Estats Units
Estats Units d'Amèrica (en anglés United States of Amèrica) és un país situat casi en la seua totalitat en Amèrica del Nort, comprenent també un estat en Oceania. Està conformat per 50 estats i un districte federal. També té uns quants territoris dependents ubicats en les Antilles i en Oceania. La seua forma de govern és la d'una república presidencialista i federal. En uns 305.000.000 habitants[2] és el tercer país més poblat del món, encara que es troba prou llunt dels dos primers, China i l'Índia.
.svg)
En Amèrica del Nort estan localisats 49 estats, dels quals, 48 estats continentals contigus estan en la regió entre Canadà i Mèxic. Alaska està en la zona noroest d'Amèrica del Nort, separada dels atres estats pel territori canadenc de Columbia Britànica. L'archipèlec polinesi de Hawaii s'ubica en l'oceà Pacífic. La capital federal, Washington, se situa en el Districte de Columbia, entre els estats de Maryland al nort i Virgínia al sur.
Nom
El nom Estats Units d'Amèrica fon propost per Thomas Paine i es va usar oficialment per primera vegada en la Declaració d'Independència, adoptada el 4 de juliol de 1776. Se sol dir de forma abreviada Estats Units. A vegades se'ls nomena incorrectament Estats Units d'Amèrica del Nort, derivant en una confusió en el seu gentilici. En valencià, no és acceptable l'us d' Amèrica del Nort com a forma abreviada del nom d'este país, ya que hi ha atres nacions que compartixen el subcontinent nortamericà. De manera anàloga, tampoc ha d'utilisar-se Amèrica per a referir-se en exclusiva als Estats Units, encara que siga un costum molt estés entre els angloparlants gastar el nom del continent com a forma abreviada del nom de la nació. A l'escriure, se sol utilisar l'abreviatura EE. UU. (obligatòriament en espai intermig i punts per ser una abreviatura i no una sigla) i, en menor grau, la sigla EUA. En valencià és totalment incorrecte, encara que freqüent, l'us de la sigla anglesa USA.[3]
Història
Independència i expansió
La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol de 1776, quan el Segon Congrés Continental, representant a les 13 colònies britàniques secessionistes, firmaren la Declaració d'Independència. No obstant, l'estructura del govern va patir un gran canvi en 1788 quan els artículs de la Confederació foren substituïts per la Constitució dels Estats Units. La data en que cada estat va adoptar la Constitució es tendix a prendre com la data en que es fundà l'Unió pròpiament dita.
La ciutat de Nova York fon la capital federal per un any, abans que el govern es traslladara a Filadèlfia. En 1791, els estats varen ratificar la Carta de Drets, deu esmenes a la Constitució federal que prohibixen la restricció de les llibertats personals i garantisen una série de proteccions llegals. Els estats del Nort aboliren l'esclavitut entre 1780 i 1804, deixant als esclavistes dels estats del Sur com a defensors de la "peculiar institució". En 1800, el govern federal se traslladà a l'acabada de fundar Washington D. C.
En el seu afany per ampliar el seu territori cap a l'oest, l'estat va començar un cicle de guerres índies que s'estengué fins a finals del sigle XIX, desposseint als natius americans de les seues terres. La Compra de Louisiana francesa pràcticament duplicà la grandària de la nació. La guerra de 1812, contra Gran Bretanya que es va acabar en un empat, va ajudar a l'enfortiment del nacionalisme nortamericà. El concepte de Destí Manifest es popularisà durant este temps. El Tractat d'Oregó 1846 en Gran Bretanya va portar als Estats Units a prendre el control de l'actual Amèrica del Noroest. L'intervenció nort-americana en Mèxic de 1848 tingué com a resultat la cessió de Califòrnia i gran part de l'actual Amèrica Suroest. La Febra de l'Or de Califòrnia de 1848-1849 impulsà encara més la migració occidental. Al mig sigle, fins a 40 millons de búfals, foren sacrificats per les pells i la carn i per a facilitar la propagació dels ferrocarrils. La pèrdua d'estos animals, un recurs econòmic fonamental per als indis de les planes, fon un colp existencial per a les cultures natives.
Guerra Civil i industrialisació
.jpg)
Les tensions entre estats proesclavistes i els abolicionistes, junt en l'aument dels desacorts en la relació entre el govern federal i els estatals provocaren conflictes violents en l'expansió de l'esclavitut en els nous estats. Abraham Lincoln, candidat del Partit Republicà i un gran abolicioniste, fon triat president en 1860. Abans que prenguera possessió del seu càrrec, els set estats esclavistes declararen la seua secessió dels Estats Units, formant els Estats Confederats d'Amèrica. El govern federal argüí que la secessió era illegal, i pronte es va produir l'atac per part dels secessionistes a Fort Sumter, iniciant-se aixina la Guerra Civil Nortamericana.
