Lidia

Lidia (en bregue 𐤮𐤱𐤠𐤭𐤣𐤠 Śfarda; en griego: Λυδία Lȳdíā) va ser una regió històrica situada en l'oest de la península d'Anatolia, en lo que hui són les províncies turques d'Esmirna i Manisa. El regne de Lidia va durar des de la caiguda del Imperi hitita fins a la seua conquista pels perses, segons unes fonts des del 1300 a. C. i, segons unes atres, des del 718 fins al 546 a. C.

Va destacar com a potència comercial, i va ser, ademés, coneguda per la seua riquea en or, provinent del riu Pactolo i de les mines del mont Tmolo. Actualment es creu que la seua riquea provenia més de la fertilitat dels seus camps, o be de la seua superioritat comercial respecte als grecs.

Va ser el primer lloc a on es va falcar moneda, abans inclús que en China o Índia. Eixes primeres monedes daten del regnat de Giges, en la segona mitat de el VII a. C., cap al 620 a. C., i inclús abans, durant el regnat de Ardis II (652-621 a. C.). Els coneiximents actuals es recolzen en les troballes de monedes de electro o or blanc, els jaciments principals del qual es troben en Éfeso, en la costa d'Àsia Menor.

Per la seua expansió per les costes jonias i a l'enorme influència cultural que els jonios varen tindre sobre els lidios, en certs periodos històrics molts historiadors consideren a Lidia, si no partix dels pobles grecs, a lo manco altament helenizados. Esta aculturación va ser mútua, encara que de menor intensitat per part brega, de manera que els alvanços musicals, comercials i inclús la lliteratura i els jocs populars lidios varen ser adoptats pels grecs, mentres que l'arquitectura, la religió i la vestimenta gregues varen influir en les bregues. No obstant, sempre varen existir diferències entre grecs i lidios, una de les més cridaneres va ser el tracte otorgat a la dòna per part dels hòmens, molt més ecuánime en la societat brega. Autors clàssics com Estrabón, observant més diferències que similituts, varen concloure que els lidios no eren part dels pobles grecs.

Brega en la mitologia grega

Es desconeixen pràcticament totes les senyes de la mitologia brega, i tant la seua lliteratura com els seus rituals s'han perdut, en absència de qualsevol monument o àrea arqueològica que haja aportat inscripcions extenses. Esta és la causa de que qualsevol referència als mits que varen envoldre a Lidia nos aplegue a través dels antics grecs.

Per als grecs, el principal regente de la Lidia mítica va ser Tàntal, la filla predilecta del qual, Níobe, junt al seu marit Anfión, enllacen els assunts de Lidia en Tebas. Es diu de Níobe que un tribulí la va transportar fins al mont Sípilo, en terra brega. A través de Pélope la llínea de Tàntal es dividix, a lo manco segons els mits de la segona dinastia micénica. Segons informa Pausanias, Tàntal era oriunt de Sípilo.

Ónfale, filla del riu Yárdano, va ser reina de Lidia. Esta va requerir a Heracles per a que la servira per un temps. Les seues aventures en Lidia són les d'un héroe grec en una terra perifèrica i estranya. Este relat va servir posteriorment per a que es mencione a Tirseno, fill de Heracles. A raïl d'ell existix una tradició que supon un orige bregue o grecolidio de Caria dels etruscs, cridats pels grecs tyrrenoi (paraula desenrollada provablement de Tirreno o Tirseno), encara que ells es dien a sí mateixos rasena.

Estos héroes ancestrals indiquen que la dinastia brega afirmava descendir de Heracles; es diuen pertanyents a la dinastia de Heracles als reis que varen governar Brega, encara que potser no descendiren de Ónfale. També existix la llegenda, aportada per Estrabón, de que Etruria va ser fundada per #colon procedents de Lidia, dirigits per Tirreno, germà de Lido; emigració ordenada pel rei Atis deguda a una hambruna. Esta teoria està discutida en l'actualitat, pero no es descarta per algunes semblances entre abdós civilisacions, com la ceràmica. No obstant, Dionisio de Halicarnaso apunta que la llengua i les vestidures etrusques varen ser totalment diferents a les dels lidios. Estrabón fa que Atis, pare de Lido i Tirreno, siga un descendent d'Heracles i Ónfale. Moltes atres referències apunten en el seu lloc a Atis, Lido i Tirreno entre els reis lidios anteriors a la dinastia de Heracles.

Les mines d'or a lo llarc del riu Pactolo, en les montanyes occidentals d'Anatolia, varen ser font proverbial de la riquea de Creso, l'últim rei en l'història del Regne de Lidia, puix es diu que el llegendari rei Medixques de Frigia va navegar per les seues aigües, convertint-les en or.

Història com a Estat independent

L'història del Regne de Lidia pot dividir-se d'acort a les tres dinasties que ho varen governar, de les que la primera va ser completament mitològica i part de la segona s'ha reconstruït en reserves, ya que hi ha divergències entre les fonts. Esta controvèrsia en les senyes i el desconeiximent del periodo històric cridat Edat Obscura, fan que es puguen fixar fins a tres dates plausibles de la fundació del regne: algunes fonts daten el naiximent de Meoncia, i per tant del regne de Lidia, en l'any 1579 a. C.; atres autors defenen que va ocórrer entorn al 1300-1200 a. C., per la debilitat dels hititas i a l'aparició dels noms Meoncia i Arzawa, si ben sempre mencionats ambiguamente; mentres que uns atres se cenyixen a lo que es coneix millor i daten la fundació entorn a l'any 700 a. C.

Ya haguera segut fundat en temps tan remots o no, se sap que abans de l'any 680 a. C., Lidia era un regne vassall de Frigia, que en eixa época va caure en poder dels cimerios, propiciant la total independència i expansió de Lidia.

Orige de Lidia

Teoria 1: Hereus de Meoncia i Arzawa

Lidia sorgix despuix de la caiguda del Imperi hitita, com a resultat del colapse polític i econòmic que va dur a la disgregació d'est en el XII En eixa época el nou regne es dia Arzawa, encara que d'acort en les fonts gregues, el nom original de Lidia va ser Meoncia o Meonia, per estar habitada pels pelasgos meonios. Homero la cita com Meonia, cridant maiones als seus habitants i mencionant que procedien de Hida, al peu del mont Tmolo. Es creu que Hida va poder haver segut el nom del lloc a on es va alçar Sardes i no un assentament distint a esta ciutat, com es va creure antigament.

