Anar al contingut

U-Boot

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
U-Boot
O-Boot, oli d'Augusto Ferrer-Dalmau.
O-995, un típic O-boot que es conserva com buc museu.

O-Boot (en anglés i en atres idiomes O-boat), abreviatura del alemà Unterseeboot, «nau submarina», en plural O-Boote, és la denominació donada als sumergibles i submarins alemans des de la Primera Guerra Mundial. El principal escenari a on varen actuar va ser l'oceà Atlàntic i la mar del Nort i rara volta l'oceà Índic o oceà Pacífic. Mentres que el terme alemà es referix a qualsevol submarí, l'anglés (en comú en varis atres idiomes) es referix específicament als submarins militars operats per Alemània, particularment en la Primera i la Segona Guerra Mundial. Encara que a voltes eren armes navals eficients contra bucs de superfície enemics, es varen utilisar en major eficàcia en una funció de guerra econòmica (similar a incursions "piratas" o "corsarios") i en l'aplicació d'un bloqueig naval contra un atre país. Els objectius principals de les campanyes de submarins en abdós guerres varen ser els combois mercants que duyen suministraments des de Canadà i atres parts del Imperi Britànic, i des dels Estats Units al Regne Unit i (durant la Segona Guerra Mundial) a l'Unió Soviètica i els territoris aliats en el Mediterràneu. Els submarins alemans també varen destruir els bucs mercants brasilers durant la Segona Guerra Mundial, lo que va provocar que Brasil declarara la guerra a Alemània i Itàlia el 22 d'agost de 1942.

Primers submarins (1850-1914)

El primer submarí alemà, el SM O-1.

El primer submarí construït en Alemània, el Brandtaucher de tres hòmens, es va afonar fins al fondo del port de Kiel l'1 de febrer de 1851 durant una immersió de prova.[1][2] L'inventor i ingenier Wilhelm Bauer havia dissenyat este recipient en 1850, i Schweffel & Howaldt ho va construir en Kiel. Les operacions de dragado en 1887 redescubrieron al Brandtaucher; més vesprada va ser alçat i lloc en exhibició històrica en Alemània. Varen seguir en 1890 els bucs Nordenfelt I i Nordenfelt II, construïts en un disseny Nordenfelt. En 1903, la drassana Friedrich Krupp Germaniawerft en Kiel va completar el primer submarí completament funcional construït per Alemània, el Forelle,[3] que Krupp va vendre a Rússia durant la guerra Rus-Japonesa en abril de 1904.[4] El SM O-1 era completament submarí de classe Karp redissenyat i solament es va construir un. l'Armada Imperial Alemana ho va encarregar el 14 de decembre de 1906.[5] Tenia un doble caixco, un motor Körting de queroseno i un sol tubo de torpedo. El SM O-2 era un 50% més gran (encarregat en 1908) i tenia dos tubos de torpedo. La classe O-19 de 1912-13 va vore el primer motor diésel instalat en un barco de la marina alemana. Al començ de la Primera Guerra Mundial en 1914, Alemània tenia 48 submarins de 13 classes en servici o en construcció. Durant eixa guerra, l'Armada Imperial Alemana va usar el SM O-1 per a entrenament. Retirat en 1919, permaneix en exhibició en el Deutsches Museum de Munich.[6]

Primera Guerra Mundial (1914-1918)

El submarí alemà SM O-11, mostrant el rastre de vapor de queroseno.
Carrega de mines marines en un submarí coster UC en el port de Zeebrugge.

El 5 de setembre de 1914, el HMS Pathfinder va ser afonat pel SM O-21, el primer barco afonat per un submarí utilisant un torpedo autopropulsado. El 22 de setembre, el SM O-9 baix el mando d'Otto Weddigen va afonar els obsolets bucs de guerra britànics HMS Aboukir, HMS Cressy i HMS Hogue (el cridat "Esquadró d'esc viu") en una sola hora. En la campanya de Gallipoli a principis de 1915 en el Mediterràneu oriental, els submarins alemans, en particular el O-21, varen impedir el respal propenc de les tropes aliades per part de 18 acorazar pre-Dreadnought en afonar dos d'ells.[7]

