Relacions entre l'Unió Soviètica i els seus Estats satèlit durant la Guerra Freda
Les relacions internacionals entre l'Unió Soviètica i les seues Estats satèlits varen ser una série d'accions diplomàtiques, comercials i geopolítiques portades a terme entre els dirigents de l'Unió Soviètica (1922-1991) i els seus homòlecs d'aquells Estats socialistes resultants en Europa de la Segona Guerra Mundial, que es varen posicionar com a aliats polítics de la URSS durant la Guerra Freda (1945-1991).
Durant este periodo, les relacions que l'Unió Soviètica va mantindre en els demés països aliats del Bloc de l'Est en Europa varen definir el paisage geopolític dins del Teló d'Acer, aixina com les dinàmiques socials en la seua àrea d'influència. Els estats-satèlit resultants de la Segona Guerra Mundial asseguraran a l'Unió Soviètica una llínea de defensa front al Bloc Occidental en forma de països tapó o matalaf. Els distints governs soviètics dirigiran de forma ferma i decisiva la presa de decisions polítiques a lo largo y ancho de el paraigües soviètic des de 1945 fins a la dissolució de la URSS en 1991-1992, si ben el decliu de la seua influència aplega ya de manera definitiva en 1989 en la desaparició de la majoria de règims socialistes en Europa Central i Oriental.
Context històric
La ‘Cortina de Ferro’ o Teló d'Acer (En anglés: Iron Curtain) és un terme polític: una metàfora de la divisió que va sorgir en Europa despuix de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Despuix de la victòria aliada en la guerra, els països vencedors varen dividir l'Europa ocupada, caent la part occidental del continent baix l'influència del lliberalisme i capitalisme americà. Els països d'Europa Central i de l'Est, per on havia passat l'Eixèrcit Rojo de la URSS en el seu camí cap a Alemània, es varen convertir en règims socialistes a favor del Kremlin. Aixina es va conformar l'Europa de la segona mitat de el XX. Alemània va quedar dividida entre un estat lliberal (RFA) en capital en Bonn, i un comunista al voltant de Berlín, ciutat a la seua volta també dividida. Polònia redibujó les seues fronteres prèvies a la guerra i Romania va perdre Moldàvia a favor de la URSS. Des de llavors, Stalin va promoure una política d'alluntament en els seus anteriors aliats, separant estos nous estats-tapó dels que varen quedar a favor d'Estats Units.[1]
El Bloc Comuniste en Europa es va tornar relativament hermètic, un clar signe de que la Guerra Freda acabava de començar. Des de 1947 en l'adopció de la Doctrina Truman, que tractava de frenar l'expansió soviètica recolzant règims capitalistes (no necessàriament democràtics); i fins a la dissolució de la URSS en 1991, el Teló d'Acer va a marcar la vida de tots els europeus, convertint-se en un dels símbols més evidents de la divisió mundial en dos blocs: capitaliste i comuniste.
El terme es va ser popularisant conforme varen alvançar els anys, pero va anar ya el primer ministre britànic Churchill qui aixina ho va sentenciar en un discurs en 1946: “Des de Stettin [hui Szczecin], en el Bàltica, fins a Trieste, en l'Adriático, un teló d'acer ha descendit sobre el continent. Darrere d'eixa llínea es troben totes les capitals dels antics Estats d'Europa Central i Oriental. Varsòvia, Berlín, Praga, Viena, Budapest, Belgrat, Bucarest i Sofia; totes estes famoses ciutats i les poblacions que les rodegen es troben en lo que dec cridar l'esfera soviètica, i totes estan subjectes, d'una forma o una atra, no només a l'influència soviètica, sino a una mida molt elevada i en alguns casos creixent de control per part de Moscou.”[2]
Churchill sí inclou en este discurs a Yugoslàvia com a part del bloc de l'est, a pesar de que pel desenroll de la política exterior d'este país a lo llarc de el XX i en especial per la seua alluntament de l'òrbita de poder soviètica (ruptura entre el mariscal Tito i Iósif Stalin) acabaria per no ser un estat vassall de la URSS, jugant un paper clau en el desenroll del Moviment de Països No Alineats. També cal destacar que entre les ciutats europees que el primer ministre nomena està Viena, a pesar de que Àustria no va formar part del teló d'acer. El motiu d'açò és que, despuix de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, Àustria va ser ocupada pels eixèrcits vencedors seguint el mateix model que en Alemània. Es va dividir el país i la capital de forma separada, quedant part per tant d'Àustria i Viena baix control soviètic. Eixe era l'estat d'Àustria quan Churchill va pronunciar el seu discurs en 1946. Pero al contrari que Alemània, en Àustria es va establir una república federal en tot el país, i per a 1955 es va aprovar llegalment la neutralitat d'Àustria. D'eixe modo, i també per pressió tant austríaca com dels aliats occidentals, l'Unió Soviètica va perdre la seua influència en Viena.