Sigles despuix Heródoto, en el seu llibre Clío (el primer de Història), afig que els meonios o meones o mayones passen a cridar-se lidios despuix del regnat d'un dels seus reis, Lido o Llegit (Λυδός), fill d'Atis, que va independisar el territori completament del domini estranger i les referències del qual daten d'una época dinàstica mitològica. Este epónimo els va valdre davant els grecs el nom de lidios (Λυδοί). El terme hebreu, Lûḏîm (לודים), es troba en Jeremías 46, 9 i es considera una derivació de Lud (en hebreu: לוּד), fill de Sem. En temps bíblics els guerrers lidios varen ser famosos arqueros. Alguns meonios varen existir encara en temps històrics, en les terres interiors a lo llarc del riu Hermo, a on es tenen referències d'una ciutat anomenada Meoncia. La cita de Heródoto diu textualment:

«Els que regnaven en el país abans de Agrón, eren descendents de Lido, el fill de Atis; i per esta causa tot aquell poble, que primer es dia Meón, va vindre despuix a cridar-se bregue»

Per últim, també Estrabón menciona un nom similar en esta cita:

«Els cimerios (...) varen realisar una expedició a la lluntana regió del llac Meotis»

Teoria 2: Hereus de Frigia

Historiadors com Carlos González Wagner daten l'aparició de Lidia en el VII, teorizando que quan els cimerios varen destruir el Regne de Frigia esta societat va florir de nou com Lidia. Esta versió —defesa per atres autors— s'ocupa solament de la dinastia mermnada, oblidant-se del restant.

No obstant, autors com a M. Liverani, neguen que Frigia aplegara a controlar la regió de Lidia, en la qual cosa en cap cas Brega seria successora de Frigia, sino un estat alié a ella.

Dinastia Atiada

Els reis Atiados o Tantálidos es corresponen en el regne mitològic de Meoncia:

• Tmolos, Meon o Manes: fill de Tàntal de Frigia (¿1579?, 1300 o 1200 a. C.) De Tàntal vindria el nom de tantálidos, i del propi Manes el del Regne de Meoncia o Maeonia.
• Tàntal de Pisa (1200 a. C.) Va ser mort pel micénico Agamenón.
• Ónfale (1195-1173? a. C.) Esposa de Manes, va regnar despuix de la seua mort.
• Atis o Tàntal (¿1190 a. C.?) Segons Estrabón va regnar al mateix temps que el seu pare Tmolos. Del temps de Atis diu Heródoto que va haver una gran escassea d'aliments. En esta época va tindre lloc la guerra de Troya, prenent partit per Troya, va ser enviat un eixèrcit liderat per Mestles i Ántifo, els qui anaren caps meonios i fills de Talémenes. Atis va fundar una ciutat anomenada Attalida, que va terminar d'edificar Lido.
• Lido o Broteas (?-1183 a. C.) Fill de Atis i rei que va donar nom als lidios, oblidant-se a partir de llavors el nom de Meoncia o Meonia. Es va tornar loco i es va suïcidar cremant-se en una pira.

Esta dinastia s'engrossa o reduïx segons les fonts. Segons Lucas Alamán, hauria segut d'esta manera: Manes, Cotis, Atis, Lido, Akiasmo, Hermón o Adremis, Alcimo, Camblite, Tmolo, Teochimeno, Marsias, Jardano, Onfalo i Pilemeno.

Dinastia Heráclida

Segons Heródoto, els Heráclidas —en grec— o Tylónidos —en bregue— (fins al 687 a. C.) varen governar durant 22 generacions, des del 1185 a. C. i durant 505 anys. La dinastia era originària de Tracia. i segons la llegenda eren descendents de Heracles i d'una de les seues esposes, Yárdano. Possiblement es varen establir en la regió a raïl de la caiguda de la civilisació micénica, entorn al 1140 a. C. Fins a Candaules tots els governants duyen en les seues insígnies una segur de dos brots com a marca de la seua dinastia.

• Heracles (1183 a. C.) Despuix de derrotar als troyanos s'assenta en Hida. Es va casar en Ónfale qui va governar, potser com estat vassall tal i com afirma la mitologia grega.
• Agesilas o Alceo (¿1160 a. C.?) Fill de Heracles i Ónfale.
• Belo (¿1140 a. C.?) Fill de Alceo.
• Nino (¿1120 a. C.?) Fill de Belo. Alguns cronistes posteriors enuncien a Alceo, Belo i Nino ya com a reis de Lidia.

• Agrón o Argon (¿1100 a. C.?) Para alguns es tracta del primer rei heráclida de Lidia, fòra de les faules mitològiques. Heródoto ho considera el primer rei de la dinastia Heráclida, successor dels reis de la dinastia de Lido. Segons l'historiador Fernando Patxot (baixe el seu pseudónimo Manuel Ortiz de la Vega) va ser ell qui va donar la capitalitat a Sardes.
• (1100-795 a. C.) Les llistes de reis donen un total de 17 buits que varen continuar la llínea dinàstica sense interrupció.
• Ardis I o Agrón (795-759 a. C.).
• Aliates I o Alceo (759-745 a. C.).
• Mirso o Meles (745-733 a. C.).
• Candaules (o Mírsilo, segons els grecs) (733-716 a. C.; o 733-685 a. C.) Va governar durant 70 anys, sent assessinat pel seu oficial favorit, Giges, qui li va succeir en el tro.

Dinastia Mermnada

Segons Heródoto, Candaules va ocultar a Giges per a que vera la seua dòna nueta, pero ella es percató i li va oferir a Giges casar-se en ell si matava a Candaules o morir, per lo que Giges va matar a Candaules. D'esta manera va nàixer la dinastia dels mermnadas.

• Giges (685-644 a. C.) Era fill de Dascilo, un súbdit de Candaules. Apareix com Gugu de Luddu en les inscripcions asirias i ho daten entre 687-652 a. C. o 690-657 a. C., segons les distintes fonts. Una volta establit en el tro va consolidar el regne i va fer d'ell un poder militar considerable. Alguns texts ho citen com el instaurador de la capitalitat en Sardes. Durant el seu regnat moltes ciutats bregues varen ser saquejades pels cimerios, que no varen aplegar a entrar en Sardes. Va enviar tropes a Egipte per a ajudar a Psamético contra els assiris, va conquistar gran part de Anatolia, incloent zones de la Tróade i va sometre la ciutat grega de Colofó. Va morir en una batalla contra els cimerios, que acossaven Sardes. Alguns teòlecs relacionen a Giges de Lidia en el bíblic Gog de Magog, mencionat en el Llibre de Ezequiel i en el Llibre de les Revelacions.
• Ardis (652-621 a. C.) Va continuar la guerra contra els milesios mampresa per Giges i va prendre Priene; els cimerios varen penetrar en la capital, pero no varen poder conquistar la seua fortalea.
• Sadiates (621-609 a. C. o 624-610 a. C., segons les fonts) Heródoto va escriure que va lluitar contra Ciáxares, descendent de Deyoces, i contra els medos; que va expulsar als cimerios d'Àsia, va prendre Esmirna i va invadir les poleis gregues de Clazómenas i Mileto.

