquidiócesis estenia la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents en les ciutats estats d'estat de Bremen i d'Hamburc i en part dels estats de Schleswig-Holstein i Baja Sajonia.

Llimitava al nort en la diòcesis de Schleswig; a l'est en les diòcesis de Lübeck, Ratzeburg i Verden; al sur en la diòcesis de Minden; i a l'oest en les diòcesis d'Osnabrück i Münster.

La sèu de la arquidiócesis es trobava en la ciutat de Bremen, en a on es troba la Catedral de Sant Pedro, que va ser prohibida al cult catòlic el 23 de març de 1532, i que hui pertany a l'Iglésia evangèlica de Bremen, afiliada a l'Iglésia evangèlica en Alemània. En Hamburc es trobava la Catedral de Santa María, que va passar al luteranisme en 1529 i va ser demolida en 1806.

La arquidiócesis tenia com sufragáneas (al moment de la seua supressió) a les diòcesis de Lübeck, Ratzeburgo i Schwerin.

Història

Les guerres sajonas varen tindre lloc en el noroest de l'actual Alemània entre 772 i 804, quan Carlomagno va iniciar una campanya d'ocupació en la finalitat de sometre als sajones que les habitaven. Les guerres varen tindre com resultat la sumissió i l'incorporació de Sajonia a l'Imperi franc i la conversió dels seus habitants al cristianisme.

La diòcesis té el seu orige en la missió que Carlomagno va confiar en l'any 780 a el misionero anglosaxó Wilehado. El territori habitat pels sajones s'estenia per abdós vores del curs inferior del riu Weser i aplegava fins al Elba al nort i fins al Hunte a l'oest. Despuix de dos anys, Wilehado va tindre que fugir pel tumult sajona. El 13 de juliol de 787 va ser consagrat en Worms com a bisbe de Wigmodi, Laras, Riustri, Asterga, Nordendi i Wanga (en el baix Weser i entre les desembocadures del Weser i el Ems). El 14 de juliol de 788 Carlomagno va establir des d'Espira la diòcesis de Bremen per a la partix nort de Sajonia i va concedir esta nova diòcesis a Wilehado en nom del papa Adriano I i despuix del consell de Lulo, arquebisbe de Magúncia, i els bisbes presents. Bremen era la diòcesis més antiga en sol sajón. Wilehado va fer de Bremen la seua residència i en l'any 789 va consagrar la primera catedral de Bremen en nom del apòstol Pedro.

Wilehado va morir el 8 de novembre de 789 i en 792 l'últim alçament dels sajones va destruir la seua obra misionero. La fundació de la residència episcopal en Bremen solament va ser possible a principis del IX quan els sajones varen ser definitivament subyugados. Encara baix Carlomagno, la diòcesis va ser restablida en l'any 805 pel bisbe sant Willerich, qui va construir la primera iglésia de pedra en Bremen. A Willerich li va succeir el bisbe Leuderich, que va morir en 845. La diòcesis formava part de la província eclesiàstica de Colónia.

En l'any 845 la ciutat d'Hamburc, a la vora del Elba, sèu de l'arquebisbe sant Ascario, va ser saquejada pels vikingos i l'arquebisbe va fugir a Bremen. Despuix de la mort de Leuderich el 23 d'agost de 845, l'emperador Luis el Germànic va designar a Ascario com el seu successor en la sèu de Bremen. En l'any 847, en el Sínodo de Magúncia, es va decretar l'unió de les sèus d'Hamburc i Bremen, que va heretar el títul d'arzobispal de la sèu d'Hamburc. El papa Nicolás I va confirmar l'unió en 864.

Estes decisions varen suscitar l'oposició del metropolità Hilduino de Colónia, que va perdre a un dels seus bisbes sufragáneos. El conflicte entre Bremen-Hamburc i Colónia va continuar durant tot el sigle, fins que a principis del X, el papa Sergio III (904-911) va intervindre decidint que l'unió es mantindria fins que Hamburc tinguera la seua pròpia província eclesiàstica. Llavors Bremen s'hauria separat d'Hamburc i hauria tornat a ser sufragánea de Colónia. En realitat, estes decisions papals mai es varen implementar i les dos sèus varen permanéixer unides fins a el XVI.