Despuix de la victòria de l'Unió en 1865, es varen afegir tres esmenes a la constitució per a garantisar la llibertat dels casi quatre millons d'afroamericans que havien segut esclaus, convertint-los en ciutadans i donant-los el dret de vot. La guerra i la seua resolució donaren lloc a un aument substancial de les competències del govern federal.
Despuix de la guerra va tindre lloc l'assessinat del president Lincoln, durant l'época coneguda com la Reconstrucció en la qual es desenrollaren polítiques encaminades a la reintegració i la reconstrucció dels estats meridionals garantisant al mateix temps els drets dels nous esclaus lliberats. Les controvertides eleccions presidencials de 1876 es resolgueren per mig del Compromís de 1877, pel qual els demócrates meridionals varen reconéixer com a president a Rutherford B. Hayes a canvi de que este retirara les tropes que encara permaneixien desplegades en Louisiana, Carolina del Sur i Florida.
A partir de 1876 comencen a aplicar-se les nomenades lleis de Jim Crow, la filosofia de les quals perduraria fins a 1965 en alguns casos i per mig de les quals s'aplicava la filosofia "iguals pero separats" a la convivència entre negres i blancs.
En el Nort, l'urbanisació sense precedents i una afluència d'immigrants va accelerar la industrialisació del país. L'onada de l'immigració, que durà fins a 1929, va proporcionar mà d'obra per als negocis dels Estats Units, transformat a la seua cultura. Alta protecció aranzelària, la creació d'infraestructures nacionals, i els nous reglaments bancaris encorajaren el creiximent industrial. En 1867 es produïx la compra d'Alaska a Rússia, completant l'expansió continental del país. La Massacre de Wounded Knee en 1890 fon l'últim gran conflicte armat contra els natius indis americans. En 1893, la monarquia indígena en el Pacífic Regne d'Hawaii fon derrocat en un colp d'estat liderat pels residents d'Amèrica; L'archipèlec fon anexat als Estats Units en 1898. La victòria en la Guerra Hispà-Nortamericà eixe mateix any, demostrà que els Estats Units era una potència mundial i va donar lloc a l'anexió de Puerto Rico i les Filipines. Filipines accedí a l'independència en 1956; Puerto Rico contínua sent un Estat lliure associat dels Estats Units.
Despuix de 1898, despuix de la Guerra Hispà-Nortamericana Estats Units anà adquirint gradualment una cada vegada major influència en el món.
Primera Guerra Mundial, Gran Depressió, i Segona Guerra Mundial
[[File:Dust Bowl - Dallas, South Dakota 1936.jpg|thumb|250px|Granja abandonada en Dakota del Sur
A l'esclatar la Primera Guerra Mundial en 1914, els Estats Units es mantingué neutral. Els nortamericans es varen solidarisar en els britànics i francesos, a pesar que molts ciutadans, sobretot els originaris d'Irlanda i Alemanya, s'opongueren a l'intervenció.[4] En 1917, els Estats Units es sumaren als aliats, contribuint a la derrota de les Potències centrals . Poc favorable a participar en assunts europeus, el Senat no ratificà el Tractat de Versalles, que va establir la Societat de nacions. El país aplicà una política de unilateralisme, que rallava en el aïllacionisme.[5] En 1920, el moviment dels drets de la dòna va guanyar l'aprovació d'una esmena constitucional per a otorgar a les dònes el sufragi. En part degut al seu servici en la guerra, els americans natius obtingueren la ciutadania dels Estats Units en la Llei de ciutadania índia de 1924.
Durant la major part de la década de 1920, els Estats Units fruïxen d'un periodo de prosperitat disminuint el desequilibri mentres creixien els guanys de les granges industrials. Un aument del deute i un mercat de valors unflat culminà en la caiguda de 1929 que desencadenà la Gran Depressió. Despuix de la seua elecció com a president en 1932, Franklin D. Roosevelt va respondre en el New Doneal, una série de polítiques d'aument de l'intervenció del govern en l'economia. La Dust Bowl de mijan dels anys 1930 deixà diverses comunitats d'agricultors empobrits i estimulant una nova onada de migració occidental. La nació es recupera de la depressió econòmica, fins a la movilisació industrial estimulada per la seua entrada en la Segona Guerra Mundial. Els Estats Units, oficialment neutral durant les primeres etapes de la guerra, inicià el suministrament de material als aliats en març de 1941 a través del Programa de Préstam i Arrendament.
