Cartes marruecas

Les Cartes Marruecas conformen una novela epistolar de l'escritor i militar espanyol José Cadalso, publicada en 1789 de forma pòstuma. Reunix un conjunt de noranta cartes, de predominant to ensayístico, que narren l'història de Gazel, un jove marroquí que havent viajat per tota Europa aplega a Espanya en la comitiva d'un embaixador de Marroc, i aprofita l'oportunitat per a conéixer les costums i la cultura del país viajant per part d'ell i comparant-ho en atres països europeus, escrivint al seu vell mentor resident en Marroc, Ben-Beley, i també a un erudit cavaller espanyol, Nuño Núñez, trasunto del propi José Cadalso i sintetisador d'una sempre suau ironia sobre les observacions del seu corresponsal.

Cartes marruecas

La modernitat de la prosa, el caràcter polèmic de moltes d'estes Cartes, la permanent actualitat de molts dels temes tractats per l'autor en la seua crítica d'Espanya, i el to fàcil i amé que manté en l'obra contribuïx a que esta obra haja anat guanyant reconeiximent des del dia en el que es va publicar. Hui en dia és considerada per molts crítics com una de les obres mestres de la lliteratura del sigle XVIII en Espanya. L'obra usa un narrador epistolar, és dir, es llig en format de diverses "cartes".

Edició i publicació

José de Cadalso havia intentat publicar el text en vida. Se sap que en octubre de 1774 havia presentat un manuscrit per a obtindre la llicència. De tots modos, en 1789, sèt anys despuix de la seua mort, el periòdic Correu de Madrit les va publicar per entregues (números 233-280). Quatre anys despuix, en 1793, en l'imprenta d'Antonio de Sancha, es va fer una nova edició, esta volta en llibre. Les diferències entre abdós publicacions són notables, aixina com en la tradició manuscrita.

El fet de que hui es coneguen sèt còpies manuscrites (completes o parcials) de les Cartes, cap d'ella autógrafa, és un indici de que va alcançar certa difusió en alguns círculs lliteraris durant els anys que medien entre la seua composició i la seua publicació. La primera edició d'interés en el XX va ser la que va publicar Juan Tamayo i Rubio en 1935. Anteriorment se solia imprimir el text de l'edició de Sancha, pero Tamayo va preferir el text anterior publicat en el Correu de Madrit, encara que no ho va seguir rigorosament. Des de llavors, solament José Miguel Case González ha preferit el text de Sancha a atres testimonis. Des de 1966 el text més utilisat ha segut l'establit pels hispanista Lucien Dupuis i Nigel Glendinning a partir del manuscrit O (per haver pertanygut a la casa d'Osuna), considerat el més antic, i hui en la Biblioteca Nacional d'Espanya. Pese a alguns errors i estanys, va anar el primer intent sério d'edició crítica. Més tart, Joaquín Arce va editar en 1978 un manuscrit que Dupuis i Glendinning no havien pogut cotejar, el F, en la Real Acadèmia de l'Història, que pertany a la mateixa família que el H (Hispanic Society) i el L (Museu Lázaro Galdiano). Emilio Martínez Mata va ampliar el panorama en descobrir en 1998 un nou manuscrit, no utilisat fins a llavors, el D, en la Biblioteca Nacional d'Espanya. En l'any 2000 ell va realisar puix una edició crítica més rica en testimonis, encara que no en totes les variants, i massa plagada d'equívoques erratas; va advertir no obstant que el text va passar per tres redaccions distintes. Per últim, l'edició d'Óscar Barrero Pérez en 2006 va corregir eixes erratas.

Estructura i argument

De les noranta cartes, més dels dos terços són les que Gazel envia a Ben-Beley, huit són respostes a Gazel i tres a Nuño; mentres que Nuño envia quatre cartes a Ben-Beley, sis a Gazel, i tres són resposta de Gazel a Nuño. Hi ha un element narratiu del que, per eixemple, carixen les Cartes d'Espanya (1822), escrites en anglés per José María Blanco White, i que, sent igual d'hipercríticas, responen a observacions de l'autor emigrat en Anglaterra, sense intenció de contar història alguna, des d'una perspectiva que ya és més lliberal i revolucionària que ilustrada i reformista. El gènero adoptat no és original, ni ha segut tampoc elegit arbitrariamente; permet la possibilitat d'oferir distintes i creuades perspectives i punts de vista: hi ha tres narradors, tres llectors i tres personages. Els corresponsals que intervenen són tres i actuen com a remitents i destinataris. Dos són musulmans, d'orige marroquí; el tercer, espanyol i cristià. L'elecció de dos estrangers no és tampoc casual: es tracta precisament d'oferir les impressions que, davant Espanya, rep qui ve en la mirada neta i aliena a prejuïns nacionalistes.

