Normands

Archiu:WikingerKarte.jpg

Normands

Els normandos (lliteralment "hòmens del nort") varen ser conquistadors vikingos originaris d'Escandinavia, principalment danesos, que varen ocupar el noroest de França en la segona mitat de el IX. Baixe el liderage d'Hrolf Ganger, que va adoptar el nom francés Roll o Rollón, varen jurar llealtat al rei Carlos III de França i varen rebre d'ell lo que posteriorment va ser el Ducado de Normandia, en l'actual regió de Normandia.

De la seua cultura originària, les sagues nòrdiques oferixen àmplia informació: professaven una religió pagana en numerosos sers sobrenaturals (d'açò hi ha notícies en les Eddas), coneixien l'escritura rúnica, estaven organisats en clans familiars i tenien una agricultura i ganaderia bàsica basada en l'autarquia; no obstant, eren experts navegants i varen construir barcos llaugers i resistents. No obstant, les cròniques contemporànees no mencionen estructures socials escandinaves com el thing (assamblees d'hòmens lliures) o hundreds en sol normando, sino una estructura típicament feudal, inexistent en Dinamarca i el Danelaw d'Anglaterra.

En part de l'antiga Neustria, els normandos varen ser gradualment adoptant el cristianisme, la cultura i l'idioma francés i varen crear una identitat cultural que juntava a les cultures dels seus antepassats escandinaus i dels natius locals, tot baix la sobirania del regne de França. Aixina, varen conformar un ducado molt poderós en característiques pròpies, com per eixemple la gran habilitat marítima.

En expandir-se més allà de Normandia varen tindre un paper important en l'Europa medieval: un grup d'aventurers normandos es va establir per conquista en el regne de Sicília, en el sur d'Itàlia, i una expedició orquestada pel duc Guillermo va dur a la conquista normanda d'Anglaterra. A partir d'estos dos nous centres de poder, l'influència normanda es va estendre a la totalitat de les illes britàniques i als estats creuats d'Orient Mig.

Les causes de les seues migracions varen ser múltiples: busca de llocs millors, fuga o expulsió de tribus vençudes en lluites internes, afanys comercials, esperit d'aventura i afany de conquista, entre unes atres.

Els estats normandos

Els normandos varen conquistar gran part d'Anglaterra, el noroest de França conegut com Normandia i certes regions del sur d'Itàlia. No obstant, la seua cultura es va ser perdent frut del sincretisme i el mestiçage en la població local francesa i anglesa i per l'efímera influència en el cas de Sicília i el sur d'Itàlia.

No obstant, encara nos queda el seu art i els seus monuments, i en Normandia encara sobreviu part de la seua identitat cultural. En les illes del canal de la Taca molts dels seus habitants es consideren normandos pese a que moltes d'elles pertanyen al Regne Unit, conserven el seu llengua normanda francesa i reclamen certa autonomia per la seua cultura similar en importància a la galesa, l'anglesa, l'escocesa i l'irlandesa. Popularment, la reina del Regne Unit encara es coneix com la duquesa, en virtut del títul que els sobirans anglesos varen tindre antany sobre Normandia.

Els normandos en Irlanda

Artícul principal → Irlanda normanda.

El periodo medieval tardà en Irlanda va estar marcat per l'Invasió normanda de l'illa en 1171. El país hi havia vívido prèviament en un estat de guerra intermitent entre regnes provincials que es disputaven el títul de Rei Suprem, llavors en poder de Rory O'Connor, rei de Connacht. Esta situació va ser transformada per l'intervenció dels mercenaris normandos i despuix per Enrique II d'Anglaterra. Despuix de conquistar Anglaterra, els normandos varen dirigir la seua atenció cap a l'illa d'Irlanda, la qual varen convertir en señorío propietat del rei d'Anglaterra i varen conquistar gran part de les seues terres. De qualsevol modo, en el temps, el control anglés es va reduir a una menuda zona de les afores de Dublín cridada La Empalizada. Els senyors hiberno-normandos s'havien integrat completament en la societat gaèlica irlandesa.

