James Stewart

James Stewart

James Maitland Stewart, cridat coloquialment Jimmy Stewart especialment en Estats Units (Indiana, Pennsilvània, 20 de maig de 1908-Beverly Hills, 2 de juliol de 1997), va anar un prolífic actor de cine, teatre i televisió nortamericà guanyador dos voltes del premi Óscar. Durant el transcurs de la seua carrera va actuar en vàries películes considerades clàssics i va ser nominat cinc voltes al premi Óscar, guanyant una volta en competència (per The Philadelphia Story) i rebent un honorífic per la seua trayectòria. També va rebre un premi Cecil B. DeMille per la seua trayectòria, pero despuix guanyaria el Globo d'Or com millor actor de televisió - Drama. També va tindre una notable carrera militar en la Segona Guerra Mundial, alcançant el grau de general en la Força Aérea dels Estats Units.

Va nàixer en Indiana, Pennsilvània, prop de Pittsburgh, i inicialment va seguir la carrera d'Arquitectura, abans de sentir-se atret pel teatre en l'Universitat de Princeton. Els seus primers èxits varen vindre com a actor en el teatre de Broadway, abans de realisar el seu debut en Hollywood en 1935. La carrera de Stewart va aplegar a tindre gran reconeiximent despuix dels seus ben rebudes películes del director Frank Capra, incloent el seu rol que ho va nominar al premie de l'Acadèmia en Mr. Smith Goes to Washington. A través de les seues sèt décades en Hollywood, Stewart va cultivar una carrera versàtil i reconeguda en el cine en clàssics tals com L'home que va matar a Liberty Valance, Històries de Filadèlfia, L'invisible Harvey, Quin bell és viure, La finestra indiscreta, La soga i Vèrtic. És l'actor més representatiu de la llista d'AFI's 100 anys... 100 películes. Des de 2007, dèu de les seues películes han segut incloses en el Registre Nacional de Cine.

Stewart va deixar la seua marca en una àmplia gama de gèneros cinematogràfics, incloent comèdies screwball, wésterns, biogràfiques, cintes de suspens i películes familiars. Va treballar per a numerosos directors reconeguts posteriorment en les seues carreres, com Alfred Hitchcock, John Ford, Billy Wilder, Frank Capra i Anthony Mann. Va guanyar molts dels honors més grans de l'indústria i va conseguir el premi a la trayectòria de totes les grans organisacions del cine. Va fallir en 1997, deixant darrere de sí un llegat d'interpretacions clàssiques, i és considerat un dels millors actors de l'época dorada d'Hollywood. Va ser nomenat en el tercer lloc en una llista dels cinquanta actors i actrius més célebres del cine nortamericà, formulada pel American Film Institute.

Biografia

1908-1932ː Infància i joventut

James Maitland Stewart va nàixer el 20 de maig de 1908 en Indiana, Pennsilvània, fill d'Elizabeth Ruth (llinage de fadrina Jackson) i Alexander Maitland Stewart, amo d'una ferreteria. Abdós eren presbiterianos i d'orige escocés. Els seus ascendents Jackson varen participar en la Guerra d'Independència, la guerra anglo-nortamericana de 1812 i la guerra de Secessió.

James era el major dels tres fills del matrimoni (va tindre dos germanes menors, Virginia i Mary). Els seus pares esperaven que continuara el negoci, que havia estat en la família durant tres generacions.

El seu pare era una persona tradicional que havia combatut en la guerra de Cuba, contra Espanya i en la Primera Guerra Mundial i que li va transmetre valors morals decimonónicos. La seua mare era una pianista excelent pero el seu pare desalentaba al seu fill quan este volia prendre lliçons. Quan el seu pare va acceptar un acordeón regalat per un amic, Stewart ràpidament va deprendre a tocar l'instrument, lo que seguiria fent durant la seua carrera despuix de les actuacions. En créixer la família la música va continuar tenint una part important en ella.

Va ser un jove tímit; Stewart passava gran part del seu temps despuix del colege treballant en el sòtol de la casa en maquetes d'avions, dibuixos mecànics i química —tenint en ment el somi de ser pilot—. Pero va abandonar els seus somis de convertir-se en pilot quan el seu pare va insistir que en lloc d'anar a l'Acadèmia Naval ingressara en l'Universitat de Princeton. Stewart es va matricular en 1928 com a membre de la Classe de 1932. Abans s'havia graduat de la preparatòria Mercersburg Academy.

En Mercersburg, Stewart va participar activament en diverses activitats. Va jugar en l'Equip de fútbol americà i en el d'atletisme. Va ser director d'art de l'anuari KARUX i membre del club de cor i de la Societat Lliterària John Marshall. Durant les seues primeres vacacions d'estiu, Stewart va retornar a Indiana, Pennsilvània, per a treballar com a carregador de rajoles per a una companyia de construcció local en la construcció de carreteres i camins a on pintava les llínees en el camí. En els següents dos estius va prendre un treball com a assistent d'un mac professional. També va realisar la seua primera aparició en teatre en Mercersburg, com Buquet en l'obra The Wolves.

En Princeton, Stewart va descollar en els seus estudis d'arquitectura, va realisar el seu proyecte final de la carrera sobre el disseny d'un aeroport, que li va permetre obtindre una beca per a estudis de postgrau, pero gradualment es va sentir atret pels clubs de drama i música de l'escola, incloent el famós Princeton Triangle Club. Va ser membre del Princeton Charter Club aixina com cheerleader. Durant els seus temps lliures s'entretenia anant al cine en l'época en que el cine sonor estava recent reemplaçant al cine mut.

1932–1937: Primers papers en teatre i cine

Els seus talents en l'actuació li varen dur a ser invitat als University Players, un club d'actuació de músics i «thespians» de l'Ivy League, en Joshua Logan com a director i Margaret Sullavan com l'actriu principal. Stewart immediatament es va sentir atret per ella, pero Sullavan pronte deixaria al grup per al seu debut en Broadway en A Modern Virgin.

Despuix de graduar-se en 1932, en plena Gran Depressió, no va trobar treball com a arquitecte i es va dedicar a interpretar menuts papers en l'estiu en les produccions en Cape Cod de Players, quan es va unir al grup d'actors que incloïa a Henry Fonda i Sullavan (els qui havien decidit contraure matrimoni i con els que va entaular una amistat per a tota la vida). En autumne, Stewart, en el rebuig del seu pare, es va mudar a la Ciutat de Nova York per a convertir-se en actor a on va compartir un departament en Henry Fonda, que s'havia divorciat molt pronte de Sullavan, Joshua Logan i Myron McCormick. En novembre i junt en MacCornick, Stewart va debutar en Broadway en una menuda aparició en l'obra Carry Nation i poques semanes despuix, novament en McCormick va ser contractat per a la seua primera gran producció teatral com un chòfer en la comèdia Goodbye Again en Broadway, en la que solament interpretava dos llínees. The New Yorker va destacar, «El Sr. James Stewart com a chòfer... apareix només durant tres minuts i es va de l'escenari rodejat d'espontàneus aplaudiments». Posteriorment, va tindre menuts papers en Spring in Autumn i All Good Americans, a on se li va demanar que tirar un banjo per la finestra. Brooks Atkinson de The New York Claves va escriure «llançar un banjo de 250 dólars al conserge és un abús constructiu i deuria ser aplaudit virtuosamente». Abdós obres varen tancar despuix de solament curtes temporades, i Stewart va començar a pensar en tornar als seus estudis.

Si be l'obra va tindre un èxit moderat l'época era complicada. Molts teatres en Broadway havien segut convertits en menuts cines i la depressió estava aplegant al seu pijor moment. «Des de 1932 fins a 1934», Stewart va recordar posteriorment, «Només vaig treballar tres mesos. Totes les obres en les que estava varen tancar». Per a 1934, va obtindre rols teatrals en més substància, incloent l'exitós Page Miss Glory i el seu primer rol dramàtic teatral en Yellow Jack de Sidney Howard, que ho va convéncer de proseguir en la seua carrera com a actor. No obstant, Stewart i Fonda, encara companyers de quarto, lluitaven per eixir avant.

En l'autumne de 1934, l'èxit de Fonda en The Farmer Takes a Wife ho va dur a Hollywood. Finalment, Stewart va atraure l'interés del cazatalentos de MGM Bill Grady qui va vore Stewart en la nit d'estrena de Divided by Three, una premier glamurosa que incloïa entre el públic a luminarias com Irving Berlin i Moss Hart i la seua amic Fonda qui havia retornat a Nova York per a vore l'espectàcul. En el respal de Fonda, Stewart va accedir a fer una prova per a la pantalla i va firmar un contracte en MGM en abril de 1935, com a actor contractat per un periodo de fins a sèt anys en un sòu de $350 semanals.

En aplegar per tren a Los Àngeles, Fonda li va donar la benvinguda a Stewart en l'estació i ho va dur al seu departament suministrat per l'estudi, al costat de Greta Garbo. El seu primer treball en l'estudi va ser com a participant en les proves per a la pantalla realisades als aspirants a estrela nouvinguts. Al començ va tindre problemes per a ser contractat en les películes d'Hollywood pel seu aspecte tímit i humil en escena. En l'estiu de 1934, Stewart va fer el seu debut en el cine en una aparició en el curt de Shemp Howard Art Trouble (1934), filmat en Brooklyn, i en dos produccions We Die Exquisitely i All Paris Knows en el Ret Barn Theater de Long Island. En autumne, va tornar a rebre excelents crítiques pel seu paper en Divided by Three en el Teatre Ethel Barrymore, al que varen seguir l'èxit moderat de Page Miss Glory i el fracàs de crítica A Journey by Night en la primavera de 1935.

