Influència llatina en Àsia i el Pacífic
La influència llatina en Àsia i el Pacífic són les costums i tradicions en determinats països d'Àsia i Oceania que es varen originar durant la presència de les potències llatines europees com Espanya, França i Portugal. Hui en dia alguns països i territoris, una minoria de les seues poblacions utilisen les llengües dels seus antics colonizadores com a us habitual, sobretot per les èlits dels mestizos, com també certes llengües natives parlades pels indígenes tenen també influencia de veus de llengües romançades.
Certs països i territoris varen ser unes de les colónies més alluntades de les seues metròpolis que varen rebre menys immigració des d'Europa llatina en comparació a les colónies americanes. La major influència durant el periodo colonial, es va presentar a través de les conquistes i descobriments del regrés al món despuix de les rutes realisades pel capità Fernando de Magallanes.
Història
[editar | editar còdic]
Respecte a l'influència llatina en Àsia i el Pacífic, els primers conquistadors europeus llatins que varen aplegar al continent asiàtic, varen anar els romans durant el domini del Imperi romà. Una de les primeres referències és la regió de la província romana d'Àsia en l'actual Turquia, que era una divisió administrativa anexada per la Antiga Roma en temps tardans de la República. Creada en l'any 129 a. C. sobre un territori àmpliament helenizado i rodejat d'Estats creats despuix de la desaparició del Imperi seléucida, fonamentalment Bitinia, Paflagonia, el Ponto, Galacia, Capadocia, Comagene i lo que quedava de l'Imperi seléucida. També va haver contacte entre l'imperi romà i China, que varen ser indirectes a lo llarc de l'existència d'abdós imperis. L'Imperi romà i el Imperi chinenc de la dinastia Han, es varen acostar progressivament en el curs de l'expansió romana cap a l'Antic Oriente Pròxim i les simultànees incursions militars chinenques en Àsia Central, no obstant, poderosos imperis intermijos, tals com els parts i els kusháns, varen mantindre a les dos potències euroasiàtiques permanentment separades. Per això, la consciència de l'un atre va seguir sent escassa i el coneiximent mutu, difuso. Si be, la cultura de l'Antiga Roma ha quedat marcada en esta part de la regió del Àsia Occidental sobretot en Oriente mig, ademés es pot apreciar també el llegat romà com a fortalees i atres monuments per Àsia Menor (l'actual Turquia), com també per Israel, Líban, Síria i entre atres països.
Despuix dels descobriments i expedicions per potències europees en el XVI, els navegants espanyols i portuguesos varen ser els primers en descobrir part d'Àsia i Oceania. Per a colonisar, varen tindre que enfrontar-se a diverses lluites contra els natius indígenes (malayos, tagalos, bisayos, polinesios, melanesios, micronesios, etc.), inclús contra pirates chinencs i japonesos i els corsarios com els britànics i els holandesos.
El Imperi espanyol en Àsia i el Pacífic comprendío varis territoris insulars, incloses les Illes Filipines, Guam i les Illes Marianes, aixina com Palaos i les Carolinas. Estos territoris oceànics varen estar baix sobirania espanyola des de finals de el XVI fins a 1899.
En 1521, l'explorador Fernando de Magallanes va prendre possessió de les illes Filipines en nom de la corona espanyola, encara que el primer assentament espanyol data de 1565, quan es va fundar la ciutat de Cebú. La colonisació espanyola va durar més de tres sigles, des de 1565 fins a 1898, any en el que Espanya va cedir les seues últimes possessions en Àsia per la guerra hispà-nortamericana. En 1899 també va cedir les illes de Micronesia al Imperi alemà. Durant este llarc periodo, Espanya va realisar numeroses expedicions al oceà Pacífic des d'Amèrica, resultant en l'exploració i descobriment de numerosos territoris. Durant diversos moments de la seua història, l'imperi també va comprendre les illes de Ternate i Tidore (Molucas Septentrional), el nort de la illa de Formosa, Borneo, Brunei, la província de Papúa Occidental (Nova Guinea), un protectorat sobre Camboya i també va tindre drets d'assentaments en territoris del Imperi portugués en Àsia baixe la casa d'Àustria.
