Anex:Amfibis i reptils de Cantàbria

la fauna vertebrada en Cantàbria presenta una àmplia diversitat gràcies a la varietat de casetes ecològiques existents en la regió i a la posició geogràfica de la mateixa, equidistant entre el món mediterràneu del sur peninsular i el propenc món de l'Europa atlàntica.

En estos anexos es mostren tots els vertebrats selvats que viuen en Cantàbria, classificats segons el gènero i família a la que pertanyen. Ademés del nom científic de cada espècie, s'inclou també el nomene comuna en la llengua espanyola, els noms vernàculs més utilisats en esta regió, una escueta descripció, un mapa de distribució en Espanya i l'estat de conservació.

La herpetofauna de Cantàbria està composta per un número significatiu d'espècies. Algunes d'elles són endemismes ibèrics, com el sapillo pintojo ibèric, la ranita de Sant Antón, la granota patilarga, la salamandra rabilarga, l'eslizón ibèric, la sangrantana serrana, el fardacho verdinegro i l'escurçó de Seoane o cantàbrica, mentres que unes atres com el galápago de Florida, la sangrantana italiana, la salamanquesa o el perenquén són espècies introduïdes per l'home. La seua distribució és variable; des d'espècies com el sapo comú o la culebra d'aigua que es troben en tot el territori regional, fins a atres com la sangrantana italiana o la salamandra rabilarga molt difícils de vore.

Amfibis

Vore també: Anex:Amfibis de la península ibèrica i Anex:Reptils de la península ibèrica

En Cantàbria habiten quinze espècies d'amfibis dels órdens Anura i Caudata, totes elles íntimament lligades als diferents mijos aquàtics: chapulls, rius de montanya, charcas estacionals, llac, estanys, albuferas, marismas, etc. a on passen tota o part de la seua vida. Les famílies representades són: Alytidae, Bufonidae, Hylidae, Pelodytidae, Ranidae i Salamandridae. Algunes d'estes espècies estan àmpliament distribuïdes, com la salamandra comuna, el Salamandra alpina o el sapo partero, mentres que unes atres com el sapillo motejat o la granota patilarga són molt escasses o en el cas de la salamandra rabilarga, pràcticament inexistents.

En relació en la conservació, les poblacions d'amfibis de Cantàbria, de la mateixa manera que les de tot lo món, estan sofrint un marcat decliu degut principalment a la pèrdua de hàbitat, malalties i els canvis climàtics.

Orde Anura

Els anurs, coneguts vulgarment com a granotes i sapos, es caracterisen (en la seua fase adulta) pel seu cos compacte, carir de coa i posseir unes pates posteriors molt desenrollades i adaptades per al bot. En Cantàbria es troben representades cinc famílies, que agrupen a dèu espècies.

