L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Francisco Silvela

Plantilla:Ficha d'autoritat

Francisco Silvela

Francisco Silvela i de li Vielleuze (Madrit, 15 de decembre de 1845-Madrit, 29 de maig de 1905) va ser un polític i acadèmic espanyol, president del Consell de Ministres i ministre de Governació, de Gràcia i Justícia, d'Estat i de Marina durant la regència de María Cristina d'Habsburgo i primers mesos del regnat d'Alfonso XIII.

Biografia

Va nàixer en Madrit el 15 de decembre de 1845.[1] Era fill de Francisco Agustín Silvela, ministre de Governació i de Gràcia i Justícia, vicepresident del Congrés dels Diputats i magistrat del Tribunal Suprem, i de Luisa de li Vielleuze i Sotés. Germà de Manuel i Luis Silvela. Va estudiar Dret en l'Universitat Central de Madrit i va ingressar en la Real Acadèmia de Jurisprudència i Llegislació en 1862.

 
Silvela ca. 1879, quan va ser nomenat ministre de Governació en un gabinet presidit per Martínez Campos.

Va iniciar la seua activitat política com diputat en les Corts Constituents de 1870 en representació d'Àvila, adscrivint-se al grup conservador de Cánovas del Castell. No va participar en activitats polítiques durant tot el sexeni revolucionari rebujant qualsevol càrrec polític durant el regnat d'Amadeo de Savoya i la Primera República. En les Corts de la Restauració va representar al districte abulense de Piedrahita en els anys 1876, 1879, 1881, 1884, 1886, 1891, 1896, 1898, 1899, 1901 i 1903. Entre 1894 i 1895 va substituir a Alejandro Mon Landa com a diputat pel districte pontevedrés de La Cañiza.[2] Va ser nomenat ministre de Governació en el gabinet de Martínez Campos en 1879, despuix d'haver-se ocupat de la Subsecretaria d'este Ministeri des de 1875. Va introduir reformes en el sistema de beneficencia que varen suscitar l'oposició de Francisco Romero Robledo. Va destacar per la seua dissidència en el sí del conservadurisme de la Restauració, moviment dins del com defenia un règim polític parlamentari constitucional. Va discrepar en Cánovas en rebujar el sistema de tanda política basada en el caciquisme i el frau electoral, i va rebujar el sistema polític canovista com a decadent i sense moralitat. Quan es va produir la ruptura entre Robledo i Cánovas a raïl de la firma del Pacte del Pardo en l'establiment de la tanda política en elíder lliberal Sagasta en 1881, Silvela es va convertir en elloctinent delíder conservador. En 1885 va ser nomenat ministre de Gràcia i Justícia. En el govern de Cánovas de 1890, va ocupar elloc de ministre de Governació, pero davant la reconciliació entre Francisco Romero Robledo i elíder conservador va preferir dimitir, i formar un nou grup dissident: els silvelistas; en un programa en el que una part important era una reforma total del govern municipal com a base per a la creació d'una moralitat política que impedira el funcionament del caciquisme i l'utilisació de la política local per a fins electoralistes. Va pretendre realisar un proyecte regeneracionista des de dalt, que despuix seria continuat per Antonio Maura.

Liderage del Partit Conservador i presidència del Consell de Ministres

Despuix de l'assessinat de Cánovas del Castell en 1897, es va impondre a atres aspirants com Francisco Romero Robledo, Alejandro Pidal i Mon i Carlos Manuel O'Donnell en eliderage del Partit Conservador.[3]

 
Silvela i el general Polavieja, en una caricatura de Gedeón de 1899.

Entre 1899 i 1903[4] va ocupar dos voltes la presidència del Consell de Ministres incorporant al seu gabinet polítics com Raimundo Fernández Villaverde, Camilo Polavieja, Antonio Maura o Eduardo Date. En el seu primer govern va acumular també la cartera d'Estat i en el segon la cartera de Marina, nomenant com a subsecretari al capità de navío don Antonio Moreno de Guerra i Cróquer. En l'any 1900, quan era Ministre d'Estat, va iniciar les negociacions en França per a delimitar definitivament les fronteres de les colónies del Sahara Espanyol i de Guinea Espanyola respecte de les colónies franceses veïnes, lo que conclouria en la firma del Tractat de París de 1900.[5] Poc despuix, quan era ministre de Marina, va firmar un Decret del 18 de maig de 1900 pel que es varen donar de baixa 25 unitats per considerar-se inútils per al servici militar.[6][7]