En tot açò ya tenim l'escenari històric sobre el que transcorreran les relacions internacionals en Europa central i oriental fins a la caiguda del Teló d'Acer, que va començar en 1989 i que va tindre per colp final la dissolució de l'Unió Soviètica entre 1991 i 1992. Fins que açò ocórrega, la URSS amprarà tot l'aparat de l'estat per a guanyar influència sobre els seus aliats, dirigir les seues economies i controlar les polítiques estatals i supraestatales.[3] Estes nacions-tapó no varen ser simples aliats ideològics, sino un instrument de seguritat nacional i un valiosíssim input per a les economies comunistes d'Europa. Per això, l'Unió Soviètica va crear i va fomentar el desenroll de dos organisacions internacionals (entre moltes atres) que varen ser clau per a entendre cóm funcionava el món dins del teló: el Pacte de Varsòvia i el COMECON.
El Tractat d'Amistat, Colaboració i Assistència Mútua, més conegut com Pacte de Varsòvia per ser allí on es va firmar en 1955, va ser una aliança de cooperació militar, que buscava en teoria la mútua protecció dels seus Estats membres en cas d'amenaces tant internes com a externes. El Pacte era la part contrarrestante al Tractat de l'Atlàntic Nort (OTAN), organisació militar de mateixa índole, pero americana. En la pràctica, el tractat va servir per a mantindre baix control soviètic als demés països socialistes d'Europa fins al fi de la guerra freda. El tractat es va usar com a ferramenta per a detindre l'influència del capitalisme que poguera sorgir despuix del teló d'acer i protegir el model de vida comunista.[4] Aixina, vorem en els casos de distints països cóm la URSS va esclafar revolucions polítiques valent-se d'esta organisació.
El líder de l'Unió Soviètica Leonid Brezhnev (1964-1982) ho va descriure perfectament en unes declaracions al periòdic estatal Pravda: “Quan existixen forces que són hostils al socialisme i tracten de canviar el desenroll d'algun país socialiste cap al capitalisme, es convertixen no només en un problema del país concernent, sino un problema comú que concernix a tots els països comunistes.”[5] Este artícul és posterior a la Primavera de Praga de 1968, una d'eixes revolucions anticomunista que la URSS va detindre militarment. En estes paraules s'establia la Doctrina Brezhnev, contrarrestant la Doctrina Reagan, pero en lloc de protegir la democràcia lliberal, protegien la revolució socialista.
L'atra organisació internacional que devem mencionar és el Consell d'Ajuda Mútua Econòmica, més comunament denominat per la seua abreviatura en anglés: COMECON. Esta organisació internacional pretenia facilitar la cooperació internacional en matèria econòmica, i servia com a alternativa socialista a les ajudes del Pla Marshall dels Estats Units primer, i a la Comunitat Econòmica Europea despuix. Aixina, la URSS va impulsar les relacions comercials internacionals i va obtindre accés a recursos econòmics i mà d'obra dels seus països aliats. Els soviètics controlaven en gran medida les polítiques econòmiques dels Estats membres de el COMECON, i varen dictar cóm devien establir-se els plans de producció en el bloc de l'Est. A diferència del Pacte de Varsòvia, el COMECON no es va mantindre com una organisació únicament europea, sino que en els anys va introduir membres extracontinentales com Mongòlia, Cuba, Vietnam, Corea del Nort, etc. Tots ells països de cort comunista que depenien en gran mida del poder econòmic de la URSS, encara que curiosament també va haver membres observadors que varen ser estats no-socialistes, com Finlàndia i Mèxic.[6]
Relaciones Unió Soviètica-Alemània Oriental (1949-1990)
La ‘República Democràtica Alemana’ (En alemà: Deutsche Demokratische Republik) o simplement RDA, va anar potser l'eixemple més evident del model d'estat-satèlit soviètic. Els líders de la URSS varen tindre la voluntat de partir Alemània en dos per a garantisar la seua seguritat en Europa Central. L'existència de la RDA és exclusivament ideològica i geopolítica, i no respon en cap cas a un desig nacionaliste, ni social ni ètnic. Els alemans són exactament iguals a un i un atre costat del Teló. Alemània de l'Est es va convertir des de la seua creació en el major símbol de la divisió del continent.
