Danses afroperuanas
Les danses afroperuanas són aquelles creades pels pobles d'ascendència africana en el Perú.
En l'época virreinal, en els pobles d'ascendència africana poc a poc es varen ser adaptant a les noves costums, encara que varen tractar de conservar la seua acervo cultural, principalment musical, el mateix que poc a poc es va desenrollar en una cultura afro peruana pròpia. D'eixe original mestiçage de les cultures europea, indígena i africana varen nàixer els balls d'expressió negra en el Perú i en el món.
La millor expressió d'alegria o tristor d'esta cultura afroperuana és ballar al ritme dels tambors dels seus antepassats africans el conegut balle la drecera de negrito conegut com el (Zapateo)
Llenguage rítmic
Els negres en el Perú, en la seua ingeniosa alegria i rica cultura, utilisaven tot lo que els poguera sugerir ritme per a crear les seues músiques i els seus balls en la combinació de la sensualitat ritual sent el llenguage corporal molt important en els seus moviments, en coples i crides, els que en les seues veus profundes, les seues mans i cossos, es varen ser introduint inteligentment en la societat de l'época colonial. En l'actualitat hi ha un folclore negre típic peruà.
Danses afroperuanas
Aigua de neu
Ball de zapateo competitiu entre ballarins independents d'abdós sexes acompanyat en guitarra, en girs de clara procedència espanyola. Es practicava en el nort chic de la costa central, província d'Huaral. El principal cultor d'este gènero era Porfirio Vásquez, oriunt d'Aucallama, junt al mestre de guitarra Vicente Vásquez. Porfirio va fer el registre d'esta melodia, que va ser gravada en el disc "Cumanana", que va dirigir Nicomedes Santa Creu en la década de 1970.
Amor fi
Gènero musical de competència cantat en el que participa un número indeterminat de persones. No es balla. Es practicava en Lima i en el nort chic, sobretot en Aucallama. Acompanya un guitarriste. En el barri limeño de Malambo va destacar en el seu cultiu Mateo Sancho Dávila integrant i cap visible de decimistas coneguts com "els dotze parells de França". Es recorda una melodia que la va difondre Augusto Ascuez, qui dia que l'Amor Fi és molt alegre. Per lo general es cantava al final d'un ball familiar o social en roda d'huit cantants i en el guitarriste al centre. La regla prohibia repetir el vers que ya haguera segut cantat. Termina la competència en quedar solament un dels cantants.
Alcatraz
- Artícul principal → Alcatraz (dansa).
Dansa del gènero Festege, vigent especialment en Lima i Ica. És una dansa eròtica festiva, de parella solta. Home i dòna duen en la part posterior de la cintura, un drap, un péntol de paper o alguna cosa similar; l'home en una vela encesa tracta de capcionar el ¨cucurucho¨ mentres la dòna balla movent les caderes. Actualment en la coreografia també la dòna tracta de cremar a l'home. La música és interpretada per solista i cor de cantants, guitarres i percussió, els temes més coneguts pertanyen a Porfirio Vásquez i al seu fill Abelardo com “Al són de la tambora” i “Negreta veuen” respectivament.
Devia el seu nom a un parament de plomes de l'alcatraz que la dòna duya nugat a l'esquena, a la qual devia l'home posar-li fòc en una vela encesa, pero sense que cap dels ballarins perguera el ritme. Es balla en els peus nuets, una costum de moltes danses peruanes.
Ball de front o ombligada
Ball eròtic festiu, ya extint. Home i dòna ballaven en clara alusió a la fertilitat. Nicomedes Santa Creu aludix a esta dansa com una de les fonts originàries de la Zamacueca i/o Marinera Limeño. Observant similitut en les danses d'iniciació sexual d'atres països com Cuba o Brasil, a on es practicava el “vacunao”. Una referència a este ball va trobar A. Hesse en Moro en Chimbote en 1979. En esta dansa s'usa molt el melic.
Balle'terra o Colp'terra
Vigent en Saña, Lambayeque. En varis països suramericans es parla dels "balls de terra", (especialment en Chile) que segons alguns es denominen aixina per a diferenciar-els dels que es ballen en tabladillo o escenari. La cançó "Els negres del Combo", cantada pel senyor Tana Medina en Saña, és un colp’terra, en marcades similituts en el tondero.
Cap
El cap era una espècie de dansa i ritual, a on dos participants entrabar en un círcul format per persones al són dels tambors, entrellaçaven les seues cames a modo d'enfrontament cos a cos i a modo d'entrenament físic. Actualment este art s'ha maicreado.
