Anar al contingut

Manifest d'Ostende

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Pierre Soulé, inspirador principal del Manifest d'Ostende

El Manifest d'Ostende, també denominat Circular d'Ostende, va anar un document escrit en 1854 que descrivia els motius pels que Estats Units devia comprar Cuba a Espanya, devent declarar la guerra al país europeu si este rebujara la venda. L'anexió de l'illa havia segut durant molt temps un objectiu dels esclavistes d'Estats Units i va ser recolzada per una facció en Cuba. A nivell nacional, els líders nortamericans estaven satisfets al vore que l'illa era administrada per les dèbils mans espanyoles, sempre que no passara a una potència més forta, com el Regne Unit o França. El Manifest d'Ostende va propondre un canvi en la política exterior, justificant l'us de la força per a prendre Cuba en nom de la seguritat nacional. Es va produir un debat sobre l'esclavitut en els Estats Units, el Destine manifest i la doctrina Monroe, ya que els propietaris d'esclaus buscaven un nou territori per a l'expansió de l'esclavitut.

Durant el govern del president Franklin Pierce, un demócrata prosureño, els expansionista del sur reclamaven l'adquisició de Cuba com un estat esclaviste, pero l'ona de violència despuix de la Llei de Kansas-Nebraska va provocar l'inseguritat en l'administració sobre cóm procedir. Per sugerència del secretari d'Estat William L. Marcy, els ministres nortamericans en Europa -Pierre Soulé per a Espanya, James Buchanan per al Regne Unit i John I. Mason per a França- es varen reunir per a discutir l'estratègia relacionada en una hipotètica adquisició de Cuba. Es varen trobar secretament en Ostende (Bèlgica) i varen elaborar un comunicat en Aquisgrà. El document va ser enviat a Washington D. C. en octubre de 1854, descrivint per qué la compra de Cuba seria beneficiosa per a cada una de les nacions i declarant que Estats Units estaria "justificat per a arrancar" l'illa de les mans espanyoles si el país es negara a vendre-li-la. Per a disgust de Marcy, Soulé no va mantindre el secret de les reunions, causant una publicitat no desijada, tant en Europa com en els Estats Units. L'administració va ser finalment obligada a publicar el contingut del comunicat, lo que va causar un perjuí irreparable.

El comunicat es va publicar, segons lo solicitat per la Cambra de Representants. El denominat "Manifest d'Ostende" va ser immediatament criticat tant en els estats del Nort com en Europa. Es va convertir en un crit de guerra per als norteño, que buscaven controlar les votacions sobre l'esclavitut i els conflictes sorgits d'ella, en lo que més vesprada va ser conegut com Bleeding Kansas. El govern de Pierce va sofrir un revés significatiu. La qüestió de l'anexió de Cuba es va abandonar fins al final del XIX. L'interés d'Estats Units en la regió va créixer novament en la década de 1870 i la nació va recolzar a Cuba en la seua lluita per l'independència d'Espanya.

Context històric

Localisada a 140 quilómetros de la costa de Florida, l'anexió de Cuba va ser discutida en vàries administracions presidencials nortamericanes. Els presidents John Quincy Adams i Thomas Jefferson varen manifestar un gran interés en l'illa, en Adams observant durant el seu periodo com a secretari d'Estat que "s'ha convertit en un objecte d'importància transcendent per als interessos comercials i polítics de la nostra Unió".[1] Més tart va descriure a Cuba i Puerto Rico com "apèndixs naturals per al continent nortamericà"[2] i considerava que l'anexió de la primera era "indispensable per a la continuïtat i integritat de la pròpia Unió".[3] Com l'Imperi espanyol havia perdut bona part del seu poder, va començar en Jefferson una política contrària a la transferència de la sobirania sobre l'illa, per la qual Estats Units respectaria la sobirania espanyola, considerant inevitable la seua eventual anexió. Els Estats Units simplement volien garantisar que el control no passara a una potència més forta, com el Regne Unit o França.[4]