En acabant de que acabara A Journey by Night, Stewart va firmar un contracte de sèt anys en Metro-Goldwyn-Mayer (MGM), en el cazatalentos Bill Grady, que seguia de prop la carrera de Stewart des de Princeton. La seua primera película en Hollywood va ser la mal rebuda The Murder Man en Spencer Tracy. La seua actuació va ser ignorada pels crítics, encara que el New York Herald Tribune, ho recordava de Yellow Jack, i li va nomenar com «desperdiciat en un moment que maneja en una habilitat cautivadora que ho caracterisa». MGM no va vore en Stewart material per a protagoniste, descrit pel biógraf Michael D. Rinella com un «jove tòfol desgarbado en una manera de parlar vacilante». En eixe temps, el seu agent Leland Hayward va decidir que el millor camí per a ell seria a través de préstams a atres estudis.

Stewart solament va tindre un menut paper en el segon proyecte per a MGM, EL musical Rose Marie (1936), pero això li va permetre entrar en sèt proyectes de 1936, com Quan tornem a amar-nos (Next Clave We Love) i Ella, ell i Asta (After the Thin Man). També va tindre una ajuda de la seua amiga Margaret Sullavan, que li va defendre per a que poguera liderar el repartiment de Next Clave We Love, una comèdia d'Universal rodada despuix de Rose Marie. Sullavan va ensajar extensament en ell, aumentant la seua confiança i ajudant-ho a incorporar els seus gests i el seu aire jovenil al seu personage en pantalla. Next Clave We Love va ser un èxit de taquilla i va rebre crítiques positives, poninendo a Stewart en el foc dels crítics i eixecutius de la MGM. Clave va dir d'ell que «la principal importància de [la película] en el progrés de l'indústria cinematogràfica provablement residix en la presència de James Stewart en el seu repartiment», i The New York Claves li va tildar com «una valiosa incorporació a la llista dels principals actors d'Hollywood».

Stewart va seguir a Next Clave We Love en personages en comèdies romàntiques com Entre esposa i secretària (Wife vs. Secretary) (1936) en Clark Gable i Myrna Loy i Una chica de províncies (Small Town Girl ) (1936). En abdós, feya el paper de nóvio de la dòna protagonista, interpretat per Jean Harlow i Janet Gaynor, respectivament. Abdós películes varen tindre buna crítiques. Despuix d'una breu aparició en el curt Important News (1936), Stewart va fer el seu primer èxit de taquilla en la película de serie B La prova suprema (Speed) (1936), en la que interpreta un mecànic i pilot que competirà en l'Indianapolis 500. El film va ser un fracàs de crítica i públic, encara que Frank Nugent de The New York Claves va dir que «Stewart [i el restant del repartiment] interpreten lo més agradable possible».

Els últims tres rodages de Stewart en 1936 varen ser tots un èxit. Solament va tindre una menuda aparició en L'esplèndida descarada (The Gorgeous Hussy), pero va ser protagonista en el musical Naixcuda per a la dansa (Born to Danse) en Eleanor Powell. La seua última en este última no va ser ben valorada per la crítica: The New York Claves va dir de la seua actuació que «la seua veu i el seu ball (afortunadament) nunda guanyarà a un ballarí i cantant més refinat», i Variety va dir que «la seua veu i ball [...] és prou dolorosa», encara que creïa que Stewart era apte per al paper ya que «és una tasca que requerix un jove tímit». L'últim film de Stewart en 1936, Ella, ell i Asta (After the Thin Man), presenta un #clímax emocional impactant interpretat per Stewart. Kate Cameron en el New York Daily News va escriure que «té una gran escena en la que demostra de manera molt efectiva que és alguna cosa més que un jove comediante musical».

Per al seu següent film, el drama romàntic El sèptim cel (Seventh Heaven) (1937), Stewart va ser contractat per la 20th Century-Fox a fer el paper de treballador parisenc en un remake de la película de 1927 de Frank Borzage. Ell junt en la seua companyera Simone Simon no varen congeniar, i el film va ser un fracàs de públic i crítica. William Boehnel del New York World-Telegram va acusar la falta d'emoció interpretativa de Stewart, i Eileen Creelman del The New York Sun va escriure que va fer pocs esforços per semblar o sonar francés. La següent película de Stewart L'últim gángster (The Last Gangster) (1937) protagonisat per Edward G. Robinson, va anar també un fracàs, pero va ser alabada per la crítica i en Cadets de la mar (Navy Blue and Gold) (1937) va fer el paper del jugador de fútbol americà en l'Acadèmia Naval dels Estats Units. El film va ser un èxit de taquilla i Stewart va conseguir les millors crítiques de la seua carrera fins a eixe moment. The New York Claves va escriure que «el final nos deixa en la convicció de que James Stewart és un home sincer i simpàtic, una triple amenaça en el backfield [MGM]».

1938–1941: Èxit abans de la guerra

A pesar de les bones crítiques, Stewart encara era una estrela menor en MGM i la productora era contrària a donar-li papers importants aixina que preferia cedir-ho a atres estudis. Despuix de la bona recepció de Ingratitud (Of Human Hearts) (1938), és prestat a la RKO Pictures per a actuar en Ginger Rogers en la comèdia romàntica Ardid femení (Vivacious Lady) (1938). La produccción es va tindre que pospondre durant unes semanes de 1937 en la que Stewart va tindre que ser hospitalisat. RKO inicialment va substituir a Stewart pero el proyecte es va descartar. De totes maneres, l'èxit de Rogers va fer que el proyecte es reprenguera. Stewart va ser tornat a triar per a Vivacious Lady davant l'insistència de Rogers al vore-ho en Of Human Hearts. La película va tornar a ser un èxit de crítica i públic i va tornar a demostrar el talent de Stewart en les comèdies romàntiques; The New York Herald va dir d'ell que era «un dels més coneguts i prometedors actors jóvens de la pantalla en l'actualitat».

El tercer film de Stewart en 1938, va anar el drama situat en la Primera Guerra Mundial L'àngel negre (The Shopworn Angel), en la que tornava a colaborar en Margaret Sullavan. En la seua actuació, Stewart va recórrer als seus propis sentiments d'amor no correspost cap a Sullavan, que llavors estava casada en Leland Hayward. Encara que el film va ser ben rebut, les crítiques varen ser ambigües sobre Stewart. Bland Johaneson de New York Daily Mirror ho va comparar en Stan Llorer en este melodrama, i Variety va dir que la seua actuació va ser poc precisa.

La millor etapa com a estrela va aplegar com a actor de Columbia Pictures en fer el paper de la película de Frank Capra Viu com vullgues (You Ca't Take It with You (1938) junt a Jean Arthur. Stewart havcía el paper del fill del banquer que s'enamora de la chica d'una pobra i excèntrica família. Capra havia completat recentment vàries películes ben rebudes i estava buscant un nou tipo de protagoniste. Va quedar impressionat pel paper de Stewart en Navy Blue and Gold (1937). Segons Capra, Stewart era un dels millors actors que jamai havia aplegat a la pantalla, comprenia els arquetips dels personages de manera intuïtiva i requeria poca direcció. You Ca't Take It With You va ser el quint film més taquiller de 1938 i va guanyar l'Óscar a la millor película. La película va ser ben rebuda per la crítica. Variety va escriure que les actuacions de Stewart i Arthur garantisaven «moltes carcallades», auqnque atres crítiques es varen dirigir a Lionel Barrymore i Edward Arnold.

A diferència de l'èxit de You Ca't Take It With You, el primer dels tres treballs de Stewart de 1939 va ser un desastres comercial. En el melodrama Llaç sagrat (Made for Each Other), a on compartia pantalla en Carole Lombard. Stewart va culpar a la seua direcció i guion pel seu baix rendiment en taquilla. A lo manco, la película rebia crítiques favorables, com la de Newsweek que escrivia que Stewart i Lombard estaven «perfectes en el repartiment». Els següents films, The Isse Follies of 1939 i En este món traïdor (It's a Wonderful World), no varen tindre tan bona crítica.

La quarta película en la que va treballar Stewart en 1939 i que es va tornar a posar en mans de Frank Capra va ser el dramamedia polític Cavaller sense espasa (Mr. Smith Goes to Washington). Stewart fa el paper d'un idealiste que entra en l'arena política. El film rebició un aplaudiment unànim de la crítica i va ser la més taquillera de l'any. The Nation va afirmar que «[Stewart] alcançava el número un d'entre els actors d'Hollywood. Ara ell és madur i dona un paper difícil, en moltes matisos, moments d'impacte tragicómico». Més vesprada, el crític Andrew Sarris va calificar l'actuació de Stewart com a «prima, desgarbada, idealista fins al punt de ser neurótica, reflexiva fins al punt de quedar-se sense paraules», descrivint-ho com «particularment dotat per a expressar la ambivalencia emocional de l'héroe d'acció». Stewart va guanyar el Premi de la Crítica de Nova York i va rebre la primera nominació al Óscar al millor actor.

L'última aparició de Stewart en 1939 va ser el Western Arizona (Destry Rides Again), en el que encarna a un pacífic sheriff junt a Marlene Dietrich, una dòna del saló que acaba enomrado d'ell. Va ser un èxit tant de crítica com de taquilla. CLAVE va escriure que «James Stewart, qui acabava de donar la millor actuació de la seua madurea cinematogràfica com Jefferson Smith en El senyor Smith va a Washington, oferix una actuació igual de bona o millor com Thomas Jefferson Destry». Entre les películes, Stewart va escomençar la seua carrera en la ràdio i va ser la veu en el Lux Ràdio Theater, The Screen Guild Theater, entre atres programes. El seu llent arrastre de paraules s'havia tornat tan conegut que els comediantes varen començar a imitar-ho.