En quant el Imperi portugués en Àsia i el Pacífic, va ser garantisat pel Tractat de Tordesillas. Portugal va establir els seus ports comercials en punts lluntans com Mascate, Ormuz, Baréin, Diu, Bombay, Goa, el Ceilan portugués, Malaca, les illes Molucas, Macau, i Nagasaki. Protegint el seu comerç celosament dels seus competidors europeus i asiàtics, Portugal no solament va dominar el comerç entre Àsia i Europa, sino també molt del comerç entre les diferents regions d'Àsia, tals com Índia, Ceilan, Oman, Golf Pèrsic, Indonèsia, Timor Oriental, China i Japó. Misioneros jesuïtes varen seguir als portuguesos per a difondre el cristianisme catòlic per Àsia en èxits mesclats.
El Imperi francés en Àsia va posseir la Indochina francesa, formada pels actuals països com Laos, Camboya i Vietnam. Va ser coneguda com l'Unió Indochina (en francés: Union Indochinoise), i despuix de 1946 es va convertir en la Federació Indochina (Fédération indochinoise) com a part de la Unió Francesa. Estava formada per una federació de tres regions vietnamites (Cochinchina, Tonkín i Annam) junt als protectorats de Laos i Camboya. Va dependre també del govern francés de Indochina la concessió de Kouang-Tchéou-Wan, part de la hui Zhanjiang. En 1902 la capital colonial va ser traslladada de Saigon, en la Cochinchina, a Hanói (Tonkín). Durant la Segona Guerra Mundial la colonial va ser administrada per la França de Vichy i va quedar baix ocupació japonesa fins a 1945.
Els acorts de Ginebra varen significar el final del poder colonial francés en la península d'Indochina i també el principi del fi del seu imperi colonial.
L'Imperi francés també va posseir domini en alguns territoris de la Índia, coneguts com la Companyia Francesa de les Índies Orientals. Els cinc territoris colonials eren Puducherry, Karaikal, Yanam , Mahé i Chandernagor, que va conservar baix la forma Establiments francesos d'Índia fins a 1749. Varis ports francesos es varen mantindre baix el seu control, com Pondicherry i Chandernagore fins a 1949. Líban va passar fer un protectorat francés i en Oceania també Vanuatu va formar part de l'imperi francés junt en el imperi britànic, actualment les illes de Nueva Caledonia, Polinèsia Francesa, Wallis y Futuna i la Illa Clipperton seguixen pertanyent com a territoris d'ultramar de França.
Llegat
[editar | editar còdic]Hui en dia el llegat colonial de les nacions llatines d'Europa en Àsia i Oceania, ha quedat marcat i que fins a la data es conserva sobretot en noms i llinages de persones, noms de carrers i avingudes, religió i paraules de les llengües romançades falcades en les llengües natives.