El control soviètic de la política interior
Ya des del seu establiment en 1949, la RDA es va convertir en un porrito del Kremlin, des d'on es portava a terme la verdadera presa de decisions política. Els soviètics varen molejar Alemània com una república marxista-leninista, al model socialiste rus; federal, en cinc estats o länder (si be es varen transformar en districtes a partir de 1952 per a evitar la fragmentació política); i unipartidista, a mans del Partit Socialiste Unificat d'Alemània (en alemán: Sozialistische Einheitspartei Deutschlands), que es va formar en ajuda de les autoritats soviètiques en Alemània durant els primers anys despuix de la guerra. La presència soviètica en Alemània era absoluta. La URSS contava en una embaixada en Berlín Este, aixina com en consulats en Dresde, Leipzig, Magdeburgo i Potsdam. Estos no només albergaven a la missió diplomàtica soviètica, sino que també funcionaven com a quarters d'espionage del KGB, coneguts com a Residències (en ruso: резиденту́ра).
Per a assegurar la correcta direcció política del país, l'Unió Soviètica va implantar en 1949 un orgue administratiu i diplomàtic: la Comissió de Control Soviètic (en alemán: Sowjetische Kontrollkommission) o SKK. La seua funció era l'administració i supervisió del govern federal i les seues branques. A partir de la mort de Stalin en 1953, va passar a conéixer-se com l'Alta Comissió de la URSS en Alemània. Este comité estava dirigit pel general Vasily Chuikov primer, i per Vladimir Semyonov despuix. D'esta manera, els soviètics mantenien un alt nivell de control sobre les institucions alemanes, a través d'estos dirigents en l'ombra, quí varen servir com a líders de facto, especialment en moments de crisis.[7]
Ademés, la URSS va promoure un Estat policial, a on la repressió i la persecució política varen estar a l'orde del dia, gràcies a la Volkspolizei (cos de policia nacional) i especialment a través del Ministeri per a la Seguritat de l'Estat (en alemán: Ministerium für Staatssicherheit) més conegut com la Stasi: un orgue de seguritat interior i inteligència, basat en el servici secret soviètic o KGB. Els seus agents eren entrenats per oficials soviètics, quí ocupaven a la seua volta càrrecs en la cúpula del ministeri.
_-_geo-en.hlipp.de_-_13808.jpg)
Pero quan açò no bastava per a mantindre l'orde establit, Moscou contava també en una divisió permanent del Eixèrcit Rojo estacionada en Alemània. El Grup de Forces Soviètiques en Alemània (també conegut com a Grup Occidental de Forces) es repartia en sèt bases militars a lo llarc del país i incloïa tant divisions terrestres com de la força aérea. Varen tindre un paper clau durant la Sublevació de 1953 quan, despuix d'una reforma laboral que pujava els imposts i baixava els salaris, treballadors de les empreses estatals es varen llançar al carrer a protestar. Les manifestacions varen començar en Berlín el 16 de juny de 1953 i es varen expandir ràpidament per tota Alemània. Al sendemà, 40.000 obrers varen eixir en protesta als carrers de Berlín, on es varen enfrontar en les tropes soviètiques, que havien pres la ciutat i substituït a la policia. En menys d'un dia varen sofocar el tumult, deixant més de cinquanta morts i mils de ferits. En atres ciutats com Dresde i Magdeburgo, la Stasi, ajudada pel Eixèrcit Rojo, va poder contindre als manifestants. No va haver a penes ferits, si ben varis centenars de persones varen ser arrestades i processades.[8]
Els successos varen enfurir al govern de Stalin, que pronte va manar al llavors president del Consell d'Estat, Walter Ulbricht, rendir contes en Moscou. Com a conseqüència de la sublevació, el ministre de Seguritat Estatal, Wilhelm Zeisser va ser destituït. Ademés, la Comissió de Control Soviètic va portar a terme reformes estructurals i de personal en la Volkspolizei, la Stasi, el ministeri de Defensa Nacional i en la Comissió de Planificació Estatal. Tot això demostra cóm les estructures i polítiques de l'Estat canviaven per desig de la URSS i a la seua conveniència.