Durant els primers mesos de la guerra, les accions anti-comerç dels submarins varen observar les "regles de premis" de l'época, que regien el tractament dels barcos civils enemics i els seus ocupants. El 20 d'octubre de 1914, el SM O-17 va afonar el primer barco mercant, el SS Glitra, front a Noruega.[8] Els assaltants del comerç de superfície estaven demostrant ser ineficaces, i el 4 de febrer de 1915, el Kàiser va acceptar la declaració d'una zona de guerra en les aigües al voltant de les illes britàniques. Açò va ser citat com una represàlia pels camps de mines i els bloquejos marítims britànics. baix les instruccions donades als capitans dels submarins, podrien afonar barcos mercants, inclús potencialment neutrals, sense previ avís. En febrer de 1915, un submarí tipo O-6 (Lepsius) va ser envestit i abdós periscopis varen ser destruïts en Beachy Head pel miner SS Thordis comandado pel capità John Bell RNR despuix de disparar un torpedo.[9] El 7 de maig de 1915, el SM O-20 va afonar el transatlàntic RMS Lusitania. L'afonament va cobrar 1.198 vides, 128 d'elles civils nortamericans, i l'atac d'este barco civil desarmat va commocionar profundament als aliats. Segons el manifest del barco, el Lusitania transportava carregament militar, encara que cap d'esta informació va ser transmesa als ciutadans del Regne Unit i Estats Units, els qui varen pensar que el barco no contenia munició ni armament militar algun i que era un acte de brutal assessinat. Les municions que duya eren mils de caixes plenes de municions per a rifles, proyectils d'artilleria de 3 polzades i també vàries atres municions estàndar utilisades per l'infanteria. L'afonament del Lusitania va ser àmpliament utilisat com a propaganda contra l'Imperi Alemà i va provocar un major respal a l'esforç bèlic. No es va vore una reacció generalisada en els Estats Units fins a l'atac al ferry SS Sussex que transportava a molts ciutadans dels Estats Units d'Amèrica. La resposta inicial d'Estats Units va ser amenaçar en trencar els llaços diplomàtics, lo que va persuadir als alemans d'emetre el compromís de Sussex que reimpuso restriccions a l'activitat dels submarins. Estats Units va reiterar les seues objeccions a la guerra submarina alemana cada volta que els civils nortamericans varen morir com a resultat dels atacs alemans, lo que va dur als alemans a tornar a aplicar completament les regles del premi. Açò, no obstant, va eliminar l'eficàcia de la flota de submarins i, en conseqüència, els alemans varen buscar una acció de superfície decisiva, una estratègia que va culminar en la Batalla de Jutlandia. Encara que els alemans varen reclamar la victòria en Jutlandia, la Gran Flota britànica va mantindre el control en el mar. Era necessari tornar a la guerra efectiva contra el comerç dels submarins. El vicealmirante Reinhard Scheer, comandant en cap de la Flota d'Alta Mar , va pressionar per una guerra total entre submarins, convençut de que una alta taxa de pèrdues marítimes obligaria al Regne Unit a buscar una pau primerenca ans que Estats Units poguera reaccionar en eficàcia.

Afonament d'elindo Blanche fòra de Liverpool pel SM O-21 (Willy Stöwer).

La renovada campanya alemana va ser efectiva, afonant 1,4 millons de tonellades de transport marítim entre octubre de 1916 i giner de 1917. A pesar d'açò, la situació política va exigir una pressió encara major, i el 31 de giner de 1917, Alemània va anunciar que els seus submarins s'involucrarien en una guerra submarina sense restriccions a partir de l'1 de febrer. El 17 de març, els submarins alemans varen afonar tres bucs mercants nortamericans i Estats Units va declarar la guerra a Alemània en abril de 1917. La guerra submarina sense restriccions a principis de 1917 va ser inicialment molt exitosa, afonant una part important de la navegació en destí al Regne Unit. En l'introducció dels combois escoltats, les pèrdues d'enviament varen disminuir i, al final, l'estratègia alemana no va conseguir destruir suficients bucs aliats. Un armistici va entrar en vigor l'11 de novembre de 1918. Dels submarins alemans supervivents, 14 submarins varen ser afonats i 122 es varen rendir.[10]

Dels 373 submarins alemans que s'havien construït, 178 es varen perdre per acció enemiga. D'estos 41 varen ser afonats per les mines, 30 per càrregues de profunditat i 13 per Bucs-Q. Varen morir 515 oficials i 4.894 soldats. Varen afonar 10 acorazar, 18 travessies i varis bucs de guerra més chicotets. Ademés, varen destruir 5.708 bucs mercants i peixquers per un total d'11.108.865 tonellades i la pèrdua d'uns 15.000 mariners.[10] el Pour li Mérite, la més alta condecoració per la galantería dels oficials, va ser otorgada a 29 comandants de submarins.[11] Dotze tripulants de submarins varen ser condecorats en el Goldene Militär-Verdienst-Kreuz , el premi a la valentia més alt per a suboficials i soldats.[12] Els comandants de submarins més exitosos de la Primera Guerra Mundial varen ser Lothar von Arnauld de la Perière (189 bucs mercants i dos cañoneras en 446,708 tonellades), seguit per Walter Forstmann (149 barcos en 391.607 tonellades) i Max Valentiner (144 barcos en 299.482 montons). [13] Els seus récorts no han segut superats en cap conflicte posterior.

Classes

SM O-52 i SM O-35 navegant en 1916.
el navío mercant anglés SS Maplewood sent torpedeado pel SM O-35 (7 d'abril de 1917).
Vore també: Anex:Tipos d'O-boat

Embarcacions Körting a queroseno

Barcos diésel Mittel-O MAN

O-Cruisers i O-boats mercants

Embarcacions costeres d'atac en torpedos UB

Rendició de la flota

Segons els térmens de l'armistici, tots els submarins devien rendir-se immediatament. Aquells en aigües nacionals varen navegar a la base de submarins britànics en Harwich. Tot el procés es va realisar ràpidament i, en general, sense dificultat, despuix de lo que es varen estudiar els bucs, després es desguazaron o es varen entregar a les armada aliades. Stephen King-Hall va escriure un relat detallat d'un testic ocular de la rendició.