El 7 de decembre de 1941, els Estats Units es varen unir als Aliats contra les Potències de l'Eix despuix d'un atac japonés a Pearl Harbor. La Segona Guerra Mundial impulsà l'economia per mig del suministrament de capital d'inversió i llocs de treball, mentres que moltes dònes entraren en el mercat laboral. Entre els principals combatents, els Estats Units és l'única nació que s'enriquí a causa de la guerra.[6] Les conferències en Bretton Woods i Yalta varen esbossar un nou sistema de les organisacions internacionals colocant als Estats Units i Unió Soviètica en el centre dels assunts mundials. Quan arriba la fi de la Segona Guerra Mundial en Europa, una conferència internacional en 1945 celebrada en San Francisco produí la Carta de les nacions Unides, que entrà en vigor despuix de la guerra.[7] Els Estats Units, despuix d'haver desenrollat la primera de les armes nuclears, la utilisà en les ciutats japoneses de Hiroshima i Nagasaki en agost. Japó es va rendir el 2 de setembre, posant fi a la guerra.[8]
Superpotència
[[File:Nixon leaving whitehouse.jpg|250px|thumb|Richard Nixon abandona la Casablanca tras el Watergate]]
Estats Units participà en la guerra del Vietnam, a on finalment despuix d'una sagnant lluita, que va causar gran número de baixes en els dos bandos, Estats Units fon derrotat. Esta guerra és considerada com el fet més trist de l'història del país.
L'influència nortamericana en aspectes com ara l'economia, la ciència, tecnologia, i la cultura va créixer a nous nivells. A causa de la guerra freda i l'enfrontament polític, ideològic i social que produí en els països socialistes, particularment l'Unió Soviètica, el paper dels assunts militars i internacionals va créixer en la política d'eixa época.
També en eixa época tingueren lloc acontenyiments importants, com el Moviment per Drets Civils en els anys 1950 i 60, i el allunisage de l' Apollo XI en 1969.
En l'afonament de l'Unió Soviètica en 1991, els Estats Units passaren a ser l'única superpotència del món. Els atentats del 11 de setembre del 2001 trencaren totes les esperances per un nou milenari plàcit, i varen ser la justificació per l'invasió d'Afganistan de 2001 i la Guerra contra el terrorisme. L'amenaça del terrorisme ha arribat a ser una gran força en la política del país, i en 2003, va formar en gran part la justificació, junt en la despuix no confirmada possessió d'armes nuclears per a l'Invasió d'Iraq. L'assunt dominant de la política actual contínua sent la lluita entre les necessitats per la seguritat nacional i el manteniment de l'espionage intern en la població a través de la controvertida llei "Patriot Act".
El govern nortamericà a pesar de tindre una potent economia mundial és criticat per la guerra d' Iraq, causant de numeroses pèrdues.
Govern i política
Estats Units és una república constitucional, presidencial i federal. El seu govern té uns poders llimitats enumerats en la Constitució dels Estats Units. La seua forma de govern és coneguda com democràcia presidencialista perque hi ha un president. L'elecció del president és indirecta a través de compromissaris o grans electors.
Els poders del president conseguixen no sols la comandància de l'Estat, sino també el poder eixecutiu i la capacitat de vet d'algunes decisions del poder llegislatiu. Hi ha tres nivells del govern: el nivell federal, el nivell estatal, i el nivell local. Els líders d'estes administracions territorials són triats per votants per sufragi universal o designats per atres oficials triats. Casi tots els oficis es decidixen per una pluralitat de vots per a un candidat. Els candidats guanyen les eleccions, no els partits polítics, l'influència i organisació dels quals és menor que en atres sistemes democràtics com els d'Europa. Tots els nortamericans tenen dret al vot a partir dels 18 anys. Hi ha llímits en el dret de vot per als que estan en la presó per cometre crims que comporten com a pena accessòria la restricció del vot; en alguns estats la llegislació penal i penitenciària restringix el dret de vot encara a pesar d'haver complit la condena i els residents de les dependències i del districte federal estan representats a soles en un delegat al Congrés que no vota. Per a eixercir el dret de vot hi ha que inscriure's en un registre de votants.
El país està integrat per 50 estats autònoms en el seu règim intern. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demócrata, que dominen l'escena política per lo que alguns consideren el sistema d'este país com una democràcia bipartidista. Atres partits de menor importància són el Partit Vert, el Partit de la Constitució i el Partit Llibertari. No obstant pràcticament no tenen representativitat en virtut que el partit Demócrata i el Republicà tenen més del 95% de la representació territorial.
