Monoteisme

El monoteisme és la creència de l'existència d'una deïtat o ent suprem. Una definició més estreta de monoteisme és la creència en l'existència d'un sol deu que va crear el món, és omnipotent, omnipresent i omnisciente. El terme prové de dos paraules gregues: μόνος mones que significa ‘solament’, i θέος theos que significa ‘deu’. Es pot distinguir entre el monoteisme exclusiu, i tant el monoteisme inclusivo com el monoteisme pluriforme (panenteísta) que, encara que reconeix varis deus distints, postula alguna unitat subjacent.

El monoteisme es distinguix del henoteísmo, un sistema religiós en el que el creent adora a un sol deu sense negar que uns atres puguen adorar a deus diferents en igual validea, i del monolatrisme, el reconeiximent de l'existència de molts deus pero en el cult constant a una sola deidad. El terme «monolatría» va ser potser utilisat per primera volta per Julius Wellhausen.

La definició més àmplia de monoteisme caracterisa les tradicions del Babisme, el Bahaísmo, el Caodaísmo, el Cheondogyo, Cristianisme, Deísmo, fe drusa, Eckankar, Islam, Judaisme, Mandeísmo, Noajisme, Rastafari, Sijisme, Seichō-no-Ie, Tenrikyō, Yazidisme, Zoroastrisme, aixina com sectes hindús com el Shaivisme i el Vaishnavisme. Es troben elements del pensament premonoteísta en les primeres religions com el Atonisme, la religió chinenca antiga i el Yahwisme.

Etimologia

La paraula «monoteisme» prové del grec μόνος (mones) que significa ‘sol’ i θεός (theos) que significa ‘deu’. El terme anglés va ser utilisat per primera volta per Henry More (1614-1687).

Orígens

Les afirmacions cuasi-monoteistes de l'existència d'una deïtat universal es remonten a la Edat de Bronze tardana, en el Gran Himne a Atón d'Akenatón. Un possible inclinament cap al monoteisme va sorgir durant el periodo védico en l'Edat de Ferro del Sur d'Àsia. El Rigveda exhibix nocions de monisme del Brahman, particularment en el comparativament tardà dècim llibre, que es data a principis de la Edat de Ferro, per eixemple en el Nasadiya Sukta. Des del VI a. C., el Zoroastrianos ha cregut en la supremacia d'un Deu per damunt de tots: Ahura Mazda com el «hacedor de tot» i el primer ser abans de tots els demés. No obstant, el zoroastrisme no era estrictament monoteiste, ya que venerava a uns atres yazatas junt a Ahura Mazda. L'antiga teologia hindú, per la seua banda, era monista, pero no era estrictament monoteista en el cult perque seguia mantenint l'existència de molts deus, que eren imaginats com a aspectes d'un Deu suprem, Brahman.

Tals (seguit per atres monistas, com Anaximandro, Anaximenes, Heráclito, Parménides) va propondre que la naturalea pot explicar-se per referència a un únic principi unitari que ho impregna tot. Numerosos filòsofs grecs antics, entre ells Jenófanes de Colofó i Antístenes creïen en un monisme politeiste similar que guardava algunes similituts en el monoteisme. La primera referència coneguda a un Deu unitari és el Demiürgue de Platón (Artesà diví), seguit pel Aristóteles de primer motor immòvil; abdós influirien profundament en la teologia judeua i cristiana. El judaisme postexílico va ser la primera religió en concebre la noció d'un Deu monoteiste personal dins d'un context monista. El concepte de monoteisme ètic, que sosté que la moral prové solament de Deu i que les seues lleis són immutables, es va produir per primera volta en el judaisme, pero ara és un principi bàsic de la majoria de les religions monoteistes modernes, incloent el zoroastrisme, el cristianisme, l'islam, el sijisme i la fe baháʼí.

