Anar al contingut

Impacte K/T

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Artícul bo

Recreació artística de l'asteroide impactant en el golf de Mèxic.

El impacte K/T (del alemà: Kreide/Tertiär) és l'hipòtesis d'un event lligat a l'extinció ocorregut pel choc d'una roca extraterrestre contra la Terra fa aproximadament 66 millons d'anys. La colisió s'hauria produït quan un asteroide o cometa, d'uns dèu quilómetros de diàmetro, va travessar l'atmòsfera i va impactar a 75 000 km/h, front a les actuals costes del nort de l'estat de Yucatán, en Mèxic.

Es creu que l'impacte va causar sis efectes directes sobre la vida en la Terra: un cràter d'uns 180 km de diàmetro (el cràter de Chicxulub), canvis en la corfa terrestre i també en el clima, en un calfament inicial i un refredat posterior. Tot això va provocar o va contribuir a provocar l'event denominat extinció massiva del Cretácico-Paleógeno, en la desaparició del 75 % de les espècies existents, incloent el fi dels dinosauris com l'escaló més alt de la cadena alimentària i la posterior ocupació de dit lloc pels mamífers. Va sobreviure un únic grup de dinosauris: Les aus.[1][2]

Tots estos canvis varen quedar documentats en el registre geològic, a partir del denominat llímit K/T, i varen supondre un canvi d'era geològica: el fi del Mesozoico i l'inici del Cenozoico.[3][4]

La formulació de la teoria es deu a l'equip de Luis Walter Álvarez i colaboradors; pero, ya en anterioritat i posteriorment, numerosos científics varen aportar proves i pistes per a poder demostrar tant l'existència de l'impacte com la seua localisació, ademés de descartar més de xixanta teories que no varen ser la causa de l'extinció massiva, pese a poder coexistir i contribuir a ella.[5]

El cos extraterrestre

No està consensuat el tipo d'objecte que va provocar l'Impacte K/T.[n. 1] Carl Sagan (1996, p. 311 i següents) s'inclina cap a l'hipòtesis d'un cometa, deixant oberta la possibilitat a atres cossos extraterrestres. Per la seua banda,Ortiz Alemà et al. (2002) advoquen més per un asteroide per la gran cantitat d'iridi i atres elements escampats per tot el planeta; és dir, segons els investigadors mexicans, aquell cos estava format majoritàriament per roques i metal i no per gèl d'aigua i d'anhídrit carbónico, pero no tanquen la porta tampoc a un atre tipo de cos.


No es coneix tampoc el seu orige. Va poder ser simplement un cos de tants que encara viagen pel sistema solar i choquen contra els planetes en una cantitat proporcional al seu número.[6] No obstant, s'han apuntat dos teories segons les quals este tipo de colisions té un cicle. Per una part estaria la de la translació del sistema solar a lo llarc de la Via Làctea.[7] En cada regrés de 240 millons d'anys passa per damunt i per baix del pla galàctic, lo que provocaria distorsió gravitatorias i creus en tot tipo de cossos que terminarien chocant contra els planetes. En segon lloc, estaria l'hipòtesis Némesis postulada per Davis, Hut y Muller (1984), segons la qual el Sol tindria una nana marró de companyera que crearia distorsió periòdiques en la núvol de Oort, tirant cometes cap als planetes interiors cada 27 millons d'anys.

L'estimació més habitual del tamany que podria tindre l'objecte és de 10 quilómetros de diàmetro.[8] Per la seua banda,Ortiz Alemà et al. (2002, p. 9 i següents) calculen un interval comprés entre els 6 i els 14 quilómetros. Segons ells, un cos en eixes dimensions choca pràcticament intacte contra el sol, ya que la fricció provocada per l'atmòsfera li despulla d'una part relativament chicoteta de la seua massa.

