Tumult decembrista

El Tumult decembrista o el Alçament decembrista (en ruso: Восстание декабристов, romanizado: Vosstanie dekabristov) va ser una sublevació contra l'Imperi rus per part d'un grup d'oficials de l'eixèrcit rus que varen dirigir a prop de 3 000 soldats el 14 de decembre de 1825 (segons l'Estil Antic, que correspon al 26 de decembre en el calendari gregoriano). Com este incident va ocórrer en decembre, els rebels varen ser denominats decembristas (en ruso: Декабристы, romanizado: Dekabristy). Els sublevats varen prendre la Plaça del Senat en San Petersburgo que, en 1925 i per a celebrar el centenari de l'acontenyiment, va ser renombrada com Plaça Decembrista (en ruso: Площадь Декабристов).

Tumult decembrista

Obelisc en el lloc de l'eixecució dels cinc decembristas, l'interior de la Fortalea de Sant Pedro i Sant Pablo i (avall) l'inscripció en els seus noms.

Placa en San Petersburgo en honor als cinc decembristas eixecutats.

Les societats decembristas

Els historiadors concorden que el moviment revolucionari decembrista es va gestar durant el regnat del sar Alejandro I de Rússia. Des de finals de el XVIII i principis de el XIX la noblea russa va començar a internar-se per la nova corrent intelectual europea lliberal. Durant el periodo d'acostament entre Napoleón Bonaparte i Alejandro I el lliberalisme va ser animat oficialment, creant les altes expectatives que més vesprada varen ser derrocades.

L'instrument principal per a la reforma durant el regnat d'Alejandro I era l'aristócrata Mijaíl Speranski. Durant els seus anys en el règim com a assessor del sar, Speranski va participar en l'organisació del Ministeri de l'Interior rus, de la reforma de l'educació eclesiàstica i de la formulació del paper del govern en el desenroll econòmic del país. El paper de Speranski va aumentar de forma considerable des de 1809. Des de llavors i fins a 1812 Speranski va desenrollar els plans per a la reorganisació del Govern rus. Estos plans varen mantindre per una época la promesa d'un nou règim constitucional en Rússia. L'ensaig més conegut de Speranski animava a la creació d'un còdic de lleis, baix inspiració del Còdic Napoleònic de 1804. Tal còdic de lleis hauria creat un sistema llegislatiu uniforme i hauria substituït les decisions arbitràries dels oficials governamentals per procediments objectius. Est seria el primer pas de cara a la creació d'un govern lliberal. No obstant, la cort russa no vea be l'influència de Speranski sobre Alejandro I, i el lliberal assessor va ser expulsat de la cort.

L'oficialitat del Eixèrcit Imperial Rus, que havia vençut a Napoleón en 1812, es va formar principalment en jóvens aristócrates. Estos jóvens oficials varen lluitar exitosamente contra l'invasió napoleònica de Rússia, i junt en les seues tropes havien travessat tota Europa Central fins a aplegar a territori francés durant la Guerra de la Sexta Coalició. Com a resultat, els oficials russos varen poder contemplar les societats occidentals més de prop, varen conéixer les universitats lliberals i varen escoltar les mateixes ensenyances que varen inspirar als jacobinos en França. Varen vore i varen experimentar la forma de vida de les nacions a on el vassallage havia segut abolit, i a on el poder monàrquic estava subjecte a llímits, entrant en contacte en idees polítiques totalment opostes a la rígida autocracia russa, la qual quedava a ulls d'estos jóvens aristócrates com molt atrassada socialment en comparació al restant d'Europa. Estos oficials varen tornar a Rússia en desijos d'adoptar estos canvis i en idees lliberals consolidades, incloent els drets humans, el govern representatiu i la democràcia.

La occidentalisació intelectual havia segut fomentada en el XVIII per el paternalista i autocràtic Imperi rus. Pero ara l'èlit aristocràtica russa incloïa opositors a la autocracia, i estos demandaven un govern representatiu, cridaven a l'abolició del vassallage i, en alguns casos, defenien el derrocament revolucionari del govern. Molts jóvens oficials tenien particular insistència en que Alejandro I havia concedit en 1815 una constitució al Zarato de Polònia, un regne recent conquistat, mentres que el propi Imperi rus caria d'una. Vàries organisacions clandestines varen començar els proyectes per a l'elaboració d'una Constitució russa (que no aplegaria a concedir-se fins a la Constitució russa de 1906), un proyecte que proveïa la monarquia constitucional i un atre que favoria la transició cap a una república democràtica a l'estil de França.