Sistema Constitucional
D'acort en la Constitució, el govern federal està dividit en tres poders, cada un triat de manera distinta, cada un capaç de supervisar i regular als atres
El poder eixecutiu està encapçalat pel president qui, junt en el Vicepresident, és triat en eleccions nacionals cada quatre anys (en anys divisibles per quatre). El procés d'elecció d'un president dels Estats Units és únic. Els nortamericans voten per fulls d'anotacions d'electors presidencials que igualen en número als senadors i representants que els Estats tenen en el Congrés (un total de 535 persones). En cada estat, el candidat en número més gran de vots guanya tots els vots electorals d'eixe estat, en l'excepció de Nebraska i Maine, on es repartixen de manera proporcional al número de vots rebuts. El candidat presidencial necessita 270 vots electorals per a ser triat: si cap candidat obté majoria, la Cambra de Representants pren la decisió. (En totes les atres eleccions locals i estatals, els electors voten directament pel candidat o el referèndum presentat en el billet electoral de que es tracte). Qualsevol ciutadà per naiximent, de 35 anys o més, pot ser triat per ad este càrrec. El president propon proyectes de llei al Congrés, fa complir les lleis federals, és comandant en cap de les forces armades, i en l'aprovació del Senat, fòrmula tractats i designa els juges federals, els embaixadors i atres membres de les secretaries de l'eixecutiu (els ministeris d'Estat, Defensa, Comerç, Justícia, etc.). Cada titular d'una secretaria rep el nom de secretari i tots ells formen un consell cridat gabinet.
El vicepresident, triat del mateix partit polític del president, actua com a president del Senat i en el cas de mort o d'incapacitat del president assumix la presidència fins a acabar el periodo.
El poder llegislatiu es compon de dos cambres: el Senat i la Cambra de Representants. Els 435 bancs de la Cambra de Representants es distribuïxen percentualment per la cantitat de la població, encara que tots els estats tenen al manco un representant. Cada estat tria dos membres dels 100 que integren el Senat: el periodo de gestió d'un senador és de sis anys.
Abdós cambres han d'aprovar un proyecte de llei per a que este es convertixca en llei, pero el president pot vetar-lo o negar-se a firmar-lo. En eixe cas, el Congrés reconsidera el proyecte de llei. Si dos terceres parts dels membres d'abdós cambres l'aproven, el proyecte de llei es convertix en llei, inclús sense la firma del president
El poder judicial està compost pels tribunals federals de districte (almenys un en cada estat), 11 tribunals federals d'apelació, i la Cort Suprema. Els juges federals són nomenats pel president en l'aprovació del Senat; per a minimisar les influències polítiques, els nomenaments són per a tota la vida. Els tribunals federals decidixen casos relacionats en la llei federal, conflictes entre estats o entre ciutadans de distints estats. Un nortamericà que senta que ha segut sentenciat baix una llei injusta, pot apelar i portar el seu cas fins a La Cort Suprema, la qual pot decidir que la llei és inconstitucional. En eixe cas la llei queda anulada.
Per a esmenar la Constitució, l'esmena proposta ha de ser aprovada en el Congrés per una majoria de dos terceres parts de cada cambra, i a la votació han d'assistir al manco tres quartes parts dels estats. En més de 195 anys, la Constitució ha segut esmenada en 27 ocasions. Les primeres 10 esmenes (la Declaració de Drets) garantisen les llibertats individuals: de religió, de reunió, d'expressió, el dret a un juí just, el respecte a la vivenda de cada u. Les esmenes posteriors narren la lluita dels Estats Units per l'igualtat, la justícia per a tot el seu poble. Estes esmenes han abolit l'esclavitut, prohibixen qualsevol negació de drets a causa de la raça, otorguen el vot a la dòna i els ciutadans del Districte de Columbia, i permeten als ciutadans votar als 18 anys.
Política exterior
Com a membre de la ONU, els Estats Units contribuïxen al seu finançament en el 22,5% dels presuposts anuals (2006).[9]
Drets humans
En la firma i ratificació de la Convenció contra la Tortura i atres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants, Estats Units ha reconegut la competència de rebre i processar comunicacions individuals per part del Comité per a l'Eliminació de Discriminació Racial.
No ha firmat ni ratificat (com Rússia, China, Índia, Israel, Chile, Cuba i Iraq) l'Estatut de la Cort Penal Internacional. L'assunt és polèmic ya que, en agost de 2002, el Congrés dels Estats Units va aprovar la American Service members Protection Act (Llei per a la protecció de personal de servicis exteriors nortamericans o (ASPA) en el clar objectiu de debilitar a La Cort. No obstant, les crítiques internacionals a estes medides l'han deixat casi sense efecte.
Organisació políticadministrativa
| Estats | Dependències | |
| 400px | Puerto Rico Illes Marianes del Nort Guam Illes Vèrgens Nortamericanes Samoa Nortamericana Illa Baker Illa Howland Illa Jarvis Atoló Johnston Escull Kingman Illes Midway Illa Navaza Atoló Palmyra Illa Wake |
Estats Units és una federació de 50 estats, més algunes atres entitats dependents, en una extensió total pròxima als deu millons de quilómetros quadrats. Els estats es distribuïxen casi totalment en el continent d'Amèrica del Nort, excepte Hawaii, que geogràficament parlant es troba en Oceania. La ciutat de Washington, en el Districte de Columbia és la seu del govern federal.
