National Hockey League
La National Hockey League (Lliga Nacional d'Hockey; en francés, la Lligue nationale d'hockey), més coneguda simplement per les seues sigles NHL, és una lliga privada d'hockey sobre gèl professional formada per franquícies de Canadà i Estats Units.
Esta lliga es va fundar oficialment el 26 de novembre de 1917 en Montreal (Canadà), a partir de quatre equips procedents d'un campeonat anterior creat en 1909, la National Hockey Association.[1][2][3] Originalment tots els clubs eren canadencs, fins que en 1924 es va expandir a Estats Units. Des de 1942 fins a 1967, la lliga va tindre solament sis equips: els Boston Bruins, Chicago Blackhawks, Detroit Ret Wings, Montreal Canadiens, Toronto Maple Leafs i New York Rangers.
La NHL va aumentar la cantitat d'equips a 12 en la temporada 1967, 18 equips en 1974 i 21 equips en 1979, mentres mantenia una intensa rivalitat en la World Hockey Association en la década de 1970. La NHL es disputa actualment entre 32 equips: sèt de Canadà i 25 d'Estats Units. La mitat dels jugadors de la lliga són canadencas, la quarta part són nortamericanas i els demés sò estrangers provinents, en la seua majoria, de Rússia, República Checa, Suècia i Finlàndia.
El campeó de la fase final guanya la Stanley Cup, el trofeu deportiu professional més antic de Norteamérica, creat en 1893.[4] Els equips més exitosos han segut Montreal en 24 Stanley Cups, Toronto en 13, Detroit en 11, Boston i Chicago en 6, i Edmonton i Pittsburgh en 5.
La NHL està considerada per la Federació Internacional d'Hockey sobre Gèl com la lliga més important del món en el seu deport.[5] Ademés és una de les cinc grans lligues deportives que existixen en Estats Units junt a la NBA (bàsquet), la NFL (fútbol americà), la MLB (béisbol) i la MLS (fútbol).
Història
[editar | editar còdic]Naiximent de la National Hockey League (1917 a 1926)
[editar | editar còdic]Ans que es creara la National Hockey League, ya s'havia intentat crear un torneig professional d'hockey sobre gèl para Canadà, en la seua majoria lligues provincials i de caràcter amateur. El campeonat més important que va existir va ser la National Hockey Association (NHA), creat en 1910 en clubs d'Ontario i Quebec i les franquícies dels quals pertanyien a empresaris canadencs.[6] El torneig més important era la Stanley Cup, que des de 1893 es disputaven els campeons de les distintes lligues que existien.[7]
En 1917, va haver una série de disputes en el sí de la NHA, entre el propietari de Toronto Blueshirts, equip presidit pel polèmic empresari Eddie Livingstone, i els atre quatre clubs que permaneixien en eixa lliga —Montreal Canadiens, Montreal Wanderers, Ottawa Senators i Quebec Bulldogs—. Els quatre clubs varen decidir crear una nova competició professional, la National Hockey League (NHL). Les reunions varen començar el 22 de novembre,[2] i la competició es va constituir oficialment el 26 de novembre de 1917 en Frank Calder com el seu primer president.[3] Quebec Bulldogs no va poder competir i va ser reemplaçat per una nova franquícia, Toronto Arenes (actuals Toronto Maple Leafs). Dels quatre debutants, solament seguixen existint hui Canadiens i Maple Leafs.
La primera temporada, que va començar el 19 de decembre de 1917, no va estar exenta de dificultats. Montreal Wanderers va deixar de jugar a mitat de campanya perque el seu estadi es va cremar,[8] i va caldre continuar en tres clubs fins que Quebec Bulldogs va retornar en 1919.[9] El primer campeó de la NHL va ser Toronto Arenes, que a la seua volta es va fer en la Stanley Cup en derrotar als Vancouver Millionaires de la Pacific Coast Hockey Association.[10] En 1918/19 va guanyar Montreal Canadiens, pero eixe any no es va jugar la Stanley Cup perque el club quebequense es va vore afectat per l'epidèmia de Grip espanyola.[11]
En la década de 1920, la NHL es va consolidar com la principal lliga nortamericana, per damunt de l'atre torneig professional, la Western Canada Hockey League (WCHL). La seua forta competència va fer que els jugadors d'hockey sobre gèl anaren els atletes millor pagats respecte a atres deports. A la seua volta, en 1920 es va produir el primer trasllat de ciutat d'una franquícia, quan Quebec Bulldogs es va mudar a Hamilton (Ontario) per a convertir-se en Hamilton Tigers. La Stanley Cup va estar dominada pels equips de la NHL llevat en 1925 i 1926, quan els Victoria Cougars de la WCHL es varen proclamar campeons. Eixe va ser l'últim any en que un equip alié a la NHL es feya en eixe trofeu.[12]
En tot eixe temps, la NHL va tindre una ràpida expansió. La temporada 1924/25 es va ampliar a sis clubs, en la creació de Montreal Maroons i Boston Bruins, la primera franquícia d'Estats Units.[13] Un any despuix aplegarien Pittsburgh Pirates i New York Americans, abdós desapareguts. L'èxit de l'hockey en Nova York va propiciar la creació d'una atra franquícia en eixa ciutat per part del propietari del Madison Square Garden, que es va cridar New York Rangers.[14]
Consolidació i problemes financers (1926 a 1942)
[editar | editar còdic]En la temporada 1926/27 la WCHL va desaparéixer, i la NHL es va convertir de facto en l'única lliga professional nortamericana.[15] De la mateixa manera, la Stanley Cup va deixar de ser un campeonat interliga per a ser el màxim trofeu de la NHL.[16] Aprofitant la seua nova situació, la lliga es va expandir a atres ciutats en el nort dels Estats Units, en la constitució de New York Rangers, Detroit Cougars (actuals Ret Wings) i Chicago Black Hawks. En una lliga de 10 equips, es va crear per primera volta un sistema per conferències, en la Divisió canadenca i la Divisió americana, més un play-off pel títul.[15] En el nou sistema, el primer campeó va ser Ottawa Senators.[16]
La ràpida expansió de la lliga es va frenar per culpa del Crac del 29 i la Gran Depressió. La majoria de clubs varen tindre problemes econòmics, es varen rebaixar els salaris i es varen produir trasllats en moltes franquícies.[15] Pittsburgh Pirates es va traslladar en 1930 a Filadèlfia, es va convertir en Philadelphia Quakers i va desaparéixer un any despuix. Ottawa Senators es va mudar en 1934 a Sant Luis (Misuri), va canviar el seu nom per St. Louis Eagles i va deixar d'existir en 1935. De la mateixa manera, Montreal Maroons va cessar les seues operacions en 1938.