Estes societats eren majoritàriament masónicas i estaven constituïdes principalment per oficials militars. La primera societat real, l'Unió de Salvació, va ser creada en 1816 en San Petersburgo. En esta societat alguns decembristas varen fomentar l'emancipació de les seues siervo (que no seria promulgada fins a 1861), mentres que uns atres asseguraven que calia lliberar a Rússia d'influències estrangeres. No obstant, els objectius principals d'esta societat eren el govern representatiu i la llimitació de la monarquia absoluta.

Un membre fundador de la Unió de Salvació, Nikita Muraviov, va ser educat per un seguidor de Robespierre. Muraviov estava entre els oficials que varen entrar en París al final de la guerra contra Napoleón, i allí va conéixer a alguns dels principals actors polítics de l'época. Segons l'historiografia russa va tindre gran influència en Muraviov el francmaçó espanyol Juan Van Halen, major general de l'Eixèrcit Imperial, antic conspirador contra Fernando VII d'Espanya, que acodia a les reunions de la Unió de Salvació i a la logia Astúries, de la que eren també membres Viada i Espill, ajudants espanyols del tinent general i ingenier Agustín de Betancourt, influent en la Cort.

Quan les disputes internes i la traïció varen forçar la dissolució de la societat i la formació de les societats del nort i del sur, Muraviov va ser elegit com a arquitecte i líder de la Societat del Nort junt en el poeta i periodiste Kondrati Ryléyev, de gran fama i influència en l'aristocràcia russa. Muraviov va començar la constitució tractant l'orige i la naturalea de la filosofia, i d'esta manera va introduir un canvi intelectual al dret absolut del sar de governar. Segons la constitució de la Societat del Nort, la sobirania de l'Estat residix en el poble rus i este lo delega al sar. Muraviov esperava que una constitució poc radical provocara menys resistència per part del sar i dels atres nobles, mentres que l'atre cap de la Societat, Kondrati Ryléyev, determinava estar dispost a donar mort al sar si este s'oponguera a la llimitació del absolutisme. Muraviov i Ryléyev coincidien que quan Rússia haguera acceptat la constitució hi hauria temps per a la lliberació dels siervo i els moviments cap a la república.

Liderant la Societat del Sur, Pável Péstel va redactar una constitució molt més radical. Péstel desijava la completa destrucció del règim zarista a través de la revolució i l'introducció a la república per una dictadura temporal. Péstel va dissenyar el seu pla final per a destruir qualsevol possibilitat de reascensión dels Románov. L'idea, d'acort en la de Rafael de Rec en Espanya o els carbonarios en Itàlia, cridava a un colp d'Estat per a llimitar l'inestabilitat i l'eliminació completa de la família real. Despuix de l'assunció al poder, la Societat del Sur planejava la completa «rusificació» de l'Imperi. El govern republicà reconeixeria l'autonomia política i cultural de Polònia encara que mantenint-la dins del Imperi rus, incorporaria també chicotetes nacions fronterices i requeriria la conversió de totes les persones dins d'elles al cristianisme ortodox, llevat la dels judeus, que serien deportats a Àsia Menor, a on s'esperava que establiren un Estat independent. Entre els seus plans més radicals, les reformes agràries de Péstel varen demostrar familiaridad en la lliteratura revolucionària francesa. En el seu Model de constitució, Péstel va concedir terres a cada rus en desig de cultivar.

Les dos societats seguien sent independents, i els seus líders varen mantindre diferències filosòfiques sobre cóm dur la revolució. A mitan de la década de 1820, la Societat del Nort en San Petersburgo i la Societat del Sur en Kishiniov (i després en Vínnitsa) es varen ser preparant per a l'alçament que tindria lloc a mitan de 1826. No obstant, la mort inesperada del sar Alejandro I l'1 de decembre de 1825 els va estimular per a l'acció immediata.