Anys d'entreguerras (1919-1939)

Artícul principal → Reichsmarine.
Gran almirant Karl Dönitz

Si be s'ha senyalat que l'història de la O-Bootswaffe («Arma submarina») està íntimament lligada a Karl Dönitz, considerat pràcticament el creador de la força de submarís de l'Alemània de la posguerra en 1919, deu tindre's en conte que, en realitat, Dönitz no va conseguir influir en la producció i botaduras dels sumergibles fins a molt despuix de l'inici de la conflagración en 1939.[13]

No obstant, la seua figura és transcendental si de submarins es tracta. Després de la Primera Guerra Mundial, Karl Dönitz va ocupar una de les 1500 places d'oficial que el Tractat de Versalles permetia a la República de Weimar; el seu ingrés en la marina de guerra es va deure als excelents antecedents que havia mostrat durant la Gran Guerra. S'havia iniciat com a observador de vol en la branca aérea naval i pronte es va convertir en comandant d'una escuadrilla d'hidroavions. En 1916 ya tenia un submarí al seu mando. En 1918 va ser capturat quan va emergir, per múltiples fallos del submarí, en mig d'una escuadrilla de destructors enemics i internat en un camp de presoners fins al fi de la guerra. En 1919 es va dedicar a la tasca de reconstruir la flota de submarins junt en Otto Schultze. Dönitz, al mando d'una torpedera, va ajudar a reclutar als futurs tripulants dels submarins i a planificar en els Països Baixos la seua construcció en secret per a defugir lo estipulat en el Tractat de Versalles. En 1923 va ser adscrit al Estat Major en Kiel com a consultor de métodos de caça submarina, a on va formar equip en Erich Raeder i Wilhelm Canaris. L'Alt Mando de la Marina ya havia completat els plans en 1932 per a recomençar la construcció de submarins; de fet, les peces d'ensamblage dels nou primers submarins es varen produir en els Països Baixos, Espanya i Finlàndia, als que se'ls va denominar, com els seus antecessors, classe "O". El Submarí va ser botat el 18 de juny de 1935, i les següents unitats a partir de setembre del mateix any. Dönitz va ajudar a crear l'escola de submarinistes, a on les tripulacions i els seus comandants eren somesos a dures proves abans de disparar un verdader torpedo. Dönitz inculcava a les tripulacions que: "El submarí és essencialment un arma d'atac". En 1936, es varen enviar dos submarins al Mediterràneu en l'Operació Úrsula tant per a recolzar a les tropes sublevades en la guerra civil espanyola, com per al propi entrenament de les dotacions, afonant el ' al submarí republicà ' front a Màlaga el 12 de decembre de 1936.

  • Dönitz va introduir en 1936 la tàctica de la Manada de llops (en alemà, Rudeltaktik). Encara que estes innovacions i unes atres no varen ser ben rebudes en un començ per l'Alt Mando OKW (Oberkomando der Wehrmacht), al fi va conseguir l'aprovació en 1937. Fins a l'inici de la guerra entre el Regne Unit i Alemània, l'arma submarina no es considerava com una força de pes en la guerra naval; no obstant, la situació va canviar més alvance quan es varen vore els resultats de la llarga gestió de Dönitz. En esclatar la Segona Guerra Mundial en setembre de 1939, la Kriegsmarine no estava preparada per a combatre a les forces navals aliades. A diferència dels atres armament del eixèrcit alemà, el pla naval de construccions cridat PLA-Z solament havia escomençat uns pocs mesos abans. Per lo tant, el número i la força dels barcos disponibles no eren els adequats per a les necessitats d'una guerra major. En els anys anteriors a la guerra, la Kriegsmarine no va creure en la possibilitat de cap confrontació militar en el futur pròxim en el Regne Unit; de la mateixa manera que en la Primera Guerra Mundial, els alemans veen a Polònia i França com els enemics possibles, i la construcció naval va ser orientada per a fer-els front. No es va creure possible una confrontació major en la mar abans de 1940, una volta que el PLA-Z s'haguera completat. Quan es va mostrar obvi que la tensió en el Regne Unit escomençava a pujar en 1938, el temor d'una confrontació militar en els britànics va causar l'acceleració del programa de construccions navals. Pero aixina i tot, la Kriegsmarine va creure que la possibilitat d'una guerra en el Regne Unit tardaria encara.

Pla Z

O-36 en l'any 1936.

el Pla Z va ser el programa de construccions navals de la Kriegsmarine anterior a la Segona Guerra Mundial. A mitan de la década de 1930, en els alts mandos alemans es va discutir sobre la classe de programa a triar. Va haver dos opinions en eixe llavors. La primera alternativa dels alts mandos navals alemans enfocava la construcció d'una gran sura submarina i una chicoteta flota de bucs de superfície per a la protecció de la costa; este pla —que basava la potència de la Kriegsmarine en els submarins— era el preferit pels alts mandos. La segona alternativa prevea una flota combinada de bucs de superfície i una flota més chicoteta de submarins, a semblança de l'ex Kaiserliche Marine i pareguda a la de la marina britànica. Al pla de construccions navals que es va triar, en modificacions, se li va denominar Pla Z. Segons este pla, la Kriegsmarine alemana devia contar en prop de 800 unitats, entre elles 13 acorazars i travessies de batalla, 4 portaavions, 15 travessies pesades (Panzerschiffe), 23 travessies llaugeres i 22 destructors grans (Spähkreuzer), aixina com vàries naus chicotetes. Dites naus devien construir-se entre 1939 i 1946 i ampliar-se el personal de la Kriegsmarine a 201 000 membres, a un cost de 33 000 000 000 Reichsmarks. Este proyecte mai es va fer realitat, degut a que, per un costat mai es va contar en els recursos que requeria l'ambiciós pla i, per un atre, no anava a passar desapercebut el programa de construccions a les atres nacions europees. L'eixecució del Pla Z va començar el 29 de giner de 1939 en la construcció de dos acorazar de la Classe H. Pero solament huit mesos despuix, Alemània va atacar a Polònia i es varen paralisar tots els treballs que seguien el Pla Z, a causa dels canvis imposts per la guerra contra Polònia. En els següents mesos es varen abandonar totes la naus incompletes del citat pla i el material va ser usat per a la construcció massiva de sumergibles.

