Eixèrcit d'Àfrica (Espanya)

El Eixèrcit d'Àfrica, cridat en els seus inicis Eixèrcit d'Operacions d'Àfrica i des de 1927 Forces Militars de Marroc, va ser la branca del Eixèrcit de Terra d'Espanya que va actuar com a guarnició del protectorat marroquí des del seu establiment en 1912 fins a l'independència de Marroc en 1956.

Va ser creat com a resposta a la resistència de les tribus rifeñas que duria a la guerra del Rif. Durant la seua actuació en la guerra civil espanyola, com Cos d'Eixèrcit Marroquí, les tropes africanes es varen guanyar la reputació de cruels assessins entre la població i els militars del bando republicà, com ya hagueren fet uns anys abans contra les cabilas rifeñas.

Antecedents

Vore també: Guerra de Melilla i Conferència d'Algecires

La presència militar espanyola en el Nort d'Àfrica arranca des de començos del XVI, si ben no seria des de la década 1860 en la guerra d'Àfrica quan l'implicació espanyola és cada volta més directa. En 1909 es va produir un ataque de les tribus rifeñas contra les posicions de la plaça de Melilla que desembocaria en el conegut com Desastre del Barranc del Llop. Això forçaria l'enviament de tropes africanes a la plaça melillense fins a alcançar els trentacinc mil hòmens i constituiria la base del posterior Eixèrcit d'Àfrica.

Per eixes dates ya havia començat el repartiment de Marroc per les rivalitats entre França, Anglaterra i Alemània. Seria en la Conferència d'Algecires (1906) a on a Espanya se li va assignar el nort i el sur de Marroc, principalment la zona del Rif, Cap Juby i Ifni, mentres que França es va quedar en el restant de Marroc. Lo cert és que la zona del Protectorat espanyol era la més pobra, d'orografia difícil i en major hostilitat per part de la població. En base, no era cap negoci per a Espanya i constituïa més un pou sense fondo per a l'Estat.

El Marroc espanyol

El Marroc espanyol era el territori colonial més propenc a l'Espanya peninsular i el més difícil de controlar del conjunt de territoris colonials. Durant el periodo 1910-1926 es va produir la guerra del Rif, el moment de major dificultat per al domini del territori del protectorat.

Historial operatiu

Guerra del Rif

Artícul principal → Guerra del Rif.

En l'assignació del protectorat espanyol en 1912, va començar la progressiva ocupació del territori assignat a Espanya. Va ser llavors quan es va crear el que es coneixeria com a Eixèrcit d'Àfrica, compost per l'agrupació de tropes espanyoles i africanes que es varen ocupar de guarnir i estendre el territori baix administració colonial.

En 1919 va tindre lloc una important rebelió contra el Marroc espanyol (i posteriorment contra el domini colonial francés). El general Fernández Silvestre va començar una expedició cap a l'interior del Rif que va terminar en la catastròfica derrota de l'eixèrcit espanyol en Annual. La direcció de la rebelió rifeña va estar en mans d'Abd el-Krim, qui conseguiria establir la República del Rif i posar en una difícil situació a les tropes espanyoles. Pero el gran error estratègic d'Abd el-Krim va ser atacar les posicions franceses, lo que seria el principi del fi. En el desembarc d'Espígols les tribus del Rif varen ser finalment vençudes en gran dificultat per les forces franc-espanyoles despuix de varis anys de lluita.

Despuix d'eixa llarga i cruenta guerra s'havia forjat el sempre disciplinado i temut Eixèrcit d'Àfrica, pero en ell va aparéixer un ampli grup d'oficials militars cridats africanistas que constituiria un important grup de pressió tant dins de l'eixèrcit com en la política espanyola. Entre ells, destacaven José Sanjurjo, Francisco Franco, Juan Yagüe, José Enrique Varela, Camilo Alonso Vega, Juan Luis Beigbeder, Fernando Barrón o Emilio Llosa.

Segona República

Artícul principal → Organisació territorial de l'Eixèrcit espanyol en 1936.

En l'arribada de la República es varen produir escassos canvis en l'organisació de l'Eixèrcit d'Àfrica, exceptuant canvi de mandos militars més afectes a la República i la reducció de tropes. A decir verdad, també en l'organisació polític-social del Protectorat es varen fer molt pocs canvis. En juliol de 1936, la jefatura estava a càrrec del General Agustín Gómez Morato en residència en Ceuta. A les seues órdens es trobaven dos circumscripcions militars:

• La Circumscripció Oriental, en sèu en Melilla al mando de Manuel Romerals Quintero i dividida en dos parts: La que comprenia Melilla i el seu territori circumdant, i la que comprenia el Rif en sèu en Vila Espígols.
• La Circumscripció Occidental, en sèu en Tetuán al mando d'Osvaldo Capaç Montes i dividida també en dos parts: Ceuta-Tetuán i Larache.