El doble nom de la arquidiócesis, Bremen-Hamburc o Hamburc-Bremen, està documentat fins a principis del XIII. En el Nadal de 1223 el papa Honorio III va posar fi a la disputa en el capítul d'Hamburc. Bremen es va convertir en l'única sèu del arzobispado i el cabildo catedralicio d'Hamburc ho va acceptar i en avant devia enviar al preboste, al decà i a l'escolàstic a Bremen per a l'elecció del bisbe. La menció d'Hamburc va desaparéixer dels títuls dels arquebisbes, que a partir d'eixe moment varen ser designats únicament com "arquebisbes de Bremen".

La arquidiócesis de Bremen-Hamburc es va convertir en el centre de les missions cap als països del nort d'Europa. Sant Remberto, successor d'Ascario, va continuar la seua obra d'evangelización realisant varis viages misionero a Dinamarca i Suècia, de la mateixa manera que l'arquebisbe Unni (917-936). Sant Aldago (936-988) va fundar les diòcesis de Schleswig, Ribe i Aarhus en Dinamarca i la d'Oldenburg en Holstein. En Adalberto (1043-1072) les missions nòrdiques varen alcançar el seu apogeu; es varen erigir atres diòcesis i es va encomanar a l'arquebisbe la tasca de consagrar bisbes per a les illes Orcades i per a Islàndia.

Despuix de l'organisació de les diòcesis en els països nòrdics i la creació de les províncies eclesiàstiques de Lund (1104), Nidaros (1153) i Upsala (1164), el número de sufragáneas de Bremen-Hamburc/Bremen es va reduir considerablement. El 25 de setembre de 1188 per mig del breu Ex iniuncto nobis del papa Clemente III, quatre diòcesis sufragáneas varen quedar com les úniques assignades a la sèu de Bremen: Lübeck, Ratzeburgo, Schwerin i Uexküll. Esta última diòcesis des de 1202 es va cridar Riga i va ser arquidiócesis des del 20 de giner de 1255.

En la dissolució del Ducado de Sajonia, Federico I Barbarroja va erigir en 1180 la sèu de Bremen en principat eclesiàstic del Sacre Imperi Romà Germànic. Aixina va començar la série de príncips-arquebisbes de Bremen. Al mateix temps, no obstant, la ciutat es va tornar autònoma i, havent alcançat el ranc de municipi lliure, es va separar del poder secular de l'arquebisbe, que es va traslladar al suburbi de Bremervörde.

El trasllat de la sèu arzobispal d'Hamburc a Bremen no va posar fi al capítul de canonges de la Catedral d'Hamburc, que va sobreviure fins a 1802, convertint-se, a lo manco fins a el XVI, en un dels principals centres del catolicisme en la ciutat. Els arquebisbes de Bremen-Hamburc varen ser elegits pels capítuls catedralicios de Bremen i Hamburc en sessió conjunta. No va ser rar que els dos capítuls chocaren obertament en el nomenament de dos arquebisbes rivals.

Se sap que en Bremen es varen celebrar varis sínodo provincials, entre els que destaquen els de 1230, 1266, 1278, 1292, 1407 i 1420.

El XIII va ser el sigle de major esplendor per a la arquidiócesis. Va ser durant este periodo quan es varen fundar els monasteris més importants dels cistercienses, franciscanos i dominicos. El llarc episcopado de Gebhard von Lippe (1219-1258) va contribuir a la prosperitat i seguritat de la regió. Va ser durant el seu episcopado quan el principat archiepiscopal de Bremen va alcançar la seua major expansió en l'anexió del Comtat de Stade. En març de 1230 l'arquebisbe va convocar un sínodo en Bremen, en el que els habitants de Stedinger, una població del Baix Weser (Unterweser), varen ser acusats de rebelió contra l'Iglésia, d'haver cremat convents i iglésies, de fer us indegut de les hòstias, aixina com de practicar arts adivinatorias i d'evocar esperits. Els habitants de Stedinger varen protestar contra el pagament d'imposts al bisbe, a pesar de que havien segut exents de pagar imposts per la recuperació de les terres de Wesermarsch. Gerardo II va buscar el respal del papa Gregorio IX, qui en 1233 va declarar que tots els participants en la campanya militar contra els habitants de Stedinger tindrien els seus pecats perdonats, com havia segut el cas de les creuades en Terra Santa. Es va instar als bisbes del nort d'Alemània i als dominicos a predicar la creuada. La guerra de Stedinger va estar marcada per una devastación brutal i molts habitant de Stedinger varen ser cremats en la foguera. Els aliats, baix el mando d'Enrique I de Brabante, varen alçar un eixèrcit de 40 000 hòmens, mentres que en Stedinger varen conseguir movilisar 11 000 combatents baix el mando de Thammo von Huntorp, Detmar tom Dyk (tom Dieke) i Bolko von Bardenfleth. El 27 de maig de 1234 l'arquebisbe i els seus aliats varen conseguir la victòria en la Batalla d'Altenesch. Les terres conquistades en la vora esquerra del Weser varen ser dividides entre els vencedors i la posició política de Bremen es va vore excepcionalment enfortida per la victòria.

