Herència llatina en Àfrica
La herència llatina en Àfrica es veu reflectida en les costums i tradicions en determinats països d'Àfrica que es varen originar com a conseqüència de la presència de les potències llatines europees, com Bèlgica, Espanya, França, Itàlia i Portugal. Hui en dia la major part dels països i territoris en este continent, reconeixen les llengües romançades com a oficials en les seues respectives constitucions polítiques, en uns atres a on no és oficial ho utilisen com a us habitual dels seus antics colonizadores, sobretot per les èlits dels mestizos, com també certes llengües natives parlades pels indígenes africans tenen també influencia de veus de llengües romançades. Aparte de les llengües romançades, també ha segut introduït el cristianisme, sobretot la religió catòlica i tenint ademés una mescla de sincretisme en els rituals dels pobles autòctons. A pesar del coloniaje, alguns natius han conservat les seues pròpies llengües i creències religioses.
Història
[editar | editar còdic]Época de l'Imperi romà
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Àfrica romana.
Els primers europeus d'orige llatí que varen colonisar Àfrica varen ser els romans durant l'época del Imperi romà. Els romans es varen instalar al Nort d'Àfrica. A açò se li va denominar com Àfrica romana, en la que es va designar als territoris africans dominats per dit imperi. El terme Àfrica, en l'época, es referia a l'espai comprés entre el Golf de Gabés i la costa atlàntica de l'actual Marroc, llimitat al sur pels Montes Atles i el Sahara. La Cirenaica i Egipte no es consideraven part d'Àfrica, ya que el desert les separava del restant del territori i pertanyien a una atra àrea cultural; la helenística. Àfrica, en esta concepció, era part de l'àrea d'influència púnica. En un sentit més restringit, també va poder denominar-se Àfrica romana a la regió romanizada dins del mencionat espai geogràfic.
Colonisació europea
[editar | editar còdic]
Durant el XV Enrique el Navegant, fill del Rei Juan I de Portugal, va planejar adquirir territori africà para Portugal. Baixe la seua inspiració i direcció alguns navegants portuguesos varen mamprendre una série de viages d'exploració que varen resultar en la circumnavegació d'Àfrica i l'establiment de la sobirania portuguesa sobre una gran cantitat de zones costeres.
Les naus portugueses varen rodejar al Veta Bojador en 1434, Veta Verda en 1445 i per a 1480 la totalitat de la costa de Guinea era coneguda pels portuguesos. En 1482, Diogo Cão va aplegar a la desembocadura del Congo, el Veta de Bona Esperança va ser rodejat per Bartolomé Díaz en 1488, i en 1498 Vasc dona Gama, despuix d'haver rodejat aquella veta, va explorar la costa oriental, desembarcant en Sofala i Malindi, i d'ahí va ser cap a l'Índia. Portugal va declarar la seua sobirania en tot punt en que els seus navegants desembarcaren, pero esta no va ser eixercida en l'extrem sur del continent. Vàries potències europees es varen interessar en colonisar el continent, especialment: Alemània, Bèlgica, França, Anglaterra, Itàlia, Portugal i Turquia.
En Àfrica Oriental, el Imperi portugués va dominar menuts estats islàmics junt a la costa de Moçambic, Malinda, Kilwa, Brava i Mombasa varen ser destruïts o es varen convertir en subjectes o aliats de Portugal, de la mateixa manera les possessions del sultanato de Zanzíbar quedaven pràcticament subordinades al naixent imperi portugués. Pedro de Covilhã havia alcançat Abissínia en 1490. En el oceà Índic i mar Aràbiga, un dels barcos de Pedro Álvares Cabral va descobrir Madagascar, la qual va anar parcialment explorada per Tristán dona Cunha (1507); Maurici va ser descoberta en 1507, Socotra ocupada en 1506, i eixe mateix any, Lourenço d'Almeida va visitar Ceilan. La victòria naval portuguesa en la batalla de Diu li va obrir pas a l'hegemonia marítima absoluta en l'Orient, convertint l'Índic en un llac portugués. En Àfrica Occidental, Portugal va establir en el territori en 1483 en el riu Congo, a on varen existir els estats del Kongo, Ndongo i Luanda. L'estat del Kongo s'estenia de l'actual Gabon, en el nort, fins al Kwanza en el sur. Portugal va establir en 1575 una colónia portuguesa en Luanda basada en la tracta d'esclaus. Els portuguesos varen prendre gradualment el control de la franja costera a lo llarc de el XVI a través d'una série de tractats i guerres, varen formar la colónia d'Angola.
