Escritura ibèrica nort-oriental

Escritura ibèrica nort-oriental

Archiu:Un signari ibèric nord-oriental dual.jpg

Un signario ibèric nororiental dual ss. IV-III a. C. Adaptat de Ferrer i Jané 2005.

Archiu:KB PaleoHispanic.png

Teclat propost per Pérez, Joseph (professor), de l'Universitat Autònoma de Barcelona

La escritura ibèrica nort-oriental (també coneguda com a llevantina o simplement ibèrica per ser en diferència la més usada) és l'escritura paleohispánica que va ser el vehícul principal d'expressió de la llengua ibèrica, llengua que també expressen les inscripcions en escritura ibèrica suroriental, pero cal destacar que el valor de la majoria dels signes d'estes escritures no coincidix en absolut, encara que el repertori de signes és similar. Aixina i tot, el hipòtesis més acceptada considera que l'escritura nort-oriental deriva directament de l'escritura suroriental. Sobre l'orige de les escritures paleohispánicas no hi ha consens: per a alguns investigadors el seu orige està directa i únicament vinculat al alfabet fenicio, mentres que per a uns atres en la seua creació també hauria influït l'alfabet grec.

Com el restant d'escritures paleohispánicas, presenta signes en valor silàbic per a les oclusivas, i signes en valor alfabètic per al restant de les consonante i vocals. Des del punt de vista de la classificació dels sistemes d'escritura, no és ni un alfabet ni un silabario, sino una escritura mixta que s'identifica normalment com semisilabario. El signario bàsic està format per 28 signes: cinc vocàlics Plantilla:Xib-trans /a/, Plantilla:Xib-trans /i/, Plantilla:Xib-trans /i/, Plantilla:Xib-trans /o/,Plantilla:Xib-trans /o/, 15 silàbics Plantilla:Xib-trans /ba/, Plantilla:Xib-trans /be/, Plantilla:Xib-trans /bi/, Plantilla:Xib-trans /bo/, Plantilla:Xib-trans /bu/, Plantilla:Xib-trans /ka/, Plantilla:Xib-trans /ke/, Plantilla:Xib-trans /ki/, Plantilla:Xib-trans /ko/, Plantilla:Xib-trans /ku/, Plantilla:Xib-trans /ta/, Plantilla:Xib-trans /et/,Plantilla:Xib-trans /tu/, Plantilla:Xib-trans /to/, Plantilla:Xib-trans /la teua/ i 8 consonàntics (una lateral Plantilla:Xib-trans /l/, dos sibilants Plantilla:Xib-trans /s/ i Plantilla:Xib-trans /ś/, dos vibrants Plantilla:Xib-trans /r/ i Plantilla:Xib-trans /ŕ/, i tres nassals Plantilla:Xib-trans /m/, Plantilla:Xib-trans /ḿ/ i Plantilla:Xib-trans/n/).

El seu dessiframent, culminat en 1922 per Manuel Gómez-Moreno, és pràcticament total i es basa principalment en l'existència de numeroses llegendes monetàries, algunes bilingües o casi bilingües, fàcilment relacionables en topònims coneguts per les fonts clàssiques. Del signario ibèric nort-oriental es coneixen dos variants: la variant dual és casi exclusiva de les inscripcions més antigues dels ss. V, IV i III a. C. i es caracterisa per l'us del sistema dual, descobert per Joan Maluquer de Malnoms en 1968, que permet diferenciar els silabogramas oclusivos dentals i velares sorts dels sonors en un traç afegit, de manera que la forma simple representa a la sonora i la forma complexa a la sorda. La variant no dual és casi exclusiva de les inscripcions més modernes dels ss. II i I a. C.

L'escritura ibèrica nororiental s'escriu molt majoritàriament d'esquerra a dreta i es va usar fonamentalment en el quadrant nort-oriental de la península ibèrica: una àmplia franja costera des del sur del Llenguadoc-Rosselló fins a Alacant que penetra cap a l'interior per la vall del Ebre i que correspon a la major part dels pobles que les fonts clàssiques identifiquen com iberos (indigetes, ausetanos, layetanos, lacetanos, cosetanos, ilergetes, ilercavones, sedetanos, edetanos, contestanos, etc.). Els contexts arqueològics més antics les situen a finals del s. V a. C., mentres que les més modernes són de finals del s. I a. C. o potser de principis del s. I d. C. Les inscripcions nort-orientals apareixen sobre soports molt variats (monedes d'argent i bronze, làmines de plom, ceràmiques áticas, ceràmiques de barniz negre A i B, ceràmiques pintades, dólias, ánforas, fusayolas, estelas i plaques de pedra, mosaics, etc.). És en diferència el signario paleohispánico més documentat, uns dos millers d'inscripcions, que representen el 95% del total.

Es coneixen quatre abecedaris o signarios ibèrics nort-orientals, tots ells corresponents a la variant dual: el signario del Castellet de Bernabé, en una vora d'una tinajilla de ceràmica pintada ibèrica, el signario del Tós Pelat, distribuït en dos làmines de plom, i dos signarios rupestres en roques de la Cerdanya de Ger i Bolvir.

Epigrafia

• Plom de Ullastret (s IV a. C.)
  Plom de Ullastret (s IV a. C.)
• Plom de la Penya del Moro (s. IV a. C.)
  Plom de la Penya del Moro (s. IV a. C.)
• 
  Anvers i revers d'un denario de la ceca Barscunes. (Mitat del s. II a. C.). Localisació indeterminada provablement en Navarra.

Bibliografia

• Correja, José Antonio (1992): «Representació gràfica de l'oposició de sonoritat en les oclusivas ibèriques (semisilabario llevantí)», AION 14, pp. 253-292.
• Ferrer i Jané, Joan (2005): Novetats sobre el sistema dual de diferenciació gràfica dels oclusives sordes i sonores, Palaeohispanica 5, pp. 957-982.
• Ferrer i Jane Joan (2013): «Els sistemes duals dels escriptures ibèriques», Palaeohispanica 13, pp. 451-479.
• Gómez-Moreno, Manuel (1922): «D'Epigrafia ibèrica: el plom d'Alcoy», Revista de filologia espanyola 9, pp. 341-366.
• Hoz, Javier de (1985): «El nou plom inscrit de Castell i el problema de les oposicions de sonoritat en ibèric», Symbolae Ludouico Mitxelena septuagenari oblatae, pp. 443-453.
• Maluquer de Malnoms, Joan (1968): Epigrafia prelatina de la península ibèrica, Barcelona.
• Quintanilla, Alberto (1993): «Sobre la notació en l'escritura ibèrica del modo d'articulació de les consonante oclusivas», Studia Palaeohispanica et Indogermánica J. Untermann ab Amicis Hispanicis Oblata, pp. 239-250.
• Rodríguez Ramos, Jesús (2004): Anàlisis d'epigrafia íbera, Vitòria-Gasteiz.
• Untermann, Jürgen (1990): Monumenta Linguarum Hispanicarum. III Die iberischen Inschriften aus Spanien, Wiesbaden.
• Velaza, Javier (1996): Epigrafia i llengua ibèriques, Barcelona.