Espècie	Nom comú i vernàcul (NV)	Distribució	Descripció	EC	Image
Alytidae Fitzinger, 1843
Alytes obstetricans	Sapo partero comú	Freqüent en tota la regió	L: 5 cm. Sapo de chicotet porte, aspecte voluminós i cap gran. La pell és granulosa en chicotetes barrugues agrupades en els costats. La seua coloració varia de grisa a parda en taques verdes, rojoses i negres poc marcades; la zona ventral clara. Els mascles transporten els ous en la seua esquena.	NT	Archiu:Geburtshelferkröte.OGG
Discoglossus galganoi	Sapillo pintojo ibèric	Escàs i irregularment repartit	L: 4,5-7,5 cm. Sapillo de cap aplanada, casi tan llarga com a ampla, i morro puntagut. De pell plana o en chicotetes granulació de coloració molt variable, des de tonalitats pardas, rosàcees, verdosas o casi negres.	LC
Bufonidae Gray, 1825
Bufo bufo	Sapo comú NV: (comú a tots els sapos) Sapo, quico.	Presencia regular en tota la regió	L: 8-13 cm. Cos recobert de protuberàncies a modo de barrugues. El color de la seua pell varia entre una àmplia gama de tons pardos, grisáceos i verdosos. Els seus ulls són anaranjados. Presenta un marcat dimorfisme sexual, les femelles són molt majors que els mascles.	LC	Archiu:Grodsång - Bufo bufo.ogg
Epidalea calamita	Sapo corredor		L: 5-6(9) cm. D'aspecte robust i grans pates posteriors, es distinguix del sapo comú per una ralla groga a lo llarc de la columna. Tenen una forma estranya d'anar.	LC
Hylidae Rafinesque, 1815
Hyla arborea	Ranita de Sant Antonio	Habitual en zones costeres	L: 4,5-5 cm. Fàcilment reconeixibles per l'intens color vert lluent. De cap ample, ulls grans i extremitats esveltes adaptades al bot, posseïxen unes llínees que van del marró al negre dibuixades a lo llarc dels costats.	VU	Archiu:Hyla arborea (HS).ogg
Hyla molleri	Ranita de Sant Antonio	Habitual en zones costeres	L: 3,5-5 cm. chicoteta granota trepadora de pell plana generalment verda, a sovint és vista pujada als carrizales i un atre tipo de vegetació riparia. Com comencen a croar quan s'aproxima pluja, era usada antigament com barómetro.	LC	Erro al crear miniatura:
Pelodytidae Bonaparte, 1850
Pelodytes punctatus	Sapillo motejat		L: 4,5 cm. Presenta barrugues allargades en l'esquena, moltes voltes en files a lo llarc del cos.	LC	Erro al crear miniatura:
Ranidae Rafinesque, 1814
Pelophylax perezi	Granota comuna NV:Ranu (granota jove).	Present en zones no montanyoses	L: 8 (11) cm. Pell de color vert i marró molt variable, en taques negres i una llínea dorsal vert més clara i sense la característica taca temporal de les granotes pardas. La pancha és de color grisáceo.	LC
Granota iberica	Granota patilarga		L: 3-6 cm. Granota de montanya de color pardo rojós. Es troba en rieres i charcas d'aigua freda sobre substrat rocós i entre vegetació de ribera.	VU	Erro al crear miniatura:
Granota temporaria	Granota bermeja NV:Granota dels prats.		L: 6-9 cm. A pesar del seu nom la seua coloració pot variar entre els tons pardo rojosos, ocres i verdosos. Viu en terra i torna a l'aigua per a refugiar-se i reproduir-se.	LC	Archiu:Rana temporaria 120329-015849.ogg

Orde Caudata

A diferència dels anurs, els caudados posseïxen un cos allargat proveït de coa, tant en la seua fase larvaria com en l'adulta. Este orde es troba representat en la regió per cinc espècies: Ichthyosaura alpestris, Chioglossa lusitanica, Lissotriton helveticus, Salamandra salamandra i Triturus marmoratus. Dos d'elles Ichthyosaura alpestris i Lissotriton helveticus solament es troben en Espanya en la franja nort.

Espècie	Nom comú i vernàcul (NV)	Distribució	Descripció	EC	Image
Salamandridae Goldfuss, 1820
Ichthyosaura alpestris	Salamandra alpina	Erro al crear miniatura: Escàs en tota la regió	Lc:< 11 cm. Un dels urodelos més chicotets d'Europa. El mascle presenta en época de celosia un colorit únic.	VU	Erro al crear miniatura:
Chioglossa lusitanica	Salamandra rabilarga		Lc: 13 (16) cm. Es distinguix de totes les demés espècies de urodelos ibèrics pel tamany de la seua coa, que sobrepassa el del restant del cos. És un endemisme de la península ibèrica.	VU
Lissotriton helveticus	Salamandra palmeado	Present en tota la regió	Lc:< 9 cm. El menor de les salamandres ibèriques. Esquena parduzco en taques, gola blanca i pancha groga. El seu nom comú es deu a les membranes interdigitales de les pates posteriors.	LC
Salamandra salamandra	Salamandra comuna NV: Vicaruela, bicaruelu, vacariza, escurpión, mamavacas.		Lc: 18-25 cm. Espècie prou comuna en característiques taques grogues sobre fondo negre. Cos gros i coa relativament curta, sense cresta dorsal ni cabal.	NT
Triturus marmoratus	Salamandra jaspeado	Dispar i escàs en tota la regió	Lc: 15-16 cm. La seua coloració verda li distinguix d'atres salamandres europees. Durant l'época de cria, el vert es torna més viu i el mascle adquirix una gran cresta dorsal esguitada per llistes verticals blanques, negres i taronges.	LC

Reptils

Vore també: Anex:Reptils de la península ibèrica

Els reptils es varen originar a partir d'amfibis en el periodo Carbonífero, sent els primers animals en posseir pulmons ben desenrollats. Es caracterisen per tindre una pell resistent i generalment escamosa. En Cantàbria es troben dos órdens de reptils: testudines (tortugues i quelonios) i Squamata (escamosos) que agrupen a vintisset espècies de reptils diferents.