Llegat llingüístic
[editar | editar còdic]En el llegat llingüístic, podem destacar els següents idiomes que encara són parlats per una minoria de la població, per les èlits dels mestizos i uns atres que ho deprenen en institucions educatives, que poc a poc van guanyant terreny de popularitat:
L'idioma espanyol
[editar | editar còdic]AP
El espanyol en el conté asiàtic és parlat per minories en les Filipines per uns 3.017.265[1][2] de parlants, encara que l'espanyol en este país ha segut important en l'época colonial perdent la seua hegemonia en l'últim sigle des de l'ocupació nortamericana del país (1898) per la substitució del anglés. Si ben encara persistix una forma de criollo espanyol cridat chabacà parlat per més de mig milló de filipins en Zamboanga, Basilán, Cotabato, Dávao i atres zones del país. De l'espanyol també existix de forma subjacent en Filipines: en noms i llinages, topònims de carrers i ciutats, i en incontables paraules en tagalog, ilocano, cebuano i entre atres llengües natives. En els últims anys està resorgint l'interés per promoure la llengua espanyola, oficial durant 400 anys en Filipines, com un patrimoni llingüístic més del país. Ademés Filipines conta en dos institucions dedicades a l'ensenyança i promoció de la llengua espanyola: el Institut Cervantes i la Real Acadèmia de la Llengua Filipina (corresponent de la Real Acadèmia Espanyola) abdós en Manila. Cada 30 de juny se celebra el Dia de l'Amistat Hispanofilipina, que pretén rescatar els nexes històrics i socioculturals existents entre Espanya i les Filipines, entre ells, l'idioma espanyol.
També el chabacà és parlat en l'estat de Sabah en Malàsia, que està reconegut com a llengua oficial i en la ciutat de Ternate en Indonèsia.
En Oceania en algunes illes principalment pertanyents a la sobirania chilena, com en la Illa de Pasqua[3] i Juan Fernández, també es parla l'espanyol. Minoritariamente es parla també en les illes nortamericanes de Guam[4] i les Islas Marianas del Norte, i ha influït notòriament en el idioma chamorro, parlat pels indígenes d'abdós països. Existixen també atres llengües austronesias locals d'influència espanyola, que són parlades en els Estados Federados de Micronesia i Palaos, abdós països que formen part de l'archipèlec de les Carolinas.
Totes elles varen formar part del Imperi espanyol durant 400 anys.
La presència de la llengua espanyola en Oriente Pròxim data a partir de el XVI, quan els Reis Catòlics en Espanya varen iniciar l'expulsió dels judeus a causa de la inquisició encapçalada per la Iglésia catòlica en la Edat Mija. Els judeus que parlen espanyol són coneguts com sefardíés, que es varen expandir per casi tot l'occident i sobretot en Israel[5] i Turquia, a on l'espanyol ha segut conservat i fins a la data ho tenen com a llengua materna i conviu en les demés llengües oficials, el hebreu, el turc i el àrap, ya que d'estos idiomes hi ha paraules falcades en l'espanyol, si be de l'espanyol parlat pels sefardíes ha sorgit d'un idioma conegut com ladino o judeoespañol.
Des del sorgiment del modern Estat d'Israel, en 1948, l'idioma espanyol va acréixer la seua base de parlants a partir de la migració de judeus hispanoparlantes (principalment argentins) cap al nou Estat.
L'idioma portugués
[editar | editar còdic]
El portugués és parlada com a llengua oficial junt en el tetun en Timor Oriental i es parla també per alguns sectors de la Índia com Goa, Dadra i Nagar Haveli i Damán i Diu, que varen formar part de la Índia portuguesa, en l'estat de Malaca en Malàsia i en la regió chinenca de Macau. Totes elles varen formar part del Imperi portugués.
En Timor Oriental durant el domini indonesi, l'us del portugués va ser prohibit, pero va ser usat per la resistència clandestinament, especialment per les comunicacions en el món exterior. L'idioma va guanyar importància com un símbol de resistència i llibertat, junt en el tetun, com una manera de diferenciar el país dels seus veïns. Està ara sent restaurat com una llengua oficial, en l'ajuda de Portugal i Brasil. Actualment és parlat pel 25% de la població (el número s'ha duplicat en els últims cinc anys), encara que el seu creiximent a voltes ha generat hostilitat entre les persones que varen ser educades en indonesi, ya que ho veuen com una desventaja.