Vora de jarana
- Artícul principal → Cante de jarana.
La marinera limeño és coneguda com "vora de jarana", en la que cantants de manera individual o en duo establixen una competència lliterària i musical, respectant una estructura.
Congorito
Forma de Festeig la característica fonamental del qual és la repetició de l'estribillo que diu: "congorito dic yo, congorito" alternant-se en quartets diversos. És un dels festejos més antics que es recorden, la lletra dels quals va ser recopilada en 1938 per Rosa Mercedes Ayarza Morals.
Copla
- Artícul principal → Copla.
Cuarteta de procedència espanyola, que es canta o es recita. Generalment es construïx en octosílaps (el vers més popular en el cançoner peruà i llatinoamericà). Deu haver segut la que origina la cridada Cumanana. Se li diu Copla a la cuarteta recitada en l'intermig de la marinera nortenya. Eixemple. Que cholo per a més miserable, del nort tenia que ser, es gita en la seua cunyada, per a no gastar a la seua dòna. autor. Miguel Risc Casaró
Cumanana
- Artícul principal → Cumanana.
Gènero lliterari musical. No és bailable. A voltes es canta en competència. La Cumanana es troba vigent en la costa nort peruana (Piura, Lambayeque i Tombes), havent variants entre la lambayecana (Saña, Batán Gran, Ferreñafe), en les piuranas (Morropón) o les tumbesinas. També es canten cumanana en la zona andina de Piura (Huancabamba) en melodia de cort indígena. Com a gènero lliterari permet tractar tot tipo de temàtica: religiosa, amorosa, política, etc, sent material important en la reconstrucció de l'història regional i el punt de vista popular.
Recentment la musicóloga Chalena Vásquez, va expondre sobre l'orige Kikongo de la paraula Kumanana, el significat de la qual correspon a un verp en reciprocitat: el saber, el tindre coneiximent. La paraula s'analisa aixina: Ku (inici de verp) man (raïl verbal: saber, de tindre el coneiximent) an (significa el verp en reciprocitat) - a (és final del verp en kikongo ya letà)
Dansa Havanera
- Artícul principal → Dansa o Havanera.
Gènero musical de Cuba. La seua cèlula rítmica, tango congo, la rep de la contradanza cubana, que és a la seua volta una variació de les contradanzas europees arribades a l'illa en la segona mitat del XVIII. La variació que reben les contradanzas arribades d'Europa en ser tocades pels músics negres i mulatos criollos, és l'assimilació de les cèlules rítmiques africanes que es troben en la llitúrgia afrocubana. Ancorada en l'Havanera, una variació cantada de la Dansa Havanera que es desenrolla a partir de 1841 en la capital de l'illa, retorna a Espanya per a incorporar-se a la Sarsuela, sent molt popular en Amèrica hispana. El tango congo, present en l'havanera de l'òpera Carmen del francés George Bizet, va viajar de tornada a Amèrica i està en la base de la milonga, de la maxixe brasilera i en el Tango. La seua temàtica és lliure, dedicada especialment al tema amorós. Generalment és un ritme llent, pero accelera la seua dinàmica d'acort a la temàtica del text.
Hatajo de Pallas
Dansa colectiva femenina que es balla en Nadal i Festa de Reis en la Regió Ica. Les Pallas (paraula quechua que aludix a donzelles) o pastores, es balla principalment en la zona d'El Carmen, el districte i els seus caserius en Chincha. El cor femení i la solista dòna canten villancicos alternant en passades de zapateo. S'acompanya en guitarra. Les ballarines duen bastons de ritme, cridats "azucenas".
Dècimes
- Artícul principal → Dècima (Perú).
Forma lliterària que té intensa pràctica entre la població negra en tota la costa peruana, permet tractar tot tipo de temes en sotil humor, mostrant destrea lliterària i ingeni. Quan es canten, segons Nicomedes Santa Creu, se'ls cridava Socabón. La dècima, generalment treballada en octosílaps, rima els seus versos de la següent manera:
Este tipo de dècima està vigent en vàries localitats nortenyes: varen destacar Brando Briones en Saña, Fernando Barrenzuela en Chulucanas (Morropón) i Juan Urcariegui en Lima.
Dècimes de peu forçat
Són les dècimes que s'inicien en una Cuarteta O Copla els versos de la qual terminaran cada una de les dècimes de manera obligatòria. Nicomedes Santa Creu versa àmpliament sobre el tema en el llibre "La dècima en el Perú" (1982). Luis Rocca en el seu llibre "L'atra història" consigna gran cantitat de dècimes, particularment del poble de Saña.
