Marcha procesional

Una marcha procesional és la melodia utilisada per a acompanyar a les processons de Semana Santa. És un gènero musical que deu contar en uns requisits d'estructura i estil o caràcter; l'estructura fa referència a la forma musical coneguda com marcha, la qual consta de tema, desenroll, trio i reexposición del tema, podent en ocasions contar en una introducció i una coda. L'estil o caràcter queda fixat pel compàs, el ritme, el tempo i l'adaptació i adequació a l'acte per al que ha segut concebuda l'obra, la processó.

La marcha procesional goja de gran popularitat en Espanya i en atres països com Itàlia, Guatemala El Salvador i Perú, i forma part del repertori musical de les bandes procesionales de música.

Història

XIX: Orígens

Banda de Música de Sarria. Sarria, Galícia.

La marcha procesional es va crear en la segona mitat de el XIX i ho fa baix el concepte de marcha fúnebre, com forma musical molt recorreguda durant dita centuria, albergada baix la corrent estilista del Romanticisme. D'ella varen emanar grans composicions que posteriorment, i per l'escàs repertori a que varen tindre que enfrontar-se les primeres bandes de música, varen ser adaptades, sent tocades en les processons de Semana Santa, continuant hui en dia, vigents en alguns llocs. Est és el cas del segon moviment de la Tercera Simfonia de Beethoven; de la marcha fúnebre que Frédéric Chopin va compondre per al segon moviment del seu Sonata per a piano n.º 2; la marcha fúnebre de Sigfrido de l'òpera L'ocàs dels deus de Richard Wagner; la marcha Juana d'Arc de Gounod; les marches fúnebres de Schubert; o el «Adeu a la vida» de l'òpera Tosca de Giacomo Puccini; entre unes atres.

Pero molt pronte començarien a aparéixer les primeres marches fúnebres compostes específicament para confrarias i germandats.

Encara que encara hui queda molt per investigar, es considera a José Gabaldá Bel, qui anara director de la Banda de la Guàrdia Real en Madrit, un dels primers autors en compondre expressament música per a la Semana Santa. La seua série de marches fúnebres, entre les que es troben les titulades «El plany» o «Soledad», acompanyen a l'adaptació de la marcha fúnebre de l'òpera Ione del mestre Enrico Petrella.

Pronte prendria l'alternativa Andalusia. Aixina, encara que existixen referències que apunten a l'existència de marches fúnebres ya en la segona mitat de el XIX, segons els documents existents, és la marcha fúnebre composta per Rafael Cebreros per a la Semana Santa de Sevilla, i que es va publicar en 1874. En 1876, i en Càdis, Eduardo López Juarranz, compon la marcha fúnebre «¡Pietat!» en honor a la corporació del mateix nom d'esta ciutat. En anys successius, Juarranz, acometria noves marches, entre la que destaca «Pobre Carmen», comú en innumerables ciutats espanyoles.

En Còrdova, Eduardo Lucena Vallejo, músic destacat del romanticisme andalús, compon, en 1883 «Un recort», marcha dedicada expressament a l'Ajuntament de Còrdova, sent director de la Banda Municipal d'esta ciutat andalusa, formació en la que el propi Lucena, Cipriano Martínez Rücker i Juan Antonio Gómez Navarro, varen deixar un curiós i important catàlec de marches fúnebres.

Pero, si hi ha una época dins de el XIX que va resultar verdaderament prolífica, esta va ser la década dels noranta, eixint a la llum marches com «El Senyor de Passió» de Ramón González, composta en Sevilla en 1897; «El desterro» de Vicente Victoria Valls, composta en 1891 en la ciutat de Cartagena; «Pange Lingua» i «Sacris Solemnis» compostes en 1898 en Sant Fernando per Camilo Pérez Montllor; o «Verge del Valle», composta per Vicente Gómez-Sarsuela en 1898 i «Quint Oix», composta per José Font Marimont en 1895. Abdós marcarien l'estil de moltes atres composicions que els succeirien.

Ya des d'esta época tan primerenca, algunes d'elles començarien a introduir melodies que es poden denominar «alegres» dins del patetisme propi de la marcha fúnebre. Aixina és el cas de les mencionades «Pobre Carmen», «Un Recort» o «El Senyor de Passió».