• Aliates (609 o 619 a. C-560 a. C.) Recordat com un dels grans reis de Lidia, baix el seu mando el país es va expandir en totes direccions. Quan Ciáxares va atacar Brega, els reis de Cilicia i Babilonia varen intervindre en benefici de negociar una pau que es va conseguir en l'any 585 a. C. Els cimerios irrompen novament en el país despuix de 80 anys de pau, provocant el terror en el centre d'Anatolia, pero Aliates els rebuja en el 609 a. C. D'esta época data la frontera brega en l'Imperi medo del riu Halis. Heródoto va deixar constància de les lluites entre medos i lidios, i va anotar tantes victòries d'un bando com de l'atre. La batalla de l'Eclipse, 28 de maig de 585 a. C., va anar el final de 50 anys de lluita entre abdós potències, terminant abruptament en la sorpresa d'un eclipse solar total. La pau es va sagellar en l'entrega en matrimoni de Arienis, filla de Aliates, a Astiages, fill de Ciáxares, que més tart seria l'últim rei medo. També durant el seu regnat es va conquistar Esmirna i es va tirar als escitas del país.
• Creso (560-546 a. C.) L'expressió «tan ric com Creso» prové d'este rei, puix es dia que era l'home més ric del món. Del seu regnat ha aplegat fins als nostres dies el «tesor bregue», una àmplia colecció d'objectes trobats en la província turca d'Oşak. En quant Creso va dispondre del tro va tindre que lluitar contra el seu germà Pantaleón, qui va iniciar una guerra civil. Va conseguir sometre a les ciutats jónicas en excepció de Mileto, duent a Lidia al seu major esplendor. Creso admirava la cultura grega i, ademés d'adoptar moltes de les seues costums, va ajudar a restaurar el temple de Artemisa en Éfeso i donó molts bens al temple d'Apolo en Delfos. L'Imperi Bregue va aplegar al seu final quan Creso, influït pel Oràcul de Delfos, va atacar als territoris medo-perses de Ciro II.

Caiguda de Brega

Artícul principal → Batalla del riu Halis.

Els antecedents de les batalles entre medos i lidios varen sorgir per la política expansionista d'abdós imperis. En temps de Aliates II els medos varen conquistar Armènia i Capadocia, aplegant a les fronteres bregues. Abdós eixèrcits es varen enfrontar en la coneguda «Batalla de l'Eclipse», que va terminar en un tractat de pau que pactava la frontera en el riu Halis.

Durant el regnat de Creso en el VI, Ciro II el Gran de Pèrsia va matar al seu yayo Astiages i va conquistar Mija, donant lloc al Imperi Medo-Persa. Es va formar aixina una coalició anti-persa per mig de l'unió d'Egipte, Babilonia, Cilicia i Lidia, ajudats per mercenaris grecs del Peloponeso, que s'oponia al nou règim conquistador de Ciro II; es diu que esta unió va ser creada per interés de Creso. D'estos tres imperis, el de Lidia va ser el primer en caure. Creso va consultar l'Oràcul de Delfos per a saber qué tenia que fer i est va predir que si reglotava el riu Halis destruiria un imperi. Creso va creure escoltar la profecia d'una victòria i va creuar el Halis en la seua poderosa cavalleria, pero estos no varen ser oposició en el desert contra els camellos de Ciro II, per lo que va ser derrotat. Esta batalla és coneguda com la Batalla de Pteria, puix la seua conseqüència immediata va ser la pèrdua de la ciutat de Peria, que Creso acabava de conquistar, talant els boscs al seu entorn per a previndre-se d'atacs sorpresa.

Ciro II va entrar en Sardes poc despuix i a punt va estar de fer matar a Creso, sent açò evitat pel seu segon fill. La majoria de les versions que aborden el tema asseguren que abans d'assessinar a Creso cremant-ho viu junt a catorze jóvens, un comentari fortuït d'aquell, citant a Solón —«Ningú deu tindre's per benaventurat ans que haja sonat la seua hora postrera»—, va fer que Ciro li perdonara la vida, aplegant a ser grans amics; inclús, Ciro li va prendre com a conseller i li va dedicar un temple a l'estil del d'Artemisa en Éfeso. Es diu que Creso va enviar les seues antigues cadenes de presoner al Oràcul de Delfos per a tirar-li en cara la seua visió. A partir de llavors Lidia desapareix com a estat independent, passant a ser una satrapía del Imperi aqueménida.

Història com a província i regió històrica

Satrapía persa

Artícul principal → Anexe:Sátrapa de Lidia.

En el 546 a. C. Lidia (Sparda, per als aqueménidas) va ser conquistada i convertida en satrapía del Imperi persa en capital en la ciutat de Sardes. El primer governador o sátrapa va ser el persa Tabalo, elegit per Ciro II; no obstant, el seu govern no va durar molt, puix els lidios es varen alçar en rebelió. L'insurrecció va tindre que ser controlada pel general Mazares i el seu successor, el general Harpago. Despuix de la mort de Ciro va ser nomenat sátrapa de Lidia Oretes el mandat de la qual va coincidir en el de l'emperador persa Cambises II. Per llavors, Pèrsia va favorir un periodo caòtic en conquistar l'illa de Samos i assessinar a la seua tirà Polícrates. El nou emperador persa, Darío el Gran, va ordenar a Bageo matar a Oretes, convertint-se aquell en sátrapa durant un curt periodo, seguit d'Ótanes i Artafernes, el fill més jove de Darío.

Durant la tumult de les ciutats jonias en l'any 499 a. C., liderades per Mileto, Sardes va ser saquejada i incendiada pels grecs. Cinc anys despuix, la rebelió va ser sofocada per Artafernes, despuix de la qual cosa molts perses es varen traslladar a Lidia, les terres de les quals varen ser cedides a aristócrates perses i a grecs.

En el 492 a. C. Artafernes fill va succeir al seu pare, i des de l'any 480 fins al 440 a. C. no es coneix pràcticament res de la regió. En el 440 a. C., l'sátrapa Pisutnes va intentar reconquistar Samos, llavors en rebelió contra Atenes, pero va fallar en el seu encabotament. En el 420 a. C. va haver un tumult en contra de Darío II per raons que es desconeixen. Un noble cridat Tisafernes va aplegar a Lidia i va arrestar i va eixecutar a Pisutnes, convertint-se en el nou sátrapa en el 415 a. C., en oposició a Amorges, fill de Pisutnes.

Despuix de la derrota ateniense davant Esparta (404 a. C.) els grecs varen invadir Brega. Tisafernes va retindre l'invasió en el 399 a. C., pero Sardes va ser conquistada pel rei espartano Agesilao II. L'sátrapa va ser eixecutat i reemplaçat per Tiribazo, qui va restaurar l'orde en la regió i va ser responsable d'una série de tractes entre el rei persa i les ciutats-estat gregues.

