Anar al contingut

La clemència de Escipión

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
La clemència de Escipión


Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.
Erro al crear miniatura:
Escipión tornant la seua promesa a Alucio, de Jean II Restout.

Clemència, magnanimidad o continència de Escipión són les denominacions convencionals d'un tema artístic molt desenrollat per la lliteratura, l'òpera i les arts plàstiques des del Renaixença i el Barroc. Està basat en el relat llegendari de la pren pel general romà Escipión l'Africà de la ciutat cartaginesa de Qart Hadasht (en llatí Carthago Nova, l'actual Cartagena) l'any 209 abans de Crist.

La pren de Cartagena, episodi clau de la segona guerra púnica en la península ibèrica, es va narrar per primera volta en les Historiae de Polibio (mediats de el II);[1] i es va desenrollar posteriorment en la lliteratura llatina (Tito Livio, Floro, Silio Itálico, Apiano, Dion Casio),[2] en seqüeles fins al VI. Com a tema iconográfico apareix en la pintura de la Renaixença, i va continuar sent molt desenrollat per la pintura de història fins al XIX.

Prenent com a base el primitiu text de Polibio, Tito Livio va reprendre l'assunt en el seu Ab Urbs condita libri (finals de el I).[3] El nou relat resulta notablement ampliat i enriquit sobre l'original: despuix de la pren de la ciutat de Qart Hadasht i el repartiment de premis entre els vencedors (que va incloure una insòlita doble concessió de la corona mural)[4] uns soldats romans presenten davant Escipión, com botí de guerra, a una jove d'excepcional bellea. La chicona era una princesa nativa, promesa d'Alucio, un caudillo celtíbero. El pare de la princesa acodix portant un rescat per a la seua lliberació. Escipión, jove i femellut, està tentat de quedar-se a la jove per a sí; no obstant, dona orde de tornar-l'al seu pare, consignant el rescat com a dot per a les bodes.

El significat moral del tema és el triumfo de la virtut sobre el desig;[5] o siga, no tant clemència o perdó[6] com més be continència o autocontrol, lo contrari del vici clàssic denominat akrasia.[7] La figura de Escipión s'exalta fins a llímits heròics i se li convertix en un model de comportament per als romans. És evident la comparació d'esta actitut en l'oposta que representa Agamenón en el començ de la Iliada, en resistir-se a tornar a Criseida al seu pare, el sacerdot Crises, lo que va provocar el castic d'Apolo i una concatenació de fets que varen dur a l'enfrontament en Aquiles (en alguna ocasió abdós episodis s'han usat com a tema per a un pendant).[8]

Escipión lliberant a Massiva,[9] de Tiépolo.

En realitat, la naturalea de la decisió de Escipión va ser essencialment política: la presència en Cartagena d'un gran número de rehens mantinguts pels cartagineses com a penyora de la fidelitat de distints pobles indígenes de la península ibèrica, va oferir als romans la possibilitat de realisar una operació de gran alcanç. Els varen lliberar sense més pagament que tornar als seus llocs d'orige, convertint-se aixina en els millors embaixadors possibles de Roma.[10]

Un episodi molt semblant es va produir eixe mateix any protagonisat per Escipión i una atra jove princesa, denominada Massiva, neboda de Masinisa, rei de Numidia.[11]

Pintura

Erro al crear miniatura:
Bellini.

Els eixemples d'obres pictòriques que representen el tema de la continència de Escipión són numerosos, començant en una taula de Guido i Amico Aspertini (1496),[12] un quadro de Pinturicchio,[13] una grisalla de Giovanni Bellini (1505), dos llenços del flamenc Anton van Dyck,[14] i uns atres dels francesos Nicolas Poussin i François Lemoyne (abdós en el Louvre). Del venecià Giovanni Battista Tiepolo hi ha una série de fresca en la Vila Cordellina Lombardi[15] de Vicenza. En el Palau Real de Madrit es conserva una série de tapissos sobre cartons de Juliol Romà, encarregada per Francisco I de França en 1533, en el història de Escipión, entre els episodis de la qual es troben La pren de Cartagena i La continència de Escipión.[16]

Òpera

El tractament operístic de la continència de Escipión va sorgir, com va ocórrer en casi totes les òperas de tema històric, en Venècia. Entre 1664 i 1815 es varen estrenar no menys de 19 òperes en el títul de "Escipión" o similars ("Escipión Africà", "Escipión en Espanya", "Escipión en Cartagena", etc.); en teatres de tota Itàlia (Roma, Nàpols, Florencia, Ferrara, Milà, etc.) i en Viena, Londres, Munich i San Petersburgo.