Orde Testudines

Conegudes com a tortugues o quelonios, les espècies de l'orde testudines es caracterisen per tindre un tronc ample i curt, i una closca o envoltura que protegix els òrguens interns del seu cos. De la seua closca ixen, per davant, el cap i les pates davanteres, i per darrere les pates atrasseres i la coa.

Espècie	Nom comú i vernàcul (NV)	Distribució	Descripció	EC	Image
Cheloniidae Oppel, 1811
Caretta caretta	Tortuga beca		P: 65-107 kg. L: 82-109 cm. Tenen aletes en dos garres, cap gran i redona en pico molt gros. La closca és plana en els adults i de color entre café obscur i groc anaranjado. En els jovenils és de color marró obscur i més asprós. L'esquena és color crema.
Lepidochelys kempii	Tortuga lora		P: 45 kg. L: 61-91 cm. Tortuga de closca grisa verdoso i peto groc verdoso i blanc. Igual que atres tortugues marines posseïx un pico córneo.
Dermochelyidae Fitzinger, 1843
Dermochelys coriacea	Tortuga llaüt		L: fins a 270 cm. És la major de totes les tortugues. La seua closca, pla i obscur, està format per teixit conectivo bla delimitat per una suau curva que dona una apariència semicilíndrica a l'animal. Posseïx sèt crestes que ho recorren des del cap fins a la coa. Aletes davanteres molt més llargues que en totes les demés tortugues. Pico en forma de gancho.		Archiu:Dermochelys coriacea 001.ogg
Geoemydidae Theobald, 1868
Mauremys leprosa	Galápago leproso		L: 15 (20) cm. Closca aplanado, en la quilla vertebral llaugerament palesa, de color vert, pardo o marró. Plastrón groc, en ocasions en taques negres. Té unes llínees anaranjadas o rojoses en el coll.	VU
Emydidae Rafinesque, 1815
Trachemys scripta elegans	Jicotea elegant o galápago de Florida		L: 12-20 (40) cm. Closca verda o parduzco i plastrón groc clar. Posseïxen unes característiques taques roges o grogues en la part posterior dels ulls. Les femelles són llaugerament majors que els mascles.

Orde Squamata

L'orde dels escamosos (Squamata) inclou a fardachos, camalleons, iguanas, serps i culebras entre unes atres. Evolutivamente, és l'orde més recent de reptils i també els que han alcançat major èxit ecològic, gràcies, entre atres qualitats, a la presència d'un cràneu cinètic que facilita la deglució dels assuts. En Cantàbria es troben vintidós espècies agrupades en sis famílies: Scincidae, Lacertidae, Gekkonidae, Anguidae, Colubridae i Viperidae. Algunes com la sangrantana serrana (Iberolacerta monticola') o l'escurçó de seoanei (vipera seoanei') són endèmiques del nort peninsular, mentres que unes atres com la sangrantana italiana (Podarcis sicula'), la salamanquesa comuna (Tarentola mauritanica') o el perenquén comú (Tarentola delalandii'), han segut introduïdes per l'home.

