Història del chocolate en Espanya
La història del chocolate en Espanya és una part de la història culinària espanyola compresa des de el XVI, quan els espanyols varen conéixer el cacao (Theobroma cacao) mesoamericano en començar la colonisació d'Amèrica,[1] fins al present. Quan Hernán Cortés va viajar a Mèxic va ser acompanyat per fra Gerónimo d'Aguilar qui va enviar a l'abad del monasteri de Pedra el primer cacao junt a la recepta per a cuinar-ho. Despuix de la Conquista de Mèxic, el cacao viaja com a mercaderia en barco des d'un port de Nova Espanya, rumbo a les costes espanyoles. Este primer viage a Europa ocorre per primera volta en algun moment indeterminat de la década de 1520. No va ser fins a el XVII quan ix regularment des del port de Veracruz, obrint una ruta comercial marítima que abastiria la nova demanda d'Espanya, i posteriorment d'Europa.[2]
L'introducció d'este ingredient en les costums culinàries espanyoles va ser certament immediata, comparada en la d'atres ingredients duts d'Amèrica, i la seua popularitat i acceptació en tots els estaments de la societat espanyola va alcançar nivells molt elevats ya a finals de el XVI.[3] Des dels seus començos, el chocolate va ser considerat pels espanyols com una beguda i va permanéixer en eixe concepte fins a principis de el XX.
Des del primer moment es endulzó en sucre de canya, i varen anar els espanyols els primers en difondre-ho en Europa. En l'Amèrica precolombina el chocolate es condimentaba en chiles i resultava una mescla amarga i picante que el seu sabor no va agradar inicialment als conquistadors espanyols, els qui pronte es varen vore motivats a endulzarlo en sucre dut des de la península ibèrica, ademés de preparar-ho calenta.[4]
Durant prop de cent anys, des de la seua aparició en els ports d'Andalusia, el chocolate es va popularisar com a beguda en Espanya. En este periodo el furor pel chocolate feya que anara servit en forma de beguda en la Cort, mentres que la fòrmula era desconeguda en el restant del continent. Posteriorment, el chocolate es va difondre des d'Espanya al restant d'Europa,[5] i els països que primer ho varen adoptar varen ser Itàlia, i despuix França.
La gran popularitat de la beguda en la societat espanyola fins al XIX es pot vore reflectida en diverses anotacions de viagers que varen visitar la península ibèrica: es va aplegar a dir que «el chocolate és per a l'espanyol lo que és el té per a l'anglés».[6] D'esta forma, el chocolate va conseguir convertir-se en un símbol nacional.[7] L'afició tan desmesurada per esta beguda va fer que el café s'incorporara tardíamente a les costums culinàries espanyoles, comparat en l'incorporació que va tindre en atres països europeus.[8] En Espanya el chocolate era considerat exclusivament com una beguda reconfortant i a penes era amprat en atres aspectes culinaris, existint rares excepcions de plats clàssics espanyols a on el cacao entre com a ingredient. Despuix de la guerra civil espanyola la costum va ser decaent poc a poc a favor del consum de café.[9]
Época precolombina
[editar | editar còdic].png){kind=link}
L'orige mesoamericano de l'arbre del cacao (a qui Linneo va donar, en l'any 1753, el nom científic de Theobroma cacao) és disputat hui en dia pels historiadors botànics,[1] ya que existixen distintes hipòtesis sobre la regió de la que procedix. Aixina, algunes teories apunten a la zona d'Amazònia;[5] no obstant, s'estima que la planta creixia igualment en estat salvage en atres parts d'Amèrica, que inclouen les planures del alt Orinoco. És molt provable que els olmecas conegueren la planta del cacao, ya en l'any 1000 a. C. i transmeteren el seu us i cultiu als mayas,[10] els qui varen anar els primers en descriure el cacao en els seus jeroglífics (vejau l'image del marge esquerre). Existix algun víncul entre la sanc dels sacrificis humans i l'ingesta del cacao, i mostres trobades en tombes mayas han pogut documentar que la beguda era habitual en les classes nobles. El paper que eixercitava en les cerimònies religioses ya ho explicava Diego de Landa, en la seua obra Relació de les coses de Yucatán.