XX

Consolidació i desenroll

Encara que com ya s'ha mencionat, existix un punt d'inflexió personificado en Sevilla en Vicente Gómez-Sarsuela i en la saga dels Font; en atres llocs d'Espanya com Cartagena, Madrit i inclús Canàries, a on, en la ciutat de Las Palmas de Gran Canària, Santiago Tejera Ossavarry, compon la marcha titulada «L'Espasa del Dolor»; es continuava component seguint estrictament l'estètica establida per la marcha fúnebre, és dir, fent cas omís a lo establit per «Verge del Valle». És en este moment quan el gènero comença a desenrollar-se, adquirint personalitat pròpia, i fent que les bandes militars es constituïxquen com a referent en este estil musical.

Banda Primitiva de Llíria en el Palau de la Música de Valéncia.

Els anys vint serien testics de l'aparició de la revista musical Harmonía, fundada per l'empresari i músic guipuscoà Mariano San Miguel Urcelay, i autor de dos peces que deixarien clara el mestrage del seu autor, «L'héroe mort», composta en 1919, i «Mektub», que data de 1925. A la seua revista acodirien a enriquir els seus repertoris les bandes, sortint-se de peces famoses i desconegudes.

És en este moment, 1929, quan sorgix una de les marches que hui per hui goja de major popularitat. Es tracta de «Rocío», marcha que encara que no pot ser calificada com a original, va ser composta per Manuel Ruiz Vidriet, i dedicada a la Verge del Rocío, servint-se d'una melodia mexicana, la cançó «Pelegrina» del yucateco Ricardo Palmerín, i de part d'una composició original de Joaquín Turina Pérez, pertanyent al seu poema simfònic «La Processó del Rocío». A la seua volta sorgixen dels primers poemes simfònics en forma de marches fúnebres, dos aspectes diametralment opost.

El gènero de les cornetas i tambors. Alberto Escámez.

En el primer terç de el XX es produïx un fet verdaderament curiós, l'aparició de les primeres marches per a bandes de cornetas i tamborés, sent la primera de totes la Banda de CC. i TT. del Real Cos de Bombers de Màlaga, el compositor dels quals de capçalera va ser el mestre Alberto Escámez, que va ser músic militar i el creador de les marches de cornetas i tambors.

Les seues marches procesionales es consideren dins del repertori clàssic. Va compondre marches com "Consolació i Llàgrimes" en 1922, "L'Expiració" en 1926, "Verge de la Coloma", "Verge del Rocío" o la més famosa d'elles, "Crist de l'Amor" composta en 1944, sent referent de les marches de cornetas i tambors. La major part de la seua activitat es va desenrollar en Màlaga i atres zones d'Andalusia.

Les marches d'Alberto Escámez es consideren un clàssic i s'interpreten per tota Espanya. A la seua volta sorgixen dels primers poemes simfònics en forma de marches fúnebres, dos aspectes diametralment opost.

Grans mestres

Els Font

S'ha mencionat anteriorment a la famosa saga de músics de la família Font, que té el seu orige en José Font Marimont, músic aplegat a Sevilla procedent de Barcelona en 1876 per a posar-se al front de la Banda de Música Militar del Regiment Soria 9, i que en 1887 firma la seua primera marcha fúnebre dedicada a la Carretería, va anar el iniciador d'esta família. Pero és el seu fill Manuel Font Fernández de la Herranz, qui realisa l'orquestació de la composició del seu pare «Quinta Oix», i qui anara director fundador de la Banda Municipal de Sevilla, anterior Banda de l'asil medicinal de Sant Fernando, qui es constituiria com a verdader tronc de la saga.

Les composicions dels Font emanen sinfonismo. «A la memòria del meu pare», «Expiració», «La Sagrada Llançada» de Manuel Font Fernández, i «Resignació» de José Font de Anta són eixemples de les seues marches. «Camí del Calvari» composta en 1905, i «Amargures», en 1919 , emblema musical de la Semana Santa de Sevilla, abdós de Manuel Font de Anta, són eixemples de verdaders poemes simfònics en forma de marches fúnebres. En 1924, este últim va sorprendre en «Soleá dona'm la mà» una composició marcada pel nacionalisme i impressionisme

Germán Álvarez Beigbeder

Germán Álvarez Beigbeder viu durant la seua activitat artística diferents etapes dins de l'història de la marcha procesional. Aixina, les seues primeres marches fúnebres, que vorien la llum en 1900, estan impregnades d'un gran patetisme, mentres que les últimes, estan marcades per un caràcter més alegre. Entre unes atres passarien 73 anys durant els quals, nos deixaria un repertori net, bell, perfecte, que enaltiria la calitat mija de les marches que fins a la seua desaparició es varen estrenar.