Per diferents métodos Clark R Chapman i David Morrison varen aplegar a la conclusió de que la gravetat terrestre va accelerar l'objecte fins als 75 000 km/h,[n. 2] dotant-ho d'una potència destructiva equivalent a 50 millons de megatons o més,[9] superior a tota l'atarassana nuclear fabricat en el història de l'humanitat. A eixa velocitat l'asteroide o cometa va tardar uns cinc segons en creuar tota l'atmòsfera i impactar contra el llit del oceà. Durant molts anys es va discutir este punt perque no s'havia trobat cap cràter de grans dimensions.[10] No obstant, ara se sap que la colisió es va produir front a la península de Yucatán.Ortiz Alemà et al. (2002, p. 8) ho ubiquen en un lloc conegut com Chicxulub, a l'est de Port Progresse, raó per la qual al cràter se li denomina cràter Chicxulub.

Efectes principals

Segons Carl Sagan (2004), una colisió aixina produïx els mateixos efectes que una detonació atòmica, inclós el fongo nuclear, pero sense generar radioactivitat. Dits efectes serien els següents:

Fragmentació

Fragmentació del cometa Shoemaker-Levy 9. Alguna cosa similar es creu que va poder succeir-li al cos causant de l'Impacte K/T.

Segons Sankar Chatterjee, la Terra va ser ametrallada per distints cossos fa uns 66 millons d'anys i no solament per una gran colisió. Encara que no s'ha confirmat cap impacte ademés del de Chicxulub, sí es conta en indicis per a situar un en Ucrània i un atre en l'Índia.[11] En estos dos casos i a principis de el XXI es varen detectar indicis de cràters d'impacte. En el cas de l'Índia, la possible zona d'impacte li la coneix com cràter de Shiva i es tracta d'una depressió en una superfície doble a la de l'impacte mexicà, perque potser va penetrar en un àngul molt baix.[11] Estes evidències han donat peu a la cridada Teoria dels múltiples impactes, pese a que alguns experts com Gerta Keller alberguen dubtes sobre si lo detectat en Shiva és o no un cràter.[12]

Dos indicis més contribuïxen a reforçar la teoria de Chatterjee. El primer prové de recreació per ordenador del Bòlit de Tunguska.[13] Estes simulacions sugerixen que tot el cos no va aplegar sancer a la superfície, sino que es fragmentaria en l'entrada. El segon es va constatar despuix dels impactes del cometa Shoemaker-Levy 9 contra Júpiter, a on les imàgens enviades pel telescopi espacial Hubble varen mostrar cóm la gravetat del planeta va trencar el cos celest abans inclús de penetrar en la seua atmòsfera.[14]

Calor

Despuix de la seua entrada en l'atmòsfera l'objecte còsmic va deure emetre una llum cegadora i abrasadora.

La fricció en les distintes capes atmosfèriques elevaria la temperatura de l'asteroide o cometa a uns 3000 graus centígrats.[15] Dita temperatura es propagaria en forma de calor i llum cegadora. Aixina mateix, esta radiació calorífica incrementaria la temperatura de l'aire fins als trescents graus en un radi d'uns 800 quilómetros i provablement superaria els 9000 en la zona de l'impacte, també cridada zona 0. Qualsevol forma de vida en el cràter i les seues afores desapareixeria per simple descomposició de les molècules orgàniques.[16]

Seguint a Carl Sagan (2004), les grans temperatures en la zona 0 farien expandir-se els gasos primer en totes direccions i despuix més en vertical fins que la seua calor s'anara dissipant. Llavors la part superior del núvol escomençaria a expandir-se també, formant la coneguda silueta de fongo nuclear que provablement seria vista des de varis mils de quilómetros de distància, ya que la seua altura salvaria la curvatura de la Terra.