La beguda / alimente
[editar | editar còdic]Gran part de les formes de consum es coneixen per excavacions arqueològiques i per descripcions textuals, com les existents en un dels còdexs mayas, el Còdex de Madrit. Els cronistes espanyols descriuen les diverses formes en les que els azteca prehispánicos solien preparar el cocolatl: el pare José d'Acosta menciona cóm ho elaboraven en Nova Espanya, i Gonzalo Fernández d'Oviedo es referix a les tècniques aplicades en el golf de Nicoya, aixina com en l'illa de Chira (abdós en Costa Rica). En elles, la «armela torrada» es molia i es deixava còure en aigua fins que sobrenadaba una capa de «oli» (la sagí de cacao), que es distribuïa entre els comensals. Este «oli» de color groc dorat, s'teñir durant el mòlt, afegint com colorant alimentari una planta denominada bija o achiote (Bixa orellana) per a proporcionar un color rojós a la beguda final. L'aspecte grasiento, obscur i amarc de la beguda era un gust adquirit en les societats prehispánicas.
Una atra forma en que el cacao era preparat pels azteca com a beguda ha aplegat a l'actualitat per mig d'uns manuscrits anònims en els que es realisa la descripció de Tenochtitlan. Estos manuscrits, firmats per un conquistador que adopta el nom de «cavaller d'Hernán Cortés», varen ser publicats en Venècia en 1556. En la descripció que es fa de la preparació de la beguda del cacao es narra que, inicialment, les granes del cacao eren mòltes fins a ser reduïdes a pols; durant la molienda s'afegien atres ingredients (que podien ser llavors, dacsa, etc.) de tal forma que la pols resultant es mesclava en aigua freda i es removia en una cullera fins que pujava la bromera per la aireación de la mescla. En algunes ocasions el cacao era preparat no com a beguda, sino com gachas, a les que se li afegien cereals com la dacsa nixtamalizado, o mesclat en atres ingredients com el chile.[10]
Este coneiximent sobre l'us del cacao va passar dels mayas als aztecas, de modo que quan els colonizadores espanyols entren en contacte en el producte, tant asteques com mayas utilisaven com a begudes populars el octli (una beguda fermentada) i el chocolate. La denominació de la beguda asteca era un acrònim: cacahoaquahuitl ('arbre del cacao'),[11] mecacaohatl, tlalcacaoahoatl, etc. Gran part d'eixes denominacions s'arrepleguen en les descripcions que d'elles es fan en els escrits dels espanyols, com per eixemple en l'obra Magnum opus de Francisco Hernández de Toledo.
La moneda
[editar | editar còdic]
De totes formes, les cròniques dels conquistadors espanyols van donant indicacions de la seua utilisació per part dels azteca com moneda de canvi, que ampra el sistema vigesimal azteca i l'us del qual és molt generalisat. Existien denominacions específiques, com pot ser el countle, que consistia en quatrecentes armeles de cacao, el xiquipil format per una vintena de countles i la «càrrega», que incloïa tres xiquipiles. Gonzalo Fernández d'Oviedo expon:
El cacao era valiós per ser amprat en rituals religiosos, en rituals maritals, com medicina (solament o mesclat en atres plantes), aixina com aliment nutritiu. La creència generalisada de ser «un regal dels deus» li conferia cert atractiu en les societats prehispánicas com a símbol d'un ben preciós. La seua ocupació com a moneda consistia fonamentalment en el pagament d'imposts als poderosos.
