L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Aldebarán

Aldebarán (Alfa Tauri / α Tau / 87 Tauri / HIP 21421)[1] és l'estrela més lluenta de la constelació de Tauro («El Bou») i la tretzena més lluenta del cel nocturn. de magnitut aparent +0.85, és de color roig anaranjado. Encara que visualment sembla ser el membre més lluent del cúmul obert de l'Híades, en realitat no forma part del mateix i simplement està en la mateixa llínea de visió. Junt a Siri (α Canis Majoris) i Arturo (α Bootis), va permetre a Edmund Halley descobrir el moviment propi de les estreles per mig de la comparació de les seues posicions de llavors en les que figuraven en els catàlecs antics.

Aldebarán

Aldebarán és una jaganta roja, lo que significa que és més freda que el Sol, en una temperatura superficial de 3900 °C, pero la seua ràdio és unes 44 voltes el del Sol, per lo que és més de 400 voltes tan lluminosa. Com estrela jaganta, ha eixit de la seqüència principal del diagrama de Hertzsprung-Russell despuix d'agotar la seua reserva de hidrogen en el núcleu. L'estrela gira llentament i tarda 520 dies en completar una rotació. Es creu que Aldebarán alberga un planeta en vàries voltes la massa de Júpiter, cridat Aldebarán b. La sonda d'exploració planetària Pioneer 10' es dirigix en direcció general a l'estrela i deuria realisar la seua màxima aproximació dins d'uns dos millons d'anys.

Nom

 
Aldebarán és l'estrela més lluenta en esta image de la zona central de la constelació de Tauro.

El nom Aldebarán prové del àrap الدبران, al-dabarān, el significat de la qual és «la que seguix», en referència a que esta estrela seguix al cúmul de les Pléyades en el seu recorregut nocturn a través del cel. Numeroses faules populars l'utilisen per a designar a l'home i a la dòna perseverante que no accepta derrota.

Ptolomeo la va cridar «portador de l'antorcha»,[2] i en grec també va rebre el nom de Omma Boos, nom que més vesprada va ser traduït lliteralment al llatí: Oculus Tauri (ull del bou). En el XVII, l'astrònom Giovanni Riccioli la va denominar més específicament Oculus Australis («ull del sur»).[3]

En Pèrsia l'estrela era coneguda com Taschter. L'astrònom persa Al Biruni citava Al Fanik («el camello semental»), Al Fatik («el camello gros») i Al Muhdij («el camello femella») com a noms indígenes àraps per a esta estrela. En l'antiga Roma rebia el nom de Palilicium, terme que prové de Palilia o Parilia, la festa de Pales, divinitat pastoril de la mitologia romana. El títul de Hrusa designava a esta estrela en l'antiga Bohèmia.[3]

En astronomia hindú s'identifica en la nakshatra —mansió llunar— de Rohini, i és una de les vintisset filles de Daksha i l'esposa del deu Chandra.[3]

Observació

 
Aldebarán en les Híades

Aldebarán és una de les estreles més fàcils de trobar en el cel nocturn, en part per la seua lluentor i en part per estar prop d'un dels asterisme més notables del cel. Seguint les tres estreles del Cinturó de Orión en direcció oposta a Siri, la primera estrela lluenta que es troba és Aldebarán.[4] Es pot observar millor a mijanit entre finals de novembre i principis de decembre.

L'estrela es troba, casualment, en la llínea de visió entre la Terra i les Hyades, per lo que té l'apariència de ser el membre més lluent del cúmul obert, pero el cúmul que forma l'asterisme en forma de cap de bou està a més del doble de distància, a uns 150 anys llum.[5]

Aldebarán es troba a 5.47 graus al sur de l'eclíptica, per lo que pot ser ocultat per la Lluna. Estes ocultació es produïxen quan el nodo ascendent de la Lluna està prop del equinoccio d'autumne.[6] Es va produir una série de 49 ocultació que varen escomençar el 29 de giner de 2015 i varen terminar el 3 de setembre de 2018.[7] Cada event va ser visible des de punts en l'hemisferi nort o prop del equador; les persones en, per eixemple, Austràlia o Suràfrica mai poden observar una ocultació de Aldebarán, ya que està massa al sur de l'eclíptica. Una estimació raonablement precisa per al diàmetro de Aldebarán es va obtindre durant l'ocultació del 22 de setembre de 1978.[8] En la década de 2020, Aldebarán està en conjunció en llongitut eclíptica en el sol al voltant del 30 de maig de cada any.[9]


En una banda infrarroja propenca Banda J magnitut de −2.1, només Betelgeuse (−2.9), R Doradus (−2.6) i Arcturus (−2.2) són més lluentes en eixa llongitut d'ona.[10]

Història de l'observació

 
Ocultació de Aldebarán per la Lluna. Aldebarán és el punt roig a la dreta, a penes visible en l'image en miniatura.