Germán Álvarez Beigbeder va vindre a enriquir el patrimoni musical de les confraries de la zona de Jerez de la Frontera, la seua ciutat natal, i Càdis, destacant entre les seues belles marches fúnebres «Al peu de la creu» composta en 1900, «La nostra Senyora de la Soletat» en 1905, o «Memòria eterna» en 1907.

En 1906, en «La nostra Senyora del Rosario» introduïx novedosamente la corneta en una marcha per a banda de música. Coetáneo de músics com Joaquín Turina, la seua obra està impregnada d'un marcat caràcter nacionaliste. Va ser músic Major de l'Armada estant al front de la Banda del Terç d'Infanteria de Marina de Sant Fernando, i fundador de la Banda Municipal de Jerez de la Frontera.

Manuel López Farfán

Manuel López Farfán (1872 - 1944) va marcar una época en l'història de la marcha procesional a partir dels anys 20 de el XX, estant al front de la Banda del Soria 9. Aixina, en marches com a Nostra Senyora del Major Dolor, de 1927, La Verge en les seues llàgrimes, composta en 1926, o La Victòria de María, de 1921, es fan presents uns amplis passages en els que les tubas cobren gran protagonisme. Pero 1924 i 1925 tenen gran importància dins de la seua història compositiva, perque en eixos anys veuen la llum dos marches insígnies de la Semana Santa andalusa: Passen els campanilleros (1924) i L'estrela sublim (1925). També destaquen L'Esperança de Triana i El Dolç Nom. En 2013, 85 anys despuix de ser escrita, es descobrix en l'archiu personal de la germandat de dalt de Aznalcóllar la marcha procesional "vixca la creu de Dalt" composta per Farfán i dedicada a esta germandat .

Manuel Borrego Hernández

Compositor naixcut en 1888 en la localidada sevillana de Huévar del Aljarafe i fallit en Sevilla en 1958. Des de molt jove va començar a compondre marches procesionales, algunes de les quals encara s'escolten encara que desgraciadament no tant com seria desijable per a molts. Va dirigir, entre unes atres, bandes com la de Sanlúcar la Major, la del Regiment d'Ingeniers, la Societat Filharmònica Sevillana i la precursora de l'actual banda de la Creu Roja. Va compondre gran número de marches procesionales entre les que podríem destacar "El Lliri Tronchado", "Mater Lacrimosa", "VI Dolor", "El Crist de la Vora Cruz", "El Varal dels Dolores", "Regina Pacis" i "Salus Infirmorum".

Cartagena

Cartagena mereix, com a ciutat, un lloc destacat en l'història de la marcha procesional, ya que ha segut testic de grans moments per a la música per a banda en Espanya. En esta ciutat es va produir l'estrena del passodoble «Sospirs d'Espanya» obra del Mestre Antonio Álvarez Alonso, estant al front de la Banda de l'Infanteria Marina, el músic Ramón Roig Vaig tornar.

La Pietat, Semana Santa de Cartagena.

Varen ser ells, Roig Vaig tornar i la Banda de l'Infanteria Marina, junt a molts atres compositors que varen posar el seu geni creatiu al servici de la Semana Santa, els qui varen donar forma a la música procesional de Cartagena en concret, i, per extensió, de tota la província de Múrcia. Aixina, es poden citar la marcha fúnebre titulada «Marcha llenta» de Gerónimo Oliver Albiol dedicada a la memòria d'Ángel Bruna Egea, alcalde de Cartagena; «El desterro» de Vicente Victoria o «L'Agonia» d'Alfredo Javaloyes, aixina com l'obra «Primera caiguda» del propi Ramón Roig Vaig tornar, entre moltes atres.

Guerra i postguerra

La crisis que comporta la guerra civil espanyola també es fa present en tot lo que concernix a les confraries, afectant, llògicament, a la música procesional. Molts són els compositors que passen per mals moments. Manuel Font de Anta troba la mort a molt primerenca edat, moltes bandes subsistixen de forma molt precària, algunes confraries deixen de procesionar, descendix el número de composicions de marches procesionales, i les que veuen la llum, presenten melodies dramàtiques. «VI Dolor» de Manuel Borrego Hernández, junt a alguna obra de Farfán, són testimonis vius del periodo.