L'época del seu descobriment
[editar | editar còdic]
El descobriment de nous aliments, o preparacions culinàries, pansa per vàries fases de comprensió.[13] En primer lloc, el cacao devia ser comprés com un aliment, i posteriorment com un sabor agradable. Açò últim solament és possible si s'adapta l'aliment als sabors que ya prèviament es coneixien. És en estes primeres trobades dels conquistadors espanyols en el cacao a on pot vore's que la preparació del mateix va sofrir una adaptació: es va dulcificar, es aromatizó en atres espècias (canella) i es va servir calenta. Despuix d'això, es va comprendre millor el valor del chocolate.[14] Estes tres simples transformacions varen distinguir, durant els primers sigles, el chocolate dels autòctons del que se servien els colonizadores espanyols.
Este mateix patró ho han sofrit atres aliments que han viajat en els dos sentits (anada i regrés), a través d'abdós móns,[15] encara que cap va tindre una acceptació i una demanda mundial semblant en proporcions a la del chocolate.
La primera trobada en Colón
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Descobriment d'Amèrica.
El navegant Cristóbal Colón, per mig de l'inversió econòmica dels Reis Catòlics, alcança per primera volta les costes del Nou Món el 12 d'octubre de l'any 1492 i creu inicialment haver alcançat les Índias. Este afany viager es realisava en l'objecte de poder ampliar mercats per mig de l'establiment de noves rutes comercials i poder aixina rivalizar en l'Imperi portugués, ya molt implantat en Àsia. Despuix de l'èxit d'eixe primer viage al Nou Món, es varen organisar uns atres en l'intenció d'explorar i crear noves rutes comercials.[4] És en el quart viage de Colón, realisat en l'any 1502 en quatre carabelas, quan per una tormenta inesperada desembarca provisionalment el 15 d'agost en les illes de la Baïa. En les seues primeres perquisicions per la zona Colón intercepta una embarcació de transport d'orige maya que procedia de la península de Yucatán i que sorprén als espanyols pel seu gran tamany. L'ubicació de dit carregament és en Guanaja. Colón fa detindre l'embarcació, i a pesar de capturar els fruts del cacao (que va donar en el seu diari el nom de «armeles»), no els va aplegar a donar importància, de modo que despuix de l'inspecció va deixar a l'embarcació seguir el seu transcurs. A pesar de que ell sabia que estes «armeles» eren amprades com trueque, es té constància de que Colón no va provar mai el cacao.[16]
En el periodo posterior, que s'estén des de 1517 fins a 1519, els conquistadors espanyols Bernal Díaz del Castell (qui fa menció de l'us del cacao pels azteca en la seua obra Història verdadera de la conquista de la Nova Espanya) i Hernán Cortés, varen provar la beguda i la varen trobar molt amarga i picante (per l'ocupació d'achiote). En algunes ocasions s'afegia farina de dacsa i a voltes bolets alucinógenas.[17] Ya per llavors els espanyols sabien que els fruts del cacao eren considerats com moneda de canvi pels lugareño. fra Toribio de Benavente (malnomenat Motolinía) ya aludix a l'existència del cacao en la seua obra Memòries o Llibre de Coses de la Nova Espanya o dels naturals d'ella.
La trobada en Nova Espanya
[editar | editar còdic]Despuix de la conquista de Mèxic, l'emperador dels azteca, Moctezuma, oferix a Hernán Cortés i els seus mig centenar de gerres plenes de espumeante chocolate. Segons la narració del toledà Francisco Cervantes de Salazar, el gran emperador posseïa unes reserves de varis millers de «càrregues» (vàries decenes de millers de «armeles» de cacao).[18]
L'italià Girolamo Benzoni descriu en el seu llibre L'Història del Mondo Nuovo (1565) que «el chocolate semblava més una beguda per a porcs, que per a ser consumit per la humanitat», mencionant que mai ho havia provat a pesar d'haver residit en eixes terres per més d'un any.[19] A pesar d'estes reparacions, Gonzalo Fernández d'Oviedo ho caracterisa com un ingredient interessant, encara que mostra algunes reticències en descriure cóm alguns indis, despuix de beure-ho, tenien els llavis tacats com si hagueren ingerit sanc humana. Esta percepció va ser canviant degut, en part, a l'agotament de les subsistència. Les tortillas elaborades en farina de dacsa (tamales), calfades sense l'ocupació de greixos, no varen semblar satisfer els gusts dels conquistadors acostumats a la carn de porc i a les tècniques culinàries fonamentades en la fritura o rehogado en greixos, be anaren l'oli d'oliva o el cansalada de porc.[4] Els aliments grassos, com el formage, no eren coneguts pels habitants prehispánicos del Nou Món.
