Anar al contingut

Sacro Monte di Varese

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Sacro Monte di Varese

El Sacre Monte del Rosario o Sacro Monte di Varese és un santuari italiano ubicat en Varese en la província homònima (Lombardía). És un dels nou Sacri Monti de Piemont i de Lombardía inclosos en la llista del Patrimoni Mundial de l'Unesco des de 2003. L'entitat «Santuari di Santa Maria del Mont» té el seu domicili en Via Assunzione, 21, Frazione Santa Maria del Mont, 21100 Varese (VA).

Lloc de pelegrinage des de l'Edat Mija per l'iglésia de Santa Maria del Mont i després pel monasteri dels membres de l'Orde local milanesa dels Ambrosiani o Ambrosini (Frates Sancti Ambrosii ad Nemus), fundat en l'any 1474, este Sacro Monte di Varese va ser construït despuix del Concili de Trento. Els treballs es varen iniciar en l'any 1604, a lo llarc de dos quilómetros de recorregut d'adoquinar que mostra els misteris del Rosario, que es va convertir en popular a partir de la batalla de Lepanto (1571).

Sembla que els italians no són capaços de mirar un lloc elevat sense desijar posar-li qualsevol cosa en el cim, i poques voltes ho han fet més feliçment que en el Sacro Monte di Varese
Samuel Butler Alps and Sanctuaries of Piedmont and the Canton Ticino, 1881

L'història

El mont sacre de Varese respecta plenament l'idea segons la qual la proposta d'un Sacre Monte deu colocar-se en un ambient natural de rellevant interés paisagístic, sobre una altura a on preexistira una tradició secular de pelegrinage i de testimonis de fe.
El paisage en el mont Orona (o Mont di Velate) —ubicat en l'interior del Parco Naturale del Camp dei Fiori— en les ales del qual es troba el camí d'adoquinar de més de dos quilómetros de llarc, que toca les 14 capelles, és aquell típic dels prealpes varesinos, en grans boscs d'hages, castanys i nogales. En estes altures ya hi havia testimonis de rellevants manifestacions de fe els orígens de la qual es perden en la llegenda. Es diu que en el lloc en el que es troba el santuari dedicat a la Verge (punt d'arribada del recorregut devocional) ya en el IV va existir una capella que va fer construir San Ambrosio com a agraïment per la victòria sobre els arrianos.
És cert que va existir en este lloc un santuari romànic de el XI (del que es conserva la cripta), construït potser sobre un edifici precedent altomigeval; estava dotat en un nàrtex extern per a acollir als fidels. Ya llavors, com ara, afluían de fet al santuari sobre el mont Orona fidels provinents de tots costats, des de Milà i del cantón del Tesino. Entorn al santuari es va anar progressivament agregant un poble en cases per als sacerdots i per als llaics que allí treballaven, en alberc per als peregrins.

El santuari, ya insuficient per a acollir als peregrins, va ser casi enterament reconstruït en 1472 sobre disseny de l'arquitecte Bartolomeo Gadio; es manté la planta de tres àbsits. A una nova ampliació renaixentista es deu la nau unida a la dreta.
Encara en la segona mitat de el XV les beatas Caterina dona Pallanza i Giuliana dona Bust Arsizio, devingudes llavors fundadores de l'Orde de les monges ambrosianas, es varen retirar a un eremitorio adjacent al Santuari, per a dur una vida d'oració; el seu eixemple va ser seguit per atres jóvens dònes. En 1474 el papa Sixto IV va concedir a la comunitat que erigira un monasteri i el 10 d'agost de 1476 les religioses varen prendre el vel.

Capella XII, Ascensió de Jesús al cel


Va ser una de les eremitas del monasteri, la germana María Tecla Cid, qui va concebre a inicis de el XVII l'idea d'un recorregut capaç de comunicar la planura de Varese en el santuari i el poble sobre el mont de Santa María, oferint consol i l'ocasió de meditar sobre els misteris del rosari.
L'idea va trobar un respal entusiasta i infatigable sostingues organisatiu per part del pare capuchino Giovanni Battista Aguggiari que va conseguir involucrar en l'empresa a algunes famílies nobles milaneses[1] i a estendre la recolecta de fondos a la comunitat de fidels de numerosos llocs sobre un ampli territori que ho rodejava.[2] En 1604 va ser convocat l'arquitecte Giuseppe Bernascone, cridat il Mancino per al proyecte de diverses capelles i del recorregut escenogràfic a lo llarc de les ales del mont: ell va ser el verdader director artístic de la realisació de tot el complex devocional. Mancino es va dedicar en gran encabotament a esta empresa, la més important de la seua carrera, i es va convertir en director indiscutido de la realisació de tot el complex devocional, conferint-li una refinada fisionomia tarde manierista. De tal modo va nàixer en 1604, la Fabbrica del Ss. Rosario.