El portugués en Macau, a pesar del seu caràcter cooficial, té una presència molt reduïda actualment. De fet, el criollo portugués que parlava la comunitat macaense ya està pràcticament extinguit, i són pocs els que parlen el portugués.[6] El anglés, encara que no és oficial, és ya el segon idioma més usat en Macau.[7]
L'idioma francés
[editar | editar còdic]
El francés en Àsia és parlada en les nacions de l'antiga Indochina francesa com Camboya,[8] Laos[9] i Vietnam,[10] també partix de la Índia com en el territori de Puducherry que va formar part de la Índia francesa i la província de Cantón en China.[11] En el Líban,[12][13] el francés està reconegut com a segona llengua oficial junt en el àrap. Encara que este últim està més arraïlat en el món àrap.
En Oceania el francés és parlat com a tercera llengua oficial en Vanuatu i els territoris francesos d'ultramar com Nueva Caledonia, Polinèsia francesa[14] i Wallis y Futuna,[15] totes elles varen formar part del Imperi colonial francés.
Llegat cultural
[editar | editar còdic]En el llegat cultural podem distinguir les següents característiques:
Religió
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
.jpg)
Els únics països i territoris depenents que professen el cristianisme, principalment el catolicisme, herència del llegat colonial són Filipines, Timor Oriental, Vanuatu, les illes Carolinas, les illes Marianes, la illa de Pasqua, Wallis y Futuna i la Polinèsia Francesa. Ademés en estos països i territoris, els natius també han conservat les seues pròpies creències i cosmovisión. El cristianisme també és professat minoritariamente en els antics territoris de la Índia portuguesa i la Índia francesa, que va ser introduïda pels misionero portuguesos, francesos i espanyols, este últim en l'arribada de l'misionero jesuïta Sant Francisco Javier. Encara que la major part de les seues poblacions en estos antics territoris professen el hinduismo i el islám.
En Filipines ha sorgit ademés la Iglésia filipina independent (Philippine Independent Church) també coneguda com a Iglésia Aglipayan o simplement Aglipayan, que és una Iglésia catòlica de naturalea autòctona, és dir, nacional i no regida per estrangers. Es va fundar en 1902 baixe la guia del sacerdot, advocat i guerriller filipí Gregorio Aglipay i Labayán com una iglésia catòlica nacional per al país.
L'iglésia va nàixer junt en l'independència de la nació de l'imperi espanyol i es va gestar precisament pels inconvenients eclesiàstics que va causar el que l'Iglésia oficial, l'Iglésia catòlica, estiguera enterament dominada per elements espanyols. Gregorio Aglipay havia segut excomulgado per la Santa Sèu en 1899, pel seu compromís militant en l'independència del seu país. L'Iglésia Filipina Independent fundada per ell va rebujar l'autoritat del Papa romà i les doctrines romanistes, per això varen sorgir corrents dins de l'iglésia que fins a varen rebujar la doctrina sobre la Trinitat, pero en 1947 l'iglésia es va declarar oficialment Trinitaria.
Ademés despuix de l'immigració de mexicans a les illes per mig del Galeón de Manila en l'época colonial. A les Filipines va ser duta també l'image de la Verge de Guadalupe, quan les Filipines formava part del Virreinato de Nova Espanya (hui Mèxic). Segons l'Iglésia catòlica, també ha segut declarada patrona de Filipines aparte de Mèxic i els demés països d'Hispanoamèrica.
En Macau els practicants del catolicisme, se sentien vinculats sentimentalmente a Portugal, i en ells confiaven les autoritats portugueses per a les llabors d'administració de Macau. Hui en dia, la comunitat macaense s'enfronta a una crisis d'identitat (en 1999 va ser construïda una nova iglésia parroquial, la Iglésia de Sant Josep Obrer, en el barri de Iao Hon). Encara que en esta regió de China, més predomina el budisme, el taoisme i el confucionismo.
En les antigues colónies franceses com l'ex-Indochina francesa i la província de Cantón en China, una minoria de la població professa també el catolicisme. Encara que la major part de la població, professa el budisme, el taoisme i el confucionismo.