Stewart i Sullavan varen tornar a reunir-se per a dos películes en 1940. La primera, la comèdia romàntica d'Ernst Lubitsch El bazar de les sorpreses (The Shop Around the Corner) a on fan el paper de dos companyers de treball que no se soporten pero que, sense saber-ho, es convertixen en amics per correspondència. Va rebre bones crítiques i va anar un èxit de taquilla en Europa, pero no va conseguir trobar públic en Estats Units, a on les comèdies menys suaus eren més populars. El director Lubitsch va afirmar que va ser la millor película de la seua carrera, i que va ser molt valorada per crítics posteriors com Pauline Kael i Richard Schickel.

El drama L'hora fatal (The Mortal Storm), dirigida per Frank Borzage, va tornar a juntar a Sullavan i Stewart com a amants atrapats en l'agitació despuix de l'ascens al poder d'Adolf Hitler. Va ser una de les primeres películes antinazis produïdes per Hollywood, pero segons l'historiador Ben Urwand, va tindre molt poc impacte, ya que no va mostrar la persecució sofrida pels judeus ni va mencionar a eixe grup ètnic. A pesar de que va ser ben rebuda per la crítica, va fallar davant el públic. Dies dies despuix de filmar The Mortal Storm, Stewart va començar el rodage de No Clave for Comedy (1940) en Rosalind Russell. Els crítics varen alabar l'actuació de Stewart com Bosley Crowther del The New York Claves que va dir d'ell que era «lo millor del show», pero la película va tornar a ser un fracàs.

L'últim treball de Stewart en 1940 va ser la comèdia romàntica de George Cukor Històries de Filadèlfia (The Philadelphia Story), en la que fa el paper d'un periodiste sense escrúpuls que és enviat a la boda d'una socialité (Katharine Hepburn) en l'ajuda de la seua exmarido (Cary Grant). La película va ser un dels millors taquillazos de l'any. i va rebre l'aplaudiment de tota la crítica. The New York Herald Tribune escrivia que «Stewart...contribuïx a la comèdia...Ademés, comtribuye als moments més irresistibles de romanticisme». La seua interpretaciónle valdria la seua únca estauílla dels Óscar al millor actor, vencent a Henry Fonda, un dels seus millors amics pel que havia votat i en qui una volta havia compartit habitació, abdós casi arruïnats, a principis de la década de 1930 en Nova York. El propi Stewart va evaluar la seua actuació en Mr. Smith com a superior i creïa que l'acadèmia estava compensant per no haver-li otorgat el premi l'any anterior. Ademés, el personage de Stewart era un paper secundari, no el protagoniste masculí. Ell li va donar l'Oscar al seu pare, qui ho va exhibir en la seua ferreteria junt en atres premis familiars i medalles militars.

Stewart apareixeria en dos comèdies més: Veuen a viure en mi (Menja Live with Em) (1941), en el que té de companyera a Hedy Lamarr, i L'arca d'or (Pot o' Gold) (1941), en la debutant Paulette Goddard. Stewart va considerar que esta última és la pijor de la seua carrera. El seu últim treball abans del servici militar va ser Les chiques de Ziegfeld (Ziegfeld Girl) (1941), en la que compartix pantalla en Judy Garland, Hedy Lamarr i Llana Turner. Va ser un fracàs crític, pero també un dels majors èxits de taquilla de l'any.

1941-1947ː Servici militar

Stewart es va convertir en la primera estrela gran d'Hollywood en allistar-se en l'Armada dels Estats Units per a combatre en la Segona Guerra Mundial. La seua família tenia una profundes raïls militars. Els seus yayos varen lluitar en la Guerra Civil, i el seu pare va servir durant la Guerra hispà-nortamericana i en la Primera Guerra Mundial. Despuix de ser rebujat per baix pes en novembre de 1940, es va poder allistar finalment en febrer de 1941. Com a pilot experimentat, es va presentar per a l'inducció com a soldat ras en el Cos Aéreu el 22 de març de 1941. A punt de complir 33 anys, estava per damunt del llímit d'edat per a l'entrenament de Cadet d'Aviació—el camí normal d'allistament per a pilots, navegants i bombarders—i per lo tant va solicitar una comissió en el Cos Aéreu tant com a graduat universitari com a pilot comercial en llicència. Stewart va ser ascendit a segon tinent l'1 de giner de 1942.

Despuix d'allistar-se, Stewart no va poder fer películes comercials, encara que seguia baix contracte de MGM. Les seues aparicions públiques es llimitaven a menuts documentals per a l'Armada. L'eixèrcit ho va enviar a fer programes de radi en Edgar Bergen i Charlie McCarthy o We Hold These Truths, que es va emetre una semana despuix del atac a Pearl Harbor. Stewart també va aparéixer en un curtmetrage de la First Motion Picture Unit, Winning Your Wings, per a ajudar a reclutar aviadors. Nominat a un [[Anex:Óscar al millor llarcmetrage documental |Premi de l'Acadèmia al Millor Documental]] en 1942, es va proyectar en cines de tot el país a partir de finals de maig de 1942 i va tindre com resultat l'allistament de 150,000 nous reclutes.

A Stewart li preocupava que el seu estatus de celebritat ho relegara a tasques despuix de les llínees del front. Despuix d'estar un any formant-se en la Base Aérea de Kirtland en Albuquerque, va convéncer al seu comandant per a formar part en novembre de 1943 del 703.º Esquadró de Bombardeig a bordo del Consolidated B-24 Liberator. La seua base estava en la RAF Tibenham, abans de traslladar-se a la RAF Old Buckenham.

Stewart va ser ascendit a major despuix d'una missió en Ludwigshafen, Alemània, el 7 de giner de 1944. Va ser condecorat en la Creu de Vol Distinguida per les seues accions com subcomandante de la 2.ª Ala de Bombardeig de Combat, la Creu de guerra francesa en palma, i la Medalla de l'Aire en tres fulls de roure. Stewart va ser promocionat a coronel el 29 de març de 1945, convertint-se en un dels pocs nortamericans en ascendir de soldat ras a coronel en tan sol quatre anys. A principis de juny de 1945, Stewart va ser l'oficial que va presidir el consell de guerra d'un pilot i navegant que va bombardejar accidentalment Zuric, Suïssa.

Stewart va tornar als Estats Units a principis de l'autumne de 1945. Va continuar militant en la reserva fins al cap de la Guerra i va ser un dels dotze fundadors de l'Air Force Association en octubre de 1945. Stewart finalment es va transferir a la reserva de la Força Aérea dels Estats Units en acabant de que les Forces Aérees de l'Eixèrcit se separaren de l'Eixèrcit en 1947. Durant els periodos de servici actiu, va servir en el Comando Aéreu Estratègic i va completar l'entrenament de transició com a pilot en el B-47 i el B-52.

Stewart va ser el primer nominat a la promoció de brigadier general en febrer de 1957. De totes maneres, la seua promoció va trobar la opisición de la senadora Margaret Chase Smith. En el moment de la nominació, el Washington Daily News va dir: «Entrena activament en la Reserva tots els anys. Ha acumulat 18 hores com a primer pilot d'un B-52». El 23 de juliol de 1959, Stewart va ser pormocionado a brigadier general, sent el més alt ranc d'un actor d'Hollywood en l'història militar nortamericana. En la Guerra del Vietnam, va volar com a observador no de servici en un B-52 en una missió de bombardeig Arc Light en febrer de 1966. Va servir durant 27 anys, retirant-se oficialment de la Força Aérea el 31 de maig de 1968, quan va alcançar l'edat de jubilació obligatòria de 60 anys. En el seu retir, va ser premiat en la Medalla per Servici Distinguit de la Força Aérea i Espacial. Stewart poques voltes parlava del seu servici militar pero sí que va aparéixer en un documental britànic The World at War (1974), comentant la desastrosa missió sobre Schweinfurt de 1943.

1946–1949: Èxit despuix de la guerra

Despuix de la seua experiència en la guerra, Stewart va considerar tornar a Pennsylvania per a ajudar al negoci de la seua família. El seu agent, Leland Hayward, també havia deixat el negoci en 1944 despuix de vendre la seua llista d'estreles, incloent a Stewart, a Music Corporation of America (MCA). Stewart va decidir no renovar en MGM i en el seu lloc va fichar en MCA. Més vesprada va afirmar que Frank Capra li va donar un nou començ, qui li va demanar protagonisar Quin bell és viure (It's a wonderful world) (1946), la primera película de posguerra per a abdós. Stewart va fer el paper de George Bailey, un home respectable d'un menut poble que es torna cada volta més frustrat per la seua existència ordinària i els seus problemes financers. Impulsat al suïcidi en la vespra de Nadal, és dut a reevaluar la seua vida per Clarence Odbody, un «àngel de segona classe», interpretat per Henry Travers. Durant el rodage, Stewart va experimentar dubtes sobre les seues habilitats i va continuar considerant retirar-se de l'actuació.

