Regeneracionisme

Retrat de Joaquín Costa, el líder del regeneracionisme, obra de Victorià Balasanz (1913).

Es diu regeneracionismo a l'heterogénea corrent ideològica que, entre els sigles XIX i XX, reflexiona sobre la nació espanyola i intenta posar remei a la «decadència d'Espanya» especialment despuix de l'enorme impacte del «desastre del 98». Convé, no obstant, diferenciar-ho de la cridada «generació del 98», en la que li'l sol confondre, ya que, si ben abdós moviments expressen el mateix juí pessimiste sobre Espanya, els regeneracionistas ho fan d'una forma menys subjectiva i alguna cosa més documentada i pràctica, mentres que la generació de 1898 ho fa en forma més lliterària, subjectiva i artística.^{cita requerida} El principal representant del regeneracionisme va ser l'aragonés Joaquín Costa en el seu lema «___protected_title_1___».

Els regeneracionistas, persuadits del «retart» d'Espanya respecte d'atres països europeus —«retart» que inclús exageren—, es proponen trobar les vies per a una «regeneració» nacional que arranque les raïls dels «mals de la pàtria» i la situen al nivell de modernitat i potència que li correspon per la seua grandea passada.

El regeneracionisme es va convertir en un moviment de caràcter fortament travesser, en regeneracionistas tant de cunye conservador com a progressiste, tradicionaliste com a republicà. Entre la dreta va ser de vocació majoritàriament africanista. Alguns, com Macías Picavea, defenen un regeneracionisme regionaliste. Aixina, el regeneracionisme influirà en moviments de dreta (maurisme) i d'extrema dreta (primorriverisme, falangisme, franquisme) i també en les esquerres (republicanisme, socialisme).

Ramón Villares en fer balanç de l'impacte del regeneracionisme ha senyalat que «si el regeneracionisme no va triumfar en térmens polítics immediats, el seu èxit en l'àmbit intelectual va ser clamoroso: totes les grans claus interpretatives de l'Espanya de el XX han segut (i, en alguns casos, encara seguixen vigents) deutores del regeneracionismo, des de les llamentacions sobre la fallanca revolució lliberal fins a les tares de la política».

Us del terme

«Vaig regenerar..mones». Text de Manuel del Palau publicat en Blanco i Negre (14 de giner de 1899).

La paraula «regeneració» s'usa ya a principis de el XIX i està presa del lèxic mege, com a antònim de «corrupció», a fi d'expressar una expectativa política. En realitat, és una nova forma en la que s'aboca la vella preocupació per la «decadència» del país, que es va expressar en els sigles XVI i XVII a través de l'obra dels arbitristas i en el XVIII per mig de l'Ilustració i el reformisme borbònic (ejemplificado al principi en la crítica patriòtica del pare Feijoo i els novatores), a voltes satirizado en la figura del cridat proyectisme al que atacara José Cadalso en els seus Cartes marruecas.^{cita requerida}

No obstant el seu desenroll a partir de finals de el XIX és una conseqüència directa del «Desastre del 98» que va posar en evidència les debilitats del règim polític de la Restauració: l'alternança dels dos partits de la tanda, que havia proporcionat al país certa estabilitat, pero que se sostenia sobre la base del sistema caciquil i d'un gran frau electoral i l'aïllament d'iniciatives polítiques modernizadoras. El terme es va definir ideològicament a través de l'influència del krausisme, filosofia que pregonaba la llibertat de consciència, introduïda en Espanya per Julián Sanz del Riu, i l'utilisació de canals aliens al religiós i a l'oficial per a mamprendre una reforma positiva d'Espanya.^{cita requerida}

Història

«Contindre el moviment de reculada i africanisació, absoluta i relativa, que nos arrastra cada volta més llunt fòra de l'òrbita en que gira i es desenvuelve la civilisació europea, portar a terme una refundació del Estada espanyol. Sobre el patró europeu que nos ha donat fet el història i a que el seu espente hem sucumbit, restablir el crèdit de la nostra nació davant el món, evitar que Santiago de Cuba trobe una segona edició per Santiago de Galícia... o dit d'un atre modo: fundar improvisadamente en la Península una Espanya nova, és dir, una Espanya rica i que menge, una Espanya culta i que pense, una Espanya lliure i que governe, una Espanya forta i que vença, una Espanya, en fi, contemporànea de l'humanitat, que en trasponer les fronteres no se sent forastera, com si haguera penetrat en un atre planeta o en un atre sigle [...] i no passem en breu determini de classe inferior a raça inferior, açò és, de vassalls que som d'una oligarquia indígena, a colon que hem principiado a ser de francesos, anglesos i alemans».
Joaquín Costa, Oligarquia i caciquisme, 1901.