Segona Guerra Mundial (1939-1945)

Un torpedo es carrega en un O-Boot a través d'una escotilla de torpedos.
Erro al crear miniatura:
El submarí O-233 de tipo XB afonant-se en l'Atlàntic. En la coberta de proa es veuen els pous de mines verticals.
Artícul principal → Batalla de l'Atlàntic.


Durant la Segona Guerra Mundial, la guerra de submarins va ser el component principal de la Batalla de l'Atlàntic, que va començar en 1939 i va terminar en la rendició d'Alemània en 1945. L'armistici de l'11 de novembre de 1918 que va posar fi a la Primera Guerra Mundial havia afonat a la majoria dels antics submarins de l'armada imperial alemana. L'Armada i el posterior Tractat de Versalles de 1919 varen llimitar la marina de superfície de la nova República de Weimar d'Alemània a sol sis acorazar (de menys de 10 000 tonellades cada u), sis travessies i 12 destructors. Per a compensar, la nova armada alemana, la Kriegsmarine , va desenrollar la flota de submarins més gran de la Segona Guerra Mundial. El primer ministre britànic, Winston Churchill, va escriure més vesprada: "Lo únic que realment em va esglayar durant la guerra va ser el perill dels submarins".[14]

Al començ de la Segona Guerra Mundial, l'1 de setembre de 1939, la Kriegsmarine tenia 57 submarins i la majoria d'ells no podien operar en l'Atlàntic. el Pla Z prevea la construcció de 250 sumergibles, pero no en el fet de que Alemània entrara en la guerra en un número molt menor de sumergibles que els aliats. En els sis anys següents es varen construir 1100 unitats, que varen ser una amenaça constant per al Regne Unit en tot el transcurs de la guerra. L'arma submarina va estar en crisis en 1939 per una série d'incidents que varen marcar la desconfiança del OKW en Dönitz. El primer barco afonat per un sumergible alemà, el O 30, va anar el trasatlántico ''SS', que va generar un incident, puix en el paquebote anaven 300 civils nortamericans i va fer recordar el cas del 'RMS' en 1915. El ''', en atacar al portaavions britànic HMS Ark Royal, va tindre un greu fallo en el sistema de torpedos, que varen delatar la seua posició, resultant afonat per l'escolta del portaavions. Dönitz va presentar la dimissió al seu càrrec, pero li va ser rebujada. Quan açò ocorria en Alemània, el ''' va sorprendre i va afonar en alta mar al portaavions HMS Courageous. El moment decisiu del canvi en les operacions navals ho va donar el ''' en l'afonament del HMS Royal Oak en Scapa Flow al mando de Günther Prien, el 13 d'octubre de 1939. Adolf Hitler va donar el seu sancer respal a l'arma submarina i a Karl Dönitz. D'ahí en avant i per un periodo de dos anys, l'arma submarina colliria sol èxits i causaria maldecaps a la Royal Navy.

Molls dels submarins alemans en Saint-Nazaire, França ocupada.

En les primeres etapes de la guerra, els submarins varen ser extremadament efectius en la destrucció de la navegació aliada per la gran brecha en la cobertura aérea de l'Atlàntic mig. El comerç transatlàntic de suministraments de guerra i aliments va ser ampli i fonamental per a la supervivència del Regne Unit. L'acció contínua que rodeja al transport marítim britànic es va conéixer com la Batalla de l'Atlàntic, ya que els britànics varen desenrollar defenses tècniques com ASDIC i el radar, i els submarins alemans varen respondre caçant en lo que es va denominar "manades de llops", per la que varis submarins permaneixerien junts, fent-els més fàcil afonar un objectiu específic. La situació vulnerable del transport marítim del Regne Unit va existir fins a 1942, quan les marees varen canviar quan la marina mercant i la marina d'Estats Units varen entrar en la guerra, aumentant dràsticament la cantitat de tonellage de suministraments enviats a través de l'Atlàntic. La combinació d'un major tonellage i una major protecció naval dels combois marítims va fer molt més difícil que els submarins feren una mella significativa en el transport marítim britànic. Una volta que Estats Units va entrar en la guerra, els submarins anaven des de la costa atlàntica dels Estats Units i Canadà al Golf de Mèxic, i des del Àrtic cap a l'oest i el sur de les costes africanes i inclús llocs tan lluntans com Penang. L'eixèrcit d'Estats Units estava compromés en diverses tàctiques contra les incursions alemanes en Amèrica; estos incloïen la vigilància militar de nacions estrangeres en Amèrica Llatina, particularment en el Carib, per a dissuadir als governs locals d'entregar suministraments als submarins alemans.

