L'indústria sucrera d'Andalusia per a la producció de sucre, mel de canya o alcohol va ser introduïda en al-Ándalus en el X. El seu lloc preferent per al cultiu i la transformació de la canya de sucre va ser històricament la costa de l'Andalusia mediterrànea. A mitan del XIX es va produir a modernisació i auge de l'indústria sucrera i ademés d'en les zones tradicionals de cultiu de la canya de sucre es varen instalar sucreras en les vegas d'Antequera, Granada, Guadix i Basa; vegas en les que es cultivava principalment la remolacha sucrera.[1]

Antiga Azucarera del Tarajal, Màlaga.

Història de l'indústria Azucarera d'Andalusia

Inicis

 
Azucarera Nostra Senyora del Carmen en Benalúa de Guadix.

A partir de 1860 comença la modernisació de l'indústria del sucre, incrementant-se al mateix temps el cultiu de canya de sucre. L'indústria del sucre en Andalusia es va concentrar en àmbits geogràfics molt concrets, com la costa occidental de Màlaga, la Axarquía i la costa de Granada. El gallec Ramón de la Sarga va ser el precursor del cultiu de canya i fabricació de sucre en Torre de la Mar, que es va convertir en el breçol de l'indústria sucrera d'Espanya.[2]

En el cas de la província de Màlaga i la costa de Granada, esta concentració obedix a la propietat de les finques rústiques i el capital en mans de la burguesia malaguenya (famílies Larios i Heredia, Loring, fonamentalment), terratinents i burguesos de Granada (Juan Ramón Lachica, Joaquín Agrela Moreno) i famílies catalanes gràcies a l'adquisició de grans lots de terra procedents de les desamortisació del XIX. La producció de sucre en la Vega de Granada va ser més tardana, a partir de 1882, i la propietat de fàbriques i terrenys es trobava ya més fragmentada i trascolada a nous propietaris. Els propietaris burguesos de les fàbriques sucreras andaluses eren personalitats importants del seu temps: participaven en els negocis de la banca o els ferrocarrils, i en numeroses ocasions ademés eren alts membres de les Corts, el Senat o els Consells de Ministres, en títuls nobiliaris concedits pels seus èxits empresarials.

Apogeu

Erro al crear miniatura:
Azucarera San Isidro de Granada, Be d'Interés Cultural (BIC)

La pèrdua de Cuba i Puerto Rico en 1898 va desequilibrar l'oferta i la demanda espanyola de sucre. Aixina va escomençar una época dorada de la remolacha sucrera, que va devindre molt rendable. Financers granadins varen invertir en el camp donant-li una dinàmica industrial molt prometedora. Per eixemple, en 1904 es va constituir en Granada la societat Nova Rosario, presidida per Miguel López Sáez, instalant una fàbrica de sucre de remolacha en Pins Pont. Atres importants sucreras d'esta época eren la fàbrica Sant Isidro, dirigida per Adelardo García Nogueras; la fàbrica La nostra Senyora del Carmen, dirigida per Manuel Fernández Fígares; la fàbrica sucrera La Vega, dirigida per Diego Quesada; la fàbrica la Puríssima Concepció, dirigida per Santiago Valenzuela, i la fàbrica Sant Pascual, dirigida per José Jiménez Gómez.

 
Aqüeducte de l'Àguila en Nerja

En 1874 el farmacèutic Juan López-Rubio Pérez realisa ensajos de producció de remolacha en Cúllar Vega en colaboració en els tècnics francesos de la costa malaguenya. Ademés de les seues investigacions sobre el cultiu de la remolacha, realisa viages a França i Alemània per a observar les seues tècniques de producció de sucre a partir d'este cultiu.[3] De tal manera que 1882 s'introduïx en rapidea el cultiu de la remolacha sucrera en Granada i Còrdova, i el seu cultiu es expansionó en les vegas del Genil i en el llitoral penibético. A partir de 1885 l'indústria del sucre en la província de Màlaga entraria en decliu per una successió de males collites derivades d'una climatologia adversa, la competència del sucre produït a partir de remolacha i per l'increment de les importacions de les Antilles Espanyoles.[2] En anys posteriors el benefici industrial va disminuir per les creixents exigències salarials d'obrers i llauradors i per les taxes de l'autoritat pública. En aquell moment la Azucarera Larios (1890) era propietària de més de 10 000 ha de cultiu de canya i fins a 14 sucreras en la costa oriental de la província de Màlaga. En decembre de 1910 un proyecte de llei del ministre Eduardo Cobián buscava aumentar la tributació del sucre; la llei va acabar atenuant-se baix la pressió dels productors. En 1913, la crisis es va desencadenar de nou, en molt mals efectes.

Decliu

 
Azucarera del Guadalfeo en Salobreña

Encara que la canya de sucre mai va aplegar a desaparéixer totalment, la reculada territorial va escomençar de forma definitiva des del XIX i va sofrir periòdiques crisis, que es varen agudisar convertint-se el fenomen en residual en la década de 1970, com a conseqüència de l'auge dels cultius subtropicals en terrenys cañeros, la destrucció de sol agrícola a favor de la construcció urbanística lligada al turisme, l'aument dels costs del cultiu i l'escassa rendabilitat de la producció de canya i de sucre. La década de 1970 va marcar fi de l'indústria sucrera en les seues zones tradicionals de producció. Tanquen llavors Ntra. Sra de les Mercés i Ntra Sra del Rosari en la província de Granada i Hispania en la província de Màlaga.

