Samurai

Els samurai[1] (侍?) eren hòmens que pertanyien a l'aristocràcia guerrera del Japó preindustrial.[2][3]
L'orige del samurái data d'al voltant del X i es va enfortir en concloure les guerres Genpei a finals del XII, quan va ser instituït un govern militar baixe la figura de el shōgun, pel qual l'emperador de Japó va quedar a la seua ombra com un mer espectador de la situació política del país. El seu moment cim va tindre lloc durant el periodo Sengoku, una época de gran inestabilitat i contínues lluites de poder entre els distints clans existents, per lo que esta etapa de l'història de Japó és referida com a «periodo dels estats en guerra». El liderage militar del país continuaria en mans d'esta èlit fins a l'institució del shogunat Tokugawa en el XVII per part d'un poderós terratinent samurái, o daimio, cridat Tokugawa Ieyasu. En convertir-se en la màxima autoritat en ser nomenat shōgun, Tokugawa Ieyasu paradòxicament va lluitar per reduir els privilegis i estatus social de la classe guerrera. Este procés va culminar finalment en la desaparició de dita classe quan l'emperador va reprendre el seu paper de governant durant la Restauració Meiji en el XIX.
Històricament l'image d'un samurái va estar més relacionada en la d'un arquero a cavall que en la d'un espadachín. No va ser fins que va regnar una relativa pau que l'espasa va adquirir l'importància en la que es relaciona actualment als samuráis. La fantasia i la realitat dels samuráis s'ha entremesclat i idealizado i les seues històries han servit de base tant para noveles com películes, historietes i videojocs.

Etimologia
Encara que no existix certea de l'orige exacte de la paraula samurai (侍?), la majoria dels historiadors concorden que té el seu orige en una variació del verp, en japonés antic, saburau que significa «servir», per lo que el terme derivat saburai es convertix en «aquells que servixen».[4][5][6]
El primer registre que s'ha trobat de la paraula samurái data del VIII i no era aplicat en un caràcter marcial, sino que s'utilisava per a referir-se als servents domèstics encarregats d'atendre als vells.[4] La paraula finalment va derivar a un aspecte militar i el seu significat com ho coneixem hui en dia va sorgir en els gunkimono (軍記物?), una série d'històries de guerra del XII gràcies a les quals s'ha pogut estudiar el comportament, metodologia i apariència de l'èlit militar.[7]
Els térmens bushi (武士?) i samurai (侍?)[8] han segut utilisats com a sinònims, pero la diferència radica que la paraula bushi significa senzillament «guerrer»[9] sense importar la posició o jerarquia, mentres que la paraula samurái significa servidor o el que servix.
Història
Antecedents
Era Kofun
- Artícul principal → Era Kofun.
Durant el periodo Kofun (250 - 530), la classe aristocràtica estava constituïda per guerrers a cavall, els quals eren enterrats junt en el seu armes, armadures, espills de bronze i joyes en túmulos que generalment solien tindre la forma d'un ull de pany.[10] Estos sepulcres eren coneguts com kofun (古墳? lit. «tumba antigua» o «túmulo antiguo»). Era comú depositar ademés estatuillas de fanc en formes de sirvientes, animals i soldats. Estes figurillas eren conegudes com haniwa (埴輪?) i en elles es reemplaçaven els sacrificis humans. De l'estudi dels haniwa trobats, es pot deduir que estos aristócrates són els antepassats directes dels que més avant seran coneguts com samuráis,[10] terme que no va ser acunyat oficialment per a referir-se a la classe guerrera d'èlit sino fins a el XII.[11]
Durant este periodo, Japó va estar íntimament relacionat en les situacions bèliques en Corea i China. Durant l'any 400, un eixèrcit d'infanteria va acodir en auxili del regne de Paekche, pero varen sofrir una gran derrota a mans de la cavalleria del regne de Koguryo. Açò els va fer recapacitar sériament sobre la forma en que desenrollaven les seues tàctiques de guerra. Encara que en Japó ya s'utilisaven els cavalls per a llabors en el camp, l'adestrament d'estos animals per a la guerra es va intensificar, aixina com la capacitació dels ginets. En l'any 553, Paekche va buscar novament el respal de tropes japoneses, pero varen solicitar arqueros i cavalleria,[12] mostra de l'importància que varen jugar estos elements en les guerres de l'época.
Era Asuka
- Artícul principal → Era Asuka.
En 602, el Príncip Kume va liderar una expedició a Corea acompanyat per 120 a 150 cacics locals, cada u dels quals ostentava el títul de Kuni ni Miyatsuko. Cada u d'ells anava acompanyat d'un eixèrcit personal, depenent de les riquees del feu. Estes tropes varen constituir lo que seria el prototip d'un eixèrcit samurái sigles despuix.[12]
Els conflictes bèlics varen seguir ocorrent en China i Corea. En 618 la dinastia Tang va prendre el poder en China i es va unir en el regne coreà de Cadira en la finalitat d'atacar a Paekche. Els japonesos varen enviar tres eixèrcits expedicionarios (en 661, 662 i 663) para auxiliar al regne de Paekche. Durant estes expedicions varen sofrir una de les pijors derrotes en la seua història antiga, perdent 10 000 hòmens i quantiosos barcos i cavalls.[13] Japó va començar a preocupar-se per una invasió per part de la nova aliança entre Cadira i China. En 670 es va ordenar censar a la població per a reclutar elements per a l'eixèrcit. Ademés es fortificó la costa nort de Kyūshū, es varen colocar guàrdies i es varen construir almenaras en les vores de les illes Tsushima i Iki.[14]
Els japonesos es varen oblidar de la guerra exterior a la mort de l'Emperador Tenji en l'any 671. En 672 els seus dos successors es varen disputar el tro en la Guerra Jinshin. Despuix del triumfo de l'Emperador Tenmu en 684, est va ordenar que tots els funcionaris civils i militars dominaren les arts marcials.[14] Els successors de l'Emperador Tenmu varen culminar en l'any 702 les reformes militars en el Código Taihō (大宝律令 Taihō-ritsuryō?), per mig del qual es va conseguir un eixèrcit numerós i estable conforme al sistema chinenc. Cada heishi (soldat) era assignat a un gundan (regiment) durant una part de l'any i el restant es dedicava a tasques agrícoles. Cada soldat estava equipat en arcs, un carcaj i un parell d'espases.[15]
Establiment del sistema imperial
- Artícul principal → Mitologia japonesa.