Cuba era d'especial importància per als demócrates del Sur, que creïen que els seus interessos econòmics i polítics serien millor servits en l'admissió d'un atre estat esclaviste en l'Unió. L'existència de l'esclavitut en Cuba, una economia basada en la plantació de canya de sucre i la seua ubicació geogràfica es consideraven factors favorables a l'influència del sur nortamericà.[5] La seua admissió permetria aumentar significativament la posició dels amos d'esclaus del Sur, el modo del qual de vida es vea amenaçat pels abolicionistes del Nort.[6] Considerant que l'immigració als centres industrials del nort va supondre el control d'aquella regió de la base poblacional de la Cambra de Representants, els polítics del sur buscaven mantindre el fràgil equilibri de poder en el Senat, a on cada estat tenia la mateixa representació. Despuix de l'admissió en els Estats Units dels estats lliures d'esclavitut del Oest, els polítics del sur consideraven, cada volta d'una forma més creixent, a Cuba com el pròxim estat esclaviste.[7][8] Si Cuba era admesa en l'Unió com un únic estat, l'illa tindria que enviar dos senadors i nou representants a Washington D. C.[nota 1]

En el Partit Demócrata, el debat sobre la contínua expansió dels Estats Units es va centrar en cóm de ràpit devia ser esta expansió, en lloc de si esta devia produir-se.[9] Els expansionista radicals i el moviment Jove Amèrica varen ser guanyant pes ràpidament en 1848, i un debat sobre la possibilitat d'anexionarse partix de Yucatán de Mèxic eixe any va incloure una discussió significativa sobre Cuba. Inclús John C. Calhoun, descrit com un expansionista renuente que discrepava fortament d'una intervenció basada en la doctrina Monroe, coincidia que era "indispensable per a la seguritat d'Estats Units que esta illa no estiga en certes mans",[8] provablement referint-se al Regne Unit.[10]

A la llum d'una insurrecció cubana, el president James K. Polk va rebujar les peticions del filibustero John L. O'Sullivan i va declarar la seua creència en que qualsevol adquisició de l'illa devia ser una "compra amistosa".[11] Seguint órdens de Polk, el secretari d'Estat James Buchanan va preparar una oferta de 100 millons de dólars, pero "abans que vore-la [Cuba] transferida un atre poder, [les autoritats espanyoles] preferien vore-la afonada en l'oceà".[12] Les administracions Whig de Zachary Taylor i Millard Fillmore no varen insistir en l'assunt i varen adoptar una posició més dura contra el filibusterisme, en tropes federals interceptant vàries expedicions en destí a Cuba.[13] No obstant, quan Franklin Pierce va assumir el càrrec en 1853, estava compromés en l'anexió de l'illa.[8]

Govern Pierce

Durant el seu investidura presidencial, el president Pierce va declarar: "La política de la meua administració no va a ser controlada pels mals auguris de l'expansió".[14] Encara que l'esclavitut no era l'objectiu declarat ni Cuba va ser mencionada pel seu nom, la composició política del partit en l'época prebélica exigia als norteño apelar als interessos del Sur, per lo que es va mostrar favorable a l'anexió de Cuba com un estat esclaviste. En este propòsit, va nomenar a varis expansionista per a llocs diplomàtics en tota Europa, destacant l'enviament de Pierre Soulé, un férreu defensor de l'anexió de Cuba, com a ministre d'Estats Units per a Espanya.[14] Els norteño en el seu gabinet eren companyers doughfaces (norteño en simpaties pel sur), com Buchanan, que va ser nomenat ministre per al Regne Unit despuix d'un intent fallanc per alcançar la presidència en la Convenció Nacional Demócrata, i el secretari d'Estat William L. Marcy, el nomenament del qual també era un intent d'aplacar als "Vells Carcamals".[nota 2] Est era el renom per a l'ala del partit que favoria una expansió llenta i cautelosa.[15]

En març de 1854, el barco a vapor Black Warrior va parar en el port cubà de La Habana en una ruta comercial regular que anava des de Nova York a Mobile (Alabama). Quan no va poder presentar la documentació de la càrrega, els funcionaris cubans varen expropiar el barco i la seua càrrega i varen retindre a la seua tripulació. El cridat cas del Black Warrior va ser vist pel Congrés com una violació dels drets nortamericans; un ultimàtum buit emés per Soulé als espanyols per a que estos tornaren el barco únicament va servir per a empijorar les relacions i se li va impedir discutir l'adquisició de Cuba per casi un any.[16] Encara que l'assunt es va resoldre pacíficament, va alimentar les flames de l'expansionisme del sur.[17]