A mida que s'acabaven les existències dutes en els barcos dels colon espanyols, l'afany de trobar un succedàneu o reproduir aliments als que estigueren acostumats era una necessitat llogística. Per això, es varen plantar en el Nou Món llegums, com els cigrons; cerealés, com el blat; frutas, com taronges i peras, i es va iniciar el cultiu de l'oliva i la vinya. Pronte s'implantaria també el cultiu de la canya de sucre en els estats del marqués del Valle. A finals de el XVI es aclimataron els cultius en les plantacions de Mèxic. És per esta época quan es va afegir sucre a la pasta de cacao per primera volta, lo que va fer possible que l'acceptació fora major.
Durant este periodo anterior a l'aclimatació dels nous cultius, que s'inicia en els anys 1520, els espanyols varen tindre que acostumar-se als nous sabors mentres es desenrollaven els cultius d'aliments del «vell món» en els desconeguts climes d'Amèrica. Els nous ingredients duts pels espanyols (blat i cigrons)[20] eren rebujats igualment per la població autòctona: els sabors eren estranys per a ells.
Els espanyols d'humil condició econòmica es casaven en dònes asteques i els rics les prenien com concubinas, per lo que les cuines colonials tenien en la majoria dels casos diverses influències de la gastronomia asteca.[4] En este context es va propagar el cacao entre les dos cultures. Bernal Díaz del Castell menciona que, en un convit celebrat en la Plaça Gran de Mèxic (construïda sobre les ruïnes de la capital asteca) a l'objecte de celebrar la pau entre Carlos I d'Espanya i Francisco I de França, es va servir chocolate en tabletas dorades. La gran acceptació del cacao pels conquistadors espanyols ya la descriu el jesuïta José d'Acosta en la seua obra Història natural i moral de les Índies (publicada en 1590), sobretot entre les dònes.[21]
Aixina, conforme l'aversió inicial pel cacao es dissol entre els conquistadors, este s'envia a la Península. La segona transformació que experimenta el chocolate en mans dels espanyols és la forma de ser servit: el cacao calfa fins a conseguir que siga decorregut. En el seu lloc, els autòctons ho prenien a temperatura ambiente o fret.[22] El tercer canvi és l'intent de mesclar-ho en espècias dutes del Vell Món, com són la canella, les llavors d'anís i la pebre negre mòlta.
La denominació del nou aliment
[editar | editar còdic]- Artícul principal → ChocolateEtimologia.
L'idioma dels azteca, el náhuatl, era difícil de pronunciar per a les tropes espanyoles destacades en Mèxic i la terminació tan habitual en -tl sonava similar a -et. La dificultat d'Hernán Cortés per a la subtilea del náhuatl era evident en les cartes de relació enviades al emperador, quan escriu «Temistitan» en lloc de Tenochtitlan, i el deu tribal Huitzilopochtli com «Uichilobos». La convivència entre azteca i espanyols va donar lloc a l'incorporació de certs sustantius d'orige precolombino al lèxic de la llengua espanyola, com coyot (coyotl), dacsa (elotl) o jícara (xicalli). Està clar que la denominació d'esta nova beguda va deure sofrir una hibridació llingüística.