A la crisis econòmica d'Amèrica es va sumar també la Segona Guerra Mundial, que va afectar al desenroll de la NHL. Molts jugadors —en la seua majoria canadenques— varen tindre que complir el servici militar i varen lluitar en el front. Montreal Canadiens va estar a punt de ser traslladat a Cleveland (Ohio) en 1939, encara que eixe moviment va ser frenat a última hora per un grup inversor quebequense que va comprar el club. Per la seua banda, New York Americans va perdre a casi tota la seua plantilla, va tindre que deixar la competició en 1942 i mai més va retornar.[17]
Original Six (1942 a 1967)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Original Six.
A partir de la temporada 1942-43 la lliga va quedar reduïda a sis equips: Montreal Canadiens, Toronto Maple Leafs, Boston Bruins, Detroit Ret Wings, Chicago Black Hawks i New York Rangers, tots ells coneguts com a Original Six.[18] En 1943 va fallir Frank Calder, i es va nomenar nou comissionat a Ret Dutton, qui a la seua volta va ser reemplaçat per Clarence Campbell, màxim dirigent des de 1946 fins a 1977. Durant 25 temporades i fins a la temporada 1967/68, la NHL no va acceptar cap expansió i va quedar concentrada en el norest de Norteamérica.[18]
Els propietaris dels equips i Clarence Campbell varen mantindre un sistema tancat en criteris d'admissió rigorosos, que impedien l'arribada de nous clubs.[18] En haver pocs equips, va ser freqüent que alguns aplegaren a dominar la lliga i guanyaren varis campeonats consecutius. Els més beneficiats varen ser Montreal Canadiens, en dèu títuls, i Toronto Maple Leafs en nou.[18] També es varen potenciar les rivalitats, i l'assistència als estadis va aumentar.
Eixe periodo es va caracterisar ademés per la forta presència de jugadors canadencs, en detriment de deportistes d'atres continents.[19] Originalment, els equips tenien drets exclusius a l'hora de fichar un jugador promesa si este es trobava dins d'un àrea de 50 milles de distància des de la sèu del club.[20] Si el jugador estava fora d'eixa àrea, podia negociar en qualsevol equip. Esta norma es va mantindre fins a l'introducció del primer Draft en 1963.[20] Açò també va llimitar els traspassos entre clubs.[21]
Encara que la lliga es va consolidar en eixe temps com la primera d'hockey sobre gèl en Norteamérica, es varen potenciar atres campeonats en eixe deport, especialment en aquelles zones sense franquícia en la NHL. Un dels més rellevants va ser la Western Hockey League, concentrada en l'Oest d'Estats Units i Canadà, que va funcionar des de 1952 fins a 1974. També va gojar de bona acceptació l'American Hockey League, que més tart es va convertir en una lliga menor de la NHL.
En eixa época va haver deportistes que es varen convertir en llegendes de l'hockey. En 1945 l'atacant de Montreal Canadiens Maurice "Rocket" Richard va ser el primer jugador que va conseguir 50 gols en 50 partits, i el primer que va alcançar els 500 gols en tota la seua carrera, en 1957. Richard va ser membre de la malnomenada Punch Line, llínea atacant de Montreal formada també per Hector Blake i Elmer Lach. Per part de Detroit Ret Wings va destacar el treball de Gordie Howe, Terry Sawchuk, Ted Lindsay i Ret Kelly.[22] En Toronto Maple Leafs, la figura del exjugador Conn Smythe com a propietari va ser clau per a l'èxit de la franquícia.[23]
Expansió de la NHL i competència en la WHA (1967 a 1979)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → World Hockey Association.