Els normandos en Itàlia

Artícul principal → Conquista normanda d'Itàlia Meridional.

Aplegats des de Normandia com a mercenaris, els normandos varen combatre durant les guerres entre els príncips locals i els bizantino. En el temps, els feus que varen rebre en pagament es varen tornar més poderosos que la noblea local, a la que varen terminar conquistant, prèvia expulsió dels bizantino. En Sicília varen combatre en nom del catolicisme i varen conquistar l'Emirat aglabí establit pels musulmans. Finalment, baix Rogelio II de Sicília, els diversos estats normandos en el sur de la península itálica varen quedar units en el Regne de Sicília. El Regne de Sicília es va caracterisar aixina per poblacions normandas, bizantines, gregues, àraps, lombardas i sicilianes "natives" que vivien en harmonia, i els seus governants normandos varen fomentar plans per a establir un imperi que hauria comprés l'Egipte fatimí aixina com els estats creuats en el Llevant. Un dels grans tractats geogràfics de l'Edat Mija, la "Tabula Rogeriana", va ser escrit per Al-Idrisi per al rei Roger II de Sicília i es va titular "Kitab Ruyar" ("El llibre de Roger").

Els normandos en la península ibèrica

L'incursió dels normandos pagans o vikingos en la península ibèrica va començar a mitan de el IX en uns primers tantejos de correries i saquejos a lo llarc de la costa cantàbrica. La seua intenció era apoderar-se d'alguns ports que serien el punt de partida fàcil per a la conquista de Galícia que a la seua volta suponia per a ells una base alvançada i imprescindible per a les seues futures operacions. A continuació varen alvançar cap a Lisboa a on els comandants d'Abderramán II no varen poder impedir l'incursió. Els musulmans no estaven preparats per a este tipo d'atacs marítims perque fins a eixa data havien lluitat tan sol pel Mediterràneu. No obstant, els normandos no eren bons combatents per terra puix carien de cavalleries i confiscaven poques per a ser suficient respal de choc o ales, i varen ser derrotats per Abderramán II en la batalla de Tablada al sur de Sevilla. Els supervivents que varen escapar varen baixar en els seus barcos pel riu Guadalquivir, varen fugir una atra volta cap a Lisboa i varen fer incursions i #pillage a lo llarc de la costa atlàntica. Alguns normandos que no varen conseguir escapar varen ser fets presoners i forçats a servir en les tropes de l'emir, i es varen establir segons les fonts andalusíes sobre la serra no molt llunt de Sevilla, d'a on un dels productes queseros que feyen a l'estil escandinau d'ells, es va fer molt popular en els mercats de l'Emirat. Despuix del seu assentament en Normandia en el 911, allí varen adoptar el cristianisme, es varen mesclar en la classe dirigent franca allí existent i es varen convertir en un grup alguna cosa distint dels seus antepassats escandinaus.

Des dels ardits de Rogelio de Tosny i Roberto Crispín els normandos cristians del nort de França escomencen també a aparéixer en les guerres peninsulars atrets per la riquea dels regnes musulmans. En l'equiparació de les guerres peninsulars en les creuades orientals començada des del pontificat de Calisto II, cavallers normandos dirigit per Rotrón de Perche i Roberto Burdet, escomencen a aparéixer de nou en les guerres de reconquista ara com creuats invitats per Alfonso I (el batallador) d'Aragó. En el cas de Roberto Burdet, est és invitat per l'arquebisbe Olegario de Tarragona en 1129, per a que es convertixca en príncip sobirà de la ciutat arzobispal i el seu territori. Este normando conseguix per un periodo de vint anys governar esta ciutat, fins que comença a ser un obstàcul per al comte de Barcelona i els seus descendents són expulsats del territori. Els normando-francesos i els seus descendents anglo-normandos també participen durant la segona creuada en les conquistes de Lisboa i Tortosa, en a on són remunerats en terres en estes ciutats. Després durant la tercera creuada, també participen en la conquista efímera de Silves i la defensa de Santarém i Torres Novas en Portugal.