Molts dels diccionaris sugerixen que la paraula prové del terme náhuatl chocolatl, i sembla llògica l'evolució de -tl a -et; no obstant, l'història de dita transformació és més complicada. La primera raó per a rebujar esta hipòtesis és el fet de que el vocablo chocolatl no aparega en els registres actuals de la cultura asteca,[4] ni en l'obra d'Alonso de Molina —lexicógrafo de l'época, que en 1555 va publicar una gramàtica—, ni en l'enciclopèdia de Bernardino de Sahagún, ni en el Huehuetlatolli ('Els dits dels antics').[23][24] En totes eixes obres apareix sempre la paraula cacahuatl ('aigua de cacao'), una denominació molt raonable per a una beguda elaborada en aigua i cacao. En les seues periòdiques missives, Hernán Cortés fa referència al «cacao». Lo cert és que en un instant indeterminat dins de el XVI, els espanyols de la Nova Espanya comencen a usar la paraula chocolatl.
El físic de la Casa Real Francisco Hernández de Còrdova ya ho nomena d'esta forma en la década de 1570:[25] menciona el chocolatl (grans de cacao) i el pochotl (llavors de l'arbre céliba), abdós fregats en un «molinet». El terme ya ho ampraven, aixina mateix, José d'Acosta i els seus contemporàneus; el nom chocolatl es va divulgar possiblement a lo llarc de Nova Espanya i del Yucatán. Per lo tant, la paraula chocolatl és un neologisme. Atres escoles d'investigació sugerixen que chocolatl pot provindre de xocoatl, a on xoco és 'amarc' i atl és 'aigua';[24] esta derivació es comprén mal des de la fonètica, quan deu modificar-se el sò d'una x per a insertar una l. Una atra explicació prové de la costum colonial de prendre el cacao calent,[12] és per esta raó per la que en molts vocabularis mayas es glossa «la beguda anomenada chocolate» com chacau haa (lliteralment significa 'aigua calenta') que es coloca molt pròxim des del punt de vista fonètic a chocolatl.[12][26]
El filòlec mexicà Ignacio Davila Gabirí va ser el primer en propondre que els espanyols varen falcar el nou vocablo maya chocol i finalment varen denominar al chocolatl com a chocolate.
Primers enviaments a Espanya
[editar | editar còdic]En 1520 les carabelas espanyoles escomencen a enviar cacao a la Península i els pirates en palesa de cors d'Anglaterra, potser per desconeiximent del nou ingredient, cremaven i rebujaven el contingut de les naus espanyoles en ser capturades.[1] No se sap a ciència certa la data d'arribada del cacao a les costes espanyoles, pero sí que ya era considerat un material valiós a mitan de el XVI. El valor que tenia este ingredient en aquells primers anys ho mostra el que els galeones espanyols dugueren les primeres llavors de cacao als ports d'Espanya en els guardajoyas dels galeones, en l'intenció d'evitar el seu robo.[27] No existixen evidències de que el propi Hernán Cortés ho duguera a Espanya en el seu viage de tornada: quan en 1528 es presenta a Carlos I (ya titulat com emperador del Sacre Imperi Romà Germànic) el cacao no apareix entre la llista de regals duts des del Nou Món. Els primers enviaments a Espanya es realisaven per mig de galeras que es desplaçaven en el denominat «vent chocolatero», oragets del nort favorables a la navegació i que es diuen aixina en el golf de Mèxic.