Autofradates va ser, provablement, el successor directe de Tiribazo, i va participar a favor de l'emperador aqueménida durant els tumults del 370 a. C. L'últim sátrapa de Lidia va ser Espitrídates, a qui Alejandro Magne va donar mort en la batalla del Gránico. Despuix, el comandant persa Mitrenes li va entregar la ciutat.

Durant esta época es va construir el «Camí Real» persa, un immens vial que conectava Susa en Sardes.

Imperi Macedónico, Regne de Sardes, Imperi seléucida i Regne de Pérgamo

Lidia va ser conquistada pel rei macedonio Alejandro Magne entre els anys 334 i 323 a. C., de la mateixa manera que el restant del Imperi aqueménida. A la mort d'Alejandro l'imperi Helènic es va dividir, Lidia va quedar del costat del Imperi seléucida, despuix de gojar breument d'una independència exigua i dubtosa com a Regne de Sardes, baix el poder de l'sátrapa i general macedonio Antígono I Monóftalmos. Quan va ser impossible per als seléucidas mantindre el territori en Àsia Menor, Lidia va caure en mans de la dinastia atálida de Pérgamo i la seua aliada Roma, passant a formar part del Regne de Pérgamo.

• Sátrapa de Macedònia (334-301 a. C.):
  • Asandro de Caria (334-331 a. C.).
  • Menandre (331-321 a. C. o 323-320 a. C.).
  • Clito (321-318 a. C.).
  • Antígono I Monóftalmos (318-301 a. C., i rei de Macedònia des del 306 a. C.).
• Regne de Sardes o Regne d'Àsia Menor (306-301 a. C.):
  • Antígono I Monóftalmos (318-301 a. C., i rei de Macedònia des del 306 a. C.).
• Baix domini de l'Imperi seléucida (301-189 a. C.):
  • Seleuco I Nicátor (301-¿? a. C.).
• Regne de Pérgamo (188-133 a. C.):
  • Eumenes II (197-160 a. C.).

• • Nuga-ho II (160-138 a. C.).
  • Nuga-ho III (138-133 a. C.).

Província romana

Artícul principal → Àsia (província romana).

Quan en l'any 133 a. C. els romans varen prendre Sardes, Lidia era part del llegat dels atálidas. Roma va mantindre a Lidia com una província anomenada Àsia, que va ser molt rica, regida per un governador que va aplegar a ser procònsul. Tot l'oest d'Àsia Menor i les colónies judeues varen ser escenaris cristians durant el govern romà, com demostren les mencions en els Fets dels Apòstols. En este llibre es menciona el batisme d'una comerciant anomenada Brega, que provenia de Tiatira —hui Ak Hisar, Manisa—, que una volta va ser part de la satrapía Lidia.

Despuix de la reforma del emperador romà Diocleciano en l'any 296 d. C., Lidia va ser província independent del Imperi romà, encara que molt més menuda que la satrapía que havia segut, en capital novament en la ciutat de Sardes. Junt a les províncies de Caria, Helesponto, Licia, Panfilia, Frigia Primera i Segona, Pisidia i Insulae va formar la diòcesis de Asiana, part de la prefectura pretoriana d'Oriente junt a la diòcesis Póntica, que ocupava pràcticament el restant d'Àsia Menor, Oriente Pròxim (fonamentalment Síria), Egipte i Tracia.

Thema bizantina

Artícul principal → Imperi bizantí.

Durant el govern del emperador bizantí Heraclio (610-641) Lidia va formar part de Anatolikón, una de les themas originals dels anatólicos, i despuix de Trakesión. Encara que els turcs islàmics varen conquistar casi tot el restant de Anatolia, creant el Sultanato de Rüm, Lidia va seguir formant part del Imperi bizantí.

Quan en la Quarta Creuada va caure Constantinopla, Lidia va continuar sent part de l'Imperi Grec bizantino ortodox.

Governs turc i otomà

Artícul principal → Imperi otomà.

Finalment Lidia va caure en mans del beylik turc de Saruhan, fins que varen ser absorbits pel Imperi otomà en l'any 1390. Durant l'ocupació otomana Lidia va formar part de la província de Aydin, terminant per ser hui la part més occidental de la moderna República de Turquia.

Etimologia

Teories antigues i documentació clàssica

• Fonts gregues: Heródoto afirma que el nom Lidia prové d'un rei cridat Lido, contemporàneu de la caiguda de Troya (Edat de Bronze). La denominació de Lidia per a l'Estat de Anatolia es llimita a les fonts gregues i asirias, no apareixent en els passages bíblics fins a el VIII a. C.

• Fonts asirias: En els texts assiris el nom de Lidia s'associa en Guggu de Luddu, qui va ascendir al tro sobre l'any 680 a. C.

• Fonts bíbliques: Existixen mencions a Lud en l'Antic Testament, especialment en un passage d'Isaías (66, 19) a on li la relaciona en Javan, és dir Jonia.

Teoria de l'orige grec

El nom de Lidia en les seues formes bíbliques i asirias sembla derivar d'un vocablo utilisat pels grecs que varen invadir les costes de Jonia. Es conserva informació en texts bilingües i trilingües aqueménidos sobre formes similars a «Lidia» i «Sardes». Aixina, la tradició grega quedaria relacionada en el cas de Sardes (Sfard, fundada en el VII) en numerosos texts en atres idiomes: Sfard —en bregue—, Saparda (satrapía persa), Saparda —en arameo—, Sapardu —en babilònic— i Išbarda —en elamita—.

Per un atre costat, si en Anatolia l'idioma bregue va canviar el sò p pel de f i va haver una extensió de vocals, Saparda va poder ser un precedent de Sfard. Si la Sefarad de la Bíblia hebrea és també Sfard, la paraula pot datar-se cap al 600 a. C., abans de l'invasió persa sobre Lidia. De la mateixa manera que la llengua brega, els noms propis Brega i Sfard semblen haver tingut antecedents primitius en l'Edat Obscura o en temps immediatament precedents.

Teoria de l'orige fenicio

L'arqueòlec i geógrafo Bochard va defendre en el XVII que Brega prové de la paraula fenicia Llum en que els fenicios es referien a les regions travessades pel ric Meandre, al sur de la Serra Tmolo. Llum és el verp referent a «ventear» o «bufar el vent». Bochard argumenta la seua versió basant-se que els vents són molt forts en eixa regió; aixina, quan els fenicios es referien a Lidia escrivien Lud, pero també utilisaven eixa paraula per a les regions ventoses del Nilo.