Submarins alemans entregats amarrats fòra del búnker de Dora 1 en Trondheim, Noruega, maig de 1945.

Degut a que la velocitat i l'alcanç estaven severament llimitats baix l'aigua mentres funcionaven en energia proporcionada per les bateries, els submarins devien passar la major part del temps en la superfície funcionant en motors diésel, sumergint-se solament quan eren atacats o en els rars atacs en torpedos durant el dia. El disseny de caixco més semblat a un barco reflectix el fet de que es tractava principalment d'embarcacions de superfície que podien sumergir-se quan fora necessari. Açò contrasta en el perfil cilíndric dels submarins nuclears moderns, que són més hidrodinàmics baix l'aigua (a on passen la major part del temps), pero menys estables en la superfície. Si ben els submarins eren més ràpits en la superfície que sumergits, en general ocorre lo contrari en els submarins moderns. L'atac de submarins més comú durant els primers anys de la guerra es va portar a terme en la superfície i de nit. Este periodo, ans que les forces aliades desenrollaren tàctiques de guerra antisubmarinas verdaderament efectives, que incloïen combois, va ser denominat pels submarinistes alemans com "Die glückliche Zeit" (en espanyol: Temporada afortunada).[15]

Els dèu capitans alemans més destacats en la guerra submarina:

Estos sumergibles varen operar en tots els oceans del planeta, aplegant inclús a les costes d'Amèrica i fins al Àrtic. Fins a mediats de 1943 varen ser superiors a les naus dels aliats. Pero en l'introducció del radar i la tàctica de la cobertura aérea contínua als combois aliats, els submarins alemans varen passar de ser caçadors a víctimes de la caça. Esta situació es va mantindre fins al final de la guerra, aun cuando els alemans varen introduir en el teatre d'operacions nous submarins, com els d'el Tipo XXI, que varen aplegar tart com per a revertir els resultats. El balanç final dels resultats de l'experiència submarina va ser desastrós per a la Kriegsmarine: prop del 80 % dels seus submarins varen ser destruïts, 28 000 dels seus 40 000 tripulants varen morir i 8.000 varen ser capturats. Açò demostra ho dura que va ser la guerra submarina durant la Segona Guerra Mundial.

Tipos de sumergibles i submarins

Secció travessera d'un submarí de tipo VII
O-534, un submarí tipo IX
El O-995, expost en el Marine-Ehrenmalaboe, Alemània.

Classes d'O-Boot Construïts

Submarins d'altamar
  • Tipo I: sumergibles oceànics construïts a mitan de la década de 1930.
  • Tipo VII: el més numerós durant la Segona Guerra Mundial.
    • Tipo VIIA
    • Tipo VIIB
    • Tipo VIIC
    • O-flak
    • Tipo VIIC/41
    • Tipo VIIC/42
    • Tipo VIID
    • Tipo VIIF
  • Tipo IX: sumergibles grans, dissenyats per a operar en llargues distàncies.
    • Tipo IXA
    • Tipo IXB
    • Tipo IXC
    • Tipo IXC/40
    • Tipo IXD 1
    • Tipo IXD 2
    • Tipo IXD/42
  • Tipo X: submarí minador de llarc alcanç i transports de càrrega
    • Tipo XA
    • Tipo XB
  • Tipo XIV: sumergibles d'abastiment; malnomenat el Milchkuh ("vaca lletera")
  • Tipo XXI: els primers submarins moderns, coneguts com Elektroboote.
Submarins llitorals
  • Tipo II: chicotets sumergibles costers, també cridats Einbäume.
    • Tipo IIA
    • Tipo IIB
    • Tipo IIC
    • Tipo IID
  • Tipo XVII: chicotets submarins costers propulsados per sistemes experimentals de propulsió de peròxit d'hidrogen
    • Tipo XVIIA
    • Tipo XVIIB
    • Tipo XVIIG
    • Tipo XVIIK
  • Tipo XXIII: moderns submarins costers, construïts a finals de la guerra.
Submarins nanos
Artícul principal → Submarins nanos de la Kriegsmarine.
  • Neger: torpedo tripulat.
  • Marder: torpedo tripulat.
  • Molch: el primer minisubmarino real de la Kriegsmarine.
    • Biber: minisubmarino monoplaza.
  • Tipo XXVIIA Hecht: minisubmarino.
  • Tipo XXVIIB Seehund: minisubmarino.

Classes d'O-boot incomplets

Durant la Segona Guerra Mundial, l'Alemània nazi i la Kriegsmarine va considerar varis dissenys de submarins per a operacions especialisades o per a millorar el rendiment dels submarins. Molts d'estos dissenys no varen aplegar a bon terme per diverses raons. Alguns varen ser abandonats per consideracions pràctiques. Uns atres al final varen ser abandonats, ya que les forces aliades varen invadir les drassanes.