Espècie	Nom comú i vernàcul (NV)	Distribució	Descripció	EC	Image
Scincidae Gray, 1825
Chalcides bedriagai	Eslizón ibèric NV: Esclavó, nano, nánago, enánago, inano, ánago, anagón.		Fardacho de chicotet tamany, en un cap chicotet, triangular, eixamplada i en morro redonejat. Cos curt i gros de secció redonejada o quadrangular, recobert de escates planes i lluentes. Extremitats chicotetes, coa de secció circular de menor llongitut que el cos.	NT	Erro al crear miniatura:
Chalcides striatus	Eslizón tridàctil NV: Esclavó, nano, nánago, enánago, inano, ánago, anagón.		Molt similar al eslizón ibèric, del com es diferencia principalment per tindre solament tres dits en cada extremitat.	LC
Lacertidae Gray, 1825
Iberolacerta monticola	Lagartija serrana		Lagartija de talla mijana, aspecte robust i cap relativament esclafat. En l'esquena de color parduzco o vert lluent en reticulado en negre, pancha blancuzco, azulado o verdoso groguenc, en punts negres. Ocelos axials blaus.	NT
Timon lepidus	Fardacho ocelado NV: (Comú a tots els fardachos) Legarto/o, regartezón.		L: 22,5 cm. Lc: 75,5 cm; 59,4 cm (femella). És el major fardacho ibèric. La seua capa és verda groguenca en els mascles i parda en les femelles, en abdós motejada en negre. En els costats tenen ocelos blaus que poden estar emmarcats en negre o no. La seua part inferior és blanquecina. Els jovenils solen ser verdosos esguitats en ocelos blancs en llom i costats.	LC	Erro al crear miniatura:
Lacerta schreiberi	Fardacho verdinegro		Lc: 40 cm. De cap curt i ampla, la coa és el doble de llarga que el cos i la seua pancha groguenca. Els mascles són verts vermiculats en negre, en l'edat disminuïx el negre. Durant la celosia el seu cap i gola es torna blava. Les femelles tenen una coloració pardusca o verdosa.	NT
Lacerta bilineata	Fardacho vert occidental		L: 12 cm. Capa verda groguenca, verda azulada o parduzca en motas negres. Els mascles tenen la gola blava i les femelles i els jóvens presenten 2 franges llongitudinals obscures.	LC
Zootoca vivipara	Lagartija vivípara o de turbera NV: Comú a totes les sangrantanes:Lagartesa, ligartesa, lagarteza, ligaterna, legaterna, regarteza.		L: 6,5 cm; 7,5 cm (femella). Tenen una llarga coa, entre 1,1 i 2,5 voltes la llongitut del cos. Són de color pardo o grisáceo en bandes llongitudinals, obscures i clares. Els jovenils solen completament negruzcos.	NT
Podarcis hispanicus	Lagartija ibèrica		L: 4,2-5,9 (6,5) cm; 4,1-5,7 cm (femella). C: 10 cm. Color pardo verdoso molt variable, de pit groguenc i cap i esquena ocasionalment rojosos. Presenta moteaduras en els mascles i bandes laterals en les femelles, entre les que destaquen dos grosses i obscures que poden ser perfilades per atres groguenques més primes.	LC
Podarcis muralis	Lagartija roquera		L: 7,7 cm; 7 cm (femella). Lagartija esvelta d'esquena parduzco o grisáceo i pancha blanquecino. Presenta una llínea de punts en el centre de l'esquena i una banda llongitudinal ampla i obscura en els costats, flanquejada de dos franges clares que passen per damunt i baix dels ulls. Les seues pupiles són rojoses.	LC
Podarcis sicula *	Lagartija italiana		L: (9 cm). Els mascles tenen la coa més llarga. Lagartija vert en 3 bandes obscures llongitudinals, una en el centre de l'esquena i dos en els costats, esguitades de ocelos clars.	LC Plantilla:EC-DD* * En Cantàbria	Erro al crear miniatura:
Psammodromus manuelae	Lagartija colilarga occidental		L: 7-7,5 cm. Coloració de l'esquena pardo clara, pardo cobriza o olivácea, en dos llínees blancuzcas o groguenques. Ocelos azulats a cada costat del cos, de tamany decreixent cap a la part posterior. Els mascles adults presenten en primavera els costats del cap i la gola de color taronja i groc, i els costats en abundant coloració negra formant séries verticals paraleles alternant en coloració groga.	LC	Erro al crear miniatura:
Gekkonidae Oppel, 1811
Tarentola mauritanica*	Salamanquesa comuna		L: 5-7 cm. C: 5-8 cm. El llom, les pates i la coa tenen bultos cònics prominents. Cap gran i ampla, triangular i en ulls grans en pupila vertical sense parpalles. La seua coloració pot variar del pardo al gris obscur, en taques; la pancha és blanquecino. Té cinc dits en cada pata, en protuberàncies laminares laterals i inferiors que li proporcionen certa adherencia per a trepar i desplaçar-se per superfícies verticals.	LC