En la postguerra, poc a poc es torna a la normalitat, i l'art al servici de les confraries, a on no podia faltar la música, es recupera. Entra en escena l'anomenada generació de la postguerra, i en ciutats com Còrdova, Jerez de la Frontera i Granada apareixen músics que conseguixen superar el difícil moment i dediquen a les imàgens sagrades les seues melodies. Entre ells noms com el d'Antonio Pantión Pérez, compositor de «Jesús de les Penes» en 1943, el ya mencionat Manuel Borrego Hernández, Francisco Melguizo Fernández, Enrique Báez Centella, Rafael Márquez Galindo, Germán Álvarez Beigbeder, Emilio Cebrián Ruiz, Pedro Gámez Laserna, Pedro Braña Martínez o Jaime Texidor.

Emilio Cebrián Ruiz

Emilio Cebrián Ruiz és un dels majors exponents dins de la música per a banda en Espanya. Part de la seua obra ha conseguit adquirir caràcter immortal, estant presente sempre en el repertori d'infinitat d'agrupacions. Els seus passodobles «¡¡Churumbelerías!!», «Ragón Falez» i «Evocació», i la seua obra «Una nit en Granada» són mostra d'això.

Pero també va eixercitar un paper destacat en el repertori de marcha procesional, segons Mateo Olaya «[...] les marches procesionales d'Emilio Cebrián destaquen per una cuidadísima construcció, una vocació especialment melòdica i uns girs cridaners [...]». Estes adquirixen la seua forma durant el temps que està al front de la Banda Municipal de Jaén. «El nostre Pare Jesús» , marcha composta en 1935, i que està dedicada al Nazareno de Jaén, «El Yayo», reunix totes les condicions ideals per a ser un verdader model, sent font d'inspiració per a molts compositors. Va fer seu l'esquema definit per Farfán en 1925 en «L'estrela sublim» i que constava, com s'ha mencionat, d'introducció, primer tema, fort de baixos contundent i trio final, sense la participació de les cornetas, creant una llínea distinta.

«El nostre Pare Jesús» és, sense dubte alguna, i en diferència la marcha més universal en Espanya, estant present en els atriles de bandes de tota la geografia nacional. Ha sonat, seguix sonant en processons de Castella-la Mancha, Múrcia, Andalusia, Extremadura, Madrit, Canàries, etc. Despuix aplegarien «Crist de la Sanc» en 1941, «Jesús Pres» en 1943 i «Macarena» en 1943.

Pedro Gámez Laserna

Pedro Gámez Laserna transcorre la seua vida artística entre Còrdova, dirigint la Banda Militar del Regiment d'Infanteria de Lepanto i la del Regiment Soria 9 de Sevilla. Va impregnar la marcha procesional en cert caràcter militariste, aportant unes instrumentació molt completes i conseguides enaltint les seues originals melodies i donant-li gran lucimiento als instruments, tenint sempre en conte els seus tesituras i possibilitats tímbricas.

En 1949, Pedro Gámez Laserna conseguix en «Saeta cordovesa» fondre la saetilla dins de la marcha urdiéndola de manera primorosa en riques harmonia i contrapunts, com ya havien fet anteriorment Farfán, o Pascual Marquina Narre en la seua «Processó de Semana Santa en Sevilla». També destaquen composicions com «Salve Regina Martyrum» de 1952, «El Cadell, Saeta sevillana», de 1967, «Passa la Verge Macarena» de 1959, «María Santíssima del Subterràneu» de 1961 o «Sevilla cofradiera», de 1972.

Pedro Braña Martínez

L'asturià de naiximent, Pedro Braña Martínez sense dubte alguna es troba entre els compositors més destacats de la posguerra. La posada al front de la Banda Municipal de Sevilla es considera providencial per al patrimoni musical de la Semana Santa sevillana, que despuix de la Guerra travessava, com moltes atres, moments mals.

La seua forma d'entendre la marcha procesional, unida a un marcat sentiment religiós, varen anar els ingredients necessaris per a produir un repertori de gran delicadea. Les seues obres rebosar d'elegància, començant per «Oix» compost en 1945, i seguint en «La nostra Senyora del Patrocini» de 1953 i terminant en «Salm Penitencial» en els anys noranta, totes elles de gran categoria. Pero sense dubte alguna, d'entre tota la seua obra destaca «Coronació de la Macarena» composta en l'any 1964 expressament per a la Coronació Canònica de l'Esperanza Macarena.