Emmarcat dins de l'anomenada «lliteratura del Desastre», resposta de les èlits intelectuals al «Desastre del 98», el regeneracionisme va plantejar la necessitat de «vivificar» —de regenerar— a la societat espanyola. De fet a finals de el XIX i principis de el XX es va convertir en la paraula de moda, «encara que en significats distints segons quí la pronunciara», com ha senyalat Ramón Villares. «Per als partits dinàstics, es tractava de millorar els mecanismes de funcionament del règim lliberal i d'assegurar la seua estabilitat a través de la corona; per als partits regionalistes, lo que caldria canviar era l'estat centralizador i donar-li el regrés com a un calcetí; per als institucionistas i intelectuals de filiació republicana, regnenerar significava educar hòmens nous i nacionalisar la població entorn a valors plens d'energia i virilitat que conseguiren despertar a la nació dormida, tasca a la que els intelectuals el varen prendre gran afecte. Tot lo món tenia la seua recepta».

Sense dubte, l'autor de major influència d'esta corrent va ser l'aragonés Joaquín Costa. En 1901 va publicar Oligarquia i caciquisme com la forma actual de govern en Espanya, una obra en la que va senyalar al règim polític de la Restauració com el principal responsable del «retart» d'Espanya. Segons Costa, per a poder «regenerar» al «organisme malalt» que era l'Espanya de 1900 feya falta un «cirugià de ferro» que posara fi al sistema «oligàrquic i caciquil» i impulsara un canvi basat en «escola i rebost». Una prova de la gran popularitat que va alcançar Costa va ser que el 15 de juny de 1901 va ser acompanyat entre vítores i muigues als polítics professionals des del Ateneu de Madrit, a on havia presentat el seu llibre, fins a la seua casa en la carrer de Barquillo, veent-se obligat a saludar des del balcó i pronunciar un breu discurs.

Tomás Pérez Vexe ha senyalat que el regeneracionisme compartix en la lliteratura del Desastre, de la que forma part, la mateixa visió sobre la «decadència» d'Espanya construïda pel lliberalisme de el XIX segons la qual esta s'havia iniciat en la derrota de la Comunitats de Castella en la batalla de Villalar lo que va supondre l'implantació del «cesarismo absolutista» dels Habsburgo. Aixina mateix es varen plantejar el problema del «caràcter nacional», o més be de «els defectes del caràcter nacional» com va dir Lucas Mallada i que va desenrollar Costa, qui va calificar a la «raça espanyola» com «atrassada», «presuntuosa», «pereosa», «improvisadora», «vanilocua», etc. En la reunió extraordinària de la Cámara agrícola de l'Alt Aragó que es va celebrar en Barbastro el 13 de novembre de 1898 Costa va propondre «una total rectificació de la nostra història... fundar Espanya com si mai haguera existit».

De la mateixa manera que atres autors «del 98» Costa també va concloure que el poble era l'autèntica «ànima de la nació», per lo que la forma de regenerar-la era «fer lliure al poble espanyol, que és esclau, elevar la seua cultura, que és cuasi africana». De fet en una de les seues primeres obres, publicada molt abans de 1898, ya s'havia propost «sorprendre i fixar el ___protected_title_2___ del poble espanyol, tal com ho ha manifestat... en els seus refrans, romançades i poemes primitius o cantares de gesta... i deduir d'eixos mateixos monuments el sentit ideal de la nostra història política». Esta visió va culminar en la publicació en 1902 de l'obra colectiva Dret consuetudinari i economia popular, en la que també va participar Miguel de Unamuno, l'idea de la qual de l'intrahistoria no distava molt de la de Costa.

El camí de Costa va ser preparat anteriorment per Els mals de la pàtria i la futura revolució espanyola (1890), de Lucas Mallada i El problema espanyol, de Ricardo Macías Picavea, aixina com per les crítiques que sobre l'analfabetisme i l'insuficients millores educatives de la pedagogia i l'educació per part de l'estat havien segut abocades pels krausistas de l'Institució Lliure d'Ensenyança dirigida per Francisco Giner dels Rius.

Per una atra part, una constelació d'autors va vindre a seguir els camins marcats per Costa. Aixina, Rafael Altamira (1866–1951) va escriure Psicologia del poble espanyol (1902), a on concep el patriotisme com un concepte espiritual ingénito en els pobles. Despuix de passar revista als propagadores d'este sentiment des de Juan Ginés de Sepúlveda, Francisco de Quevedo i Benito Jerónimo Feijoo fins a Lucas Mallada, l'obra del qual desaprova, menciona els defectes del Idearium espanyol propost per Ángel Ganivet i tracta l'hispanofobia francesa com un greu mal, atenuat per l'hispanofilia alemana. Defén l'actuació espanyola en Amèrica i creu que la seua reputació ha millorat, pese a desinteresarse encara dels seus propis assunts. Despuix tracta la situació present rebujant el pessimisme de Macías Picavea en El problema nacional i la seua proposició d'una dictadura i simpatiza en l'ilustrat de el XVIII Juan Pablo Forner i en Joaquín Costa. Separa la vida nacional de la política dels seus dirigents, poc eixemplar, i resumix els mals nacionals en: falta de patriotisme; despreci de lo propi; absència d'interés comú; falta de concepte d'independència; i menyspree de la tradició. Per últim interpreta el «cirugià de ferro» de Joaquín Costa com a símbol de la confiança en sí mateixa del poble espanyol, en els seus vicis i virtuts. L'educació solucionaria problemes: si les Universitats difongueren el saber en cada centre i classe social —aplaudix a Concepció Arenal—, despertaria inquietuts. Demana carta blanca per a l'escola, que crearà una «noble passió per engrandir la terra a on un ha naixcut», en frase de Lucas Mallada, en l'esforç de que és capaç l'espanyol. Un pensament similar s'arreplega en José María Salaverría (1873-1940), autor de Vella Espanya (1907).