Successió del sar Alejandro I

El sar Alejandro I de Rússia va morir l'1 de decembre de 1825 en la finca imperial de Taganrog, llunt de la capital i sense mencionar quí seria l'hereu al tro. Els elements lliberals contaven que en la mort d'Alejandro, el seu germà menor de pensament lliberal Constantino Pávlovich Románov ascendira el tro d'acort en les lleis successòries del Imperi rus. No obstant, s'havia ocultat al públic el casament de Constantino en una aristócrata polaca, i que per això Constantino havia acordat en 1822 renunciar al tro en favor del seu germà menor Nicolás I, d'ideologia autocràtica, el qual en un principi es va opondre a prendre el govern de la nació aduint falta de preparació. En 1822 Alejandro I havia firmat una declaració de manera que Nicolás prenguera el tro quan ell morira. Este document només havia segut vist per membres de confiança de la Família Imperial russa.

En conéixer-se el 4 de decembre de 1825 en San Petersburgo la notícia de la mort del sar Alejandro, els decembristas varen decidir iniciar una sublevació i aprofitar l'ideologia lliberal del príncip Constantino per a iniciar les reformes polítiques que desijaven. El 9 de decembre, Constantino rep en Varsòvia (a on era governador) una carta a on el Consell d'Estat es posava als seus órdens com a nou sar. De fet, diversos alts funcionaris civils i militars ya havien prestat jurament de fidelitat a Constantino com a Sobirà de Tota Rússia.

No obstant, pocs dies despuix dels funerals d'Alejandro I, el príncip Constantino va informar des de Varsòvia al Consell Imperial i al seu germà Nicolás sobre la seua renúncia al tro rus feta tres anys abans. Com a resultat, la corona russa recaïa en el príncip Nicolás, el menor dels germans d'Alejandro I; aixina i tot va sorgir una controvèrsia en els dies següents en tant Nicolás ya havia jurat fidelitat al seu germà Constantino pero al mateix temps no podia anular una renúncia que ya havia aprovat el sar difunt. En ser inviable canviar les órdens impartides per Alejandro I, i despuix de reiterar Constantino (per mig de carta oficial) que no assumiria la corona russa per la seua renúncia i que es considerava ya súbdit del seu germà, Nicolás Pávlovich Románov accepta ser proclamat sar en el nom de Nicolás I de Rússia, fixant el dia del jurament de llealtat per al 26 de decembre en San Petersburgo.

Sublevació

En conéixer-se que Nicolás seria proclamat sar en lloc de Constantino, els líders decembristas varen decidir actuar de colp i repent per a aprofitar el buit de poder i derrocar a Nicolás per mig d'un colp d'Estat el mateix dia del seu juramentación, alegant que ya havien jurat llealtat al príncip Constantino i seria un inacceptable perjuri reconéixer ara a un atre sar. Els caps decembristas varen determinar que els conspiradores Nikita Muraviov, el príncip Serguéi Trubetskói, i Yevgueni Obolenski, que eren oficials en mando de tropes en San Petersburgo, congregaren els seus soldats en la Plaça del Senat de dita ciutat, front a l'edifici del Senat Imperial, ordenant que els seus hòmens juraren llealtat a Constantino Pávlovich Románov com sar de Rússia, i rebujant que Nicolás I fora el verdader hereu al tro. Aparentment, el tumult se sustentava aixina en defendre els drets d'un príncip imperial per a evitar sospites majors entre els soldats comuns, a els qui no s'havia informat de la renúncia de Constantino al tro. Els decembristas consideraven que, donat el apego a l'autoritat de l'home rus comú de l'época, l'única forma de convéncer a les seues soldats rasos de recolzar el tumult era qüestionant a Nicolás I com un usurpador en perjuí del príncip Constantino.

La sublevació del 14 de decembre de 1825 en la plaça del Senat de Sant Petersburc. Quadro de Georg Wilhelm Timm.