Lliteratura
[editar | editar còdic]
En Filipines la lliteratura filipina en espanyol, constituïx a la lliteratura clàssica per antonomàsia d'eixe gran archipèlec asiàtic, única cultura d'Àsia vinculada a Occident. La lliteratura filipina en espanyol, una de les més antiga encara no està degudament evaluada, encara que hi ha hagut alvanços importants i és de creure que pronte estaran disponibles en espanyol clarificadoras obres de conjunt. Encara que la lliteratura clàssica filipina, sobretot en el seu sentit de nacional, correspon als autors majors de el XIX, tots d'expressió espanyola, aixina José Rizal, Graciano López Jaena o Pedro Patern.[16] Per això els principals documents històrics, escomençant per l'Himne Nacional, la Constitució de Malolos, la novela Noli Em Tangere, Fra Botod, etc., varen ser escrits en espanyol, que era la llengua oficial en Filipines.
En Timor Oriental la lliteratura en portugués, sorgix en Xanana Gusmão, líder de l'organisació de la resistència de Timor-Leste denominada Fretilin, i en l'actualitat primer ministre d'Timor Oriental lliure. Xanana va escriure dos llibres durant la lluita per l'independència del seu país. Ademés de poeta i pintor, Xanana va realisar escrits que descriuen la cultura, valors i habilitats del poble de Timor-Leste. Atres escritors de rellevància de Timor-Leste són: Luís Cardoso, Fernando Sylvan, Posa't Pedrinha, Jorge Fancs Duarte, Crisódio Araujo, Jorge Lauten, Francisco Borja dona Costa, Afonso Busa Fiquen i Fitun Fuik.
En Vietnam la lliteratura vietnamita en francés, sorgix en la novelista Marguerite Dures, també guionista i directora de cine.
Arquitectura
[editar | editar còdic]
L'arquitectura del llegat colonial varia, segons els països.
En Filipines l'arquitectura és una mescla d'influència malaya, chinenca, espanyola i nortamericana.
En l'arribada dels espanyols, va vindre nous elements arquitectònics i materials. Les cases es varen fer més grans i més duradores. Les cases colonials espanyoles en les Filipines són per lo general té 2 pisos. La planta baixa és feta del formigó, mentres el pis superior és fet de la fusta. La teulada és feta de teixixques de terracota. Les finestres són fetes de la fusta i de clafolls de capiz. El carrer Crisólogo en Vigan va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per UNESCOErro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut per les seues cases colonials espanyoles.
Els edificis públics, com l'ajuntament i iglésies, varen ser construïts en blocs de pedra d'atobó grans. Atres materials indígenes també varen ser usats. L'estructura present de l'Iglésia Baclayon en Bohol va ser construïda en 1727 usant pedres de coral que varen ser presos de la mar propenca.
En Timor Oriental l'arquitectura, alguns edificis són d'estil portugués es poden trobar, junt en les cases tradicionals tòtem de la regió oriental. Estes són conegudes com uma "lulik" (cases sagrades) en tetum, i "llig teinu" (cases en les cames) en Fataluku.
En Laos, Vietnam i Camboya en l'arquitectura, en algunes avingudes arboladas en les seues ciutats, es pot observar també l'arquitectura colonial francesa. Com algunes cases, edificis i temples, junt en l'arquitectura oriental.
També en atres territoris de l'antiga Índia portuguesa, la Índia francesa, Macau, Vanuatu, les illes Marianes, les Carolinas, la illa de Pasqua, Wallis y Futuna i la Polinèsia francesa, es poden observar també algunes cases, edificis i temples catòlics, vestigis de la prensencia espanyola, francesa i portuguesa. Fins a la data també s'han conservat estos monuments com un patrimoni cultural.