Encara que Quin bell és viure va ser nominada a cinc estuíllas de l'Acadèmia, inclosa la tercera nominació per a Stewart com a millor actor, va rebre crítiques molt tébees i un èxit moderat en la taquilla, no aplegant a cobrir els costs de producció. Alguns crítics la varen trobar massa sentimental, encara que Bosley Crowther va escriure que Stewart va fer «un treball càlit i atractiu, lo que indica que ha creixcut en estatura espiritual aixina com en talent durant els anys que va estar en la guerra», i el President Harry S. Truman va afirmar que «Si [la meua dòna] i yo tinguérem un fill, quedríamos que anara com Jimmy Stewart [en esta película]». A mida que varen ser passant els anys, It's a Wonderful Life va ser creixent fins a fer d'esta películes un dels clàssics del Nadal i un dels papers més icònics de Stewart, i segons l'American Film Institute, està considerada una de les 100 millors películes de tots els temps de tots els temps. Andrew Sarris va afirmar que l'actuació de Stewart va ser una de les més subestimadas de tots els temps, qui no va poder vore «la força i la fúria» d'això, i va considerar la seua escena de proposta en Donna Reed, «una de les expressions de passió més sublims i histriónicas». Stewart va dir posteriorment que era un dels seus títuls favorits en syu filmografia.

Despuix del fracàs de It's A Wonderful Life, la productora de Capra va entrar en bancarrota, mentres que Stewart continuava en els seus dubtes sobre les seues habilitats com a actor. La seua generació d'actors anava declinant, i una nova ona d'actors, liderats per Marlon Brando, Montgomery Clift i James Dean, estaven seduint al públic en Hollywood. D'esta manera, Stewart va tornar a centrar-se en drames de radi en 1946 i va alternar açò en el cine fins a mediats dels 50. Ademés va tornar a Broadway per a protagonisar l'obra de teatre Harvey de Mary Coyle Chase en juliol de 1947, substituint a l'actor original Frank Fay durant les seues vacacions. L'obra va rebre l'elogi de la crítica en 1944 i narrava l'història de Elwood P. Dowd, un ric excèntric, el millor amic del qual és un conill invisible jagant i que els seus familiars intenten dur-ho a un sanatori. Stewart li va apassionar l'obra i encara que Fay va tornar al seu paper en agost, varen decidir que Stewart tornara a substituir-ho en següent estiu. L'únic treball de Stewart per al cine en 1947 va ser la película de William A. Wellman Ciutat màgica (Magic Town), una de les primeres películes de l'història a on es parla dels sondejos d'opinió. El film va ser rebuda fredament per la crítica i pel públic.

Stewart va aparéixer en quatre produccions cinematogràfiques en 1948. Yo cree en tu (Call Northside 777) va ser un film noir aclamada per la crítica, mentres que la comèdia musical Una enquesta anomenada milacre (On Our Merry Way), en la que Stewart i Henry Fonda interpretaven a dos músics de jazz i que va ser un fracàs de crítica i públic. La comèdia ¡Vixca la vida! (You Gotta Stay Happy), en la que compartia pantalla en Joan Fontaine, va anar el seu major èxit postguerra fins a eixe punt. i La soga (Rope), en la que Stewart va interpretar al professor idolatrat de dos jóvens que cometen un assessinat per a demostrar la seua suposta superioritat, va començar la seua colaboració en Alfred Hitchcock. Gravat en prens a «temps real», Stewart sentia la pressió de ser impecable en la seua actuació; l'estrés adicional ho va dur a dormir molt poc i a beure més. La soga va rebre crítiques ambigües. Andrew Sarris i Scott Eyman ho varen calificar de que Stewart no era l'ideal per al paper de professor de filosofia amant de Nietzsche. El guioniste del film Arthur Laurents assegurava que «l'elecció de [Stewart] va ser absolutament desctructiva. No és sexual com a actor».

Stewart va tornar a la senda de l'èxit en L'història de Stratton (The Stratton Story) (1949), fent el paper del campeó de béisbol Monty Stratton  junt a June Allyson. Es va convertir en el sext major èxit de taquilla de 1949 i va ser aplaudida per la crítica. The New York Claves va escriure que «The Stratton Story era lo millor que havia fet Stewart en la seua carrera despuix de la guerra...La seua actuació és tan convincent que resulta casi impossible imaginar a una atra persona interpretant el paper». L'atre treball de Stewart en 1949 ho va reunir en Spencer Tracy en el film bèlic Malaca (1949), que no va funcionar en la taquilla.

1950–1959: Colaboracions en Alfred Hitchcock i Anthony Mann

En la década dels 50, la carrera de Stewart va experimentar una nova senda per a ser l'estrela de la série de westerns en el director Anthony Mann. La primera de les colaboracions entre actor i director va ser una producció de l'Universal Winchester '73 (1950), la qual cosa Stewart va acordar fer a canvi de ser elegit per a fer l'adaptació al cine de L'invisible Harvey (Harvey). També va marcar un punt d'inflexió en Hollywood, ya que l'agent de Stewart, Lew Wasserman, va negociar un acort innovador en Universal, en el qual Stewart no rebria honoraris a canvi d'un percentage dels guanys en la taquilla. A Stewart també se li va otorgar autoritat per a colaborar en l'estudi en decisions de càsting i contractació. Stewart va guanyar 600,000 dólars per Winchester '73, significativament més que la seua tarifa habitual, i atres estreles ràpidament varen aprofitar esta nova forma de fer negocis, lo que va socavar encara més el decadent sistema d'estudis.

Stewart va triar a Mann per a la direcció, i la película li va donar l'idea de redefinir la seua presència en la pantalla a través dels westerns. En la película, Stewart és un tirador endurit i vengativo, el guanyador d'un rifle preciós que és furtat i pansa per moltes mans, fins a l'enfrontament entre ell i el seu germà. Winchester '73 va ser tot un èxit en taquilla i li va proporcionar a Stewart crítiques molt positives. Eixe mateix estiu va protagonisar atres western exitós , Flecha trencada (Broken Arrow) (1950), que ho presentava com un exsoldado i agent natiu americà fent les paus en els Apache.

El tercer films de Stewart de 1950 va ser la comèdia Conte en els inspectors (The Jackpot), que va rebre el respal de la taquilla i la crítica, pero és considerat com una de les seues películes més oblidades. En decembre de 1950, l'adaptació a la pantalla de Harvey va ser presentada, dirigida per Henry Koster i en Stewart en el paper protagoniste. En els crítics comparant la seua actuació en la de Fay, l'actuació de Stewart aixina com la película en sí varen rebre crítiques mixtes. Bosley Crowther de The New York Claves va escriure «aixina que volgut, l'actuació de James Stewart [...] i de tots els demés és tal que una experiència pràcticament nova encara està reservada inclús per a aquells que varen vore l'obra», mentres que Variety ho va calificar com a «perfecte» per al paper. John McCarten del New Yorker afirmava que «no aporta la seua part a l'autoritat maltrecha de Frank Fay...no obstant, conseguix fer plausible l'idea de que Harvey, el conill, ho acceptaria com a amic». Stewart va confessar despuix que no estava satisfet en la seua interpretació quan va dir «li vaig tocar una miqueta massa soñadoramente, una miqueta massa mona-mona». A pesar de la poca acceptació del públic, Stewart va rebre la seua quarta nominació als Óscar i la seua primera candidatura als Globos d'Or. De la mateixa manera que It's a Wonderful Life, Harvey va adquirir la popularitat posteriorment, gràcies a les seues reemisiones televisives.

Stewart va aparéixer en solament una película en 1951, fent el paper de científic en la producció britànica Moments de perill (No Highway in the Sky), en la primera película de desastres aéreus. Filmed in England, it became a box office success in the United Kingdom, but failed to attract audiences in the United States. Stewart va participar en un paper secundari en el proyecte de Cecil B. DeMille El major espectàcul del món (The Greatest Show on Earth) (1952), que va acabar guanyant l'Óscar a la millor película. Els crítics tenien curiositat per saber per qué Stewart havia assumit un paper tan menut i fòra del seu estil. Ell va respondre que s'havia inspirat en la capacitat de Lon Chaney per a disfrassar-se mentres deixava que el seu personage emergira. Eixe mateix any, Stewart va protagonisar el fracàs Carabina Williams (Carbine Williams) (1952), i va continuar la seua colaboració en Mann en Horisons lluntans (Bend of the River) (1952), que sí que va tindre èxit.

Stewart va seguir colaborant en Mann en quatre películes més en els següents dos anys. Colorat Jim (The Naked Spur) (1953) i Terres lluntanes (The Far Country) (1954) que varen ser un èxit de públic i varen donar a Stewart una image de personage més madur i ambigu. Les películes ho presentaven com un vaquer atormentat que busca redenció mentres enfronta a ganaders corruptes, rancheros i forajidos; un home que coneix la violència de primera mà i lluita per controlar-la. Les colaboracions Stewart–Mann varen assentar les bases de molts dels westerns de la década de 1950 i seguixen sent populars hui en dia per la seua representació més asprosa i realista del gènero cinematogràfic clàssic. Ademés, Stewart va protagonisar el programa de radi Western The Six Shooter durant la seua única temporada de 1953 a 1954. Mann i ell també varen colaborar en dos produccions en escenaris d'exteriors com Acorazar de l'aire (Thunder Bay) (1953) i Música i llàgrimes (The Glenn Miller Story) (1954), l'aclamat biopic de Glenn Miller junt a June Allyson. Esta actuació li va valdre una nova nominació als Premis BAFTA al millor actor i va continuar en els retrats de 'American heroes'.

