Dean Martin

Dean Martin

Dino Paul Crocetti, més conegut pel seu nom artístic Dean Martin (Steubenville, Ohio, 7 de juny de 1917-Beverly Hills, Califòrnia, 25 de decembre de 1995), va ser un còmic, actor i cantant nortamericà.

Va formar, junt en Jerry Lewis, una exitosa parella artística que va triumfar durant els anys cinquanta en clubs, cine i televisió. Despuix de la seua separació de Lewis i a les órdens de grans directors com Billy Wilder, Howard Hawks, John Sturges o Vincente Minnelli, va interpretar els seus papers més destacats en el cine. Va ser membre del denominat Rat Pack, grup integrat pels célebres Frank Sinatra, Sammy Davis Jr., Joey Bishop i Peter Lawford, dels que es dia que tenien estretes relacions en la màfia i associat al creiximent de la ciutat de Las Vegas.^{cita requerida}

De 1965 a 1973, va tindre el seu propi programa de varietats en la televisió, The Dean Martin Show, en la NBC, i, quan la popularitat del mateix va escomençar a declinar, la NBC va llançar el programa The Dean Martin Celebrity Roast, que va gojar d'una gran popularitat fins a la seua finalisació en 1984. En dit programa un grup de còmics, personalitats d'Hollywood i polítics d'Estats Units es reunien en un saló de l'hotel MGM Grand en Las Vegas, per a fer una crítica còmica, satírica i mordaz d'un personage de la semana. A lo llarc de la seua carrera, Martin va actuar en escenaris de concerts, clubs nocturns, gravacions d'àudio i va aparéixer en ochenta y cinco produccions cinematogràfiques i televisives.^{cita requerida}

Biografia

Martin procedia d'una família d'immigrants italians, el seu verdader nom era Dino Paul Crocetti. Va nàixer en Steubenville (Ohio). La seua mare, Angela Crocetti (Barra; llinage de fadrina), que tenia ancestros napolitanos i sicilianos, era ama de casa i el seu pare, Gaetano Crocetti, era de Montesilvano (Peixcara, Abruzzo) i treballava de barber. Martin, que era el menor de dos germans, va parlar casi únicament italià fins a escomençar l'escola. Va assistir a la Grant Elementary School en Steubenville, i d'adolescent tocava la bateria com pasatiempo. Era objecte de burla dels seus companyers pel seu anglés entrecortado i va abandonar la Steubenville High School en el dècim grau.

Va escomençar a treballar en distintes activitats: com a peó, en una gasolinera, de croupier i va haver un periodo en el que va provar sòrt com a boxejador. En el quadrilàter no li va anar mal, lluitant baix l'seudònim de Kid Crocetti.

Cantant

Paralelament als seus escarceos en el quadrilàter, Dino va escomençar a actuar com a cantant en els clubs en el nom artístic de Dino Martini.

A lo llarc de la seua dilatada carrera com a cantant, Martin va tindre grans èxits en les interpretacions Volara (Nel Blu Dipinto vaig donar Blu), de Domenico Modugno; Everybody Loves Somebody; Sway, o Mambo italià. En el temps, en les seues actuacions, ademés de cantar interpretava també números còmics.

Martin i Lewis, un duo imbatible

A mitan de la década dels 40, Martin va conéixer en l'ambient dels clubs nocturns a un còmic novell cridat Jerry Lewis, en el que ràpidament va travar amistat i va formar duo professional, el qual, des de l'estrena del seu primer espectàcul d'humor en el 500 Club de Atlantic City, en 1946, es convertiria en el duo còmic més exitós en Estats Units durant la següent década. En poc temps, Martin i Lewis varen començar a ser reconeguts i, el 20 de juny de 1948, varen aplegar a la televisió com els còmics invitats d'un nou programa de varietats que estrenava la CBS, titulat Toast of the Town, el presentador del qual era Ed Sullivan).

En 1949, l'èxit del duo es va traslladar al cine de mà de la productora cinematogràfica Paramount, i varen protagonisar un total de díhuit rendables películes, dirigides per realisadors com George Marshall, Hal Walker i Norman Taurog. L'última d'estes cintes va ser Loco per Anita, junt en Anita Ekberg, en 1956. Paralelament, a partir de 1951, la parella va tindre també el seu propi espai en televisió, com les estreles invitades del programa de varietats The Colgate Comedy Hour, emés entre 1950 i 1955 per la NBC.