A la mort de Gebhard von Lippe (1258) els dos capítuls de Bremen i Hamburc es varen dividir en l'elecció del seu successor. Les mateixes dificultats varen sorgir despuix de la mort de l'arquebisbe Giselbert von Brunkhorst (1306), quan els capítuls varen elegir a Heinrich von Goltern i Florenz von Bronchorst. Un atre cisma va sorgir a la mort d'Otto von Oldenburg (1348), quan el coadjutor, Maurice, es va opondre a l'elecció de Godfried von Arnsberg feta pel capítul. Totes estes dificultats varen dur a la Santa Sèu a intervindre directament en el nomenament dels arquebisbes, i en alguns casos a impondre el seu propi candidat, com en els casos de Jens Grand en 1310 o d'Otto von Braunschweig-Lüneburg en 1395.

Durant el XV la sèu de Bremen va estar ocupada per arquebisbes que varen fer dels aspectes religiosos el principal camp d'activitat de la seua episcopado, com Johann von Schlamstorf (1406-1421), Baldwin von Wenden (1434-1441) i Johann Rode von Wale (1497-1511); pero també per arquebisbes que estaven més preocupats pels aspectes polítics i econòmics del seu treball: Nikolaus von Oldenburg-Delmenhorst (1422-1434) es va vore obligat a dimitir pel balafiament excessiu dels bens de la arquidiócesis; Heinrich von Schwarzburg (1463-1496) va ser a la guerra en dos ocasions i va deixar a la arquidiócesis en una situació econòmica dramàtica.

Reforma protestant

En la primera mitat del XVI la sèu de Bremen va ser ocupada per Christoph von Brunswick-Lüneburg (1511-1558), qui no va poder detindre l'alvanç del luteranisme en la arquidiócesis. Va expulsar al retor luterano de Sant Remberto de Bremen, va convocar un sínodo provincial en Buxtehude i va amenaçar en ocupar militarment la ciutat de Bremen, que no obstant es va convertir oficialment al luteranisme en 1533. Atres parts de la arquidiócesis varen passar a la nova religió i el cult catòlic va ser prohibit casi en tots els llocs: en 1529 un decret del senat d'Hamburc va sancionar el fi del catolicisme en la ciutat.

Christoph von Brunswick-Lüneburg va ser l'últim arquebisbe catòlic de Bremen. El seu successor, el seu germà Georg, va afirmar ser catòlic només per a obtindre la confirmació papal, pero en realitat s'havia convertit feya temps al luteranisme. No es va opondre a la Reforma, sino que inclús va introduir l'Orde de l'Iglésia de Bremen aprovat per Lutero en la seua atra diòcesis, la diòcesis de Verden.

Per un breu temps, durant la Guerra dels Trenta Anys, la Santa Sèu va nomenar, en 1635, a Leopoldo Guillermo d'Àustria administrador in spiritualibus, i en 1645 a Franz Wilhelm von Wartenberg vicarius apostolicus de Bremen. Des de 1667 la ciutat de Bremen va ser la sèu del vicariato apostólico de les Missions del Nort per als catòlics del nort d'Europa.

Bibliografia

• (en francés) C. Joppen, Brême-Hambourg, «Dictionnaire d'Histoire et de Géographie ecclésiastiques», vol. X, París, 1938, col. 506-518
• (en francés) Roger Aubert, Hambourg, «Dictionnaire d'Histoire et de Géographie ecclésiastiques», vol. XXIII, París, 1990, col. 208-219
• (en llatí) Pius Bonifacius Gams, Séries episcoporum Ecclesiae Catholicae, Graz, 1957, p. 263
• (en llatí) Konrad Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi, 1, pp. 145-146; 2, p. 110; 3, p. 139