La ficció novelesca, en el seu indiscutible antecedent cervantino, consistix en afirmar que "la sòrt" va voler que en les seues mans caiguera un manuscrit per mort d'un amic (tòpic del manuscrit trobat). Cadalso ha procurat que el llector de l'época poguera posar en conexió el seu inventat viager en un personage històric i recent. Molt pocs anys abans, en 1766, un embaixador de Marroc, Sidi Hamet al Ghazzali, conegut precisament pel Gazel, havia estat en Espanya durant varis mesos, despertant la natural curiositat, encara vixca en alguns sectors.

El model més recordat per la crítica, ya des del primer moment, varen ser les Cartes perses / Lettres persanes (1721), sàtira de la vida en la Cort i en París del filòsof enciclopedista i juriste francés baró de Montesquieu, que incorpora una lleu trama novelesca i pareguts personages i situacions, també en forma de novela epistolar. També es va inspirar en l'obra The Citizen of the World (1760) d'Oliver Goldsmith (1728-1774), que, a la seua volta, va sorgir de L'espion du gran seigneur de Giovanni Paolo Marana (1684-1686).

Les cartes es proponen tractar del «caràcter nacional», açò és, el problema d'Espanya. L'observació i interpretació de la vida contemporànea ocupen una gran part de les Cartes marruecas. L'época en que Cadalso viu, en les seues peculiars costums ciutadanes, és objecte d'anàlisis. El dieciochista Guillermo Moltó definix aixina els seus temes:

Es tracta de la situació d'Espanya i dels espanyols, pero Cadalso, prudent en la censura, evita tractar dos temes centrals: la religió i la política. No obstant, descriu la corrupció dels polítics i el nepotisme, elogia el patriotisme i als Borbones, al mateix temps que ataca als Habsburgo per prendre més en conte les seues ambicions personals que el benestar de la nació. Defén l'institució del matrimoni i de la família i fulmina als mals traductors i a tots aquells que desconeixen l'us correcte de la seua llengua; ataca també, per cruels, les corregudes de bous i en un atre nivell, l'institució hereditària que llega a hòmens incapaços les majors riquees de la classe social, basant-se en una noblea escrita en el paper, pero no refrendada ya per cap fet sobreixent. La forma epistolar de l'obra de Cadalso procedix de [Montesquieu i Goldsmith]... Cadalso, en canvi, modifica totalment el contingut i utilisa la carta d'una manera renovadora i original.

Les Cartes presenten distints nivells estilístics. Predomina certament el to expositiu propi del gènero epistolar. Pero hi ha ademés atres cartes, o fragments de cartes, en que s'alcança una dimensió narrativa.

Russell P. Sebold destacava cóm en l'obra de Cadalso la crítica s'integra perfectament en la novela. Front a els qui reconeixen elements novelístics pero neguen el caràcter de novela, Jesús Pérez Magallón expon la necessitat de tindre en conte el concepte de la novela de l'época i les especials característiques de la novela epistolar.

Carta XIII. Del mateix, al mateix:

Instant al meu amic cristià a que m'explicara qué és noblea hereditària, despuix de dir-me mil coses que yo no vaig entendre, mostrant-me estampes que varen semblar de màgica i figures que vaig tindre per caprig d'algun pintor dement, i, despuix de riure's en mi de moltes coses que dia ser molt respectables en el món, va concloure en estes veus, interrompudes en sengles carcallades de rialla: Noblea hereditària és la vanitat que funde que huitcents anys abans del meu naiximent morira un que es va cridar com yo em dic, i va ser home de profit, encara que yo siga un inútil per a tot.

Carta XIII. Del mateix, al mateix. J Cadalso: Cartes marruecas (1768-74)

Referències

• Domínguez, Antonio. Fundació Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes (ed.): «Les "Lettres persanes" i les "Cartes marruecas": la funció de la perspectiva en la crítica social de dos noveles epistolars». Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
• Martínez Mata, Emilio (2007). Institut Cervantes (ed.): «El text de les Cartes marruecas de José de Cadalso». Centre Virtual Cervantes.