Adicionalment els Estats Units disponen de dependències que inclouen a estats lliures associats als Estats Units o atres territoris no incorporats. No es consideren part del país, pero al no tindre representació diplomàtica, moneda, ni defensa pròpies, no es tracta tampoc d'estats independents. Els portoriquenys són llegalment ciutadans nortamericans, pero no poden, per eixemple, triar el president de la república mentres residixquen en l'illa. Estats Units no els considera colónies, encara que aixina figuren en la Carta de Descolonisació de la ONU.
Geografia
La geografia de l'àrea continental és accidentada en la zona occidental, on estan situades les Montanyes Rocoses. En la zona nordest es troben els Monts Apalaches i en la regió suroest comença la Serra Mare mexicana. Al nort, els estats continentals compartixen frontera en Canadà, i Alaska, en l'oceà Glacial Àrtic; al Sur llimiten en Mèxic i el golf de Mèxic; A l'Est es troba l'oceà Atlàntic, i a l'Oest, l'oceà Pacífic.
Economia
Els Estats Units tenen una economia mixta capitalista, que és alimentada per abundants recursos naturals, una infraestructura desenrollada, i una alta productivitat. D'acort en el Fons Monetari Internacional, el PIB dels Estats Units és de més de $ 13 billons i constituïx més del 25,5% del producte brut mundial a tipos de canvi del mercat i més del 19% del producte brut mundial en paritat de poder adquisitiu (PPA).[10] És el PIB nacional més gran en el món, sent inferior al PIB combinat de l'Unió Europea i al seu PPA en 2006.[11] Els Estats Units ocupen l'onzé lloc en la llista de països per PIB nominal per càpita i l'octau en la de països per PIB a valors de PPA per càpita. Els Estats Units és el major importador de bens i tercer major exportador. Canadà, Mèxic, China, Japó i Alemanya són els seus principals socis comercials.[12] El principal producte d'exportació és la maquinària elèctrica, mentres que els vehículs constituïxen la principal importació.[13] El deute nacional és el més gran del món; equivalent en 2005 al 23% del total mundial.[14] Com a percentage del PIB, el deute dels Estats Units ocupa el lloc trenta entre els 120 països sobre els quals es dispon de senyes.[15]
Estats Units té rics recursos minerals en extensos jaciments d'or, petròleu, carbó, i urani. Les indústries agrícoles són els principals productors del país de dacsa, blat, sucre, i tabac, entre atres productors. El sector manufacturer produïx, entre atres coses, automòvils, avions, armament i electrònics. L'indústria més gran és ara el sector servicis en el qual treballen uns tres quarts dels residents. L'activitat econòmica varia prou en les diferents regions del país.
Uns quants països han enllaçat la seua moneda en el dólar nortamericà (com la República Popular China), i uns atres l'han adoptat com la seua pròpia moneda, com Panamà, Equador i El Salvador, per eixemple, lo qual ha enfortit a una economia que actualment és cada vegada més vulnerable.
En 2003, els Estats Units varen figurar com el tercer dels destins turístics més visitats; els seus 40,4 millons de visitants són manco que els 75 millons de França i els 52,5 millons de Espanya.
Han aparegut nous senyals de que la recessió que escomençà en decembre del 2007 ha deixat de profundir-se. Entre les sifres recents es conten les vendes detallistes que varen caure apenes 0,1% despuix d'un bot de 1,8% en giner. La construcció de cases s'incrementà el 22% en febrer a una taxa anual estacionalisada de 583.000 enfront del mes anterior. Les vendes de cases noves varen pujar un 4,7% en febrer, va dir el govern esta semana.
Una part del PIB puja fortament. El gasto federal s'incrementà el 7,0% en el Quart trimestre, un bot major al 6,7% esperat. Els gastos del tercer trimestre varen pujar 13,8%. El govern nortamericà ha estat gastant diners per a allaugerar el colp de la recessió i rescatar Wall Street. No obstant, els gastos dels governs locals i estatals varen caure 2,0%.[16]
Demografia
El 17 d'octubre de 2006, l'Oficina de Censos dels Estats Units estimava la població del país en 300.000.000.[17] Esta sifra va incloure a 12 millons d'immigrants illegals.[18]
Els Estats Units estan composts ètnicament per un 74,7% (224,1 millons) de blancs, 12,1% (36,3 millons) afroamericàns, 4,3% (12,9 millons) asiàtics i 0,8% (2,4 millons) d'amerindis. Persones d'atres races constituïxen el 6,0% (18 millons) i atres en dos o més races constituïxen el 1,9% (5,7 millons).[19] Una atra estadística mostra a les persones blanques europees o descendents d'europeus, constituint el 66,8% (200,4 millons) de la població total, mentres que la població llatina de qualsevol raça formen el 14,5% (43,5 millons) de la població total.