Recuperació de l'estil de López Farfán

Durant el periodo ocupat per la guerra civil espanyola i la posguerra, la marcha procesional s'havia caracterisat per una marcada tristor i serietat, només trencat de manera molt tímida, en alguna obra concreta. Pero l'aparició en el panorama musical sevillà de Santiago Ramos Castro en 1953 va supondre la recuperació de l'estil de López Farfán, i ho fa en la composició de la marcha «Verge de les Aigües». En avant serien cada volta més els que recorrerien a l'estil «farfaniano»” a l'hora de compondre música procesional.

Semana Santa de Valladolit.

Açò sobre lo que a Sevilla concernix, ya que en el restant d'Andalusia no es produiria l'aparició de marches d'este tipo fins a ben entrada la década dels huitanta, també, llevat excepcions. Mentres, la marcha procesional experimenta un desenroll mai abans vist, apareixent novament, la figura del músic militar, com el ya tractat Pedro Gámez Laserna o com Juan Vicente Mas Quiles. Qui, despuix de passar per la ciutat sevillana, recala en Valéncia sense deixar de firmar partitures religioses.

Atres noms ixen a la palestra, com el cas de Pedro Morales Muñoz. A este periodo li l'ha denominat l'Edat d'Or de la marcha procesional en contrast en l'ombrós periodo anterior.

Ricardo Dorat Janeiro

Ricardo Dorat Janeiro és considerat com la figura més important de la música per a banda militar. Va formar part del Cos Nacional de Directors Militars, dirigint distintes bandes militars i centrant la seua activitat de manera especial en Madrit, encara que també va compondre marches procesionales.

Totes les seues obres procesionales daten del periodo dels anys cinquanta i xixanta,^{cita requerida} entre les que destaquen: «La Pietat» que va anar la seua primera obra que va eixir publicada en 1.929 en la Revista cofrade malaguenya "La saeta, estant dedicada a la Verge de la Pietat del barri del Molinet de la ciutat de Màlaga;"«Hosanna», «Getsemaní», «Orem», «Corder de Deu» i «Mater Pixa». Segons Mateo Olaya, totes posseïxen una estructura canònica, constant de «[...] una chicoteta introducció i un tema principal àmpliament desenrollat que en posterioritat desembocarà en un delicat trio final de bella instrumentació».”

Pedro Morales Muñoz

Pedro Morales Muñoz, discípul de Pedro Gámez Laserna, ha segut, a la seua volta, mestre de bons compositors. Va rebre d'aquell la batuta de la Banda del Regiment Soria 9 i la va ostentar fins que la cedira, en els anys huitanta, a Abel Moreno Gómez.

Jiennense de naiximent Pedro Morales va beure de l'estil de Farfán i, posteriorment, de Santiago Ramos i Pedro Gámez, començant a estrenar marches en un marcat caràcter sevillà, emfatisades per l'us destacat de la corneta. Des de l'aparició de «Esperanza Macarena» en 1968, «Verge de Montserrat» en 1970, «Verge del Refugi» en 1981, i fins a «Senyoreta de Triana» en 1999, ademés de les seues marches fúnebres «La Soletat» obra de 1991 o «Juan Jesús» de 1998, la seua trayectòria és impecable i d'una gran calitat, com pot vore's en les seues composicions recents «Montesión» 2009. Segons Mateo Olaya, és el millor exponent de la següent etapa.

Va compondre ademés per a la Verge de l'Esperança Coronada de Màlaga les marches "Esperanza" en 1997, i "Esperanza Coronada" en 1998

Comercialisació i industrialisació

A partir de mediats dels anys setanta, es produïx en Sevilla un fenomen que revolucionaria el món de la marcha procesional. L'aparició de colles de germans portants duria en si un canvi mai abans vist. Este colectiu comença a adquirir una gran importància a l'hora d'elaborar els repertoris de marches que haurien de ser interpretats per les diferents bandes de música en les seues processons, tendint-se a seleccionar aquelles marches que, segons la seua opinió, favorien el ritme i el pas del portant, trencant-se en l'hàbit que suponia que el portant, únicament, era l'encarregat de dur el pas. Ara, la música queda supeditada al pas, aplegant-se al punt de que els compositors es veuen obligats a compondre per al portant, quedant en segon pla criteris estrictament musicals.

