Tectita

Archiu:Tectiti.jpg

Tectita

Archiu:Tektite with bubble cavity.jpg

Una tectita.

Les tectitas (del grec tektos, fos, a voltes escrit tektita) són objectes de vidre natural, d'alguns centímetros o milímetros en tamany que, d'acort a la majoria dels científics, s'han format per l'impacte de grans meteorits en la superfície de la Terra. Les tectitas són els mineralés més secs coneguts, en un contingut d'aigua promig de 0,005%. Açò és molt rar, ya que la majoria dels cràters a on les tectitas es varen formar es trobaven baix l'aigua abans de l'impacte. També s'ha descobert zircón parcialment fos dins d'algunes tectitas. Açò, junt en el contingut d'aigua, sugerix que les tectitas es varen formar baix una temperatura i pressió molt elevades (similars a les necessàries per a formar diamant).

Orige de les tectitas: dos teories

La teoria dels impactes terrestres sugerix que un gran impacte fon el material de la superfície terrestre, i junt en restants del meteorit es catapulten a alguns centenars de quilómetros fora del lloc d'impacte, alguns inclús ixen de la terra i retornen per la gravitació. D'acort en esta teoria, encara que un impacte de meteorit causa la formació, part del material precursor de les tectitas és d'orige terrestre. El color de les tectitas és negre o verda oliva, i la seua forma varia de redó a irregular.

Tal com la teoria dels impactes declara, estes no poden trobar-se en tots els llocs sobre la superfície de Terra.

Les tectitas només es troben en quatre àrees de dispersió, tres dels quals estan associades en cràters d'impacte coneguts. Solament el més gran i recent depòsit de tectita en el surest d'Àsia, l'anomenada àrea de dispersió de Australasia, no ha tingut un cràter d'impacte associat en esta. Açò provablement es dega al fet de que inclús les grans estructures d'impacte no són fàcils de descobrir. Per eixemple, des de que va ser cobert per sediment el cràter d'impacte de Chesapeake Bay (fins a la data l'estructura d'impacte més gran d'Estats Units i associada en l'àrea de dispersió de tectitas de Norteamérica), no es va detectar fins al principi de la década dels anys 1990. Ademés, quant més gran siga l'àrea de dispersió, més gran serà l'àrea a on es deurà buscar el cràter. Ya que cada any s'identifiquen nous cràters, açò no es considera realment un problema pels defensors de la teoria d'impacte, llevat el supost cràter de Australasia, una traça que tindria menys d'un milló d'anys d'antiguetat i per lo tant fàcilment visible. Existixen indicis de la localisació d'este cràter en la regió de Bolaven, al sur de Laos.

Les edats de les tectitas en les quatre àrees de dispersió s'han datat utilisant métodos radiométricos. L'edat de les moldavitas, un tipo de tectita trobat en la República Checa, es va determinar en 14 millons d'anys d'antiguetat, la qual cosa va concordar en l'edat determinada per al cràter Nördlinger Ries (localisat a uns centenars de quilómetros a l'est, en Alemània), per mig de la datació radiométrica de suevita (una brecha d'impacte trobada en el cràter). Existixen concordancias similars entre les tectitas de l'àrea de dispersió de Norteamérica i el cràter d'impacte de Chesapeake Bay, aixina com entre les tectitas de la Costa d'Ivori i el cràter del llac Bosumtwi.

A continuació es mencionen alguns tipos de tectitas, agrupats segons les quatre àrees de dispersió conegudes, i els seus cràters associats:

1. Àrea de dispersió Europea (Nördlinger Ries, Alemània, edat: 15 millons d'anys): Moldavitas (República Checa, verda).
2. Àrea de dispersió de Australasia (esta zona cobrix més del 10% de la superfície de la Terra, encara que el jove i jagantesc cràter supostament associat en esta, el qual no es va deure haver erosionat en tan curt temps, no s'ha localisat despuix de décades de buscar per mig d'adhesius d'impacte; l'edat d'estes tectitas és 0.7 millons d'anys o potser una miqueta més jove): Australasitas (Austràlia, obscures, la majoria negres), Indochininitas (Surest d'Àsia, obscures, la majoria negres), Chininitas (China, negres).
3. Àrea de dispersió de Norteamérica (cràter d'impacte de Chesapeake Bay, Estats Units, edat 34 millons d'anys): Bediasita (Estats Units, Texas, negres), Georgiaitas (E.U., Geòrgia, verts).
4. Àrea de dispersió de la Costa d'Ivori (Cràter del llac Bosumtwi, Ghana, edat: 1 milló d'anys); les tectitas d'este event s'han trobat tan llunt com el sur d'Austràlia: Ivoritas (Costa d'Ivori, negres)

En l'actualitat, l'orige terrestre de les tectitas s'ha acceptat per molts estudis geoquímicos i isotòpics (i.g. Faul H.(1966), Koeberl C.(1990)).