En 1497 el Imperi espanyol anexionó a la Corona de Castella la ciutat abandonada de Melilla, en 1509 Orà, i en el XVII atres ports que actualment formen part dels estats de Marroc, Argèlia, Tunis i Líbia. La incorporació de Portugal va aportar també les seues colónies als territoris baix domini del rei d'Espanya. La major part d'estos territoris serien perduts més vesprada, llevat la zona d'Orà, perduda front als algerins en 1708 pero recuperada en 1732 pels espanyols. Esta ciutat va ser destruïda per un terremot en 1790 per la qual cosa els espanyols, sent atacats pel sultà d'Alger, varen pactar la seua retirada en 1792 a canvi de l'accés al port, una factoria en Mazalquivir i la concessió de peixca de coral.
Per mig del Primer Tractat de Sant Ildefons, en 1777, entre Espanya i Portugal este va incorporar als seus territoris de Brasil la colónia de Sacrament i la illa de Santa Catalina, a canvi les illes de Fernando Poo i Annobón en Àfrica, aixina com la llicència per a comerciar en la costa continental de Camerún i Gabon fins a veta Formoso. No va ser fins a 1843 quan el marí Juan José Lerena i Barry va prendre possessió per a Espanya de Fernando Poo, Corisco i Riu Muni.
De finals de el XIX a principis de el XX, Marroc va ser un territori disputat per les potències europees, principalment Alemània, Espanya, França i Regne Unit. Els territoris que varen estar baix domini espanyol, fonamentalment les dependències colonials del protectorat espanyol de Marroc format per les zones del Rif al nort i Veta Juby al sur, Sahara Espanyol (actual Sahara Occidental), Guinea Espanyola (actual Guinea Equatorial), ademés de Madeira, Veta Verda, Guinea Bisáu, Sant Vaig prendre i Príncip, Somàlia, Angola i Moçambic, en incorporar-se Portugal a Espanya. Les illes Canàries, Ceuta i Melilla aixina com les places de sobirania, conformen junt a les demés entitats territorials i en integritat plena el territori nacional d'Espanya.
L'influència del Imperi colonial francés es va estendre primerament pel nort d'Àfrica, en l'establiment d'un protectorat sobre Tunis en 1881 (Tractat de Bart). Poc a poc, el control francés es va constituir en la major part del nort, oest i centre d'Àfrica i pel canvi de sigle (incloent les nacions modernes de Mauritània, Senegal, Guinea, Mali, Costa d'Ivori, Benín, Níger, Chad, República Centroafricana, República del Congo), i a l'est l'enclavament de la costa africana de Djibouti (Somàlia Francesa). L'explorador i coronel Parfait-Louis Monteil va viajar des de Senegal fins al llac Chad, en 1890-1892, subscrivint varis tractats d'amistat i protecció en els governants de varis dels països que creuaven, i conseguint molts coneiximents de la geografia i la política de la regió.
La Missió Voulet-Chanoines, una expedició militar, va ser enviada des de Senegal en 1898 per a conquistar la conca del Chad i unificar tots els territoris francesos d'Àfrica occidental. Esta expedició operada conjuntament en dos expedicions, la missió Foureau-Lamy i la missió d'Émile Gentil, que varen alvançar des d'Argèlia i el Congo Mig, respectivament. En la mort del caudillo musulmà Rabih az-Zubayr, el governant més gran de la regió, i la creació del Territori Militar del Chad en 1900, la Missió Voulet-Chanoines havia conseguit tots els seus objectius. La crueltat de la missió va provocar un escàndal en París. Com a part del repartiment d'Àfrica, França va tindre l'establiment d'un eix continu d'est a oest del continent com un objectiu, en contrast en l'eix nort-sur britànic. Açò va resultar en el incident de Fachoda, a on una expedició dirigida per Jean-Baptiste Marchand va ser enfrontada per les forces britàniques al mando d'Horatio Kitchener. La resolució de la crisis va ser donar una part en eixir a la llum de la Entente Cordiale. Durant la crisis d'Agadir en 1911, el Regne Unit va donar el seu respal a França i Marroc (zona central) es va convertir en un protectorat francés.