Açò en lo que a Andalusia concernix. En atres zones d'Espanya, es contínua mantenint l'estil de marcha llenta, com queda demostrat en títuls com «La Llançada» que va compondre en Cartagena José Torres Escribano en 1981, «La Via Dolorosa» obra d'Aurelio Fernández Cabrera, composta en Conca en 1992, o «La Soletat» obra firmada en Zamora per Carlos Cerveró Alemany també en 1992.

En Andalusia, la composició de marches fúnebres queda relegada a un segon pla, eclipsada per l'auge experimentat per aquell estil de marches «alegres» creat per Farfán anys arrere.

Totes açò ha segut la purna que ha dut a la marcha sevillana a infiltrar-se en ciutats de l'entorn, provocant que ciutats com Còrdova, Almeria, Jaén, Huelva o Càdis es vegen contagiades per l'escola sevillana, sumant-se a la vorágine de la creació de marches per a les seues germandats. L'orige, l'aparició en el mercat dels treballs discogràfics de la banda Soria 9, en Abel Moreno al front.

Abel Moreno Gómez

L'onubense Abel Moreno Gómez és, d'entre els compositors de l'història de la marcha procesional, el més popular. La seua obra s'ha estés per tota la geografia espanyola, traspassant inclús les seues fronteres, sent interpretades en alguna que una atra ciutat d'Amèrica. En el moment en que es posa al front de la Banda del Soria 9, en l'any 1984, la marcha procesional havia començat a experimentar un creiximent que es manté hui en dia. Abel Moreno va ser conscient dels recursos que s'havien posat al seu alcanç: una banda de gran tècnica, la ciutat en les seues confraries i els seus germans portants, desijosos de poder contar en marches que els feren sentir cómodos en el carrer, i una indústria germinante, coneixedora de les possibilitats d'este tipo de música.

Les seues marches són senzilles, agradables a l'oït i interpretables per a qualsevol tipo de banda. En «Germans Portants» composta en 1985 s'establixen els principis del seu estil, el qual queda consolidat en obres posteriors com són «Crist de la Presentació» de 1985, «Macarena» de 1988, «Mare dels Gitanos Coronada» de 1988, les marches fúnebres de «Al Senyor de Sevilla» composta en 1988 o «Crist de l'Agonia» en 1991 i l'obra que ho va enaltir, «La Madrugá» firmada en 1987.

Perfecte Artola Prats

Perfecte Artola Prats, valencià de naiximent, és, l'estandart de la marcha procesional malaguenya, segons Mateo Olaya qui afirma que «[...] va assentar càtedra i va crear el més sòlit model de la marcha procesional en Màlaga». En 1931 ingressa com clarinetista en la Banda Municipal de Màlaga, passant a ser director anys més vesprada, des de 1945 a 1951 i en segona ocasió, ya jubilat, a partir de 1974, i de forma altruïsta. Les seues marches apareixen quan Artola ostenta la direcció d'esta banda per segona volta, és dir, a partir de 1974. D'entre els seus casi quaranta marches, destaquen "Plany i Dolor" composta en 1956, el conegut "Poema Simfònic de la Semana Santa en Màlaga" en 1.958, "Mercé" en 1982, "Crist de la Humiltat" en 1982, "Major Dolor" en 1.983, "Verge de Gràcia" 1985, "Jesús de la Passió" en 1985, "Coronació de la Verge dels Dolores" en 1986, "Soledad" en 1989, "Himne de Coronació de l'Esperanza" en 1988, "Nazareno de la Salutación" en 1989" o "Crist de les Penes" en 1991.

Artola va introduir en algunes de les seues marches reminiscència de composicions militars, els cossos de les quals mantingueren relació en la confraria a la que estava dedicada la seua marcha, tal és el cas de les marches "Concepció" de 1989, el citat "Himne de Coronació dels Dolores" o "Sentència" de 1990.

Rafael Hernández

Rafael Hernández (1914-1994) va ser saxofoniste titular en la banda municipal de Màlaga, i va compondre una de les marches procesionales més interpretades i significatives de la Semana Santa de Màlaga, "Malaguenya Verge de la Coloma" composta en 1982 i dedicada a la Verge de la Coloma de Màlaga.

Atres marches importants que va compondre són, "Jesús de Viñeros" en 1982, "Llàgrimes i Favors" en 1985, " Columna de la Mercé" en 1992, "Verge de l'O" em 1.992, aixina com "Reina dels Màrtirs", també en 1992.

