Extincions massives del Ordovícico-Silúrico
Si es consideren juntes, les dos extincions massives del Ordovícico-Silúrico varen ser la segona major extinció massiva de les cinc grans que ha patit la vida en la Terra, solament superada per la del Pérmico i l'única a on no s'ha trobat presència cridanera d'impactes extraterrestres ni vulcanisme.[1]
Varen ocórrer fa aproximadament 450 i 440 millons d'anys, i varen marcar la diferència entre els periodos Ordovícico i Silúrico. En eixa época, tots els organismes complexos vivien en la mar i es varen extinguir prop de 100 famílies biològiques, la qual cosa representava el 85% de les espècies de fauna. Els braquiópodos i els briozoos varen ser dels més afectats, junt en famílies de trilobites, conodontos i graptolitos.
Existixen dos teories per a explicar-la. La més antiga postula una glaciació en el planeta; la més recent apunta a l'explosió d'una supernova que irradió la Terra en efectes devastadors per a tots els sers vius.
Causes
[editar | editar còdic]Esta extinció no mostra com a causa principal el vulcanisme ni tampoc impactes reseñables de cossos extraterrestres, com succeïx en les demés.[2] Tradicionalment la causa última es considerava la deriva continental, pero a principis de el XXI va sorgir una segona d'orige còsmic.
La deriva del supercontinente Gondwana
[editar | editar còdic]
La teoria defesa per autors com Ernesto Sartorius (2011, p. 295) postula que la primera extinció massiva va ser causada a l'inici d'una llarga edat de gèl que va afectar la majoria de les zones costeres a on vivien la majoria dels organismes extints. El supercontinente Gondwana es va desplaçar cap al pol sur i sobre ell es varen formar enormes glaciars que varen fer baixar el nivell de la mar en tot lo món en congelar-se l'aigua sobre terra ferma, si la congelació es produïx sobre els oceans el seu nivell no varia. Açò va causar canvis profunts en les corrents marines que varen afectar la composició de nutrients i la oxigenación de les mars. Les espècies que varen sobreviure es varen adaptar a les noves condicions i a les casetes que varen deixar les extintes. La segona extinció massiva va ocórrer al final d'esta edat de gèl. El supercontinente es va desplaçar novament cap al equador, fonent els glacials, alterant una atra volta les corrents marines i tornant a variar del nivell de les mars.
Per lo tant, esta teoria s'enquadra en les de tipo gradualista, és dir, l'extinció es va prolongar a lo llarc de mills o inclús mig milló d'anys.[3]
L'explosió d'una supernova
[editar | editar còdic]
La segona teoria es deu a Mellot et al. (2004) i postula que l'explosió d'una supernova propenca i el seu corresponent pols de rajos gamma va agranar la Terra durant uns dèu segons, acabant en tota o la major part de la capa d'ozon, matant o contribuint a matar als sers vius que habitaven aigües poc profundes; ademés, la superfície terrestre seria agranada pels rajos UVA del Sol, no detinguts per la molt deteriorada atmòsfera. Pero la radiació gamma va produir un segon efecte tan perjudicial o més per a la vida, puix va deure lliberar gran cantitat de gasos derivats del nitrogen, capaços de bloquejar l'energia de la nostra estrela. Aixina es va produir un refredat global considerablement ràpit que terminaria en la fauna i la flora que haguera pogut sobreviure al raig gamma i la radiació ultravioleta. Autors com Brian Thomas busquen l'isòtop del ferro-60 que es forma sobretot quan es produïxen radiacions ionisants molt energètiques.
Esta hipòtesis aventura una extinció molt ràpida compresa entre un i mil anys, inclús en un periodo d'inferior a l'any, enquadrant-se esta via en les teories catastrofista.[3]
Conseqüències
[editar | editar còdic]
La mort de grans depredadors com els Orthoceras o els Eurypterida, en un pes comprés entre els 90 i els 100 kg, va supondre una oportunitat per als primers animals dotats d'una primitiva espina dorsal i un esquelet interior, com el Astraspis.[4] Gràcies a la desaparició dels grans invertebrats, els primers peixos varen trobar gran cantitat de casetes biològiques buides que varen ocupar fins a aplegar a ser les formes de vida més alvançades en el següent periodo, el Devónico,[5] i creant distintes branques evolutives com la dels amfibis, despuix els reptilés i inclús els mamífers en últim terme.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «L'extinció massiva del Cretácico». Museu nacinonal de historian natural de Chile. Consultat el 17 d'octubre de 2016.
- ↑ Keller y Kerr, 2014.
- ↑ 3,0 3,1 «L'extinció massiva del Cretácico». Museu Nacional d'Història Natural de Chile. Consultat el 6 d'octubre de 2016.
- ↑ 4,0 4,1 «Rajos letals» (documental). Armagedón Animal. AMC Networks Spain. Consultat el 25 d'agost de 2014.
- ↑ «L'infern en la Terra» (documental). Armagedón Animal. AMC Networks Spain. Consultat el 17 d'octubre de 2016.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Extinciones masivas del Ordovícico-Silúrico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.