Anar al contingut

Camilo Alonso Vega

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Camilo Alonso Vega

Camilo Alonso Vega (Ferrol, 29 de maig de 1889-Madrit, 1 de juliol de 1971) va ser un militar espanyol, conegut pel seu paper durant la dictadura de Francisco Franco i la repressió durant la posguerra.[1][2]

Veterà de les guerres de Marroc, va participar en el colp d'Estat i la guerra que va seguir al mateix. Durant la guerra civil va destacar al mando de la 4.ª Divisió de Navarra,[3] en la que va participar en algunes de les batalles més importants de la lluita. Despuix de l'instauració de la dictadura franquista va ser designat per a l'eixercici d'importants llocs, aplegant a ser subsecretari del Ministeri de l'Eixèrcit, director general de la Guàrdia Civil o ministre de la Governació. També va eixercitar atres càrrecs, com a procurador en les Corts franquistes o membre del Consell Nacional de FET i de les JONS. Al final de la seua carrera va aplegar a alcançar el ranc de capità general. Alonso Vega va tindre un destacat paper en la repressió franquista, aplegant a ser conegut popularment com a «Don Camulo» pel seu enrossinament.[4]

Biografia

Carrera militar

Va nàixer en Ferrol el 29 de maig de 1889.[5] Ingressaria en Acadèmia d'Infanteria de Toledo en 1907,[6] a l'edat de díhuit anys, a on va cursar estudis militars. Va ser amic íntim de Francisco Franco,[7][8] companyer de promoció en l'Acadèmia de Toledo —que a l'adop manava el coronel José Villba Riquelme—. Poc despuix de llicenciar-se es va traslladar al nort d'Àfrica, a on participaria en la distintes campanyes africanes —a on va tornar a coincidir en Franco—. En 1920, contant en el ranc de capità, va ingressar en la recent creada Legió.[9] Per les seues accions militars, en 1921 va ser condecorat en la Medalla Militar i va aplegar a ser propost per a la concessió de la Laureada de Sant Fernando.[9]

Despuix de la proclamació de la Segona República va continuar en l'eixèrcit. Va estar implicat en algunes conspiracions contra la República.[5] Alonso Vega va tindre una destacada participació en la defensa d'Oviedo durant la revolució d'Astúries, en 1934.[10] Va ser qui va donar l'orde de cremar en gasolina el teatre Campoamor per a evitar que els revolucionaris atacaren des de dit enclavament el quarter de Santa Clara.[11]

Guerra civil espanyola

En juliol de 1936 ostentava el ranc de tinent coronel i era cap del Batalló de montanya «Flandes» n.º 5, en sèu en Vitòria.[12] Alonso Vega, que estava en contacte en el general Emilio Llosa,[12] compartia eliderage de la conspiració militar antirrepublicana en la guarnició de Vitòria en el seu superior en el mando, el coronel del Regiment d'Artilleria de Montanya N.º 2 Vicente Abreu Madariaga.[13] El 19 de juliol de 1936, junt al general Ángel García Benítez, va dirigir la sublevació militar en Àlaba i la subsegüent repressió organisada contra els lleals a la República. En posterioritat, al front de la columna que duya el seu nom, es va distinguir en la batalla de Vilarreal —a on va ser ferit per primera volta—. Temps despuix va passar a manar l'IV Brigada de Navarra,[14] unitat en la que es va distinguir en la campanya del Nort[n. 1] i en la batalla de Brunete. En novembre de 1937 va ser nomenat coronel comandant de la recent creada 4.ª Divisió de Navarra.[15] Al front d'esta unitat participaria activament en algunes de les grans batalles de la lluita: Terol, Aragó, Llevant, l'Ebre o Catalunya. El 15 d'abril de 1938 les vanguardes de la 4.ª Divisió de Navarra al mando d'Alonso Vega varen aplegar al Mediterràneu en les aigües de Vinaròs, complint l'objectiu de tallar l'Espanya republicana en dos.[16][17]

Durant el transcurs de la lluita Alonso Vega va ascendir al ranc de general de brigada.[18]

Dictadura franquista

Despuix del final de la guerra civil, en setembre de 1939 va ser nomenat director general d'Ensenyança militar del Eixèrcit de Terra.[19] Un any despuix seria nomenat subsecretari del Ministeri de l'Eixèrcit, a les órdens del general José Enrique Varela. Des d'este càrrec es va convertir en un estret colaborador del general Varela, al mateix temps que també ho va vigilar de prop.[20] La supervisió dels camps de concentració franquistes també va quedar baix jurisdicció d'Alonso Vega.[21]