Guatemala

En Guatemala s'han utilisat les marches procesionales conegudes com a «marches fúnebres» tant de tall europeu com a propi des de finals de el XIX i principis de el XX, en una cantitat d'autors nacionals, utilisades en la seua interpretació en bandes tipo marcial utilisant vents i percussions, tenint un auge i popularitat entre les celebracions de Quaresma i Semana Santa.

La situació actual

Hui els compositors es troben en una complicada situació. D'un costat, aquells que volen compondre estan abocats a innovar, trobant-se, no poques voltes, en l'oposició dels interessos i la moda afegint nous horisons i llenguages, encara que no són poques les voltes que les seues partitures choquen frontalment en els interessos imperants o la moda. De l'atre costat estan aquells que fabriquen música seguint els cànons preestablits, adaptant-se als mòles que marquen l'indústria, donant massa importància a solo de determinats instruments o insertant melodies que res tenen que vore en la música procesional.

Aquells difícilment es fan notar, estos gogen dels privilegis i del prestigi que posa al seu servici el sistema.

Últimament ha sorgit una espècie moviment historicista que pretén dignificar l'essència de López Farfán, Gámez Laserna, Álvarez Beigbeder, Braña, etc.

En Màlaga

En Màlaga, en els últims anys han destacat compositors com Gabriel Roures Ojeda, autor de numeroses marches procesionales de les que cal destacar la marcha "Gran Perdó" i "Prendimiento", dedicada a la Germandat del Prendimiento de Màlaga, Nóvia de Màlaga i A la Verge del Rocío, A Jesús el Ric o A María de la O. Francisco Javier Moreno és autor de la marcha Crist de l'Amor composta en 1996, Reina de Sant Agustín, Pregària al Crist del Perdó o La Soletat del Sepulcro

José Antonio Molero, és autor de grans marches procesionales que en els últims anys han tingut una gran acceptació, incorporant notes de malaguenyes a les seues marches. Les seues obres més conegudes són María Santíssima de l'Ampar, Coronació de la Trinitat composta en 2001 per la coronació de la verge de la Trinitat, Baixe el teu mant de Gràcia i Esperança composta en 2006, Passa la Soletat o Reina de Sant Vicente, són algunes de les seues principals marcha. Miguel Pérez Díaz, és compositor de peces de gran envergadura des de la década de 1990. Les seues obres cim són Esperanza Perchelera, Sant Trasllat, Soledad de Sant Pablo, Jesús Captiu, Flor de Sant Julián, Estrela del Perchel, Verge de Nova Esperança o Baix Pali Santiago J. Otero, que cuneta en marches com Nazarenos de Don Bosco o Carmen Regna del Perchel Eloy García, és autor en els últims anys de peces de gran envergadura. La seua obra cim és Ànima de la Trinitat composta en 2000 i que és la seua marcha més coneguda. A la seua volta una atra de les seues grans obres són Verge de l'Amor Dolorós composta en 1998, Crist de la Legió, Coronació de La nostra Senyora del Carmen composta en 2004 i Consunmatum Est composta en 2005 i dedicada al Crist de l'Expiració de Màlaga. Sergio Bo de la Penya ha compost en els últims anys la marcha Verge de Dolores i Esperanza, o la que és sense dubte la seua obra més coneguda i una de les més interpretades en la Semana Santa de Màlaga en l'actualitat, Carmen Coronada composta en 2004. En 2012 va compondre Azahar Victorià, de cort alegre, dedicada a la Nóvia de Màlaga.

José María Fernández Moreno ha compost sobretot per a la província, destacant marches com a Vert Soledad, Divendres Sant en Alhaurín el Gran o Al Crist del Convent, ademés és un dels grans impulsors de la música cofrade despuix de la creació de l'associació www.marchasdeprocesion.com, que s'encarrega de recopilar i difondre les composicions que existixen sobre este gènero musical.

