Anar al contingut

Novatores

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Amphiteatrum matritense. Representa l'amfiteatre anatòmic del Hospital General de Madrit. Portada de la Anatomia completa del home de Martín Martínez, 1728.

Novatores és una denominació, inicialment pijorativa (utilisada pels seus adversaris, que els reprochaven el seu desig d'innovar o renovar -el primer us del terme sembla ser de Fra Francisco Palanco, de l'Orde dels Mínims: Dialogus physico-theologicus contra philosophiae novatores, 1714-),[1] i posteriorment considerada elogiosa, que s'aplica a un grup minoritari de pensadors i científics espanyols de finals de el XVII i començos de el XVIII; el periodo que en el història intelectual d'Europa correspon a la crisis de la consciència europea que coincidix en la revolució científica i precedix a l'Ilustració, i que en Espanya també es denomina com preilustración espanyola.

Els novatores en el context europeu

Entre 1680 i 1720 es va produir lo que el historiador francés Paul Hazard va cridar en 1935 La crisis de la consciència europea, un periodo decisiu de la seua història cultural ya que durant el mateix es varen posar en qüestió els fonaments del saber fins a llavors admés gràcies als treballs de John Locke, Richard Simon, Leibniz, Pierre Bayle, Isaac Newton, etc. En esta época va culminar la revolució científica del sigle XVII; els bolandistas i els maurinos varen posar les bases de l'història crítica; l'iusnaturalisme i el contractualisme es varen convertir en els nous fonaments de la filosofia política; es varen difondre el jansenisme i el deísmo provocant una crisis religiosa, etc.[2]

Segons Antonio Mestre i Pablo Pérez García, estos autors que varen commoure "els fonaments de la tradició europea" compartien tres característiques bàsiques: "En primer lloc, la seua aposta per una explicació racional de la realitat com a requisit indispensable per a desentranyar-la i transformar-la. En segon terme, el seu hastío davant la tradició, el gos i l'immovilisme intelectual, acadèmic i científic. I per últim, la seua prudència o, si es preferix, el seu convenciment de que el camí pel que deuria alvançar el progrés de les lletres, les arts i les ciències no era la senda de la revolució".[3]

No fa molt temps es pensava que el gran canvi cultural descrit per Hazard no hauria aplegat a Espanya i que quan ho va fer va ser de la mà dels Borbones. Esta exaltació dels mèrits de la nova dinastia va ser obra dels propagandistes de la mateixa i es va produir especialment durant el regnat de Carlos III. Entre ells va destacar Juan Sempere i Guarinos en el seu Ensaig d'una Biblioteca Espanyola dels Millors Escritors del Reynado de Carlos III publicat en 1785. Inclús Jovellanos en el seu Elogi de Carlos III va alabar l'actitut renovadora de Felipe V.[4]


Pero les investigacions històriques de les últimes décades han demostrat que es tracta d'una visió falsa i propagandística, encara que seguixca havent historiadors que com Pedro Voltes continuen afirmant que l'orige de l'Ilustració espanyola es troba en l'arribada de la dinastia borbònica.[5] Hui sabem que les noves corrents culturals europees ya eren conegudes en les dos últimes décades de el XVII pels novatores, per lo tant, abans de l'arribada de dita dinastia.[6]

Història

L'obra que marca el naiximent del moviment novator pròpiament dit va ser El Home Pràctic o Discursos sobre el seu Coneiximent i Ensenyança, de Francisco Gutiérrez dels Rius, tercer comte de Fernán Núñez , un llibre publicat en 1680. Com ha senyalat François López, citat per Mestre i Pérez García, "no falten en ell ni la condena sense ambages del escolasticisme, ni l'esperada menció de Descartes, ni els elogis prodigados als que, rebujant la filosofia aristotèlica, consentint més en paraules i distincions quiméricas que en coses physicas i reals, es dediquen al verdader coneiximent de la naturalea i quant la compon, atenent-se als criteris del més docto científic d'Europa, com yo juge ser-ho l'admirable Gassendo".[7]

Portada de l'edició de 1783 de Joaquín Ibarra de Bibliotheca hispana nova, obra de Nicolás Antonio.