La segona colaboració de Stewart en Hitchcock, el thriller La finestra indiscreta (Rear Window), va ser un dels majors èxits de 1954. Hitchcock i Stewart varen formar la productora Patron Inc., per a produir en la película.}} Stewart fa el paper d'un fotógraf, inspirada llaugerament en Robert Capa, que proyecta les seues fantasies i por en la gent que observa en l'edifici d'enfront mentres té una cama trencada que li impedix eixir. Llimitat per la seua cadira de rodes, Stewart tenia que reaccionar a lo que el seu personage veu principalment en expressions facials. Com Mann, Hitchcock va destapar noves facetes de l'actuació de Stewart, ensenyant a un protagoniste que confronta les seues pors i les seues deeos reprimits. Encara que molta gent va aclamar Rear Window, el crític Vincent Canby més tart va descriure l'actuació de Stewart en ella com a «grandiosa» i va declarar que «[la seua] estatus d'estrela durant molt temps en Hollywood sempre ha enfosquit el reconeiximent del seu talent». 1954 va ser un any decisiu en la carrera de Stewart en térmens d'èxit d'audiència, i va encapçalar la llista de les estreles de cine més populars de la revista Look ho va pujar respecte a l'estrela de l'Oest i rival John Wayne.

Stewart va continuar els seus èxits en taquilla en dos colaboracions més en Mann en 1955. Acorazar de l'aire (Strategic Air Command) juntant-ho novament en June Allyson en una película centrada en la Guerra Freda. Stewart va tindre un paper central en el desenroll del personage, usant com a base les experiències en la força aérea. Encara que la crítica per la trama seca i mecanicista, es va convertir en la sexta película més taquillera de 1955. La colaboració final de Stewart en Mann va ser el western, L'home de Laramie (The Man from Laramie), un dels primers Westerns rodats en sistema CinemaScope, va tindre bo acolliment tant de crítica com de públic. Despuix de treballar en Mann, Stewart va protagonisar junt a Doris Day en el remake L'home que sabia massa (The Man Who Knew Too Much) (1956), que va anar un atre èxit. Encara que els crítics la consideraven inferior a la de 1934, Hitchcock creïa que era superior.

El següent proyecte de Stewart va ser encapçalar el repartiment de la película de Billy Wilder L'héroe solitari (The Spirit of St. Louis) (1957), que encarna al seu ídol de chiquea Charles Lindbergh. Va funcionar be en taquilla en efectes especials de vol molt elaborats, encara que va rebre crítiques variades i no va conseguir recaptar tota la despesa de la seua producció. Stewart va acabar l'any en el western L'última bala (Night Passage) (1957), que originàriament anava a ser la seua novena colaboració en Mann. Durant la preproducción, va haver una bregue entre Mann i el guioniste Broden Chase sobre el guion, que Mann considerava dèbil. Mann va decidir deixar el proyecte i no va tornar a colaborar en Stewart mai més. James Neilson va substituir a Manny el film es va estrenar en 1957 convertint-se en un trement fracàs. Amargat per este fracàs, Stewart va evitar el gènero i no faria un atre western durant quatre anys.

La colaboració de Stewart en Hitchcock va acabar al següent en el proyecte de Vertigo (1958), en el que encarna a un policia agorafóbico obsessionat en una dòna (Kim Novak). Encara que Vertigo és considerada com una de les obres mestres de Hitchcock, enb la seua época va ser durament criticada per crítica i públic. A pesar de tot, molts crítics varen salvar de Stewart de la crema, com Bosley Crowther que va escriure, «Stewart, com sempre, conseguix actuar terriblement tens de manera casual».

Hitchcock va culpar del fracàs de proyecte a que Stewart era massa vell per a ser l'interés amorós de Novak (quinze anys major que ella encara que ella duguera el pèl plateado. Per tant, Hitchcock va elegir a Cary Grant en el seu següent treball, En la mort en els talons (North by Northwest) (1959), un paper que Stewart volia. Grant tenia quatre anys més que Stewart pero semblava més jove. El segon film de Stewart en 1958 va ser la comèdia romàntica Em vaig enamorar d'una bruixa (Bell, Book and Candle) (1958), a on va tornar a coincidir en Kim Novak, en Stewart més tarde repetint lo que va dir Hitchcock, que estava mal elegit com la parella romàntica de Novak de 25 anys. El film va ser un fracàs tant en crítica com en públic. No obstant, segons l'estudiós del cine David Bingham, per a principis dels anys 1950, «la personalitat de Stewart era tan creible i consolidada», que la seua elecció de papers ya no afectava la seua popularitat.

Stewart va acabar la década en el drama judicial d'Otto Preminger Anatomia d'un assessinat (Anatomy of a Murder) (1959) i el film de crim FBI contra l'imperi del crim (The FBI Story) (1959). La primera va ser un èxit de taquilla a pesar de tractar explícitament temes com la violació, i va rebre bones crítiques. Stewart va rebre elogis de la crítica pel seu paper d'advocat d'un menut poble involucrat en un difícil cas d'assessinat; Bosley Crowther ho va calificar com «una de les millors actuacions de la seua carrera». Stewart va guanyar el seu primer BAFTA, la Copa Volpi, el New York Film Critics Circle Award, i un Premis del Sindicat de Productors d'Estats Units, aixina com també la quinta nominació als Óscar. The FBI Story, en el que fa el paper d'un agent de la FBI, no va ser tan ben ni en crítica ni en taquilla. A pesar del seu fracàs comercial, la película va marcar el final de la década més exitosa comercialment de la carrera de Stewart. Segons l'anuari de Quigley, Stewart va ser un dels actors més rendables de la década dels 50, encapçalant la llista en 1955.

1960–1970: Westerns i última etapa de carrera activa

Stewart va obrir la nova década protagonisant la película bèlica Sendera de fúria (The Mountain Road) (1960). Per a la seua sorpresa, va anar un fracàs en taquilla encara que ell afirmara que era un dels millors guions que havia llegit i interpretat. Ací va començar la seua colaboració en John Ford, fent el seu debut en el western Dos cavalquen junts (Two Rode Together) (1961), que seguia la temàtica de Ford iniciada en Centauros del desert (The Searchers). Eixe mateix any, seria la veu narradora del film X-15 per a la USAF. Stewart va ser un dels candidats a fer el paper d'Atticus Finch en la versió cinematogràfica de la novela d'Harper Llig Matar a un rossinyol, pero va rebujar el paper en considerar-ho massa polèmic.

La següent colaboación entre Stewart i Ford va ser L'home que va matar a Liberty Valance (The Man Who Shot Liberty Valance) (1962). Clàssic del western sicològic, la pelícual va ser rodada en blanc i negre a l'estil noir per insistència de Ford, en Stewart com un advocat de l'Est qui va en contra dels seus principis no violents quan es veu obligat a enfrontar-se a un forajido psicópata (Llig Marvin) en un menut poblat fronteriç. La película complexa inicialment va rebre crítiques mixtes, pero es va convertir en una favorita de la crítica en el pas de les décades. Stewart va ser colocat junt a John Wayne en els pòsters i els tráileres, pero Wayne va rebre el crèdit principal en la película mateixa. Stewart, Wayne i Ford també varen colaborar en una telefilm eixe any cridat Flashing Spikes (1962), per a l'ABC, encara que presentant a Wayne en un pseudónimo televisiu, «Michael Morris» (també usat per a la breu aparició de Wayne en l'episodi dirigit per John Ford de la série de televisió Wagon Train titulat «The Colter Craven Story») per al seu llarc cameo. Posteriorment, Stewart va aparéixer com a part d'un elenc replet d'estreles, incloent a Henry Fonda i John Wayne, en La conquista de l'Oest (How the West Was Won), un épico western estrenat en Estats Units a principis de 1963. La película va guanyar tres premis Oscar i va conseguir sifres enormes en taquilla.

En 1962, Stewart va firmar un nou contracte en la 20th Century Fox. La primera de les dos películes ho va juntar en Henry Koster en la comèdia Un optimiste en vacacions (Mr. Hobbs Takes a Vacation) (1962) en Maureen O'Hara i Regal per a fadrí (Take Her, She's Mine) (1963), que varen anar dos èxits de taquilla. L'actor va rebre l'Orso d'Argent al millor actor en el Festival de Cine de Berlín; l'última va ser durament criticada pels crítics. Stewart va aparéixer posteriorment en l'últim western de John Ford, El gran combat (Cheyenne Autumn) (1964), fent el paper de Wyatt Earp en una llarga seqüència semi-còmica en mig de la película. De totes maneres, la película va ser un fracàs en taquilla i ràpidament oblidada.

En 1965, Stewart va rebre el primer honorari a tota la seua carrera, el Premi Cecil B. DeMille. Ademés, va aparéixer en tres películes més eixe any. La comèdia familiar Volguda Brigitte (Dear Brigitte) (1965), a on es presenta a l'actriu francesa Brigitte Bardot com l'objecte del fill de Stewart, pero que va ser un fracàs de taquilla. La película basada en la Guerra Civil La vall de la violència (Shenandoah) (1965) que va ser una va ser un èxit comercial en forts temes antibélicos i humanitaris. El vol del Fénix (The Flight of the Phoenix) (1965) conitnuó en les històries de Stewart basades en temes sobre avions i que va ser ben rebuda per la crítica encara que un fracàs en taquilla.

En els següents anys, Stewart va actuar en una série de westerns: Una dama entre vaquers (The Rare Breed) (1966) en Maureen O'Hara, Els malvats de Firecreek (Firecreek) (1968) en Henry Fonda, Bandoler! (1968) en Dean Martin i El club social de Cheyenne (The Cheyenne Social Club) (1970) novament en Henry Fonda. En 1968, va rebre el Premie d'Honor del Sindicat d'Actors. Stewart va tornar a Broadway en el paper de Elwood P. Dowd in Harvey en l'ANTA Theatre en febrer de 1970 i que va estar en cartellera fins a maig. Va guanyar el Drama Desk Award per esta actuació.