L'esperança mija de vida al nàixer en els Estats Units és de 77,1 anys (80 anys les dònes i 74,4 anys els hòmens). En 2003 la població menor de 5 anys representava un 6,8% (19.769 millons) del total enfront del 12,4% (35.919 millons) dels majors de 64 anys. La majoria de la població és femenina. Segons el cens de 2000 representaven el 50,9% (143,5 millons) del total, 16 millons més que en la década anterior. Les dònes que tenen 85 anys o més superen en número als hòmens (3,0 millons de dònes en comparació als 1,2 millons de barons). En canvi, la població de menys de 18 anys és de 37 millons d'hòmens i 35,1 millons de dònes. En 2000, la població masculina és major que la femenina fins al grup d'edat dels 30-34 anys, encara que a partir del grup d'edat dels 35-39 anys les dònes superen els hòmens. Encara que a on les diferències són més notòries és en els majors de 65 anys. Hi ha més dònes que hòmens i la diferència és de 6 millons de persones (20,7 millons en comparació als 14,3 millons d'hòmens).
La densitat de població en els Estats Units era de 32 habitants per quilómetro quadrat en 2004. La major densitat de població es troba en el nordest dels Estats Units, entre els Grans Llacs i l'oceà Atlàntic. Allí estan ubicades diverses de les ciutats nortamericanes més grans, com Nova York, Chicago o Filadèlfia. Esta és l'àrea més antiga on s'establiren les primeres colònies angleses a partir de les quals es formaren els Estats Units. Una atra gran concentració de la població es troba en la costa oest, en l'estat de Califòrnia, on es troben ciutats com Los Angeles, San Francisco i San Diego.
Segons el cens dels Estats Units del 2000, la població es distribuïa de la manera següent: 54 millons de persones en el nordest (19%), 64 millons en els estats centrals del nort (22,9%), 100 millons en el sur (35,6%) i 63 millons en l'oest (22,5%). La mitat de la població nortamericana vivia en zones suburbanes. Casi una tercera part dels nortamericans (29,9%) vivia en zones metropolitanes en més de 5 millons de residents a finals del sigle XX. El major increment de població en els últims anys ha ocorregut en els estats de Califòrnia, Texas i Florida.
Evolució
La població nortamericana s'ha quadruplicat en un sigle. Dels 76 millons d'habitants que vivien en 1900 s'ha passat a la sifra de 300 millons d'habitants l'any 2006, segons l'Oficina del Cens dels Estats Units el país té un creiximent anual de la població del 0,92%.
Durant el sigle XX l'immigració fon de més de 40 millons de persones. En el 2004 la taxa d'immigració neta estimada era de 4,4 emigrants per cada 1.000 persones. En el mateix periodo, varen nàixer 330 millons de chiquets. En 2002 la taxa de fertilitat fon de 64,8 naiximents per 1.000 dònes d'entre 15 i 44 anys. Aixina mateix, el 34% de total de naiximents procedien de mares fadrines.
Al voltant de 165 millons de persones moriren en el sigle XX. En 2002 es registraren 2.443.387 defuncions que varen representar una taxa de mortalitat de 8,5 difunts per cada 1.000 habitants. Les dos principals causes de mort foren les malalties del cor (28,5%) i el càncer (22,8%) les quals representaren el 51,3% del total de morts en eixe any.
A principis del sigle XX, la població nortamericana estava en una mija d'edat de 23 anys, lo qual fea que es considerara com un país jove. En l'actualitat, la mija se situa en els 35,3 anys, la més alta de tots els temps. La piràmide d'edat de la població nortamericana ha pres una forma més rectangular, és dir, més estable, en 2000 que en 1900 quan esta era en la seua totalitat progressiva. Les proporcions no escomencen a decaure en cada grup d'edat fins despuix de les edats de 35-39 anys (que correspon essencialment a la gent que va nàixer entre 1960 i 1964). Algunes variacions en la piràmide ocorren en el ranc d'edats de 20 a 29 anys, on s'observa un entrada en esta. Açò és conseqüència dels pocs naiximents que es donaren lloc en els setanta degut, segurament, a l'aparició de la píndola anticonceptiva.
Durant este sigle, la població de més de 65 anys s'ha multiplicat per deu. En 1900 eren 3,1 millons i en 2000 foren 35,0 millons de persones. En l'actualitat són 37 millons. Aixina mateix, es produirà un ràpit creiximent de la població major de 64 anys en 2011, quan la primera generació del baby-boom aplegue a l'edat de 65 anys. Segons les proyeccions de l'Oficina del Cens arribarien a la sifra de 40.244.000 de persones en 2010.