El Imperi colonial belga en Àfrica va ser el resultat de l'introducció de Bèlgica en el repartiment d'Àfrica durant l'últim terç de el XIX,[1] a on el rei Leopoldo II va conseguir que li anara concedida la major part de la regió del Congo. Ademés, despuix de la Primera Guerra Mundial, els belgues varen obtindre d'Alemània, a través del Tractat de Versalles (1919), la colónia de Ruanda-Urundi.
Despuix de la conquista d'Etiopia (1936), es va falcar l'expressió Imperi colonial italià, que va comprendre les possessions colonials controlades per la Itàlia fascista en Àfrica i en el Egeo. A través dels estudiants i comerciants italians que freqüentaven la zona des dels anys 1860, Itàlia va buscar dividir als dos Negus en la finalitat de penetrar, primer políticament i després militarment, a l'interior del altiplano etíope. Entre els proyectes es trobava l'ocupació de la ciutat santa de Harar, l'adquisició de Zeila pels britànics i la renda del port de Kismaayo, situat en la desembocadura del riu Juba, en Somàlia. Els tres proyectes no varen concloure positivament, en particular la pren de la ciutat de Harar per part de les forces etíope de Menelik va impedir l'eixecució d'una operació similar per part de les forces italianes. En 1889, Itàlia realisa en una série d'acorts per mig del cònsul italià d'Aden en els respectius sultans, els protectorats sobre el Sultanato de Obbia i sobre el de Migiurtina. En 1892, el sultà de Zanzíbar va concedir en arrendament els ports del Benadir (entre els que estaven Mogadiscio i Brava) a la societat mercantil Filonardi. El Benadir, encara que estava administrat per una societat privada, va ser explotat pel Regne d'Itàlia com a base de partida per a les expedicions d'exploració en direcció a les desembocadures dels rius Juba i Omo i per a l'assunció d'un protectorat sobre la ciutat de Lugh.
Llegat
[editar | editar còdic]Hui en dia el llegat colonial de les nacions llatines d'Europa en Àfrica ha quedat marcat i que fins a la data es conserva sobretot en algunes traces de noms i llinages de persones, com també noms de carrers i avingudes, religió i paraules de les llengües romançades falcades en les llengües natives.
Llegat llingüístic
[editar | editar còdic]En el llegat llingüístic, podem destacar els següents idiomes parlades com a llengües oficials, comercials, administratives o simplement d'us habitual:
L'idioma francés
[editar | editar còdic]
En els països que varen anar antigament colónies franceses i belgues, el francés és parlat en els següents països i territoris com la República Democràtica del Congo (ex Zaire), República del Congo, Burkina Faso, Senegal, Guinea, Mali, Chad, Níger, Burundi, Ruanda, Togo, Benín, República Centroafricana, Gabon, Costa d'Ivori, Madagascar, Maurici, Djibouti, illes Seychelles, Camerún (que va ser partit en dos zones: una zona francesa (la més important) i una zona anglesa), illes Comores, les illes de la Reunió i Mayotte, que són territori francés, i una part de la població de la Guinea Equatorial, que ho ampra junt en l'espanyol com a llengua oficial, Marroc, Argèlia, Mauritània i Tunis, a on es parla junt en l'àrap i els dialectes bereberes, en Egipte, a on és molt minoritari, pero que s'utilisa com a llengua de cultura; aixina, la Universitat Senghor d'Aleixandria (Université Senghor d'Alexandrie) és francòfona.
Idioma portugués
[editar | editar còdic]
El portugués en Àfrica és la llengua oficial d'Angola,[5] Sant Vaig prendre i Príncip,[6] Moçambic[7] Veta Verda,[8] i Guinea-Bisáu,[9] És, aixina mateix, una de les llengües oficials de Guinea Equatorial (junt al espanyol i al francés).[10] També es parla en la Regió autònoma de Madeira, illa pertanyent a Portugal.
Idioma espanyol
[editar | editar còdic]
El espanyol es va parlar en Àfrica per primera volta en 1492, moment en el que es varen establir colónies de judeus sefarditas expulsats d'Espanya. També els musulmans coneguts com moriscos procedents de la península ibèrica es varen establir principalment al nort d'Àfrica, si be les poblacions musulmanes originàries de la península ibèrica es pensa que no tenien l'espanyol com a llengua principal.
Actualment l'espanyol és una de les llengües oficials de Guinea Equatorial. La gran majoria dels ecuatoguineanos parla espanyol, encara que sempre com a segona llengua, sent diverses llengües bantúes les llengües maternes més esteses. També es parla en la Comunitat autònoma de les illes Canàries i en les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, abdós territoris pertanyents a la sobirania espanyola enclavadas al nort d'Àfrica.