Submarins d'altamar
  • Tipo III: Va ser un proyecte de 1934 per a un minador construït a propòsit basat en el submarí tipo IA . El Tipo III O-Boat hauria segut similar al Tipo IA, pero en un caixco allargat en 7.5 m, i un desplaçament total de 970 tonellades. L'O-Boat Tipo III va ser planejat per a transportar un armament de 54 a 75 mines (depenent del tipo transportat), dos canons de coberta de 105 mm i un canó antiaèreu de 20 mm.
  • Tipo IIIA: Era un minador planejat similar al submarí tipo IA. Haguera tingut un caixco exterior més gran que el Tipo IA, i presentara un hangar cilíndric gran i hermètic en la coberta de popa, que hauria dut dos chicotets torpederos a motor. El pot hauria transportat 48 mines, i va usar els pots més chicotets per a ajudar a colocar i recuperar mines. El proyecte va ser descartat com a poc pràctic.
  • Tipo IV: Va ser un submarí planejat per a reabastecimiento i reparació, destinat a trobar-se en atres submarins en la mar i reabastecerse en torpedos, combustible, aliments / aigua i recanvis, i també ser capaç de realisar treballs de reparació llaugers.
  • Tipo VI: Va ser una conversió planificada de submarins tipo IA per a córrer sumergits i emergits de la propulsió de vapor.
  • Tipo VIIE: Va ser planejat per a utilisar un motor llauger i, en el pes aforrat, aumentar la gruixa del caixco de pressió, lo que permet majors profunditats de bucege. El proyecte va ser cancelat
  • Tipo VIII: Hi ha poca informació disponible sobre el submarí tipo VIII, a banda de lo que es va planejar per a la producció en cas de movilisació en 1935
  • Tipo XV i Tipo XVI: Estaven destinats a grans embarcacions de transport i reparació (5.000 tonellades i 3.000 tonellades, respectivament) destinades a transportar torpedos, aliments i petròleu com a càrrega. El disseny del motor devia ser el mateix que per al VIIC. No es varen otorgar contractes per a estos barcos.
  • Tipo XVIII: Va ser un proyecte per a un pot d'atac utilisant el sistema de propulsió Walter. Dos embarcacions ( O-796 i O-797 ) es varen establir en 1943, pero la construcció es va cancelar en març de 1944.
  • Tipo XIX: Va ser un proyecte per a un submarí de transport desarmat, basat en la capa de mina Tipo XB.
  • Tipo XX: Va ser un atre proyecte per a un submarí de transport basat en el Tipo XB; hauria tingut un caixco més curt que el Tipo XB, pero tenia un voltó i un calat majors. En 1943 es varen establir trenta submarins tipo XX, pero la construcció es va detindre en 1944. En agost de 1944, la construcció de tres submarins tipo XX ( O-1701 , O-1702 i 1703 ) es va recomençar, pero novament es va detindre a principis de 1945.
  • Tipo XXIV : Va ser un disseny de 1943 per a un submarí oceànic utilisant el sistema Walter. Devia tindre 14 tubos de torpedos, sis en la proa i quatre a cada costat a popa.
  • Tipo XXVI: Era un submarí d'alta mar propulsado pel sistema Walter. Haurien tingut una tripulació de tres oficials i 30 hòmens, en dèu tubos de torpedos, quatre en la proa i sis en un cridat orgue de Schnee, i sense armes de coberta; Inicialment es varen otorgar 100 contractes a la drassana Blohm & Voss en Hamburc ( O-4501 a O-4600 ) i s'estaven construint seccions per a O-4501 a O-4504 quan va terminar la guerra. Els atres contractes havien segut cancelats.
  • O-Boot lanzamisiles: Va ser un proyecte militar abandonat per a crear el primer submarí de missils balístics. Va ser concebut per l'Alemània nazi durant la Segona Guerra Mundial. Els plans per a l'eixida O-boat varen incloure un atac a la ciutat de Nova York en eixides V-2 recent inventats.
Submarins llitorals
  • Tipo XII: Va ser un disseny de 1938. Tenia huit tubos de torpedos, sis en la proa i dos en la popa, i devia transportar 20 torpedos. L'armament de l'arma devia ser el mateix que per als barcos tipo IX. Tamany dissenyat igual que el model IXD versió IX més gran i posterior, pero en motors i motors encara més potents planejats, lo que permet velocitats més ràpides tant per damunt com per baix de la superfície. No es varen otorgar contractes per a estos barcos.
  • Tipo XXII: Va ser dissenyat per a us coster i mediterràneu. Varen utilisar el sistema de propulsió de Walter i haurien tingut una tripulació de dos oficials i 10 hòmens. Devien tindre tres tubos de torpedos, dos en la proa (baix del CWL) i un darrere del pont (dalt del CWL). Inicialment, es varen otorgar 72 contractes a Howaldtswerke (36 per a la drassana en Hamburc i 36 en Kiel), pero d'eixos, solament dos s'havien establit i havien rebut números d'O-boat ( O-1153 i O-1154 ) ans que foren tot cancelat a fins de 1943.
  • Tipo XIII: Va ser un desenroll adicional del submarí coster tipo II, en quatre tubos de torpedos i un canó antiaèreu de 20 mm. No es varen otorgar contractes per a estos barcos.
  • Tipo XXV: Estaven destinats a ser barcos de propulsió elèctrica solament per a us coster. El disseny era de 160 tonellades en una tripulació d'uns 58 hòmens i hauria tingut dos tubos de torpedos instalats en la proa.
Submarí portaavions
  • Tipo XI: Va ser planejat com un pot d'artilleria; el seu armament principal hauria segut quatre canons de 128 mm, en dos torretes de canons bessons. També hauria dut un hidroavió plegable Llaurat Ar 231. Quatre embarcacions ( O-112, O-113, O-114 i O-115 ) varen ser establides en 1939, pero cancelades en esclatar la Segona Guerra Mundial. Si s'haguera construït el submarí tipo XI, hauria tingut un disseny de caixco completament nou i un desplaçament sumergit de 4.650 tonellades; hauria segut, en molt, el major dels submarins i el segon submarí diésel més gran despuix dels redactors, submarí classe I-400. El seu propòsit era involucrar als barcos (inclosos els escoltes) en duels d'artilleria a un alcanç relativament llarc, i després zambullirse si es trobaven dins d'una certa distancia llindar. Moltes escoltes antisubmarinas de la Segona Guerra Mundial, incloses les corbetes Flower, haurien segut massa chicotetes i estaven molt mal equipades en canons davanters per a fer front a este enfocament.
Submarí nanos