La relació d'amistat entre abdós artistes va començar a resentir-se degut a que els mijos atribuïen l'èxit del duo majorment al talent de Lewis. Martin va soportar estoicament la situació fins que, front al creixcut ego de Lewis, va estimar que lo millor era separar camins.^{cita requerida}

En 1976, despuix de vint anys sense parlar-se personalment (llevat cridades telefòniques de Martin a Lewis, per a desijar-li èxit en els proyectes nous que mamprenia), es varen retrobar durant l'emissió del telemaratón anual de Jerry Lewis. Allí Frank Sinatra, amic d'abdós, va dur com invitat sorpresa a Dean Martin. Lewis va dir allí en veu alta «ni tan sols sé per qué nos separem», a lo que Martin, en un somriure, li va respondre «va ser per a que poguérem créixer». En efecte, abdós per separat varen ser molt exitosos, i tal volta junts, haurien caigut en decadència en complir el seu cicle.

Des de la década dels cinquanta, Dean Martin va formar part d'un grup d'actors conegut com el Rat Pack junt en Frank Sinatra, Peter Lawford i Sammy Davis, Jr.. Tots varen coincidir en la película La colla dels onze, de 1960. Dels membres del Rat Pack es dia que tenien estrets contactes en el món de la màfia; de fet, es deixaven vore en coneguts membres del crim organisat en Las Vegas, ciutat en la que se sentien com a peix en l'aigua.

Carrera en solitari

Martin va voler mantindre el nivell de popularitat ya adquirit i va continuar, en solitari, la seua carrera com a actor, va realisar papers de galà i cantant i va deixar alguns títuls memorables, com els wéstern Els quatre fills de Katie Elder, d'Henry Hathaway, o Riu Bravo (1959), d'Howard Hawks, en la que interpreta a un inoblidable sheriff alcoholizado, castigat per les burles i la autocompasión.

En to de comèdia, va interpretar Besa'm, mec (1964), junt en Kim Novack, dirigida per Billy Wilder, en la que interpretava, en una paròdia de sí mateixa, a un conquistador cantant d'èxit que aplega a un chicotet poble d'Estats Units.

Unes atres de les seues películes destacades varen ser Com un torrent, de Vincente Minnelli i, especialment, The Young Lions (1958), d'Edward Dmytryk.

La seua cançó insígnia: Everybody Loves Somebody

La cançó Everybody Loves Somebody va ser composta en 1947 i havia segut gravada per molts artistes, inclós Frank Sinatra, sense un èxit particular. Durant la gravació del disc Dream with Dean i quan encara els quedava prop d'una hora de temps d'estudi per a gravar, Ken Lane, el pianiste de Dean i un dels compositors de la cançó, li va propondre gravar este tema en una versió tranquila i relaixada, en una combinació de piano, guitarra, baix i bateria, que va agradar molt a Dean Martin. La discográfica Reprise Records, entusiasmada en el potencial de la cançó, va canviar el nom del elepé a Everybody Loves Somebody. A Martin, li va agradar tant, que casi de colp i repent va fer una nova versió per al seu següent àlbum, pero esta volta en orquesta completa i cors.

Encara que en 1964 seguia sent un artiste important, Dean Martin no tenia un èxit en el Top 40 des de 1958. En la denominada "invasió britànica" dominant les llistes d'èxits dels Estats Units, molt pocs creïen que un cantant italià que havia cantat melodies clàssiques des de feya casi vint anys fòra a ser del gust dels adolescents. A Martin li disgustava el roc and roll i de fet va mantindre un chicotet pique en el seu fill, Dean Paul Martin, llavors de dotze anys, que, com molts jóvens de l'época, era seguidor de grups com els Beatles. Es conta que Martin li va dir al seu fill: «Vaig a baixar als teus amigotes del cim de les llestes» El 15 d'agost de 1964, ho va conseguir: Everybody Loves Somebody va substituir a la cançó A Hard Day's Night, dels Beatles, en el lloc més alt de les llistes de popularitat

Fins a llavors la cançó insígnia de Martin havia segut That's Amore, pero esta pronte va quedar relegada, puix el popular artiste va interpretar Everbody loves somebody semanalment com el tema del seu programa televisiu de varietats entre 1965 i 1974.