El control soviètic de la política exterior
En matèria d'assunts exteriors Alemània no va córrer millor sòrt. La URSS dictaminava com es devia relacionar la RDA en el món, i especialment en el bloc capitaliste. Sobre política exterior es referix, dos events varen marcar per damunt de tot les intencions soviètiques en Alemània de l'Est, abdós relacionats en la seua capital.
Per un costat, les polítiques agressives del bloc soviètic despuix de la Segona Guerra Mundial es varen vore reflectides en el Bloqueig de Berlín, que va començar el 24 de juny de 1948 en el tancament de fronteres de l'Alemània socialista (encara llavors baix ocupació soviètica) en l'intenció d'incomunicar Berlín Occidental del restant dels territoris ocupats per EEUU, Regne Unit i França (lo que més tart seria la República Federal Alemana). L'objectiu era pressionar a les potències lliberals a rendir Berlín als soviètics, aixina com respondre a la reforma econòmica i monetària que les potències occidentals pretenien implantar en el costat francés i en la bizona britànic-nortamericà. El Bloqueig va durar onze mesos, pero els aliats del bloc capitaliste varen conseguir abastir el seu costat de Berlín gràcies a constants vols des del restant d'Alemània (uns noucents al dia). Veent que les mides preses no havien funcionat, i que el descontent de tots els berlinesos creixia dia a dia, Stalin va ordenar alçar el bloqueig el 12 de maig de 1949. Este va ser un dur colp per a l'image de la URSS entre els alemans, lo que es va tractar d'esmenar en campanyes propagandístiques durant els anys 50, mostrant l'amistat i solidaritat soviètica en la recent creada República Democràtica.[8]
L'atre gran event que va definir el control soviètic de la política exterior alemana va ser el Mur de Berlín. Va ser erigit el 13 d'agost de 1961 com a mida de contenció i per a controlar millor el tràfic fronteriç. En atres paraules, el mur servia per a evitar que mils de berlinesos escaparen al costat occidental de la ciutat, ya que, des de finals dels anys 50, Berlín Este s'estava buidant. Moscou va recolzar l'iniciativa davant els membres del Pacte de Varsòvia, i va finançar les reformes fronterices necessàries. Tot el procés va ser supervisat per la SKK. Aixina, el mur es va transformar en la prova més visible del Teló d'Acer: el més gran símbol de la Guerra Freda i la divisió mundial en dos blocs. Les discussions sobre l'us del mur varen ser un tema de diàlec freqüent entre la URSS i la RDA, especialment durant l'administració de Brezhnev.
Durant el liderage de Walter Ulbricht, el govern de la RDA era escèptic, i temia l'empijorament de les relacions exteriors alemanes a causa d'esta nova política de seguritat. Davant la crítica del Consell d'Estat Alemà, Brezhnev va ser otorgant més i més poder als cossos de seguritat com la Stasi i la Volkspolizei, deixant a un costat al govern alemà, i confiant més en el juí de la SKK. A pesar de les diferències que abdós països pogueren tindre sobre el mur, la realitat és que la divisió interalemana en Berlín va continuar fins al 9 de novembre de 1989, i en general tampoc varen empijorar les relacions internacionals entre abdós països.
El paper de Erich Honecker
President del Consell d'Estat entre 1976 i 1989, Erich Honecker (n. 1912-f. 1994) va representar no només un canvi en la política diplomàtica de la RDA, sino que va ser un dels actors principals de la dissolució d'Alemània Oriental. Ya en 1971 va substituir a Ulbricht com a secretari general del Partit Socialiste Unificat Alemà, junt al càrrec de president del Consell de Defensa Nacional, convertint-se en el líder de facto del país. El seu ràpit ascens en poder va ser promogut per Brezhnev, enemistado llavors en Ulbricht. Erich Honecker es presentava com un líder menys ortodox i alguna cosa més demòcrata, encara que en la realitat va mantindre les polítiques policials de repressió i va reforçar el paper de la Stasi dins d'Alemània. A la seua volta, Honecker va saber desvincular-se llaugerament de la direcció política soviètica, tractant de donar a la RDA una identitat pròpia com a nació socialista, encara que sempre emmarcant-se en el Bloc de l'Est.