Estadístiques de la guerra submarina

L'arma submarina alemana disponia l'1 de setembre de 1939 d'un total de 57 sumergibles. Des d'eixe dia fins al 8 de maig de 1945 varen ser posats en servici atres 1113 sumergibles i submarins, dels quals 1099 varen ser construïts en drassanes germanes, dèu capturats a l'enemic i quatre construïts en drassanes estrangeres. D'estes 1170 unitats, 863 varen intervindre en accions de guerra. En zones de combat es varen perdre 630 sumergibles i submarins, dels quals 603 ho varen anar per acció directa de l'enemic, vint per causes desconegudes i sèt per accidents. En territori patrio, i en ports i refugis, es varen perdre per atacs de l'enemic i mines un total de 81 unitats i atres 42 en accidents. En desestajar les bases al final de la guerra, 215 submarins i sumergibles varen ser volats per la pròpia tripulació en l'Operació Regenbogen, 38 varen sofrir danys irreparables durant la guerra o es anticuaron de tal forma que varen deure ser donats de baixa, onze varen ser entregats a marines estrangeres, cedits o internats, i 153 varen ser traslladats a ports estrangers en acabar la guerra. Des de 1939 fins a 1945 es varen afonar en torpedos, artilleria i mines un total de 2779 bucs de càrrega, passage i petrolers de diferents nacionalitats en un registre de 14 119 413 TMB. Ademés varen ser afonats els següents bucs de guerra: dos acorazars, tres portaavions d'esquadra, tres portaavions d'escolta, sis travessias, 34 destructors, 18 destructors d'escolta, dos fragatas, 26 corbetas, tretze balandros, 10 dragaminas d'altura, nou sumergibles, tres cazasubmarinos costers, tres llanches ràpides i de desembarc, tretze unitats de desembarc, dos bucs almagasén i un buc de respal. També es varen averiar atres 45 de diverses categories. Dels 40 000 hòmens assignats a les O-Bootwaffen solament varen sobreviure 12 000, el 70 % dels hòmens va perdre la vida en alta mar.

Pèrdues per any de guerra

  • 1939: 9 unitats
  • 1940: 24 unitats
  • 1941: 35 unitats
  • 1942: 87 unitats
  • 1943: 237 unitats
  • 1944: 242 unitats
  • 1945: 151 unitats
  • Total: 785 submarins perduts
  • Supervivents: 108 unitats (12,0 %)

Causa de les pèrdues totals

  • Per acció naval: 246 submarins (31,33 %)
  • Per acció aérea des de bases: 245 submarins (31,21 %)
  • Per acció aviació embarcada: 43 submarins (5,5 %)
  • Per acció aérea des de bases i aviació embarcada: 2 submarins (0,25 %)
  • Per acció aeronaval: 48 submarins (6,11 %)
  • Per submarins: 21 submarins (2,7 %)
  • Per incursions aérees: 62 submarins (7,9 %)
  • Per mines d'avions: 16 submarins (2,0 %)
  • Per mines de bucs: 9 submarins (1,14 %)
  • Per causes vàries: 64 submarins (8,15 %)
  • Per causes desconegudes (mines, fallos propis, fòc amic, etc.): 29 submarins (3,7 %)

Nota: Sent 249 els efectius perduts per la Kriegsmarine.

Despuix de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda (despuix de 1945)

O-15, un submarí Tipo 206, de la Deutsche Marine en la Semana de Kiel, any 2007.
Artícul principal → Guerra Freda.


