Disturbis de Nabi Musa

Els disturbis de Nabi Musa de 1920, també coneguts com a Disturbis de Jerusalem de 1920 o pogrom de Jerusalem, varen tindre lloc en la part britànica del Territori Enemic Ocupat (OETA en les seues sigles angleses, que es convertiria en breu en el Mandat Britànic de Palestina) entre el dumenge 4 i el dimecres 7 d'abril de 1920 en la Ciutat Vella de Jerusalem i les seues afores. Cinc judeus i quatre àraps varen morir com a resultat dels disturbis i centenars més varen resultar ferits.[1] Els disturbis reben el seu nom de la festivitat de Nabi Musa, en la qual varen coincidir, que tenia lloc anualment durant la Semana Santa, durant una época de creixent tensió entre les comunitats àrap i jueva. Els fets varen tindre lloc poc despuix de la batalla de Tel Jai i en el context de la pressió cada volta major eixercida sobre els àraps nacionalistes de Síria durant la guerra francosíria.
Alguns líders religiosos àraps varen pronunciar discursos durant el festival (en el que multitut de musulmans es reunien tradicionalment per a realisar una processó religiosa), que incloïen consignes aludint a l'immigració sionista i als enfrontaments previs entorn als llogarets judeus en Galilea. El motiu que va fer que la processó es convertira en un tumult no està clar del tot; algunes proves semblen indicar que va haver provocacions sionistes, pero també és possible (encara que no varen ser documentats) que foren activitats àraps les que desencadenaren els disturbis.[2]
L'administració militar britànica de Palestina va rebre crítiques per retirar les seues tropes de l'interior de Jerusalem, aixina com per la seua tardança a l'hora de recuperar el control.[3] La confiança mútua entre britànics, judeus i àraps es va vore erosionada com a resultat dels disturbis, i va tindre entre les seues conseqüències un increment en els esforços de la comunitat judeua per a conseguir una infraestructura autònoma i un aparat de seguritat paralel al de l'administració britànica, convertint-se en el germen de l'Haganá.
Despuix dels disturbis, xeics de 82 pobles al voltant de les ciutats de Jerusalem i Jaffa, que dien representar al 70 % de la població, varen publicar un document expressant la seua condena de les manifestacions contra els judeus, encara que esta condena va poder haver-se conseguit en soborns.[4] A pesar del tumult, la comunitat judeua de Palestina va participar en unes eleccions per a l'Assamblea de Representants el 19 d'abril de 1920, a excepció de la ciutat de Jerusalem, a on les eleccions es varen retardar tres dies.[5] Els disturbis també varen precedir en el temps a la Conferència de Sanremo, que es va celebrar entre el 19 i el 26 d'abril de 1920, en la que hauria de decidir-se el destí d'Orient Mig.
Context

El contingut i les propostes tant de la Declaració Balfour de 1917 com de la Conferència de Pau de París de 1919, que va terminar en la firma del Tractat de Versalles, varen ser objecte d'intensos debats per part de les delegacions sionista i àrap, i a abdós comunitats li les va informar àmpliament del procés de les negociacions. En concret, la solsida de l'Imperi otomà va dur al compromís de les potències vencedores, especialment Gran Bretanya i França, d'assumir la disturbios de Nabi Musa en el buit de poder d'Orient Mig. Segons la Declaració Balfour, una pàtria per al poble judeu devia crear-se en Palestina. El principi d'autodeterminació afirmat per la Societat de Nacions no s'aplicaria, per lo tant, a Palestina, donat el previsible rebuig de la comunitat sionista patrocinada pels britànics. Estos plans externs per a Palestina i per a atres comunitats àraps despuix de la conclusió de la Primera Guerra Mundial varen conduir a una radicalisació del món àrap.[6]

L'1 de març de 1920, la mort de Joseph Trumpeldor en la Batalla de Tel Hai a mans d'un grup chiïta del sur del Líban va causar una profunda preocupació entre els líders judeus, els qui varen fer numeroses crides a l'administració de la OETA per a que s'ocupara de la seguritat del Yishuv i prohibira un mítin pro-siri. No obstant, les seues pors varen ser en la seua majoria menyspreats per l'Oficial Administratiu Cap, general Louis Bols, pel governador militar Ronald Storrs i el general Edmund Allenby, a pesar d'una advertència del líder de la Comissió Sionista Jaim Weizmann de que disturbios de Nabi Musa, recolzada pels informes en la taula de Storrs.[1] S'havien redactat comunicats sobre previsibles problemes entre àraps i judeus, aixina com entre els propis àraps. A Weizmann i al restant de líders judeus, estos acontenyiments els recordaven a les instruccions que els generals russos havien publicat a la vespra dels pogroms.[6] Mentrestant, les esperances dels àraps locals havien alcançat cotes molt altes per la declaració d'independència de la Gran Síria en el Regne de Síria, proclamada pel Consell Siri en Faisal com el seu rei,[6] que incloïa el territori dominat pels britànics dins de les terres reclamades pel regne naixent. El dia de la declaració d'independència síria i el dia següent, 7 i 8 de març, va haver manifestacions en totes les ciutats de Palestina, les tendes varen tancar i va haver numerosos atacs a judeus. Els atacants varen cridar eslògans com a Disturbios de Jerusalén de 1920 o pogromo de Jerusalén.[7]