1971–1997: Televisió i semirretiro

En 1971, Stewart protagnizó la sitcom de la NBC The Jimmy Stewart Show. feya el paper d'una professor d'una menuda ciutat cuayo fill ya adult torna en la seua família. A Stewart li disgustava la cantitat de treball que requeria gravar el programa cada semana i es va sentir aliviat quan va ser cancelat despuix de solament una temporada per les males crítiques i els baixos índexs d'audiència. Robert Greenspun de The New York Claves va dir que «la série pertany a Stewart, que mai va estar tan maravellós».

Stewart va tornar a la televisió en Harvey una séria de la NBC en 1972 i també va protagonisar la série de misteris de la CBS Hawkins en 1973 a on fa el paper d'advocat d'una menuda ciutat resolent un misteri similar al seu personage en Anatomia d'un assessinat. Per Hawkins, Stewart va guanyar el Globo d'Or al millor actor de série de televisió en drama. No obstant, Hawkins no va conseguir atraure a una gran audiència, possiblement perque es transmetia junt a Shaft, que tenia un públic completament diferent, i va ser cancelada despuix d'una temporada. Stewart va aparéixer periòdicament en The Tonight Show de Johnny Carson, compartint poemes que havia escrit en diferents époques de la seua vida. estos poemes varen ser recopilats en una colecció anomenada Jimmy Stewart and His Poems (1989).

Despuix d'haver interpretat a Harvey en el Prince of Wales Theatre de Londres de 1975, Stewart va tornar al cine com a actor sedunario de lux en l'últim film de John Wayne, L'últim pistoler (The Shootist) (1976), fent el paper de doctor que li dona al personage de Wayne el seu diagnòstic de cánvcer terminal. Per a llavors, Stewart tenia un problema d'oïment, lo que afectava la seua capacitat per a escoltar les seues senyals i ho duya a equivocar-se repetidament en les seues llínees; la seua vanitat no li permetia admetre-ho ni usar un audífon. Se li va oferir el paper d'Howard Beale en Network (1976) pero ho va rebujar pel seu llenguage explícit. En el seu lloc, va fer un paper de secundari en la película de desastres Aeroport 77 (Airport '77) (1977) en Jack Lemmon, el remake de Detectiu privat (The Big Sleep) (1978) en Robert Mitchum com Philip Marlowe, i la película familiar La màgia de Lassie (The Magic of Lassie) (1978). A pesar de les males crítiques, Airport '77 va ser tot un èxit en taquilla, pero les atres dos varen ser un desastre comercial. Harry Haun de New York Daily News va escriure en el seu diari per The Big Sleep que «en realitat és trista vore James Stewart lluita tan sincerament en material que simplement no està ahí». Stewart va fer un memorable cameo en l'últim episodi de The Carol Burnett Show de març de 1978, sorprenent a Burnett, una fan de tota la vida de Stewart.

L'últim treball de Stewart com a película live-action va ser la cinta japonesa Afurika monogatari (1980), dirigida per Susumu Hani. Stewart va acceptar el paper perque la película promovia la conservació de la vida selvada i li permetia a la seua família viajar en ell a Kenya. En la década dels 80, Stewart ya estava semirretirado de l'actuació. Se li va oferir el paper de Norman Thayer en En l'estany dorat (On Golden Pond) (1981) pero ho va rebujar perque no li agradava la relació pare-filla de la película; el paper va ser per al seu amic, Henry Fonda. Stewart va fer dos telefilms en els 80: Mr. Krueger's Christmas (1980), produïda per L'Iglésia de Jesucristo dels Sants dels Últims Dies, lo que li va permetre complir un somi de tota la vida de dirigir al Cor del Tabernáculo Mormón, i Dret a elegir (Right of Way) (1983), un drama de la HBO coprotagonizado en Bette Davis. També va fer una parición en la miniseria històrica Nort i Sur (North and South) en 1986 i va posar la veu en anuncis de la sopa Campbell en la década dels 80 i 90. La seua última actuació va ser posar la veu en la película animadaFievel va a l'Oest (An American Tail: Fievel Goes West) (1991).

Stewart es va mantindre en la vida pública en frcuentes visites a la Casa Blanca durant la presidència de Ronald Reagan. Al mateix temps, la reedició d'algunes películes de Hitchcock com Rear Window i Vertigo varen escomençar a ser valorades pels crítics. Stewart també va rebre guardons per la seua carrera com l'American Film Institute Life Achievement Award en 1980, l'Orso d'Argent del Festival de Cine de Berlín en 1982, el Kennedy Center Honors en 1983, l'Óscar Honorífic en 1985, i el National Board of Review a i el Premi Chaplin de la The Film Society of Lincoln Center en 1990. L'Óscar honorífic va ser presentat pel seu colega Cary Grant «pels seus 50 anys de personages memorables, pels seus alts ideals tant dins com fòra de la pantalla, en respecte i carinyo dels seus colegues». Ademés, Stewart va rebre el més alt honor com a civil en els Estats Units, la Medalla Presidencial de la Llibertat, «per les seues conctribuciones en els camps de les arts, l'entreteniment i el servici públic» en 1985.

Últims anys i decés

L'esposa de Stewart, Gloria, va morir de càncer de pulmó el 16 de febrer de 1994. Segons el seu biógraf, Donald Dewey, la seua mort va deixar a Stewart deprimit i «perdut en la mar». Stewart es va tornar encara més solitari, passant la major part del seu temps en la seua habitació, eixint solament per a menjar i visitar als seus fills. Va excloure a la majoria de les persones de la seua vida, no solament als mijos i a fanes, sino també als seus companyers de repartiment i amics. Els amics de Stewart, Leonard Gershe i Gregory Peck, varen dir que Stewart no estava deprimit o infeliç, pero finalment se li va permetre descansar i estar sol.

En febrer de 1997, Stewart va ser hospitalisat per #arrítmia irregulars. El 25 de juny de 1997, es va formar una trombosis en la seua cama dreta, traslladant-se a una emobilia pulmonar una semana despuix. Stewart va fallir als 89 anys d'edat el 2 de juliol de 1997, en la seua llar en Beverly Hills, per un desocupació cardiorrespiratòria i un tromboembolismo pulmonar despuix d'haver patit per molts anys de problemes respiratoris. També havia sofrit de la malaltia d'Alzheimer. Stewart està sepultat en el Forest Lawn Memorial Park Cemetery en Glendale, Califòrnia.

«Estats Units va perdre un tesor nacional hui», va declarar el president Bill Clinton el dia en que Stewart va fallir. «Jimmy Stewart va ser un gran actor, un cavaller i un patriota». Va ser enterrant en el Forest Lawn Memorial Park de Glendale (Califòrnia). Més de 3000 persones varen assistir al funeral inclosa gent com June Allyson, Carol Burnett, Bob Hope, Lew Wasserman, Nancy Reagan, Esther Williams i Robert Stack.

Vida privada

Relacions sentimentals

Com a amic, mentor i primera dels seus interessos amorosos, Margaret Sullavan va tindre una influència única sen la vida de Stewart. Es varen conéixer quan eren actors del University Players i ell li va invitar a una cita. De totes maneres, ella mai va estar atret per ella i ho va considerar un amic íntim i bon companyer de professió. Encara que Sullavan sempre estava conscient dels seus sentiments, Stewart mai els va revelar directament. Sullavan volia a Stewart, pero no de manera romàntica. Més be, se sentia protectora i maternal en ell.

El director de The Shopworn Angel, H. C. Potter, varen sugerir que podrien haver-se casat si Stewart haguera segut més expressiu en els seus sentiments. En el seu lloc, Sullavan va ser la valedora de Stewart en Hollywood. Segons el director Edward H. Griffith, ella «ho va convertir en estrela» en treballar en ell en quatre films: Next Clave You Love (1936), The Shopworn Angel (1938), The Shop Around the Corner (1940) i The Mortal Storm (1940).

Pero va tindre moltes relacions abans de casar-se. Despuix de ser presentat per Henry Fonda, Stewart i Ginger Rogers varen tindre una relació en 1935, mentres que Fonda eixia en l'amiga de Rogers Lucille Ball. Durant la producció de The Shopworn Angel (1938), Stewart va estar en Norma Shearer durant sis semanes. Despuix d'açò, es va citar en Loretta Young pero ella volia comprometre's i mentres que Stewart no volia.

Mentres rodava Destry Rides Again (1939), Stewart va tindre una romançada en Marlene Dietrich, que estava casada en eixe moment. Supostament Dietrich va quedar embarassada, pero es va interrompre ràpidament. Stewart va acabar la relació quan va acabar el rodage. Ferida pel rechaʐo de Stewart, l'actriu ni tan sols ho menciona en les seues memòries i ho va despachar com a romançada d'una sola nit. Posteriorment, es va citar en Olivia de Havilland a finals dels 30 i principis dels 40, i li va propondre matrimoni pero ella ho va rebujar perque creïa que no estava preparada. Va acabar la relació quan ell va escomençar la carrera militar mentres que l'actriu es va enamorar del director John Huston.

En 1942, mentres feya el servici militar, Stewart va conéixer a la cantant Dinah Shore en el Hollywood Canteen, un club per a militars. Varen començar una relació romàntica i casi es casen en Las Vegas en 1943, pero Stewart va cancelar la boda ans que aplegaren, alegant nerviosisme. Despuix de la guerra, Stewart va començar una relació en Myrna Dell mentres rodava The Stratton Story (1949). Encara que els columnista de sòries varen afirmar que planejaven casar-se, Dell va dir que això no era cert.