Segons la tradició judeua, cristiana i islàmica, el monoteisme va ser la religió original de la humanitat; esta religió original es denomina a voltes «la religió adámica» o, en térmens d'Andrew Lang, la «urreligión». Els estudiosos de la religió varen abandonar en gran medida este punt de vista en el XIX a favor d'una progressió evolutiva des del animisme passant pel politeisme fins al monoteisme, pero en 1974 esta teoria estava menys estesa, i un punt de vista modificat similar al de Lang es va fer més prominent. L'antropòlec austríac Wilhelm Schmidt havia postulat un Urmonotheismus, «original» o «monoteisme primitiu» en la década de 1910. Es va objectar que el judaisme, el cristianisme i el islamisme havien creixcut en oposició al politeisme com el monoteisme filosòfic grec. Més recentment, Karen Armstrong i atres autors han tornat a l'idea d'una progressió evolutiva que comença en el animisme, que es va desenrollar en el politeisme, que es va desenrollar en el henoteísmo, que es va desenrollar en la monolatría, que es va desenrollar en el verdader monoteisme.

Història

Artícul principal → Història del monoteisme.

Concepte

Les religions monoteistes són, en orde clarament estimat de seguidors, el cristianisme, islam, sijisme, judaisme, noajisme, bahaísmo i zoroastrisme. En Occident, el monoteisme sol estar dominat pel concepte de Deu de les religions abrahámicas i el concepte neoplatònic de Deu expressat pel Pseudo Dionisio Areopagita.

En el cristianisme

En el cristianisme existix una notable polèmica degut a que el concepte de la Trinitat és sempre considerat per atres monoteistes, en general, com un politeisme encobert, alguna cosa que els trinitaris neguen. Segons alguns, en el Nou Testament es declara explícitament el monoteisme. En el evangeli de Marcos s'arreplega com el propi Jesucristo discutix en un dels escrigues:

Acostant-se un dels escrigues, que els havia sentit disputar, i sabia que els havia respost be, li va preguntar: ¿Quin manament és el primer de tots? Jesús va contestar: El primer és: Sent, oh Israel, el Senyor el nostre Deu un és.

Marcos 12:28,29

En el evangeli de Juan, també s'arreplega lo següent: «I esta és la vida eterna: que et coneguen a tu, l'únic Deu verdader, i a Jesucristo, a qui has enviat» (Juan 17:3). L'expressió «que et coneguen» és un sustantiu present actiu; no solament es referix a un coneiximent cognitiu sobre Deu, sino que és usat en el sentit semítico de relació personal. En senyalar-ho com «l'únic Deu verdader» s'explica que solament hi ha un únic Deu, i Jesús en la seua condició humana tenia que manifestar-ho d'eixa manera. En la seua humanitat no va donar arrebatada a ser igual a Deu (Filipenses 2:6-7). Pero l'entreveja del seu deïtat la dona en els versículs següents: «Ara puix, Pare, glorifícame tu al costat teu, en aquella glòria que vaig tindre en tu abans que el món anara» (Juan 17:5). Per la seua banda, Pablo de Tarso escriu:

... per a nosatres, no obstant, només hi ha un Deu, el Pare, del com procedixen totes les coses, i nosatres som per a ell; i un Senyor, Jesucristo, per mig del com són totes les coses, i nosatres per mig d'ell.

Primera epístola als corintios 8:6

Dins dels que es denominen cristians, existixen punts de vista divergents sobre la naturalea de la Deidad, que s'han fet presents durant l'història. No obstant, existixen tres principals corrents d'interpretació: el trinitarisme, la unicitat de Deu i el unitarisme. Els creents de l'unicitat de Deu, de la mateixa manera que els creents de l'unitarisme, consideren que el trinitarisme debilita el monoteisme estricte ensenyat per la Bíblia i insistixen que la Deidad no pot dividir-se en persones i que Deu és absolutament un. El Creador no va tindre principi, mentres que el seu Fill Jesucristo, va ser engendrat i «el principi de la creació per Deu», - Traducció del Nou Món dels Testics de Jehová 1:15. prototokos (πρωτότοκος, G4416), primer naixcut (de protos, primer, i tikto, engendrar). S'utilisa de Crist com a primogènit de la verge María (Luc. 2:7; en la seua relació en el Pare, s'usa per a expressar la seua prioritat sobre, i preeminència per damunt de, la creació, no en el sentit de ser el primer en nàixer. (Vaig vindre_ÉS NT++)

El Corán menciona explícitament l'oposició a la trinitat cristiana en la aleya 171 de la Sura 4 en dirigir-se a la gent de l'Escritura, els cristians, per a que no diguen «Tres», puix l'islam establix que Deu és solament un Deu Un.