Cultura
| Data | Nom en valencià | Nom local |
|---|---|---|
| 1 de giner | [[Cap dAny] | New Year's Day |
| 3er dilluns de giner | Natalici de Martin Luther King | Martin Luther King, Jr. Day |
| 3er lunes de febrer | Dia dels presidents | Presidents Day |
| 2n dumenge de maig | Dia de la Mare | Mother's Day |
| Últim dilluns de maig | Dia de la Recordació | Memorial Day |
| 3er domingo de juny | Dia del Pare | Father's Day |
| 4 de juliol | Dia de l'Independència | Independence Day |
| 1er lunes de setembre | Dia del Treball | Labor Day |
| 2° dilluns d'octubre | Dia de la Raça | Columbus Day |
| 31 d'octubre | Nit de les Bruges | Halloween |
| 11 de novembre | Dia dels Veterans | Veterans' Day |
| 4° jueves de novembre | Día d' Acció de Gràcies | Thanksgiving |
| 25 de decembre | Nadal | Christmas |
En el sigle XX i lo que portem del XXI, els Estats Units han segut una gran potència cultural mundial, pero, a pesar de grans lluminàries com ara William Faulkner, Frank Lloyd Wright o Jackson Pollock, les seues grans aportacions al patrimoni global (i les que més ha exportat) no han de buscar-se en les arts tradicionals, sino en la ciència, la tecnologia, i en tres de les cridades arts populars, considerades genuïnament nortamericans: el cine, l'historieta i la música popular (folk).
Idiomes
Estats Units no posseïx un idioma oficial a nivell federal. No obstant, l'idioma predominant, en el qual està escrita la Constitució i les lleis, i en el que es realisen els quefers del govern, és l'anglés. Es parlen, no obstant, centenars d'atres idiomes i dialectes, sent l'espanyol el més comú entre ells, idioma que ademés posseïx reconeiximent oficial en algunes jurisdiccions del suroest, tenint en elles els mateixos privilegis que l'anglés.
Tradicionalment en les ciutats grans han existit barris en que la primera generació d'immigrants d'un país determinat s'agrupen i despuix successives generacions varen deixant el lloc. Una notable excepció són els barris chinencs, Chinatowns, sent el més important el que es troba en la ciutat de San Francisco, Califòrnia.
Despuix de décades de repressió, les llengües dels americans natius, o llengües ameríndies, estan sent conservades i ensenyades dins de les reserves.
Un cas singular dins dels Estats Units és l'estat lliure associat de Puerto Rico, que tingué com a únic idioma oficial l'espanyol, i despuix va incorporar l'idioma anglés.
L'idioma espanyol en els Estats Units és empleat per més de 28 millons de persones com a llengua comuna en el treball i en la llar segons el cens de 2000. Actualment, el 17,5% de la població nortamericana és d'orige hispà, i prop del 82% dels hispans conserva la llengua espanyola. La majoria dels estats del sur, noroest i nordest dels Estats Units, té l'espanyol com a segona llengua d'us comú, encara sense ser reconeguda com a oficial.
Semblant situació es contempla en els estats de Nevada, Arizona, Washington, Idaho, Oregón, Kansas i Oklahoma. I, en atres estats com Minnesota i Wisconsin; on no es contempla cap llengua oficial en la constitució.
Religió
El govern dels Estats Units no guarda un registre oficial de les religions en el país. No obstant, en una enquesta privada duta a terme en 2001, el 76,7% dels nortamericans adults es varen identificar a si mateixos com cristians; prop del 52% dels adults es reconegueren com a membres de diferents iglésies Protestants; els Catòlics Romans, en 24,5%, varen ser les denominacions més numeroses; el Judaisme (1,4%), l'Iglésia de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (1,3%), i atres religions tenen també posicions fermes en la cultura nortamericana; prop del 14,2% dels enquestats es varen descriure com sense religió; la distribució religiosa del 5,4% d'enquestats que decidiren no respondre a l'enquesta és desconeguda.
El país té una taxa de religiositat relativament alta entre les nacions desenrollades. Prop del 46% dels nortamericans adults diu assistir als servicis religiosos almenys una vegada per semana, comparat en el 14% d'adults en Gran Bretanya, el 8% en França i el 7% en Suècia.
Deports
Des de fins del Sigle XIX, el béisbol ha segut considerat com el deport nacional, el fútbol americà, el basquet i el hockey sobre gel són els tres atres grans deports d'equip professionals. L'Escola de fútbol i la de basquet també atrauen a grans audiències. El Fútbol americà és el deport més popular als Estats Units.[20] El boxeig i les carreres de cavalls foren una vegada els programes més vists com a deports individuals, pero han segut eclipsats pel golf i el automovilisme, particularment la NASCAR. El fútbol encara que no és un dels principals deports a nivell professional en el país, es juga molt en la joventut i els nivells d'aficionats; i la seua selecció destacada, a diferència d'atres països del món, és la femenina. Pistes de tenis i molts deports a l'aire lliure són molt populars.