Geografia

Fronteres

Les fronteres històriques de Lidia varen variar a lo llarc de les centurias. Passats els temps mitològics (desconeguts històricament) ocupava Misia, Caria, Frigia i la costa de Jonia; encara que els lidios dominaren Jonia, varen deixar que eixos pobles es governaren a sí mateixos, establint relacions de vassallage. Més vesprada el poder militar dels reis Aliates i Creso varen expandir els seus dominis fins a fer del Regne de Lidia un imperi en capital en Sardes, que va controlar la mitat oest d'Àsia Menor fins al riu Halis, llevat Licia. Una volta conquistada, el nom Brega mai més va tornar a comprendre tals dimensions. La partix sur va ser cridada vall del Meandre pels perses, i baix el poder romà Lidia va quedar comprimida entre Misia i Caria a un costat, i Frigia i el mar Egeo a l'atre.

Una descripció breu pero intensa de les fronteres històriques bregues, aixina com de les parts que componien el país i les principals ciutats, la va fer Bernardo Monreal i Ascaso, qui distinguix clarament entre la Lidia sorgida del regne de Meoncia (cridada Brega Interior) i Jonia (Brega Marítima, en la que s'inclouen les illes de Quíos i Samos).

Principals ciutats

Descontant les ciutats jonias que alguna volta varen estar en poder bregue, entre les que varen destacar Esmirna, Éfeso i Mileto, les ciutats bregues més importants, llistades per Ptolomeo, varen anar:

• Sardes: Capital de regne i residència dels sátrapas perses una volta este va haver caigut. Estava protegida per una série de muralles i terraplens. Durant el regnat de l'emperador romà Tiberio un gran terremot va destruir la ciutat, que encara conservava la seua importància. Encara que es va reconstruir, va anar successivament espoliada per distints pobles i mai va tornar a recuperar la seua grandea. Per al Cristianisme és famosa per ser una de les Sèt Iglésies del Apocalipsis.
• Filadèlfia: Situada a uns 45 km al surest de Sardes, sobre una ala dels Montes Tmolo. Va ser fundada l'any 189 a. C., quan Brega s'hi havia vist reduïda una província imperial.
• Tiatira: El nom li va ser donat per Seleuco I Nicator, puix lidios i grecs la coneixien per Pelopia (en grec antic: Πελοπία). Està a uns 40 km al noroest de Sardes. Era coneguda per ser un gran centre de comerç d'índigo. També és mencionada com una atra de les Sèt Iglésies del Apocalipsis.
• Magnesia del Sipilos: Situada prop de 56 km a l'oest de Sardes, junt al mont Sípilo.

Relleu

Artícul principal → Geografia de Turquia.

El país ocupava una regió interior de l'oest d'Anatolia, partint de la vall del riu Hermo. En la seua expansió va alcançar les costes jónicas a l'oest, les del mar Negra al nort, la desembocadura del Halis a l'est, en Anatolia central, i els monts Tauro al sur. Este territori està centrat en dos valls paraleles, conques de sengles rius. De l'orografia destaquen:

• La montanya Mesogis (tronc dels monts Tauro), principal montanya de Lidia.
• La serra de Tmolo (hui Bozdağ) famosa per les seues mines d'or.
• Les montanyes Dracon, a on destaquen les cotes dels montes Olimp (hui cridat Ulu Dag) i Sípilo.
• Replanell Catacecaumene. La Lidia Catacecaumene o Brega Cremada, nom que devem a l'historiador bregue Janto de Lidia, era una regió limítrofa del país assolada per lava volcànica. Es troba a l'est de Sardes. Allí, l'historiador situa en el V als árimos, poble governat pel rei Arímoo. La regió va tindre dos conseqüències importants en l'història de la cultura. La primera que la Ilíada va ser corregida per a situar esta regió prop de Sardes, a causa de l'explicació de Janto, i la segona que va ser identificada per William Arundell cap a 1820 com a efecte de la còlera divina sobre les Sèt Iglésies del Apocalipsis. Estrabón es va fer eco en la seua Geografia de que esta regió era brega, matisant que atres autors la creïen misia.

Hidrografia

• Riu Caístro: (modern Küçük Menderes) Antiga frontera de Lidia en la Tróade, va ser conegut entre els antics per les seues ràpides corrents.
• Riu Pactolo: (modern Sart Çayı) A l'oest de Anatolia; el seu caixer travessa les ruïnes de Sardes i afluye al Hermo. Va ser conegut per dur or.
• Riu Halis (actualment Kizil Irmak -Ric Rojo), el més llarc de Anatolia. Desemboca en el mar Negra, en el centre de Anatolia. El seu curs inferior constituïa el llímit oriental de Lidia durant els regnats de Aliates II i Creso.
• Riu Hermo: (actualment Gediz) A l'oest de Turquia, senyala el centre de l'antiga Brega. La seua vall és fèrtil.
• Ric Meandre (modern Büyük Menderes): Apareix en els poetes de l'Antiguetat pels seus forts vents; un eixemple està en Lucano.

• Llac Mármara: Va ser cridat Gigeo per Homero. Posteriorment va rebre el nom de Coloe i, despuix, de Mermere, abans de rebre la seua denominació actual. Prop d'ell es troben els sepulcros de varis reis lidios.

Vegetació

En els llocs que va ocupar Lidia destaquen les següents masses arbòrees:

• Bosc de frondoses del Ponto Euxino i la Cólquide.
• Bosc esclerófilo i mixt del Egeo i Turquia occidental.
• Bosc mixt de Anatolia.

Cultura, art i arquitectura

Les cultures brega i grega es varen mesclar moltíssim, de tal modo que durant l'época helènica abdós poden confondre's. Especialment des de la conquista brega de Jonia, Grècia i Lidia entren en un procés de gran intercanvi comercial i cultural. Els lidios, apassionats per la cultura grega, varen ajudar en la restauració del temple de Artemisa en Éfeso, una de les maravelles del món antic.

Com a traces culturals pròpies calen ser mencionats l'independència de la dòna respecte a l'home. Segons Heródoto, a diferència del món grec, les dònes bregues practicaven la prostitució voluntària durant la seua fadrineria, acumulant cada una un patrimoni econòmic que despuix haurien d'usar com a dot en el seu matrimoni, en el qual elles mateixes elegien al seu cònjuge.

L'invenció d'un joc que es va fer molt popular en Grècia i que els romans varen cridar ludi, i el desenroll cultural que en la regió varen donar certs personages, com Homero i Tals de Mileto, qui es va allistar en l'eixèrcit bregue i va ser astrònom, matemàtic, ingenier i polític. Encara que es creu que va nàixer en Mileto o Fenicia, se sap que va ser un gran conseller dels lidios, en especial predient l'eclipse de l'any 585 a. C. en plena batalla en els medos —«Batalla de l'Eclipse»— i al pas sobre el riu Halis.

No es té coneiximent d'una lliteratura brega, encara que és possible que existira posat que sí han sobrevixcut inscripcions. l'idioma bregue és una llengua indoeuropea del grup anatolio i, per tant, més propenca al licio, el cario o el hitita.

Heródoto atribuïx als lidios l'invenció d'alguns jocs en temps del rei Atis, com els daus, els astrágalos, la pilota, i exclou el chaquete.

