Taranto
Tarento () és una ciutat del sur d'Itàlia, en la regió de Pulla. Ubicada a la vora del mar Jònic, en l'istme de la península salentina, dona nom al golfo de Tarento. El caixco antic de la ciutat se situa en una chicoteta illa entre el Mediterràneu i el mare Piccolo, una baïa casi tancada. Va ser fundada en l'any 706 a. C. en el nom de Tares.
És capital de la Província de Tarento. Actualment, segons sifres oficials, conta en una població aproximada de 184.653 habitants (31-05-2026),[1] i té un àrea de 217 km². Sèu d'un gran port industrial i comercial, i d'una atarassana de la Marina Militar Italiana, alberga un important centre industrial en bases siderúrgicas (el major centre siderúrgico d'Europa), petroquímiques i drassanes navals.
Toponimia
L'espanyol rep el nom de Tarento.[2] En italiano el topònim és Taranto (lligga's "Táranto"). En griego antiguo Τάρας / Táras i en latín Tarentum.
Història
Orígenes
Colonia griega en el nom de Tares o Tarantos, va donar el seu nom al golf a on es va situar (golfo de Tarento). Va ser fundada cap al 706 a. C. per colon dorios, com l'única colonia espartana,[3] en poca diferència de temps en la fundació de les colónies de Sibaris i Crotona.
Els colon eren jóvens que havien naixcut durant la primera guerra mesenia i sobre els orígens de la qual existien dubtes; varen intentar una revolució en Esparta que va fracassar i varen decidir emigrar dirigits per Falanto. Se'ls coneixia en el nom de partenias (latín parthenii), fills de dònes espartanes fadrines i perioikoi (hòmens lliures, pero sense ciudadanía espartana).
Tarento era provablement llavors una població nativa, el nom de la qual va ser adoptat pels colon, i provablement era el mateix nom que l'actual ric Tares, si ben els grecs varen atribuir el nom a l'héroe llegendari Tares, supost fill de Poseidó i d'una ninfa de la regió. En el temps, Tares va ser objecte de cult i també Falanto, i les dos figures varen aplegar a confondre's.
Com el seu port era l'únic del golf d'un tamany acceptable i la ciutat estava molt ben situada geogràfica i estratègicament, es va convertir en un gran emporio comercial, en una de les principals polis de la Magna Grecia, i molt pròspera, a pesar de que les seues terres no eren molt fèrtils, pero en moltes oliveres i vinyes.
Els tarentinos varen estendre els seus dominis sobre les terres veïnes i es varen enfrontar en els pobladors yapigios autòctons, en natius de l'interior, els mesapios i els peucetios, als que varen derrotar en repetides ocasions i es varen apoderar de les seues ciutats.
Fins que un dia del 473 a. C., els tarentinos, que combatien junt en tropes de Regio, varen ser derrotades severament pels mesapios,[4] i va caure el govern aristocràtic (un rei a la manera d'Esparta) i es va impondre una democracia.
Més tart es va opondre a que la colónia panhelénica de Turios dominara el territori de Siritis, cosa estranya ya que este estava separat del territori de Tarento pel de Metaponto. Com els habitants de Turios no cejaron en el seu encabotament, va esclatar la guerra i Turios va contar en l'ajuda de l'exiliat espartà Cleándridas. Al final es va aplegar a un acort pel qual en el territori disputat es va crear una nova colónia conjunta cridada Heraclea (432 a. C.), que a pesar de ser comú a abdós ciutats, seria considerada únicament colónia de Tarento.
Durant l'expedició a Sicília dels atenencs, els tarentinos es varen negar a proporcionar avituallament i assistència a la flota expedicionaria,[5] si ben sí que varen proveir als barcos corintis i lacedemonios.[6]
Durant el IV, la pau i la prosperitat va ser general. El govern va ser influït o eixercit per Arquitas, filósofo pitagórico, que va ser estratego a lo manco sèt voltes i va eixir triunfante en les seues batalles, segurament contra els mesapios (cap a 380-360 a. C.)
Els temps de pau varen terminar quan es va iniciar la guerra contra els lucanos. Arquidamo III, rei de Esparta, va dirigir una expedició a Itàlia cap al 346 a. C. Lo únic que se sap d'esta expedició, que va durar uns anys, és que va acabar en una derrota cap al 338 a. C. en Manduria, a uns 40 km de Tarento, en la que va morir. Va ser una victòria conjunta dels lucanos i dels mesapios, lo que va propiciar l'aliança posterior entre abdós pobles.
