Extinció terminal
Una extinció terminal és aquella en la que tots els membres d'una o més espècies moren sense deixar cap descendència, distinguint-se de la extinció filética a on l'espècie com tal desapareix despuix d'haver deixat una o vàries espècies descendents, pero diferenciades.[1]
Tipos d'extincions terminals
[editar | editar còdic]Les extincions terminals es dividixen en dos classes:
- Extinció de fondo: és aquella en la que un número d'espècies inferior al 10% de les existents desapareixen en un any. També s'aplica este terme quan el número d'espècies desaparegudes no aplega a la mitat de les existents durant un periodo comprés entre un i tres millons i mig d'anys.[1] És la més normal i necessària per a deixar lloc a atres noves. De no produir-se la Terra estaria superpoblada per tantes espècies vives.[2]
- Extinció massiva: és aquella en la que desapareixen sense descendència el 10% o més de les espècies a lo llarc d'un any o més del 50% de les espècies en un periodo comprés entre un i tres millons d'anys i mig. Les extincions massives són alteracions molt considerables en l'evolució de la vida, es produïxen molt rara volta i els servixen als paleontòlecs per a marcar el principi i el fi de distintes eres geològiques.[1]
La primera, l'extinció de fondo, constituïx un procés constant dins de l'evolució natural que no sembla detindre's mai i pot ser per diferents causes.[3] Pot provocar una extinció en cadena si atres espècies estan molt especialisades en viure d'ella o en ella; pero generalment la Naturalea troba en facilitat atra que ocupe la seua caseta ecològica.
L'extinció massiva, per la seua banda, resulta molt diferent i més interessant.[1] Alan Charing (1985, p. 170) comentava que la pregunta ¿per qué es varen extinguir els dinosauris? era la més formulada pel públic en general. Una extinció massiva supon un canvi considerable de tota la biosfera i, en numeroses ocasions, permet a una classe zoológica ocupar el lloc d'una atra. Aixina va ocórrer despuix de l'extinció d'Ordovícico, quan els grans artròpodes marins varen ser substituïts pels peixos en el cim de la piràmide alimentícia. En la del Triásico els reptils semblats a mamífers varen deixar lo alt de l'escalafó als dinosauris i estos varen ser reemplaçats a la seua volta pels mamífers despuix de la del Cretácico.[2]
Causes de les extincions terminals
[editar | editar còdic]La paleontologia solia donar vàries causes per a les extincions terminals segons les senyes disponibles. Aixina es poden agrupar en dos tipos:
Causes clàssica
[editar | editar còdic]Este tipo de causes solien explicar més les extincions de fondo, pero també les massives. Una enumeració és la següent:[1][2]
- Epidèmias.
- Competència entre espècies.
- Fenomens d'anoxia en el mig marí.
- Canvis en el nivell de la mar pel moviment de les plaques tectónicas.
- Canvis climàtics importants com el calfament global o una glaciació per variacions en la òrbita terrestre o la seua camp mágnético.
Causes modernes
[editar | editar còdic]A finals entre finals de la década de 1970 i mediats de la de 1990 diversos grups d'investigadors varen trobar restants minerals en determinats estrats del Planeta, com tectitas, iridi i cendres volcàniques, sobre els que varen basar dos teories o causes noves,[1] més una que busca també en eixos indicis:[4]
- Vulcanisme: per erupció de numerosos volcans o d'un de grans dimensions i duració. Estos fenomens canviarien la composició atmosfèrica, la cantitat de radiació solar rebuda i/o la temperatura del Planeta.
- Impacte de meteorits: un meteorit de 9 o 10 en la Escala de Torí du en sí energia suficient com per a provocar una ona de choc i calorífica capaç d'esterilisar varis centenars de quilómetros al seu entorn, matar a tots o la majoria els organismes pluricelulares en varis mils de quilómetros des de la zona d'impacte i provocar terremots o megatsunamis de potència devastadora per a la vida.
- Explosió de supernovas. Un fenomen com este situat a 50 anys llum de distància o inclús més pot acabar en tota o la major part de la capa d'ozon, matant o contribuint a matar a part dels sers vius. Posteriorment la radiació gamma pot produir un segon efecte en els sediment marins en lliberar una gran cantitat de gasos derivats del nitrogen, capaços de bloquejar els rajos del Sol, detenint la fotosíntesis i provocant un súbit refredat global.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Luis Alfonso Gámez (ed.): «Impactes i extincions: el fi dels dinosauris» (Conferència). Asteroides. Ajuntament de Bilbao, l'Aula Espazio Gela, el Círcul Escèptic i el diari El Correu. Consultat el 23 d'agost de 2014.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Conferència Andrés Villavicencio» (Conferència). Universitat Metropolita de ciències de l'educació. Consultat el 18 de juny de 2018.
- ↑ Pedroni, 2002, p. 10.
- ↑ 4,0 4,1 Mellot et al., 2004.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Extinción terminal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.