Arquitectura

Arquitectura funerària

Destaca la #necròpolis «dels mil tossals» (Bin Tepe), prop de Esmirna, i composta per 96 túmulos reals i aristocràtics i 150 tombes, de les que tan sol les 3 majors han pogut ser datades abans de la conquista aqueménida de Lidia. Heródoto i atres historiadors antics descriuen l'arquitectura brega com la tercera en calitat, per darrere de l'egipcíaca i la babilònica.

D'entre tots els túmulos destaca el de Aliates, pare de Creso, en 69 metros d'altura en l'actualitat, és el més alt de l'Edat Antiga, i en els voltants de la qual s'ha trobat una famosa estatuilla de la deesa Níobe. Consistix en un soport de grans pedres sobre el que descolla un tossal de terra; la circumferència total en la seua base (segons medicions de Spiegelthal, no molt distintes a les de Heródoto) és de 1115 m, superant el perímetro de 935 de la piràmide de Keops. En lo alt es varen dispondre tres roques redones en inscripcions indicant quí havien participat en la seua construcció; cada talla es corresponia a una classe civil: mercaders, artesans i cortesanas. Heródoto diu que la llista de cortesanas era més llarga, ya que segons ell totes les dònes bregues es prostituïen i podien aportar més diners. Les descripcions del temple són reafirmades posteriorment per Estrabón. En la base del tossal s'han trobat una série de galeries que conduïxen a una cambra funerària central. No obstant, esta es va trobar buida, no havent tesor, cos ni sarcòfec; solament es varen trobar gots d'alabastre i diverses ceràmiques. Spiegelthal va determinar que vàries de les galeries havien segut excavades per lladres de tesors ya en l'Antiguetat, puix l'entrada havia segut sagellada en blocs de marbre.

El restant de túmulos que es conserven en la #necròpolis, són variacions d'un mateix tipo, un passadiç estret que conduïx a una cámara mortuoria enterrada baix un túmulo cònic de costats tendents a una proporció 3:2, en 2 metros d'altura. Desgraciadament, totes estes les tombes varen ser obertes i els tesors i ataüts desapareguts abans de les excavacions de Choisy a finals del XIX, qui solament va trobar restants de resines (provablement de la fusta dels sarcòfecs), de ceràmiques i d'alabastre en vàries d'elles. De les seues troballes s'ha pogut deduir que en algunes tombes hi havia una sòrt de bancs funeraris, decorats i pintats, en zones rehundidas per a amoldarse al cap i als peus.

En Sardes es coneix una atra série de túmulos, estos truncats en el cim.

Atres #arquitectura

Entre els temples, ademés del de Artemisa en Éfeso —d'estil grec—, destaca el de Sardes, dedicat a Sipilene (nom bregue para Cibeles).

Sobre l'arquitectura domèstica, els lidios tenien afició per la decoració profusa, especialment caracterisada per l'us d'elements ceràmics com a #recobriment que mostraven escenes mitològiques gregues, pràctica també estesa per diversos llocs de Grècia i Anatolia. També, de la mateixa manera que els grecs, els lidios construïen acrópolis o ciutadellas. Les fonts clàssiques parlen de que la de Sardes estava defesa per tres files de muralles, de les quals les excavacions arqueològiques han conseguit trobar part d'un llenç junt a construccions d'época bizantina, ademés de terraplens que varen poder servir per a la defensa. No obstant, l'arquitectura arcaica de Sardes no ha pogut ser estudiada en massa profunditat per haver-se conservat molt fragmentada, tant en lo militar com en lo religiós i lo palatí.

Escultura i relleus numismàtics

Vist el conte en que els lidios tractaven les seues tombes, es creu que allí estarien les millors escultures, especialment bronzes i terracotas, ya que les tombes en pedra bregues són poques i ya de temps romans. No obstant, les tombes obertes, saquejades, no han aportat cap escultura, i les que s'han venut subrepticiamente són d'orígens incerts. Per a comprendre la visió antropomórfica brega i els seus relleus es poden observar les monedes que, segons Heródoto, varen inventar. Entre les monedes hi havia dos tipos diferents, unes utilisades cotidianamente en Sardes i les seues afores, mentres que unes atres servien per a transaccions comercials en els grecs.

Les primeres monedes duyen estrías i símbols. Més vesprada, en temps de Sadiates o Aliates, varen anar els grecs els qui varen perfeccionar i varen ampliar els motius d'impressió, afegint imàgens antropomorfas i de distints animals, per eixemple una moneda en un lleó i un bou i una atra en un rabosot corrent. Creso, en aplegar al tro, va traure fòra de circulació les monedes de electro i va manar falcar unes solament d'or i unes atres solament d'argent, que varen ser acceptades també per potències estrangeres. En estes noves monedes varen permanéixer els motius del bou i el lleó.

Música

La música era un art apreciat i desenrollat per este poble, fins al punt d'influir en la música grega. Els grecs varen inventar un tipo de lira cridada pactis, que tocaven junt a flautas i caramillos durant les campanyes militars.

Segons els antics atenienses, el quarto modo de la música grega era el preferit en Lidia, per això la denominaven el «modo bregue». Durant l'Edat Mija se li va adjudicar este nom al modo sobre la nota fa, format en l'estructura de l'escala natural, escomençant per fa. Els dos semitonos dels modos gregorianos es troben entre el quart grau (o subdominante) i el quint grau (o dominant), i entre la sèptima o «sensible» i la primera o tònica, donant lloc a una escala musical pareguda al modo major actual (encara que la quarta del modo bregue posseïx un sò molt característic).

Es creu que l'inventor de la lira va ser el bregue Terpandro, heretat en Esparta.

Arts menors

Ceràmica

L'indústria ceràmica va ser molt activa en Lidia, i se'ls atribuïx l'invenció de varis tipos de gots i vasijas. Els gots trobats en el túmulo de Aliates, si ben no tan exquisits com els oferits als aqueménidas, puix són plans, mostren un color roig clar i revelen una molt bona manufactura. Els gerros es decoraven en formes animals, per eixemple en les torres, la qual cosa era molt apreciat pels aqueménidas. Atres vasijas trobades apunten a que va ser en elles a on varen transportar l'or que varen tributar al rei persa despuix de ser conquistats.

Alguns dels ornaments més utilisats varen ser: bandes horisontals, bandes en círculs entre elles, i círculs concèntrics, a voltes coloreados de blancs o grocs i poques voltes d'atres colors.

Orfebreria

Les joyes eren comunes, puix Lidia era rica en jaciments d'or i argent. En estos metals, ademés de les monedes, es varen fer gran varietat de menudes joyes personals en forma d'anells, tubos, espirals, peces coser a vestits, etc. Algunes duyen estampats, com a motius, caps de bou i figures humanes, mentres que unes atres solament mostraven dissenys geomètrics. S'ha senyalat en l'orfebreria brega tardana l'influència egipcíaca, no obstant, els artesans lidios feyen peces mestres molt abans que els egipcíacs i els siris, si be en tècniques més arcaiques i de formes més simples que les després utilisades en eixos atres llocs, lo que sugerix influències mútues. L'or i l'argent també s'utilisaven per a adornar en profusió els mobles de fusta per a palaus i tombes.