En el 332 a. C., Alejandro rei dels molosos del reino de Epiro, va ser invitat pels tarentinos a sumar-se en la lluita contra els mesapios, i va estar batallant en la zona fins al 326 a. C.; primer va derrotar als mesapios i els va obligar a firmar la pau, i despuix va combatre als lucanos i als brutios. Els lucanos i els samnites varen ser derrotats en una gran batalla prop de Paestum, i Alejandro va penetrar en el cor del territori de Bruttium. Pero enemistado en els tarentinos es va tornar contra ells i va ocupar Heraclea i va planejar transferir la sèu del congrés de les ciutats gregues de la Magna Grècia (que estava en Heraclea) a una ciutat en territori de Turios, junt al riu Acalandros, pero va morir en el 326 a. C. abans de dur-ho a terme.
En el 326 a. C., Tarento va prometre ajudar a Nápoles contra Roma, pero mai ho va complir i es va llimitar a incitar als lucanos contra Roma. En el 321 a. C., els tarentinos varen fer de mediadors entre romans i samnitas i varen amenaçar en la guerra al bando que no detinguera les hostilitades, amenaça que no es va materialisar.
En el 303 a. C., varen fer un tractat pel qual es va establir que els romans no podrien traspassar la Veta Lacinio, pero els romans varen violar l'acort en el 302 a. C., quan una flota dirigida per L. Cornelius va irrompre en el golf de Tarento per a aportar ajuda a Turios, i va estar a la vista de la ciutat tarentina.
En el 303 a. C., els tarentinos varen tindre que solicitar ajuda als espartans. Un eixèrcit de mercenarios dirigit per Cleónimo, tio del rei de Esparta va aplegar a Tarento. Els lucanos i mesapios varen demanar la pau; pero Cleónimo es enemistó en els tarentinos per la seua arrogància i la seua luxúria, per lo que estos varen solicitar assistència a Agatocles, que segons sembla no li la va prestar, ya que era aliat dels yapigios i els peucetios.
Els romans varen ajudar a Turios contra els lucanos en el 283 a. C., durant la cuarta guerra samnita. Els tarentinos varen atacar a la flota romana i varen afonar quatre naus i varen capturar una. A continuació varen atacar a Turios, en l'excusa de que havien cridat als romans, i varen ocupar la ciutat i varen expulsar a la guarnició romana. Roma va enviar embaixadors per a exigir explicacions, pero les peticions romanes varen ser rebujades i l'embaixada romana va ser maltractada. Roma els va declarar la guerra en el 281 a. C., guerra que es va conduir en poca energia.
Els tarentinos varen demanar ajuda al rei Pirro de Epiro, que va enviar al seu general Milo a ocupar la ciudadela de Tarento en tres mil hòmens, i ell mateixa va acodir poc despuix.
Els tarentinos en esta época eren molt refinats i no els interessava massa la guerra, encara que podien dispondre d'importants forces: un cos de cavalleria i un important contingent de la falange en armament pesat, cridat el Leucáspides (pels seus escuts blancs), que varen lluitar al costat de Pirro, especialment en la batalla de Ásculo. Despuix d'un temps de victòries, Pirro va anar al final derrotat per Curi i es va retirar d'Itàlia en el 274 a. C. deixant al general Milo en una guarnició. Els tarentinos es varen dividir entre els partidaris de sometre's a Roma i els partidaris de demanar ajuda a Cartago. Una flota cartaginesa va ser enviada a Tarento, pero va aplegar massa vesprada, quan Milo ya havia capitulat i havia rendit la ciutadella al cónsul romano Papirius (272 a. C.).
La Tarento romana
Des de llavors, Tarento va quedar subjecta a Roma, pero la ciutat va permanéixer formalment independent i els ciutadans tenien les seues pròpies lleis i varen conservar les seues terres. Una legión romana es va estacionar en Tarento. Els romans la cridaven Tarentum.
Durant la primera guerra púnica, els tarentinos varen proveir de barcos als romanos. En la segunda guerra púnica, la ciutat va ser una base militar romana. Aníbal va planejar ocupar-la per a assegurar-se les comunicacions en Àfrica i el partit cartaginés en la regió va obrir negociacions en el general cartaginés despuix de Cannas, pero la guarnició romana de la ciutat va impedir qualsevol tentativa, fins que en 212 a. C., els cabecilla del partit cartaginés, Nico i Filemenos, varen prendre el poder i varen reduir a la guarnició romana en la ciutadella i com l'atac va fracassar la ciutadella va ser sitiada per terra i mar; el sege va durar dos anys, en els quals els sitiats varen poder rebre alguns suministraments per naus romanes que trencaven el bloqueig; una flota enviada per Roma baix el mando de Quincio va ser derrotada pels tarentinos.