Hatajo de Negritos
Colla, comparsa o grup de ball masculí conformat per parelles interdependents que s'organisa popularment per a adorar al Chiquet Jesús en Nadal i es basa en la dinàmica dels villancicos nadalencs espanyols. Està vigent en els pobles del sur de Lima, especialment en la província de Cañete (departament de Lima) i en el departament d'Ica, sobretot en les zones Chincha, Pisco, Ica i Naixca, a on és practicada per chiquets i jóvens al mando d'un caporal. Es canta i balla en acompanyament de violí i campanillas que duen els ballarins en les mans
Landó
Gènero musical i coreogràfic l'orige del qual encara no està clarament dilucidat. Alguns investigadors asseveren que el vocable ve de la veu Lundú. Segons Vicente Vásquez (en una entrevista de 1978), la primera notícia que va tindre del Landó era una versió fragmentada d'una crida que dia "Zamba malató landó". Esta cançó va ser gravada per Nicomedes Santa Creu en el disc "Socabón", a la qual Vicente Vásquez li posa acompanyament guitarrístico.
Els grups professionals de música solen considerar al Bou mata com a pertanyent al gènero Landó. cal recordar que Cecilia Barraza va gravar una recopilació feta per Caitro Soto d'un tema tradicional de la zona de Cañete cridat Bou mata. No obstant, en la zona de Cañete els pobladors ho identifiquen com un gènero en nom propi: "Bou Mata" (atestat en una investigació de camp de 1978 realisada per la musicóloga Chalena Vásquez).
Estos dos temes: Bou Mata i Zamba malató, són preses com a base per a l'elaboració o consolidació del gènero conegut actualment com Lando, per mig de conseguides composicions d'autors com Chabuca Granda i Andrés Soto.
El Landó actual és un ritme fet en caixó de 12/8 que té la particularitat d'accentuar solament la primera de les quatre negres del compàs. Els demés accents vénen despuix de cada negra restant.
Moros i cristians
Representació teatral de la batalla entre Moros i Cristians, com a auto sacramental que va ser ensenyat pels espanyols en el seu afany de catequisació. En alguns llocs el sentit va canviar totalment fent "guanyar als moros front als cristians". La recorden en la zona de Cañete, Chincha, aixina com en Chulucanas. Una descripció d'esta mostra de teatre popular, es troba en Erasmo (Mar i Carbajal, 1974)
Mozamala
- Artícul principal → Mozamala.
La mozama és un Ball típic del carnestoltes limeño, estava organisat en colles de diables que ballaven, fent bots extraordinaris, en les festes del carnestoltes al voltant dels carrers limeño. Esta dansa es va practicar també en atres llocs de la costa, José Durand, seguint les indicacions d'Arturo Jiménez Borja, la va trobar per eixemple en Virú en la década de 1970; danses similars es practiquen o practicaven en algunes províncies del departament d'Ica (Nasca, Chincha i Pisco)
Els negritos d'Huánuco
Dansa que es balla en grup que es diu colla i està representat en llínees o 2 files i dirigits per dos caporals. Esta dansa és una de les completes per ser religiosa ceremonial i hui és patrimoni cultural de la ciutat d'Huánuco Perú. Es balla des del 24 de decembre fins al 20 giner en tota la ciutat és per això que s'ha convertit en tradició i costum.
One step
- Artícul principal → One step.
Este ritme nortamericà difòs per la ràdio i pel cine s'accepta i practica en els ambients criollos en el Perú, en el caràcter d'una polca ràpida en la que es pot cantar sobre diversos temes. Se sap que Felipe Pinglo té en el seu repertori vàries composicions d'este gènero.
Ombligada
O "Colp de front", dansa ritual-festiva alusiva a la fertilitat. (Inf. Axel Hesse, l978)
Panalivio
En el mateix nom coneixem dos tipos de cançons especialment practicades per sectors negres. Una d'elles és una mudança del Hatajo de Negritos, tenint en Amador Ballumbrosio i els seus fills els millors cultores. Es compaña en violí i es realisa contrapunt de zapateo. L'atra versió del Panalivio és com una planyença llenta -semblança a la dansa havanera- com és la cançó "A la Molina no vaig més".