La primera prova documental del chocolate en Espanya es deu a una delegació de dominicos encapçalada per fra Bartolomé de les Cases, qui elegix una representació de mayas quekchí d'Alta Verapaz per a que en 1544 viagen a la Península en la finalitat de visitar al príncip Felipe, futur rei Felipe II.[28] Durant la recepció es mencionen plantes com el liquidámbar, la dacsa, i el cacao. S'aludix aixina mateix a que es va servir chocolate batut, sent est el primer cas documentat de la presència del chocolate en Espanya.[28] La familiaridad dels flares dominicos en este tipo d'aliments va poder haver facilitat la transmissió del cacao entre els monasteris de Mesoamérica i Espanya durant els primers anys. Estudis realisats mostren que, prèvia a esta recepció, fra Aguilar seria el primer en Espanya en preparar les primeres jícaras de chocolate al abad del monasteri de Pedra, don Antonio d'Álvaro.[29] Atres autors mencionen als monges benedictinos com els primers importadors del chocolate en 1532. La comunitat duya el cacao al Convent dels Tercers Franciscanos de Sevilla, duts per la galera María de la Mar que desembarcava en Càdis. Una frase dels benedictinos d'aquella época era: «No bevia del cacao, ningú que no anara flare, senyor o valent soldat». En l'any 1585, una embaixada de Japó, de visita al rei Felipe II en Alacant, va quedar impressionada per l'oferiment del chocolate de les monges clarisa de la Verónica, convent propenc. Des dels començos, els religiosos espanyols varen ser els experts chocolateros que varen difondre la seua recepta entre les congregació. En 1601, el confesor de la Cort en la ciutat de Còrdova, Serven Serrietz, elaborava chocolate en menudes fraccions (a les que va donar el nom de chocolatina) i en el seu interior insertava hortaliças.[14]
Es va procurar des dels inicis plantar el cacao en la península ibèrica i el resultat va ser del tot infructuós, comprovant-se que l'arbre solament creix en latitut compreses entre els 20° Nort i els 20° Sur.[22] L'expansió i la necessitat de buscar climes propicis per al cultiu del nou aliment fa que els arbres de cacao prosperen en Fernando Poo (en la Guinea Espanyola) i a partir d'ahí es difondria pel continent africà. L'acceptació de la rebosteria espanyola d'aquella época permet que les receptes pasteleras i d'elaboració de dolces es trobe en mans de boticarios, lo que fa que la majoria de les voltes estes preparacions siguen secretes: es tracta dels letuarios, que posseïen aplicacions farmacèutiques i reposteras. El chocolate va tindre en estes époques les seues primeres discussions nutricionals, i els possibles usos medicinals del cacao es varen investigar des del primer moment: un eixemple es pot trobar en el Badianus Codex, escrit en l'any 1552.[30]
El chocolate ya se servia en les confiterías de Madrit durant el XVII, i els madrilenys solicitaven en estos establiments la «beguda que provenia de les Índies».[31] Lo mateixa es pot afirmar en establiments públics al començament de el XVIII, donant conte d'això alguns visitants estrangers de l'época.[32] Se sap que era servit en 1680 en combinació en aigua de neu als nobles presents durant els autos de fe públics.[25] La passió de l'época la narra l'escritor Marcos Antonio Orellana en una breu rima:[33]
Que agenollat et molen,
mans plegades et baten
i ulls al cel et beuen.
La popularitat de la beguda era tal entre les dònes dels nobles que, no acontentant-se en prendre el chocolate vàries voltes al dia, varen solicitar dur-ho a l'iglésia. Este caprig va disgustar als bisbes, lo que va provocar que en 1681 es publicara una circular del nuncio apostólico prohibint el consum de chocolate en les iglésies durant els llarcs sermones.[34] Les chocolatadas, celebrades en finalisar els oficis religiosos, es varen fer molt populars.
En 1690 i en motiu de la visita del bisbe Fernández de Santa Creu i Sahagún al Convent de Santa Rosa de Pobla, l'encarregada d'elaborar les viandas del convit, Sor Andrea, va introduir per error en el metate unes armeles de cacao en preparar la salsa del pavo (guajolote); a pesar de tot, va servir el plat. La sorpresa dels invitats pels sabors d'esta nova preparació va donar lloc al mole poblano.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Kiple, Kenneth F. (2000), «Cacao», The Cambridge World History of food, Cambridge University Press, Tom I, secció III.i.
- ↑ Prescott, William H. (1860). History of the Conquest of Mexico, reeditat en Boughton Press.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaSabor - ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 D. Coe, Sophie i Coe, Michael D. (1996), The true History of Chocolate, Thames & Hudson.
- ↑ 5,0 5,1 Grivetti, Louis i Howard-Yana Shapiro (2009), Chocolate: History, Culture, and Heritage, Wiley. ISBN 0-470-12165-3.
- ↑ Ascarrunz de Gilman, Graciela; Marian Zwerling Sugano (1984), Horisons culturals i lliteraris, p. 63.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaMur - ↑ Farnham, Carrie Evangeline (1921), American travellers in Spain: The Spanish inns, 1776-1867, Columbia University Press.