Durant esta época, en el VIII, els governadors de Yamato varen ordenar que es deixara constància dels mits existents com una forma de llegitimar-se front a la població.[10] La més important d'eixes llegendes és la referent a la creació de Japó, atribuïda als kami Izanagi i Izanami. Segons la llegenda, d'estos dos haurien naixcut els tres kami majors: Amaterasu —deesa del sol i senyora dels cels—, Susanoo —deu dels oceans— i Tsukuyomi —deesa de l'obscuritat i de la Lluna—.[16] Un dia, Amaterasu i Susanoo varen discutir, per lo que Susanoo es va emborrachar destrossant tot al seu pas. Amaterasu es va esglayar tant que es va amagar en una cova, negant-se a eixir, per lo que el món va ser privat de la llum. En l'objecte de fer-la eixir, un kami femení, Ame-no-Uzume, va efectuar una dansa obscena que va ser acompanyada per la rialla de la miríade de deus[17] que estaven reunits en assamblea.[18] Al moment en que Amaterasu va preguntar per lo que succeïa, li varen dir que hi havia una kami més poderosa, per lo que va eixir de la cova i poc a poc es va ser acostant a un espill que varen posar front a ella.[17] Va ser tal la seua sorpresa de vore el seu propi reflex,[19] que va quedar enlluernada uns moments i va anar just llavors quan varen aprofitar per a capturar-la, i la llum va tornar a allumenar la Terra,[20] per lo que l'espill va formar part de les Insígnies Imperials de Japó.[20]
El segon element de les tres joyes de la Corona japonesa es descriu més avant en la mateixa llegenda. Susanoo va ser desterrat pels mals causats, i mentres vagava per les terres d'Izumo, va escoltar que una serp[21][22] de huit caps, cridada Yamata-no-Orochi, atemorisava als pobladors. Susanoo va matar a la serp emborrachant-la en sake i li va tallar els caps. En la coa es va trobar una espasa, que va decidir donar-li-la a la seua germana en senyal de pau. Esta espasa representa el segon icon de les insígnies imperials.[20]
La tercera i última insígnia és una joya curvada, la qual Amaterasu va donar al seu net Ninigi quan este va ser enviat al món terrenal a governar. La joya va passar a la seua volta al seu net, l'Emperador Jinmu, primer emperador japonés.[20] D'esta forma, favorits en les creències populars, els governadors de Yamato varen llegitimar el procés per mig del qual Japó seria governat per un sistema imperial, recolzats fortament per la creència Shintō.[23]
Era Nara
- Artícul principal → Era Nara.
En el naiximent de l'Estat Unificat de Cadira va desaparéixer l'amenaça d'una invasió coreana de Japó, per lo que la Cort de Nara va centrar la seua atenció en els emishi (蝦夷? «bárbaros»), habitants del nort de Japó en els qui havien tingut numerosos altercats. En 774 va esclatar un important tumult, coneguda com la guerra dels Trentahuit Anys, a on els emishi varen utilisar un sistema de guerra de guerrilles i una espasa de full curva, que tenia millor eixercite quan es montava, a diferència de l'espasa recta de l'eixèrcit de la Cort de Nara. No va ser sino fins a 796, a través de Sakanoue no Tamuramaro, quan varen conseguir véncer-los finalment.[24] Sakanoue va rebre el títul de Seii Taishōgun (征夷大将軍? «Gran General Apaciguador de los Bárbaros»),[25] expressió que despuix s'utilisaria per a designar al líder dels samuráis.[26]
El sistema d'allistament de llauradors va terminar en 792, en reconéixer que la principal força militar venia dels cacics i els seus soldats i no dels llauradors, que no tenien un entrenament i disciplina adequats per als camps de batalla.[27] Esta mida es va reflectir en la proclamació d'un edicte que especificava que tots els kondei («hòmens forts») serien purament guerrers, no plebeus. Ademés devien pertànyer al mateix linaje dels terratinents locals. Estos últims deurien tindre al seu servici dos mossos de quadra.[28]
El samurái en l'era Heian
- Artícul principal → Era Heian.
Cap a 860, es poden apreciar la majoria de les característiques dels samuráis:[28] ginets a cavall destres en l'ús de l'arc, ademés de l'ocupació d'espases de full curva.[28] Estos guerrers a cavall gojaven de la total confiança del «Tro del Crisantem» i s'encarregaven de la seguritat de les ciutats, aixina com de sofocar els tumults que succeïren.[28]
Durant el IX Japó va sofrir un greu decliu econòmic a conseqüència de plagues i diverses hambruna. A principis del X es varen produir numerosos disturbis, desórdens i rebelions per la situació que es vivia. El govern va prendre la decisió de concedir amplis poders als governadors locals per a reclutar tropes i actuar contra les creixents rebelions conforme a lo que cregueren convenient,[29] lo que els va donar a dits governadors un enorme poder polític. És durant este periodo que es documenta per primera volta la paraula «samurái», «aquells que servixen», en un context merament militar.[29]
La primera gran prova d'estabilitat del sistema va tindre lloc en l'any 935 en un tumult protagonisat per Taira no Masakado, descendent del Príncip Takamochi, a qui l'autoritat imperial havia enviat a sofocar els disturbis en Kantō i que rebia el renom de «El Pacificador».[29] Al principi la cort Heian va considerar que l'incident protagonisat per Masakado era tan sol un incident local, fins que este va aplegar a autoproclamarse «nou emperador». Per lo anterior, es va enviar un eixèrcit provincial per a sofocar la seua rebelió, morint decapitat en 940.[29] A partir d'este moment i pel seu orige social, estos líders guerrers es comencen a definir com una aristocràcia local.[30]