Esta obra va obrir el camí a la recepció dels alvanços en el història crítica, en lo que varen ser pioners Nicolás Antonio i Gaspar Ibáñez de Segòvia, marqués de Mondéjar, que varen ser els que varen establir els primers contactes en els bolandistas. El marqués de Mondéjar, aconsellat per Daniel Papebroch en qui va mantindre una relació epistolar, va començar la redacció i publicació de les Dissertació Eclesiàstiques en les que criticava els falsos cronicones —encara que l'edició completa de les mateixes no es va produir fins a 1747 gràcies a Gregorio Mayans—. El contacte directe en l'atre grup de renovadors de l'història crítica, els maurinos, es va produir per mig dels benedictinos de la Congregació de Valladolit que visitaven a sovint el monasteri parisenc de Saint Germain-dones-Prés i varen mantindre correspondència regular en ells. En este camp també varen destacar la moradura José Sáenz d'Aguirre, que va publicar entre 1693 i 1694 la Collectio Maxima Concilliorum Hispaniae, i Juan Lucas Cortés, pero el principal exponent de la mateixa va ser Manuel Martí, conegut com el deán d'Alacant, que va residir en Roma i va treballar com a bibliotecari de la moradura Sáenz d'Aguirre. Al seu regrés a Espanya Martí es convertirà en l'enllaç en el camp del humanisme i de la crítica històrica entre els novatores i la primera generació d'ilustrats, representada pel valencià Gregorio Mayans.[8]


Sobre la recepció en Espanya dels alvanços de la revolució científica del sigle XVII els historiadors destaquen l'obra pionera Carta Filosòfic, Mèdic-Chymica de Juan de Cabriada, publicada en Madrit en 1687 encara que Cabriada havia naixcut en Valéncia, en la que va aparéixer el primer manifest del nou esperit innovador i una crítica del método escolàstic en l'exigència de l'experimentació, per lo que va suscitar moltes crítiques a favor i en contra:[9]

Gravat del Atles Anatòmic de Crisóstomo Martínez. Biblioteca Nacional d'Espanya.
És regla assentada i màxima certa en medicina, que cap cosa s'ha d'admetre per veritat en ella, ni en el coneiximent de les coses naturals, sino és allò que ha demostrat ser cert l'experiència, per mig dels sentits exteriors. Aixina mateix és cert, que el mege ha de ser instruït en tres gèneros d'observacions i experiments, com són: anatòmics, pràctics i químics

En eixe mateix any de 1687 Crisóstomo Martínez, subvencionat per la municipalitat valenciana, va viajar a París per a que finalisara el seu Atles Anatòmic, reconegut com un dels primers tractats europeus de microscopía anatòmic-òssea. Dèu anys despuix, despuix de varis intents de crear una acadèmia que defenguera la nova ciència, es va fundar en casa del doctor Peralta la que en 1700 es cridaria Regio Societat de Medicina i atres Ciències gràcies a un privilegi otorgat pel rei Carlos II. No obstant, en el camp de la ciència moderna els novatores també tenien els seus llímits. Coneixien les aportacions de Descartes, Gassendi, Galileo, Boyle o Harvey, pero desconeixien l'obra de Newton; i sempre varen defendre l'heliocentrisme com una "hipòtesis" no com una teoria científica per temor a la repressió de l'Inquisició.[10]

L'arribada de la nova dinastia borbònica no va aportar cap canvi important en el terreny científic, llevat la major centralisació que va supondre la creació de la Real Biblioteca i la Real Acadèmia Espanyola.[11] En els Borbones tampoc varen cessar els atacs contra els novatores, com el del teòlec tomista pare Francisco Polanco que va publicar un llibre en un apèndix en el significatiu títul de Dialogus Physico-Theologicus contra Philospohiae Novatores, sive Tomista contra Atomista. Encara que els novatores li varen respondre, especialment el Pare Tosca en un passage del seu Compendium Philosophicum de 1721, publicat anys despuix del Compendio Matemàtic (1709-1715).[12]

Els novatores es varen caracterisar per un interés preilustrado per les novetats científiques en oposició al escolasticisme tomista i neoaristotélico, per mig de l'ocupació del empirisme i el racionalisme. Buscaven tant el rigor metodològic com la claritat expositiva. Varen preferir usar les llengües modernes abans que les clàssiques per a publicar les seues obres.