Considerat una persona de la confiança de Franco,[22][23] en juliol de 1943 va ser nomenat director general de la Guàrdia Civil.[24] Considerat per Stanley G. Payne com un «exitós reorganizador» de la Guàrdia Civil,[25] durant el seu periodo com a director generala Benemérita va mamprendre una dura campanya de repressió contra el maquis i l'oposició antifranquista.[26] Franco hauria deixat en les seues mans les qüestions relacionades en l'Orde públic,[27] inclús per damunt dellavors ministre de la governació Blas Pérez González. Alonso Vega va escomençar ser conegut per la durea de la seua gestió,[28] aplegant a ser conegut popularment com a «Don Camulo»[27] pel seu enrossinament.[4]

En 1957 va ser nomenat ministre de la Governació, càrrec en el que es va mantindre fins a 1969.[29] La seua designació es va produir en el context immediat als disturbis universitàries de febrer de 1956.[30] Durant l'eixercici del seu càrrec, si be va carir de l'inteligència i destrea del seu antecessor —Pérez González—, Alonso Vega seria un estret colaborador de Franco en el sí del govern.[31] En 1959 va passar a la situació de reserva en l'Eixèrcit de terra,[32] si be va seguir mantenint el seu càrrec ministerial. Seria cessat com a ministre en 1969 despuix d'haver alcançat l'edat de 80 anys, sent substituït pel jurídic militar Tomás Garicano Goñi.[33]

En 1969 va ser «exaltat» a la categoria de «Capità General de l'Eixèrcit»,[34] grau militar que únicament varen alcançar en vida el propi general Franco i Agustín Muñoz Grans. Va fallir en Madrit, l'1 de juliol de 1971.

Vida privada

En 1924 va contraure matrimoni en Ramona Rodríguez Bustelo (1895-1983),[35] filla d'un dels pioners de l'indústria cárnica, Just Rodríguez Fernández, fundador de la Fàbrica «La Llum». Camilo va ser nomenat fill adoptiu de Noreña en l'any 1939,[36] i posteriorment va rebre la Medalla d'Or de l'Ajuntament (1955).[36] Fins a l'entrada en vigor de la Llei de Memòria Històrica[37] hi havia un carrer en Noreña en el seu nom, que ara ha passat a denominar-se Carrer de la Llibertat. També ha tingut un carrer en el seu nom en Santander fins al 14 de novembre de 2025, a on va passar a denominar-se carrer José Ferro. En la seua época se li va considerar membre del Opus Dei.[8]

Notes

  1. ↑ Durant la pren de Llanes, el 5 de setembre de 1937, Alonso Vega va resultar ferit.[14]