Si be la majoria dels deports importants dels Estats Units han evolucionat de pràctiques europees, basquetbol, tenis, voleibol i el snowboarding són invencions de locals. Lacrosse i el surf sorgiren dels natius americans i els natius d'Hawaii. El Comité Olímpic dels Estats Units (COEEUU) va organisar els Jocs Olímpics de Saint Louis en 1904, els jocs en Los Ángeles en 1932, novament els jocs olímpics en Los Ángeles en 1984 i, en 1996, en Atlanta. Este comité té com a candidatura la ciutat de Chicago que podrà possiblement representar als Estats Units en els Jocs Olímpics de 2016. Els Estats Units ha guanyat 2227 medalles en els Jocs Olímpics d'estiu, més que cap atre país,[21] (guanyant en 15 de les 29 edicions) i 216 en els Jocs Olímpics d'hivern, el segon més.
Referències
- ↑ Oficina del Cens dels Estats Units
- ↑ El lloc web (census.Gov) de l'Oficina nortamericana del cens (The United States Census Bureau), oferix una sifra aparentment molt exacta en el seu actualisat rellonge de població (popclock). No obstant alguns observadors, entre ells la prestigiosa Enyclopædia Britannica, especulen que és impossible calcular la població real del país en un marge d'error menor al 2-2,5%, és dir, en una tolerància menor a uns 5.000.000 d'habitants. Ad eixe problema de implícita falta de precisió o de discrepància estadística, hi hauria que agregar la dificultat pràctica de contar o contabilisar una població adicional estimada en uns 12.000.000 d'indocumentats "subterràneus", la majoria dels quals són d'orige hispà.
- ↑ "Estats Units" en el Diccionari panhispànic de dubtes.
- ↑ Foner, Eric, and John A. Garraty (1991). The Reader's Companion to American History. New York: Houghton Mifflin, p. 576. ISBN 0-395-51372-3.
- ↑ McDuffie, Jerome, Gary Wayne Piggrem, and Steven E. Woodworth (2005). U.S. History Súper Review. Piscataway, NJ: Research & Education Association, p. 418. ISBN 0-7386-0070-9.
- ↑ Kennedy, Paul (1989). The Rise and Fall of the Great Powers. New York: Vintage, p. 358. ISBN 0670728197.
- ↑ . U.S. Dept. of State, Bureau of Public Affairs, Office of the Historian. Consultat el 2007-06-11.
- ↑ Pacífic War Research Society (2006). Japan's Longest Day. New York: Oxford University Pres. ISBN 4-7700-2887-3.
- ↑ Pàgina oficial de les nacions Unides: [1]
- ↑ «Report for Selected Countries and Subjects (30 advanced economies; 6 subjects)». World Economic Outlook Database. International Monetary Fund (October 2007). Consultat el 2008-02-05.
- ↑ «Rank Order—GDP (Purchasing Power Parity)». World Factbook. CIA (2007-11-15). Consultat el 2007-12-04.
- ↑ «U.S. Top Trading Partners, 2006». U.S. Census Bureau. Consultat el 2007-03-26.
- ↑ «Table 1289. U.S. Exports and General Imports by Selected SITC Commodity Groups: 2002 to 2005». Statistical Abstract of the United States 2007. U.S. Census Bureau (October 2006). Consultat el 2007-08-26.
- ↑ Amadeo, Kimberly. «The U.S. Debt and How It Got Sota Big». About.com. Consultat el 2007-07-07.
- ↑ «Rank Order—Public Debt». The World Factbook. CIA (2007-06-19). Consultat el 2007-07-07.
- ↑ http://online.wsj.com/public/article/SB123807471133447863.html#mod=2_1362_leftbox
- ↑ «U.S. Population Now 300 Million and Growing». CNN (2006-10-17). Consultat el 2006-12-13. Flinn, Ryan. . Bloomberg.Com. Consultat el 2007-06-24.
- ↑ Passel, Jeffrey S.. . Pew Hispanic Center. Consultat el 2007-06-24.
- ↑ . Consultat el 2008-04-11.
- ↑ Krane, David K. (2002-10-30). «Professional Football Widens Its Lead Over Beisbol as Nation's Favorite Sport». Harris Interactive. Consultat el 2007-09-14. Maccambridge, Michael (2004). America's Game: The Epic Story of How Pro Football Captured a Nation. New York: Random House. ISBN 0-375-50454-0.
- ↑ «All-Time Medal Standings, 1896–2004». Information Please. Consultat el 2007-06-14.
Enllaços externs
- La Casa Blanca
- Cambra de Representants
- Cambra de Senadors
- Govern dels Estats Units
- U.S. Citizenship and Immigration Services
.svg){kind=small}
| |
|---|---|
| Amèrica del Nort: Canadà • Estats Units • Mèxic Amèrica Central: Belize • Costa Rica • El Salvador • Guatemala • Hondures • Nicaragua • Panamà | |
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Estados_Unidos de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.