El show de Dean Martin

En 1965, Dean Martin és contractat per la NBC i es convertix en l'amfitrió del seu propi programa de televisió, que va rebre el nom de The Dean Martin Show. Este programa de varietats va començar a emetre's el 16 de setembre de 1965.^{cita requerida}

En 1973, despuix de huit temporades en l'aire, The Dean Martin Show anava perdent audiència, per lo que els directors de la cadena varen decidir donar-li un nou aire i varen pensar en introduir a estreles de pes per a fer de gancho i atraure als espectadors. No obstant, tampoc va funcionar i el programa va ser cancelat.^{cita requerida}

La NBC, en lloc de donar el tema per resolt i despedir a Dean Martin, va voler seguir explotant la popularitat de la seua estrela, per lo que va reprendre l'idea d'entrevistar a estreles i va firmar en Dean Martin per a que rodara una série d'especials. El nou programa va ser titulat com The Dean Martin Celebrity Roast.^{cita requerida}

Decliu del seu estrellato

En 1966 va interpretar a Matt Helm, un espia a l'estil James Bond, encara que en clau d'humor. Donaria vida a este héroe en una série composta per quatre películes, per orde cronològic: The Silencers i Matt Helm, agent molt especial (abdós de 1966), L'emboscada (1967) i La mansió dels sèt plaers (1969).

Al final de la quarta entrega, es va anunciar una quinta película de la série Matt Helm que anava a titular-se The Ravagers, com la novela d'Hamilton publicada en 1964. No obstant, Dean Martin va solicitar elevar el contingut a comèdia en la llínea de James Bond, en lloc de mer humor rudimentari. Al no concedir-se-li el requeriment, va refusar tornar a encarnar al personage i el proyecte va ser cancelat.

La seua última película per al cine va ser Cannonball Run II (1984).

En 1985, la NBC ho va contractar per a formar part del repartiment d'una nova série titulada Half Nelson. La série, protagonisada per Joe Pesci, com a Roc Nelson, era una comèdia, entorn a un detectiu de Beverly Hills que aprofita la seua curta estatura parar resoldre els casos. El paper de Martin era el de confident del detectiu. La série es va cancelar en acabant de que solament s'hagueren emés sis episodis.

Els seus últims anys

El 21 de març de 1987, el seu fill Dean va fallir en un accident aéreu sobre les montanyes de Sant Gorgonio, Califòrnia. La pèrdua va ser un dur colp per a Dean Martin, que es va sumir en una profunda depressió de la que mai aplegaria a recuperar-se.

Dean Martin va morir, en 78 anys, el dia de Nadal de 1995 en Beverly Hills, Califòrnia, com a conseqüència d'un emfisema que li va produir el seu alvançat càncer de pulmó. Els seus restants es troben en el Cementeri Westwood Village Memorial Park de Los Àngeles, Califòrnia i en la seua làpida es llig «Everybody Loves Somebody».

Vida afectiva

El 2 d'octubre de 1941 es va casar en Elizabeth Anne McDonald. Varen tindre quatre fills; entre ells, la també cantant Gail Martin. Dean es va divorciar en 1949.

L'1 de setembre de 1949 va contraure matrimoni en Jeanne Biegger (ella va canviar el seu nom pel de Jeanne Martin). Es varen separar en 1973. Varen tindre tres fills:

• Dean Paul Martin (Dino) (17 de novembre de 1951-21 de març de 1987)

Ricci Martin (20 de setembre de 1953-3 d'agost de 2016)

• Gina Caroline Martin (20 de setembre de 1956)

Dean i Jeanne es varen divorciar el dia de Sant Valentí de 1973; solament dos dies abans, havia naixcut el seu net, l'actor Alexander Martin, fill de Dean Paul Martin i de l'actriu Olivia Hussey. A pesar del divorç, varen mantindre una bona relació.

