Parc nacional del Cilento i Valle de Diano

El parc nacional del Cilento, Valle de Diano i Alburnos va ser instituït en l'any 1991, corresponent a 36 000 hectàrees enterament compreses en la província de Salerno. Successives ampliacions han dut la superfície fins a les 180 000 hectàreas. Correspon hui a la part meridional de la província, compresa entre la planura del Sele al nort, la Basilicata a l'Est i al Sur i el mar Tirreno a l'oest. Comprén, en tot o en part, el territori de 8 comunità montane i 80 municipis. Des de 1998 forma partix del Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco (en els temples de Paestum i la Cartuja de Padula), i des de 1997 és Reserva de la Biosfera.

Història

De la necessitat de protegir el Cilento de les especulacions constructives i d'un turisme de masses destructiu es parlava ya en l'any 1973 (Conveni internacional sobre els parcs costers mediterràneus, Castellabate). Un primer resultat es conseguix quan el Ministeri de Mig ambient va crear dos reserves naturals, respectivament sobre el mont Cervati i sobre el riu Calore, en un total de 36.000 hectàreas.

El parc va ser creat en 1991 en la llei marque n.º 394 de 6 de decembre (Llei Marque sobre les àrees protegides, GU n.º 292 del 13/12/1991). Posteriorment es varen aprovar decrets per a la determinació del perímetro i de les zones en l'Ordenança del Ministeri de Mig ambient de 4 de decembre de 1992 (GU n.º 300 del 22/12/1992) i del 22 d'abril de 1993 (GU n.º 103 del 05/05/1993), ademés d'en el Decret del Ministre de Mig ambient de 5 d'agost de 1993 (GU n.º 199 del 25/08/1993).

En decret del Ministre de Mig ambient de 22 de decembre de 1998 (GU n.º 127 del 2/6/1999) es va aprovar l'Estatut junt a l'actual delimitació i zonificación que abracan un total de 181 048 hectàrees de superfície.

Patrimoni de la Humanitat

En 1998 es va inscriure es va incloure el parc nacional del Cilento i l'Entanque de Diano, junt en les zones arqueològiques de Paestum i Velia, i la cartuja de Padula, en la llista de llocs Patrimoni de la Humanitat. Segons l'Unesco, «el Cilento és un destacat paisage cultural. Els dramàtics grups de santuaris i assentaments a lo llarc de les seues tres cadenes montanyoses d'orientació este-oest retraten vívidamente l'evolució històrica de la zona: era una ruta principal no només per al comerç, sino també per a l'interacció cultural i política entre el periodo prehistòric i el medieval. El Cilento també era el llímit entre les colónies gregues de la Magna Grècia i els pobles indígenes etruscs i lucanos. Els restants de dos grans ciutats de la Antrigüedad, Paestum i Velia, es troben ací».^[1] Les localisacions d'este Lloc patrimoni de la Humanitat són les següents:

Còdic	Nom	Coordenades
842-001	Paestum, Velia, la cartuja de Padula, mont Cervati i l'Entanque vaig donar Diano	Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>
842-002	Regió de Mont Stella i punta Licosa	Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>
842-003	Regió del mont Bulgheria, punta degli Infreschi i veta Palinuro	Plantilla:Coord/input/ERROR</noinclude>

Fauna

El vast territori del parc oferix a les espècies animals una gran diversitat d'ambients. No deu puix sorprendre la riquea i varietat dels eixemplars presents: la sola investigació sobre les espècies d'interés comunitari han individualisat 63. Algunes d'estes són considerades d'interés prioritari: són Osmoderma eremita i Rosalia alpina, invertebrats, i, entre els vertebrats, el llop. Més en general, per a l'any 2003 es varen aplegar a les 600 senyalisacions d'espècies.

Entre els mamífers més interessants estan rat penat rabudo, el llop i la llúdria, despuix la perdiu grega i la llebre comuna, el talp obscur, un chicotet rosegador presa del rabosot roig i de la marta com el talp roig, o el rata de camp i el rata leonado, o inclús com el lirón careto. Estos són també preses del gat montés, la presència del qual representa una atra emergència naturalística de gran interés. No és rar el lirón gris.

Ademés del rat penat rabudo, estan presents numeroses espècies de rat penat, entre les quals poden citar-se el rat penat de la cova, rat penat ratonero gran, rat penat patudo i rat penat ratonero mijà.

Entre les aus, estan difoses les rapaces com l'àguila real, l'àguila culebrera, el falcó pelegrí, el falcó lanario, el cuervo comú o el muçol real. De gran interés és la presència del azor. Sempre entre les rapaces, el falcó abeller, el milano negre i el milano real. Entre els pardals en general, són comuns el chiulet negre, el trepador blau i el camachuelo comú, la totovía, el chotacabras gris, el bisbita campestre i el capçot colirrojo, la carraca europea, la papamoscas collarino, i en les rodalies dels cursos d'aigua, el blauet, el merla aquàtica i el chorlitejo chic. Finalment, ha de senyalar-se un núcleu invernante de la rara gavina de Audouin.