Pava
Dansa extinta, de possible orige indígena. Es diu que en el nort del Perú existia una dansa que imitava el emparellament de la Pava Aliblanca d'orige prehispánico. Alguns estudiosos com Guillermo Riofrío (compositor piurano) veu en esta coreografia els antecedents del Tondero piurano. La marinera nortenya adopta passos d'este gènero, la falda en que es balla la marinera mimetisa a la Pava.
Crida
Vora la funció de la qual és donar a conéixer productes diversos per a la venda, han segut desenrollats musicalment per varis autors com Rosa Mercedes Ayarza de Morals. De ritme lliure, la Crida es caracterisa per notes allargades i canvis de registre en la veu; efectes en els que es busca cridar l'atenció dels possibles clients. Es recorda especialment la crida que anunciava "Revolució calenta";´"no em criden ratero quan furte cors"
Resbalosa
- Artícul principal → Refalosa.
Part de la Marinera Limeño o Vora de Jarana. Es diu que du eixe nom pel tipo de pas en ballar, el típic "escobilleo" que és com "esvarar" els peus. No obstant en atres llocs es diu Refalosa, que ve possiblement del verp "refalar" que significa "llevar-se una penyora, despullar-se d'alguna cosa" en castellà antic. És provable que el seu nom original haja segut Refalosa i que despuix s'haja canviat. La Refalosa o Resbalosa era una dansa independent, en l'actualitat en el Perú es troba sempre seguint a la Marinera Limeño. Pels moviments de major caràcter festiu-eròtic i atres referències, la coreografia hauria tingut major similitut en la Zamacueca. (vore Romero, l988: 231)
Saña
- Artícul principal → Saña (dansa).
Cançó del poble del mateix nom interpretada per soliste i cor. Es caracterisa pel seu anticlericalisme segons indica l'historiador Luis Rocca. Està formada per tres parts molt diferenciades, una primera part llenta, que és la Zaña o Saña pròpiament dita (difonent-se la versió coral que fera R. Alarco), una segona cridada també glossa i una tercera o fuga. Esta mateixa estructura donaria lloc al Tondero com ho coneixem en l'actualitat. (Rocca, Luis, 1985:120)
Socabón
Segons Nicomedes Santa Creu se li crida aixina a la dècima cantada. (Santa Creu, l974) Diu Fernando Romero que és un ball de negres peruans, que s'eixecutava solament en els galpones a on solien viure, sense acompanyament d'instruments i acompasado sol per una melopea sense paraules.
"Va ser prohibit per lo lasciu de la coreografia pero clandestinament seguix ballant-se (...) El toc de la guitarra era la cridada Solsida (sic), ritme poc monòton i que era el mateix per a totes les dècimes" (cita a Erasmo Muñoz en F. Romero, l988:245)
Són dels diables
- Artícul principal → Són dels diables.
Dansa que s'origina en Lima, en el Corpus, i passa despuix a ser dansa de Carnestoltes. Representa al diable (en caraces, coes, fitores) i eixia pels carrers com una Comparsa al mando del Caporal fins a la década de 1940 (Vicente Vásquez. Entrev. 1978). La coreografia incloïa passades de zapateo i moviments acrobàtics aixina com crits per a esglayar als transeünts. S'acompanyava en guitarres, cajita i quijada de ruc.
Tondero
- Artícul principal → tondero.
Ball de parelles independents vigent en Tombes, Piura i Lambayeque. Morropón (Piura) i Saña (Lambayeque) disputen per ser la font originària del Tondero. Abdós llocs són importants assentament de població negra. En Saña es diu que el Tondero ve de la veu "Lundero", que seria per a nominar als que tocaven o practicaven el Lundu, ya que una de les cançons més importants -Zaña o Saña- conté repetides voltes i com estribillo "Al lundero li dona", o "a lundero li dona" a lundero li dona, Saña!, a lundero li dona"
Aixina, una primera part -llenta- d'esta vora canta en ironia diverses facetes de la vida quotidiana de Saña - a esta part li criden Saña- i despuix entra en ritme accelerat i sincopado el colp de Tondero -en Caixó o en Chec- al que es diu Tondero. Alguns estudiosos relacionen la coreografia del tondero en una dansa indígena que imitava moviments d'emparejamiento de la Pava Aliblanca d'orige prehispánico. Definitivament el tondero té ritme, melodia i coreografia que molt poc té que vore en la marinera. El tondero és més que sensual i cal vore'ls ballar els llauradors altopiuranos en la cridada costa calenta ubicada en les extenses i poblades planicies de la província de Morropón d'a on és originari, segons tot ho indica, si be és cultivat en tota la costa nort.