En l'islam

El monoteisme (àrapتوحيد; Tawhid) en el Islam consistix, ademés de creure en un sol Deu, en adorar-ho únicament a Ell. Per als musulmans, els actes d'adoració són totes aquelles paraules o accions que complauen a Deu interna o externament.

No hi ha més Deu que Alá, i Mahoma és el seu profeta

Entre els actes d'adoració interns, està la sinceritat, esperança, anhel, temor, por, amor, confiança, dejuni, busca de refugi, de protecció, etc. Els externs són la oració, la pelegrinage, el dejuni, la almoina i la professió de fe. Per lo tant, per als musulmans, el que una persona solament crea en Deu no ho fa ser monoteista, sino que té que adorar-ho únicament a Ell. És per açò que els musulmans per a estudiar el monoteisme ho fan des de dos perspectives:

Actes de Deu

1. Que la persona que creu no serà castigada eternament

Actes de la persona.

2. Que la persona solament suplique a Alá sense intermediaris, ore, rese, sacrifique, es postre o incline únicament a Ell. Per açò, és que en l'islam està prohibit demanar-els als Profetes aixina i tot sense adorar-els, àngels, usar talismans, jurar per un atre que no siga Deu, etc. Per als musulmans, tots els Profetes eren portadors d'este mensage i Mahoma va ser el seu sagell.

En el judaisme

La traça principal de la fe judeua és la creència en un únic Deu sobirà absolut, just, omnisciente, omnipotent, amorós i providente, que hauria creat el Univers i elegit al poble judeu per a revelar-li els preceptes continguts en els Dèu Manaments i les prescripcions rituals dels llibres tercer i quarto de la Torá. Conseqüentment, les normes derivades de tals texts i de la tradició oral constituïxen la guia de vida dels judeus, encara que l'observança de les mateixes varia entre els diferents grups de practicants.

Per al judaisme el profeta Moisés (hebreu: מֹשֶׁה) és el major, principal i insuperable profeta de tots els temps.

Una de les característiques del judaisme, que ho diferencia de les atres religions monoteistes, radica que es considera no solament com una religió, sino també com una tradició i una cultura. Les atres religions transcendixen vàries nacions i cultures, mentres que el judaisme es considera la religió i la cultura concebuda per a un poble específic. El judaisme no requerix als no judeus unir-se al poble judeu ni adoptar la seua religió, encara que els convers són reconeguts com a judeus en tot el sentit de la paraula. Aixina mateix el judeu ha segut comissionat pels seus escritures per a ser «una llum per a les nacions» i propagar el monoteisme ètic per tot el Món. La religió, la cultura i el poble judeu poden considerar-se conceptes separats, pero estan estretament interrelacionados. La tradició i la cultura judeua són molt diverses i heterogénees, ya que es varen desenrollar de modos distints en diferents comunitats, i cada comunitat local va incorporar elements culturals dels distints països en els que varen viure els judeus a partir de la diàspora judeua. Certs texts judeus són considerats canònics:

• El Tanaj, aquella part de la Bíblia cridada Antic Testament pels cristiàs. Es compon de 24 llibres:
  • La Torá (lliteralment ‘doctrina’), cridada Pentateuco pels cristians (els cinc primers llibres de la Santa Bíblia), és considerada d'orige diví, i és denominada per la tradició judeua com la «Torá escrita» (Torá shebijtav - תורה שבכתב).
  • Els Neviim o Llibres dels Profetes.
  • Els Ketuvim (lliteralment ‘escrits’).
• La Mishná, és una recolecció de les tradicions orals judeues, és aixina mateix una exégesis de la Torá, abdós Torás, tant l'escrita com l'oral, varen ser entregades segons la creència judeua directament al profeta Moisés per Deu en el Mont Sinaí, abdós varen ser transmeses oralment de generació en generació, i varen ser compilades al cap de varis sigles pel Rabino Yehudá Hanasí, el Príncip, en la Mishná durant el II de la Era Cristiana.
• El Talmud, format per un voluminós corpus doctrinal d'interpretacions i comentaris atribuïts als sabio Amoraim, estudiosos que varen viure en el IV. Comunament, com a part del Talmud s'entén també els comentaris posteriors l'orige dels quals es remonta a la Edat Mija, entre els que destaquen els comentaris del Rabino Shelomó Yitzjaki (Cridat Rashi, pels seus inicials en hebreu). En la Edat Mija sorgixen dos obres considerades el centre de la lliteratura rabínica:
• El Shulján Aruj, una compilació i codificació de tota la Halajá per temes, obra del Rabino Yosef Karo de Safed en el XVI, que la seua ortodòxia és acceptada pràcticament per la totalitat dels judeus.
• El Mishné Torá de Maimónides, cridat en hebreu Moshé Ben Maimón (o inclús Rambam, pels seus inicials). Els judeus yemenitas preferixen seguir les ensenyances religioses d'este llibre abans que els preceptes del Shulján Aruj. cal destacar també l'importància dellibre fonamental de la Càbala judeua:
• El Zóhar, un llibre místic que presuntament va ser escrit pel Rabino Shimon Bar Yojai (o Rashbi, pels seus inicials en hebreu). La pregària més solemne de la religió judeua, que plasma l'essència mateixa de la creència monoteista, apareix en el quint i últim llibre de la Santa Torá: «Sent, Israel, el Senyor és el nostre Deu, el Senyor és Un» (שְׁמַע יִשְׂרָאֵל, ה' אֱלֹהֵינוּ, ה' אֶחָד; Shemá Israel, Adonai Eloheinu, Adonai Ejad Deuteronomio 6:4). Els creents la reciten dos voltes per dia, en les oracions matutinas (שַׂחֲרִית, Shajarit) i de nit (עַרְבִית, Arvit).

En el noajisme

En el noajisme, un dels seus sèt preceptes és la creència en un sol Deu, compartint la creència en el mateix Deu en el que creuen els judeus, per lo que compartixen els mateixos principis del monoteisme judeu. El moviment noájida, és considerat pel judaisme ortodox i ultraortodoxto, com una creència o camí religiós paral al judaisme per als gentils.

L'essència de les Sèt Lleis de Noé és la prohibició en contra de la idolatría. Coniserandose que, aquell que reverència a una deidad, distinta al Creador, nega el fonament de les Sèt Lleis. Per un atre costat, qui es guarda a sí mateixa de la idolatría, demostra creure en Deu i afirma la completitud de les lleis noajidas. El precepte que prohibix la idolatriá ensenya que no es deu servir a cosa creada alguna, a cap àngel, a cap planta, a cap estrela, a cap dels quatre elements (terra, aigua, fòc, aire) ni a cap cosa formada per ells. És adoració idolátrica inclús quan l'individu coneix que Deu és el Ser Suprem i reverència a la creació «solament» com una forma de glorificar tant la grandea de Deu com La seua capacitat per a crear coses i sers notables. Conforme a les opinions de diferents autoritats rabínicas, segons la halajá, als noájidas no se'ls prohibix adoptar un concepte henoteista, és dir, el reconeiximent de l'existència del Deu d'Israel al mateix temps que es creu en l'existència d'una deïtat en voluntat independent del Creador. Mentres que l'atribuir-li poders a esta deïtat (distinta al Creador) permaneixca conceptual, pero la veneració d'este «ser independent» és considerat idolatría.

