Parc natural del Tajo Internacional

Parc natural del Tajo Internacional

El Parc Natural del Tajo Internacional (en portugués Parc Natural do Teixixc Internacional, PNTI) és el nom utilisat per a designar a dos espais naturals protegits d'idèntiques característiques pero en distinta gestió. Un en la província de Càceres, comunitat autònoma d'Extremadura, Espanya i un atre en el districte de Castelo Branco, Regió Centre, Portugal.

El lloc va ser declarat reserva de la biosfera transfronterizo per l'UNESCO en 2016.

Extensió i territori

El curs fluvial del riu Tajo que servix de frontera natural entre Espanya i Portugal, dividix una zona d'idèntiques característiques entre abdós països. El Tajo és al mateix temps l'element comú i nexe d'unió de tot el territori que s'estén linealmente a lo llarc de més de 60 km. La part espanyola, declarada parc natural del Tajo Internacional, s'estén sobre una superfície de 25 088 hectàrees mentres que la part portuguesa declarada parc natural do Teixixc Internacional, s'estén sobre una superfície de 26 484 hectàrees.

Concelhos i municipis

El parc natural do Teixixc Internacional comprén (total o parcialment) 2 concelhos portuguesos (Castelo Branco i Idanha-a-Nova) i 11 municipis espanyols (Alcántara, Brossa, Carbajo, Cedillo, Herrera d'Alcántara, Membrío, Salorino, Herreruela, Santiago d'Alcántara, Valéncia d'Alcántara i Albarzer la Major).

Flora i vegetació

El parc natural del Tajo Internacional destaca més per la gran riquea i varietat botànica de les seues formacions vegetals que per contar en numeroses espècies de flora rara o amenaçada. Es troba en un autèntic encreuament de camins, en la que influïxen flors de diversos orígens, aplegant-se en alguns llocs a casi quaranta espècies entre arbres i arbustos.

La principal formació vegetal del parc és el bosc mediterràneu i els seus diferents etapes de substitució. Els arbres i arbustos principals són la carrasca (Quercus ilex), el alcornoque (Quercus suber) i la coscoja (Quercus coccifera); la olivilla (Phillyrea angustifolia) i el labiérnago (Phillyrea latifolia); el madroño (Arbutus unedo) i vàries espècies de petorres (Erica spp.); la jara pringosa (Cistus ladanifer) i el acebuche (Olea europaea var. sylvestris); el aladierno (Rhamnus alaternus) i el espino negre (Rhamnus lycioides subsp. oleoides); el lentisco (Pistacia lentiscus) i la cornicabra (Pistacia terebinthus); el romer (Sàlvia rosmarinus) i el cantueso (Lavandula stoechas).

Atres espècies com la ginebrera de la miera (Juniperus oxycedrus) o el arce de Montpeller (Acer monspessulanum), apareixen de forma puntual o dispersa a lo llarc de tot el parc.

Dins del parc s'han citat 610 tàxons vegetals distribuïts en 92 famílies, entre les que destaquen 51 espècies endèmiques de la península ibèrica, entre elles Anthyllis lusitanica i Campanula transtagana es distribuïxen únicament pel centre i sur de Portugal continental. Són espècies característiques entre unes atres la cornicina (Hymenocarpos lotoides), les boquitas de dragó (Antirrhinum graniticum), Brassica barrelieri, Bufonia macropetala, el abrepuños (Centaurea ornata), la granera blanca (Cytisus multiflorus), el escobón (Cytisus striatus), la clavelina lusitana (Dianthus lusitanus), l'orella de llebre (Phlomis lychnitis), Silene scabriflora i el cantueso (Lavandula stoechas subsp. luisieri).

El sauce gris o sarga (Salix eleagnos) és una espècie poc freqüent en la subprovincia lusità-extremadurense de la mateixa manera que Andryala ragusina. Ademés de Anthyllis lusitanica, s'inclouen en la Directiva Hàbitats 92/43/CEE el rusco (Ruscus aculeatus), un narciso (Narcissus bulbocodium) i un lliri (Iris lusitanica). En l'Anex B-IV Narcissus triandrus i en l'Anex B-II Juncus valvatus.