Manuel Bonilla Cascat és un atre dels compositors malaguenys que ha compost numeroses marches de processó, entre les més destacades es troben Crist de l'Agonia, composta en 1990, obra finalista conjuntament en Semana Santa en Màlaga (1996) en el primer concurs nacional de marches procesionales per a la Semana Santa de Màlaga "Mestre Perfecte Artola", Solaz, composta en 2009, en cornetas i tambors, dedicada a l'Associació Músic-cultural de la Vora-Cruz de Alhaurín el Gran (La Pepa), Sanc i Passió, dedicada a la mateixa associació, també en cornetas i tambors, Sant Sepulcro (2002), potser la seua marcha més coneguda i aplaudida, Crucifixió (1999), marcha dedicada a la María Santíssima del Major Dolor en la seua Soletat del Dilluns Sants malagueny, Verge de Gràcia (1989) dedicada a la patrona de la seua localitat natal, Paloma Malacitana (2010) marcha en cornetas i tambors dedicada a María Santíssima de la Coloma, Senyor de carrer Aigua (2013), també en cornetas i tambors dedicada a la Germandat del Rescat, Soledad de la Vora Cruz (2013) i la seua més recents obres Mare i Senyora de la Soletat, dedicada a la Verge dels Dolors en la seua Soletat del Divendres Sant marmolejeño, i Expiratum est, dedicada a María Santíssima dels Dolors Coronada de la Archicrofadía Sacramental de l'Expiració de Màlaga.

En Sevilla

En Sevilla, Francisco Javier Alonso Prim, en marches com a «Mare de Deu de la Palma», «Mare Dolorosa» o «Verge Macarena», està deixant molt clares les seues qualitats; destaquen les traces simfòniques de José de la Vega, Pedro Morales en «Esperanza Macarena» o «Verge de la Pau», i les seues marches fúnebres com «La Soletat»; Juan Velázquez en «Rosario de Mont-Sión» o el seu germà José Velázquez en la seua marcha més emblemàtica «Aniversari Macareno»; Juan José Puntes Fernández en «Gran Poder», «Oixos de les Travessies Coronada», «Jesús Nazareno» o «A tu... Manué», la seua obra cim; Francisco Pastor Bo, Camilo Jesús Irizo Campos, David Hurtado, José Manuel Bernal, Juan García Sánchez, José Manuel Prim, Juan Antonio Fancs Jódar, Jacinto Manuel Rojas Guisat, Pablo Ojeda Jiménez, Francisco Pizarro Gómez, Manuel Marvizón Carvallo (Mare Hiniesta, Candelaria, Coronació, entre atres) o Jorge Àguila entre uns atres, destacant la llabor de José María Sánchez Martín, que s'està convertint en el compositor més afamado i aclamat en les seues originals composicions, "Un Àngel et Consola", "I Va expirar el fill de Deu" o "Caritat" són mostres de la seua llabor.

En Canàries

Canàries, zona que des de el XIX va contar en destacats compositors que varen saber abordar de manera molt encertada este gènero musical, conte en l'actualitat en diversos músics de formació acadèmica que esporàdicament, sortixen a les numeroses bandes de música de les Illes de peces que saben competir en l'incessant goteig d'obres peninsulars que s'afigen contínuament als seus repertoris. Aixina, destaca Antonio Hanna Rivero en Las Palmas de Gran Canària, en Tenerife, destaquen entre uns atres, el arafero Arístides Pérez Fariña, aixina com el tinerfeny (Els Realejos) Jesús Agomar González Guillama, director d'Agrupació Musical L'Esperança de la Guancha, el compositor més prolijo d'este gènero en Canàries, contant, entre unes atres, de «Columna de Fe», «Mater Dolorosa», «Vora Cruz i Misericòrdia dels Realejos» «El Senyor», «Ego Sum Via», «La nostra Senyora del Carmen», «Encarnación Adejera» i un llarc etcétera. Ademés el valencià heretat en Tenerife, José Luis Peiró Reig, qui anara director de la Banda de Música de la Federació Tinerfenya de Bandes de Música, i que dirigix la Banda de Música de Tejina, autor de peces com «Crist de la Fe», «Jesús Nazareno» o «A l'amic entranyable».

La major capacitat tècnica de les bandes de música, deguda a la millor formació dels seus components, molts d'ells formats en conservatori; la consciència creixent sobre el patrimoni musical i la presència de determinats compositors, auguren un futur prometedor.

En Cartagena

Actualment en Cartagena seguixen creant-se obres procesionales en un sagell d'identitat propi al mateix temps que incorporen elements més actuals, com és el cas del compositor Javier Pérez Garrido, premiat per les seues marches procesionales en varis concursos de composició a nivell nacional com els de Toledo o Sant Pedro del Pinatar.

Vore també

• Saeta (música)

Bibliografia

• Història de la marcha procesional per a banda de música, Mateo Olaya Marín. Artícul publicat en la revista "Nazarenos", n.º 1 -Càceres-.