Dansa i música
[editar | editar còdic]En quant en dansa i música, per eixemple en Filipines és una fusió entre la malaya, la chinenca i l'espanyola. Despuix de la conquista dels colon espanyols a estes illes, com va succeir en varis països americans, també partix de la música i danses típiques d'Espanya varen ser dutes i mestizadas en les danses típiques ancestrals dels indígenes. Si be fins a la data estes danses es mantenen dins de la cultura folklòrica popular de Filipines. Lo mateix ha rebut influència espanyola en les illes Marianes i Carolinas, com també els instruments musicals. En Filipines per eixemple, la guitarra duta pels espanyols és també prou coneguda. En Timor Oriental, també manté la seua música i danses influenciades en la música típica de Portugal en l'indígena. També en Wallis y Futuna i la Polinèsia francesa, també té influència musical típica de França, mestizada en la música i dansa típica dels indígenes com els polinesios. En canvi no ha influït tant en Macau, ex-Indochina francesa i els territoris indis de l'antiga Índia francesa i portuguesa.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Antonio Quilis, en 1996 i Francisco Moreno i Jaime Otero en 1998: cervantesvirtual.com (pág 55), spanish-differences.com [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ L'espanyol, una llengua viva: Informe 2012 (eldiae.és)
- Archivat el 18 de octubre de 2012 archivat en Wayback Machine.: 439.000 persones en domini natiu + 2.557.773 persones en competència llimitada + 20.492 estudiants d'espanyol (pàgines 6 i 10)
- ↑ L'idiomes oficial de facto és el espanyol, pero part important de la població parla el rapanui.
- ↑ John Lipski: Spanish in the Pacific (en anglés)
- ↑ Pàgina 35 de: Demografia de la llengua espanyola [2] archivat en Wayback Machine..
- ↑ Fernandes, Senna (2004). Maquista Chapado: Vocabulary and Expressions in Macau's Portuguese Creole, Miguel de and Alan Baxter.
- ↑ «Macau Overview». CIA – The World Factbook. Archivat des d'el original, el 9 de giner de 2008. Consultat el 7 de giner de 2008.
- ↑ U.S. helps English program for poor Cambodian students [3] archivat en Wayback Machine.. News.xinhuanet.com (June 30, 2010). Consultat el 20 de juny de 2011.
- ↑ El francés, seguix sent comú en el govern i el comerç, sent estudiat per molts com a segon idioma, mentres que l'anglés, la llengua de l'Associació de Nacions del Surest Asiàtic (ASEAN), s'ha tornat cada volta més estudiat en els últims anys.
- ↑ El francés, un llegat del periodo colonial, és parlat com a segona llengua per alguns vietnamites educats, especialment per les generacions anteriors.
- ↑ També es parla el francés com a segona o tercera llengua, per l'ocupació francesa en esta part de chinenca.
- ↑ Prof. Dr. Axel Tschentscher, LL.M.. «Article 11 of the Lebanese Constitution». Servat.unibe.ch. Consultat el 17 de giner de 2013.
- ↑ Aixina mateix, molts libanesos parlen en fluïdea el francés, que és la llengua de la cultura i la comunicació.
- ↑ El francés és l'idioma oficial de la Polinèsia Francesa. Una llei orgànica del 12 d'abril de 1996 que establix que: "encara que el francés és la llengua oficial, el tahitiano i atres idiomes polinesios també es poden utilisar".
- ↑ (en francés) «Tableau Pop_06_1: Population selon li sexe, la connaissance du français et l'âge décennal» (XLS). Consultat el 3 d'octubre de 2009.
- ↑ Atres escritors importants en llengua espanyola varen ser Jesús Balmori, Manuel Bernabé, Antonio M. Abad, Isidro Marfori, Pacífic Victorià, Zoilo Hilario, Cecilio Apòstol (Pentélicas, 1941), Fernando María Guerrero (Crisálidas, 1914), i Flavio Saragossa Cano (Vores a Espanya i De Mactan a Tireu).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Influencia latina en Asia y el Pacífico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.