Durant este periodo, els linajes de major importància política varen ser els Taira, els Fujiwara i els Minamoto. Minamoto no Yoriyoshi es va vore envolt en un conflicte important de l'época nomenat la Guerra Zenkunen o «guerra dels primers nou anys». Este conflicte du ró de 1051 a 1062, sent la primera guerra que es vivia en el país des dels enfrontaments contra els emishi.[31] L'incident es va originar quan Abe no Yoritoki, descendent dels emishi i membre del clan Abe, no va entregar a la Cort els imposts recaptats, per lo que Yoriyoshi va ser enviat a tractar en ell.[31] Yoriyoshi i Yoritoki havien aplegat ya a un acort pacífic, pero va esclatar un conflicte intern en el clan Abe i Yoritoki va ser assessinat. Per este motiu es declara la guerra entre Abe no Sadato, fill de Yoritoki, i els Minamoto.[31] Fins a 1062 Yoriyoshi no va poder véncer als Abe en la Batalla de Kuriyagawa, duent el cap del rebel fins a Kyoto en senyal de triumfo.[31] Minamoto no Yoshiie, fill de Yoriyoshi, va estar al costat del seu pare durant tot el conflicte, guanyant un gran prestigi per les seues proea militars. Açò li va valdre el renom de Hachimantarō o «el primer fill naixcut de Hachiman, deu de la guerra».[31]
En l'any de 1083 esclataria novament un conflicte armat en el que els Minamoto es vorien envolts, ara en la Guerra Gosannen o «guerra dels últims tres anys», originada per diferències entre els líders dels antics clans aliats Minamoto i Kiyowara. Despuix d'una feroç lluita de tres anys en que la Cort es va negar a auxiliar als Minamoto, estos varen conseguir, no obstant, eixir finalment victoriosos. Quan Yoshiie va assistir a Kyoto en la finalitat de buscar una recompensa, la Cort es va negar i encara li va recriminar els imposts atrassats que devia, en lo que s'inicia un clar distanciament entre abdós. Mentrestant, els seus rivals, els Taira anaven millorant les relacions en ells pels seus ardits en l'oest del país.[32] La rivalitat entre els clans Minamoto i Taira va ser aumentant i fent-se cada volta més evident. En 1156 va tindre lloc un conflicte entre abdós clans, quan Minamoto no Yoshitomo es va unir a Taira no Kiyomori contra el seu pare Minamoto no Tameyoshi i el seu germà Tametomo, durant la Rebelió Hōgen. La batalla va ser molt breu i al final Tameyoshi va ser eixecutat i Tametom o va ser castigat en el desterro.[33]
En 1160 es va produir un nou enfrontament conegut com Rebelió Heiji, a on Yoshitomo es va enfrontar en Kiyomori. La victòria del clan Taira va ser tan decisiva que els membres del clan Minamoto varen fugir per a salvar-se. Els Taira els varen perseguir i Yoshitomo va ser capturat i eixecutat. Dels membres de la branca original de la família Minamoto, solament varen quedar alguns pocs, sent aniquilats casi per complet.[34] En 1167 Taira Kiyomori va rebre de l'emperador el títul de Daijō Daijin (Gran Ministre), el qual constituïa el ranc més alt que podia concedir l'emperador, per lo que es va convertir en el governant de facto del país.[34]
Guerres Genpei
- Artícul principal → Guerres Genpei.
Les Guerres Genpei varen ser una série de guerres civils protagonisades novament pels clans més influents de l'escena política del país: els Taira i Minamoto. Estes guerres varen tindre lloc entre 1180 i 1185.[35] En 1180, varen esclatar en el país dos rebelions independents i protagonisades per dos generacions distintes del clan Minamoto: en Kyoto pel veterà Minamoto no Yorimasa i en la Província de Izu pel jove Minamoto no Yoritomo. Abdós tumults varen ser sofocades en relativa facilitat, per un costat obligant a Yoritomo a escapar a Kantō, mentres que Yorimasa va ser vençut en la Batalla de Uji, en a on va cometre seppuku abans de ser capturat.[36]
Despuix de dos anys, durant els quals abdós bandos varen protagonisar escaramuzas menors, els Taira varen decidir enfrontar-se a Minamoto no Yoshinaka, primer de Yoritomo, en 1512-1514, Yoshinaka va véncer als Taira en la Batalla de Kurikara i enfiló el seu eixèrcit cap a on es trobava Yoritomo. Els eixèrcits de Yoshinaka i Yoritomo es varen trobar finalment en la Batalla de Uji en 1184. Yoshinaka va perdre la batalla i va tractar de fugir, pero va ser alcançat en Awazu, a on va ser decapitat. En esta victòria, la branca principal dels Minamoto enfocaria els seus esforços en véncer als seus principals enemics: els Taira.[37] Yoshitsune va encapçalar l'eixèrcit del clan en nom del seu germà major Yoritomo, qui va permanéixer en Kamakura. Finalment, en la Batalla de Donen no Ura els Minamoto es varen alçar en la victòria. Yoritomo va considerar que el seu germà representava una amenaça i un rival, per lo que els seus hòmens varen perseguir a Yoshitsune fins que ho varen véncer durant la Batalla de Koromogawa en 1189, en a on este últim es va suïcidar.[38]
En 1192 Minamoto no Yoritomo es autoproclamó shōgun,[38] títul que fins a eixe llavors havia segut temporal. En açò es va instituir el shogunat com una figura permanent, el qual duraria prop de 700 anys fins a la Restauració Meiji. En la nova figura de el shōgun, l'emperador es convertiria en un mer espectador de la situació política i econòmica del país,[39] mentres que els samuráis serien els governadors de facto.[38]
Shogunat Kamakura
- Artícul principal → Shogunat Kamakura.
El nou emperador, Go-Toba, pertanyia al linaje Fujiwara, pero en la pràctica era una figura merament simbòlica. Minamoto no Yoritomo va decidir governar Japó personalment a través d'un govern militar en sèu en Kamakura. Este govern estaria integrat per guerrers (bushi) que havien servit als Minamoto durant la Guerra Genpei. Minamoto no Yoritomo va ser nomenat sei-i taishōgun pel regente imperial (qui, en realitat, no tenia una atra opció al respecte). D'esta manera, la classe guerrera japonesa es va convertir en una aristocràcia. Este fet va marcar l'inici del periodo medieval de Japó, que es prolongaria fins a 1603. El shogunat de Kamakura va ser substituït pel shogunat Ashikaga en 1333.