En la zona 0 els líquits entrarien en ebullició i la roca es fondria o inclús quedaria vaporizada,[16] formant un cràter d'impacte d'uns 180, 200 o més quilómetros de diàmetro.[15] l'evaporament de les aigües circumdants faria descendir alguna cosa el nivell de la mar; ademés s'han trobat proves de grans incendis, puix va deure ardir tota o casi tota la vegetació existent dins d'a lo manco els 800 quilómetros afectats per la llum i la detonació.[17] Estos incendis incrementarien les cendres expulsades a l'aire, contribuirien a elevar encara més la temperatura i reduirien sensiblement la cantitat d'oxigen atmosfèric en les seues afores. Els animals que no hagueren mort per l'exposició directa ho farien a lo llarc dels següents minuts, llevat, potser, els que habitaven en caus.[n. 3]

Megaterremoto

Ortiz Alemà et al. (2002, p. 8) indiquen que els gasos comprimits pel cos celest i els fragments no consumits en l'entrada descarregarien tota la seua energia cinètica contra el sol. El colp expulsaria multitut de materials a l'espai, cridats eyeccions, molts dels quals tornarien a caure passat un temps en un radi equivalent a vàries voltes el tamany del cràter.[16] La colisió també provocaria un terremot de magnitut 12 en l'escala de Ritchter a centenars de quilómetros del punt d'impacte.[18] Semblant sacsada pot llançar pels aires pedres de considerable tamany, ademés de propagar ones de choc per tota la corfa terrestre, capaces de catapultar en vertical trossos de la mateixa i modificar l'orografia del planeta, comprimint terrenys i obrint fissures.[19] Per a Ortiz Alemà et al. (2002, p. 8) va ser un dels majors impactes sofrits en els últims 1500 millons d'anys.

Ona expansiva

Núvol de pols i cendres producte d'un incendi en 2002. Núvols més grans que este es produirien en tot el planeta pels incendis provocats per les altes temperatures.

Com s'ha indicat, la caiguda d'un asteroide o cometa provoca els mateixos efectes d'una explosió nuclear a gran escala;[20] per tant, l'impacte va deure desnugar vents que varen poder alcançar els 1000 km/h a més de 2000 quilómetros del punt d'impacte; és possible que inclús més.[21][n. 4] Estos vents llançarien pels aires en totes direccionar multitut de cendres i cossos sancers abrasados, inclús de decenes de tonellades. A eixa velocitat i a eixa temperatura, l'ona expansiva passaria per les superfícies, ya calcinades o ardint, acumulant més calor i ascendint encara més en forma de núvol piroclástica, calfant la Terra vàries decenes de graus i propagant els incendis a mils de quilómetros de la zona 0, com han demostrat les troballes de suja.[22]

Megatsunamis

La violència del choc i del subsegüent terremot provocarien una elevació del sol marí en les zones aledaño al punt d'impacte.[23] Dita elevació i l'espente del colp formarien ones en altures de casi cent metros.[24][n. 5] Estes ones es propagarien en totes direccions a una velocitat potser superior a la del sò. Quan aplegaren a la costa, el primer efecte seria el descens del nivell de la mar per a penetrar les aigües seguidament en una força que arrancaria plantes, roques, mataria per colapse als animals i espentaria varis quilómetros cap a l'interior qualsevol cos trobat o arrancat, particularment arenes i sediment.[22] Una volta consumida la seua energia cinètica, les aigües retrocedirien, arrastrant novament cap a l'oceà tot lo que contingueren. Gran cantitat d'animals, que fins a llavors hagueren pogut sobreviure en els seus covas i caus, peririen ofegats o sepultats pels sediment.[10]

Estos megatsunamis varen aplegar com a mínim a l'interior de l'actual continent americà, cobrint de fancs i aigua marina la totalitat o part de territoris com l'actual estat de Texas.[10] Estes terres quedarien encharcadas d'aigua salada i embarradas pels fancs i sediment arrastrats,[17] privant aixina d'aliment a la fauna i dificultant la reforestació.