La denominació "preilustrado" s'utilisa també per a un atre tipo de personages, especialment els comerciants que, en un context mercantilista i precapitalista, varen conseguir un notabilísimo ascens social durant els regnats de Carlos II i Felipe V, aplegant al primer pla de l'escena política i social, com Juan de Goyeneche[13] o Juan de Deu i Riu González, marqués de Campoflorido.[14]

Continuadores de l'abundant lliteratura de denúncia de la decadència espanyola (especialment la dels arbitristas), els novatores eren conscients del retart científic d'Espanya i la marginalitat de l'ambient intelectual espanyol respecte a les grans corrents de pensament europeu, temes en els que se centren. Trobaven una causa principal en el anquilosamiento de l'universitat espanyola en el escolasticisme, que actuava com una rémora. Varen traure el debat de les seues idees renovadores fora de les aules universitàries, a tertúlias i acadèmias més àgils en el seu funcionament.

Entre les múltiples polèmiques que es varen desnugar entre els novatores i els seus detractors (aristotèlics o escolàstics),[15] un dels punts de discrepància era l'atomisme dels primers, del que es derivaven problemes teològics,[16][17] que es varen procurar eludir a través del probabilisme, una derivació del laxisme o casuisme jesuítico.[18]


Les posicions dels novatores no poden identificar-se en un cos doctrinal coherent i unitari, i són molt diferents entre sí. S'ha propost diferenciar entre els novatores escèptics, més radicals, i els eclèctics, més transigentes en l'entorn intelectual dominant; pero tal diferenciació també resulta problemàtica.[19]

Les seues demandes de renovació intelectual no varen tindre repercussió en la seua época, pero sí posteriorment, en el context de la ciència en l'Ilustració espanyola de la segona mitat de el XVIII. La sòrt que varen córrer va ser molt desigual, sent alguns d'ells proscrits i alcançant atres èxit social i institucional.

Les generacions de novatores

Donada l'extensió en el temps del moviment, es parla de vàries generacions de novatores, una primera a la que pertanyen Antonio Hugo de Omerique, Juan Bautista Juanini o Diego Mateo Zapata (naixcuts en 1634, 1636 i 1644, respectivament);[20] una segona a la que pertanyen Juan Bautista Corachán, Gabriel Álvarez de Toledo, Manuel Martí o Juan de Cabriada (naixcuts en 1661, 1662, 1663 i 1665);[21] i una última, la dels seus hereus en la primera Ilustració, a la que pertanyen Gregorio Mayans i Siscar, Jorge Juan i Antonio de Ulloa (naixcuts en 1699, 1713 i 1716). La classificació no s'usa extensament, entre atres coses per la dificultat d'etiquetar a novatores que, per edat, serien d'una generació encara anterior, com Juan Caramuel o José Saragossa (naixcuts en 1606 i 1627); o intermija entre la primera i la segona, com Tomás Vicente Tosca (naixcut en 1651). Per un atre costat, el representant més destacat de la primera Ilustració en Espanya, Benito Jerónimo Feijoo (naixcut en 1676), per edat és més propenc als novatores de la segona generació que als primers ilustrats.


Va haver núcleus novatores en distintes ciutats,[22] encara que va destacar especialment el de Valéncia.

Núcleu valencià

Alguns nobles varen actuar com a mecenes de biblioteques, acadèmies i tertúlies, que no eren noves, pero fins a llavors havien segut de caràcter lliterari i artístic. El pas a temes científics va ser un dels signes més clars de l'incipient mentalitat que conduiria a l'Ilustració. Precedit per les tertúlies del comte de l'Alcudia[23] i del Marqués de Villatorcas (José de Castellví),[24] a la que assistien Tomás Vicente Tosca, Juan Bautista Corachán i Manuel Martí (el deán Martí), el núcleu dels novatores valencians es considera fundat en l'any 1686 en una reunió en casa de Baltasar Íñigo, a la que varen acodir Corachán i Tosca. L'idea inicial és crear una espècie d'acadèmia matemàtica. El moviment va tindre com a primera llabor la renovació de les idees i les pràctiques científiques existents. Entre els seus precedents varen estar els treballs del matemàtic i astrònom José Saragossa, d'Isaac Cardoso i de Juan Caramuel i del mege valencià Juan de Cabriada.