El shogunat de Kamakura constituïa un sistema feudal. En la seua estructura bàsica, un bushi de menor ranc i influència es comprometia a servir a un bushi més poderós a canvi de la concessió de terres o d'un document que confirmara el seu dret sobre una propietat que ya posseïa.[40] Durant el periodo medieval, el requisit fonamental per a que un home fora considerat bushi* era posseir terres a on es trobara la seua casa ancestral i de les quals obtinguera el seu sustente. Encara que la llei no ho exigia, esta possessió constituïa la principal font d'honor del guerrer.[41]
En 1192, el shogun va crear la classe dels gokenin, els seus vassalls guerrers directes. Hi havia al voltant de 2000 gokenin en Japó. A canvi de prestar servicis militars i financers al shogun, els gokenin rebien drets sobre terres i diversos privilegis. A la seua volta, els gokenin podien arrendar part de les seues terres a subvasallos, coneguts com higokenin (lliteralment, "no gokenin"). Entre els servicis exigits a un gokenin es trobava el "servici de guàrdia", que podia consistir en actuar com centinela en el palau imperial de Kyoto o en la sèu del shogunat en Kamakura. Un gokenin podia enviar a un dels seus propis vassalls per a que prestara servici de guàrdia en el seu lloc. Si un samurái era vassall d'un gokenin, en cert modo es convertia en subvasallo del sogún, encara que este últim no podia impartir órdens directes a dit samurái. Estos càrrecs eren tradicionalment hereditaris. Solament en circumstàncies excepcionals podia un plebeu ascendir a la categoria de samurái.[42]
Solament els gokenin eren nomenats per a eixercir com jitō (administradors de finques) i shugo (governadors).[43] Únicament els gokenin podien presentar demandes lliurement davant els tribunals del sogunato. Un higokenin necessitava una carta de recomanació de el seu jitō local per a poder iniciar un litigi.[44]
Va ser durant el periodo Kamakura quan els bushi varen començar a percebre's a sí mateixos com una classe social diferenciada; este sentiment va ser fomentat deliberadament pel sogún per mig de l'organisació de cvores i competicions de tir en arc.[45] Anteriorment, durant el periodo Heian, l'activitat guerrera es considerava simplement un ofici i un trampolí cap a una carrera civil, pero en el periodo Kamakura va passar a constituir una identitat. Els guerrers s'identificaven ara en major força en atres guerrers —inclosos aquells situats per damunt i per baix d'ells en la jerarquia— que en els seus homòlecs civils.[46]
Durant el periodo Heian, solament els aristócrates i els monges rebien educació formal, pero en l'época medieval esta es va estendre als samuráis adinerats. Al principi, l'educació no era universal; existien senyors samuráis analfabets que depenien de monges per a redactar els seus documents.[47] No obstant, en el sigle XV es va produir una revolució en l'àmbit educatiu. Moltes famílies aristocràtiques, empobrides, es varen vore obligades a oferir els seus coneiximents als samuráis i els plebeus de les zones urbanes. Erudits i artistes es varen traslladar des de Kyoto a les corts dels governadors regionals (shugo) parell a eixercir com a tutors. Açò va propiciar un aument de l'alfabetisació i de les habilitats artístiques entre els bushi.[48]
Invasions dels mongols a Japó
- Artícul principal → Invasions dels mongols a Japó.
En acabant de que Kublai Khan reclamara el títul d'Emperador de China, va decidir invadir Japó en el propòsit de sometre-ho al seu domini.[49] Esta seria la primera volta que els samuráis podrien medir-se en les forces d'enemics estrangers.[50] Per un atre costat, estos últims no sentien cap tipo d'interés en la forma tradicional japonesa de fer la guerra.[51]
La primera invasió va tindre lloc en 1274,[50] quan les tropes mongolas varen desembarcar en Hataka (actual Fukuoka). Els sorolls dels tambors, campanes i crits de guerra varen espantar als cavalls dels samuráis. Durant esta batalla les tropes japoneses es varen enfrontar a una tècnica molt distinta en l'ocupació de l'arc de la que estaven acostumats, ya que els mongoles disparaven a grans distàncies i al mateix temps generaven «núvols de fleches», a diferència dels dispars solitaris i a curta distància efectuats pels arqueros japonesos. Una atra gran diferència entre abdós formes de combat era l'ús de catapultes per part de l'eixèrcit mongol. Durant la nit d'eixe mateix dia, una forta tormenta infligió greus danys a la flota invasora, per lo que varen decidir retornar a Corea per a rearmar el seu eixèrcit.[52] Despuix de la retirada de l'eixèrcit enemic, els japonesos varen prendre una série de mides preventives, com la construcció de murs en els punts vulnerables de la costa,[52] aixina com l'implementació d'una guàrdia.
-
1274
-
1274
-
1274
-
Samuráis incursionan en barcos mongoles durant l'invasió de 1281
El segon intent d'invasió va tindre lloc en 1281.[53] Els samuráis varen efectuar incursions als barcos enemics des de menudes basses que solament tenien capacitat per a transportar a dotze guerrers{{Harv np|Turnbull|1996|p=99}} en l'afany d'evitar el desembarc de tropes en les costes. Despuix d'una semana d'enfrontaments, un emissari imperial va ser enviat per a demanar a Amaterasu, la deesa del sol, que intercedira per ells.[53] Un tifó va arrasar la flota mongola, que es va afonar casi en la seua totalitat. Este fet va donar orige al mit de el Kamikaze (神風 lit. «Viento Divino»?),[50] considerat com una senyal de que Japó era l'elegit pels deus i, per lo tant, estos s'encarregarien de la seua seguritat[54] i supervivència.[55] Els pocs sobreviviente varen decidir retirar-se i d'esta manera el país no tornaria a enfrontar-se a una invasió de grans proporcions fins a varis sigles despuix.[53]
Restauració Kenmu
- Artícul principal → Restauració Kenmu.
A principis del XIV, el clan Hōjō es va enfrontar a un nou intent de restauració imperial, ara baixe la figura de l'Emperador Go-Daigo. Quan els Hōjō es varen enterar d'açò, varen enviar un eixèrcit des de Kamakura, pero l'emperador va fugir ans que aplegaren, duent-se les insígnies imperials en ell.[56] L'Emperador Go-Daigo va buscar refugi en Kasagi entre monges guerrers que li varen donar la benvinguda i es varen preparar per a un possible atac.[56]
Despuix d'intents de negociació per part dels Hōjō en l'Emperador Go-Daigo per a que abdicara i davant la negativa d'est, varen decidir pujar al tro a un atre membre de la família imperial. No obstant, degut a que Go-Daigo s'havia dut les insígnies imperials, no varen poder portar a terme la cerimònia.[56] És en este moment en que la figura de Kusunoki Masashige cobra importància i renom, no solament per les seues destrea militars, sino pel respal incondicional que va brindar a l'emperador. Este eixemple a la postre serviria de referència i model per als futurs samuráis.[57] Masashige va lluitar per l'Emperador Go-Daigo des d'un yamashiro (castell en la montanya). Encara que el seu eixèrcit no era molt numerós, l'orografia del lloc li brindava una defensa extraordinària. El castell va caure finalment en 1331, per lo que Masashige va decidir fugir per a continuar despuix la lluita. L'emperador va ser capturat i dut fins al quarter general dels Hōjō ubicat en Kyoto i posteriorment seria exiliat a l'illes de Oki. Els Hōjō varen intentar terminar en l'eixèrcit encapçalat per Masashige, qui va edificar un atre castell en Chihaya encara en millors defenses que l'anterior, per lo que els Hōjō es varen vore immovilisats. La férrea defensa de Masashige va motivar a Go-Daigo a retornar novament a l'escena en 1333.[58] En enterar-se els Hōjō de la seua tornada, varen manar en la seua persecució a un dels seus principals generals, Ashikaga Takauji. Ashikaga va pensar en eixe moment que seria més benefici orso per ad ell i el seu clan aliar-se en el bando de l'emperador. Per esta raó, va decidir llançar l'atac del seu eixèrcit contra el quarter general dels Hōjō en Rokuhara.[58]
El colp rebut per la traïció de Ashikaga va tindre greus conseqüències per als regentes, sent el seu eixèrcit mermat severament. El poder del clan Hōjō es va extinguir definitivament eixe mateix any de 1333,[59] quan un guerrer cridat Nitta Yoshisada es va unir als partidaris imperials i va incrementar les seues forces. Nitta i el seu eixèrcit es varen dirigir a Kamakura i varen véncer als Hōjō.[60]
Shogunat Ashikaga
- Artícul principal → Era Nanbokuchō.