En el matí del 26 de decembre de 1825 es va posar en eixecució el pla decembrista, i 3000 soldats varen ser duts per Muraviov i Obolenski a la Plaça del Senat, estacionant-se junt a l'estàtua de bronze de Pedro el Gran, cridada el Cavaller de Bronze, donant vives a Constantino Pávlovich i proclamant-ho sar de Rússia. No obstant, en l'últim minut Trubetskói no va acodir a la Plaça del Senat, desconcertant a Muraviov, qui va deure reunir-se apresuradamente en atres oficials i designar allí mateixa al comte Obolenski com a cap del tumult. Durant vàries hores els 3000 soldats duts pels decembristas es varen mantindre impertérritos, sense intentar siquiera prendre l'edifici del Senat o buscar a Nicolás I. El nou sar va enviar de colp i repent 9000 soldats a la Plaça del Senat per a instar a que els rebels ho reconegueren com a sar, pero evitant l'us de la violència. Inclús llavors s'havien congregat en la vasta plaça varis centenars de transeünts civils que observaven a les dos tropes immòvils, pero els líders decembristas tampoc varen intentar propagar la seua causa entre estos civils, ni fer que la difongueren als soldats lleals que se situaven a uns metros de distància, segons pareix dubtant de la possibilitat d'atraure a tals soldats a un tumult contra un sobirà al com ya reconeixien.

Varen passar més hores en que els dos grups es varen mantindre espiant-se a la distància, fins que el comte Mijaíl Milorádovich, un respectat héroe de les Guerres Napoleòniques, va aparéixer montat a cavall davant els rebels per a instar-los a reconéixer com a sar a Nicolás. En eixe moment un dels caps dels conspiradores, l'oficial Piotr Kajovski, va matar d'un dispar de pistola al comte Milorádovich mentres este parlava als sublevats; simultàneament un oficial rebel, el tinent Nikolái Panov, va dirigir una chicoteta càrrega de cavalleria contra el Palau d'Hivern, pero va ser rebujat ràpidament.

Despuix de la mort de Milorádovich, i despuix d'agotar vàries hores en parlamentar en els rebels, Nicolás I va ordenar eixa mateixa vesprada que la cavalleria carregara contra els rebels, pero este atac va ser rebujat. Poc despuix el sar va enviar canons a la Plaça del Senat amenaçant en obrir fòc si els decembristas no es rendien. Sorprenentment, els caps decembristas no es varen decidir a ordenar als seus soldats prendre els canons que eren defesos solament per una companyia de granaders. Al no trobar resposta, els oficials lleals al sar varen disparar i varen causar greus baixes als sublevats, els qui varen fugir en desbandada cap al riu Nevá o es varen rendir de colp i repent. Durant la vespradeta, i fins a entrada la nit, els rebels varen ser perseguits i buscats per tot Sant Petersburc, donant fi a la sublevació.

Fi del tumult i conseqüències

Mentrestant el cap de la Societat del Sur, Pável Péstel va ser arrestat en el quarter militar de Tulchín (prop de Vínnitsa, en Ucrània) el mateix 26 de decembre, per les sospites de rebelia que el sar mantenia contra ell des de feya varis mesos. No obstant, la Societat del Sur va tardar dos semanes en saber lo ocorregut en la capital, i de colp i repent Péstel va ser lliberat pels seus companyers decembristas el 16 de giner de 1826 en un ràpit contraatac va dirigir per Serguéi Muraviov-Apòstol, cap militar de la Societat del Sur, qui va dirigir un batalló rebel. Pese a això els sublevats varen ser prontamente vençuts dies despuix per la superioritat numèrica de les forces enviades pel sar.

Immediatament despuix de ser vençuda el tumult en San Petersburgo, el règim de Nicolás I va escomençar a investigar els nexes entre els sublevats, descobrint aixina que casi tots els seus caps pertanyien a l'aristocràcia, inclusivament alguns en títuls nobiliarios. La repressió ordenada pel sar no va ser molt severa ni àmplia, encara que va colocar baix vigilància a certes persones, com el poeta Pushkin, que pogueren haver conegut els plans del tumult.