En 209 a. C., Quinto Fabio Máximo va marchar contra Tarento i la va sitiar i es va acantonar al nort de la ciutat, podent entrar en contacte en Livio, comandant de la ciutadella. Pero accidentalment els romans varen poder sorprendre i ocupar la ciutat casi sense lluita i la guarnició cartaginesa va ser exterminada junt en molts habitants que havien favorit als cartagineses. Livio va respectar els monuments i edificis, si be es va traslladar a Roma l'estàtua d'Heracles de Lisipo, que va adornar el Capitoli.
Es va conseguir un gran botí, que incloïa molt or. Durant els intents cartagineses d'ocupar la ciutat, els seges i la reconquista romana, Tarento va quedar maltrecha. Fabio es va opondre a reduir la ciutat a la mateixa condició que Capua, i la decisió es va pospondre fins al final de la guerra, pero no se sap quin va ser la decisió final del Senado, pero apareix en el periodo següent retenint encara partix de la seua llibertat com una ciutat federada i aliada.
Un pretor romà va ser enviat al sur d'Itàlia i va fixar la seua residència habitual en Tarento. El pretor L. Postumius va investigar en 185 a. C., els ritos de les bacanales que es feyen en la ciutat, tant entre els ciutadans com entre els esclaus.
En 123 a. C., Cayo Sempronio Graco va establir una colonia romana en Neptunia, en el territori de Tarento. Si be la colónia va adquirir prosperitat, la ciutat de Tarento va ser decaent poc a poc, pero es varen mantindre la llengua i les costums gregues, com passava també en Nápoles i Regio. El port la va preservar d'una decadència més profunda, com va ser el cas d'atres polis de la Magna Grecia.
En Tarento varen firmar un acort Marco Antonio i Octavio, en 36 a. C. En els anys següents el port de Brundusium va adquirir més importància i va propiciar el decliu de Tarento.
En l'emperador romà Neró, es va establir allí una atra colónia, de veterans, que no va arraïlar.
Siglos posteriores
No torna a aparéixer en l'història fins al IV, quan s'havia recuperat i mantenia l'importància del seu port.
Més tart l'Imperio bizantí va capturar la ciutat gràcies al general Belisari pero el ostrogodo Totila la va recuperar en 549. Novament un atre general bizantí, Narsés, va entregar la ciutat a Constantinopla fins que va ser ocupada pel duc llombart de Benevento, Romualdo, en 661.

En el IX va ser conquistada pels musulmans, els qui varen establir un emirato de Tarento durant els anys 840-880.[7] Una flota veneciano enviada per a reprendre la ciutat per petició de l'emperador bizantí Teófilo va ser destruïda pels àraps en 840.[8] Bizanci va conseguir recuperar la ciutat en l'any 880, en el marc de la reconquista del sur d'Itàlia portada a terme per Basilio I.[9]
Els grecs la varen conservar fins que Roberto Guiscardo la va ocupar en 1063 i des de llavors va ser un principat.
El principado de Tarento va ser independent fins a la seua incorporació al Reino de Nápoles en el XV. Tarento va ser una base naval important de la Monarquia Hispánica. Posteriorment va formar part del Reino de Nápoles y de las Dos Sicilias, fins a la seua incorporació a Itàlia en 1861.
Va ser base aliada en la Primera Guerra Mundial. Durant la Segunda Guerra Mundial, l'11 de novembre de 1940 Tarento fue atacada per sorpresa per l'aviació naval britànica. Un acorazar italià va ser afonat i atres dos averiats, aixina com atres naus de menor porte.
Clima
Demografia

| Any | 1861 | 1871 | 1881 | 1901 | 1911 | 1921 | 1931 | 1936 | 1951 | 1961 | 1971 | 1981 | 1991 | 2001 | 2011 | 2021 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Població | 26 163 | 25 012 | 31 630 | 56 190 | 65 238 | 104 379 | 111 616 | 117 722 | 168 941 | 194 609 | 227 342 | 244 101 | 232 334 | 202 033 | 200 154 | 189 461 |
Monuments i llocs d'interés
Tarento presenta en el seu territori obres arquitectòniques que testimonien la seua importància històrica i cultural: llocs de cult com els restants del temple dórico, els restes arqueològiques de les necrópolis grec-romanes i de les tombes d'habitacions i la Cripta del Redentor i palaus pertanyguts a famílies nobles i a les personalitats ilustres de la ciutat, entre els quals el Palau Pantaleo i Palau d'Ayala Valva.