Els majus (els normandos en relació en els musulmans del-Ándalus)

Majus és la paraula àrap que designa als "nòrdics" i ho varen donar principalment als normandos que varen atacar a Al-Ándalus.

El primer atac va tindre lloc el 20 d'agost de 844, per mig de 54 grans barcos (drakkars noruecs de 28,8 metros de llarc i 5,10 d'ample, 16 rems i 70 tripulants) i atres 50 barcos més menuts; varen entrar per l'estuari del Tajo i varen escomençar una batalla en els defensors de la zona. Tretze dies despuix es reembarcaron cap al sur. El governador de Lisboa Wahbi-Allah ibn Hazm va alertar a l'emir omeya. Poc despuix desembarcaven en el districte de Siduna (Sidonia) i ocupaven Càdis. El gros de la flota va remontar el Guadalquivir i es va detindre en una illa a uns 20 km de Ishbiliya (Sevilla). Els normandos varen desembarcar en la ciutat que no tenia defensa (i de la que els habitants ya havien fugit) i varen matar als que quedaven (les dònes i chiquets varen ser fets presoners); durant sèt dies va ser saquejada Sevilla. Abderramán II va enviar tropes contra els atacants que els varen causar severes pèrdues en la batalla decisiva l'11 de novembre de 844, al sur de la ciutat; més d'un miller de normandos varen morir i 400 varen ser fets presoners (i després eixecutats) i el restant reembarcaron i varen deixar 30 barcos que varen ser cremats. Despuix de provar de desembarcar en Boira i en Algarve, varen fer rumbo al nort cap a Aquitània. Un grup va desembarcar en Arcila, a 50 km de Tànger.

Una segona incursió es va produir en 858 en 62 barcos. La flota de vigilància va capturar dos barcos pero el restant va poder aplegar al Guadalquivir. No obstant, en saber que s'acostava un eixèrcit reembarcaron cap a Algecires, que varen ocupar i varen incendiar la gran mesquita. Pronte es varen tindre que retirar i varen seguir per la costa cap al surest del-Ándalus, en la cridada cora de Tudmir, varen aplegar fins a Oriola (Uriyula), que va ser atacada, i varen seguir després cap a França (Ifranj) a on varen passar l'hivern en La Camarga, mentres un atre grup de barcos va fer ruta cap a Marroc, a on varen capturar Nakura, que varen saquejar durant 8 dies; tots els que estaven en la ciutat varen ser fets presoners incloent membres de la família de príncips local que després va rescatar l'emir de Còrdova. La data d'este atac és incerta pero seria entre 859 i 862. La flota que retornava de la Camarga va ser atacada pels cordovesos que varen capturar dos barcos, el restant es va unir a una flota normanda que havia atacat les Balears, no està clar si alguns barcos menuts varen pujar pel Ebre o be varen ser atres barcos que varen baixar per Bidasoa, pero se sap que els normandos varen aplegar a Pamplona en 859 i varen fer presoner al rei dels vascones Gharsiya ibn Wannako (conegut com García Ennec) que va tindre que pagar 70 000 peces d'or pel rescat. Esta incursió hauria durat fins al 861. Després els normandos no varen tornar a atacar al-Ándalus en un sigle.