Economia

La situació estratègica de Lidia permetia el control sobre les rutes comercials entre el Mediterràneu i Oriente Pròxim i li va permetre aplegar a ser una potència comercial marítima en el mar Egeo.

A diferència d'atres zones de Anatolia, a on el feudalisme i la agroganadería dominaven l'economia, en Sardes s'ha pogut observar que les distintes activitats econòmiques s'agrupaven en distintes zones de la ciutat, denominats «quartos». Esta distribució i concentració en la ciutat es deu a l'influència grega, cultura que va desenrollar una economia basada en les ciutats. Sardes va ser, sense dubte, un gran centre comercial entre grecs i anatolios en l'Antiguetat.

Les principals produccions de Lidia varen ser el vi, el safrà, l'ónice, la mica i, sobretot, l'electro o electró (aleació natural d'or i argent) que li va donar la fama i la riquea llegendària al rei Creso. Este or provenia de les arenes del riu Pactolo i de les mines del mont Tmolo, com recorda l'historiador grec Heródoto en el V:

«Sobre maravelles dignes de ser recordades, en comparació a atres països, Brega no posseïx moltes, llevat les pepites d'or que provenen del Tmolo, cadena de montanyes de Anatolia»

Heródoto, Història, I.93.

No obstant, investigacions recents han coincidit que abdós fonts produïen molt poc or, a pesar de que s'ha trobat l'estructura d'un edifici datat entre el 600 i el 580 a. C. junt al Pactolo que, segons es creu, pertanyia a una indústria de l'or. No obstant, en l'Antiguetat era tal la fama de les mines d'or de Lidia, que Creso es va prendre per sinònim de riquea i Sardes va ser reconeguda com una ciutat floreciente i bella. Tanta era la seua riquea que al voltant de l'any 550 a. C. Creso va pagar la construcció del temple de Artemisa de Éfeso, una de les Sèt maravelles del món antic.

L'invenció de la moneda, com a forma d'intercanvi comercial, es va produir en Lidia, lo que li va dur també a ser una potència bancària.

Els grecs varen alabar les valls lidios per la seua fertilitat, creuats per infinitat de rius i rieres. Els replanells del Hermo i del riu Caístro eren les zones més fèrtils de l'interior, destacant les valls de Cilbiana, Caistriana, Hircania i el replanell de Catacecaumene. El districte coster de Jonia va ser encara més fèrtil i ric, basant-se la seua economia en l'agricultura i ganaderia.

Comercie

L'historiador i professor canadenc William Hardy Mcneill va afirmar que els lidios, de la mateixa manera que els egipcíacs, exportaven llana i atres productes manufacturados a canvi de metals i fusta, especialment a la península itálica, Sicília i els ports de les mars Egeo i Negre. Per la seua banda, l'historiador Cessara Cantù, entre uns atres, va destacar l'esclavitut —per deutes, venda de chiquets i autoventa— com el principal mig comercial dels lidios, al mercat del qual de Sardes acodien tratantes d'esclaus de moltes nacions, incloses grega i romana, i, inclús, de tribus nómades. És més, en l'Antiguetat clàssica un dels noms més comuns entre els esclaus va ser Bregue (és dir, naixcut en Lidia). Cantù va apuntar també que existia una indústria moderada ocupada en la fabricació d'objectes de lux i joguets.

Dels grecs importaven calderos, trípodes, fonts i copes de bronze, armes, armadures, teixits i talles de fusta, tots ells coberts en motius iconográficos que varen ajudar a difondre la cultura grega en Lidia.

Invenció de la moneda

D'acort en Heródoto, el poble bregue va ser el primer en introduir l'us de monedes d'or i argent i també el primer en establir tendes de canvi en locals permanents (primer precedent del banc). Es creu que varen ser els primers en falcar monedes estampades, durant el regnat de Giges, en la segona mitat de el VII, cap al 620 a. C.; açò situa la seua invenció anterior a les primeres monedes en China i Índia, datades cap al 600 a. C. Atres numismàtics remonten els primers #acunyament al regnat de Ardis II. La moneda, tal com la coneixem, va ser precedida per menuts lingots de electro. La primera moneda coneguda va ser feta de electro, en un pes d'uns 5 grams, en la que es pagava a les tropes d'un modo regulat. Posteriorment, durant el regnat de Creso es va estampar el cap d'un lleó en la moneda, d'or pur, símbol de la realea, i, per primera volta, un sagell real en l'atra cara. L'estàndart bregue eren uns 14 grams de electro, que era la paga d'un soldat per un més de servici; per esta raó ha rebut el nom de estatera, nom que va rebre en l'antiga Grècia la moneda d'or en la que es pagava el sòu militar. El divulgador científic i històric Isaac Asimov va escriure:

El regne bregue va emetre llavors «monedes», és dir, peces d'or, argent o una aleació d'abdós metals, en les que estaven estampats el seu pes i valor, i que duyen un retrat del rei o algun atre dibuix que indicara el seu caràcter oficial i garantisara la seua purea.

l'acunyament de la moneda va favorir enormement el comerç i el seu us va començar a estendre's àmpliament pel món, sent habitual en la Grècia continental cap al 610 a. C., fins al punt de que alguns historiadors creuen que la difusió de la moneda va ser deguda als grecs. Ademés, en Lidia s'utilisaven també unes tablillas en valor monetari, predecessores de les lletres de canvi.^{cita requerida}

Idioma bregue

Artícul principal → Idioma bregue.

L'idioma bregue és una llengua indoeuropea del grup anatolio, hui totalment extinguit, de la mateixa manera que el licio i el hitita. A pesar de les poques inscripcions que es conserven —una miqueta més de setanta inscripcions, datades entre els sigles VI a. C. i IV a. C.— s'ha conseguit interpretar i traduir moltes d'elles, basant-se en les primeres sesenta y cuatro trobades en la #necròpolis de Sardes, la majoria de tipo funerari i votivo, i atres poques són grafitis. Totes elles es llegien de dreta a esquerra. La traducció ha segut un èxit gràcies a l'existència d'un text bilingüe bregue-arameo i varis texts bregue-grec.

En el I, Estrabón va declarar que a penes quedaven ya traces del llenguage bregue.

Gramàtica

Constava de dos gèneros: comú i neutre; i dos números: singular i plural. Tots els noms comuns terminaven en sl's, molt provablement herència hitita, de la mateixa manera que l'acusativo comú nlv. Se sap de l'existència dels pronoms amu (yo), emi (meu), bi (ell) i bili (seu), encara que possiblement hi hauria hagut més.