Que és lastimosa i encara vergonyosa cosa que, com si fórem indis, hajam de ser els últims en rebre les notícies i llums públiques que ya estan escampades per Europa. I aixina mateix, que hòmens a els qui tocava saber açò s'ofenguen en l'advertència i es enconen en el desengany. ¡Oh, i quin cert és que l'intentar apartar el dictamen d'una opinió antiquada és de lo més difícil que es pretén en els hòmens!
Juan de Cabriada

Carta filosòfic-mege-chymica, 1687.[25]

L'ambient intelectual valencià va continuar caracterisant-se per un increment progressiu en l'exigència crítica, enllaçant als novatores en els primers ilustrats valencians, especialment Gregorio Mayans; i diferenciant-los d'uns atres, concretament de Feijoo, del que explícitament es distancien.[26]

Núcleu saragossà

S'havia produït un moviment similar en Saragossa entre un grup de meges, iniciat en 1677 per Juan Bautista Juanini i José Lucas Casalete. En l'amfiteatre anatòmic de l'Universitat de Saragossa es varen realisar distintes demostracions de la circulació de la sanc. En 1686 es va presentar la primera topografia mèdica moderna, obra de Nicolás Francisco Sant Joan i Dumenge,[27] que representava una tendència moderada front a novatores més extrems, com Francisco de Elcarte.[28]

Núcleu sevillà

Un grup de meges sevillans, molt influïts per Juan de Cabriada, varen fundar en 1697 la Regio Societat Sevillana de Medicina i atres Ciències;[29] entre atres institucions acadèmiques, molt numeroses en Sevilla, poc abans s'havia creat la Veneranda Tertúlia Mèdica Sevillana (Juan Muñoz i Peralta, 1693).[30]


La figura més destacada del núcleu de novatores sevillans va ser el murcià Diego Mateo Zapata (Verdadera Apologia, 1690) que defenia la medicina racional i filosòfica. Va terminar processat per l'Inquisició, que també va prohibir la seua obra Ocàs de les formes aristotèliques (1745, editada póstumament i traduïda a vàries llengües).

Núcleu gadità

El més important dels novatores gaditans va ser Antonio Hugo de Omerique, que va escriure tractats d'aritmètica i trigonometria. Especialment important va ser Analysis geometrica (1698), que va ser citat elogiosament per Isaac Newton.[31]

Ya en el XVIII, un grup destacat de novatores es varen trobar entre els marins de l'Escola de Guardiamarinas de Càdis (1717), que varen destacar per la seua notable formació científica, com Jorge Juan i Antonio de Ulloa, que varen conformar el núcleu de la primera ilustració gaditana (Assamblea Amistosa Lliterària, 1755) i varen destacar en l'expedició hispà-francesa per a la mida del meridià terrestre (1734), ademés d'atres contribucions científiques (càlcul infinitesimal). Una atra institució important va ser el Colege de Cirugia de Càdis (1748), del que va eixir José Celestino Mutis.

Núcleu madrileny

Juan Bautista Juanini es va propondre l'anàlisis yatroquímico de l'aire de Madrit en la finalitat de previndre les seues malalties, en la que es considera la primera obra mèdica plenament moderna que es va publicar en Espanya (Discurs polític i phísico, 1679).[32]


Les tertúlies madrilenyes eren especialment dinàmiques (la del Comte de Salvatierra, la del Duc de Montellano, la del Comte de Villablina, la del Marqués de Villena -Juan Manuel Fernández Pacheco, primer director de la Real Acadèmia Espanyola, 1713-, la del comte de Montehermoso,[33] la del Marqués de Mondéjar -Gaspar Ibáñez de Segòvia, la notable biblioteca del qual va passar a engrossar els fondos de la Biblioteca Real-, la de Florencio Keli -cirugià de Carlos II- i la de Gabriel Álvarez de Toledo -primer bibliotecari real-).[34][35] Personages assidus a elles, eren Diego Mateo Zapata o Nicolás Antonio (Bibliotheca Hispana Vetus, 1696, i Bibliotheca Hispana Nova, 1672). Gabriel Álvarez de Toledo, poeta, historiador i teòlec, va ser un dels fundadors de la Real Acadèmia. La seua Història de l'Iglésia i del món, des de la seua creació al diluvi (1713) feya una interpretació del Génesis des de la teoria atomista, lo que va suscitar la resposta polèmica de fra Francisco Polanco que va batejar com novatores als partidaris de la modernisació científica d'Espanya.[36]