Händel va compondre l'òpera Scipione sobre el llibret de Paolo Rolli en 1726 per a la seua estrena en el King's Theatre de Londres. Per a l'ocasió, Händel va contar en un elenc del més alt nivell: la diva Francesca Cuzzoni, com la princesa Berenice, i els soprano castrati rivals Senesino com Alucio i Antonio Baldi com Escipión.[17]

Vore també

Notes

  1. ↑ Llibre X, paràgrafs 6-20.
  2. ↑ Eric M. Moormann, [Eric M. Moormann D'Adriano a Zenobia], Akal, 1998, ISBN 8446008769, vol 2, pg. 147.
  3. ↑ Llibre XXVI, paràgrafs 42-51.
  4. ↑ José Monerri, Escipión i la doble corona mural, La Veritat de Múrcia, 2 d'octubre de 2012.
  5. ↑ Raphael, The Dream of Scipio or Vision of a Knight, a drawing [1] archivat en Wayback Machine.. Ficha en British Museum.
  6. ↑ Compassió, moderació en aplicar justícia és la definició acadèmica: Diccionario de la lengua española
  7. ↑ Adler, J.E. (July 2002). "Akratic Believing?". Philosophical Studies 110 (1): 1–27. doi:10.1023/A:1019823330245. Font citada en Akrasia.
  8. ↑ Benjamin West (ca. 1771) Drawing, vol. 9, pg. 103. Benjamin West drawings, Historical Society of Pennsylvania.
  9. ↑ Hansen, M.S. (2005). Masterpieces of Italian Painting. Baltimore: The Trustees of the Walters Art Museum. pp. 154.. Font citada en en:Scipio Africanus Freeing Massiva (painting)
  10. ↑ El fi de la Guerra en Hispania, en Artehistoria. Cita com a fonts primàries a Polibio, 10, 18, 3; 10, 19, 3; 10, 34-35; i a Floro, 1, 22, 38.
  11. ↑ En la série dedicada a l'història de Escipión del Palazzo Dugnani de Roma hi ha també atres temes semblants, com el d'Escipión i l'esclau
    • Escipión i l'esclau
      Escipión i l'esclau

    ... the continence of Scipio is also included in the sequence of scenes. This is a subject complementary to the theme of Scipio freeing Massiva. Giambattista Tiepolo, 1696-1770, Metropolitan Museum of Art, 1996, ISBN 0870998129, pg. 62.

  12. ↑ Ficha en el Prat
  13. ↑ * "Un quadro de el XV, catalogat com de l'escola de Umbría i procedent dels Tallers de Bernardino Betti, conegut pel 'Pinturicchio', qui va florir entre 1457 i 1513. Es troba en el Museu del Prat i una còpia, encarregada per l'alcalde [de Cartagena] Alfonso Torres al pintor cartagenero Vicente Ros, està en l'Ajuntament en el títul de 'La continència de Escipión'." (Monerri, op. cit.)
    • Attributed to Pinturicchio, The Clemecy of Scipio, British Museum London. Image reproduïda en Anna Forlani, The Robert Lehman Collection, Metropolitan Museum of Art, 1991, ISBN 0870996061, vol. 5, pg. 225.
  14. ↑ The Continence of Scipio, 1620–1. Oil paint on canvas 1830 x 2325 mm. Christ Church Picture Gallery, Oxford
  15. ↑ The Bridgeman Art Library. Hi ha també una versió llaugerament distinta en el Nationalmuseum d'Estocolm (citat en Wrightsman Collection: Paintings, Drawings, Sculpture, pg. 225).
  16. ↑ Antonio Domínguez Ortiz, Concha Herrero Carretero, José A. Godoy et al., Resplendence of the Spanish Monarchy: Renaissance Tapestries and Armor, Metropolitan Museum of Art, 1991, ISBN 0870996215, pg. 69. Cita com a font a Paulina Junquera, Tapissos d'una série de Escipion en la Real Armeria de Madrit, en Reals Llocs, 1973, 10 (37): 20-36. En el Museu del Prat es conserva un chicotet fragment del cartó (a-tapís-de-la/?no_cache=1 Ficha).
  17. ↑ Font per a tot l'artícul: Alejandro Egea Vivancos, La Continència de Escipión. Un episodi entre els llímits de lo real i lo llegendari, en Panta Rei IV, 1998, ISSN 1136-2464


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=La_clemència_de_Escipión&oldid=1440876»