Pluja de meteorits

Mentres el núvol ardent continuava propagant-se pel planeta, les eyeccions expulsades a l'estratosfera per l'impacte i el terremot varen tornar a caure. Estos fragments es convertirien en boles de fòc per la fricció atmosfèrica, aumentant la destrucció, duent a l'ebullició masses d'aigua encara no afectades i sepultant-ho tot baix una capa de terra que va poder alcançar inclús quilómetros d'altura.[16]

Hivern sobrevingut

Pels estudis realisats despuix de proves atòmiques i per simulacions d'una guerra nuclear, s'ha aplegat a la conclusió de que, passada l'ona de calor, el núvol de pols i cendres residuals reduirien dràsticament la llum solar en la superfície terrestre, lo que es coneix per hivern nuclear. Açò va fer descendir les temperatures progressivament, va detindre la fotosíntesis i va afectar sériament a tota la cadena trófica.[9]

El temps que va durar este fenomen és discutit: Carl Sagan (1996, p. 311 i 312) va sostindre que varen poder ser vàries semanes.Ortiz Alemà et al. (2002, p. 9) ho aumenten a varis mesos. En abdós casos, les temperatures aplegarien a zero graus o inclús menys en bona part del planeta, per lo que moltes espècies d'insectes moririen, aixina com atres espècies d'animals adaptades a climes més càlits. Aixina mateix, seria perjudicial per a les plantes, incapaces de crear el seu propi aliment. Açò va dur la mort o a lo manco la suspensió de la vida vegetal durant un any, potser dos.[17]

Un atre dels possibles efectes secundaris seria la pluja àcida, puix l'evaporament d'aigua marina i també de les arenes i sediment va deure escampar gran cantitat de composts sulfurats, entre uns atres, que es precipitarien en forma de pluges torrencials i àcides quan les temperatures descendiren.[25] No obstant,Jakosky (1999, p. 33) afirma que no es té constància dels seus efectes directes, a lo manco sobre els sers vius. També és provable que la capa d'ozon anara destruïda o mermada considerablement.[25]

Vore també

Notes

  1. ↑ Segons Jakosky (1999, p. 30) se li denomina en este acrònim que prové de les expressions alemanes Kreide, "Cretácico", i Tertiär Grenze, "Terciario" o nom donat abans al Cenozoico.
  2. ↑ Bruce Jakosky (1999, p. 31) dona un interval entre els 15 i els 30 km/s lo que supondrien entre 54 000 i 108 000 km/h.
  3. ↑ Un animal que habitara baix el sol contaria en dos ventages front a un cataclisme com l'Impacte K/T. Per una part no els afectaria l'intensa calor perque les ones calorífiques tendixen a pujar i la terra és un bon aïllant. En segon lloc, els incendis consumirien menys l'oxigen existent a ras de sol i més el situat uns centímetros per damunt.
  4. ↑ Carl Sagan (1996) advertix que la cantitat d'energia i la velocitat dels vents no van unides necessàriament. Per la comparació entre Júpiter i Saturn, moltes voltes més calor aminorar els vents per sorgir efectes que es contrarresten. De la mateixa manera, una explosió i la seua ona expansiva terminen formant un buit en la zona d'impacte que l'atmòsfera plena en vents en sentit contrari. Per tot, no pot afirmar-se que l'ona expansiva fora proporcional a l'energia lliberada.
  5. ↑ Segons Barbat (1982, p. 26 i següents) no es pot saber en certea perque la relació entre magnitut del terremot i altura de l'ona no té per qué ser proporcional. De la mateixa forma, l'esgambi de l'ona també pot dependre molt, pero sol ser vàries voltes major que l'altura. En el cas de l'Impacte K/T, se sap que les aigües varen penetrar centenars de quilómetros en terra ferma.

