Antoni Abat

Antoni Abat

Antoni Abat,o Magne (Heracleópolis Magna, Egipte, Imperi romà, 12 de giner de 251- Mont Colzim, Tebaida, Egipte, Imperi romà, 17 de giner de 356) va ser un monge cristià-catòlic, fundador del moviment eremítico, popularment conegut com a sant Antón. El relat de la seua vida va ser transmés principalment per l'obra de sant Atanasio, que presenta la figura d'un home que desenrolla gradualment la santitat i ho convertix en model de pietat cristiana i un referent principal de l'ascetisme espiritual i contemplatiu catòlic. També és recordat en veneració en el Calendari de Sants Luterano. El relat de la seua vida té elements històrics i uns atres de caràcter llegendari; se sap que va abandonar els seus bens per a dur una forma de vida d'ermitaño i que atenia a vàries comunitats monacals en Egipte, permaneixent eremita. La tradició diu que va alcançar els 105 anys d'edat.

Història

Antonio Abad va nàixer en el poble de Menges, prop d'Heracleópolis Magna, en el Baix Egipte. Es conta que al voltant dels vint anys d'edat, despuix de la mort dels seus pares, va vendre totes les seues possessions, va entregar la major part dels diners als pobres i l'atra part li la va donar a la seua germana. Es va retirar a viure a una comunitat local fent vida ascética, dormint en una cova sepulcral. Després va passar molts anys ajudant a atres ermitaños a encaminar la seua vida espiritual en el desert. Més tart es va ser internant molt més en ell, per a viure en absoluta soletat. D'acort en els relats de sant Atanasio i de sant Jerónimo, popularisats en La llegenda dorada del dominico genovés Santiago de la Vorágine en el XIII, Antonio va anar reiteradament tentat pel dimoni en el desert. La tentació de sant Antonio es va tornar un tema favorit de la iconografia cristiana, representat per numerosos pintors d'importància. La seua fama d'home sant i auster va atraure a numerosos discípuls, als que va organisar en un grup d'ermitaños junt a Pispir i un atre en Arsínoe. Per això, se li considera el fundador de la tradició monacal cristiana. No obstant, i pese a l'atractiu que el seu carisma eixercia, mai va optar per la vida en comunitat i es va retirar al Mont Colzim, prop del Mar Rojo, en absoluta soletat. Va abandonar el seu retir en 311 per a visitar Aleixandria i predicar contra el arrianisme.

Sant Jerónimo, en la seua vida de Pablo el ermitaño, un famós decà dels anacoretas de Tebaida, conta que Antonio va ser a visitar-ho en la seua edat madura i ho va dirigir en la vida monástica; el cuervo que, segons la tradició, alimentava diàriament a Pablo entregant-li una hogaza de pa, va donar la benvinguda a Antonio suministrant dos hogazas. A la mort de Pablo, Antonio ho va enterrar en l'ajuda de dos lleons i atres animals; d'ahí el seu patronat sobre els sepultureros i els animals. Es conta també que en una ocasió se li va acostar una javalina en les seues jabatos (que estaven cegos), en actitut de súplica. Antonio va curar la ceguera dels animals i des de llavors la mare no es va separar d'ell i li va defendre de qualsevol alimaña que s'acostara.

Mort de Sant Antonio Abad pintat per Antonio Viladomat.

Relíquies i orde monástica

S'afirma que Antonio va viure fins als 105 anys, i que va donar orde de que els seus restants reposaren a la seua mort en una tomba anònima. No obstant, al voltant de 561 les seues relíquies varen ser dutes a Aleixandria, a on varen ser venerades fins a al voltant del XII, quan varen ser traslladades a Constantinopla. La Orde dels Cavallers de l'Hospital de Sant Antonio, coneguts com a Hospitalaris, fundada per eixes dates, es va posar baix el seu advocación. L'iconografia ho reflectix, representant a sant Antonio en l'hàbit negre dels Hospitalaris i la tau o la creu egipcíaca que va vindre a ser el seu emblema. Despuix de la caiguda de Constantinopla, les relíquies d'Antonio varen ser dutes a la província francesa del Delfinat, a una abadia que anys despuix es va fer célebre baix el nom de Saint-Antoine-en-Viennois. Va ser llavors quan es va establir la celebració de la seua festa el 17 de giner. La devoció per este sant va aplegar també a terres valencianes, difosa pel bisbe de Tortosa a principis del XIV.

L'orde dels antonianos s'ha especialisat des del principi en l'atenció i conte de malts en dolències contagioses: pesta, llepra, sarna, malties venéreas i sobretot el ergotisme, cridat també fòc de sant Antón o fòc sacre o culebrilla. Es varen establir en varis punts del Camí de Santiago, a les afores de les ciutats, a on atenien als peregrís afectats. L'hàbit de l'orde és un corfoll de sayal en capuchón i duen sempre una creu en forma de tau, com la dels templarios. Durant la Edat Mija ademés tenien la costum de deixar els seus porcs solts pels carrers per a que la gent els alimentara. La seua carn es destinava als hospitals o es venia per a recaptar diners per a l'atenció dels malts.