Entre els reptils estan presents la culebra de Esculapio, la culebra verdiamarilla, el áspid i la culebra de collar. En les aigües fredes viuen també amfibis com la rara Salamandrina terdigitata, endemisme italià, i la més comuna salamandra, ademés del salamandra italiana, el sapo de pancha groga, la Granota (graeca) italica, la granota dalmatina, i el sapo comú. També l'hidrografia, del restant, és variada i complexa. Són senyalats gran part dels ciprínidos d'interés comunitari, com el barp, no autòcton, el crprínido blanc i el Telestes souffia muticellus, ademés del Oxygastra curtisii i en la desembocadura del Mingardo el Aphanius fasciatus.

Finalment, entre els invertebrats Rosalia alpina, Cucujus cinnaberinus i Osmoderma eremita.

Flora

En el parc s'han censat prop de 1800 espècies vegetals, de les quals una és d'interés comunitari, la prímula de Palinuro, i 25 hàbitats. Estant en el centre del Mediterràneu, entre zones diverses per clima i temperatura, inclús la presència de certes espècies d'una atra forma comunes és en este cas digna de menció. En el parc conviuen de fet: abedull, avet plateado i boj.

De particular interés és la vegetació dels penya-segats costers. Comprén entre uns atres el rar nardo marítim; en directe contacte en la mar viu l'endèmica Limonium remotispiculum, mentres que sobre els penya-segats viuen la prímula de Palinuro, el Dianthus rupicola l'orella d'orso, el Iberis semperflorens, la Campanula fragilis.

La garriga d'ampelodesma és el poblament més difòs en la costa, fins a la cota de 700 metros. Estan presents la Genista ephedroides, sabinares de sabina negral, el jaguarzo negre, la genista del Cilento (espècie de recent classificació), en l'omnipresent lentisco i el jerguen. Sempre en el maquis, presència de madroño, petorra, mirto i el terebinto. A on ha sobrevixcut a l'home, també boscs de roures espinosos, algarrobo i acebuche o olivera selvada, i, rarament, margallonera. Finalment, se senyala el lloc d'interés comunitari de la pineda de S.Iconio, reducte de boscs certament més extensos de pi carrasco (hui de nou en expansió perque a sovint s'usa per a la reforestació).

En les zones internes predominen els boscs de full llarc i caduca, carrasca, roure turc, roure pubescente, Acer lobelii, el banana d'ombra originari de Velia, carpe negre, orno i castany europeu. Per damunt dels 1000 m s. n. m. en general precedit d'una capa d'aliso napolitano, domina en contrast el hi haja, en el rar Berberis atenensis, i les saxífragas.

Geografia

La geologia del parc està marcada per dos tipos de roques predominants: el «Flysch del Cilento», ric en colors i estratificació, que es troba en correspondència en la conca hidrogràfica del Alento i sobre la costa nort, i la calcàrea, rica en cavitats càrstiques, propi dels complexos montuosos interns (Alburno-Cervati) i de la part meridional del territori comprés en el parc.

El perfil orogràfic és molt marcat, inclús asprós. Poques i pobres en extensió són les zones planes, per lo general corresponent als rius principals, l'Alento sobre la costa i el Tanagro en l'Entanque de Diano. Atres rius del parc tenen caràcter torrencial i cursos nerviosos, com el Mingardo, el Bussento i el mateix Calore, afluent del Sele al nort del parc, que alberga només el seu atormentat curs superior (Gola del Calore).

Els cims més importants són: Cervati (1898 m s. n. m., Alburni (1742 m), Gelbison, cridat Sacre Monte (1705 m), Motola (1700 m), Mont Centaurino (1433 m), Cocuzzo (1411 m), Bulgheria (1224 m).

La costa és baixa des de Sele fins a Agropoli, i també sobre el llitoral entre Casal Velino i Ascea; en el restant, és alta, a sovint plagada de grutas i ensenar.

Llocs arqueològics

Zona arqueològica de Marina vaig donar Camerota
Zona arqueològica de Mont Pruno - Roscigno
Zona arqueològica de Paestum - Capaccio-Paestum
Zona arqueològica d'Elea-Velia - Ascea

Llocs turístics per a visitar

Costiera Cilentana
Paestum en el municipi de Capaccio-Paestum
Castel Sant Lorenzo a 26 km de Paestum
Roscigno Vecchia en el municipi de Roscigno
Grotte vaig donar Castelcivita en el municipi de Castelcivita
Grotta dell'Angelo en el municipi de Sant'Angelo a Fasanella
Cartuja de Padula en el municipi de Padula
Mont Cervati en el municipi de Sanza

Museus

Museu Viu del Mare en el municipi de Camerota
Museu della «Civiltà Contadina» en el municipi de Roscigno
Antiquarium i Laboratori vaig donar archeologia sobre les excavacions de Mont Pruno en el municipi de Roscigno
Museu Naturalistico en el municipi de Corleto Monforte
Museu Archeologico della Lucania Occidentale en el municipi de Padula

Museu Archeologico Nazionale vaig donar Paestum en el municipi de Capaccio-Paestum
Museu della Civiltà Contadina i dell'Artigianato Locale, prop de l'escola mija inferior de Castel Sant Lorenzo

Accessos

El parc s'alcança fàcilment des dels principals municipis, Capaccio-Paestum o Sapri per al Cilento, Sala Consilina per al Entanque vaig donar Diano. Donada la seua extensió, és preferible accedir des de distints punts, en funció de la meta preestablida. Per un atre costat, hi ha carència d'estructures de recepció i d'enllaços infraestructurales , per lo tant, no hi ha verdaders i autèntics punts d'accés al Parc.