El 25 de juliol (13 de juliol, segons el calendari gregoriano) de 1826, la primera partida de convictes decembristas va començar el seu èxodo a Siberia. Entre este grup estaven el príncip Trubetskói, el príncip Obolenski, Piotr i Andréi Borísov, el príncip Volkonski i Artamón Muraviov, tots ells en destí a les mines de Nérchinsk. El viage cap a l'est estava ple de dificultats, pero per a molts, oferia canvis refrescants en paisages i pobles, despuix de l'encarcerament. El decembrista Nikolái Vasílievich Basarguín estava malalt quan va partir de Sant Petersburc, pero va recuperar la seua força en el moviment; les seues memòries representen el viage a Siberia en una llum alegre, ompli de alabanza per al «poble comú» i els paisages.

No tots els decembristas podien identificar-se en l'experiència positiva de Basarguín. Per la seua menor posició social, els «soldats-decembristas» varen experimentar la venjança de l'emperador en la seua totalitat. Condenats per la cort marcial, molts d'estos «plebeus» varen rebre mils de cinglada. Els que varen sobreviure varen viajar a peu a Siberia, encadenats junt a criminals comuns.

Quinze dels 124 decembristas varen ser condenats per «crims d'Estat» pel Tribunal Penal Suprem i condenats a la «deportació a assentament». Estos hòmens varen ser enviats directament a llocs aïllats, com Beriózovo, Narym, Surgut, Pelym, Irkutsk, Yakutsk i Viliuisk, entre uns atres. Pocs russos habitaven estos llocs: les poblacions consistien principalment d'aborigen siberianos, tunguses, yakutos, tàrtars, ostiakos, mongoles i buriatos.

Decembristas treballant en un molí de la ciutat siberiana de Chitá.

De tots els deportats, el major grup de presoners va ser enviat a Chitá, en el krai de Zabaikalie, per a ser traslladats tres anys més vesprada a Petrovski Zavod, prop de Nérchinsk. Este grup, condenat a treballs forçats, va incloure als líders principals del moviment decembrista, aixina com als revolucionaris polacs. El governador siberiano Lavinski va argumentar que seria més fàcil controlar a un grup gran i concentrat de convictes, i l'emperador Nicolás I va perseguir esta política per a maximizar la vigilància i llimitar el contacte dels revolucionaris en les poblacions locals. La concentració va facilitar la custòdia dels presoners, pero també va permetre als decembristas seguir existint com a comunitat. Açò era especialment cert en Chitá. No obstant, el trasllat a Petrovski Zavod va obligar als decembristas a dividir-se en grups més menuts; la nova ubicació estava compartimentada, en un opresivo sentit de l'orde. Els condenats ya no podien reunir-se casualment. Encara que res podia destruir la concepció de fraternitat dels decembristas, Petrovski Zavod els va obligar a viure més vides privades.

Per una série de reduccions de la pena imperial, els deportats varen començar a completar els seus térmens laborals anys abans de lo previst. El treball mateix era de treball mínim; Stanislav Leparski, comandant de Petrovski Zavod, no va complir en les sentències laborals originals dels decembristas, i els condenats penals varen portar a terme gran part del treball en lloc dels revolucionaris. La majoria dels decembristas varen deixar Petrovski Zavod entre 1835 i 1837, establint-se en o prop de Irkutsk, Minusinsk, Kurgán, Tobolsk, Turinsk i Yalútorovsk. Aquells decembristas que ya havien vixcut o visitat Siberia, com Dmitri Zavalishin, varen prosperar en abandonar els llímits de Petrovski Zavod, pero la majoria ho considerava físicament ardu i psicològicament més inquietant que la vida en presó.

La població siberiana es va reunir en els decembristas en gran hospitalitat. Els natius varen eixercitar papers centrals en mantindre les llínees de comunicació obertes entre decembristas, amics i parents. La majoria dels comerciants i empleats de l'estat també eren comprensius. Per a les masses, els exiliats decembristas eren «generals que s'havien negat a prestar jurament a Nicolás I». Eren grans figures que havien sofrit persecució política per la seua llealtat al poble. En general, les poblacions indígenes de Siberia varen respectar en gran mida als decembristas, i varen anar extremadament hospitalaris en la seua recepció.