En 1903 es va retirar definitivament de la vida política no sense abans designar a Antonio Maura com el seu successor. Silvela, que en 1905 era president del Consell d'Administració de la Companyia MZA,[8] va fallir el 29 de maig de 1905,[9] a les set i cinc de la vesprada en el seu domicili del número 25 de la madrilenya calle de Llista.[10][11]

Vida intelectual i personal

 
Retrat obra de Kaulak publicat en 1904 en la revista Nou Món

Silvela també va ser un destacat ensagiste i escritor que va editar obres històriques, jurídiques, ensajos i va colaborar en publicacions com L'Época, La Revista d'Espanya, L'Imparcial i El Temps. El 16 d'agost de 1898 va publicar en el diari El Temps un famós artícul en reacció a la pèrdua de Cuba: «Sense Pols», en el que proponia «deixar la mentira i desposarse en la veritat».[12] Va pertànyer a la Real Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, a la Real Acadèmia de Jurisprudència i Llegislació i a la Real Acadèmia de l'Història. Casat en la malaguenya Amalia Loring i Heredia (filla del primer marqués de Casa Loring i d'Amalia Heredia Livermore), varen tindre varis fills (entre ells Jorge). En 1915 li varen concedir el títul nobiliario de marquesa de Silvela, en grandea d'Espanya, en honor als mèrits del seu difunt marit.

Obres

  • Cartes de la Venerable Sor María d'Agredixca i El Senyor Rei Don Felipe IV. (1885)
  • La Filocalia, o art de distinguir als cursis dels que no ho són - en colaboració en Santiago Liniers - (1868)

Referències

  1. ↑ Maestre Rosa, 1973, p. 203.
  2. ↑ «Silvela i de li Villeuze, Francisco. 38. Eleccions 5.3.1893». Archive històric de diputats (1810-1977). Congrés dels Diputats.
  3. ↑ Porter, 1983, pp. 150-153; 163.
  4. ↑ García Algarra, Javier (2001). "Crisis Oriental. La caiguda del Govern Silvela en 1903, UNED, 2001
  5. ↑ Vilar, 1971, p. 44-80.
  6. ↑ [1] La Gasseta de Madrit, número 139 Bolletí Ordinari, publicat el dissabte, 19 de maig del 1900.
  7. ↑ En resum, el panorama que senyalava Silvela en eixe Decret de l'any 1900 era desolador, puix solament considerava 2 bucs aptes per a la guerra moderna de llavors (l'acorazar Pelayo i la travessia Carlos V). Les fragates blindades Numància i Vitòria eren de poc valor militar (i ademés devien donar-se de baixa en la següent carena o per una averia important). Atres bucs (les travessies Riu de la Plata, Extremadura, Infanta Isabel i Lepanto, els canoners classe Álvaro de Bazán, el canoner-torpedero Nova Espanya, la corbeta Nautilus, els destructors classe Furor i el Destructor, junt en atres bucs menors) eren de nul o casi nul valor militar que es podien conservar, en general, per la seua velocitat com avisos, per al servici en territoris colonials d'ultramar, com bucs escola o possibles conflictes interns civils. També se salvaven el yate Giralda, que es convertiria en yate real poc despuix, i el vapor Urania com buc hidrogràfic. Tots els demés bucs que tenia l'Armada en eixe moment senzillament no valien per a res i era millor donar-els de baixa per a no malgastar el presupost.
  8. ↑ Wais San Martín, 1960, pp. 816-817.
  9. ↑ Sec Serrano, 2005, p. 194.
  10. ↑ «Silvela».La Correspondència d'Espanya.Madrit:(17.276)ISSN 1137-1188.
  11. ↑ «Homenages oficials».L'Época.Madrit:(suplement al 19.729)ISSN 2254-559X.
  12. ↑ Maestre Rosa, 1973, p. 191;Pascual, 1994, pp. 542-543

Bibliografia

191-226.ISSN 0048-7694.
146-166.ISSN 0212-4416.
185-196.ISSN 0034-0626.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Francisco_Silvela&oldid=1541120»