Trist en fuga de tondero
Forma musical composta per una part llenta molt semblada al yaraví i que en el nort se li crida Trist, en girs melòdics de procedència andina, segons pareix és una variant que devé del Harawi i una atra part ràpida -en entrada en bordones característica i obligatòria- que podria devindre d'un colp de tambor o de marímbula (sense estar provada encara esta hipòtesis). Com a gènero musical és una de les més clares mostres de mestiçage hispà-afro-indígena.
És important observar comparativament l'harmonia bimodal del Tondero (major-menor) i els girs pentatònics que puguen haver en les seues melodies, elements que emfatisen el caràcter indígena d'esta forma musical.
Bou mata
- Artícul principal → Bou mata.
Cançó recopilada en Cañete i en El Guayabo (Chincha) (vore: Tompkins, 1981). Difosa comercialment com a pertanyent al gènero landó (si be en Cañete se li considera com un gènero propi). Existixen vàries versions del Bou Mata, recopilades per Tompkins entre 1975 i 1976. Este investigador dedica un capítul de la seua tesis (cap. 10) a este gènero musical, consignant cinc versions, i un comentari analític de les mateixes.
Yunza
Es diu aixina a un dels events de la festa de Carnestoltes en el que s'adorna un arbre i es van turnando les parelles en tallar-ho en un astral fins que cau (practicat en tot el Perú). La cançó de Yunza és "Huanchihualito" que s'interpreta en diversos poblats del sur de Lima, en coples diverses que s'improvisen alternant en el estribillo de "huanchihualito, huanchihualó/ per a amant solament yo "... corejada pels ballarins en roda.
Zamba landó
És una peça del gènero del Landó que el seu estribillo diu "Zamba-malató-landó", que va ser reconstruïda per a una gravació en la década de 1960. Vicente Vásquez va crear l'acompanyament guitarrístico.
Zamacueca
- Artícul principal → Zamacueca.
Gènero musical anterior a la Marinera, segons pareix va ser una dansa molt difosa des de la capital del Perú, fins a Bolívia, Argentina i Chile. Fernando Romero (1939) demostra que és esta mateixa dansa la que dona lloc a la Marinera, aixina com dona una aproximació etimològica en el seu treball sobre Afronegrismes. (Romero, 1988:274). Es ballava en el festival d'Amancaes a fins del XIX i principis del XX.
És una dansa de tall eròtic-festiu que va ser censurada pels seus moviments "atrevits" (Toledo, 1990). Victòria Santa Creu la reconstruïx en la década de 1970, prenent com a model el vestuari que apareix en les aquarela de Pancho Fierro i en les referències del musicólogo argentí Carlos Vega. En l'actualitat es coneixen algunes Zamacuecas creades especialment per a l'espectàcul, mes no es troba en la pràctica popular espontànea.
Zapateo
El zapateo afroperuano és una competència entre ballarins al compàs del caixó afroperuano i la guitarra d'orige àrap. El zapateo afroperuano té orige en balls d'Àfrica. Es dividix en Zapateo en Major i en Menor, definits gràcies al guitarriste Vicente Vásquez, qui continuant al seu pare, Porfirio Vásquez va registrar les melodies principals d'esta forma musical. Les passades de zapateo tenen un reglament, com a joc de competència. El zapateo afroperuano requerix adestrament i habilitat, i se circumscriu usualment als grups o persones que practiquen la música i la dansa professionalment, pero és important observar que esta forma musical i danzarina es practica en les festivitats del Hatajo de Negritos en el sur de Lima aixina com en La Dansa de les Pallas en el departament d'Ica. En el ball flamenc es referix a la percussió rítmica que eixecuten els ballarins en els peus, usant les sabates de flamenc.
Zambapalo
En el treball de Tompkins sobre la música afroperuana consta una série de danses que varen ser difoses d'alguna manera en Hispanoamèrica. Moltes d'elles varen quedar solament en les cites de cronistes, una d'elles és el Zambapalo.
Vore també
Referències
- Vásquez Rodríguez, Rosa Elena. COSTA: Presència africana en la música de la costa peruana, CEMDUC -Pontifícia Universitat Catòlica del Perú.
- Nicomedes Santa Creu en el seu disc "Cumanana." Vásquez, 1982.
- Panalivio, m'alivie sant https://www.youtube.com/watch?v=N6i9l6yT2yI Gabriel Rodríguez Graus
- Este artícul conté una traducció derivada de «Danzas afroperuanas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.