Matrimoni i família

Stewart va conéixer a la seua futura dòna Gloria Hatrick McLean, en una festa de natalici de Keenan Wynn en 1947. Es va colar en la festa i es va emborrachar, deixant una mala impressió de sí mateixa en Hatrick. Un any despuix, Gary Cooper i la seua dòna, Veronica, varen invitar de nou a Hatrick i Stewart a un menjar, i allí es varen citar. Model de professió, Hatrick estava divorcada en dos fills. Stewart i Hatrick es varen casar en l'Iglésia Presbiteriana de Brentwood el 9 d'agost de 1949 i varen estar casats fins a la mort d'ella d'un càncer de pulmó en 1994.

La parella va establir la seua casa en Beverly Hills en 1951, a on varen residir el restant de la seua vida. També varen comprar un rancho en Winecup Gamble en Nevada entre 1953 i 1957. Stewart va adoptar els dos fills de Gloria, Ronald (1944–1969) i Michael (1946), i en Gloria va tindre dos bessones, Judy i Kelly, abdós naixcudes el 7 de maig de 1951. Ronald va fallir en acte de servici en Vietnam el 8 de juny de 1969, als 24 anys, servint com a tinent del Cos de Marines.

Amistats, interessos i personalitat

Stewart era reservat sobre la seua vida personal i, segons el biógraf Scott Eyman, en les entrevistes tendia a evitar la conexió emocional per la que era conegut en les seues películes, preferint guardar-se els seus pensaments i sentiments per a sí mateixa. Era conegut per ser un tipo solitari que no intimaba en molta gent. El director John Ford va dir d'ell, «No coneixes a Jimmy Stewart; Jimmy Stewart et coneix a tu».

Un dels seus millors amics era Henry Fonda. La seua relació va començar en Manhattan quan Fonda li va invitar a ser companyer de pis (junt a Joshua Logan i Myron McCormick). Quan Stewart es va traslladar a Hollywood en 1935, va tornar a compartir apartament en Fonda, i abdós es varen guanyar la fama de playboys.

La qüestió és que abdós tenien visions polítiques completament diferents. Una discussió política en la primavera de 1947 va terminar en una baralla a mans entre els dos amics, pero aparentment varen mantindre l'amistat gràcies a l'acort de no tornar a parlar sobre política. Hi ha una menuda referència sobre les seues diferències en política en els seus personages en la película The Cheyenne Social Club.

Respecte a les seues carreres, varen treballar junts en quatre películes: On Our Merry Way (1948), How the West Was Won (1962), Firecreek (1968), and The Cheyenne Social Club (1970). Els fills de Stewart i Fonda varen comentar més tarde que l'activitat favorita dels seus pares quan no treballaven semblava ser passar temps junts tranquilament construint i pintant maquetes d'avions, una afició que havien adoptat en Nova York anys abans. Ademés de construir maquetes d'avions, a Stewart i Fonda els agradava construir i volar cometes, jugar al gòlf i rememorar els «vells temps». Despuix de la mort de Fonda en 1982, Stewart va dir en públic «Sol he perdut al meu millor amic». La seua amistat va ser trasllades a una biografia escrita per Scott Eyman Hank and Jim (2017).

Aparte de Fonda, atres amics íntims de Stewart varen ser l'agent, Leland Hayward; el director John Ford; el fotógraf i companyer de pis John Swope, el seu Billy Grady, el cazatalentos que va descobrir a Stewart i que també va ser el seu padrí de boda. Gary Cooper va ser també amic seu. El 17 d'abril de 1961, Cooper estava massa malalt de càncer com per a anar a la cerimònia dels Óscar, aixina que Stewart va acceptar l'Óscar honorífic en el seu nom.

Stewart va tindre una activitat filantrópica durant molts anys. Va ser vipresidente nacional de la campanya de la Creu Roja per a ferits de la guerra de Vietnam, ademés, va contribuir en donacions per a millores i restauracions en Indiana, la seua ciutat natal en Pennsilvània. El seu acte benèfic «The Jimmy Stewart Relay Marathon Race», es va fer anualment fins a 1982, i va arreplegar millons de dólars per al Centre de Desenroll Infantil i Familiar en St. John's Health Center de Santa Mónica (Califòrnia).

Pensament polític

Stewart va ser un actiu seguidor del Partit Republicà durant tota la seua vida. En 1964, Stewart va fer campanya pel candidat presidencial conservador Barry Goldwater i, segons el biógraf Marc Eliot, va pecar d'obsessiu abans de les eleccions. Stewart va ser un falcó de la Guerra de Vietnam en l'argument que la mort del seu fill, Ronald, no devia ser en va. Despuix de l'assessinat de Robert F. Kennedy en 1968, Stewart, Charlton Heston, Kirk Douglas i Gregory Peck va emetre un comunicat demanant respal al president Lyndon B. Johnson al control d'armes..

Stewart va ser un promotor de la candidatura de Ronald Reagan ya en les primàries del Partit per a les eleccions presidencials de 1976. Va assistir als mítins de campanya de Reagan, en un discurs assegurant que era més conservador que mai, independentment de la mort del seu fill en la guerra de Vietnam. En els últims anys de la seua vida, va recolzar la reelecció de Jesse Helms al Senat en 1990 i també donó a la campanya de Bob Dole per a les eleccions presidencials de 1996.

En 1988, Stewart es va unir a la petició del Congrés, junt a Burt Lancaster, Katharine Hepburn, Ginger Rogers, el director Martin Scorsese, i molts uns atres, contra la decisió de Ted Turner de colorear els clàssics del cine, incloses It's a Wonderful Life. Stewart va declarar: «El coloreado de les películes en blanc i negre és incorrecte. És moral i artísticamente incorrecte, i estos especuladors deurien deixar en pau a la nostra indústria cinematogràfica».

En 1989, Stewart va fundar l'American Spirit Foundation per a aplicar els recursos de l'indústria de l'entreteniment al desenroll d'enfocaments innovadors per a l'educació pública i per a ajudar als moviments democràtics emergents en els antics països del Teló d'Acer.

Personalitat en la pantalla

Segons el biógraf Scott Eyman, Stewart era un actor instintivo. Era natural i se sentia cómodo front a la cambra, a pesar de la seua personalitat tímida fora d'ella. D'acort en el seu estil d'actuació natural i conversacional, els companyers de repartiment de Stewart ho trobaven un tipo en el que era fàcil de treballar, ya que estava dispost a improvisar davant qualsevol situació que sorgira durant el rodage. Més alvance en la seua carrera, Stewart va començar a resentir-se de la seua reputació de tindre una tècnica d'actuació «natural». Afirmava que no hi havia res natural en estar en un set de sò front a llums i cambres mentres s'actuava una escena.

Stewart havia demostrat des de l'inici de la seua carrera que era capaç de transmetre matisos de personalitat i caràcter únicament a través de les seues interpretacions. Utilisava una tècnica d'actuació «de dins cap a fòra», preferint representar al personage sense accents, maquillage ni accessoris. Ademés, tendia a actuar en el seu cos, no solament en la seua veu i cara. Per eixemple, com en Harvey, Stewart transmet l'edat i la soletat del personage principal encorvándose llaugerament. Era conegut per les seues pauses que tenien l'habilitat d'enganchar a l'audiència. El crític Geoffrey O'Brien va relatar que les «pauses entrecortadas» de Stewart generaven una atmòsfera d'inquietut en el públic, mantenint-ho a l'expectativa d'una escena cap a la que l'actor conduïa en parsimònia.

El propi Stewart va afirmar que no li gustabans la seua primeres interpretacions, dient que era «tot mans i peus», i afegint que «semblava no saber qué fer en uns ni en uns atres». Va dir que no sempre li agradaven els seus papers en eixos anys pero es va desanimar. Va afirmar «pero sempre ho intentava i, si el guion no era molt bo, puix simplement m'esforçava una miqueta més. Això sí, espere no haver-me esforçat tant com per a que es note». La seua companyera Kim Novak sobre el seu estil d'actuació, afirmava que, per a les escenes emotives, recorria a emocions profundament arraïlades en el seu interior i necessitava temps per a serenar-se una volta terminada l'escena; no podia desconectar-se de colp i repent despuix del crit de «¡tallen!» del director.

Stewart era especialment hàbil a l'hora d'interpretar escenes de vulnerabilitat junt a dònes. Jack Lemmon va sugerir que el talent de Stewart per a actuar en elles residia en la seua capacitat per a transmetre al públic, a través de la seua mirada, el respecte i la caballerosidad que sentia cap a elles. Demostrava que els seus personages les necessitaven tant com elles a ell. En relació en l'image de Stewart en pantalla en les seues interaccions en dònes, Peter Bradshaw va afirmar que Històries de Filadèlfia és «una película que tot estudiant deuria vore», per la clara explicació sobre el consentiment sexual que oferix el personage de Stewart despuix de ser acusat d'aprofitar-se de la protagonista femenina.

L'image de Stewart en pantalla era la del «home comú»: una persona corrent situada en circumstàncies extraordinàries. El públic podia identificar-se en ell, a diferència d'atres protagonistes d'Hollywood de l'época —com Cary Grant—, que representaven allò en lo que l'espectador aspirava a convertir-se. La presència se li ha comparat en Gary Cooper i Tom Hanks. Eyman va sugerir que Stewart podria interpretar varis personages distints: «el germà, el nóvio [i] el bon veí inclinat a fer lo correcte: sempre una persona íntegra, pero mai algú a qui es puga avasallar». Al començ de la carrera de Stewart, Louella Parsons va atribuir el seu èxit com a actor al seu «atractiu jovenil» i a la seua «capacitat per a guanyar-se la simpatia del públic»; les seues interpretacions atreen tant a audiències jóvens com a majors. Segons l'expert en cine Dennis Bingham, la personalitat essencial de Stewart era la de «un veí amable de poble, en un rostre i una veu afables i una complexió prima, al mateix temps grácil i desgarbada». A diferència de molts actors que varen desenrollar la seua personalitat cinematogràfica en el pas del temps, la de Stewart ya era reconeixible des de Art Trouble (1934) —el seu debut en el cine, encara que sense aparéixer en els crèdits—, película en la que es mostrava relaixat i cómodo davant la cambra. Va adoptar esta image en major força en la década de 1940, pero va mantindre el perfil de l'home comú a lo llarc de tota la seua carrera.