En 1973, va contraure matrimoni per tercera volta en Catherine Hawn. Abdós varen adoptar a una chiqueta Heather Lyn. El matrimoni va durar tres anys.

Personalitat

De Dean Martin, Dino per als amics, s'han dit moltes coses, com que era una persona simpàtica i afable en societat i en ambients festius, lleal i ben intencionat en les seues amistats, pero necessitat del seu propi espai i caracterisat per certa reserva. Gran fumador, vividor, femellut empedernido, de gran ego i incapaç d'amar a una sola dòna.^{cita requerida}

Les seues cançons encara s'escolten a través de radi, películes i comercials i la seua image serà recordada per sempre com The Unique Dino.^{cita requerida}

Segons el llibre Frank Sinatra i l'oblidat art de viure, de Bill Zehme, el qual està molt ben documentat, Dean Martin casi no bevia, encara que sempre tenia un got de licor (moltes voltes suc de poma) en la mà durant les seues actuacions còmiques.

És famós l'incident en els Rolling Stones en el programa d'Ed Sullivan el 3 de juny de 1964, en el que obertament es va burlar de la jove banda, mentres la seua pròpia popularitat començava a decaure.^{cita requerida}

Veu

Dean Martin cantava en el registre del baríton. No obstant, el seu color de veu, tant parlada com cantada, era la d'un tenor.^{cita requerida}

Filmografia

• 1949: My Friend Irma de George Marshall (En Jerry Lewis).
• 1950: My Friend Irma Goes West d'Hal Walker (En Jerry Lewis).
• 1950: At War with the Army de Hal Walker. (En Jerry Lewis).
• 1951: That's my boy de Hal Walker. (En Jerry Lewis).
• 1952: ¡Vaja parell de marins! (Sailor Beware) de Hal Walker. (En Jerry Lewis).
• 1952: Camí a Bali (Road to Bali) de Hal Walker. (En Jerry Lewis, cameo d'abdós).
• 1952: Locos de l'aire (Jumping Jacks) de Norman Taurog. (En Jerry Lewis).
• 1953: El còmic (The Stooge) de Norman Taurog. (En Jerry Lewis).
• 1953: El castell malaït (Scared Stiff) de George Marshall (En Jerry Lewis).
• 1953: ¡Quin parell de golfantes! (The Caddy) de Norman Taurog. (En Jerry Lewis).
• 1953: El ginet loco (Money from Home) de George Marshall (En Jerry Lewis).
• 1954: Vivint la seua vida (Living It Up) de Norman Taurog. (En Jerry Lewis).
• 1954: El rei del circ (3 Ring Circus) de Joseph Pevney. (En Jerry Lewis).
• 1955: Una fresca en dificultats (You're Never Too Young) de Norman Taurog. (En Jerry Lewis).
• 1955: Artistes i models (Artists and Models) de Frank Tashlin. (En Jerry Lewis).
• 1956: Junts davant el perill (Pardners) de Norman Taurog. (En Jerry Lewis).
• 1956: Loco per Anita (Hollywood Or Bust) de Frank Tashlin. (En Jerry Lewis).
• 1957: Tingues Thousand Bedrooms de Richard Thorpe.
• 1958: Com un torrent (Some Came Running) de Vincente Minnelli.
• 1958: The Young Lions (El ball dels malaïts) d'Edward Dmytryk.