Referències

  1. ↑ Fernández Pasalodos (2024). Fins al seu total extermini: La guerra antipartisana en Espanya, 1936-1952, Galàxia Gutenberg. ISBN 978-84-19738-81-3.
  2. ↑ Romero Salvadó, 2013.
  3. ↑ Payne, 1987, p. 135.
  4. ↑ 4,0 4,1 Romero Salvadó, 2013, p. 42.
  5. ↑ 5,0 5,1 d'Arce, 1998, p. 303.
  6. ↑ de l'Arc, 1970, p. 259.
  7. ↑ Carr, 1996, p. 336.
  8. ↑ 8,0 8,1 Ynfante, 1970, p. 172.
  9. ↑ 9,0 9,1 Bardavío, 1969, p. 58.
  10. ↑ Martínez Bande, 2007, p. 112.
  11. ↑ Rodríguez Muñoz (2010). «Oviedo: objectiu dels revolucionaris. L'assalt.», , Oviedo, pp. 442-443. ISBN 9788487730528.
  12. ↑ 12,0 12,1 Martínez Bande, 2007, p. 355.
  13. ↑ Ruiz Pla, Germán (2016). Àlaba: una província en peu de guerra, Beta III Mileni, pp. 212, 216 i 219. ISBN 9788415495963.
  14. ↑ 14,0 14,1 Muñiz Martín, 1976, p. 119.
  15. ↑ Engel, 2000, p. 19.
  16. ↑ Thomas, 1976, p. 862.
  17. ↑ Moreno Gómez, 1985, p. 625.
  18. ↑ Engel, 2000, p. 21.
  19. ↑ Ministeri de l'Eixèrcit: «DECRETE nomenant Director General d'Ensenyança Militar al General de Brigada don Camilo Alonso Vega».Bolletí Oficial de l'Estat Plantilla:Sense cursiva.ISSN 0212-033X.
  20. ↑ Losada Malvárez, 1990, p. 13.
  21. ↑ Beevor, 2006, p. 405.
  22. ↑ Aguilar Olivencia, 1999, p. 36.
  23. ↑ Cardona, 2001, p. 101.
  24. ↑ Puig, 1984, p. 80.
  25. ↑ Payne, 1987, p. 453.
  26. ↑ Clemente, 1995, p. 50.
  27. ↑ 27,0 27,1 Cardona, 2001, p. 201.
  28. ↑ Cardona, 2001, p. 207.
  29. ↑ Urquijo Goitia, 2008, pp. 137-138.
  30. ↑ d'Antón, 2000, p. 455.
  31. ↑ Payne, 1987, pp. 497, 510.
  32. ↑ Ministeri de l'Eixèrcit: «Decrete 1021/1959, de 4 de juny, pel que es dispon que el Tinent General don Camilo Alonso Vega passe a la situació de reserva».Bolletí Oficial de l'Estat Plantilla:Sense cursiva.ISSN 0212-033X.
  33. ↑ Payne, 1987, p. 546.
  34. ↑ Jefatura de l'Estat: «Decrete-llei 20/1969, de 29 d'octubre, pel que s'exalta a la categoria de Capità General de l'Eixèrcit al Tinent General don Camilo Alonso Vega».Bolletí Oficial de l'Estat Plantilla:Sense cursiva.ISSN 0212-033X.
  35. ↑ Artícul de Franc Torre, en l'edició digital de la Nova Espanya del 27 de maig de 2009.
  36. ↑ 36,0 36,1 Text de la proposta de l'Ajuntament de Noreña, pág. 10, a propòsit de la Llei de Memòria Històrica
  37. ↑ ple de l'Ajuntament de Noreña debat la Llei de Memòria Històrica, el 26 de novembre de 2009.

Bibliografia

  • (1999) , Madrit: Edicions Akal. ISBN 84-460-0962-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBardavío1969">Bardavío (1969). L'Estructura del poder en Espanya. Sociologia política d'un país, Ibèric Europea d'Edicions.
  • (2006) The Battle for Spain. The Spanish Civil War, Londres: Penguin Books.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCardona2001">Cardona (2001). Franco i els seus generals. La manicura del tigre, Temes d'Hui.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCarr1996">Carr (1996). «L'época de Franco: 1939-1975. Política, eixèrcit, Iglésia, economia i administració», Història d'Espanya Menéndez Pidal, Espasa-Calp.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFClemente2005">Clemente (2005). Eixèrcit i conflictes civils en l'Espanya contemporànea, Fonaments.
  • d'Antón (2000). Història de la policia espanyola, J. d'Antón.
  • (1998) Els generals de Franc, Seuba Edicions.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFde l'Arc1970">de l'Arc (1970). Els 90 ministres de Franc, Madrit: Dopesa.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFEngel2000">Engel, Carlos (2000). Història de les divisions de l'eixèrcit nacional, Almena Edicions.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLosada Malvárez1990">Losada Malvárez, Juan Carlos (1990). Ideologia de l'Eixèrcit franquiste (1939-1959), Istme. ISBN 8470902253.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMartínez Bande2007">Martínez Bande (2007). Els anys crítics: República, conspiració, revolució i alçament, Madrit: Trobe. ISBN 84-306-0487-1.
  • (1985).«La Guerra civil en Còrdova (1936-1939)».Alpuerto.Còrdova:
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMuñiz Martín1976">Muñiz Martín (1976). Astúries en la guerra civil, Ayalga.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPayne1987">Payne (1987). The Franco Regime, 1936–1975, Madison: The University of Wisconsin Press. ISBN 0-299-11070-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPuig1984">Puig, Jaime J. (1984). Història de la Guàrdia Civil, Editorial Mitre.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRomero Salvadó2013">Romero Salvadó (2013). Historical Dictionary of the Spanish Civil War, Scarecrow Press. ISBN 978-0-8108-8009-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFThomas1976">Thomas (1976). Història de la Guerra Civil Espanyola, Barcelona: Círcul de Llectors. ISBN 9788497598323.
  • (2008) Governs i ministres espanyols en l'edat contemporànea, Madrit: CSIC.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFYnfante1970">Ynfante (1970). La prodigiosa aventura del Opus Dei. Génesis i desenroll de la santa màfia, Rode ibèric.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Camilo_Alonso_Vega&oldid=1468600»