Africanisme espanyol

La veu «africanista» és polisèmica en espanyol. Pot referir-se a tres conceptes ben diferenciats. En primer lloc, es va denominar aixina al grup de personalitats espanyoles que durant la segona mitat de el XIX i principis de el XX, per raons històriques i geopolítiques, varen considerar que Espanya deuria estar present en el repartiment del continent africà, especialment a partir de la Conferència de Berlín de 1885. Durant l'últim terç de el XIX es va produir un gran número de publicacions sobre Àfrica i es varen realisar expedicions, entre les que destaquen les organisades per la Real Societat Geogràfica Espanyola. Destaquen ademés els congressos africanistas, de marcat caràcter colonialista i econòmic, les actes del qual es varen arreplegar en varis volums des de 1894.

En segon lloc, es denomina africanistas als militars que varen fer part de la seua carrera en l'eixèrcit colonial establit en la zona del Protectorat de Marroc. Els constants combats per a sometre a les tribus rifeñas, si be varen costar moltes baixes, varen permetre als supervivents fer una ràpida carrera militar gràcies als ascensos per mèrits de guerra (Francisco Franco, un destacat militar destinat en Marroc, va conseguir aixina aplegar al generalato als 33 anys). Envejats pels atres mandos, es va ser desenrollant en ells un esperit de casta, enemic dels polítics. En Àfrica varen fer la seua carrera bona part dels mandos de l'eixèrcit que després se sublevarien contra la Segona República. Durant el règim franquiste es va produir un renovat interés per la proyecció espanyola en Hispanoamèrica i l'intervenció en les possessions en Àfrica, i a una intervenció diplomàtica i un rellançament de l'acció cultural, que, en el cas d'Àfrica, va donar lloc a la creació del Institut d'Estudis Africans i dels Quaderns d'Estudis Africans, aixina com a una certa producció acadèmica.

Per últim, com arreplega la primera accepció del Diccionari de la llengua espanyola, africanista és la «persona que es dedica a l'estudi i foment dels assunts concernents a Àfrica». En este sentit, l'africanisme és equivalent d'Estudis Africans, desenrollats estos en primera instància per investigadors i centres d'estudis africans d'Europa i Amèrica durant la segona mitat de el XX, pero el número creixent de la qual en l'actualitat inclou a científics naixcuts en Àfrica i afrodescendientes i vàries àrees emergents, que corresponen en les categories acadèmiques anglosaxones «African studies», «Black studies», «African-American studies», «Black Male Studies», «Spanish African studies», «Atlantic studies», «African Politics» etc. El punt d'inflexió té lloc en els anys xixanta, en els que es produïxen aportacions com les de James Samuel Coleman sobre la segregació i l'educació dels afrodescendientes en Amèrica.

Antecedents

Com a precursor de l'interés per Àfrica en Espanya destaca Dumenge Badía, conegut com Alí Bey, el primer espanyol no musulmà que aplega a La Meca. En 1876 es constituïx en Madrit la Real Societat Geogràfica Espanyola. A lo llarc dels anys la Real Societat Geogràfica d'Espanya va ser impulsora d'importants proyectes, com els de Manuel Iradier en Guinea Equatorial, o Joaquín Gatell i Folch (Caid Ismail) i José María de Muga (Moro Viscaí) en Marroc. En 1922 va ser una de les entitats cofundadoras de l'Unió Geogràfica Internacional. L'activitat d'estes i atres institucions geogràfiques i comercials, com la Societat de Geografia Comercial de Barcelona, varen constituir una consciència i un activisme colonialista en Espanya, el foc del qual es va concentrar en Àfrica, especialment despuix de la pèrdua de les colónies americanes o la Societat Espanyola de Africanistas i Colonistas.

En 1877 es crea l'Associació Espanyola per a l'Exploració d'Àfrica, institució filial de l'Associació per a l'Exploració del Congo, fundada en Brusseles pel rei Leopoldo II de Bèlgica. L'impuls de Joaquín Costa possibilita, en 1883, la creació de la Societat Espanyola de Africanistas i Colonialista.

Pintura africanista

Des de les obres de Mariano Fortuny, que va acompanyar a l'eixèrcit en la guerra d'Àfrica, la pintura espanyola de les últimes décades de el XIX i la primera mitat de el XX va cultivar un gènero costumiste, similar al orientalisme de la pintura francesa, que a voltes s'ha denominat pintura africanista.

Bibliografia

• Macías Fernández (2019). Franco 'va nàixer' en Àfrica: Els africanistas i les campanyes de Marroc, Ed. Tecnos. ISBN 978-84-309-7635-5.