L'11 de març de 509 d. C., es va observar una ocultació llunar de Aldebarán en Atenes, Grècia.[11] L'astrònom anglés Edmund Halley va estudiar la cronologia d'este acontenyiment i, en 1718, va aplegar a la conclusió de que Aldebarán devia haver canviat de posició des de llavors, desplaçant-se varis minuts d'arc més cap al nort. Açò, aixina com les observacions de les posicions canviants de les estreles Siri i Arturo, varen conduir al descobriment del moviment propi. Segons observacions actuals, la posició de Aldebarán s'ha desplaçat 7′ en els últims 2000 anys; aproximadament un quarto del diàmetro de la lluna plena.[12] Per la precesió dels equinoccios, fa 5000 anys l'equinoccio estava prop de Aldebarán.[13] Entre 420 000 i 210 000 anys arrere, Alderbarán era l'estrela més lluenta del cel nocturn,[14] alcançant la seua màxima lluentor fa 320 000 anys en una magnitut aparent de −1.54.[14]


L'astrònom anglés William Herschel va descobrir una dèbil companyera de Aldebarán en 1782;[15] una estrela de magnitut 11 a una separació angular de 117″. S. W. Burnham va demostrar que esta estrela era una estrela doble propenca en 1888, i va descobrir una companyera adicional de magnitut 14 a una separació angular de 31″. Les medicions posteriors del moviment propi varen mostrar que la companyera de Herschel divergia de Aldebarán, per lo que no estaven físicament conectades. No obstant, la companyera descoberta per Burnham tenia casi exactament el mateix moviment propi que Aldebarán, lo que sugeria que abdós formaven un ampli sistemaestelar binari.

Treballant en el seu observatori privat de Tulse Hill, Anglaterra, en 1864, William Huggins va realisar els primers estudis de l'espectre de Aldebarán, a on va poder identificar les llínees de nou elements, entre ells ferro, sodi, calcio i magnesi. En 1886, Edward C. Pickering, des del Harvard College Observatory, va utilisar una placa fotogràfica per a capturar cinquanta llínees d'absorció en l'espectre de Aldebarán. Açò va passar a formar part del Catàlec Draper, publicat en 1890. En 1887, la tècnica fotogràfica havia millorat fins al punt de que era possible medir la velocitat radial d'una estrela a partir de la cantitat de desplaçament Doppler en l'espectre. Per este mig, la velocitat de recessió de Aldebarán es va estimar en 30 milles per segon (48 km/s), utilisant medicions realisades en l'Observatori de Potsdam per Hermann C. Vogel i el seu ajudant Julius Scheiner.[16]

Aldebarán va ser observat utilisant un interferómetro acoplat al Telescopi Hooker en l'Observatori del Mont Wilson en 1921 en la finalitat de medir el seu diàmetro angular, pero no va ser resolt en estes observacions.

L'extensa història d'observacions de Aldebarán va fer que s'incloguera en la llista de 33 estreles elegides com a punts de referència de la missió Gaia per a calibrar paràmetros estelars derivats.[17] Prèviament s'havia utilisat per a calibrar instruments a bordo del telescopi espacial Hubble.[18]

Característiques físiques

 
Tamanys comparatius de Aldebarán i el Sol.


Situada a 65.1 anys llum de distància,[19] Aldebarán és una estrela jaganta taronja de tipo espectral K5III en una temperatura superficial de 4010 K.[20] En estar prop de l'eclíptica és ocultada per la Lluna periòdicament i, gràcies a això, s'ha pogut medir la seua diàmetro angular, 0.02 segons d'arc, lo que conduïx a un radi 44 voltes major que el ràdio solar. Situada en el lloc del Sol, s'estendria fins a la mitat de l'òrbita de Mercurio, i en el cel de la Terra apareixeria com un disc de 20° de diàmetro. El seu velocitat de rotació proyectada és de 5.2 km/s, per lo que la seua periodo de rotació pot ser de fins a 400 dies.[21]

Aldebarán és 425 voltes més lluminosa que el Sol pero la seua massa és solament d'1.7 masses solars; donat l'enorme tamany d'esta estrela, la seua densitat mija resulta ser molt inferior a la del Sol. A diferència de la major part de les jagantes taronges, que en el seu núcleu estan fusionant heli en carbono i oxigen, Aldebarán es trobaria en un estat preliminar en el que el seu núcleu encara inerte de heli estaria en el procés de contraure's i calfar-se, provocant que, en conjunt, l'estrela s'expandixca i aumente en lluentor. Està escomençant a perdre massa per mig d'un vent estelar que envol l'estrela fins a una distància de 100 au. Dins de solament uns pocs millons d'anys, l'estrela alcançarà una lluminositat 800 voltes major que la del Sol, moment en el que escomençarà la crema del heli i es frenarà la contracció del núcleu, lo que comportarà una disminució en la seua lluentor.[21] Aldebarán està catalogada com una variable pulsante irregular, en una fluctuació de la lluentor de 0.2 magnituts.[22]

Aldebarán és un sistema binari: l'estrela jaganta té una companyera lluntana i chicoteta, Aldebarán B, de magnitut +13.50. És una nana roja de tipo espectral M2V, la massa del qual pot ser tan sol el 15 % de la massa solar i la seua ràdio el 36 % del ràdio solar. La seua separació actual de Aldebarán A és de 609 au.[23]

En l'actualitat la sonda Pioneer 10 es dirigix cap a Aldebarán, a a on aplegarà dins de 1 690 000 anys.