En la década de 1980 tanquen Sant Isidro, Ntra. Sra. del Carmen i La Vega en la província de Granada i La Antequerana en la província de Màlaga. Des de 1985 l'única fàbrica de canya de sucre que sobrevivia era l'Azucarera del Guadalfeo, en Salobreña, per lo que Andalusia es va convertir en una zona poc rellevant en el panorama azucarero espanyol. A finals dels anys 60 no obstant, la posada en valor dels terrenys de seca gaditans per a la producció de remolacha unida a la producció de regadiu del vall del Guadalquivir permeten l'obertura en la Azucarera del Guadalquivir (Sant Josep de la Rinconada);[4] Azucarera de Sant Fernando (Tocina); la Azucarera Sant Rafael (Còrdova); Jédula (Arcs de la Frontera); Guadalcacín i Guadalete (Jerez de la Frontera). A estos sis nous establiments es varen unir les sucreras d'El Carpio i Azucareras Reunides de Jaén (Linares). En este moment les sucreras andaluses, algunes d'elles molturando tant en estiu com en hivern, tenien una major producció que les del territori azucarero del nort del país (Duero), del Ebre i del centre d'Espanya i una capacitat de producció instalada similar a la zona del Duero.[5]

 
Azucarera Ebre Sant Josep de la Rinconada (2008)

En l'actualitat, l'única sucrera en funcionament és la Azucarera Guadalete, que data de 1969 i pertany a Azucarera (AB Sugar Company), fabricant a partir de remolacha sucrera, en la seua majoria cultivada en Andalusia.[6] En Lobres es troba la Azucarera Montero fundada en 1963, l'única destilería d'Espanya que produïx alcohol a partir del sucre de melaça, i on ademés es produïx el Ron Pàlit.[7] En Frigiliana es troba l'Ingeni La nostra Sra. del Carmen, que és l'única fàbrica de mel de canya d'Espanya.[8]

Azucareras de les províncies de Granada, Màlaga i Almeria

 
Duc de Sant Pedro en la Fàbrica Azucarera de Láchar

Granada

Ademés de quatre destilerías en Granada i el seu Vega, es varen construir les següentsː Azucarera Santa Juliana (Armilla); Azucarera alcoholera San Fernando, Azucarera La Vega (Atarfe); Azucarera Nª. Sra. dels Oixos, Azucarera San Cecilio, Azucarera San Isidro,[9] Azucarera Sant Josep o La Bomba, Ingeni de Sant Joan (Granada); Azucarera Comte de Benalúa (Láchar), Azucarera Ntra. Sra. del Carmen, Azucarera Ntra. Sra. del Rosario, Azucarera Nova del Rosario, (Pins Pont); Azucarera del Genil o La Puríssima Concepció, Azucarera El nostre Senyor de la Salut (Santa Fe); Azucarera San Pascual (Zujaira); Azucarera Ntra. Sra.de l'Encarnació, Azucarera San Rafael o de Almuñécar, Fàbrica de sucre Santa Teresa (Almuñécar); Azucarera La Motrileña, Azucarera Ntra. Sra.de l'Almudena, Azucarera Ntra. Sra. del Cap, Azucarera Ntra. Sra. dels Oixos, Azucarera Ntra. Sra.de Lourdes, Azucarera Ntra. Sra. del Pilar,[10] Azucarera San Luis, Azucarera Santa Isabel, Ingeni de Sant Josep (Motril); Azucarera Ntra. Sra. del Pilar, Azucarera Ntra. Sra. del Rosario, Azucarera San Francisco, La Melcochera de Lobres (Salobreña), Azucarera Ntra. Sra. del Carmen (Benalúa de Guadix); Azucarera Ntra. Sra.de les Mercés (Caniles); i Azucarera San Torcuato (Guadix).

Almeria

 
Azucarera d'Adra

Azucarera de Adra, Azucarera Ntra. Sra.de l'Aurora o de la Alquería, Azucarera San Nicolás, Azucarera Santa Amalia, Fàbrica de mel de canya Sant Luis, Ingeni de Manuel García Carmona, Ingeni Santa Julia o Ingeni Vell (Adra); i Azucarera Ntra. Sra.de Montserrat (Almeria).

Màlaga

 
Fàbrica Ntra. Sra. del Carmen de Torre de la Mar

En la província de Màlaga es varen trobar les següents fàbriquesː Azucarera de la Colónia l'Àngel, Azucarera, Destilería de la Colónia de Sant Pedro d'Alcántara (Marbella); Azucarera de la Colónia de Sant Luis de Sabinillas (Sant Luis de Sabinillas); Azucarera Hispania, Azucarera La Concepció, Azucarera La Malagueta, Azucarera La Santíssima Trinitat, Azucarera Ntra. Sra.de la Victòria o del Tarajal, Azucarera Sant Guillermo, Ingeni Ordóñez (Màlaga); Fàbrica sucrera dels Torres Otero (Alcaucín); Fàbrica Sant Josep i Fàbrica Sant Rafael (Benamargosa); Azucarera la Molineta, Fàbrica Ntra. Sra. del Carmen, Fàbrica Ntra. Sra. del Rosario, Maquinilla dels Rojas, Fàbrica Sant Francisco, Maquinilla de Mª. Dolores Jiménez Herrero (Frigiliana); Azucarera-alcoholera San Joaquín, Ingeni Armengol (Maro); Azucarera Sant Josep, Fàbrica El Progrés, Fàbrica Els Carrancs, Fàbrica Ntra. Sra. dels Oixos, Ingeni Sant Antonio Abad, Ingenie-Fàbrica Sant Miguel (Nerja), Azucarera Ntra. Sra. del Carmen Torrox, Azucarera San Rafael, Ingenie-Fàbrica Sant Javier (Torre de la Mar), Azucarera La Pura i Neta Concepció, Fàbrica Sant Isidro, Fàbrica Nª. Sª. dels Dolors (Vélez-Màlaga); i Azucarera Sant Josep (Antequera)

Referències