Els líders judeus varen solicitar de la OETA autorisació per a armar a grups d'autodefensa judeus que compensaren la falta d'adequades tropes britàniques. Encara que esta petició va ser denegada, Zeev Jabotinsky i Pinhas Rutenberg varen escomençar a entrenar obertament a voluntaris judeus, un esforç del com la Comissió Sionista va mantindre informats als britànics. Molts dels voluntaris eren membres del club deportiu Maccabi i alguns d'ells eren veterans de la Legió Judeua. El seu mes d'entrenament va consistir principalment en calistènia i combat cos a cos en pals.[1] Cap a finals de març, es dia que uns 600 d'ells realisaven eixercicis militars diàriament en Jerusalem.[8] Jabotinsky i Rutenberg també varen escomençar a organisar l'arreplega d'armes.[8]
La festivitat de Nabi Musa era un festival musulmà de primavera que començava cada divendres anterior a Divendres Sant i que consistia en una processó al santuari de Nebi Musa (Tomba de Moisés), prop de Jericó.[9] Aparentment, datava de temps de Saladino.[10] L'educador i ensagiste àrap Khalil al-Sakakini va descriure cóm les tribus i les caravanes aplegaven en les seues banderes i les seues armes.[1] Les autoritats otomanes solien desplegar mils de soldats i inclús artilleria per a mantindre l'orde en els estrets carrers de Jerusalem durant el pas de la processó de Nabi Musa. No obstant, si ben Storrs va enviar una advertència als líders àraps, solament va desplegar 188 policies.
Disturbis

Sobre les 10:30 del matí del dumenge 4 d'abril de 1920, entre 60 000 i 70 000 àraps s'havien congregat en la plaça de la ciutat per a la festivitat de Nabi Musa i diversos atacs contra judeus ya havien tingut lloc en el hora anterior en els carrers de la Ciutat Vella. Amin al-Husayni havia enunciat proclames antisionistes des del balcó del Club Àrap, mentres que el seu tio Musa al-Husayni, alcalde de Jerusalem, havia incitat també a la violència des del balcó de l'edifici consistorial.
L'editor del periòdic Suriya al-Janubia (Sur de Síria), Aref al-Aref, un atre membre del Club Àrap, va pronunciar el seu discurs en la porta de Jaffa a lloms del seu cavall.[11] No hi ha acort sobre la naturalea del seu discurs. Segons el historiador israelita Benny Morris, les seues paraules varen ser “Si no usem la força contra els sionistes i contra els judeus, mai nos lliurarem d'ells”,[7] mentres que el historiador judeu britànic Bernard Wasserstein va escriure que “sembla que ell va cooperar en la policia i no hi ha proves de que instigara activament la violència”.[11] De fet, Wasserstein afig que “els informes dels servicis d'inteligència sionista d'eixe periodo són unànims en apuntar que va parlar repetides voltes contra la violència”.[11]
Es diu que la multitut cridava “hi ha un pogrom surant en l'ambient” i “mort als judeus”.[1] La policia àrap se'ls va unir en aplaudiments i la violència va esclatar.[12] La població àrap local va saquejar el Barri Judeu de Jerusalem, inclosa la yeshiva Torath Chaim, en la que els rolls de la Torá varen ser esgarrats i tirats al sol mentres capcionaven fòc a l'edifici.[1] Durant les següents tres hores, 160 judeus varen resultar ferits.[12]
Khalil al-Sakakini va ser testic de l'esclat de la violència en la Ciutat Vella:
“(Un) tumult va escomençar, la gent va escomençar a córrer i es varen llançar pedres contra els judeus. Les tanques es varen tancar i va haver crits… Vaig vore un soldat sioniste cobert de pols i sanc… Despuix, vaig vore un paisà d'Hebrón acostar-se a un chicon judeu, un enllustrador, que es va amagar darrere d'un sac en una dels cantons de la muralla, al costat de la Porta de Jaffa; l'hebronita va agarrar la seua caixa i li va colpejar en ella en el cap. Ell va cridar i va tirar a córrer en el cap sagnant, i l'hebronita ho va deixar fugir i va tornar a la processó… La processó va aplegar al seu zenit. Tots cridaven “La religió de Mahoma va nàixer en l'espasa”. … Yo em vaig encaminar de colp i repent cap als jardins municipals… la meua ànima es deprimix i sent nàusees per la locada de l'humanitat”.[7]
L'eixèrcit va impondre un toc de queda el dumenge de nit i va arrestar a vàries dotzenes d'avalotadors, pero se'ls va permetre acodir a les oracions del matí del dilluns, despuix de lo que varen ser lliberats. Els àraps varen seguir atacant a judeus i entrant en les seues cases, especialment en els edificis mixts de majoria àrap.[1]