Núcleu hispanoamericà

En els precedents en el XVII de Carlos Sigüenza i Góngora i sor Juana Inés de la Creu, les idees dels novatores de la preilustraació apleguen a Hispanoamèrica prou vesprada, i casi sempre a través de jesuïtes. Juan Magnin (1701-1753) escriu en Quito en 1744 el seu Milliet en harmonia en Descartes o Descartes reformat. En Mèxic destaca Juan Benito Díaz de Gamarra i Dávalos (1745-1783), que publica els seus Elementa Recientioris Philosophiae / Elements de Filosofia Moderna, Mèxic, 1774 i Errors de l'Enteniment Humà, Pobla, 1781. També en Nova Espanya escriuen Francisco Javier Alegre (1729-1788) i Francisco Javier Clavigero (1731-1787). El gadità José Celestino Mutis aplega a Cartagena d'Índies en 1760. En Cuba destaca José Agustín Cavaller (1762-1835).[37]

Notes i referències

  1. ↑ Novatores, en portal.civila.com
  2. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, pp. 397-398.
  3. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, pp. 443-444.
  4. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, pp. 409-410.
  5. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, pp. 410.
  6. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, pp. 399-400.
  7. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, pp. 403-404.
  8. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, pp. 404-407.
  9. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, pp. 401-402.
  10. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, pp. 401-402.
  11. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, pp. 403. «La Guerra de Successió va supondre un canvi dinàstic i nous plantejaments polítics, pero en el pla cultural no va implicar tan importants conseqüències: major centralisació en les noves institucions, Real Biblioteca i Real Acadèmia de la Llengua, [sic] pero el desenroll científic es va mantindre en idèntiques coordenades»
  12. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, pp. 403.
  13. ↑ Gonzalo Anes, Don Juan de Goyeneche, un preilustrado, en Juan de Goyeneche i el seu temps : els navarresos en Madrit, Pamplona: Govern de Navarra, Departament d'Educació i Cultura, 1999, p. 121-136)
  14. ↑ José Luis Barri Moya http://www.cervantesvirtual.com/obra/una-biblioteca-preilustrada--la-del-primer-marqus-de-campoflorido-1726-0/ Una biblioteca pre-ilustrada: la del primer marqués de Campoflorido (1726)], Bolletí de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando, 1994.
  15. ↑ «Les polèmiques en els escolàstics». Archivat des de l'original, el 3 de març de 2012.
  16. ↑ Sebastián Quesada, Diccionari de civilisació i cultura espanyoles, pg. 333
  17. ↑ Francisco Sánchez-Blanco, L'Ilustració en Espanya, pg. 19.
  18. ↑ Jesús Pérez Magallón, Construint la modernitat, pg. 193.
  19. ↑ Entre els escèptics estarien Cabriada i el grup de meges sevillà. Sánchez Blanco, citat i contestat per Jesús Pérez Magallón Construint la modernitat, pg. 110. Posa com a eixemple de l'impossibilitat de realisar tal delimitació la comparació ambivalent de Uztáriz -Jerónimo de Uztáriz- en el marqués de Santa Creu de Marcenado -Álvaro Navia Osorio i Vigil-, i a atres autors que no considera que deguen incloure's entre els novatores, com Sebastián Esquerre. Cita atres fonts, com José Luis Abellán.
  20. ↑ Jesús V. Cobo Juan Bautista Juanini (1636-1691): sabers mèdics i pràctiques quirúrgiques en la primera generació del moviment novator, tesis doctoral, 2006, Facultat de Medicina de la UAB.
  21. ↑ Uns atres serien fra José Rodríguez, el pare Martín Miñana o el dominico Jacinto Segura. Inke Gunia, De la poesia a la lliteratura: el canvi dels conceptes en la formació del camp lliterari espanyol del sigle XVIII i principis de el XIX, Iberoamericana Editorial, 2008, ISBN 8484893448, pg 56.
  22. ↑ Ademés dels núcleus en seccions en este artícul (Valéncia, Saragossa, Sevilla, Càdis, Madrit), va haver uns atres, es denominen com "novatores" o com "preilustrados" per la bibliografia:
  23. ↑ García Presó, R. (1999). Les Cultures del Sigle d'Or. Madrit: Història 16, págs. 200 - 201. ISBN 84-7679-126-7.
  24. ↑ Yolanda Gil Saura, Els gusts artístics dels «novatores» valencians entorn a 1700: la colecció de pintura dels marquesos de Villatorcas
  25. ↑ Citada en Miguel Ángel Quintanilla i José Manuel Sánchez Ron (1998) Ciència, tecnologia i societat, Madrit: Santillana, ISBN 84-294-4976-0, p. 89
  26. ↑ ...en el camp de l'investigació històrica podrà seguir-se en claritat el entronque del reformisme dels valencians, vanguarda del moviment ilustrat, en el criticisme del barroc castellà. Des de Nicolás Antonio, Aguirre i el deán Martí, figura a penes coneguda, i dò Gregorio Mayans, els estudis històrics seguiran un procés creixent d'exigència en l'objectivitat crítica... dos aspectes: hispanisme i método, determinaran la seua postura front al P. Feijoo. Perque l'obra del benedictino no és de l'agrade dels reformistes valencians. Si confessen el mèrit de Feijoo superstició... mai voran en ell un científic. Censuraran... a l'ensagiste, no sempre ben informat, sense rigor metodològic i que no recorre a les fonts originals... per una atra part, el inmoderado us dels diccionaris estrangers... en menyspree dels llibres espanyols. Antonio Mestre, Història, furs i actituts polítiques: Mayans i el historiografia de el XVIII, pg. 33-34.
  27. ↑ Jorge M. Ayala, Pensadors aragonesos. Història de les idees filosòfiques en Aragó
  28. ↑ Statera medicinae selectae, quae appendi potest an sit rationalis methodus magistris mei Dr. Josephi Casalete..., Saragossa, 1687. Elcarte, Francisco de (s. XVII), en mcnbiografias.com
  29. ↑ José Abril, Els meges “NOVATORES” i les seues polèmiques en la medicina tradicional
  30. ↑ «http://www.scholarly-societies.org/history/1693vtmh.html». Archivat des de l'original, el 10 de febrer de 2014.
  31. ↑ Luis Suárez Fernández, José Andrés Gallego i uns atres, La Crisis de l'hegemonia espanyola, sigle XVII, pg. 63.
  32. ↑ Imprenta Real, Mateo de Plans. El títul complet és DISCURSO PHISICO I POLILICO / QUE DEMUESTRA LOS MOVIMIENTOS QUE PRODU- / ce la Fermentacion, i matèries Nitrosas en els cossos Subluna / res, i les causes que pertorben les benignas i saludables influen / cias de que goja l'ambient desta vila de Madrit, de que re- / sultan les freqüents morts Repentines, breus i agudes / malalties que s'han declarat en esta Cort / de cinquenta anys a esta part. / EN LA SEGUNDA SE PROPONE UN METHODO / preservatiu dels mals Vapors i Exalaciones, que ocasio- / nan les inmundas humitats dels carrers de Madrit / que causen malignes i agudes malalties. / DESCRIBESE TAMBIEN LA CALIDAD I EL MODO DE HAZER / del Caphe, i del The, i per a que malalties aprofiten estes begudes. / I del modo en que es prepara el Vi de la China-China en Ingla- / terra i en atres parts per a les Calenturas,/ Tercianas i Cuartanas. La China-China a que es referix és la quina o chinchona. El llibre està dedicat a Carlos II. Juanini es presenta com a natural de l'Estat de Milà, doctor en medicina, i cirugia, cirugià que va anar de la Cambra de La seua Alteza el Serenísimo Senyor don Juan d'Àustria.
  33. ↑ A finals del sigle XVIII va haver famoses tertúlies del marqués de Montehermoso (José María d'Aguirre). Entre les tertúlies madrilenyes de començos de sigle que enumera José Luis Abellán apareix citat un comte de Montehermoso (Història del pensament espanyol, Espasa, 1996, pg. 262).
  34. ↑ Ayala, op. cit., pg. 363.
  35. ↑ «Els focs d'irradiació de la nova filosofia».
  36. ↑ Les polèmiques..., web cit.
  37. ↑ Antolínez Camargo, Rafael. «La filosofia en el sigle XVIII. Novatores i ilustrats».

Bibliografia

  • Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). «La cultura en el sigle XVIII espanyol», Luis Gil Fernández i uns atres (ed.). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, Madrit: Istme. ISBN 84-7090-444-2.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Novatores&oldid=1437607»