L'especialiste en cine Dennis Bingham va escriure que Stewart era «al mateix temps una estrela basada en la seua pròpia personalitat i un camalleó» que evocava qualitats tant masculines com a femenines. En conseqüència, als #cineaste els resultava difícil vendre a Stewart com el típic galà protagoniste, per lo que «es va convertir en una estrela gràcies a películes que treen partit de la seua ambivalencia sexual». L'image de galà asexual de Stewart resultava inusual per a l'época en un actor que no es dedicava principalment a la comèdia. No obstant, a lo llarc de la seua carrera, «Stewart [va comprendre] els extrems més oposts de la masculinitat nortamericana: des del patriotisme militariste propi de l'era Reagan fins a la perversidad hitchcockiana».

Segons Roger Ebert, els personages que Stewart va interpretar abans de la Segona Guerra Mundial solien ser simpàtics, pero en la posguerra els directors varen optar per assignar-li papers més ombrosos, com el de Jeffries en La finestra indiscreta. Ebert va situar açò en una perspectiva actual en plantejar: «¿Qué se sentiria al vore a [Tom Hanks] baix una llum estranya i retortillada?», explicant que resulta desconcertante vore una figura tan volguda i propenca al ciutadà comú —com Stewart— en papers obscurs. Ademés, Jonathan Rosenbaum va explicar que, ya que el públic estava més interessat en la «image d'estrela» i el «oreig» de Stewart que en els seus personages, «resulta més cridaner quan Anthony Mann i Alfred Hitchcock exploren periòdicament els aspectes neuróticos i obsessius de la personalitat de Stewart per a contrastar-los en la seua inocència i sinceritat típicament nortamericanes».

L'especialiste en cine John Belton va sostindre que, més que interpretar personages en les seues películes, Stewart a sovint interpretava la seua pròpia image pública cinematogràfica. Tenia dificultats per a encarnar a figures històriques famoses perque la seua pròpia personalitat no encaixava en la del personage històric. Belton va explicar que «James Stewart és més James Stewart que Glenn Miller en The Glenn Miller Story (1954) o Charles Lindbergh en The Spirit of St. Louis (1957)». Aixina mateix, Jonathan Rosenbaum va senyalar que la «image preexistente i de gran envergadura» de Stewart en Winchester '73 «va contribuir a molejar i determinar l'impacte de [el seu personage] en [esta película]». Per un atre costat, s'ha descrit a Stewart com un actor de caràcter que va travessar vàries etapes distintes a lo llarc de la seua carrera. Segons l'especialista en cine Amy Lawrence, els elements principals de l'image de Stewart —«un clim al sofriment físic i espiritual, aixina com temors persistents d'insuficiència»— varen ser establits per Frank Capra en la década de 1930 i es varen vore reforçats pel seu posterior treball en Hitchcock i Mann. John Belton va explicar que «James Stewart evoluciona des de l'héroe populiste, ingenu i de poble menut de les comèdies de Frank Capra dels anys 30, fins al vaquer amargat, angustiat i obsessionat en la venjança dels wésterns d'Anthony Mann dels anys 50, passant pel voyeur pertorbat i fetichiste sexual dels thrillers de suspens d'Alfred Hitchcock d'eixa mateixa década». Durant la seua carrera de posguerra, Stewart solia evitar aparéixer en comèdies, sent Harvey i Take Her, She's Mine les excepcions. Va interpretar una gran varietat de personages, inclosos alguns manipuladors, cínics, obsessius o desequilibrats. Stewart va descobrir que l'actuació li permetia expressar la por i l'ansietat que no havia pogut manifestar durant la guerra; les seues interpretacions de la posguerra varen ser ben rebudes pel públic, ya que este encara podia percebre al Stewart inocent d'abans de la guerra despuix dels seus papers més ombrosos. Segons Andrew Sarris, Stewart era «la personalitat actoral més completa del cine nortamericà».

Filmografia

Artícul principal → Filmografia de James Stewart.

Va aparéixer en 92 películes des dels inicis de la seua carrera en 1935 fins als seus últims proyectes en el teatre en 1991, televisió i curts. En el transcurs de la seua ilustrada carrera, va aparéixer en moltes películes exitoses i aclamades per la crítica, incloent clàssics tals com Mr. Smith Goes to Washington, The Spirit of St. Louis i Vèrtic. Els seus rols en Mr. Smith Goes to Washington, The Philadelphia Story, Quin bell és viure, Harvey, i Anatomia d'un assessinat li varen valdre nominacions al premie de l'Acadèmia (va guanyar el premi a millor actor per Philadelphia Story). La carrera de Stewart va desafiar els llímits de gènero i tipo, i va deixar la seua marca en les comèdies screwball, els thrillers de suspens, els wésterns, les biografias i les películes familiars.

Actuacions en Broadway

• Carry Nation (octubre de 1932-novembre de 1932)
• Goodbye Again (decembre de 1932-juliol de 1933)
• Spring in Autumn (octubre de 1933-novembre de 1933)
• All Good Americans (decembre de 1933-giner de 1934)
• Yellow Jack (maig de 1934)
• Divided By Three (octubre de 1934)
• Page Miss Glory (novembre de 1934-març de 1935)
• A Journey By Night (abril de 1935)
• Harvey (juliol-agost de 1947; juliol-agost de 1948, reemplaçant per vacacions a Frank Fay)
• Harvey (tornada, febrer de 1970-maig de 1970)

Premis i nominacions

Premis Óscar

Any	Categoria	Película	Resultat
1940	Millor actor	Mr. Smith Goes to Washington	Plantilla:Cela
1941	Millor actor	The Philadelphia Story	Plantilla:Cela
1947	Millor actor	Quin bell és viure	Plantilla:Cela
1951	Millor actor	L'invisible Harvey	Plantilla:Cela
1960	Millor actor	Anatomia d'un assessinat	Plantilla:Cela
1985	Óscar honorífic		Plantilla:Cela

Premis BAFTA

Any	Categoria	Película	Resultat
1955	Millor actor estranger	The Glenn Miller Story	Plantilla:Cela
1960	Millor actor estranger	Anatomia d'un assessinat	Plantilla:Cela

Premis Globos d'Or

Any	Categoria	Película	Resultat
1951	Millor actor - Drama	L'invisible Harvey	Plantilla:Cela
1963	Millor actor - Musical o comèdia	Un optimiste de vacacions	Plantilla:Cela
1965	Premi Cecil B. DeMille	Trayectòria	Plantilla:Cela
1974	Millor actor de televisió - Drama	Hawkins	Plantilla:Cela

NYFCCs

Any	Categoria	Película	Resultat
1939	Millor actor	Mr. Smith Goes to Washington	Plantilla:Cela
1959	Millor actor	Anatomia d'un assessinat	Plantilla:Cela

Festival Internacional de Cine de Sant Sebastià

Any	Categoria	Película	Resultat
1958	Premie Zulueta a la millor interpretació masculina	Vèrtic	Plantilla:Cela

Festival Internacional de Cine de Venècia

Any	Categoria	Película	Resultat
1959	Copa Volpi al millor actor	Anatomia d'un assessinat	Plantilla:Cela

Festival Internacional de Cine de Berlín

Any	Categoria	Película	Resultat
1962	Orso d'Argent al millor actor	Un optimiste de vacacions	Plantilla:Cela
1982	Orso d'Or Honorífic	Trayectòria	Plantilla:Cela

Premis del Sindicat d'Actors

Any	Categoria	Película	Resultat
1968	Trayectòria	Trayectòria	Plantilla:Cela

American Film Institute

Any	Categoria	Película	Resultat
1980	Trayectòria	Trayectòria	Plantilla:Cela

National Board of Review

Any	Categoria	Película	Resultat
1990	Trayectòria	Trayectòria	Plantilla:Cela

Honors i tributs

Va ser guardonat en varis premis a la trayectòria en diversos anys: premi Óscar (1941 i 1985), Globos d'Or (1965), premie del Sindicat d'Actors (1969), American Film Institute (1980), Berlin International Film Festival (1982), Kennedy Center Honors (1983), Lincoln Center (1990), i el National Board of Review (1990). Stewart té una estrela en el Passejada de la Fama d'Hollywood en el 1708 de Vaig vindre Street. Una volta l'estrela va ser furtada pero va anar immediatament reemplaçada. També va ser invitat a deixar marcades les seues mans en l'entrada del Grauman's Chinese Theatre.

Condecoracions militars i civils

	Medalla
	Medalla per Servici Distinguit de l'Eixèrcit
	Creu de Vol Distinguit en arracada de fulls de roure
	Medalla de l'Aire en 3 arracades de fulls de roure
	Medalla del Servici Encomiable de l'Eixèrcit
	American Defense Service Medal
	Medalla de la Campanya en Europa – Àfrica – Orient Mig en 3 estreles de servici
	Medalla de Victòria Segona Guerra Mundial
	Medalla a les Reserves de les Forces Armades
	Croix de Guerre en Palma
	Medalla Presidencial de la Llibertat
	Silver Buffalo Award

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre James Stewart.

James Stewart en Viquidites.

• Plantilla:Imdb nomene