El 23 de juny de 966 es va avistar una flota de 28 barcos majus en Alcàsser do Ix (Al-Qasr Abi-Danis) a 94 km al sur de Lisboa. Varen desembarcar i varen assolar la proximitat de Lisboa pero les tropes del califa els varen atacar i els varen derrotar. La flota de Sevilla va trobar als majus en la desembocadura de Silves, va inutilisar alguns barcos normandos i va lliberar a molts presoners musulmans. Finalment reembarcaron, pero el mateix any es varen construir nous barcos per si tornaven. A finals de 971 varen atacar la regió d'Almeria pero varen poder ser rebujats per la flota cordovesa. En juny de 974 es va informar de moviments normandos en les costes del Guadalquivir pero no va haver cap desembarc. Estos normandos són mencionats com al-majus al-urdumaniyyun (lliteralment els nòrdics normandos) que serien normandos vinguts de Normandia a on s'havien establit despuix de 911 i s'havien convertit en cristians, pero a on havien aplegat normandos pagans danesos en 960 per a ajudar al duc Ricardo I de Normandia contra el comte Teobaldo I de Blois. Una volta ajustada la pau entre el duc i el comte, estos normandos eren molests i potser se'ls va enviar al sur a territori musulmà abans de retornar al seu país. En 970 estaven en Galícia a on varen ocupar Santiago de Compostela que varen dominar un cert temps. Al urdumaniyyun és el nom que dona Ibn Idhari als normandos que varen participar en la conquista de Barbastro que eren de Normandia. Un atre historiador, Ibn Abd-al-Mumin utilisa la forma ar-Rudhamanun pels normandos del ducado.

Els cordovesos varen cridar també majus als vascones no cristians. Segon el Muktabis d'Ibn Hayyan, en una expedició cordovesa contra Pamplona en 816, es va entregar en una batalla que va durar tretze dies; varen morir molts enemics i entre ells Saltana, el millor cavaller dels majus que serien els vascones pagans. Sánchez Albornoz diu que el nom correcte seria Zaldún que és típicament vasc. Els eslaus orientals, vikingos o russos, varen anar també cridats majus o Rus al-Majus. Els musulmans pensaven que els majus eren adoradores del fòc com els zoroastrianos de Pèrsia també cridats majus; esta idea segurament derivava de que cremaven als seus morts, lo que els feya supondre que adoraven al fòc en el que els cremaven.

Vore també

• Poble nòrdic

Bibliografia

• Claudio Sánchez Albornoz, Els orígens del Regne de Pamplona i la seua relació en la Vall de l'Ebre
• Bats, David. Normandy before 1066, London 1982
• Chalandon, Ferdinand. Histoire de la domination normande en Italie et en Sicilie. Paris, 1907.
• Chibnall, Marjorie. The Normans, The Peoples of Europe, Oxford 2000
• Crouch, David. The Normans: The History of a Dynasty. Hambledon & London, 2003.
• Douglas, David. The Norman Achievement. London, 1969.
• Douglas, David. The Norman Fate. London, 1976
• Flori, Jean (1999), Richard Coeur de Lion: li roi-chevalier, Paris: Biographie Payot, ISBN 978-2-228-89272-8
• Gillingham, John. The Angevin Empire, end ed., London 2001.
• Gravett, Christopher, and Nicolle, David. The Normans: Warrior Knights and their Castles. Osprey Publishing: Oxford, 2006.
• Green, Judith A. The Aristocracy of Norman England. Cambridge University Press, 1997.
• Gunn, Peter. Normandy: Landscape with Figures. London: Victor Gollancz, Ltd, 1975.
• Escampe, José Javier, La Gran Aventura del Regne d'Astúries, L'esfera dels llibres, 2009.
• Villegas-Aristizabal, Lucas (2007) Norman and Anglo-Norman participation in the Iberian Reconquista c.1018 - c.1248. PhD thesis, University of Nottingham. http://eprints.nottingham.ac.uk/10283/

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Normands.
• Dubte of St. Quentin's Gesta Normannorum, English translation (anglés)
• The Normans, a European People, by the European Commission (anglés)
• Breu Chronicon Northmannicum (en llatí)
• The Normans, Jersey heritage trust (anglés)
• Wales History — The Norman Wars (anglés)
• Patrick Kelly, "The Normans: their history, arms and tactics" (anglés)
• Regio Anglorum, Who were the Normans? (anglés)
• Amatus de Montecassino: Història dels normandos, ca. 1080.
  • Text en francés antic, en introducció en francés modern, en el lloc de Philippe Remacle (1944 - 2011): el text és el publicat en Storia de' Normanni vaig donar Amato vaig donar Montecassino volgarizzata in antico francese, Fonti per la Storia d’Itàlia, ed. de Vincenzo De Bartholomaeis, 1935.