L'èxit d'atres lligues d'hockey sobre gèl i l'interés per sagellar acorts televisius en Estats Units va fer que la NHL es plantejara crear clubs en atres ciutats. Quan es va saber que la Western Hockey League plantejava convertir-se en una lliga professional que competira per la Stanley Cup, la NHL va otorgar en 1967 sis franquícies d'expansió, que ampliarien la lliga a 12 clubs.[15] La mida supondria també la creació d'una nova divisió, formada pels debutants. Eixe mateix any es va crear un sindicat per als jugadors, l'Associació de Jugadors de la NHL (NHLPA).[24]
En la temporada 1967/68 varen debutar Califòrnia Seals, Los Angeles Kings, Minnesota North Stars, Philadelphia Flyers, Pittsburgh Penguins i St. Louis Blues.[15] Era la primera volta que la NHL s'instalava en ciutats de la Costa Oest. Totes les franquícies d'expansió varen ser per a ciutats nortamericanes, lo que va motivar les queixes dels aficionats canadencs. Per això, en 1970 es varen crear dos noves franquícies que varen aumentar la categoria a 14 participants: Vancouver Canucks i Buffalo Sabres.
Des de 1972, la National Hockey League va tindre que competir en una nova lliga professional, que aspirava a convertir-se en la més important d'Amèrica: la World Hockey Association (WHA). Per a conseguir espectadors, eixa lliga va donar franquícies en ciutats a on atres tornejos no tenien presència, va permetre que els seus clubs pagaren alts salaris als millors jugadors de la NHL, i va sondejar el mercat estranger. Durant sèt anys es varen produir disputes entre abdós campeonats, que en alguns casos varen terminar en els tribunals. En eixe any, la NHL va pujar a 16 participants en dos noves franquícies: New York Islanders i Atlanta Flames (que posteriorment es va mudar a Calgary). La temporada següent, varen debutar Kansas City Scouts i Washington Capitals.
A finals dels anys 1970, la WHA va sofrir greus problemes econòmics que varen donar en la seua dissolució en 1979. La NHL va acceptar absorbir el campeonat, i quatre dels seus sis clubs —Edmonton Oilers, Hartford Whalers, Quebec Nordiques i Winnipeg Jets— varen ingressar a partir de la temporada 1979/80 com a franquícies d'expansió. Els propietaris dels atres dos equips que es varen quedar fòra, Birmingham Bulls i Cincinnati Stingers, varen rebre una compensació.
Dinasties i obertura internacional (1979 a 1992)
[editar | editar còdic]En la desaparició de Cleveland Barons despuix de ser absorbit per Minnesota North Stars, la NHL es va quedar en 21 equips, i la participació es va estabilisar en eixa sifra durant vàries temporades. Llevat els trasllats de Calgary Flames i New Jersey Devils, no va haver moviments destacats i la NHL no va estudiar expandir-se a atres mercats.
Les décades de 1970 i 1980 varen ser l'época de les dinasties en l'hockey sobre gèl americà. Montreal Canadiens va conseguir quatre Stanley Cup consecutives des de 1976 fins a 1979. A l'any següent, New York Islanders es va convertir en el dominador absolut de la NHL, en quatre Stanley Cup entre 1980 i 1983,[25] més l'actuació destacada de jugadors com Mike Bossy, primer atacant que va igualar la marca de 50 gols en 50 partits de Maurice Richard.[26] Despuix, Edmonton Oilers va ser qui va conseguir quatre títuls consecutius des de 1984 fins a 1988, en un equip liderat per les estreles Wayne Gretzky i Mark Messier.[27] De 1990 a 1992, el torneig va estar dominat per Pittsburgh Penguins de Mario Lemieux.
Un dels fets més descatados a finals dels anys 1980 va ser l'arribada de més jugadors estrangers gràcies a la caiguda del Mur de Berlín, el final dels règims comunistes en Europa de l'Est i la desaparició de l'Unió Soviètica, principal dominador de l'hockey en tornejos internacionals. Encara que la NHL ya s'havia obert al mercat internacional, en jugadors com el suec Borje Salming o l'finés Jari Kurri, el final del teló d'acer va propiciar l'arribada de russos a la lliga. En 1980 el jugador Peter Stastny va fugir de Checoslovàquia en la seua dòna i el seu germà, per a fichar per Quebec Nordiques.[28] També va ser rellevant l'arribada de Sergei Fedorov en 1990, quan va aprofitar una gira del seu equip en Estats Units per a escapar-se de la concentració i viajar fins a Detroit, a on va fichar pels Ret Wings.[29]
Expansions al sur d'Estats Units (1992 a 2004)
[editar | editar còdic]Despuix de varis anys sense aumentar el número de participants, la NHL va dissenyar en 1990 un ambiciós pla d'expansió a 28 clubs, que segons els seus contes deixaria beneficis per valor de 400 millons de dólars en la següent década.[30] L'encarregat de portar-ho a terme va ser un nou comissionat, Gary Bettman, qui va aplegar en 1993 en experiència en atres grans lligues deportives com la NBA.[31] Dit pla contemplava també l'establiment en el sur d'Estats Units, a on l'hockey sobre gèl no era massa popular i hi havia possibilitats per a explotar nous contractes televisius. Per a això, va otorgar tres places d'expansió per a Sant Jose Sharks (1991/92), Ottawa Senators i Tampa Bay Lightning (1992/93). Per a la temporada 1993/94 es varen crear dos clubs més: Mighty Ducks of Anaheim i Florida Panthers.