Junt als rius es mostra l'àmplia riquea botànica de les àrees de umbría. Les denses taques vegetals es canvien de color en l'autumne en els fruts i en les espectaculars formes d'orquídees, narcisos o lliris.

Són els endemismes les espècies de major valor de les que es poden trobar en el parc, destacant el lliri groc (Iris lusitanica) i la serapia verda (Serapias perez-chiscanoi), un tipo d'orquídea en perill d'extinció.

Algunes rarea de caràcter atlàntic estan presents de manera molt esporàdica en la zona més humida del parc, gràcies a la seua marcada influència atlàntica, per eixemple el roure carballo (Quercus petraea) , el fresno de montanya (Fraxinus excelsior) o la carnívora flor de rocío (Drosera sp.) en escassos eixemplars.^{cita requerida}

Fauna

Vàries i importants són les espècies que habiten el parc, algunes d'elles en perill d'extinció, com per eixemple: la cigonya negra, l'àguila imperial ibèrica i el carranc de riu autòcton.

Són també sensibles a l'alteració del seu hàbitat: la llúdria, el fardacho verdinegro, l'àguila culebrera, l'àguila real, el alimoche, el buitre leonado, el buitre negre i l'àguila perdicera.

Invertebrats

Hui dia ha desaparegut la població de carranc de riu autòcton del riu Sever, a on es localisen els últims fiables en Extremadura a mitan dels anys 1970, convertint a esta espècie fins a fa molt poc en l'invertebrat més important del parc.

Lo que sí podem trobar són colónies numeroses de palometas d'ambients mediterràneus entre les que destaquen la Donzella d'ones roges i l'espectacular Palometa de madroño.

També es troben presents en el parc espècies d'odonatos com el caballito del diable Calopterix haemorphoidalis, d'intens color blau, o Libellula quadrimaculata que en Extremadura és molt escassa.

Peixos

La construcció de l'assut de Cedillo en els anys 1970 va representar un dur colp per als peixos del riu Tajo. Les espècies que necessitaven l'eixida a la mar varen desaparéixer, com l'anguila (Anguilla anguilla) o la lamprea de riu, mentres que en les profundes aigües del nou embassament es varen introduir espècies depredadores nortamericanes i centreeuropees en fins deportius.

Els afluents d'aigües poc profundes han servit de refugi per als peixos autòctons del Tajo; com el barp comú, barp comizo, pardilla, voga del Tajo, calandino, cacho i colmilleja, tots ells exclusius de la península ibèrica, en la que s'ha salvat un dels majors patrimonis del parc natural.

Reptils

Entre les espècies més importants de reptils importants estan el fardacho verdinegro i el galápago europeu.

Mamífers

Junt als grans herbívors més fàcils d'observar en el parc com el cérvol i el javalí destaquen els menuts carnívors entre els que podem trobar el teixó, la llúdria, la garduña, la comadreja, el turón, la jineta, el meloncillo i el gat montés.

Entre les espècies més chicotetes destaquen el grup dels rat penat en 14 espècies, entre les que destaca l'amenaçat rat penat mijà de ferradura i un escàs endemisme ibèric, el talp de Cabrera.

Turisme

Centre d'interpretació d'Alcántara

El centre d'interpretació Tajo Internacional s'estaja en Casa Natalio una antiga casa senyorial de el XVI rodejada de cases solariegas.

S'oferix informació al visitant sobre els valors naturals del parc i rutes sugerides.

Visites en barco

Des de 2011, el Barco Balcó del Tajo, realisa rutes fluvials pel parc natural.

Vore també

• Espais naturals d'Extremadura
• Espais naturals protegits de Portugal

Referències

Bibliografia

• Juan Francisco Rivero. Parc Natural Tajo Internacional. Diputació de Càceres. 2012.

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Parc natural del Tajo Internacional.
• Destí Tajo Internacional
• Institut per a la Conservació de la Naturalea i dels Boscs (portugués)