<!-- ya no hi ha lloc
-->
Despuix d'haver ajudat a l'emperador a tornar al tro, Ashikaga Takauji esperava rebre una quantiosa recompensa pels seus servicis. No obstant, degut a que va considerar que lo oferit no era suficient, va decidir rebelar-se.[60] Els Ashikaga eren descendents del clan Minamoto, per lo que podien accedir al tro imperial. Per esta raó, l'emperador va decidir actuar ràpidament i va manar un eixèrcit contra Takauji, seguint-ho fins a Kyūshū. Takauji no va ser vençut i va retornar a l'escena en 1336. L'emperador va manar a Masashige a enfrontar les tropes rebels en Minatogawa (hui Kōbe), resultant en una decisiva victòria per a Takauji. Davant esta situació, Masashige va decidir cometre seppuku.[61] En este moment el shōgun va nomenar al seu propi emperador, per lo que durant els següents cinquanta anys existirien dos corts imperials: la Talle del Sur en Yoshino i la Talle del Nort en Kyoto.[61] Este conflicte es coneixeria com Nanbokuchō (南北朝? literalmente, «Cortes del Sur y del Norte»).
No va ser sino fins a 1392 i gràcies a les habilitats diplomàtiques d'un dels majors governants de l'història de Japó, el shōgun Ashikaga Yoshimitsu, que abdós linajes es varen reconciliar. Yoshimitsu va anar ademés un gran impulsor de les arts. Açò es va vore reflectit en el Kinkaku-ji (金閣寺? Templo del Pabellón Dorado), el qual va ordenar construir durant el seu mandat.[61]
Periodo Sengoku
- Artícul principal → Periodo Sengoku.
Despuix d'un breu periodo de relativa estabilitat, es va crear un buit polític durant el shogunat d'Ashikaga Yoshimasa, net del célebre Ashikaga Yoshimitsu. Yoshimasa solia dedicar tot el seu temps a qüestions artístiques i culturals, per lo que va desatendre completament la situació econòmica i política del país. Per açò, terratinents oportunistes varen començar una lluita interna per poder i terres, prenent per a sí mateixos el títul de daimyō (大名? lit. «grandes apellidos»).[62] Este periodo de l'història de Japó, comprés entre 1467 i 1568, és conegut com período Sengoku (戦国時代, Sengoku jidai?) o «periodo d'estats en guerra». És precisament baixe este clima d'inestabilitat i conflictes armats, que els samuráis tenen la seua major participació.
Entre les figures més importants d'este periodo tenim a Takeda Shingen i Uesugi Kenshin, la llegendària rivalitat del qual ha servit d'inspiració en diverses obres lliteràries. Els eixèrcits de Shingen i Kenshin es varen enfrontar en les conegudes Batalles de Kawanakajima. Encara que algunes d'elles varen ser meres escaramuzas, la Quarta Batalla de Kawanakajima va tindre gran importància.
En esta lluita interna desmesurada en l'afany d'obtindre més poder i terres, era solament qüestió de temps que algun poderós daimyō intentara aplegar fins a Kyoto per a buscar derrocar a el shōgun, lo que va succeir en 1560. Imagawa Yoshimoto va marchar cap a la capital acompanyat d'un gran eixèrcit en la finalitat de derrocar al llavors dirigent. No obstant, no contava en enfrontar-se en les tropes d'Oda Nobunaga, un daimyō secundari a qui superava en una proporció de dotze a un en el número de soldats. Yoshimoto, confiat del seu poder militar, solia celebrar la victòria inclús abans de terminar la batalla. Oda Nobunaga va conseguir atacar-ho desprevenido durant una de les seues famoses celebracions en la Batalla de Okehazama. Quan Yoshitomo va eixir de la seua tenda per l'escàndal que hi havia, va ser sorprés i assessinat en eixe mateix lloc. Nobunaga va passar llavors d'un personage secundari a una figura prominent del periodo. En 1568 Nobunaga va marchar cap a Kyoto i va destituir a el shōgun. Este fet va marcar l'inici de lo que es coneix com periodo Azuchi-Momoyama.
Periodo Azuchi-Momoyama
- Artícul principal → Periodo Azuchi-Momoyama.
Oda Nobunaga va ser famós per introduir i entrenar soldats ashigaru (足軽 pies ligeros?) en l'ús d'arcabuces. Este fet canviaria radicalment la forma en que es feya la guerra en Japó.[63] La batalla més representativa és la Batalla de Nagashino, en la que les forces d'Oda varen véncer la llegendària i temuda cavalleria del clan Takeda per mig de l'ús d'armes de fòc. A partir d'este moment la seua ocupació es va tornar típic en el camp de batalla[64] i va ser considerat com un factor vital per a obtindre la victòria.
Nobunaga estava molt prop d'unificar el país, pero en 1582 va ser traïcionat per un dels seus principals generals, Akechi Mitsuhide, i obligat a cometre seppuku en el temple Honnō. Este succés és conegut com el «Incident de Honnō-ji». Toyotomi Hideyoshi, un atre dels principals generals de Nobunaga, va venjar la mort del seu senyor vencent a Mitsuhide durant la Batalla de Yamasaki,[65] alçant-se en l'autoritat del fallit Nobunaga. Despuix de la Batalla de Shizugatake, Toyotomi va continuar en la tasca d'unificar el país. No obstant, pel seu orige humil, mai va poder ser nomenat en el títul de shōgun.[66]
Es definix la figura del samurái
És Hideyoshi qui definix finalment la figura del samurái,[67] ya que ordena i definix els lineaments per a l'adestrament, disciplina i especialisació dels soldats del país. Els soldats ashigaru varen ser capacitats tant en l'ús de la naginata com de l'arcabuz. Un edicte proclamat en 1588, conegut com a «cacera d'espases», buscava separar formalment als soldats i samuráis dels llauradors, per lo que se'ls confisquen les seues armes. Un atre edicte de 1591 termina de separar i distinguir entre les classes socials dels samuráis i dels llauradors. A diferència del tipo de reclutament històric realisat en el passat, a on els llauradors prenien les armes per alguns periodos de l'any i el restant ho dedicaven a sus labores en el camp, s'emfatisa l'especialisació dels membres de l'eixèrcit.[68]
Invasions de Hideyoshi a Corea
- Artícul principal → Invasions japoneses a Corea (1592 - 1598).