En 1992 i 1994 varen tindre lloc els dos primers conflictes laborals entre l'Associació de Jugadors i la NHL.[32] En 1994, els jugadors varen reclamar una revisió a l'alça en el seu conveni colectiu, mentres que els clubs varen demanar un llímit salarial per a evitar la fallida d'algunes franquícies.[32] Al no haver consens la lliga va respondre en un tancament patronal que va durar 104 dies. Quan es va alcançar un acort, la temporada va tindre que reduir-se a 48 trobades.[32] En eixe moment, l'acort no va servir per a solucionar les diferències econòmiques entre menuts i grans mercats.[32]
Encara que en un principi no estava contemplat, la NHL va recolzar també el trasllat de franquícies en problemes financers a zones del sur d'Estats Units. El primer moviment va ser el trasllat en 1993 de Minnesota North Stars a Dallas (Texas) per a crear els Dallas Stars, mentres que en 1998 Hartford Whalers es va anar a Carolina del Nort i es va convertir en Carolina Hurricanes. El mercat de Canadà es va vore perjudicat per esta política, ya que el país estava immers en una crisis econòmica per la devaluación del dólar canadenc respecte al nortamericà, la moneda de referència per a pagar les nòmines.[33] Alguns clubs situats en ciutats chicotetes no varen poder soportar-ho, i varen terminar mudant-se a atres zones en major potencial empresarial. En 1995 Quebec Nordiques es va marchar a Denver per a convertir-se en Colorat Avalanche;[33] en 1996 va ser Winnipeg Jets qui es va marchar a Glendale (Arizona) i va passar a ser Arizona Coyots.
La NHL va buscar una major proyecció internacional, i va permetre que els seus jugadors pogueren disputar els Jocs Olímpics d'Hivern, a partir de l'edició de Nagano 1998.[34] Ademés, es va iniciar un nou pla d'expansió per a aumentar els participants a 30. Ademés d'explotar nous mercats, com va succeir en la creació de Nashville Predators (1998), es va buscar retornar a ciutats que anteriorment varen tindre un club en la lliga. D'esta manera varen nàixer Atlanta Thrashers (1999), Minnesota Wild i Columbus Blue Jackets (2001).
Situació actual (Des de 2004)
[editar | editar còdic]En setembre de 2004, a pocs dies de l'inici de la temporada, la lliga i l'Associació de Jugadors de la NHL no varen alcançar un acort sobre el seu conveni colectiu, el pagament de salaris i l'implantació d'un "top econòmic de seguritat" per als clubs, per lo que el Comissionat de la NHL va anunciar un tancament patronal.[35] A diferència d'atres tancaments patronals, les negociacions varen quedar estancades perque els jugadors opinaven que el top era un llímit salarial encobert. Al començament de 2005 no es va alcançar cap solució, per lo que Gary Bettman va anunciar la cancelació completa de la temporada 2004/05.[35] Era la primera volta des de 1919 que no es jugava una final de la Stanley Cup, i la NHL es va convertir en la primera lliga nortamericana que va cancelar tot el seu desenroll per una disputa laboral. Finalment, en juliol de 2005 es varen reprendre les negociacions i es va alcançar un acort per a renovar el conveni colectiu.[35] A canvi, es va implementar un llímit salarial estricte, vinculat a un percentage dels ingressos de la lliga, aixina com canvis en la figura del agent lliure.[35]
El regrés del campeonat en la temporada 2005/06 va deparar un récort d'assistència als estadis,[36] i canvis en el reglament per a donar major atractiu al joc.[36] La lliga va aprofitar la folga de 2004/05 per a provar noves normes en l'American Hockey League, com a tirs de penalti (shoot-out) si el joc estava empatat al final del partit i la seua pròrroga, que es varen introduir quan la NHL va retornar.[37] Per a captar nous aficionats a nivell mundial, la NHL va celebrar alguns dels seus primers partits de temporada en l'estranger, i amistosos en equips locals. En 2008 es va crear un event especial para any nou, el NHL Winter Classic, que consistix en un partit d'hockey disputat en un estadi a l'aire lliure.
La NHL va registrar bones senyes d'afluència als estadis audiència en televisió, i els seus beneficis havien creixcut des de 400 millons de dólars en 1990 fins a més de 2200 millons en 2006.[31] No obstant, algunes franquícies varen tindre problemes financers i no varen funcionar comercialment, especialment en algunes zones que en els anys 1990 varen rebre franquícies d'expansió per a promocionar el deport. La NHL va tindre que fer-se càrrec de Phoenix Coyots, que va declarar la bancarrota en 2008, i busca un nou comprador.[38] En 2011 la lliga va aprovar la venda d'Atlanta Thrashers, una atra franquícia en problemes financers, a un grup inversor de Winnipeg, que ho va traslladar i va convertir en els nous Winnipeg Jets.[39]
Futur de la NHL
[editar | editar còdic]Per a la temporada 2012/13, la NHL ha propost un sistema de quatre conferències, en substitució de l'actual sistema de sis divisions i dos conferències, que la Junta de Governadors va aprovar el 5 de decembre de 2011. La nova organisació busca més rodalia entre franquícies segons el seu grup, que rebaixe l'efecte dels husos horaris en les retransmissions. En el nou sistema, els equips jugaran de 36 a 38 trobades dins de la seua conferència, i dos partits (en casa i fora) contra cada equip d'atres conferències. Dos grups tindran huit clubs, mentres que atres dos contaran en sèt.