En el zoroastrisme

El monoteisme en el Zoroastrisme consistix en creure en un sol Deu; adorar-ho únicament a Ell. Per als zoroastrianos o mazdeistas són els actes els que faran progressar a l'humà, totes aquelles accions de progrés, evolució, perfecció i felicitat que acosten Ahura Mazda. Ahura Mazda és el creador increado, omnisciente, abstracte i transcendent, sense image concreta, per lo que no és representable. Ahura Mazda és el començ i el fi, el creador de tot, el que no pot ser vist, l'Etern, el Pur i l'única Veritat.

Ahura Mazda és l'Intelecte Suprem, el creador de l'univers i el Senyor de la Vida i el Saber, aixina com Ferdowsi, el gran Poeta Épico Persa va descriure a Ahura Mazda en les mateixes paraules en el Sana'm -ellibre dels Reis. Ell és l'únic Deu, suprem i únic. Ell no té atributs físics pero és un amic genuí, un companyer permanent d'hòmens i dònes en la seua llarga vida de lluita contra el mal. Els Gathas diuen que el ben i el mal són dos forces opostes en el món i són el producte de la ment. Els Bons Pensaments o Spenta Mainyu estan oposts als Mals Pensaments o Angra Mainyu (Ahriman). Esta és la descripció filosòfica dels processos del pensament de l'home. No té res a vore en el dualisme de creure en dos Deus en el Zoroastrianisme. Ahriman no és una suprema entitat que competix contra Ahura Mazda. Ahura Mazda és el suprem creador monoteiste de l'univers. (Els Gathas 30-3,4,5). Quan Et vaig percebre. Oh Mazda, com el Primer i l'Últim. Com el més Adorable, com el Pare del Bon Pensament, com a creador de la Veritat i de lo Just, com el Senyor Juge dels nostres actes en la vida, llavors vaig fer un lloc per a Tu en els meus propis ulls. (Yasna,31-8). Aixina anunci al Més Gran de tots, va elaborar les meues vores d'alabanza a Ell a través de la Veritat, que ajuda i beneficia a tots els sers vivents. Permeten que Ahura Mazda els senta en El seu Esperit Sagrat, ya que la Bona Ment m'instruïxc com adorar-ho, El seu Saber m'ensenyarà lo que és millor. (Yasna 45-6).

Vore també

• Unicitat de Deu
• Modalisme
• Politeisme
• Paganisme
• Panteisme

Bibliografia

• William G. Dever, Who Were the Early Israelites?, Grand Rapids, EL MEU: Eerdmans 2003.
• William G. Dever, Did God Have a Wife?: Archaeology and Folk Religion in Ancient Israel, Eerdmans, 2005, ISBN 978-0802828521.
• Jonthan Kirsch, God Against The Gods: The History of the War Between Monotheism and Polytheism. Penguin Books. 2005.
• Hans Köchler. The Concept of Monotheism in Islam and Christianity. Vienna: Braumüller, 1982. ISBN 3-7003-0339-4 (google. com/books? vid=ISBN3700303394&id=zMuipwd5MTEC&printsec=frontcover&dq=ISBN3700303394&sig=1c9OhvIyAcsl3rd7KvxhZrpPl1I Google Books).
• Ilya Leibowitz, archive. org/web/20110727173535/http://acheret. co. il/en/? cmd=artículs.326&act=read&id=2052 Monotheism in Judaism as a Harbinger of Science, today/20121205093809/http://acheret. co. il/en Eretz Acheret Magazine.
• Raphael Patai, The Hebrew Goddess, Wayne State University Press, 3rd edition. 1990.
• Neil A. Silberman et al.; The Bible Unearthed, New York: Simon & Schuster 2001.
• Smith, Peter (2008). google. com/books? id=z7zdDFTzNr0C An Introduction to the Baha'i Faith, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-86251-6.
• Mark S. Smith, The Origin of Biblical Monotheism: Israel's Polytheistic Background and the Ugaritic Texts, Oxford University Press. 2003, ISBN 978-0195167689.
• Mark S. Smith, The Early History of God: Yahweh and the Other Deities in Ancient Israel, Eerdmans, 2nd edition. 2002 ISBN 978-0802839725.
• Keith Whitelam, The Invention of Ancient Israel, Routledge, New York 1997.