Tarentola delalandii *	Perenquén comú		Lc: 73 cm; 63 cm (femella). Salamanquesa gran i robusta d'esquena grisa en bandes travesseres obscures poc destacades seguides de taques clares i part inferior blancuzca o groguenca. El seu iris és groguenc o pardo dorat.	LC	Erro al crear miniatura:
Anguidae Gray, 1825
Anguis fragilis	Lución NV: Enánago, nánago/o, enanu, inanu, ánago, anagón, alamón, esclavó, cedajón, salayón, babón, gamón.		Lc: 30-40 cm; 50 cm (femella). Fardacho sense pates. Cos en escates dures de tons marrons. Parpalles mòvils.	LC	Erro al crear miniatura:
Colubridae Oppel, 1811
Coronella austríaca	Culebra plana europea NV:(Comuns a tota la família) Culiebra, culiebru.		Lc: 50-60 (75) cm. El color de l'esquena varia entre pardorrojizo i grisa, en taques obscures irregulars. La pancha és negruzco, grisáceo o pardorrojizo més o menys uniforme. Una antifaz obscur va des dels orificis nassals i vora inferior de l'ull fins al coll.	LC	Erro al crear miniatura:
Coronella girondica	Culebra plana meridional	Erro al crear miniatura:	Lc: 67,7 cm; 80 cm (femelles). Té el cap chicotet i deprimida i la coa relativament curta. La seua coloració varia entre els tons pardos, ocres, grisos, rosats i rojosos. Presenta dos taques obscures en els parietals que s'estenen cap a arrere, té l'esquena recorreguda en taques travesseres obscures, a voltes taques rojoses en els costats.	LC
Natrix maura	Culebra viperina o d'aigua		Lc: 50-70 (80) cm. Coloració molt variada, generalment olivácea o marró groguenca, encara que també pot ser rojosa. Presenta a lo llarc de la llínea mig dorsal una fila de taques que en alguns eixemplars poden aplegar a juntar-se fins a donar forma a una llínea en zigzag. Es caracterisa per mostrar escates molt carenadas en l'esquena.	LC
Natrix natrix	Culebra de collar NV:Culebra collarina, serp dels prats.	Erro al crear miniatura:	Lc: 120 (200) cm. Té el cos gros, el cap redonejat i els ulls de pupiles redones. El color és molt variable, lo més habitual és pardo o vert obscur.	LC
Zamenis longissimus	Culebra de esculapio		Lc: (225) cm. Cap és allargada i estreta. Coloració parda, verdosa o grisácea en l'esquena, en motas blanquecinas en els costats. Part inferior groga de la mateixa manera que els laterals del coll.	Plantilla:EC-DD
Viperidae Oppel, 1811
Vipera aspis	Escurçó áspid o áspid		L: 60 (85) cm; (75) cm (femella). Coa relativament curta. Cap ample, triangular i ben diferenciada del coll. Escamas del cos grisàcees o grogues, dorades o cúpreas, en taques negres o verdosas en vora negra, en aparent zigzag sobre el llom.	LC
Vipera latastei	Escurçó hocicuda o escurçó de Lataste		Lc: 50 (70) cm. Part posterior del cap ample i morro triangular terminat en una prominència cap a dalt. Coa curta. El seu color varia del gris al pardo i té una banda en zigzag que recorre l'esquena.	NT	Erro al crear miniatura:
Vipera seoanei	Escurçó de Seoane o escurçó cantàbric		L: 45-48 (75) cm. Cap gran i morro esclafat o llaugerament alçat. Coa chicoteta (10-15% del total). Notable variació individual i geogràfica del seu patró de color; el fondo generalment és marró clar pero el seu disseny pot ser en una banda en forma de rosari, en zig-zag, taques discontínues o inclús bilineada.	LC

Bibliografia

• (2008) Guia de vertebrats del mont Tolío, Mortera Vert.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGarcía Díaz1995">García Díaz (1995). Guia del Parc natural Saja-Besaya, Santander: Estudi. ISBN 8487934358.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGarcía González2010">García González (2010). «Vocabulari», El Dialecte Cabuérnigo, Torrelavega: Cantàbria Tradicional, S.L.. ISBN 9788496042896.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGarcía Lomas1999">García Lomas (1999). El llenguage popular de la Cantàbria Montañesa, Santander: Edicions de llibreria Estvdio. ISBN 8487934765.

• (2002) Atles i Llibre Rojo dels Amfibis i Reptils d'Espanya, Madrit: Direcció general de Conservació de la Naturalea-Associació Herpetologica Espanyola, p. 587. ISBN 8480144505.