No obstant, l'Associació de Jugadors de la NHL va rebujar este pla el 6 de giner de 2012, per lo que la seua aplicació s'ha pospost. El sindicat va senyalar que no acceptarà cap canvi en la configuració divisional fins a la temporada 2013/14.[40] Durant la temporada 2012/13, l'Associació de Jugadors va acceptar un atre pla per la temporada 2013/14: un sistema en dos conferències i quatre divisions. En el nou sistema, cada equip juga quatre o cinc partits contra els atres equips en la seua divisió de la seua conferència, tres partits contra els equips en l'atra divisió de la seua conferència, i dos partits contra els equips en l'atra conferència, per un total de 82 partits.
En la temporada 2017/18 la lliga es va ampliar en un equip nou en Las Vegas, els Vegas Golden Knights; este equip va ser el primer equip d'expansió en l'història de les grans lligues nortamericans per a alvançar a la ronda final de la postemporada en la seua primera temporada. No obstant, els Golden Knights varen perdre en la final de la Copa Stanley als Washington Capitals en cinc partits, pero varen guanyar 13 partits en la postemporada.
En la temporada 2018/19 la lliga li va otorgar un equip a Seattle, el Seattle Kraken; este equip començaria les seues operacions en la temporada 2021-22.
La temporada 2019/20 va escomençar en octubre de 2019 i va ser expectada per a terminar en abril de 2020. No obstant, despuix l'Organisació Mundial de la Salut va anunciar la declaració de la pandèmia de COVID-19 l'11 de març de 2020, un jugador de la NBA, Rudy Gobert, va donar positiu per COVID-19; com a resultat, la NHL va suspendre la temporada 2019/20 un dia despuix. El 26 de maig de 2020, la NHL va anunciar que els partits restants de la temporada regular seran cancelats, i 24 equips va calificar a la postemporada que va començar l'1 d'agost de 2020. Tots dels partits de la postemporada va ser jugats sense audiència en Edmonton i Toronto.
Sistema de competició
[editar | editar còdic]Fins a la temporada 2012-2013, la National Hockey League va estar composta per trenta franquícies, repartides en sis divisions de cinc equips cada una. Per la Conferència Este es trobaven les divisions del Atlàntic, Noreste i Surest. Per la Conferència Oest, estaven la divisió Noroest, Central i Pacífic.
Per a la temporada 2013-2014, les trenta franquícies han segut reorganisades en quatre divisions: Divisions Pacífic i Central, per a la Conferència de l'Oest; Divisions Atlàntic i Metropolitana, per a la Conferència de l'Est.
El criteri per a repartir als equips en cada divisió és geogràfic. El torneig està dividit en lliga regular, a on juguen tots els clubs, i una fase final pel títul, a on es classifiquen els huit millors de cada conferència.
Temporada regular
[editar | editar còdic]Cada equip disputa 82 partits en la temporada regular, 41 a domicili i 41 fora.[41] Esta fase del torneig sol celebrar-se des d'octubre i fins a abril. Equips en la Conferència Este juga 4 partits contra cada u dels seus adversaris de la mateixa divisió, un total de 30 trobades. A estos deu sumar-se tres partits contra cada u dels 8 equips de la mateixa conferència (24 partits). Equips en la Conferència Oest juga 4 o 5 partits contra cada u dels seus adversaris de la mateixa divisió, un total de 26 o 29 trobades, en l'excepció d'un equip de cada divisió que juga un partit menys. A estos deu sumar-se tres partits contra cada u dels 6 o 7 equips de la mateixa conferència (21 o 24 partits), llevat per un equip en cada divisió s'enfronten 4 partits. Tots els equips juguen dos partits contra els equips de la seua atra conferència.[41]
Els partits es juguen en tres periodos de 20 minuts. Si al final persistix l'empat, es juga una pròrroga de cinc minuts i, si fora necessari, tirs penals.[42] El vencedor del partit rep dos punts per victòria. Pot donar-se un punt a l'equip que va perdre, si este va caure derrotat en la pròrroga o en els tirs de penalti. Si l'equip pert dins del temps reglamentari, no rep punts.[42] Al final de la temporada regular, l'equip que queda primer en la seua divisió conseguix un Campeonat de Divisió. El restant dels equips es disputen les places disponibles per a la fase final per la Stanley Cup. En cada conferència hi ha dos divisions i solament huit places per a la fase final.
Postemporada
[editar | editar còdic]En la fase final (o la postemporada) per la Stanley Cup (en anglés, play-off), que se celebra entre abril i juny, els equips s'enfronten a rondes eliminatòries al millor de sèt partits. En cada divisió el primer equip s'enfronta al quarto, el segon al tercer. El guanyador de la divisió en el major récort de conferència s'enfronta el segon wild-card i l'atre guanyador al primer wild-card. Té ventaja de camp l'equip millor posicionat en la temporada regular. A diferència de la temporada regular, si hi ha un empat al final del temps reglamentari solament es pot desempatar per mort súbita, en periodos de 20 minuts. Dos guanyadors en cada divisió s'enfronten en els Finals de Divisió. Vencedors de cada divisió s'enfronten en els Finals de Conferència.