Encara que la majoria dels regeneracionistas són hòmens, no convé oblidar l'aportació d'algunes dònes. És el cas de Rosario de Falca, qui ya en els primers anys huitanta va deixar constància d'alguns dels mals que afligien al seu volguda Espanya: l'alluntament del mig natural, l'aglomeració urbana, llimita els horisons de les persones, convertint-les en assuts fàcils de l'apariència, el hipocresia, la banalitat i el sinsentido. No li agrada lo que veu i per a intentar remediar la degeneració paulatina que amenaça el pervindre de la pàtria, propon la tornada a la vida campestre. Des de la seua Vila-Nova, una quinta situada a les afores de Pinte, rodejada de plantes i de varis animals domèstics entre els que no falten dos bons ensellaments, predica les bondats de la vida en el camp no solament a les seues llectores de El Correu de la Moda, sino també a els qui s'adinsen en les honduras divulgatives de Gasseta Agrícola, publicació del Ministeri de Foment que té per objectiu fomentar el desenroll agrícola i ganader i l'educació rural. Si en el periòdic dirigit per Ángela Grassi manté una secció titulada «En el camp», en l'edició ministerial publicarà tres estudis més extensos, en els quals explica en detall les seues propostes regeneracionistas: Influència de la vida del camp en la família, El lux en els pobles rurals i L'educació agrícola de la dòna.

Els ideals i propostes dels regeneracionistas varen ser acollits per polítics conservadors com Francisco Silvela, que va escriure un famós artícul, «Sense pols», publicat en El Temps (16 d'agost de 1898), i Antonio Maura, que varen vore en esta corrent un adequat vehícul per a les seues aspiracions polítiques i es varen adherir a la mateixa. Igualment ho varen fer els lliberals Santiago Alba, José Canalejas i Manuel Azaña. Benito Pérez Galdós va assimilar este pensament com una derivació del seu inicial krausisme en els seus últims Episodis nacionals i inclús un dictador com Miguel Primer de Rivera va aplegar a apropiar-se de part del discurs de Costa, que havia reclamat un «cirugià de ferro» que acometera les reformes urgents que necessitava el país: de fet, Primer de Rivera va mamprendre i va portar a terme un dels somis de Costa: un pla hidrològic.

Pero varen ser escritors i pensadors com Juan Pío Membrado Ejerique, Juliol Senador Gómez, Constancio Bernaldo de Quirós, Antonio Rodríguez Martín, Luis Morote, Ramiro de Maeztu, Pere Corominas, Adolfo Posada, Basilio Paraís Lasús, Francisco Rivas Moreno i José Ortega i Gasset, els qui principalment varen prolongar este moviment intelectual fins a l'esclat de la guerra civil espanyola en 1936.

Vore també

• Desastre del 98
• Arbitrismo
• Caciquisme
• Carlismo
• Krausismo
• Hispanofobia
• Hispanofilia
• Ilustració
• Ser d'Espanya

Bibliografia

• Archilés Cardona, Ferran(2016).«¿Una cultura imperial? Africanisme i identitat nacional espanyola en el final del sigle XIX».Storicamente.Università vaig donar Bologna.Bolonya:12: 1-25.ISSN 1825-411X.
• De la Granja, José Luis; Beramendi, Just; Anguera, Pere (2001). L'Espanya dels nacionalisme i les autonomies, Madrit: Síntesis. ISBN 84-7738-918-7.
• Pérez Vexe, Tomás (2020). 3 de juliol de 1898. El fi de l'Imperi espanyol, Barcelona: Taurus. ISBN 978-84-306-2265-8.</

• Saz, Ismael(2016).«Les herències intelectuals de la pèrdua de l'imperi americà».Storicamente.Università vaig donar Bologna.Bolonya:12: 1-25.ISSN 1825-411X.
• Suárez Cortina, Manuel (2006). L'Espanya Lliberal (1868-1917). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 84-9756-415-4.
• Villares, Ramón (2009). «Alfonso XII i Regència. 1875-1902», Ramón Villares (ed.). Restauració i Dictadura, Volum 7 de l'Història d'Espanya, dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, Barcelona-Madrit: Crítica/Marcial Pons, pp. 1-304. ISBN 978-84-4423-921-8.