Conforme a la Reforma militar durant la Segona República, l'organisació de l'Eixèrcit d'Àfrica també es va vore immersa en la mateixa. En el protectorat marroquí coexistien forces de reclutament ordinari, entre les quals figuraven:

Unitats	Efectius europeus	Efectius marroquins	Total
2 Legions del Terç d'Estrangers.	4.200		4.200
6 batallons de Caçadors i 2 batallons d'Ametralladores	6.097		6.097
5 Grups de Forces Regulars Indígenes	2.160	6.830	8.990
5 Mehalas de la Mehal-la Jalifiana, en 3 tabores cada una.	540	4.902	5.442
5 Mejaznías		1.640	1.640
5 Grups de Forces Regulars Indígenes	426	990	1.416
2 Batallons d'agrupacions d'Artilleria	2.000		2.000
2 Batallons del Arma d'Ingeniers	1.000		1.000
3 Grups d'Intendencia	700		700
3 Grups de Sanitat	1.700		1.700
Tiradors d'Ifni.	310	925	1235
Forces del Sàhara.	491		491
Totals	19.624	15.287	34.911

Guerra civil espanyola

Vore també: Colp d'Estat en Espanya de 1936

Vore també: Cos d'Eixèrcit Marroquí

Antic cementeri musulmà en La Corunya, a on varen ser enterrats els combatents moros del bando franquiste.

L'Eixèrcit d'Àfrica es componia de tropes espanyoles i de la Legió Espanyola i contractava soldats locals marroquins per a l'infanteria i cavalleria, cridats Regulars. En total, l'Eixèrcit d'Àfrica aplegava a 32 000 soldats i era l'unitat més professional i eficaç comparada en la força de 100 000 hòmens de l'Eixèrcit Espanyol durant els anys 20 i 30. L'Eixèrcit d'Àfrica anava a eixercitar un paper clau durant la Guerra civil espanyola que va tindre lloc entre 1936–1939. Junt en atres unitats de l'Eixèrcit Espanyol, l'Eixèrcit d'Àfrica es va sublevar contra l'II República i va participar en el colp militar del 18 de juliol de 1936. Al sendemà, el general Franco va aplegar de les illes Canàries i va assumir el mando d'esta força.

El Marroc espanyol es va unir als golpista sense una gran oposició, a excepció d'alguns mandos i grups reduïts. L'intenció inicial era transportar l'Eixèrcit d'Àfrica per mar a l'Espanya peninsular. No obstant, les tripulacions dels bucs de guerra espanyols, els oficials de la qual s'havien sumat al tumult, es varen mantindre lleals al govern de la República de Madrit. Un número important de tropes de l'Eixèrcit d'Àfrica es va transportar a l'Espanya continental en un audaç pont aéreu establit per mig d'avions Junkers i Savoia-Marchetti, avions de transport suministrats per Alemània i Itàlia a l'incipient moviment golpista contra la República.

Acte de propaganda de Franco durant la guerra civil espanyola.

Despuix d'aplegar a Espanya, l'Eixèrcit d'Àfrica va ser dividit en dos columnes, una manada pel coronel Juan Yagüe i l'atra pel general José Varela. Yagüe va alvançar al nort i va ocupar molt ràpidament bona part d'Extremadura despuix de les batalles de Mèrida i Badajoz. Seria en estes campanyes a on varen perpetrar un gran número de matances entre les poblacions extremenyes i entre els presoners de les milícies. Després va canviar de rumbo, cap a l'est, cap a Madrit i Toledo, lliberant l'Alcázar de Toledo. Per un atre costat, Varela va entrar en Andalusia i es va fer en el control de les principals ciutats: Sevilla, Granada i Còrdova. Gràcies principalment als alvanços de l'Eixèrcit d'Àfrica, casi tot l'oest d'Espanya estava en mans dels sublevats a finals de setembre de 1936. En l'autumne de 1936 les forces sublevades varen mamprendre l'atac i les tropes marroquines varen constituir la vanguarda de l'atac cap a la capital, Madrit. No obstant, va coincidir en l'arribada de les Brigades internacionals, els enviaments militars soviètics i un clar aument de la resistència republicana. Les tropes marroquines que havien alvançat a lo llarc d'Extramadura i el Tajo havien sofrit un desgast tal que en les altes baixes habidas durant la batalla de Madrit varen fer que este cos d'èlit tinguera la seua primera derrota important.

Erro al crear miniatura:

Tropes marroquines festejant la pren de Rubielos de Mora, 1938.