Primeres teories d'impacte extraterrestre

La majoria dels científics han descartat les primeres teories sobre tectitas originades en la Lluna o atres cossos celests. No obstant, varis estudis sérios rebugen la tradicional "teoria d'impacte terrestre".

No s'ha trobat cap gas noble cosmogónico, produït per rajos còsmics, en les tectitas. Açò exclou un llarc viage en l'espai que seria necessari si les tectitas no són terrestres.

Este fet fa un orige llunar molt improvable, segons els que recolzen l'impacte terrestre, ya que és molt difícil reconciliar-se en el fet de trobar gasos cosmogónicos en tots els meteorits llunars, i perque un meteorit llunar típic tarda aproximadament 1 milló d'anys en viajar des de la Lluna a la Terra. Ademés, l'orige Llunar no pot explicar per qué moltes tectitas només es poden trobar en àrees confinades (encara que es poguera debatre si les tectitas Australasianas i de la Costa d'Ivori entren en esta definició), a diferència dels meteorits llunars o d'algun orige distint que es troben dispersos en la superfície de la Terra. Particularment, no existixen tectitas o camps de dispersió en la Antàrtida, a on el fluix dels glaciars ajuda a agranar el material en certs llocs. No obstant, les àrees de dispersió s'expandixen en cada tectita descoberta en el fondo marí del sur. Pot ser que este camp de tectitas comprenga tan llunt com l'Antàrtida, pero regularment les expedicions de recuperació de meteorits només han trobat meteorits i cap rastre de tectitas. Si les tectitas de l'espai caigueren en l'Antàrtida, una gran part del material arreplegat deuria ser tectitas i per lo tant ya es deuria haver descobert algun camp de dispersió.

Recíprocamente, els camps de dispersió Australasiano i el de Costa d'Ivori s'han estés durant décades ya que s'han trobat noves tectitas en el sediment marí; a la data estos comprenen fins al sur del continent. D'esta manera, podria ser prematur que els defensors de l'orige terrestre diguen que mai es descobriran tectitas en l'Antàrtida.

Medicions d'altes concentracions del radionucleido berili 10 en les tectitas del relativament jove camp de dispersió Australasiano són, d'acort als investigadors, una indicació de l'orige terrestre.

El berili 10 és produït pels rajos còsmics en l'atmòsfera, on és llavat per la pluja i incorporat en les noves capes de sediment.

Ya que el berili 10 decau en una vida mija d'aproximadament 1.5 millons d'anys, la seua concentració en els sediment més vells i atres tipos de pedres apareix successivament més baix. El berili 10 es troba en els meteorits i les pedres llunars a una concentració més baixa que en els sediment recents perque els rajos còsmics interactuen en estes pedres per a produir cantitats més menudes.

Molts consideren estos resultats com la ratificació final per a la teoria d'impacte, ya que estos mostren que el material precursor és principalment d'orige terrestre (mesclat en menuts rastres de material extraterrestre, potser l'objecte impactor).

Els científics que consideren que el vidre de tectita són fusions d'impacte normalment ignoren la seua estructura (petrografia) i alta calitat.

En canvi, basen les seues suposicions en comparacions químiques de la tectita en els promijos de certs sediment, i en certs valors isotòpics que ells afirmen que no existixen en la Lluna.

Per una atra part, atres investigadors han demostrat que el vidre de tectita no és realment comparable en els sediment terrestres, els quals posseïxen un ampli ranc d'varianza química, especialment en els álcalis; i a canvi mostren a sovint rastres químics ígneos (volcànics). També sostenen l'impossibilitat física de formar tectitas per "acumulació d'impacte" o "rebot de compressió".

En 1961, oficials dels Laboratoris d'Investigació Cambridge de la Força Aérea de EE. UU. en Bedford, Massachusetts, varen estar molt interessats en les característiques físiques i químiques de les tectitas.

El "Proyecte 7698" va ser comissionat per l'investigador principal W. H. Pinson Jr, del Institut Tecnològic de Massachusetts. L'informe final 7698 va concloure que la composició isotòpica d'estronci en tectitas no concordava en roques terrestres i impactitas. Pinson va concloure la teoria de formació per fusió a l'encert de materials terrestres a on no pogueren ser recolzats per "impactes de meteorits, asteroides, cometes o llampades".

Investigadors que treballen en certes mostres de l'Apolo han mostrat que alguns valors terrestres i isotòpics existixen evidentment en la profunditat de la Lluna. Tals mostres han alcançat la superfície en certs processos volcànics. L'activitat volcànica terrestre i llunar han produït valors d'iridi comparables a la capa d'argila/microtectita de el KT (Cretáceo/Terciario). No obstant, el vulcanisme terrestre o llunar no pot explicar anomalies isotòpiques trobades en la capa superior de el KT. En atres térmens, la composició isotòpica del cromo és homogénea dins del sistema Terra-Lluna, aixina que l'anomalia isotòpica del cromo trobada en el llímit de KT només pot explicar-se si es va mesclar el material d'un impactor (asteroide o cometa). El material d'orige llunar, descobert fins a la data, no pot explicar les característiques isotòpiques.