Aldebarán té les següents mágnitudes:[24]

  • O:  4.32
  • B:  2.4
  • V:  0.86
  • R: -0.37
  • I: -1.31
  • J: -2.095
  • H: -2.775
  • K: -3.044

Possible companyer planetari

En 1997 es va anunciar el descobriment d'un planeta jagant, Aldebarán b, d'unes 9.5 masses de Júpiter, en òrbita al voltant de l'estrela principal. El descobriment va ser dubtós i no va ser confirmat fins a 2015. De fet és difícil detectar l'existència d'un companyer subestelar entorn a una estrela molt evolucionada com Aldebarán, ya que les estreles jagantes, en ser moltes voltes estreles pulsantes, mostren oscilacions en la seua velocitat radial anàlogues a les causades per la presència de planetes.[23]

Vore també

Referències

  1. ↑ Aldebaran (SIMBAD)
  2. ↑ Burnham, Robert (1 de giner de 1978). Burnham's Celestial Handbook: An Observer's Guide to the Universe Beyond the Solar System (en en), Courier Corporation. ISBN 9780486236735.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Aldebaran (The Fixed Stars)
  4. ↑ Terence Dickinson (1998). NightWatch: A Practical Guide to Viewing the Universe, Firefly Books, pp. 56-. ISBN 978-1-55209-302-3.
  5. ↑ Ian Ridpath. The Monthly Sky Guide, Cambridge University Press, pp. 55-. ISBN 978-1-139-43719-6.
  6. ↑ Joe Rao. «La Lluna dona en el blanc còsmic esta nit: cóm vore-la».
  7. ↑ “Occultation series of five stars” (1972). Journal of the British Astronomical Association 82: 431. Bibcode: 1972JBAA...82..431K.
  8. ↑ “Llunar occultation of the Hyades and diameters of Alpha Tauri and Theta-1 Tauri” . The Astronomical Journal 84: 872–876. doi:10.1086/112489. Bibcode: 1979AJ.....84..872W.
  9. ↑ Photo from 2011 and from 2012 (with Venus and Mercury)
  10. ↑ “VizieR Online Data Catalog: 2MASS All-Sky Catalog of Point Sources (Cutri+ 2003)” (2003). CDS/ADC Collection of Electronic Catalogues 2246: II/246. Bibcode: 2003yCat.2246....0C.
  11. ↑ “Occultation of Aldebaran in the sixth century. – Bliss, Astronomer Royal” . The Observatory 8: 86. Bibcode: 1885Obs.....8...86L.
  12. ↑ “Considerations on the Change of the Latitut of Some of the Principal Fixt Stars. By Edmund Halley, R. S. Sec” (1717). Philosophical Transactions 30 (351–363): 736–738. doi:10.1098/rstl.1717.0025. Bibcode: 1717RSPT...30..736H.
  13. ↑ “The Marduk Star Nēbiru” . Cuneiform Digital Library Bulletin.
  14. ↑ 14,0 14,1 Tomkin, Jocelyn. “Once i futurs reis celests”. Sky and Telescope 95 (4): 59-63. Bibcode: ...95d..59T 1998S&T. ...95d..59T. basat en càlculs a partir de senyes d'HIPPARCOS. (Els càlculs exclouen les estreles la distància de les quals o moviment propi és incert). PDF
  15. ↑ “Alpha Tauri CD – A well-known Hyades binary” . Publications of the Astronomical Society of the Pacific 97: 858–859. doi:10.1086/131616. ISSN 0004-6280. Bibcode: 1985PASP...97..858G.
  16. ↑ Aboriginal People and Their Plants, New South Wales: Rosenberg Publishing Pty Ltd., p. 30. ISBN 9781877058516.
  17. ↑ “Benchmark ages for the Gaia benchmark stars” (2019). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society 482 (1): 895. doi:10.1093/mnras/sty2732. Bibcode: 2019MNRAS.482..895S.
  18. ↑ “GaiaFGK benchmark stars: Effective temperatures and surface gravities” (2015). Astronomy & Astrophysics 582: A49. doi:10.1051/0004-6361/201526319. Bibcode: 2015A&A...582A..49H.
  19. ↑ La distància a Aldebarán en quilómetros és = 615 880 399 165 500 km
  20. ↑ 3737 °C
  21. ↑ 21,0 21,1 Aldebaran (Stars, Jim Kaler)
  22. ↑ Aldebaran (General Catalogue of Variable Stars)
  23. ↑ 23,0 23,1 «Aldebaran (Solstation)». Archivat des d'el original, el 25 de novembre de 2005. Consultat el 3 de giner de 2008.
  24. ↑ «CDS Portal». portal.cds.unistra.fr. Consultat el 2026-02-04.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Aldebarán&oldid=1504470»