• 1958: Els ambiciosos (Career) de Joseph Anthony.
• 1959: Riu Bravo (Riu Bravo) d'Howard Hawks.
• 1960: La colla dels onze (Ocean’s Eleven) de Lewis Milestone.
• 1960: Pepe de George Sidney (Menut cameo).
• 1960: Sona el teléfon (Bells Llaure Ringing) de Vincente Minnelli
• 1960: ¿Quí era eixa chica? ( Who Was That Lady?) de George Sidney.
• 1961: El tercer home era dòna (Ada) de Daniel Mann.
• 1961: Tot en una nit (All in a Night's Work) de Joseph Anthony.
• 1962: Trampa al meu marit (Who's Got the Action? ) de Daniel Mann.
• 1962: Dos #fresca en òrbita (The Road to Hong Kong) de Norman Panama (Cameo).
• 1962: Something's Got to Give de George Cukor. (Película inacabada per la tràgica mort de Marilyn Monroe).
• 1962: Els tres sargents de John Sturges.
• 1963: Quatre tios de Texas (4 for Texas) de Robert Aldrich.
• 1963: Who's Been Sleeping in My Bed? de Daniel Mann.
• 1963: Carinyo amarc (Toys in the Attic, en espanyol, també traduït com: Passions en conflicte) de George Roy Hill.
• 1963: Gallardo i calavera (Menja Blow Your Horn) de Bud Yorkin. (Cameo)
• 1963: Canzoni nel mondo de Vittorio Sala.
• 1964: Besa'm, mec (Kiss Em, Stupid) de Billy Wilder.
• 1964: Ella i els seus marits (What a Way to Go!) de J. Lee Thompson.
• 1964: Quatre gángsters de Chicago (Robin and the 7 Hoods) de Gordon Douglas.
• 1965: Divorç a l'americana (Marriage on the Rocks) de Jack Donohue.
• 1965: Els quatre fills de Katie Elder (The Sons of Katie Elder) d'Henry Hathaway.
• 1966: Els silenciadors (The Silencers) de Phil Karlson.
• 1966: Matt Helm, agent molt especial (Murderers’ Row, en espanyol, també traduït com: Matt Helm contra les assessines) d'Henry Levin.
• 1966: Texas (Texas Across the River) de Michael Gordon.
• 1967: Nit de titanes (Rough Night in Jericho) d'Arnold Llaven.
• 1967: L'emboscada (The Ambushers, en espanyol, també traduït com: Emboscada a Matt Helm) d'Henry Levin.
• 1968: El póker de la mort (5 Card Stud) d'Henry Hathaway.
• 1968: Bandoler (Bandoler!) d'Andrew V. McLaglen.
• 1968: Com salvar un matrimoni (How to Save a Marriage (And Ruin Your Life)!) de Fielder Cook.
• 1969: La mansió dels sèt plaers (The Wrecking Crew) de Phil Karlson.
• 1970: Aeroport (Airport) de George Seaton.
• 1971: La primera ametralladora de l'Oest (Something Big) d'Andrew V. McLaglen.
• 1973: Amics fins a la mort (Showdown) de George Seaton.
• 1975: Desafiu (Mr. Ricco) de Paul Bogart.
• 1981: Els locos de Cannonball (The Cannonball Run) d'Hal Needham.
• 1984: Els locos de Cannonball II (Cannonball Run II) de Hal Needham.

Discografia

• 1965: Holiday Cheer
• Let It Snow! Let It Snow! Let It Snow! (Sammy Cahn/Jule Styne)
• The Things We Did Last Summer (Sammy Cahn/Jule Styne)
• I'veu Got My Love to Keep Em Warm Irving Berlin (Dean Martin)
• June in January (Ralph Rainger/Leo Robin)
• Canadian Sunset (Norman Gimbel/Eddie Heywood)
• Winter Wonderland (Felix Bernard/Dick Smith)
• Out in the Cold Again (Rube Bloom/Ted Koehler)
• Baby, It's Cold Outside (Frank Loesser)
• Rudolph the Ret-Nosed Reindeer (Johnny Marks)
• White Christmas (Irving Berlin)
• It Won't Cool Off (Sammy Cahn/Ken Lane)

Premis

Any	Premi	Categoria	Ref
2009	Premis Grammy	Carrera artística	'

Bibliografia

• Billboard. «Pop-Standard Singles» (en en). Billboard. Consultat el 21 de setembre de 2016.
• Find a greu. «Dean Martin (1917–1995)» (en en). findagrave.com. Consultat el 19 de setembre de 2011.
• Tosches, Nick (s.f.). Dino: Living High in the Dirty Business of Dreams (en en), Estats Units.
• Whitburn, Joel (2002). Top Adult Contemporary: 1961–2001 (en en), Estats Units: Record Research.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Dean Martin.
• Plantilla:Imdb
• Dean Martin en TCM Movie Database. [2] archivat en Wayback Machine. (anglés)
• Filmografia en Culturalianet
• Filmografia en FilmAffinity
• ^{[enllaç trencat]} (anglés)