El bregue es valia de 7 vocalés que poden ser nassals o no nasalizadas i de 13 consonante, incloent algunes palatalizadas.

Alfabet

Posseïa un alfabet propi, que en el VII variava entre 33 i 35 lletres. Sense descartar un orige propi, es considera que es basava en l'alfabet grec, a la seua volta sorgit del fenicio.

Política i societat

A lo llarc de la seua història com a estat independent, i sobretot a partir del regnat de Giges, la societat era de tipo eminentment feudal i els reis o emperadors lidios se succeïen segons una monarquia hereditària que habitava en Sardes. Quan Brega es va expandir per Àsia Menor i va controlar les ciutats jónicas, la seua societat es trobava helenizada i en estes ciutats es varen establir governs democràtics. Va aparéixer també lo que sembla ser les primeres #tirania gregues, en la costa jónica. Baixe el domini persa, les #tirania es varen fer freqüents, dependents de la Satrapía de Sardes.

Sobre el caràcter dels lidios com a poble, Heródoto conte que varen tindre reputació de belicosos i treballadors, havent existit una llei que castigava la ociosidad, per lo que ensenyaven als seus fills des de menuts a treballar durament. Més vesprada, despuix de amasar grans riquees, es varen tornar afeminats i voluptuosos. Conte també cóm l'aparició de la moneda va beneficiar al comerç, va transformar la societat brega i va generar noves costums no conciliables en les gregues. D'esta manera se sorprén de que les dònes pogueren elegir als seus marits i pogueren tindre més llibertats, aplegant a pagar les seues pròpies dotes de bodes. En general, els historiadors grecs mostren clichés de la seua época —VI—, com que els lidios eren pereosos i que havien reglat la prostitució professional.

Les fonts gregues afirmaven que l'eixèrcit estava manat pels aristócrates, i que destacaven com a ginets i lanceros. Les ciutats vassalles contribuïen en les seues pròpies tropes, entre les que destacaven els hoplitas grecs i lidios.

Una volta els lidios varen deixar de ser una nació independent, varen seguir tenint consciència de sí mateixos com a grup ètnic, a pesar de que para molts d'ells, adaptats al món aqueménida, l'identificació com lidios no era un assunt d'especial importància. Alguns #enterrament de l'época aqueménida, no obstant, marquen la continuació de les costums bregues en l'imitació de les estructures funeràries antigues. Per supost, en la conquista persa moltes costums varen canviar; la nova societat va presenciar, per eixemple, el canvi de forma en els gots ceràmics, en lo que s'ha vist com un canvi en la forma de servir el vi.

Religió

Artícul principal → Religió de l'Antiga Grècia.

Com en atres assunts, la religió de Lidia tenia mucho que ver en la de Grècia. Se sap que varen ser grans idólatras i que varen venerar a Diana, Júpiter i Sipilene, nom que rebia la deesa Cibeles grega.

És freqüent trobar referències en les fonts clàssiques que indiquen una gran confiança i freqüents visites dels reis lidios als oràculs.

Bibliografia

Bibliografia general històrica

• Heródoto (sigle IV a. C.); Història. Llibre 1: Clío (capítuls 6-94);. Ed. Aliança Editorial (2001).
• Janto de Sardes (sigle V a.C.); Història de Lidia (fragments conservats en Estrabón).
• Crònica de Nabónido, text cuneïforme babilonio que inclou un relat de la caiguda de Lidia. Disponible en la World Wide Web ací [5] archivat en Wayback Machine. (en anglés).

Bibliografia general moderna

• Radet, O.; La Lydie et li monde grec au temps dones Mermnades (1893).
• Bericht fiber eine Reise in Lydien, J. Keil i A. von Premerstein (1908).
• Asimov, Isaac; Història i cronologia del món, pp 67, 68, 71, 72, 73, 75, 76, 77 i 81 (entrades: Lidia, Grècia -per Jonia- i Imperi persa).Ed. Arial (ed. actualisada, octubre de 2006).
• Cantù, Cessara; Història universal 1, vol. 7 i 8.
• Farr, Edward; History of the Assyrians, Chaledeans, Medes, Lydians and Carthaginians (1850).

Bibliografia sobre l'art bregue

• Perrot, Georges; History of Art in Phrygia, Lydia, Caria, and Lycia cap.2 (pp 258-301). Ed. READ BOOKS (2010). ISBN 978-1-4446-9747-6.
• Ramage, Andrew; Lydian houses and architectural terracottas. Ed. Harvard University Press (1978). ISBN 978-0-674-53959-4.

Bibliografia sobre l'idioma bregue

S'han editat les inscripcions en bregue en les següents publicacions (totes en anglés):

• Littmann, Enno; Lydian inscriptions. Part 1. Ed. General Books (2010). ISBN 978-1-152-39598-5.
• I. Littmann, Lydian Inscriptions (Sardis, VI/1), Leiden, 1916.
• W. H. Buckler, Lydian Inscriptions (Sardis, VI/2), leiden, 1924.
• R. Gusmani, Lydisches Wörterbuch, Heidelberg, 1964.
• R. Gusmani, Lydisches Wörterbuch. Ergänzungsband, 3 fasc., Heidelberg, 1980-1984.
• H. Craig Melchert, [pdf] Lydian corpus, 2001.

Sobre la gramàtica de l'idioma i manuals, estan disponibles els següents:

• (Alemà) Roberto Gusmani, Lydisches Wörterbuch mit grammatischer Skizze und Inschriftensammlung, Heidelberg, 1964, ISBN 3-533-02929-8.
• (Inglés) Vitalij Shevoroshkin, The Lydian language, Moscou, 1977.
• (Francés) Raphaël Gérard, Phonétique et morphologie de la langue lydienne, Bibliothèque dones cahiers de l'institut de linguistique de Louvain, éd. Peeters Louvain-La-Neuve, 2005, ISBN 2-87723-849-0.

Bibliografia sobre l'ètnia brega

• Spawforth, Antony (2001). Shades of Greekness: A Lydian Case Study. Capítul 2 (en anglés), Irad Malkin.

Enllaços externs

• Aspects of Empire in Achaemenid Sardis (vista prèvia incompleta), publicat originalment en Journal of Field Archaeology, vol. 29 2002-2004 (pág. 225).
• The Arzawa Page (en anglés). Pàgina prou completa sobre Arzawa, regne anterior a Lidia, que va donar lloc a est despuix de la caiguda dels hititas).
• Devoció religiosa i sumissió personal a la divinitat en els llogarets minorasiáticas bregue-frigias
• Lydien Period (900-547 BCE) (en anglés).
• Kingdom of Lydia (First half of 2000s– 546BC) (en anglés).
• Atles Històric Mundial Interactiu des de 3000 a.C. donar=-600&tm=p Anys 1300 a 400 a. C.