Finals
[editar | editar còdic]En la ronda final, les Finals de la Copa Stanley, s'enfronten els campeons de cada conferència al millor de sèt partits. El primer que conseguixca véncer en quatre partits se li coneixerà com el campeó de la NHL.
Equips
[editar | editar còdic]Plantilla:Image label begin Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label end Plantilla:Multicol-end La National Hockey League es va originar en 1917 en quatre equips i va ser creixent a través d'una successió d'expansions, reduccions i reubicación d'equips per a conformar el planter actual que es compon d'treinta y dos franquícies. D'ells, sèt estan en Canadà i vinticinc en els Estats Units. La majoria de les franquícies estan situades en el nort i norest de Norteamérica, zones a on tradicionalment hi ha una major afició a l'hockey sobre gèl. En els últims anys el torneig s'ha expandit al sur d'Estats Units. Solament hi ha dos clubs que continuen existint des de la fundació de la NHL en 1917: els Montreal Canadiens i els Toronto Maple Leafs —fundat com Toronto Arenes—.[43] El primer equip nortamericà que es va crear va ser Boston Bruins (1924), que també continua en actiu.[44] L'equip que més Stanley Cup ha guanyat és Montreal Canadiens, en 24 títuls. Franquícies[editar | editar còdic]
Trasllats de franquícies[editar | editar còdic]Les franquícies senyalades han canviat de ciutat en algun moment de l'història de la NHL:
Equips desapareguts[editar | editar còdic]Historial[editar | editar còdic]
Palmarés[editar | editar còdic]
Regles[editar | editar còdic]
Una de les diferències més visibles es troba en el terreny de joc o rink, més estret que el de regles internacionals. La pista de NHL deu medir 61 metros de llarc per 26 metros d'ample. La zona neutral és també més estreta, per a fer més atractiu el joc d'atac. En la llínea de gol que es troba darrere de la porteria hi ha un trapezi, inexistent en regles internacionals. El guardameta solament pot jugar el puck en eixa zona o en l'àrea celest front a la seua porteria. De lo contrari, és penalisat en dos minuts per retardar el joc.[46] Una atra regla diferent és el icing. En hockey, es penalisa com icing quan un jugador llança el puck per darrere de la llínea central. Si marca gol, és vàlit. Si falla, que és quan el puck creua la llínea roja de gol del porter, es chiula una infracció que es penalisa en faceoff —a on l'àrbit principal posa en joc el puck quan el partit s'ha detingut— en la zona de defensa de l'equipe infractor. En la NHL, el rival deu conseguir la possessió del puck per a que chiulen esta infracció. Existixen 3 variacions del icing: automàtic: el jugador deu obtindre la possessió del puck. Híbrit: És una mescla d'abdós. No- touch icing: el porter no pot tocar el puck a lo manco de que lo haja fet un jugador del seu mateix equip.[46] També hi ha diferències en el offside o fòra de joc. En hockey, este es comet quan el jugador, des de darrere de la llínea roja central o des de la zona neutral, pansa directament a un atre que està situat just en la zona d'atac. També es produïx quan el jugador en la zona d'atac es du el puck a la zona neutral i torna en ell a atacar. Es penalisa en un faceoff des de la zona neutral.[46] En la NHL, no existix la regla two-line pass o "passe de fòra de joc", que es chiulava si un passe des de la zona defensiva aplegava a un jugador del seu equip en la zona d'atac, marcada per la llínea roja de mig camp. Ademés, la zona neutral, que marquen les llínees blaves en el centre del camp, és més estreta.[46] Existix una variació a la regla del offside que és el offside intencional: es comet esta infracció quan l'equip deliberadament intenta detindre el joc o quan no es va poder conseguir una jugada de manera llegal; de manera que se seguixquen les regles del joc, açò es penalisa en un faceoff. Existixen també diferències sobre la sanció als jugadors quan cometen una infracció. La més important és la norma sobre baralles (fighting) en mitat del partit. En la NHL, si dos o més jugadors es barallen en mitat d'un partit, el joc es deté i quan el combat conclou, els participants són sancionats en una exclusió de cinc minuts.[46] Esta pot ser superior segons el tipo d'agressió, i pot terminar inclús en expulsió total i sanció. Açò contrasta en les regles internacionals, a on les baralles estan completament prohibides i carregen una expulsió total dels participants, en cas de fer-se.[47] Organisació[editar | editar còdic]L'organisme que gestiona la National Hockey League és una Junta de Governadors (en anglés, NHL Board of Governors). Cada u dels 31 equips que forma part de la lliga té dret a assignar un Governador, normalment el propietari de la franquícia. El president actual de la Junta de Governadors és Jeremy Jacobs, propietari de Boston Bruins, mentres que el vicepresident és Tom Hicks, de Dallas Stars.[48] L'anterior president va ser Harley Hotchkiss, amo de Calgary Flames.