La ciutat oferix un dels panorames arquitectònics més rics i variats de la península itálica: es passa del románico de l'iglésia de San Domenico Maggiore als palaus en estil renacentista del Burgo Umbertino, del gótico de l'iglésia de Francisco de Paula al barroco de les iglésies i dels palaus senyorials de la "ciutat vella", dels restants d'estructures medievals (com la torre Sant Gall en l'aglomeració del centre històric) a les formes més elegants de palaus i instalacions en estilo Liberty i neoclásico. Numeroses també les criptas, els santuaris i els edículos votivos.
Arquitectura religiosa
Catedral de San Cataldo

La catedral de Sant Cataldo (o duomo de Sant Cataldo) és la catedral més antiga de Pulla i es troba en el cor del centre històric de Tarento, comunament conegut com a Ciutat Vella. Dedicada a Sant Cataldo, bisbe irlandés mort en Tarento en el sigle VI-VII, del com acull el sepulcre, va ser construïda en la segona mitat del X durant els treballs de reconstrucció de la ciutat llançats per l'emperador bizantí Nicéforo II Focas, sobre els restants d'un edifici religiós medieval que data a lo manco del VIII. En el XI l'obra bizantina va ser retocada i es va construir la catedral actual de planta basilical. En 1713 es va afegir la frontera barroca. En el XII va ser elevat el campanar normando, destruït posteriorment com a conseqüència del terremot de 1456 i reconstruït durant els treballs de restauració de 1952. la catedral medix 84 metros de llarc i 24 d'ample, té una nau central, dos laterals i una travessia d'una nau.
Iglesia de San Domenico Maggiore
Ubicada en la zona nort della ciutat vella, l'Iglésia de Sant Domenico Maggiore recolza els seus fonaments sobre els restants d'un templo griego que data del VI i forma part de l'ex complex conventual homònim. Edificada en el 1302 per encàrrec del noble franc-provençal Giovanni Taurisano, ha segut objecte de numeroses reestructuracions a lo llarc dels sigles fins a la més significativa entre els sigles XVII i XVII. Encara intactes en la frontera els caràcters del XIV, en el portal agut en damunt
Transportes
| Aeroport | Còdic IATA | Còdic OACI | |
|---|---|---|---|
| Aeroport de Tarento-Grottaglie | TAR | LIBG |
L'aeroport de Taranto-Grottaglie "Marcello Arlotta" només gestiona servicis de càrrega. Els aeroports que donen servici a la ciutat són Brindisi (Aeropuerto de Salento) i Bari-Palese.
Deportes
| Equip | Deport | Competició | Estadi | Creació |
|---|---|---|---|---|
| Taranto Football Club 1927 | Serie D | Stadio Erasmo Iacovone | 1927 |
| Predecessor: Erro al crear miniatura: Orán |
XX Juegos Mediterráneos 2026 |
Successor: Erro al crear miniatura: Pristina |
Ciutats agermanades
Tarento està hermanada en les següents ciutats:
Personas notables
- Artícul principal → Categoría:Personas de Tarento.
Referències
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadastat - ↑ «Topónimos de Italia». Consultat el 9 de marzo de 2019.
- ↑ Adolfo J. Domínguez Moneder, La polis i l'expansió colonial grega. Sigles VIII-VI, p.21, Madrit: Síntesis (1993), ISBN 84-7738-108-9.
- ↑ Heródoto VII,170; Diodoro Sículo XI,52.
- ↑ Tucídides VI,44.
- ↑ Tucídides VI,104.
- ↑ DUTOUR, THIERRY (2003): La ciutat medieval. Orígens i triumfo de l'Europa urbana. – Paidós, Buenos Aires, 2005, pág. 83. ISBN 950-12-5043-1
- ↑ HERRIN, JUDITH (1973): «La crisis de la Iconoclastia», en MAIER, FRANZ GEORG (comp.), Bizanci. – Sigle XXI, Mèxic D.F., 2000, pág. 121. ISBN 968-23-0496-2
- ↑ Winfried HECHT: «La Renaixença macedónico», en Franz Georg MAIER (compilador): Bizanci. [1973]. Mèxic DF: Sigle XXI, 2000, pág. 179. ISBN 968-23-0496-2