Hideyoshi, ya com a figura principal del país, va convocar als principals daimyō a dos invasions a Corea. La primera invasió va començar en 1592 i tan sol vint dies despuix del desembarc de les tropes japoneses en les costes coreanes, ya havien pres Seül. Corea va solicitar respal a la dinastia Ming, els governadors de China, a lo que estos varen respondre enviant un numerós eixèrcit. Els samuráis es varen enfrontar llavors a condicions adverses i es varen trobar en una fera resistència tant de civils com d'irregulars, entre els que es trobaven monges guerrers budistes, llauradors i inclús dònes.[69] Despuix de diverses derrotes en terra i aigua, Hideyoshi decidix retirar a les seues tropes.
No obstant el primer fracàs, Hideyoshi va convocar a una segona invasió en l'any de 1598. En esta campanya va trobar una major resistència que la primera ocasió. Hideyoshi va fallir mentres les tropes es trobaven en Corea. Estes, en enterar-se de la notícia, decidixen retornar de colp i repent a Japó, abandonant definitivament l'idea de conquistar aquella nació.[70]
Shogunat Tokugawa
- Artícul principal → Shogunat Tokugawa.
Abans de morir, Hideyoshi havia nomenat el «Consell dels Cinc Regentes» en la finalitat de que ells governaren a la seua mort i fins que el seu fill Hideyori tinguera l'edat suficient per a fer-se càrrec del país. Tokugawa Ieyasu havia servit primer baixe les órdens d'Oda Nobunaga i despuix baixe les órdens del mateix Hideyoshi. Ademés havia segut nomenat com un dels «cinc regentes». Este personage va començar a disputar el govern per a sí, lo que va culminar en la Batalla de Sekigahara. En este succés, Tokugawa i el seu «Eixèrcit de l'Est» varen eixir victoriosos. Tokugawa era descendent del clan Minamoto, per lo que va ser nomenat com shōgun en l'any 1603, per part de l'Emperador Go-Iōzei.
Sege d'Osaka
L'última amenaça real per al govern de Ieyasu era la figura de Toyotomi Hideyori, qui ara era un jove daimyō que ocupava el Castell d'Osaka. Molts samuráis que s'oponien a Ieyasu es varen unir entorn a Hideyori alegant que ell era el llegítim governador del país. Ieyasu li va ordenar que abandonara el castell, per lo que va començar a reclutar simpatisants. Els Tokugawa, baixe el liderage de el Ōgosho (大御所 shōgun enclaustrado?) Ieyasu i de el shōgun Hidetada varen dirigir un numerós eixèrcit al castell en lo que es coneix com La Campanya d'Hivern d'Osaka». El sege va escomençar el 19 de novembre, quan Ieyasu guio tres mil hòmens a través del riu Kizu, destruint el fort que estava allí. Una semana despuix, va atacar el poble d'Imafuku en 1500 hòmens, contra una força de defensa de 600. En l'ajuda d'una esquadra equipada en arcabuces, les forces shogunales varen conseguir una atra victòria. Atres menuts forts i pobles varen ser atacats abans que el sege al mateix castell d'Osaka començara el 4 de decembre.
El Sanada-maru era un enclavament defés per Sanada Yukimura i 7000 hòmens, alineats en els Toyotomi. Els eixèrcits de el shōgun varen ser repetidament repelits, i Sanada i els seus hòmens varen llançar un gran número d'atacs contra les llínees de sege, trencant-les tres voltes. Ieyasu llavors va recórrer a l'artilleria, duent 300 canons, junt en atres hòmens per a excavar baix les muralles. El 22 de giner, el sege d'hivern va terminar.[71] Toyotomi Hideyori va fer un cridat per a previndre una rebelió i va accedir a que es reblira el fos del castell i es derrocaren les muralles exteriors.[71]
En acabant de que Hideyori va començar a cavar de nou el fos del castell,[72] el castell va ser sitiat, en lo que es coneix com «Sitie d'Estiu d'Osaka». Finalment, despuix de la decisiva Batalla de Tennōji de 1615, el castell va caure baix l'eixèrcit dels Tokugawa i els defensors varen ser assessinats, incloent a Sanada Yukimura,[73] Hideyori, la seua mare Yodogimi i Kinimatsu, el fill de Hideyori de tan sol huit anys.[74] L'esposa de Hideyori, Senhime (neta de Ieyasu), va ser tornada en la seua família fòra de perill.[75] En els Toyotomi finalment exterminats, ya no existien amenaces per a la dominació dels Tokugawa de Japó. Va ser precisament esta batalla l'última en la que Ieyasu participaria activament.
Mides contra els samuráis
Des del moment en que Ieyasu va establir el shogunat Tokugawa, va iniciar un procés per a llevar l'estatus social i llegal a la classe samurái.[76] De la mateixa manera, va establir la classe social dels soldats ashigaru com un ranc menor a la dels samuráis.[76] Durant este periodo la majoria dels samuráis varen perdre la possessió directa de les terres i se'ls varen plantejar dos opcions: deixar les armes i convertir-se en llauradors o traslladar-se a la ciutat principal del seu feu i convertir-se en sirvientes a sòu de el daimyō. Solament alguns pocs samuráis varen permanéixer en les províncies exteriors del nort com a vassalls directes de el shōgun. Estos samuráis varen ser coneguts com «els 5000 hatamoto».
En l'any de 1650, el shogunat va expedir una llei en la qual es prohibien els duels entre els samuráis.[77] En 1690 es va prohibir formalment la pràctica de les diferents arts marcials.[78] En esta época, la destrea i la formació en l'ús de l'arc, la llança, l'espasa i el combat cos a cos varen sofrir un gran decliu.[78]
En les mides preses pel govern, molts samuráis es varen dedicar al camp i a fabricar artesania. Alguns es varen convertir en rōnin (浪人? lit. «hombre ola»), és dir, samurái sense senyor. Molts uns atres es varen embarcar en el tràfic, contrabando i robo de mercaderies en els ports i en alta mar,[79] la qual cosa també va terminar en l'any de 1639[80] en l'edicte de «Fronteres Tancades». Per mig d'este edicte es buscava controlar i evitar l'influència dels estrangers, sobretot d'missioner catòlics, considerats pel govern com «subversivos».[81]
Les queixes cap a la figura dels samuráis durant este periodo varen ser freqüents, tal i com evidencia la següent cita de Ogyu Sorai (1666-1728):
Con su fuerza, reprimen a la gente y crean el desorden en la sociedad [...] Simplemente estudian historias de guerra y métodos de combate. Tal vez crean que el mundo del guerrero solo supone hacer alarde de unas destrezas profesionales.