Va existir una atra antiga orde, cridada Orde de sant Pablo i sant Antonio Abad fins als anys 1940, de caràcter semianacorético (en similituts pròpies dels cartujos i els camaldulenses). Esta orde es va dividir entre els seus membres, en la que alguns es varen integrar dins del Carmelo Descalce, en 1957, i els demés varen formar la Congregació de Fossores de la Misericòrdia dedicada al recapte dels cementeris. Existix una congregació posterior a esta orde, que ha pres el mateix nom, Congregació d'ermitaños de sant Pablo i sant Antonio. Els seus dos únics monasteris estan en la illa de Mallorca. Sant Antonio Abad és el patró de l'illa de Menorca (Espanya), degut a que el dia de la seua festivitat llitúrgica l'illa va ser reconquistada als musulmans.

També és el patró de les Festes de Moros i Cristians d'Elda que se celebren la primera fi de semana de juny. Se celebra la Mija Festa en l'entorn a la seua festivitat el 17 de giner.

En la localitat de La Matança d'Acentejo, en l'illa de Tenerife, es troba el principal centre de cult a este sant en les illes Canàries. El santuari de Sant Antonio Abad és un dels temples més antics de Canàries, fundat poc despuix de la finalisació de la conquista de l'archipèlec.

Iconografia

Artícul principal → La tentació de Sant Antonio.

Les tentacions de Sant Antonio, per El Bosco.

Es representa a sant Antonio Abad com un vell en l'hàbit de l'orde i en un porc als seus peus. Molts artistes han pres este tema per a les seues obres; un dels treballs pictòrics més coneguts és el Tríptic de les tentacions de sant Antonio, pintada per Hieronymus Bosch, conservat en Lisboa. També ho va representar en un quadro en el Museu del Prat, Madrit. En 1947, Diego Rivera va pintar una obra també titulada Les tentacions de Sant Antonio, de la mateixa manera que Paul Cézanne i Jan Wellens de Cock, entre atres varis artistes. El pintor espanyol Salvador Dalí va pintar un quadro cridat La tentació de Sant Antonio, que marcava la seua entrada a una nova etapa de misticisme religiós.

Sant Antonio Abad en el Perú

Iglésia de Sant Antonio Abad de Cusco

En la ciutat Peruana del Cusco, més exactament en la Plazuela de les Nazarenas, ubicada a dos quadres de la Plaça d'Armes, existix l'Iglésia de Sant Antonio Abad, junt al Seminari del mateix nom. Abdós estructures religioses, es troben en un lloc de la ciutat conegut com “Amaru Ccata”, i l'edifici que ha aplegat fins a nosatres com a temple, és producte d'una reconstrucció. Se sap, que antigament el Seminari de Sant Antonio Abad, era utilisat com una universitat, no obstant, actualment, és netament un convent, que es dedica a la formació dels nous sacerdots de l'orde. Es coneix, pels registres històrics en relació en esta iglésia, que aquella es va manar a edificar pel Bisbe Mollinedo i Angulo en el XVI; es presenta, com data tentativa de la seua construcció, l'any 1598, any en el que es va ordenar la construcció del seminari. És un dels temples millor conservats i conserva en el seu interior maravelloses obres d'art barroc i de la Escola Cusqueña.

Respecte al disseny i decorat intern del temple, aquell es veu acompanyat per una série d'altars, entre els que destaca el Retaule Major. Esta peça de l'edifici, és una construcció que es caracterisa per estar conformada per tres cossos i tres carrers; este altar, va ser construït a finals del XVII, un any abans de la construcció del púlpit d'esta iglésia que es va alçar en 1699. Es coneix que l'artífex, tant del retaule major, com del púlpit de l'iglésia, hauria segut Agustín Torres. Junt en les peces anteriors, també formen part del decorat del temple, una important colecció de llenços, entre els quals resalta una colecció de 21 d'ells, que es troben inspirats en la vida de Sant Antonio Abad.

Corpus Christi Cusqueño

En la mateixa ciutat del Cusco, en la Iglésia de Sant Cristóbal (antic barri de Qolqampata) es troba una image de Sant Antonio Abad que participa anualment de la celebració del Corpus Christi Cusqueño. Ho acompanya la representació d'un chicotet javalí, i de qui s'han teixit moltes històries de Sincretisme religiós. És el primer Sant en ingressar a la Catedral i obrir el camí per als demés sants i Vérgens durant la processó. També la seua festivitat és celebrada cada 17 de giner i el seu mayordomía està a càrrec de les Facultats de la Universitat Nacional de Sant Antonio Abad del Cusco, ademés del Colege Arquidiocesano del mateix nom; eixe dia es realisa la processó pels principals carrers de la ciutat a on el Patró beneïx a tots els seus devots i feligresía cusqueña.

Vore també

• La tentació de Sant Antonio (pàgina de desambiguación)
• Pares del Desert

Bibliografia

• Vorágine, Santiago de la (1997). La llegenda dorada, toms I i II, Madrit: Aliança. ISBN 84-206-7998-4.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Antoni Abat.
• Sitie web oficial de la Germandat de Sant Antonio Abad d'Arquillos (Jaén). [3] archivat en Wayback Machine.
• Biografia de Sant Antonio Abad en el Santoral Catòlic de www. divinavoluntad. net
• Les Luminarias de Sant Bartolomé de Pinades. [4] archivat en Wayback Machine.
• "Consideracions espirituals de la vida de Sant Antonio el Gran" [5] archivat en Wayback Machine., manuscrit en idioma àrap, traducció d'una obra en llatí sobre la vida de Sant Antonio.