- ↑ García Cruz, Rosario (2000), Empreses espanyoles en els mercats internacionals, ESIC Editorial, p. 186.
- ↑ 10,0 10,1 Bogin, B. (1997), The evolution of human nutrition. The Anthropology of Medicine: From Culture to Method, Romanucci-Ross, L., Moerman, D. E. & Tancredi, L. R (eds.), Bergin and Garvey, Westport, CT, pp. 98-142.
- ↑ Sahagún, llibre onze, cap. VI, paràgraf 7.º.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Millon, René F. (1955), When Money Grew on Trees. A Study of Cacao in Ancient Mesoamerica, Dissertació del Doctorat no publicada, Department of Anthropology, Columbia University.
- ↑ Lévi-Strauss, Claude (1964), Li Cru et li cuit, París.
- ↑ 14,0 14,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaMontesca - ↑ Germov, John i Lauren Williams (1999), A sociology of Food and Nutrition, Oxford University Press.
- ↑ Tozzer, Alfred M. (1941), «Landa's Relació de les Coses de Yucatán», Papers del Museu de Peabody d'Arqueologia i Etnologia, 18, Universitat d'Harvard, Cambridge Mass.
- ↑ Castro, Xavier (2001), «Chocolate i Dejuni», en Dejunis i Yantares, Madrit, cap. 3.
- ↑ Cervantes de Salazar, Francisco (1936), Cròniques de Nova Espanya, Mèxic, 2 vols., Museu Nacional d'Arqueologia i Etnografia, Vol. 2:107.
- ↑ Girolamo Benzoni (1565), L'Història del Mondo Nuovo, Venècia.
- ↑ Hernández Blázquez, Rebuig (2007), El viage dels cigrons, Madrit. ISBN 978-84-7392-672-0.
- ↑ Acosta, José de (1590), Història natural i moral, Madrit.
- ↑ 22,0 22,1 Beckett, Stephen T. (2008), The Science of Chocolate, RSC Pu., 2.ª ed., p. 6.
- ↑ Campbell, Lyle i Terrence Kaufman (1976), «A linguistic look at the Olmec», American Antiquity, vol. 41, n.º 1, pp. 80-86.
- ↑ 24,0 24,1 Dakin, Karen i Søren Wichmann (2000), «Cacao and Chocolat», Ancient Mesoamerica, 11:1:55-75, doi:10.1017/S0956536100111058.
- ↑ 25,0 25,1 Joseph del Olmo (1680), Relació històrica de l'Auto General de Fe que es va celebrar en Madrit enguany de 1680, Madrit.
- ↑ Santamaría (1959), Diccionari de mejicanismos.
- ↑ Simón Palmer, María del Carmen (1997), La Cuina del Palau, Madrit, Castalia, p. 61.
- ↑ 28,0 28,1 Estrada Monroy, Agustín (1979), El món kekchí de Vora-Pau, Guatemala, Ed. de l'eixèrcit, p. 195.
- ↑ Luis Montreal Tejada (1990), Apologia del chocolate, Ed. Nestlé.
- ↑ Dillinger, Teresa L. et al. (2000), Food of the Gods: Cure for Humanity? A Cultural History of the Medicinal and Ritual Use of Chocolate, American Society for Nutritional Sciences.
- ↑ Martínez Llopis, Manuel M. (1989), Història de la Gastronomia d'Espanya, Aliança Editorial, p. 256.
- ↑ George Borrow (1983), La Bíblia en Espanya, Aliança Editorial, 2.ª.
- ↑ Gregorio Mayans (1733), Manual de fabricacion industrial de chocolate, Valéncia, fullet de 11 pàgines en versos dedicats al chocolate.
- ↑ Pegerto Saavedra (1992), A vida coitá en Galícia de 1550-1650, Universitat de Santiago de Compostela, p. 111.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Historia del chocolate en España» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.