Una atra de les crítiques al caràcter samurái és la descrita per Murata Seifu (1746-1811):
La restauració Meiji
- Artícul principal → Bakufu.
AP
L'obertura comercial obligatòria que va sofrir Japó en acabant de que apareguera el Comodoro Perry en la baïa de Edo en l'any 1853 trastocó la situació política del país. Diversos grups nacionalistes varen començar a pressionar al govern en l'afany de mantindre fòra de les fronteres als estrangers. L'eslògan Sonnō jōi (尊王攘夷? «Reverenciar al Emperador, Expulsar a los Bárbaros») es va convertir en un moviment polític per a derrocar el shogunat Tokugawa baixe el pretext de cobrar venjança per la «tibieza» en que havia respost davant «la «amenaça estrangera». Per primera volta en molts sigles, l'emperador de Japó, baixe la figura de l'Emperador Kōmei, va prendre un paper protagònic en la política nacional, unint-se ad ell diversos grups de samuráis relegats de les esferes polítiques. La pressió dins del país va dur a el shōgun a prendre la decisió de trencar les relacions en els estrangers. Açò va provocar que diversos comerciants provinents de països europeus anaren assessinats i conseqüentment es varen desencadenar una série d'hostilitats, com el bombardeig de Shimonoseki.
La mort tant de l'emperador com de el shōgun varen ser pràcticament simultànees. El successor del difunt shōgun Tokugawa Iemochi, Tokugawa Yoshinobu, va prendre possessió a mitan de 1866. Mentrestant, Mutsuhito, el segon fill de l'Emperador Kōmei, fallit en 1867, es va convertir en el nou Emperador Meiji. Yoshinobu va tractar en va de fer els ajusts necessaris per a evitar un clar enfrontament en les forces proimperialistas, que contaven en els clans de Chōel seu i Satsuma com a líders. No obstant, en aumentar la possibilitat d'un conflicte intern, va decidir renunciar en 1868.[82] En açò va terminar el bakufu o shogunat Tokugawa.
Forces que pretenien restablir la figura de el shōgun es varen alçar en armes, per lo que una guerra civil coneguda com Guerra Boshin va tindre lloc entre 1868 i 1869. Novament, tant samuráis i rōnin varen fer la seua aparició en un i un atre bando, fins que finalment les forces proimperialistas es varen alçar en la victòria. Ya en la guerra guanyada, l'Emperador Meiji va començar a modernisar el país. Es va obrir novament el comerç en l'exterior, es varen comprar armament, barcos i es va copiar l'organisació de l'eixèrcit de les potències europees. Es varen abolir els privilegis de la classe samurái, per lo que els nacionalistes, que en un principi havien recolzat la figura de l'emperador aixina com la filosofia de el Sonnō jōi, es varen sentir traïcionats.
L'últim samurái
- Artícul principal → Rebelió Satsuma.
Els canvis tan abruptes i massius en la cultura japonesa, com en el cas de la vestimenta, els resultava als samuráis com una traïció de el jōi, part de el Sonnō jōi, que havia servit per a justificar l'expulsió del shogunat Tokugawa. Saigō Takamori, un dels líders més vells en el Govern Meiji, estava particularment preocupat per la creixent corrupció política. Despuix d'una série de diferències en el govern, va renunciar al seu càrrec i es va retirar al domini de Satsuma. Ahí va establir acadèmies a on tots els estudiants prenien un entrenament i instrucció en tàctiques de guerra. Les notícies sobre les acadèmies de Saigō varen ser rebudes en gran preocupació en Tòquio. El govern acabava de fer front a algunes menudes pero violents tumults de samuráis en Kyūshū, i el número de partidaris en que contava en la regió de Satsuma resultava alarmant.
El 12 de febrer de 1877, Saigō es va reunir en els seus terratinents Kirino Toshiaki i Shinohara Kunimoto i va anunciar la seua intenció de marchar a Tòquio per a entrevistar-se en el govern. Les seues tropes varen començar a alvançar, i per al 14 de febrer l'alvançada va arribar a la prefectura de Kumamoto. El General Tani Tateki, comandant del Castell Kumamoto, contava en 3.800 soldats i 600 policies a la seua disposició. Ya que molts dels seus hòmens eren de Kyūshū i molts a la seua volta originaris de Kagoshima (poble natal de Saigō), va decidir no arriscar-se a desercions o traïcions i va permanéixer a la defensiva.
El 19 de febrer a les 13:15 hores es varen fer els primers dispars per part dels defensors del castell, al moment en que unitats de Satsuma intentaven forçar l'entrada al mateix.[83] El 22 de febrer, l'armada principal de Satsuma va arribar i va atacar el Castell Kumamoto en un moviment de pinces. La batalla va continuar fins a la nit i les forces imperials que havien eixit a la seua trobada es varen retirar. Encara en el triumfo, l'eixèrcit de Satsuma no va poder prendre el castell i es varen donar conte de que els conscriptos que integraven les forces impe riales no eren tan ineficientes com havien supost en un principi. Despuix de dos dies d'infructuós atac, les forces de Satsuma varen cavar al voltant del castell i varen tractar de sitiar-ho. Durant el sege, molts dels exsamuráis de Kumamoto varen desertar cap al bando de Saigō, aumentant les seues forces al voltant dels 20 000 hòmens. Mentrestant, el 9 de març, Saigō, Kirino i Shinohara varen ser despullats dels seus càrrecs i títuls oficials des de Tòquio. No obstant, Saigō argumentava que no era un traïdor, sino que solament buscava llevar-li a l'emperador les males influències de consellers equivocats i corruptes.
El principal contingent de l'Armada Imperial, baixe les órdens del General Kuroda Kiyotaka i en l'assistència del General Yamakawa Hiroshi, va arribar a Kumamoto en auxili dels ocupants del castell el 12 d'abril. Açò va fer que les tropes de Satsuma, que ara estaven en completa desventaja numèrica, fugiren. Despuix d'una constant persecució, Saigō i el seu samuráis restants varen ser espentats de regrés a Kagoshima, a on es portaria a terme la batalla final: la Batalla de Shiroyama. Les tropes de l'Eixèrcit Imperial comandadas pel general Yamagata Aritomo i els marines comandados per l'almirant Kawamura Sumiyoshi sobrepassaven les forces de Saigō xixanta a un. Les tropes imperials varen passar sèt dies construint i elaborant sistemes d'assuts, murs i obstàculs per a previndre que s'escaparen. Cinc barcos de guerra es varen unir al poder de l'artilleria de Yamagata i varen reduir les posicions dels rebels. En acabant de que Saigō va rebujar una carta solicitant la seua rendició, Yamagata va ordenar un atac frontal el 24 de setembre de 1877. Per a les 6 del matí, solament 40 rebels estaven encara en vida i Saigō estava ferit de mort. Els seus seguidors asseguren que un d'ells, Beppu Shinsuke[84] va actuar com kaishakunin i va ajudar a Saigō a cometre seppuku ans que poguera ser capturat.[85] Despuix de la mort de Saigō, Beppu i l'últim samurái en peu varen alçar les seues espases i es varen dirigir costera avall cap a les posicions imperials, fins que va caure l'últim d'ells pels dispars de les [[ametralla dora Gatling|ametralladores Gatling]]. En estes morts, la rebelió Satsuma va aplegar al seu final.