En el Sahara Occidental, el ministre saharaui per a Amèrica Llatina, Hash Ahmed va declarar en nom de la República Àrap Saharaui Democràtica que el seu país és «simultàneament una nació africana i àrap que té el privilegi de ser l'única hispanohablante per l'herència cultural de la colonisació espanyola. L'idioma espanyol és l'idioma d'ensenyança obligatori per ser junt a l'àrap, idioma oficial». Allí se li considera la segona llengua administrativa i de comunicació de la RASD.[11] En Tinduf, Argèlia, hi ha uns 200 000 cita requeridarefugiats saharauis, que poden llegir i escriure l'idioma espanyol i mils d'ells varen rebre educació universitària oferida per Cuba, Espanya, Mèxic i Veneçola.
En Marroc l'idioma espanyol és molt popular com a segona llengua en 7 millons de hispanohablante.[12] És parlat principalment en les zones d'antic protectorat espanyol de Marroc: Rif i Tarfaya, i en Ifni.[13][14]
L'idioma italià
[editar | editar còdic]L'italià només és parlat per una minoria de la població en països com Eritrea, Somàlia, Etiopia i Líbia. També es parla en les Illes Pelagias i Pantelaria, abdós pertanyents a Itàlia.
Llegat cultural
[editar | editar còdic]En el llegat cultural podem distinguir les següents característiques:
Religió
[editar | editar còdic]Els únics països i territoris depenents que professen el cristianisme, principalment el catolicisme, herència del llegat colonial són els que varen formar part dels Imperis francés, portugués, espanyol, belga i en menor medida l'italià. Ademés en estos països i territoris, els natius també han conservat les seues pròpies creències i cosmovisión. El cristianisme també és professat minoritariamente en els antics territoris del nort d'Àfrica, que va ser introduïda pels misionero portuguesos, francesos i espanyols. Encara que la major part de les seues poblacions en estos antics territoris professen el Islam, el animisme i entre atres creències.
Arquitectura
[editar | editar còdic]L'arquitectura del llegat colonial varia, segons els països colonizadores. Els països i territoris de parla francesa, estan influenciats en l'arquitectura d'orige francés, com són algunes cases, edificis i temples catòlics. El cas de l'arquitectura portuguesa i espanyola, abdós són similars a on no solament varen construir algunes casonas, edificis i temples catòlics, també fortalees per a defendre's dels corsarios anglesos, francesos i holandesos. El cas de l'arquitectura belga, es troben en els antics territoris de l'antic Congo Belga, com ser algunes iglésies catòliques i cases, ya que són similars a l'influència de l'arquitectura francesa. El cas de l'italiana en els antics territoris de l'imperi italià poques cases, edificis i iglésies catòliques es varen construir.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Cridant a la porta europea: ¿quí ajuda al Congo?» (en espanyol). Deutsche Welle 06.03.2006. Consultat el 24 d'octubre de 2007.
- ↑ «Agora: La francophonie de demain». Consultat el 13 de juny de 2011.
- ↑ «Bulletin de liaison du réseau démographie». Archivat des d'el original, el 17 de giner de 2013. Consultat el 14 de juny de 2011.
- ↑ Organisació de les Nacions Unides. «World Population Prospects: The 2019 Revision» (XLSX). Consultat el 29 de setembre de 2019.
- ↑ «Angola» (en portugués). Comunitat de Països de Llengua Portuguesa.
- ↑ «São Vaig prendre i Príncip» (en portugués). Comunitat de Països de Llengua Portuguesa.
- ↑ «Moçambique» (en portugués). Comunitat de Països de Llengua Portuguesa.
- ↑ «Veta Verda» (en portugués). Comunitat de Països de Llengua Portuguesa.
- ↑ «Guiné-Bissau» (en portugués). Comunitat de Països de Llengua Portuguesa.
- ↑ «El portugués serà el tercer idioma oficial de la República de Guinea Equatorial». guineaecuatorialpress.
- ↑ «El pervindre de l'espanyol en el sahara occidental.»
- ↑ https://www.eltiempo.com/mundo/africa/entrevista-en-farida-loudaya-embaixadora-de-marruecos-en-colombia-71664
- ↑ L'idioma espanyol en Marroc
- ↑ llibres sobre L'idioma espanyol en Marroc
- Este artícul conté una traducció derivada de «Herencia latina en África» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.