La seua administració va obtindre certes llicències del Kremlin per a poder promoure la cultura i especialment l'educació, a través de programes educatius entre els països comunistes i de movilitat en les universitats, inclús en el bloc occidental. Honecker pretenia aixina molejar l'estat de forma més independent, buscant realisar les seues pròpies reformes. Per això, va apartar a la SKK i va promulgar les institucions pròpies alemanes. Les relacions en la URSS es varen escomençar a endoblegar a partir de 1985 en l'introducció de les iniciatives de reforma glasnost (“obertura”) i perestroika (“reestructuració”) de la mà del llavors secretari general soviètic Mijaíl Gorbachov. Honecker, que havia segut més partidari de la doctrina Brezhnev, no estava d'acort en l'imposició d'estes reformes socioeconòmiques en la RDA, aplegant a escriure a l'oficina de Gorbachov: “Hem fet nostra perestroika, no tenim res que reestructurar”cita requerida
Les tensions varen créixer entre ell i Gorbachov, a quí considerava un mal socialiste i un traïdor als valors del marxisme-leninisme.cita requerida
A finals dels anys 80, Honecker va desafiar el poder de Gorbachov en Alemània, celebrant events per iniciativa pròpia i fent reformes repressives que s'oponien als plans de Moscou, tot això com a provocació cap a l'Unió Soviètica. Varen ser estes reformes (o més be contrarreformas) les que varen provocar una cada volta major fuga de gent cap al costat occidental. Pronte Alemània es va distanciar també dels seus veïns i aliats, tancant les fronteres en Checoslovàquia i Polònia i trencant les relacions diplomàtiques en Hongria. L'alluntament de la URSS i els successos anteriorment mencionats denotaven ya l'inestabilitat i decadència de la RDA, que es negava a canviar. El politburó (comité eixecutiu del partit), contrari a la direcció política de Honecker (i pressionat per l'Unió Soviètica) va destituir a este en octubre de 1989. Tres semanes més tart, el 9 de novembre, el Mur de Berlín va caure.
Referències
- ↑ Kramer, Mark (2014-07-01). Stalin, Soviet Policy, and the Establishment of a Communist Bloc in Eastern Europe, 1941–1948, Oxford University Press, pp. 264–294.
- ↑ «The Sinews of Peace ('Iron Curtain Speech')» (en en-us). International Churchill Society. Consultat el 2024-02-15.
- ↑ «Història de la Rússia soviètica. Tom III: La revolució Bolchevique (1917-1923). La Rússia Soviètica i el món».Revista espanyola de l'opinió pública.(43)
- 283.ISSN 0034-9429.doi:10.2307/40182361.Consultat el 2024-02-15.
- ↑ «Internal Politics and Soviet Foreign Policy: a Case Study».Western Political Quarterly.28(1)
- 130–146.ISSN 0043-4078.doi:10.1177/106591297502800108.Consultat el 2024-02-15.
- ↑ «The Brezhnev-Johnson two-world doctrine».Society.8(12)
- 36–44.ISSN 0147-2011.doi:10.1007/bf02804242.Consultat el 2024-02-15.
- ↑ «Iron Ore Exports: Problems and Prospects».Foreign Trade Review.7(4)
- 349–358.ISSN 0015-7325.doi:10.1177/0015732515730403.Consultat el 2024-02-15.
- ↑ Reiman, Michal (2016-07-29). About Russia, Its Revolutions, Its Development and Its Present, Peter Lang D. ISBN 978-3-631-69554-8.
- ↑ 8,0 8,1 «Confronting the "Blank Espots of History": GDR Culture and the Legacy of "Stalinism"».German Studies Review.14(2)
- 345.ISSN 0149-7952.doi:10.2307/1430568.Consultat el 2024-02-15.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Relaciones entre la Unión Soviética y sus Estados satélite durante la Guerra Fría» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.