Neuroimagen

La neuroimagen o la formació de imàgens cerebrals és l'us de diverses tècniques per a obtindre una image directa o indirecta de l'estructura, funció o farmacologia del sistema nerviós. És una disciplina relativament nova dins de la medicina, la neurociencia i la psicologia. Els meges que s'especialisen en l'eixercite i l'interpretació de la neuroimagen en l'entorn clínic són neurorradiólogos.

La neuroimagen es dividix en dos grans categories:

• Image estructural, que s'ocupa de l'estructura del sistema nerviós i el diagnòstic de malaltia intracraneal greu (a gran escala) (com un tumor) i lesions.
• Image funcional, que s'utilisa per a diagnosticar malalties i lesions metabòliques en una escala més fina (com la malaltia d'Alzheimer) i també per a l'investigació de la psicologia cognitiva i neurològica i la construcció d'interfaços cervell-computadora.

L'image funcional permet, per eixemple, el processament de l'informació per part dels centres en el cervell per a visualisar-se directament. Tal processament fa que l'àrea afectada del cervell aumente el metabolisme i es «allumene» en l'exploració. Un dels usos més controvertits de la neuroimagen ha segut investigar la «identificació del pensament» o la llectura de la ment.

Història

El primer capítul de l'història de la neuroimagen es remonta a l'neurocientífico italià Angelo Mosso, qui va inventar el «equilibri de la circulació humana», que podria medir de forma no invasiva la redistribució de la sanc durant l'activitat emocional i intelectual. No obstant, encara que va ser mencionat breument per William James en 1890, els detalls i el funcionament precís d'este equilibri i els experiments que Mosso va realisar en ell han permaneixcut en gran part desconeguts fins al recent descobriment de l'instrument original, aixina com els informes de Mosso de Stefano Sandrone i els seus colegues.

En 1918, el neurocirujano nortamericà Walter Dandi va introduir la tècnica de ventriculografía. Les imàgens de rajos X del sistema ventricular dins del cervell es varen obtindre per mig d'injecció d'aire filtrat directament en un o abdós ventrículs laterals del cervell. Dandi també va observar que l'aire introduït en l'espai subaracnoideo a través de la punción lumbar podria ingressar als ventrículs cerebrals i també demostrar els compartimientos del líquit cefalorraquídeo al voltant de la base del cervell i sobre la seua superfície. Esta tècnica es diu neumoencefalografía.

En 1927, Egas Moniz va introduir la angiografía cerebral, per mig de la qual els gots sanguíneus normals i anormals dins i al voltant del cervell podien visualisar-se en gran precisió.

A principis de la década de 1970, Allan McLeod Cormack i Godfrey Newbold Hounsfield varen introduir la tomografía axial computarizada (TAC o tomografía computarizada), i les imàgens anatòmiques del cervell cada volta més detallades varen estar disponibles per a fins de diagnòstic i investigació. Cormack i Hounsfield varen guanyar el Premie Nobel de Fisiologia o Medicina de 1979 pel seu treball. Poc despuix de l'introducció de TAC a principis de la década de 1980, el desenroll de radioligandos va permetre la tomografía computarizada per emissió de fotó únic (SPECT) i la tomografía per emissió de positrones (TEP) del cervell.

Més o menys concurrentement, l'investigació per resonància magnètica (imàgens per resonància magnètica o RM) va ser desenrollada per investigadors com Peter Mansfield i Paul Lauterbur, a els qui se'ls va otorgar el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina en 2003. A principis de la década de 1980, es va introduir la resonància magnètica clínicament, i durant el La década de 1980 va tindre lloc una verdadera explosió de millores tècniques i aplicacions de diagnòstic de RM. Els científics pronte varen deprendre que els grans canvis en el fluix sanguíneu medits per TEP també podrien ser captats pel tipo correcte de IRM. Va nàixer la resonància magnètica funcional (IRMf), i des de la década de 1990, la IRMf ha dominat el camp de mapage cerebral per la seua baixa invasividad, falta d'exposició a la radiació i una disponibilitat relativament àmplia.

A principis de la década de 2000, el camp de la neuroimagen va aplegar a l'etapa en que les aplicacions pràctiques llimitades d'imàgens cerebrals funcionals s'han tornat factibles. L'àrea principal d'aplicació és formes crues d'interfaç cervell-computadora.

Indicacions

La neuroimagen seguix a un examen neurològic en el que un mege ha trobat una causa per a investigar més profundament a un pacient que té o pot tindre una malaltia neurològica.

Un dels problemes neurològics més comuns que pot experimentar una persona és el síncope simple. En els casos de síncope simple en els que l'historial del pacient no sugerix atres síntomes neurològics, el diagnòstic inclou un examen neurològic, pero no s'indica una image neurològica de rutina perque la provabilitat de trobar una causa en el sistema nerviós central és extremadament baixa i és poc provable que el pacient puga beneficiar-se del procediment.

La neuroimagen no està indicada per a pacients en maldecaps estables que es diagnostiquen com a migranya. Els estudis indiquen que la presència de migranya no aumenta el risc de malaltia intracraneal d'un pacient. Un diagnòstic de migranya que senyala l'absència d'atres problemes, com el papiledema, no indicaria la necessitat de neuroimagen. En el curs de la realisació d'un diagnòstic cuidadós, el mege deu considerar si el mal de cap té una causa distinta de la migranya i pot requerir neuroimagen.

Una atra indicació per a la neuroimagen és la cirugia estereotáctica guiada per TC, IRM i TEP o radiocirugía per al tractament de tumors intracraneales, malformacions arteriovenosas i atres afeccions tractables quirúrgicament.