Mentrestant, la doctrina del Destí manifeste es va vore cada volta més seccionada segons alvançava la década. Encara que encara hi havia norteño que creïen que Estats Units devia dominar el continent, la majoria s'oponia a l'anexió de Cuba, particularment com a estat esclaviste.[18] Els filibusteros recolzats pel sur, entre els que es trobava Narciso López, havien fallat repetidament en els seus intents de derribar al govern colonial, a pesar del considerable recolze independentiste entre el poble cubà.[nota 3] Aixina mateix, una série de reformes en l'illa varen incrementar les preocupacions entre els sureño sobre l'abolició de l'esclavitut. Creïen que Cuba seria "africanizada", ya que la majoria de la població era d'esclaus i havien presenciat anteriorment la creació de la República d'Haití, establida per antics esclaus. L'idea d'una invasió proesclavista per Estats Units va ser rebujada a la llum de la controvèrsia sobre la llei de Kansas-Nebraska. Durant les discussions internes, els partidaris de l'obtenció de Cuba varen decidir que una compra o intervenció en nom de la seguritat nacional era el método més acceptable per a fer-se en l'illa.[15][19]

Notes

  1. ↑ La població de Cuba en 1850 era de 651 223 persones blanques i lliures i 322 519 esclaus (Kenneth F. Kiple (1976). Blacks in Colonial Cuba: 1774–1899, Gainesville, FL: University Presses of Florida, pp. 4–5. ISBN 978-0-8130-0520-1.). Cada esclau es quantificava com tres quintes parts d'una persona, en lo que la població total ascendiria a 844 734 habitants per a determinar el repartiment del Congrés dels Estats Units. Despuix del cens de 1850, el ràtio de congressistes per constituent era d'1 per cada 93425 habitants, lo que hauria otorgat nou representants a Cuba. Geòrgia tenia un desglossament poblacional similar (524 503 persones lliures, 381 682 esclaus, total censal de 753 512) en el cens de 1850 i va enviar huit representants al 33.º Congrés dels Estats Units.
  2. ↑ Traducció lliteral de l'anglés "Old Fogies". La paraula Fogies ve de fogey: "Un vell avorrit; una persona atrassada en el temps, excessivament conservadora o llenta".
  3. ↑ Les accions dels filibusteros varen violar les lleis de neutralitat dels Estats Units, pero l'administració Pierce no els va processar judicialment tan durament com les administracions Whig precedents. Tant els expansionista com els defensors de l'independència de Cuba volien que l'illa deixara d'estar baix el domini espanyol. López creïa que la competència seccional en Estats Units li impediria anexionar Cuba i aplanar el camí cap a l'independència cubana. Vejau Bemis (1965), pp. 313–317 i per a més informació Brown (1980), Part I: "The Pearl of the Antilles".

Referències

  1. ↑ Hershey (1896), p. 75.
  2. ↑ Schoultz (1998), p. 48.
  3. ↑ Schoultz (1998), p. 58.
  4. ↑ May (1973), pp. 17–19.
  5. ↑ May (1972), pp. 46–60.
  6. ↑ Henderson (1939), p. 373.
  7. ↑ May (1973), pp. 10–12.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Schoultz (1998), pp. 49–51, 56.
  9. ↑ Schoultz (1998), pp. 40–41.
  10. ↑ May (1973), p. 17.
  11. ↑ Brown (1980), pp. 21–28.
  12. ↑ Bemis (1965), p. 314.
  13. ↑ Bemis (1965), pp. 303, 313–314.
  14. ↑ 14,0 14,1 Bemis (1965), pp. 309–320.
  15. ↑ 15,0 15,1 Potter (1967), pp. 184–188.
  16. ↑ Brown (1980), p. 124.
  17. ↑ Schoultz (1998), pp. 50–53.
  18. ↑ Bemis (1965), pp. 309–310.
  19. ↑ May (1973), pp. 56–62.

Bibliografia

74–85.doi:10.1177/000271629600700304.
371–385.doi:10.2307/2191501.
203–223.doi:10.2307/2955118.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Manifest_d%27Ostende&oldid=1315709»