Anar al contingut

Física mèdica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Pla sagital o parasagital d'una RM del cap d'un pacient en una macrocefàlia benigna abans d'una commoció cerebral.

La Física mèdica és l'aplicació de la física a la medicina.

És una branca de la física multidisciplinario, puix aplica conceptes i tècniques bàsiques i específiques de la física, biologia i medicina a l'àrea mèdica.[1] Aplica els fonaments físics en múltiples tècniques terapèutiques, proporcionant les bases per a la compressió de modernes tecnologies mèdiques i establint criteris d'utilisació d'agents físics en l'àrea de la salut.

El físic mèdic també participa, junt a atres professionals, en la preparació de variables biomèdiques de medició, com la calibració d'equips i mides de control de protecció radiològica per a controlar la calitat dels equips físics utilisats en la salut.

En alguns països existix un professional denominat dosimetrista, qui és un professional de grau universitari mig (per eixemple: tecnólogo de radioteràpia) que ha realisat una capacitació adicional en dosimetría clínica i aspectes físics de garantia de calitat en radioteràpia. cal emfatisar que la responsabilitat de la planificació del tractament, aixina com de la posada en marcha i desenroll de la garantia de la calitat dels aspectes físics de la radioteràpia recau en el físic mèdic, i que el dosimetrista deu treballar baix la supervisió d'un físic mèdic. [2] Sent aixina la física mèdica moderna.

Història

La física mèdica va ser creada quan els alvanços en la física varen poder ser aplicats en l'àrea mèdica. Leonardo Dona Vinci., cap al XVI, pot ser considerat com el primer físic mèdic pels seus estudis en biomecánica sobre el moviment del cor i la sanc en el sistema cardiovascular.

Els coneiximents físics de l'òptica varen fer possible l'invenció del microscopi en el XVII, que va ajudar als meges a comprendre les estructures biològiques, aixina com descobrir l'existència de microorganismes.

Cap al XVIII, el científic i mege italià va descobrir que els músculs i cèlules nervioses eren capaces de produir electricitat. A partir d'eixa relació entre electricitat i cos humà, aixina com els alvanços de la ciència en electromagnetisme en el XIX, varen ser desenrollades noves contribucions al tractament o diagnòstic mege per científics com Arsène d'Arsonval. El descobriment de l'electrocardiograma i de l'electroencefalograma va ser possible gràcies a noves tecnologies com els voltímetros en sensibilitat o galvanómetros creats per Willem Einthoven. Estos coneiximents varen donar orige a noves àrees científiques com la bioelectricidad i bioelectromagnetismo.

Un eixemple notable de científics que mesclen els camps de la física i la medicina és el d'Hermann von Helmholtz. El seu primer treball científic va ser sobre la conservació de l'energia, inspirat en els seus estudis sobre el metabolisme muscular. També va revolucionar el camp de l'oftalmologia en l'invent del Oftalmoscopi i va realisar estudis sobre acústica i oïment.

Radiografia presa per Röntgen.


Un dels últims estudis de Helmholtz va ser sobre l'electromagnetisme, este estudi va ser el primer en demostrar la radiació electromagnètica. Posteriorment en 1895 el científic alemà Wilhelm Conrad Röntgen descobrix l'existència dels rajos X lo que li va valdre el primer premi nobel de física en 1901 i va obrir el camí per als estudis associats al tercer premi nobel de física donat a Antoine Henri Becquerel, Pierre i Marie Curie per les observacions i interpretacions dels resultats sobre les emissions de partícules provinents de cossos radioactivos (radiactivitat). Ya en 1908 per la formulació d'hipòtesis sobre substàncies radioactivas, Ernest Rutherford va ser guardonat en el premi Nobel de Química.

Ademés d'estos, molts atres científics varen rebre el Nobel pels seus treballs en radiactivitat. A pesar de l'us en la medicina, els perills de l'us incontrolat eren evidents lo que va provocar la mort d'alguns d'estos científics.

L'activitat dels rajos X i la radiactivitat en el diagnòstic i la teràpia va ser la responsable de l'introducció de la física en els hospitals. El físic i matemàtic suís Theophil Friedrich Christen doctorat en Medicina en 1905, per raons de formació mèdica, va visitar importants hospitals en Londres i Estats Units. Despuix de retornar a Amèrica, va inaugurar en Berna una clínica mèdica a on es va ocupar principalment en el recent camp de la Radiologia i es va preparar per a l'examen de grau en fisioteràpia. En 1908 davant la Facultat de Medicina de Berna, en l'àrea de Física Mèdica, va defendre una tesis no convencional per a l'época: "La claritat de les plaques Mèdiques com un problema d'absorció".[3] En l'hospital de Boston, EE. UU., el físic William Duane va escomençar treballar en fonts de radón en el tractament del càncer en 1913. El mateix treball va ser realisat per Duane Gioacchino Failla en Nova York en l'any 1915.

Aixina la física mèdica es creava com a disciplina. En la década dels 50, meges i professionals en física mèdica començaven a treballar en conjunt. En els anys 60 i 70 es varen crear les lleis que varen establir la presència d'este professional en alguns camps de la medicina, com en la radioteràpia i medicina nuclear.

En l'actualitat, el físic mèdic es desenrolla principalment en les àrees de la radiologia diagnòstica i intervencionista, medicina nuclear, radioteràpia, radiocirugía, protecció radiològica, metrologia de radiació, bio-magnetisme, radiobiología, processament de senyals i imàgens mèdiques, clínica i investigació epidemiológica.

A pesar de tot, l'aparició de la física mèdica s'associa en l'us de radiacions ionisants, esta disciplina no es llimita només a este tipo de radiació. Aixina, la creixent contribució a la física mèdica és una conseqüència natural de l'evolució de la ciència i de les tecnologies modernes.

Àrees de l'especialitat

Diagnòstic per image

La resonància magnètica és una atra aplicació de la física en l'àrea de la salut.

Tractament de malalties

Tècniques de medició fisiològiques

Llínees d'electrocardiograma.
Reconstrucció d'image.

S'utilisa per a observar i medir varis paràmetros fisiològics. Moltes d'estes tècniques són no-invasivas i poden ser usades en conjunt en, o com una alternativa a atres métodos invasivos.

Protecció radiològica

Informàtica meja i matemàtiques

Vore també

Referències

  1. ↑ «Física Meja - Especial Profissõés i Mercat de Trabalho - Terra Educação i Vestibular». Archivat des d'el original, el 7 de decembre de 2004. Consultat el 4 d'octubre de 2009.
  2. ↑ (Giner de 2010) El físic mèdic: Criteris i recomanacions per a la seua formació acadèmica, entrenament clínic i certificació en Amèrica Llatina. ISBN 978-92-0-311209-3.
  3. ↑ Schweizerische Gesellschaft für Strahlenbiologie und Medizinische Physik - Die Theophil-Christen-Medaille [1] archivat en Wayback Machine.
  4. ↑ Prof. R.K.S. Rathore


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Física_mèdica&oldid=1503849»