[48] La Junta de Governadors s'encarrega d'establir les polítiques de la lliga i la seua constitució. Entre les seues responsabilitats, es troben el canvi de reglament; l'elecció del Comissionat de la NHL; la renovació, trasllat i/o arribada de les franquícies; l'aprovació i revisió dels llímits salarials als seus membres, i els canvis en l'estructura del calendari de partits.[49] Este organisme es reunix a lo manco dos voltes a any, en juny i decembre, en una ciutat fixada pel Comissionat de la NHL.[49] El Director Eixecutiu i rostre més visible de la NHL és el Comissionat, que des de 1993 és Gary Bettman.[30] La figura del comissionat es va introduir l'1 de juliol de 1993, any del nomenament de Bettman, i anteriorment s'usava la d'un president, càrrec que va ocupar gent com Frank Calder o Clarence Campbell. Algunes de les seues funcions són garantisar el bon funcionament de la lliga, les negociacions dels convenis colectius i el nomenament dels àrbits. El comissionat és elegit per una majoria en la Junta.[30] Presidents i comissionats de la NHL[editar | editar còdic]
Trofeus[editar | editar còdic]Trofeus d'equips[editar | editar còdic]
Trofeus individuals[editar | editar còdic]
Trofeus per a porters[editar | editar còdic]
Cobertura mediàtica[editar | editar còdic]Televisación[editar | editar còdic]En Canadà, el hockey sobre gèl va ser un dels primers deports transmesos per televisió, i goja de gran tradició mediàtica. En ser un país bilingüe, poden seguir-se tant en anglés com en francés. Els drets d'emissió a nivell nacional corresponen des de 2014 al multimedio Rogers Communications.[50] CBC ha emés durant més de mig sigle el programa Hockey Night in Canada,[51] a on es transmeten els partits més importants dels equips canadencs. En el mercat francòfon, el canal de pagament TVA Sports transmet els partits dels Montreal Canadiens, l'equip de Quebec, més el All-Star Game i els Playoffs de la Copa Stanley.[50] En Estats Units la situació és diferent, en una major competència i sense un espai tradicional que retransmeta hockey com en Canadà. Els socis de transmissió nortamericanes de la lliga havien estat canviant durant décades abans de 1995. L'emissió d'hockey a escala nacional va ser particularment irregular abans de 1981; NBC, CBS i ABC varen tindre els drets televisius en varis moments durant eixe periodo, pero en horaris llimitats durant la segona mitat de la temporada regular i els playoffs, junt en algunes (pero no totes) de les Finals de la Copa Stanley. A partir de 1981, la NHL solament va estar disponible en televisió per cable, i es va transmetre en USA Network, SportsChannel America i ESPN en varis horaris. Des de 1995, la cobertura nacional es va dividir entre la televisió oberta i el cable, primer en Fox i ESPN de 1995 a 1999, després en ABC i ESPN de 1999 a 2004. Els drets nacionals de EE. UU. varen estar en mans d'NBC i OLN (més tart rebatejada com Versus, després NBCSN) entre el tancament patronal de la lliga en la temporada 2004-05 i la 2020-21.[52][53] La temporada 2021-22 marca el primer any de l'acort de sèt anys en ESPN i TNT Sports.[54][55][56] L'acort d'ESPN inclou 25 jocs de temporada regular en ABC o els canals llineals de ESPN, i 75 jocs transmesos en exclusiva per ESPN+ (ara partix d'ESPN DTC) i Hulu.[55] La cobertura de TNT Sports inclou fins a 72 jocs de temporada regular en TNT o TBS.[57] Els playoffs es dividixen entre ESPN i TNT Sports, en ABC televisant les Finals de la Copa Stanley durant els anys pares i TNT (en simultàneu en TBS i TruTV) televisant la série de campeonat durant els anys impars.[58] Des de la temporada 2023-2024, els jocs de TNT Sports també estan disponibles en el servici de streaming germà Max.[59] A partir de decembre de 2024, les trobades de ESPN+ també es transmeten per mig de Disney+ i des de la temporada 2025-2026, totes les trobades emeses en les plataformes de ESPN estan disponibles a través del nou servici homònim, despuix de l'absorció de ESPN+ per part d'este.[60][61] Paquets fora del mercat[editar | editar còdic]La lliga va llançar originalment NHL GameCenter Live en 2008, el qual permetia l'emissió de jocs fora del mercat a través d'Internet. MLB Advanced Media temps despuix es va fer càrrec de les operacions diàries del servici en 2016, renombrándolo NHL.tv.[62] Segons el seu contracte, Rogers Communications distribuïx el servici en Canadà com NHL Live[63] i es va incorporar a Sportsnet Now Premium per a la temporada 2022-23.[64] Baixe el contracte de ESPN, el paquet de transmissió fòra del mercat de la lliga es va incorporar a ESPN+ per als espectadors dels Estats Units en 2021.[55] Transmissions alternatives[editar | editar còdic]El 14 de febrer de 2023, ESPN va anunciar que realisaria una transmissió televisiva orientada als jóvens i en temàtica de la série animada Big City Greens, d'un joc de la lliga entre els Washington Capitals i els New York Rangers, titulada NHL Big City Greens Classic, la qual es va portar a terme el 14 de març d'eixe any a través de Disney Channel, Disney XD, Disney+ i ESPN+.[65][66] El 9 de març de 2024, es tornaria a presentar per mig de les mateixes plataformes que la primera versió, una emissió alternativa en temàtica de Big City Greens nomenada NHL Big City Greens Classic 2, del partit Pittsburgh Penguins contra Boston Bruins.