Referències

  1. ↑ «Chicxulub Impact Event». www.lpi.usra.edu. Consultat el 2025-03-01.
  2. ↑ «K-T (K-Pg) extinction» (en en). Earth-logs. Consultat el 2025-03-01.
  3. ↑ «Cretaceous–Tertiary extinction event». landsurvival.com. Consultat el 2025-03-01.
  4. ↑ «Did the dinosaur extinction lead to the evolution of larger mammals? | Science in the Classroom» (en en). www.scienceintheclassroom.org. Consultat el 2025-03-01.
  5. ↑ «The KT extinction». ucmp.berkeley.edu. Consultat el 2025-03-01.
  6. ↑ Sagan, 1996, p. 311 i següents.
  7. ↑ Tipler, 1991, p. 251 i següents.
  8. ↑ Brusatte et al., 2014.
  9. ↑ 9,0 9,1 Sagan, 1996, p. 313.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Vega Granillo, 2013.
  11. ↑ 11,0 11,1 Leslie Mullen. «Shiva: Another K-T impact?» (en anglés). astrobio.net. Consultat el 29 de juny de 2015.
  12. ↑ Clara Moskowitz. «New Dino-destroying Theory Fuels Hot Debat» (en anglés). Space.com. Consultat el 30 de juny de 2015.
  13. ↑ Luis Alfonso Gámez (ed.): «Tunguska i atres impactes ¿Qué podem fer?» (Conferència). Asteroides. Ajuntament de Bilbao, l'Aula Espazio Gela, el Círcul Escèptic i el diari El Correu. Consultat el 23 d'agost de 2014.
  14. ↑ Sagan, 1996, p. 299.
  15. ↑ 15,0 15,1 Urrutia-Fucugauchi et al., 2010.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 Jakosky, 1999, p. 32.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Jakosky, 1999, p. 33.
  18. ↑ Barbat, 1982, p. 23.
  19. ↑ Barbat, 1982, p. 22.
  20. ↑ Sagan, 2004.
  21. ↑ «Impact: Earth!» (en anglés). Consultat el 30 de juny de 2015.
  22. ↑ 22,0 22,1 Luis Alfonso Gámez (ed.): «Impactes i extincions: el fi dels dinosauris» (Conferència). Asteroides. Ajuntament de Bilbao, l'Aula Espazio Gela, el Círcul Escèptic i el diari El Correu. Consultat el 23 d'agost de 2014.
  23. ↑ Barbat, 1982, p. 26.
  24. ↑ Barbat, 1982, p. 26 i següents.
  25. ↑ 25,0 25,1 Sagan, 1996, p. 311.

Bibliografia

  1. de Azcárraga (1997). Entorn al coneiximent científic: ciència i societat, Valéncia: Universitat de Valéncia. ISBN 84-370-3301-2.
  2. Barbat, Alex H. (1982). Càlcul sísmic de les estructures, Barcelona: Editors tècnics associats. ISBN 84-7146-237-0.
  3. (2014).«The extinction of the dinosaurs».Biological Reviews.Cambridge Philosophical Society.Cambridge:
  4. Charing, Alan (1985). La verdadera història dels dinosauris, Barcelona: Salvat. ISBN 84-345-8382-8.
  5. Chatterjee, Sankar (2015). The Rise of Birds: 225 Million Years of Evolution, segona edició (en anglés), Maryland: Johns Hopkins University Press. ISBN 978 1 4214 1590 1.
  1. «Extinction of species by periodic comet showers».Nature.(308)
  2. Jakosky, Bruce (1999). La busca de vida en atres planetes, Cambrige: Cambrige University Press. ISBN 848323081X.
  3. Ortiz Alemà, Carlos; Urrutia-Fucugauchi, Jaime (2002). Investigacions geofísicas sobre cràters d'impacte i el cràter de Chicxlub (Yucatán, Mèxic), Mèxic DF: UNAM. ISBN 9789703200511.
  4. (2010).«The Chicxulub Asteroid Impact and Mass Extinction at the Cretaceous-Paleogene Boundary».Science.AAAS.Nova York:327(5960)
  5. Sagan, Carl (2004). Cosmos, Barcelona: Planeta. ISBN 9788408053040.
  6. Sagan, Carl (1996). Un punt blau pàlit, Barcelona: Planeta. ISBN 84-08-01645-8.
  7. Tipler, Paul Allen (1991). Física preuniversitaria, Barcelona: Reverte. ISBN 84-291-4375-0.
  8. «De meteors i meteorits».Epistemus.Universitat de Sonora.Sonora:ISSN 2007-4530.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Impacte_K/T&oldid=1435367»