El científic de la NASA John A. O'Keefe va publicar numerosos artículs entre els anys 50 i 60 discutint estos temes químics, isotòpics, i cóm estos es relacionen en el vidre de tectita. Per lo tant, alguns investigadors de les tectitas continuen en fort desacort en la popular teoria d'impacte terrestre; ells sugerixen que és més provable que la tectita són eyecciones volcànica de la Lluna.

Dels anys 50 fins als anys 90, el aerodinamicista de la NASA Dean R. Chapman i uns atres varen alvançar la "teoria de l'orige llunar" de les tectitas. Chapman va usar models orbitales complexos de computadora i extenses proves de túnel de vent per a recolzar la teoria que les tectitas del Australasiano es varen originar de restants del raig Rosse del gran cràter Tycho en el costat més propenc de la Lluna. Fins que el raig de Rosse siga provat, un orige llunar per a les tectitas no pot ser descartat.

Durant els anys huitanta i noranta, investigadors com O'Keefe de la NASA, l'astrònom i investigador de tectitas Hal Povenmire, i el petrologista Darryl Futrell varen afirmar que la llenta manera en que es formen el vidre de tectita (cridat "fining"), i les traces volcàniques que diuen haver observat en algunes tectitas segmentades no poden ser explicats per la teoria d'impacte terrestre. A diferència de tots els vidres impactitas terrestre, les tectitas estan lliures casi per complet d'aigua en el seu interior, similar a les roques llunars. Ademés, la Llei de Stokes no permet la formació de tectitas durant un impacte mentres la velocitat necessitada per a formar certes tectitas "en vores" és més compatible en un orige llunar que en un orige terrestre. O'Keefe va sugerir volcans llunars d'hidrogen com la font original de les tectitas. Nota: Des de la missió llunar Clementine americana no tripulada dels anys noranta, han segut identificades immenses àrees de vidres piroclásticos (volcànics), notablement en l'àrea del replanell de Aristarchus.

També hi ha evidència de material granític intersticial (semblant a les tectitas acidicas en la química) en algunes mostres de la regió montanyosa llunar que recolza la teoria d'orige llunar. Les imàgens de la nau espacial Llunar Orbiter revelen camps de domo volcànics que poden indicar erupció de sílice profundament enclavadas, una possible font de les tectitas. (Estos domo són similars als cràters del Llac Mona de Califòrnia; irònicament, les obsidiana de Mona són molt similars a algunes tectitas segmentades).

Una part d'una de les mostres de pedra arreplegades en la mostra 12013 llunar de l'Apolo 12, té una composició que és notablement similar a algunes tectitas. És especialment similar a les javenitas d'alt-magnesi (part del camp Australasiano). La mostra 12013 és no és homogénea ya que està compost de dos tipos de materials, un de clar i un atre obscur.

La porció clara acidica està composta fins a de un 71% de diòxit de silici. La porció obscura s'assembla les pedres de KREEP. Les abundància de 20 dels 23 elements provades en la porció acidica de la mostra varen mostrar una notable similitut a les tectitas d'alt-magnesi. Els elements majors varen concordar també, els elements menors i els rastres no ho varen fer. No obstant, atres mostres llunars varen concordar molt be en les microtectitas.

Inclús en la gran similitut a una tectita, la mostra llunar 12013 generalment no s'accepta com una tectita. No obstant, que és suficientment similar a algunes tectitas que no pot ignorar-se. Per açò, el minerologo Brian Mason i el petrologista W.G. Melson, els geólogos Edward Chao, Robert J. Foster, i Jack Green —junt en els astrònoms Mark R. Chartrand, Franklyn Branley, J.E. van Zyl, Paolo Maffei i el científic ceràmic David Pye - han descartat la teoria de l'orige terrestre i recolzen un orige llunar.

Finalment, d'acort a O'Keefe i Povenmire, la mostra llunar 14425 de l'Apolo 14 s'assembla a unes microtectitas de contingut d'alt-magnesi i baixa en sílice. No obstant, esta afirmació es va rebujar en un estudi del científic B.P. Glass. Indiferent a açò, O'Keefe va dir que "si s'haguera trobat a 14425 en l'Antàrtida en lloc d'en Fra Mauro (en la Lluna), provablement s'hauria acceptat com una tectita".

Mentres que la batalla més visible entre els possibles orígens de les tectitas s'ha calmat des de l'época de l'Apolo, encara continua entre varis investigadors sérios i coleccionistes de meteorits els qui han estudiat este tema a profunditat i es neguen a descartar la seua teoria favorita.