la Volksmarine, l'armada de la República Democràtica Alemana (Alemània Oriental, baix influència soviètica i membre del Pacte de Varsòvia), mai va tindre submarins encara que sí barcos antisubmarinos. Respecte a Occident, a partir de 1955, es va permetre a la Bundesmarine d'Alemània Occidental tindre una chicoteta armada. Inicialment, es varen alçar i varen reparar dos Tipo XXIII afonats i un Tipo XXI. En la década de 1960, la República Federal d'Alemània (Alemània Occidental) va tornar a tindre interés pels submarins. Degut a que Alemània Occidental estava inicialment restringida a un llímit de desplaçament de 450 tonellades, la Bundesmarine es va centrar en chicotets submarins costers per a protegir-se contra l'amenaça de l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en el Mar Bàltica. Els alemans varen buscar utilisar tecnologies alvançades per a compensar el chicotet desplaçament, com un acer magnètic per a protegir-se contra les mines navals i detectors d'anomalies magnètiques. el Tipo 201 inicial va ser un fracàs pel agrietamiento del caixco; el següent Tipo 205, encarregat per primera volta en 1967, va anar un èxit i es varen construir 12 per a la marina alemana. Per a continuar en la tradició dels submarins, els nous barcos varen rebre la designació clàssica d'O començant en el O-1. En la compra per part del govern danés de dos barcos Tipo 205, el govern d'Alemània Occidental es va donar conte del potencial del submarí com a exportació, desenrollant una versió personalisada del Tipo 207. Es varen construir submarins chicotets i àgils durant la Guerra Freda per a operar en la mar Bàltica poc profunt i atacar al Pacte de Varsòvia, lo que va resultar en el Tipo 206. Tres dels barcos Tipo 206 millorats es varen vendre més vesprada a l'Armada israelita, convertint-se en el Tipo 540. El Tipo 209 alemà, un submarí diésel-elèctric, va anar el submarí d'exportació i venda més popular del món des de finals de la década de 1960 fins als primers anys d'el XXI. En un desplaçament més gran d'1.000-1.500 tonellades, la classe era molt personalizable i ha tingut servici en 14 armada en 51 eixemples en construcció a partir de 2006. Alemània continuaria collint èxits en derivació o sobre la base de l'exitós tipo 209, com són el Tipo 800 venut a Israel i el TR-1700 venut a Argentina.

Alemània seguiria tenint èxit com a exportador de submarins a mida que el Klasse 210 venut a Noruega, considerat els submarins més silenciosos i maniobrables del món. Açò demostraria la seua capacitat i posaria el seu sagell d'exportació en el món.

Submarí Tipo 212 en propulsió independent de l'aire de l'Armada alemana en el moll d'HDW/Kiel.

Alemània ha dut el nom de submarí al XXI en el nou Tipo 212. El 212 conta en un sistema de propulsió independent de l'aire que utilisa piles de combustible d'hidrogen. Este sistema és més segur que els motors diésel de cicle tancat i les turbines de vapor anteriors, més barat que un reactor nuclear i més silenciós que abdós. Si ben Itàlia[16] i Noruega també estan comprant el Tipo 212,[17] el Tipo 214 s'ha dissenyat com a model d'exportació de seguiment i s'ha venut a Grècia, Corea del Sur, Turquia, i en base en ell s'obtindria el Tipo O 209PN venut a Portugal. En els últims anys, Alemània va introduir nous models com el Tipo 216 i el Tipo 218, este últim es va vendre a Singapur. En 2016, Alemània va encarregar el seu submarí més nou, l'O-36, un Tipo 212.

Vore també

Referències

  1. ↑ Showell, p. 23
  2. ↑ Compare:
  3. ↑ Showell, p. 201
  4. ↑ Showell, pp. 22, 23, 25, 29
  5. ↑ Showell, p. 30
  6. ↑ Showell, pp. 36 & 37
  7. ↑ «Archived copy». Archivat des de l'original, el 27 de decembre de 2008. Consultat el 2 de novembre de 2008.
  8. ↑ «WWI O-Boats O-17». Uboat. net. Consultat el 24 de març de 2008.
  9. ↑ Haley Dixon. «Story of Captain's courage resurfaces after 98 years», Daily Telegraph, 21 de juny de 2013. Consultat el 22 de juny de 2013.
  10. ↑ 10,0 10,1 Micheal Clodfelter (2017). Warfare and Armed Conflicts: A Statistical Encyclopedia of Casualty and Other Figures, 1492–2015, 4th edició, McFarland.
  11. ↑ https://uboat.net/wwi/men/decorations/2.html
  12. ↑ Bruno Fischer, Ehrenbuch dones Orde vom Militär-Verdienst-Kreuz i. V. und die Geschichte der Ordens-Gemeinschaft, Die Ordens-Sammlung, 1960, p. 16
  13. ↑ Mallmann Showell, Jak (2009). «Construcció de submarins», Hitler ´s navy. A Reference Guide to the Kriegsmarine 1935-1945 (en anglés), Gran Bretanya: Publicacions Seaforth, p. 77. ISBN 978 1 84832 020 8.
  14. ↑ Churchill, 2005, p. 529.
  15. ↑ «Military History Online». www. militaryhistoryonline. com. Archivat des de l'original, el 6 de novembre de 2018. Consultat el 4 de febrer de 2019.
  16. ↑ «Naval Technology on the Todaro class». Consultat el 9 de març de 2019.
  17. ↑ Berg Bentzrød, Sveinung. «Forsvaret kjøper nye ubåter fra Tyskland», Aftenposten, Aftenposten AS(Oslo), 3 de febrer de 2017. Consultat el 9 de març de 2019.

Bibliografia

  • Bekker, Cajus (1959). Kamp und Untergang der Kriegsmarine, Barcelona. ISBN 84-217-5684-2.
  • Busch, Harald (1979). Baix war der O-boot-krieg, trad. Fernández, José, 4ª edició, Barcelona, Espanya: Editorial Joventut, S. A.. ISBN 978-84-261-0738-1.
  • Doenitz, Karl (1997). 10 years i 20 days, Dona Cape Press. ISBN 978-03-0680-764-0.
  • Mata, Santiago (2015). O-Boote. L'Arma Submarina Alemana en la Segona Guerra Mundial. ISBN 978-84-9060-452-6.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=U-Boot&oldid=1445445»