En aplegar als llocs d'assentament, els deportats varen tindre que complir en regulacions extenses baix un règim governamental estricte. La policia local vigilava, regulava i anotava cada moviment que els decembristas intentaven fer. Dmitri Zavalishin va ser posat en presó per no llevar-se el capell davant un tinent. No només les activitats polítiques i socials varen ser cuidadosadament monitoreadas i previngudes, també va haver interferència sobre les conviccions religioses. El clero local va acusar al príncip Shajovskói d'herejía, pel seu interés per les ciències naturals. Les autoritats varen investigar i refrenaron a atres decembristas per no assistir a l'iglésia. El règim va censurar a fondo totes les correspondències, especialment la comunicació en els familiars. Els mensages varen ser escrupulosament revisats pels funcionaris de Siberia i la Tercera Divisió del Servici d'Inteligència Política de Sant Petersburc (en). Este procés de selecció va requerir una redacció seca i cuidadosa per part dels decembristas. En les paraules de Bestúzhev, la correspondència duya una «impressió sense vida... de l'oficialitat».

Baixe el règim d'assentaments, els subsidis eren molt escassos. Alguns decembristas, inclosos els Volkonski, els Muraviov i els Trubetskói, eren rics, pero la majoria dels exiliats no tenien diners i es varen vore obligats a viure d'unes quinze desiatinas (unes 16 hectàrees) de terra, l'assignació concedida a cada poblador. Els decembristas, en poc o cap coneiximent de la terra, varen tractar de guanyar-se la vida en terres miserables en casi cap equip. L'ajuda financera de familiars i companyers més rics va salvar a molts; uns atres varen perir.

A pesar de les restriccions, llimitacions i dificultats, els decembristas creïen que podien millorar la seua situació a través de l'iniciativa personal. Des de Petrovski Zavod s'enviaven una corrent constant de peticions dirigides al general Leparski i a l'emperador Nicolás I. La majoria de les peticions varen ser escrites per esposes de decembristas que havien apartat noblemente els privilegis socials i el consol de seguir als seus marits a l'exili. Estes esposes es varen unir baix el liderage de la princesa Maríya Volkónskaya, esposa del príncip Serguéi Volkonski, i en 1832, a través de peticions implacables, varen conseguir assegurar als seus hòmens la cancelació formal de les exigències laborals, i varis privilegis, inclós el dret dels esposos a viure en les seues esposes en l'intimitat. Els decembristas varen conseguir obtindre transferències i subsidis a través de peticions persuasivas, aixina com a través de l'intervenció de membres de la família. Este procés de petició, i les concessions resultants fetes pel sar i els funcionaris, eren i seguirien sent una pràctica estàndar d'exiliats polítics en Siberia. La cadena de procediments i órdens burocràtics que unien Sant Petersburc a l'administració siberiana a sovint s'eludia o s'ignorava. Estes ruptures en la burocràcia donaven als exiliats una chicoteta capacitat de millora i activisme.

En total varen ser encausades 679 persones (la mitat acusades falsament pels membres del tumult), només 112 persones varen ser condenades, 107 a deportació, degradació i expropiació dels seus bens, i només 5 persones condenades a mort i eixecutades. El sar va estar pagant pensions a les viudes dels cinc eixecutats en els seus diners personals, i els familiars dels deportats varen rebre subsidis durant 20 anys, aixina mateix els fills dels condenats varen estudiar becats en establiments estatals.

Llectures relacionades

• Figes, Orlando (2002) El ball de Natacha: Una història cultural russa. Londres. ISBN 0-7139-9517-3
• Mazour, A.G. 1937. The First Russian Revolution, 1825: the Decembrist movement; its origins, development, and significance. Stanford University Press
• Michalopoulos, Dimitris, America, Russia and the Birth of Modern Greece, Washington-London: Academica Press, 2020, ISBN 978-1-68053-942-4.
• Sherman, Russell & Pearce, Robert (2002) Russia 1815–81, Hodder & Stoughton
• Eidelman, Natan (1985) Conspiracy against the tsar, Moscou, Progress Publishers, 294 p. (Translation from the Russian by Cynthia Carlile.)
• Crankshaw, E. (1976). The Shadow of the Winter Palace : Russia's Drift to Revolution, 1825–1917. New York: Viking Press.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Tumult decembrista.
• Decembristas exiliats en Irkutsk (en anglés)
• Decembristas exiliats en Siberia (en anglés)
• Museu en llínea del moviment decembrista (en anglés)