Saigō Takamori va ser etiquetat com a «héroe tràgic» per la gent el 22 de febrer de 1889 i l'Emperador Meiji va perdonar a Saigō post mórtem en 1891. Actualment és considerat per alguns historiadors com el verdader últim samurái.[86][87]
Vore també
- Ninja
- Història de Japó
- Pechin
- Periodo Sengoku
- Restauració Meiji
- Rōnin
- Categoria:Clans japonesos
- Ji-Samurái
- Café El Japonés (per descendents de samuráis)
Arts marcials tradicionals modernes o Gendai Budō, derivades i influenciades per la cultura samurái:
Referències
- ↑
- ↑ Turnbull, 1996, p. 8.
- ↑ Abel G. M. (2023-04-29). «¿Cuánto sabes sobre los samuráis?». National Geographic. Consultat el 2024-12-29.
- ↑ 4,0 4,1 Turnbull, 1996, p. 16.
- ↑ Gaskin i Hawkins, 2005, p. 44.
- ↑ Izuka & Sinclaire, 2001:10.
- ↑ Turnbull, 1996, p. 17.
- ↑ Torres Graell, 1998, p. 72.
- ↑ Izuka & Sinclaire, 2001:12.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Turnbull, 2006a, p. 6.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 14.
- ↑ 12,0 12,1 Turnbull, 2006a, p. 15.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 17.
- ↑ 14,0 14,1 Turnbull, 2006a, p. 18.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 19.
- ↑ Turnbull, 2006a, pp. 6-7.
- ↑ 17,0 17,1 Gardini, 1996, p. 58.
- ↑ Gardini, 1996, p. 56.
- ↑ Hackin, 1994, p. 392.
- ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 Turnbull, 2006a, p. 7.
- ↑ «Mitología japonesa: Génesis del mundo y aparición de los primeros dioses». Archivat des de l'original, el 10 de noviembre de 2007. Consultat el 7 de octubre de 2008.
- ↑ Encara que atres fonts com Turnbull asseguren que la traducció en dragó. Plantilla:Cita harvard.
- ↑ Turnbull, 2006a.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 21.
- ↑ Izuka & Sinclaire, 2001:13.
- ↑ Turnbull, 2006a, pp. 21-22.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 22.
- ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 Turnbull, 2006a, p. 23.
- ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 Turnbull, 2006a, p. 24.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 27.
- ↑ 31,0 31,1 31,2 31,3 31,4 Turnbull, 2006a, p. 28.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 29.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 34.
- ↑ 34,0 34,1 Turnbull, 2006a, p. 35.
- ↑ Gaskin i Hawkins, 2005, p. 11.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 37.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 38.
- ↑ 38,0 38,1 38,2 Turnbull, 2006a, p. 40.
- ↑ Gaskin i Hawkins, 2005, p. 4.
- ↑ Carl Steenstrup, A History of Law in Japan until 1868*, p. 74
- ↑ Harald Kleinschmidt, Warfare in Japan*, p. 80
- ↑ Carl Steenstrup. A History of Law in Japan until 1868, p. 77
- ↑ William E. Deal. Handbook To Life In Medieval And Early Modern Japan, p. 110
- ↑ Sata Mirensho, Artículo 56 (Carl Steenstrup(Winter 1980).«Sata Mirensho: A Fourteenth-Century Law Primer».Monumenta Nipponica.35(4): 405-435.doi:10.2307/2384416.)
- ↑ Karl F. Friday. Samurai: Warfare and the State in Early Medieval Japan, p. 10
- ↑ Karl F. Friday. Samurai, Warfare and the State in Early Medieval Japan, p. 10
- ↑ William E. Deal. Handbook To Life In Medieval And Early Modern Japan, p. 227
- ↑ Carl Steenstrup. A History of Law in Japan until 1868, pp. 100-101"
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 41.
- ↑ 50,0 50,1 50,2 Turnbull, 2006a, p. 42.
- ↑ Gaskin i Hawkins, 2005, p. 23.
- ↑ 52,0 52,1 Turnbull, 1996, p. 98.
- ↑ 53,0 53,1 53,2 Gaskin i Hawkins, 2005, p. 24.
- ↑ Inoguchi, 1980, p. 17.
- ↑ Yasunari, 2008:207.
- ↑ 56,0 56,1 56,2 Turnbull, 2006a, p. 43.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 53.
- ↑ 58,0 58,1 Turnbull, 2006a, p. 54.
- ↑ Turnbull, 1998:206.
- ↑ 60,0 60,1 Turnbull, 2006a, p. 55.
- ↑ 61,0 61,1 61,2 Turnbull, 2006a, p. 56.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 60.
- ↑ Gaskin i Hawkins, 2005, p. 103.
- ↑ Gaskin i Hawkins, 2005, p. 112.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 62.
- ↑ Toyotomi comenzó su carrera como soldado ashigaru en el ejército de Oda, por lo que nunca se le nombró oficialmente como shōgun, aunque fungió como tal.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 63.
- ↑ Turnbull, 2006a, pp. 72-73.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 75.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 78.
- ↑ 71,0 71,1 Turnbull, 2006b, p. 61.
- ↑ Turnbull, 2006b, p. 66.
- ↑ Turnbull, 2006b, p. 81.
- ↑ Turnbull, 2006b, p. 88.
- ↑ Turnbull, 2006b, p. 87.
- ↑ 76,0 76,1 Turnbull, 2006a, p. 79.
- ↑ 77,0 77,1 Turnbull, 2006a, p. 88.
- ↑ 78,0 78,1 78,2 Turnbull, 2006a, p. 87.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 84.
- ↑ Turnbull, p. 86.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 86.
- ↑ Turnbull, 1996, p. 153.
- ↑ Turnbull, 2003, p. 194.
- ↑ Turnbull, 2003, p. 202.
- ↑ Perkins, 1997:49.
- ↑ Turnbull, 2006a, p. 93.
- ↑ «samurais». Archivat des de l'original, el 19 de septiembre de 2008. Consultat el 18 de julio de 2008.