A principis de 1937, les forces de l'Eixèrcit d'Àfrica havien aumentat a 60 000 hòmens, renombrándose com a Cos d'Eixèrcit Marroquí. Per la seua banda, la Legió i els Regulars es varen convertir en la vanguarda dels golpista per a les operacions del restant de la guerra i varen eixercitar un paper fonamental en la victòria de l'eixèrcit nacional. Durant el contraatac republicà en Brunete, les tropes marroquines varen jugar un importantíssim paper en soportar el pes de l'atac republicà i ser elles mateixes les que varen tindre que rebujar-ho. Novament, el Cos d'Eixèrcit Marroquí va jugar un importantíssim paper durant les batalles de Terol i Aragó a principis de 1938. Per a juliol de 1938, el Cos d'Eixèrcit de Marroquí estava integrat per uns 98 000 hòmens comandados pel general Juan Yagüe. En aquell moment, estava format per les divisions 40.ª, 50.ª i 105.ª; llevat la 50.ª Divisió, formada per soldats de tongada, totes les demés divisions estaven compostes per tropes molt aguerridas: legionaris, regulars, mercenaris africans dels territoris d'Ifni i Sahara i voluntaris de les milícies falangistas i carlistas. Durant els primers moments de la Batalla de l'Ebre, el Cos d'Eixèrcit Marroquí va sofrir el major número de baixes per l'èxit de les tropes republicanes, i un número important de soldats moros varen ser fets presoners, sent fusilats immediatament com ya es venia fent en el bando republicà a lo llarc de la guerra.

Ya en l'Ofensiva de Catalunya varen ser les unitats mores de les primeres que varen entrar en Barcelona el 26 de giner, perseguint a les restants unitats republicanes en retirada fins a la frontera francesa. Al final de la guerra es trobaven situades front a Madrit, que el 26 de març de 1939 es va rendir a les tropes sublevades: l'entrada de les tropes marroquines es produïa en dos anys i mig de retart.

Posguerra i Segona Guerra Mundial

Despuix del final de la guerra civil espanyola, va començar la de desmovilización i reorganisació del Eixèrcit Franquiste. l'Eixèrcit de Terra Espanyol deuria compondre's de vintiquatre divisions d'infanteria i una de cavalleria, enquadrades en dèu Cossos d'Eixèrcit. Dos es desplegaven en els territoris espanyols del Nort d'Àfrica (part Nort del Protectorat de Marroc, Ceuta, Melilla i places menors):

• L'IX Cos d'Eixèrcit en el seu sector occidental, en les Divisions 91.ª (Ceuta-Tetuán), 92.ª (Larache-Alcazarquivir) i 93.ª (Xauen).
• El X Cos d'Eixèrcit en el sector oriental, en les Divisions 101.ª (Melilla) i 102.ª (Vila-Sanjurjo).

Secció septentrional dels territoris marroquins baix protectorat d'Espanya fins a 1956.

Les tropes marroquines varen retornar al Protectorat per a tornar a les seues antigues funcions de guarnició i tropes colonials: despuix de dos anys de guerra ya havien complit el treball encomanat i Franco les va enviar a l'atre costat de l'Estret. Allí permaneixerien durant els anys de la Segona Guerra Mundial, en que podrien servir d'utilitat en cas de l'entrada d'Espanya en la guerra.

En l'independència de Marroc en 1956, la major part dels Regulars de contractació local varen ser traslladats al nou Eixèrcit Real. Es varen mantindre les ciutats de Ceuta i Melilla i les places menors de sobirania espanyola, i encara en elles estan guarnides per unitats de la Legió i Regulars. En els plans de Replegue de l'Eixèrcit Espanyol (10 d'abril de 1956-31 d'agost de 1961), com a conseqüència de l'Independència de Marroc, es varen reduir d'huit a quatre els Grups de Forces Regulars d'Infanteria i es varen dissoldre els dos Grups de Cavalleria. Els Regulars contaven en 127 oficials marroquins i 12.445 soldats d'esta mateixa nacionalitat.

Vore també

• Cos d'Eixèrcit Marroquí
• Guàrdia mora
• Guerra del Rif
• Legió Espanyola
• Protectorat espanyol de Marroc
• Regulars

Bibliografia

• Tussell, Javier; Avilés, Juan; Pardo, Rosa (eds.). La política exterior d'Espanya en el sigle XX, Biblioteca Nova, Madrit, 2000. ISBN 84-7030-767-3
• Thomas (1976). Història de la Guerra Civil Espanyola, Barcelona: Círcul de Llectors. ISBN 84-226-0873-1.
• Casanova (2007). Història d'Espanya, vol. VIII: República i Guerra Civil, Crítica, pp. 544. ISBN 84-226-0873-1.