[67][68][69] El 27 d'octubre de 2025, es va donar a conéixer un acort de varis anys de ESPN en Beyond Sports de Sony per a continuar realisant este tipo d'emissions animades en viu de la NHL i atres deports.[70][71] Transmissió internacional[editar | editar còdic]Anara de Canadà i els Estats Units, els jocs de la NHL es transmeten en tota Europa, Mig Oriente, Austràlia i Amèrica (Mèxic, América Central, República Dominicana, el Carib i Sudamérica), entre uns atres.[72] NHL.tv també està disponible en la majoria dels països per a vore jocs en llínea, pero encara poden aplicar-se restriccions de bloqueig si un joc es televisa en el país de l'usuari. Per a aquells mercats internacionals seleccionats a on ESPN també posseïx els drets de transmissió, es deu accedir als jocs en la plataforma de ESPN utilisada en eixe país en particular: ESPNPlayer, ESPN Play, la app de ESPN, o Disney+ (anteriorment Star+). En Espanya la NHL es pot vore per mig dels canals de Movistar Plus+; mentres que en Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Polònia, Noruega i Suècia els partits estan disponibles a través de Viaplay.[73][74] Repercussió de la NHL[editar | editar còdic]Dins del seu deport, la National Hockey League és la lliga més important del món, segons la Federació Internacional d'Hockey sobre Gèl.[5] En l'obertura del campeonat a Europa Occidental i Europa de l'Est, la seua importància a nivell internacional ha aumentat i s'ha convertit en destí preferent per a jugadors d'atres tornejos. La majoria dels jugadors de la lliga són canadenques i copen el 41.6% del total de jugadors, seguit dels nortamericans en el 26,1% del total. Dels països europeus, Suècia 11.6% i Rússia estan representats en un 5.2% del total, seguits per Finlàndia (5.1%) i República Checa (3,4%).[75] La National Hockey League és una de les quatre lligues més importants en la cultura deportiva nortamericana, junt a la National Football League (fútbol americà), la Major League Baseball (béisbol) i la National Basketball Association (bàsquet). En Canadà és el campeonat més popular, i goja de molt seguiment de la mateixa manera que la Canadian Football League. En Estats Units la seua situació és diferent, i de les quatre Grans Lligues és la menys seguida, tant a nivell d'aficionats com en ingressos per televisió i patrocinis. No obstant, manté una important base d'aficionats en el nort i les costes este i oest. La base d'aficionats de la National Hockey League en Norteamérica no és tan dispersa com la de la NBA o la NFL, pero si és una de les més influents a nivell deportiu, i està especialment concentrada en Canadà i el nort d'Estats Units, a on hi ha un clima més fret. Des de la década de 1990, la NHL també es comercialisa a països d'Europa i la Comunitat d'Estats Independents.[5] All-Star Game de la NHL[editar | editar còdic]El All-Star Game de la National Hockey League (en francés, Match dones Étoiles) és un event amistós anual que se celebra normalment a mitat de temporada, a on els millors jugadors de la NHL juguen entre ells. El caràcter del partit és lúdic-deportiu, de la mateixa manera que en events similars com l'All-Star Weekend de la NBA. El All-Star Game es disputa ininterrompudament des de la temporada 1947/48.[76] Els equips que s'enfronten són un combinat de la Conferència Este contra un combinat de la Conferència Oest, en una sèu elegida per la NHL. Des de la temporada 2010/11 fins a la temporada 2014/15 varen ser els propis jugadors els que varen elegir qui deu estar present, encara que en anteriors temporades estava obert a la votació dels aficionats. L'entrenador de cada conferència també va ser elegit pel restant d'entrenadors. Els jugadors varen estar obligats a participar sense sò elegits, i en cas d'absència la lliga es reserva el dret a una sanció. A partir de la temporada 2015/16, el partit va ser reemplaçat en un torneig que involucra quatre equips que corresponen a les quatre divisions de la lliga. Encara que el All-Star Game es juga des de la temporada 1947/48, ya va haver trobades d'estreles en caràcter benèfic abans inclús de la creació de la NHL.[76] La primera trobada d'este tipo en hockey sobre gèl es va jugar el 2 de giner de 1908 a la memòria d'Hod Stuart, fallit tres mesos en acabant de que el seu equip guanyara la Stanley Cup. En la trobada es varen recaptar 2000 dólars, que es varen destinar a la seua família.[77] L'iniciativa es va repetir el 12 de decembre de 1933 en honor a Ace Bailey, jugador de Toronto Maple Leafs que va tindre que retirar-se per una greu lesió. En este cas, va ser la pròpia NHL qui va organisar el partit.[78] La NHL es reserva el dret de substituir el All-Star Game per una atra classe d'event. En 1979 i 1987 es va reemplaçar per partits entre un combinat d'estreles de la NHL i un equip en els millors jugadors de l'Unió Soviètica. En 2006, 2010 i 2014, tampoc es va disputar en coincidir en els Jocs Olímpics d'Hivern. Vore també[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
Bibliografia[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
|