Es deu recordar que l'oració del Rosari es va codificar en la forma actual pel papa Pío V en 1569 i des de llavors s'havia estés com a forma d'oració colectiva, inclús en els ritos procesionales. Es comprén aixina que s'entenguera desijable i urgent que les numeroses processons al santuari de la Verge pogueren desenrollar-se en el rebanc teatral d'un ascens escalonat per la successió rítmica de les oracions en pauses en les que meditar de front als misteris representats plásticamente i de manera vívida en les capelles.

Gràcies a generoses donacions, la construcció va ser més ràpida que la dels atres montes sacres, i tretze de les capelles es varen terminar en 1623. En 1698 es varen acabar les obres en la seua forma actual, incloses les estàtues de terracota pintada i els fresques que tenen la finalitat d'ampliar de manera ilusionista l'escena dels diversos misteris.

Com convé al rosari, les capelles es dividixen en grups de cinc, separades entre elles per arcs triumfals i fonts per a que es refrescaren els peregrins. Les capelles realisades per Bernascone són 14, una menys que els misteris del rosari, potser el santuari —fique del recorregut— assumix la funció de 15.ª i última capella, gràcies a la construcció realisada en aquells anys, d'un nou altar en marbre dedicat a la Coronació de la Verge, que conserva una talla de fusta de el XIV, objecte d'especial veneració.[3]

La rapidea de les llabors en els primers vint anys de la Fabbrica del Ss. Rosario (que sembla, per a aquells temps, una cosa miraculosa) va ser frut no només de les possibilitats financeres, sino també de l'indubtable capacitat organisativa del Pare Aguggiari i dels atres «diputats de la Fabbrica»: la diversitat de la mà d'obra necessària (albañil, carpinteros, estuquistas, etc.) varen ser reclutats en ofertes de treball colocades en els mercats de Com, Lugano i Varese.[4]


Fins a 1610 les obres varen ser coordinades pels «diputats» de la Fabbrica; posteriorment es va produir un interés directe i constant per part de Federico Borromeo. En 1612, despuix de ima visita pastoral va escriure els Decreti que disciplinaban, en un modo a voltes detallat, el pla de realisació del Sacre Monte,[5] en espècie pel programa iconográfico que devia inspirar-se en els cànons artístics postridentinos. En eixa mateixa época la moradura milanesa supervisava també la realisació del Sacre Monte di Orta i el d'Arona. El complex prealpino dels montes sacres piamonteses i lombardos, devia, en el seu disseny, configurar-se com una espècie d'ideal barrera defensiva de la fe contra la Reforma protestant difosa en el nort d'Europa fet d'altures sacralizadas, testimoni d'una fe popular antiga i de l'encabotament contrarreformista de l'Iglésia catòlica.

Despuix de l'interrupció deguda a la pesta de 1630-32, varen proseguir sobretot les tasques de decoració de les capelles, obres que en 1698 varen resultar acabades.[6]

L'estil arquitectònic de les capelles, dels arcs triumfals i de les fonts és variat, inspirat en els modos estilístics del manierisme. Les estàtues i les fresca que adornen les capelles constituïxen en el seu complex un elevat testimoni de l'art sagrat de el XVII en la zona milanesa.

Notes

  1. ↑ Varen ser les famílies dels Litta, Omodei, Carcano a fer-se càrrec de les construccions i la dotació de les capelles VII, IV i XII. Cfr. Zanzi, L. i Zanzi, P. (a càrrec de), op cit en bibliografia, pág. 104
  2. ↑ En els documents es mencionen els «pobles» de Velate, Malnate, Varese, Carnago, Somma Lombardo, Bust Arsizio, Binago, Castiglione Olona, cfr. Zanzi, L., L'età 'barocca' nella Decima Cappella, en Lotti, C. A., (a càrrec de), op cit en bibliografia, pág. 31
  3. ↑ Una Llegenda, anàloga a la del Sacre Monte di Crea diu que l'autor de l'estàtua va ser el propi Sant Lucas i que va ser duta a la primitiva capella per Sant Ambrosio.
  4. ↑ Cfr. Zanzi, L. i Zanzi, P. (a càrrec de), op cit en bibliografia, pág. 104
  5. ↑ Trobem dos indicacions del tipo: Les figures de relleu han de tindre tamany d'un terç respecte al natural, de bon disseny, ben tallades i juiciosamente coloreadas.
  6. ↑ En excepció de les fresca de la capella XIV eixecutats per Stefano Maria Legnani i Pietro Gilardi entorn a l'any 1717.

Bibliografia

  • Butler, Samuel, Alps and Sanctuaries of Piedmont and the Canton Ticino, 1881; trad.it. edizioni Piemme, 1991.
  • Lotti, Carlo Alberto (a càrrec de), Edizione Amilcare Pizzi (obra fòra del comerç), 1987
  • Zanzi, Luigi, Zanzi, Paolo, (a càrrec de), Atlante dei Sacri Monti prealpini, Skira, Milà, 2002;
  • Restelli, Franco, Viotto, Paola, Sacro Monte di Varese, Macchione Editore, Varese, 2005

Enllaços externs

Commons


Referències