El dilluns, mentres els problemes empijoraven, l'eixèrcit va sagellar la Ciutat Vella i no va permetre que ningú ixquera d'ella. Es va declarar la llei marcial, pero varen continuar els saquejos, robos, violacions i assessinats. Es varen incendiar vàries cases i es varen destrossar làpides. Els soldats britànics varen descobrir que la majoria de les armes ilegals havien estat amagades baix les robes de les dònes àraps.[1] El dilluns de nit, els soldats varen ser evacuats de la Ciutat Vella en un moviment descrit pel Informe Palin com “un error de juí”. Inclús en la llei marcial, les autoritats britàniques varen necessitar atres quatre dies per a restaurar l'orde.
La població judeua de la Ciutat Vella no havia rebut cap entrenament ni armes, i els hòmens de Jabotinsky es trobaven fòra dels murs de la Ciutat Vella, sagellada pels britànics.[1] Dos voluntaris varen conseguir colar-se en el Barri Judeu disfrassats de personal mèdic per a organisar l'autodefensa a pur de pedres i aigua bollint.[1]
Cinc judeus i quatre àraps varen morir durant els disturbis. Doscents setze judeus i vintitrés àraps varen resultar ferits, entre els quals varen quedar en estat crític díhuit judeus i un àrap. Uns trescents judeus varen ser evacuats de la Ciutat Vella.[1]
Bibliografia
Vore també
- Antisemitisme
- Antisionisme
- Pogrom
- Haganá
- Nacionalisme àrap
- Nacionalisme palestí
- Cronologia de l'història judeua
- Disturbis de Jaffa de 1921
Referències
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Segev, Tom (2000). One Palestine, Complete: Jews and Arabs Under the British Mandate (en anglés), p. 127-144. ISBN 0-316-64859-0. Consultat el 23 d'abril de 2017.
- ↑ Freitag, Ulrike (2015). Urban Violence in the Middle East: Changing Cityscapes in the Transition from Empire to Nation State (en anglés), Berghahn Books, p. 188. ISBN 978-1-78238-584-4. Consultat el 23 d'abril de 2017.
- ↑ Conclusions de l'Informe Palin
- ↑ Segev, Tom. «When Zionism Was an Arab Cause», Haaretz, 6 d'abril de 2012. Consultat el 23 d'abril de 2017.
- ↑ «Palestine Thrugh Historyː A Chronology (I)» (en anglés). Archivat des de l'original, el 22 de decembre de 2017. Consultat el 23 d'abril de 2017.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Laurens, Henry (1999). «Volum 1», La Question de Palestine: L'invention de la Terre sainte (en francés), Fayard, París.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Morris, Benny (1999). Righteous Victims: A History of the Zionist-Arab Conflict, 1881-2001 (en anglés).
- ↑ 8,0 8,1 Wasserstein, Bernard (1991). The British in Palestine: The Mandatory Government and the Arab-Jewish Conflict 1917-1929, Blackwell. ISBN 0-631-17574-1.
- ↑ Cannan, Tewfik (1927). Mohammedan Saints and Sanctuaries in Palestine (en anglés), Jerusalem: Ariel Publishing House, p. 193-200.
- ↑ Porath, Yehoshua (1975). The Political Awakening of the Palestinian Arabs and their Leadership towards the End of the Ottoman Period.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Wasserstein, Bernard«'Clipping the Claws of the Colonisers': Arab Officials in the Government of Palestine, 1917–48».Middle Eastern Studies.doi:10.1080/00263207708700343.Consultat el 24 d'abril de 2017.
- ↑ 12,0 12,1 Sachar, Howard M. (2006). A History of Israel: From the Rise of Zionism to Our Clave (2ª Ed.) (en anglés), New York: Alfred A. Knopf. ISBN 0-679-76563-8.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Disturbios de Nabi Musa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.